OBJECTIU ASSOLIT

28 de juny de 2024, el dia indicat per un dels reptes més grans dels últims temps. Anar caminant des de Barcelona a Montserrat. El motiu, ja se sap, però no és aquest blog un espai on parlar de sentiments interns, és una cosa més banal. Així que el rerefons me'l quedo per a mi i per qui m'envolta. En aquesta entrada em centraré en el repte físic, un repte que s'ha anat covant des de fa quasi un any i que m'ha portat a preparar-me físicament en un procés que he anat anomenant en diverses entrades: Objectiu Montserrat.

Lluny queda el primer entrenament, el 13 d'octubre passat, quan vaig fer l'etapa 2. Comptant aquesta, han estat 10 etapes fetes en uns 8 mesos, més la rutina del gimnàs. Tota aquesta preparació m'ha permès assolir l'objectiu, i que el dolor físic sigui molt menor. Tinc agulletes, i els dits dels peus estan nyigui-nyogui, però em puc moure amb facilitat i caminar sense problemes. És que al cap i a la fi, en aquest temps, el tram 1 l'he fet tres vegades (el sencer, no compto la desena de vegades anteriors de la clàssica; els trams 2, 4 i 5, quatre vegades; el tram 3, fins a cinc vegades, i la pujada del tram 6, també tres vegades, com el primer.

I què, com va anar? Hi ha tota una primera part insòlita: aixecar-se a les 4 i quart, agafar un taxi i plantar-se a l'inici del recorregut. El taxista, molt encertat, preguntant si no era una mica d'hora per anar al Laberint d'Horta. Molt divertit. I a les 4.58h, comença la caminada. Fins a Sant Medir, una odissea. Primer perquè hi havia els nervis del començament, després perquè feia el camí a les fosques i amb la llanterna, i finalment, perquè la por de trobar-se un senglar (quants sorolls al bosc) va ser substituïda pel fàstic per totes les teranyines que em vaig menjar, per tot arreu. Va ser horrorós. Un cop a Sant Medir, ja clarejava, i arribo a Sant Cugat i el creuo fins a Volpelleres, on arribo a les 7h. La suor de la pujada no me la trec fins ben entrada l'etapa 2. Una suor freda, perquè feia fresca. I per cert, tot i les hores, a les 6h em creuo amb dos ciclistes! Malalts...

El segon i el tercer tram no tenen sorpreses. El sol no apareix fins a Les Fonts, cosa que agraeixo enormement. El peu dret, que havia molestat abans de Sant Cugat, sembla controlat. L'ibuprofè i la crema fan l'efecte desitjat. I a les 11,15h arribo a Ullastrell on faig una Coca-cola que em renova l'energia. Així, tram 1 en 2 hores i 2 minuts; tram 2 en 1h 41 minuts i tram 3 en dues hores clavades. Això vol dir que els tres trams els camino en 5 hores i 43 minuts; amb els descansos, començaré el tram 4 després de 6 hores 37 minuts.

Anem cap a Olesa. Ara sí que el sol comença a apretar, i es nota ja el cansament. El ritme va baixant i el cap ja em fa pensar en què dimonis estic fent, però ni punt de comparació amb el què vindria després. A les 13,20h, dues hores i cinc minuts després, arribo a Olesa, on dino i em prenc el gelat que m'he pres cada vegada que he arribat a Olesa. Vaig per sobre del temps previst, i decideixo sortir cap a l'Aeri al cap de quasi una hora, a les 14,14h.

El tram 5 sé des del primer dia que seria el més dur. Així que em poso els auriculars per anar escoltant música i distreure'm , per tal d'anar caminant sense pensar massa. Però no acaba de funcionar. Em vaig distraient, però em canso perquè el camí és horrorós i estic molt cansat. El pitjor és el sol. Calor de la grossa, que em fon, m'esgota i m'escalfa l'aigua de manera que no puc beure més. Més tard sabria que estava en plena tempesta solar i ens estaven arribant uns raigs del sol més bèsties. Sempre t'han encertat. Per si fos poc, el camí està tallat per les obres molt més bans que on estava habitualment, i la por em fa anar per la ruta alternativa que vaig trobar quan vaig fer els trams 3-4-5. Però tot plegat converteix aquestes quasi tres hores! en un veritable INFERN. Arribo a l'Aeri a les 16,58h. He trigat molt, m'he esgotat moltíssim i estic rebentat. Però tinc Montserrat davant. La Coca-cola que em prenc allà em produeix un plaer indescriptible. Segueixo sense dolor, només és cansament i set. Així que el descans em dons les ales per enfrontar-me a l'últim tram.

A les 17,30h surto de l'Aeri revifat. La idea és caminar quinze minuts i descansar-ne cinc. Però els 15 minuts se'm fan eterns. Això ho compleixo, però els cinc minuts només els compleixo a la primera parada; les dues següents són de deu minuts. El cansament no havia marxat. Estava allà. Les grimpades i les escales em deixen esgotat. Sembla que tingui ganes de vomitar i tot. Però ho aconsegueixo. A les 19,34h arribo al monestir.

M'ha costat patiments i 14 hores amb 36 minuts per aconseguir la satisfacció del repte que m'havia proposat. Total de caminar, 12 hores i 18 minuts. Bestial. 

L'endemà, retrobament a Santa Cecília. Un any després. Objectiu assolit, homenatge complet.

OBJECTIU MONTSERRAT: DIA D

EUROCOPA 2024 (I)

Dediquem unes paraules a l'Eurocopa d'aquest any 2024 ara que ja ha acabat la fase de grups.

De 24 equips, ja han tornat a casa 8 d'ells, deixant els 16 que disputaran els vuitens a partir de dissabte. Només un dels eliminats podríem dir que és una sorpresa: Croàcia. Un equip amb bons jugadors, bon joc, finalista del món fa sis anys... Estaven en el grup de la mort, amb Itàlia i Ecspanya, però el fet que es classifiquessin quatre tercers, res feia pensar que caurien els croats. També Polònia ha marxat en un altre grup mortal amb França i Holanda. En aquest hi ha hagut la sorpresa més gran, sent dels quatre equips, Àustria la primera classificada. Els polonesos no eren favorits per res més, a diferència dels croats. 

La resta de teòricament equips poderosos s'han classificat. Ara bé, per ara és una Eurocopa força penosa. No hi ha cap selecció que hagi brillat, ni per resultats, ni sobretot, per joc. Només una ha guanyat els tres partits: Ecspanya. la mare que els... Quin fàstic, de debò. Com pot ser, és que me'n faig creus... Només espero que en algun encreuament algun equip se'ls carregui i els baixi els fums. No serà a vuitens, on es trobaran Geòrgia; o potser sí, qui sap? Posats a demanar, prefereixo que els elimini Geòrgia que no Alemanya a quarts, on haurà d'arribar si supera Dinamarca. 

Un d'aquests quatre s'enfrontarà a semifinals a qui surti dels encreuaments entre Portugal- Eslovènia i França-Bèlgica. França potser ha tingut bon joc en alguns moments, però al final no ha marcat massa. I per l'altra banda, Anglaterra o Itàlia s'enfrontaran si superen Txèquia i Eslovàquia respectivament. Mentre que Romania vs Holanda i Àustria-Turquia completen el quadre final. La veritat, m'agradaria que els països petits avancessin el màxim en la competició i anessin tombant els favorits. Us imagineu unes semifinals tipus: Dinamarca- Bèlgica i Àustria-Txèquia? Seria meravellós pel futbol i una lliçó d'humilitat a les grans potències. Però no sé si passarà. Ara estaré més pendent dels partits per poder parlar amb més fiabilitat en una propera entrada.

Per la banda de la porra, un desastre absolut. De 1882 participants, estic a la posició 1520. He clavat els resultats. Mare de déu, quina vista! Particularment em va agradar el dia que estava a la posició 1714. Visca Catalunya! Per cert, que si jugués la selecció catalana, amb el nivell que he vist en aquest campionat, classificats ho estaríem.

TUTANKAMON

Tot el curs. Es va inaugurar el 15 de setembre, i l'últim dia és aquest diumenge 30 de juny. Nou mesos i mig. I fins el 26 de juny, quatre dies abans de desaparèixer del mapa, no he fet el pas per anar-la a veure. I després m'autoanomeno fan de les piràmides i d'Egipte... quina falsedat!

Doncs sí, què passa? M'encanta l'Antic Egipte. I fins avui no he anat a veure l'exposició immersiva de Tutankamon. Així és la vida, què voleu que us digui? Però ja està. Ja ho he fet. I si no hi hagués anat, no hauria passat res si no sabés què hi havia. Però un cop fora de l'edifici, sabent-ho, hauria estat un error dels grossos. Per sort, no ha estat així i l'he pogut veure i gaudir.

Podem dir que és una exposició més sobre Egipte, els faraons i Tutankamon en especial. Hi ha reproduccions molt reals de la tomba, de la màscara, dels accessoris que hi havia allà amb ell... I els panells amb les explicacions molt clares i entenedores. Un deu al relator o relatora del text per fer-ho fàcil.

Però el què fa aquesta exposició diferent de les altres, és tot l'espectacle digital. Per començar, la sala immersiva on assegut als seients corresponents, vas gaudint per les quatre parets (i el terra) de diverses imatges i viatges que et transporten fins allà. Són imatges brutals, amb un joc d'efectes increïble. Aquesta sala és una joia, ara que és la segona vegada que la gaudeixo.

Després tenim la primera de les dues activitats amb les ulleres de realitat virtual. Amb elles, en una sala absolutament buida, et mous pel campament d'en Howard carter, per dins la tomba i la cambra mortuòria. És espectacular la sensació i què real que sembla. Des de fora deu ser divertit veure persones caminant perdudes per una sala sense res, fent veure que toquen coses o que aguanten una làmpada. Només per la sala immersiva i aquesta experiència ja mereixen la pena la visita.

Just abans d sortir, hi ha una segona activitat amb ulleres virtuals. Aquest cop estàs assegut i representen el judici dels morts (la famosa balança de la ploma). Malauradament, aquí el mareig ha estat considerable i no ho he gaudit gens. Sort que ha estat al final i no al principi, perquè hauria malaguanyat tota l'exposició. Com no, m'han agafat ganes d'anar-hi in situ a veure-ho amb els meus propis ulls. M'agradaria, però la por guanya.