ONE BATTLE AFTER ANOTHER

Aquest any tinc l'oportunitat de veure algunes de les pel·lícules nominades als Òscars abans que es faci la cerimònia. Normalment, quan arriba el moment de fer la porra, la faig per intuïció perquè gairebé no n'he vist cap, i és a posteriori que en veig alguna. Però aquest any, sembla que l'exhibició de les pelis està gairebé feta, ja que no són de les últimes de realitzar-se. Miraré d'arribar amb Sinners, Hamnet i Frankenstein vistes, després de les menys nominades Avatar, Jurassic World, Weapons, Sirat, i la que ens ocupa, One battle after another.

I comencem bé. Anava a veure-la sabent que havia de tenir alguna cosa especial per rebre tantes nominacions, però amb la incògnita de no saber què m'esperava, excepte les tres frases habituals que hi ha a la sinopsis. I com deia, comencem bé, però que molt bé. M'ha agradat molt.

Tenim un grup terrorista anti-sistema en uns USA sense concretar època (pot ser qualsevol, però a ningú se li escapa el moment actual amb en Trump), centrat sobretot en alliberar immigrants il·legals dels centres d'internament. En una d'aquestes accions, la protagonista inicia una relació estranya amb el comandant de l'exèrcit. Ella queda embarassada i no vol fer de mare sinó seguir amb la lluita. No vull fer espòilers, així que només diré que setze anys més tard, pare i filla viuen en alerta constant fins que apareix aquell comandant militar per detenir-los de nou.

Dit així, sembla una peli d'acció de tota la vida. Però no. Com deia, el tema dels immigrants i dels que lluiten contra les injustícies, és actualitat pura en un món on els USA estan convertint-se en una merda de país feixista en mans d'un animal descerebrat, talment com si fóssim a l'Alemanya dels anys 30. És inevitable fer una comparació del què veiem a la pantalla amb la realitat.

També hi ha altres temes, com el de la traïció, i la dels grups neo-feixistes camuflats entre gent rica i poderosa que són els que remenen les cireres. Tot fa molta por i fàstic a la vegada. Per altra banda, la xarxa revolucionària que lluita a l'ombra contra la situació, se'ns mostra com una organització molt ben comunicada, no exempta de les seves paranoies.

Els tres homes "stars" de la peli, Leonardo diCaprio, Sean Penn i Benicio del Toro estan impecables en els seus papers, sobretot en Sean Penn. En Benicio té un paper molt agraït i és un contrapunt divertit entremig de tanta bogeria. En Leo, que és el principal, està bé, però no crec que el suficient com per aconseguir premi. Hi ha dones, sobretot mare i filla, amb papers crucials per la trama però secundaris en el desenvolupament.

El més destacat, la nit i el dia, el blanc i el negre entre dos mons diferents: el de com es gestiona la xarxa d'immigració (l'organització amb que els tenen ubicats i com gestionen les crisis (gran escena quan van passant per pisos i habitacions i en totes elles hi ha gent), i els del grup feixista, el nou KKK, amb quina sang freda i amb quin odi fan el què els rota.

Dues hores i mitja de qualitat.

DE COPES I DESPROPÒSITS

Com ja ha estat tradició aquests darrers anys, he acompanyat el Barça femení a la final de la supercopa ecspanyola mentre no la facin a Qatar. Al contrari dels dos anys anteriors, han canviat Leganés per Castelló, un viatge més curs i que ha permès que m'hi acostés amb el cotxe.

No havia estat mai a Castelló. I... bé... segurament pels seus habitants és un lloc molt bonic. La veritat és que no li vaig saber trobar res de res. Un parc que sembla molt bonic i està força deixat, una plaça Major que tindria la mida de la plaça Trilla, i no exagero. allà tenen la cocatedral que també és de poca envergadura, i una torre, el Fadrí) que seria la nineta dels seus ulls. La resta, poca cosa més. Diguem que no és un indret d'interès turístic. Vaig intentar parlar a tot arreu en català, i tot i que em seguien, la resposta era sempre en castellà.

Pel partit, un clàssic dels molts que hi haurà segurament aquest any (ens toquen elles a la copa de la reina i a la Champions si no les eliminen), va acabar com gairebé sempre, amb victòria blaugrana per 2 a 0. Va ser un partit travat. de fet, el segon gol, de penal, nova arribar fins el minut 90. La millor del partit va ser la Misa, que ho va aturar tot. Va tenir 4 o 5 uns contra uns i les nostres tiraven la pilota sempre on estava ella, mentre que les blanques també van tenir alguna oportunitat. Però el final va ser el de sempre, i la supercopa torna a casa un cop més. la primera de les 4 ja està al sac. La lliga va molt bé, li portem deu punts a les del Madrit, i ja veurem com van les altres competicions, sobretot la Champions. Amb la recuperació de moltes de les lesionades (només queden Aitana i Laia), torna a veure's la manera de gestionar l'equip d'en Pere Romeu. Després de seguir competint a totes les competicions gràcies a la participació de les jugadores més joves, a la primera oportunitat que ha tingut, ja ha posat l'equip bàsic i no fer totes les substitucions. Ahir la Patri va ser titular, i crec que és una bufetada a la Clara. Ui, una final? Clara a la banqueta. Més sorprenent va ser que tornant com tornava de la lesió, la Patri jugués tots els minuts! Sí, ho va fer molt bé, però cal arriscar a una recaiguda ara que ve el més difícil? I l'Aicha i la mateixa Clara, com la Sydney,, van jugar minuts perquè en el fons són del primer equip i s'hauria notat massa. Però de debò, la Carla Julià no ha fet mèrits? Veurem com evoluciona el repartiment de minuts en els propers partits.

Però si per un motiu recordarem aquesta final és pel despropòsit per les localització de la grada d'animació. Es veia a venir. Per molt que la Federació ecspanyola reservés un espai, a l'hora de la veritat, tothom podia comprar entrada on volgués. Això va fer que gent ràndom que volia veure el partit tranquil·lament, no ho pogués fer perquè la gent de la grada està dreta. Es van viure moltes discussions per la mala gestió de la Federació. Un cop més la desídia dels organismes ecspanyols van mostrar la seva ineptitud perquè els importa un rave l'esport femení. Fins al minut 25 no va haver certa calma a la grada, ja que tot i que hi havia gent comprensiva, també hi havia energúmens gravant-ho en vídeo i dient el nom del porc. El més divertit de tot plegat va ser com, quan s'aixecaven per algun motiu del joc, se'ls demanava que s'asseguessin. Per cert, esperpèntica també la policia ecspanyola, pendent només de requisar estelades enlloc de posar ordre. A la que apareixia una bandera, de seguida anaven a veure quina era. Segueixen en la seva caça malaltissa de qualsevol mostra d'independentisme.

25 CD'S (x2)

Més aviat del què em pensava però més tard pel temps que trigo en fer-ho, hem enllestit l'escolta dels 25 cd's següents del prestatge musical. Com en l'anterior recull, el fet de sentir-los en l'ordre que surten, fa que en alguns moments, sentir massa el mateix estil no m'acabi de satisfer. Això m'ha passat sobretot amb en Joan Dausà (3) i la Nelly Furtado (5). El primer perquè hi havia massa calma i tendresa seguida; la segona perquè té dos, però sobretot un cd que no em diu res.

La llista dels 26 al 50 comença amb The Cure (2), un grup de difícil catalogació en el meu imaginari. Al món està clar, és punk psicodèlic total, però evidentment sobta trobar-se'l en els meus gustos; per aquest motiu només trobem dos cd's, els de la meva època jove. llavors tenim els 3 d'en Joan Dausà. Té cançons molt bones, però t'ha d'agradar molt per no sentir sempre el mateix. D'ell també recordem la seva proximitat quan va aparèixer al Biberó Rock i el vam gaudir en directe de manera familiar i de regal. 

Apareixen els Duble Buble, icones del primer rock en català. quins temps aquells, els previs al boom dels grans grups, quant picar pedra! Era l'època també dels Duran Duran, del qual en tinc el recull de les seves millors cançons. Allò era un grup de pop amb totes les lletres(que tampoc en són tantes). Mítics, amb cançons que són banda sonora de vida. Canvi total de registre amb els Esquirols (2). És un altre tipus de música, una altra història, però que són molt més que un grup d'animació. Per rara avis, el cd dels acudits de l'Eugenio, això és d'una altra dimensió.

Tornem a la música amb la canadenca d'origen portuguès, la Nelly Furtado. He de dir que després de dir a la intro de l'entrada que se m'havia allargat massa, el primer que he fet ha estat buscar-la. Què se n'ha fet. Doncs resulta que ha deixat la música, però no abans de publicar un últim cd que no tinc, però que mentre estic escrivint, estic escoltant a l'Spotify. Ens posem drets per rebre en Peter Gabriel, un dels grans. D'ell tinc 4 cd's, però és curiós perquè en cap cas me'n vaig cansar, tot i que tinc un cd (Scratch my back) que no m'atrau gens. Cançons meravelloses, himnes, i un directe descomunal. No sé perquè no el tinc als resums anuals, però sense dubte, el concert que vaig anar a veure l'any 2003 és dels espectacles més bèsties que he viscut. Brutal.

La música en català torna amb Gossos (2), un grup amb un inici molt kumba i que va arrelar al món de l'esplai per després professionalitzar-se més. D'ells tinc els dos primers que són els més en aquella línia esplaiera. La cantant de Bangles, Susanna Hoffs,ens regala un cd amb bones cançons i el seu estil inconfusible. Quants cantant homes i dones han pujat i baixat per l'èxit... The Housemartins, una música planera, enganxosa i una posada en escena divertida. Van complir amb el què se'ls demanava en aquella època, divertir amb les seves cançons.

I finalment, arribem als Ja t'ho diré. Ells sols ja han protagonitzat alguna entada del blog perquè són un dels meus grups emblema. Justament a quest estiu els vaig poder gaudir de nou en un retrobament. Són els cd's 49 i50, i per tant, apareixeran al següent lliurament, perquè no només en tinc dos, d'aquests menorquins. Estan tots. Fins el 75!

SEGONA FUNDACIÓ

Poc menys d'un any després de rellegir Fundació i imperi, acabo la trilogia d'Isaac Asimov i inicio el catàleg de llibres del 2026 amb Segona Fundació. Tot i que va escriure dos llibres més sobre el tema, molts anys després, aquests tres llibres suposen la trilogia original.

Està estructurat en dues parts. A la primera, un mutant no previst al pla d'en Hari Seldon està a punt d'acabar amb ell i convertir-se en el dominador de la galàxia. per a aconseguir-ho, ha de trobar i destruir la Segona Fundació. a la segona part, que té lloc seixanta anys després, tenim encara un grup de personatges de la Fundació que volen trobar aquesta segona seu.

En ambdues parts, a més de la recerca tenim uns personatges que tenen els seus motius per trobar-la, i de mica en mica, ens anem embolicant en què és veritat i què no, qui forma part de la Segona Fundació i qui no; i el més important, si existeixen realitat o és només una il·lusió. Per a aconseguir tot això, ens anem movent en els planetes clau de la saga: Términus, Kalgan i Tràntor, i anem seguint les investigacions i procés de descobriment de la veritat, però ho fem sempre des del put de vista d'espectador. El vocabulari emprat, la construcció del text ens allunya una mica del llenguatge més comú en alguns moments i li dona cert aire de pesadesa. El mateix seria amb les versions originals de Jules Verne, per exemple, on totes les parts de ciència es llegeixen sovint en diagonal.

Tot i això, i que no sentia el crit del llibre, tampoc ha desentonat i ha estat prou interessant, el suficient per seguir aprofundint i ampliant l'experiència si publiquen les dues parts següents, fora del cicle que va preveure l'autor inicialment. És a dir, que seguirem llegint la història de la Fundació si s'escauen les traduccions al català que han de venir.

BLACK MIRROR

Black mirror és una sèrie antiga i molt moderna.

??????

Antiga perquè la primera temporada és del 2011, i clar, estem al 2026, parlant d'una sèrie que he començat a veure quinze anys tard. Moderna, perquè tots els seus capítols, independents entre ells, tenen com a base el poder dels avenços tecnològics. Sí, al 2011 ja ho veien a venir (i abans). Per sort, tots els nefastos vaticinis almenys estan anant més a poc a poc del què pot semblar, per sort nostra.

Amb aquesta entrada comento la sèrie després de veure'n tres temporades, però cal matisar-ho ja que entre totes elles representen 13 capítols (3-4-6). En acabar la primera, veia poc adient fer-ne entrades per cada una, i ho he repartit en tres blocs. Després vindran dues temporades de 9 episodis en total (6+3) i dues més d'onze (5+6).

Anem per la sèrie. Ja he dit que la trama se centra en el mal que pot fer la tecnologia en males mans o duta a l'extrem, i ens posa en alerta sobre aquest tema. Malauradament, la població s'ho pren com una ficció, perquè quinze anys més tard, cada vegada en depenem més i estem a les seves mans, deixant-nos enredar per qualsevol amb una mica de destresa informàtica.

El terror de les seves trames, aquests guions tan ben pensats i que et mantenen en tensió, van acompanyats de bones interpretacions, actors i actrius que compleixen amb professionalitat el transmetre les emocions corresponents, i és d'agrair veure alguns de coneguts i conegudes: Bryce Dallas-Howard, Oona Chaplin, Natalia Tena... i més que no recordo perquè tampoc m'ho vaig apuntar.

No sabria dir quin episodi és més intrigant i productor de nervis i/o preocupació. El dels likes que has de tenir si no vols quedar arruïnat, si el dels soldats que maten gent normal però porten uns implants que els fan veure monstres per tal que no tingui remordiments, el dels hackers que et graven des de la càmera de l'ordinador i et fan xantatge... o l'últim de la tercera temprada, quan debat el fet que la gent escrigui a xarxes socials les bestieses que escriu sense tenir càstig. Podria anomenar-los a tots, ja que dels 13, potser com a molt, n'hi ha dos menys emocionants. Màxim.

Si 2025 va començar amb una sèrie excel·lent, Say nothing, que va estar lluitant fins l'últim minut amb Adolescence per qui guanyava el top de l'any, aquest 2026 també té una sèrie favorita ja les primeres setmanes. Com el nivell continuï així, serà difícil treure-la del top tres de l'any.

A HOUSE OF DYNAMITE

Una casa plena de dinamita fa referència a una expressió que es va utilitzar per comparar el nostre planeta amb tot l'armament nuclear que té, doncs amb això, amb omplir casa teva de dinamita. Hi pots viure, però en qualsevol moment pot petar tot.

Com si veiéssim una versió actualitzada de "Jocs de guerra", la pel·lícula ens trasllada a la situació que es viu des del moment que es detecta el llançament d'un míssil en direcció als USA. El film tracta aquesta situació des de tres perspectives diferents. Primer, la gestió des del departament de crisis dins la mateixa Casa Blanca, juntament amb una base des d'on es llancen dos interceptors del míssil. La segona part, la mateixa situació des del punt de vista del secretari de defensa, del general de torn que vol contraatacar i d'un assessor de seguretat nacional més propens a dialogar. Finalment, la tercera part ens presenta el president dels Estats Units lluitant amb el dilema de si ha de contraatacar o no.

Aviso que si vols veure la peli, no segueixis llegint; és impossible parlar-ne sense explicar coses. Tenim doncs un muntatge que, tot i no ser la primera vegada que es fa, almenys trenca rutines i ens ofereix una cosa diferent. Però segurament el què la fa una pel·lícula diferent és que s'acaba, a les tres parts, a mateix moment. No saps si el míssil és real o no (en el món de la IA, to i que no se'n parla, podria ser), si explota o no, si destrueix Chicago o no. I tampoc saps quina decisió pren el president; si espera a veure si és real o contraataca provocant la tercera guerra mundial.

El final el deixa en mas de l'espectador, ja que l'objectiu de la directora és fer-te posaren una situació incòmoda, pensant què faries tu, oposant-te en el lloc de les persones que han de prendre aquestes decisions. a la pel·lícula, a aquesta gent els veiem vulnerables, ploren molt, tenen dilemes morals, l'angoixa d'avisar les famílies o no fer-ho... Tant de bo a la vida real, aquesta gent els passés el mateix, ja que si són persones sense emocions, empatia ni sensibilitat, ja podem dictar sentència de mort per tot el planeta. És increïble com, veient tres vegades el mateix problema, es veuen tantes i tantes coses diferents, reaccions que poden comportar la sort de altres persones. la responsabilitat que tenen és tan gran... massa gran. Insisteixo que, malauradament, a la realitat, no sabem si això seria així. Per començar, el president dels USA no és com el de la peli, i les altres potències nuclears, els seus governants no ofereixen cap garantia d'estabilitat emocional.

Salvant les distàncies, i amb totes les diferències que tenen, el desgavell emocional que et fa passar la peli em recorda a Civil war. Dues hores de rum-rum, amb un metratge excel·lent i una història que et deixa més preocupat que abans. no estem segurs, i menys en mans de bojos. Pel·lícula excel·lent.

ONLY MURDERS IN THE BUILDING (x5)

Cinquena temporada d'una de les comèdies estrella de la plataforma de Disney +, Només assassinats a l'edifici. He dedicat una estona a rellegir les entrades de les anteriors temporades, des de que la vaig iniciar el 2022, i m'ha semblat interessant el procés. Una valoració correcta de la temporada inicial, i una segona que em va semblar millor. Apareix el comentari de la tercera temporada dient que és millor que la segona, arribant a entrar al top cinc d'aquell 2023. Però llavors, arriba la quarta i els comentaris no són per fer festes, al contrari. Per tant, ara valoro una mica millor aquest cinquè lliurament.

Una sèrie que té un format tan evident i clar, necessita al·licients per mantenir l'interès, i en el cas d'aquesta que ens ocupa, els elements claus són els guions i els actors i actius secundaris. I aquest cop han fet dos de dos. tot i seguir la línia d'intriga habitual, l'aparició de la màfia, del saló de joc, el porter robot que amenaça la feina del servei de l'edifici... tot són elements diferents que li donen el toc suficient com per estar gaudint d'una nova trama sense la sensació d'estar veient sempre el mateix. tampoc és un guió que guanyi cap títol de creativitat, però l'esforç és digne d'elogi.

L'aparició dels actors i actrius secundaris és l'altre punt fort. Aquest cop, a més dels "famosos", tenim un grup molt divertit i que donen lloc a algunes de les escenes més divertides: els fills del mafiós assassinat. un encert. I entre els famosos, apareix més sovint la Meryl Streep una altra vegada, i també tenim la Renée Zellweger, Téa Leoni, Dianne Wiest, Christoph Waltz... Diu molt de la sèrie que aconsegueixin celebritats, encara que no estiguin al seu millor moment (excepte la Meryl, que ho està sempre).

I clar, el trio protagonista segueix sent fidel a les seves peculiaritats, enfrontant-se als seus dimonis sempre des del riure's d'un mateix. No ca que torni a dir que amb tot l'afecte per en Joan pera, però no puc amb la veu del Martin Short (ups, ho he tornat a dir.)

En definitiva, força bé, recuperant punts després de la quarta temporada. No crec que aparegui al top, però almenys m'ho he passat molt bé veient-la.

GERMANS DE SANG

L'any 1994, amb 21 anys, vaig anar, potser per primera vegada, a veure un musical al teatre. Tres anys abans havia vist el Memory de la Gonyalons, que va ser qui em va obrir els ulls a aquest món, però fins el 94 no vaig anar a veure'n cap (tampoc se'n feien tants), L'obra, Germans de sang, dirigida per en Ricard Reguant, amb l'Àngels Gonyalons, en Roger Pera, en Sergi Zamora, la Gemma Brió i en Joan Crosas. Sé que em va agradar molt, i les seves cançons van formar part de la meva joventut cantaire. Però a poc a poc, a mesura que anava coneixent les bèsties del musical (Miserables, Cats i companyia) doncs, donava la sensació que aquesta obra anava baixant de popularitat en el meu prestatge sobre el tema.

Llavors, arriba el 2025 i s'estrena una nova versió, dirigida per en Daniel anglès. la mateixa història, es mateixes cançons, però amb una estètica més moderna, sempre respectant l'original. Vaig decidir que l'aniria a veure. I potser pel què comentava a les primeres línies de l'entrada, hi anava amb les expectatives no avall, però sí que he de dir que no massa altes.

MARE MEVA, QUIN ESCÀNDOL D'OBRA MESTRA!

La veritat, penso que encara estic en shock pel què vaig viure al teatre Condal. Va ser al primer minut, quan s'obre el teló i amb els personatges a lloc, comença a sonar "No pot ser veritat", i les llàgrimes comencen a rodolar galtes avall. I a partir d'aquí, TOT. El muntatge, les interpretacions, la coreografia, les interpretacions, la música, les interpretacions, la història, les interpretacions... a la mitja part, ja no tenia paraules. Em vaig trobar un conegut, molt més jove que un servidor, i que per tant no tenia la referència de la versió antiga, i deia que estava encantat. Jo li vaig haver de dir que estava sorprès per com n'estava, de ben feta, de com estava gaudint amb la posada en escena... I faltava la segona part. una altra mostra d'excel·lència. I al final... ostres, el final. Ja sé que soc del plor fàcil, i que a teatres i cinemes m'emociono de seguida, però és que durant tota la cançó final i les salutacions, el plor era tan exagerat que per primera vegada, vaig haver de necessitar un clínex per eixugar-me i esperar una estona per no sortir amb aquella cara d'emoció de les butaques.

La historia de dos bessons separats en néixer i que es retroben és més que això. La necessitat d'una família, les diferències socials, l'atzar del lloc on neixes, les dificultats per tirar endavant la vida si no ets ric, la crisi econòmica... tants i tants temes que serveixen de debat i que em porta a l'eterna pregunta de "perquè no van els alumnes grans".

Però evidentment, no puc acabar aquesta entrada sense parlar de la Mariona Castillo i de l'Albert Salazar. Ella, en el paper de la senyora Johnston (que per cert diu també que aquest musical va ser qui li va fer veure que s'hi volia dedicar), està esplèndida, descomunal. Impressionant el què fa en aquesta obra, és simplement perfecta. I l'Albert Salazar... en el paer de Mickey, és sublim. Ho fa tan bé, però tant... La seva interpretació és una de les claus, per mi, de l'obra. Trenta anys són molts, i la memòria em falla, però crec que aquest repartiment està molt per sobre del de llavors. Sense que se m'enfadi ningú, però, posaria encara en Crosas al lloc del Triquell. No sé, no em va convèncer gens en el seu paper de narrador, deambulant per l'escenari comuna ànima en pena. Canta bé, però el vaig trobar desubicat, com un peix fora de l'aigua, tot i sabent que aquest és realment lafunció del narrador aquí. El paper de l'Eduard Lyons també està moltben conduit per en Roc Bernadí, però lo de l'Albert Salazar és una altra dimensió.

REGAL DE REIS

Comencem un any nou i el país continua igual de malament com sempre, tot funcionant fatal. Sort dels pagesos, que ens ensenyen el camí!

A nivell de llengua i identitat, estan sent dies moguts, amb cosetes, i no me'n puc estar de comentar-ne algunes. Començaríem amb les cavalcades dels reis d'Orient, aquell moment màgic per milers de nens i nenes arreu del territori, i també de l'estat opressor. Ben a prop d'aquí, a Valldoreix, va tenir un fet lamentable, quan un dels reis es va posar a fer el seu discurset... en castellà. Sembla mentida que passin aquestes coses, amb la situació tan precària com està la nostra llengua, només falta que cada vegada es normalitzi més el castellà com a idioma dominant. El més vomitiu o igual de vomitiu eren els comentaris a la notícia, amb tots els defensors del bilingüisme, mostrant el seu rebuig a les queixes catalanes i al·legant que la festa és dels nens, que no es polititzin els reis, blablabla... Aquesta gentussa que només defensen el bilingüisme quan és a favor del castellà són la casta feixista que ens va engolint de mica en mica. Quan és al revés, no defensen que les coses es facin en català, no... Típic dels opressors.

Una mica més lluny, a Sevilla, el Rei Baltasar era un home blanc pintat de negre, una aberració que malauradament també passa a casa nostra (i que alguns defensen com la tradició, quins collons... i després surten i diuen el famós "jo no soc racista"). Però aquest (ara)no és el tema. La qüestió és que el personatge en qüestió era un polític, i a mitja cavalcada comença a sonar l'himne d'Andalusia. Us imagineu que hauria passat si a mitja cavalcada de reis de qualsevol poble o ciutat catalana sonés Els Segadors? Els del PP i VOX estarien cridant a l'exèrcit, i les persones que tan defensen que el rei de Valldoreix parli castellà, sortirien a queixar-se de l'adoctrinament catalanista.

Finalment, ens allunyem de les festes per comentar una altra cosa. En poc temps, han aparegut alguns i algunes instagramers anunciant que es posaven a fer les seves publicacions en català i no pas en castellà. Els menjaflors catalanets no triguen en omplir Instagram de comentaris positius, cors i felicitacions. No sé perquè, jo ho veig diferent. Jo el primer que faria seria bloquejar aquest instagramer, perquè, si és català o catalana, per què publicava en castellà? Com es pot ser tan fals/a i tenir tant rebuig a la pròpia llengua i cultura. Em fa gràcia el famós "Així arribo a més gent". A veure, deixa't de dir collonades, que no ets un servei d'emergències, ets un puto-instagramer! De veritat, que encara em no entenc com encara existeix la llengua catalana. Els atacs rebuts per Ecspanya i França no han acabat amb ella, serem els propis catalans qui ho farem.

PLANXADES (x10)

La nova tongada de pel·lícules a la planxa comença el 3 de novembre, i no s'ha publicat fins que he vist tantes com el seu títol indica, en aquest cas, deu. 

Ara bé, després de com va anar el rànquing de pelis del 2025, la secció de pel·lícules a la planxa es reestructurarà per no haver de parlar de totes les pelis que veig, perquè tampoc paga la pena i desvirtua molt les entrades de cinema. Només se'n faran quan realment valgui la pena parlar d'aquell film.

En aquesta entrada, el què faré en aquest cas, és posar les més interessants i que podrien haver optat a entrada única, al principi de la llista.

THE VIRGIN SUICIDES: Fa molts anys, quan la van estrenar, la vaig anar a veure en pantalla gran. Vaig sortir una mica sense saber què havia vist, ja que era una de les primeres pelis així diguem-ne alternatives que veia. La primera incursió de la Sofia Coppola en la direcció la dedicava a posar imatges a un llibre que explica la història de cinc germanes adolescents que acaben suïcidant-se. Seria interessant fer-ne una revisió actualitzada per tal de set sotmesa a debat als instituts. Li poso bona nota.

UNDERWATER: Pel·lícula que m'ha sorprès gratament. Em pensava que veuria una típica d'aventures submarines però sense aportar res, i al final, acaba sent la típica peli d'aventures submarines, però amb un punt extra d'interès pel ritme i situacions que va plantejant. Tot i que el final, el bitxo és poc creïble, per la forma però també perquè no calia, ha estat trepidant. De fet, allò típic de gastar els primers 20-30 minuts a conèixer els personatges, situar-los, etc, aquí no, al primer minut ja tenim la sotragada. Poca planxa he fet amb aquesta.

HERETIC: Un thriller ben rodat, dels "d'antes", on amb poques persones (tres) i un sol espai (una casa), s'aconsegueix posar l'espectador en tensió pel què pugui passar. Bones interpretacions, ja que han de portar entre els tres tot el pes de la trama.

FRACTURED: Una peli desconeguda però que acaba mantenint l'espectador en tensió des de gairebé els primers cinc minuts. Un accident porta a una pare i una mare a un hospital per tal d'atendre una possible fractura de radi de la seva filla de sis anys. Mare i nena desapareixen, i el marit les busca per tot l'hospital, on sembla que amaguen algun secret. Vas passant per molts moments, intentant veure què pot haver passat, si és veritat o no...et fan dubtar de tot i de tothom al llarg del metratge. I final amb gir de guió.

ELS NENS DE HUANG-SHI: història basada en fets reals. Una de les moltes pelis de persones anònimes que en una guerra ajuden de manera altruista a desvalguts. De vegades aquestes pelis són modes, i aquesta es va voler afegir i no dona la talla. Poc reeixida i amb els dos protagonistes principals, en papers molt poc creïbles. Poden ser bons actors, però en aquesta peli, no són els més adequats. Per passar l'estona i gràcies.

I a partir d'aquí, les altres.

FLY ME TO THE MOON: Aquesta peli ha passat per moltes fases. Comença a la planxa, però la trobo divertida i interessant. La passo al sofà. Però la veig molt a trossos (fins a 5 moments diferents), de manera que al final perdo molt el fil i fins i tot algun cop de cap. Comença molt bé però es va diluint quan teòricament hauria de ser més interessant, ja que recrea la campanya de publicitat que es va haver de fer perquè la gent visqués amb emoció, afecte i interès l'arribada a la lluna de l'any 1969, en un moment en què tot l'interès estava al Vietnam.

THE EXORCISM: Traduïda aquí amb el títol de L'exorcisme de Georgetown, com si el nom de la ciutat ens donés un plus de qualitat. No. Aquesta tongada comença de la pitjor manera, amb una peli que en altres èpoques, ni seria mencionada en aquest blog, però que el nou format de pelis a la planxa li té guardat un espai. Crec que estem davant de si no a pitjor, una de les tres pitjor pelis vistes aquest 2025. Res de nou, res d'interessant. 

NO ME CHILLES QUE NO TE VEO:  He volgut mantenir el títol traduït perquè és tremendament literal al què passa a la peli. Un clàssic de l'humor d'en Billy Wilder i en Richard Pryor, que ara no fa la mateixa gràcia, però que encara té escenes molt divertides i que la salven de tenir la sensació de perdre el temps.

STOWAWAY: Així com hi ha pelis que comencen a la planxa i acaben tenint el seu article de glòria, amb altres passa el contrari; et penses que serà entrada única i acaba al grup de planxades. Traduïda com a "Polizón", uns astronautes que marxen en missió a Mart, troben un enginyer que havia tingut un accident abans de l'enlairament. L'opció tornar és inviable, però l'oxigen no dona per 4 persones. sembla una premissa interessant però la peli es fa llarga (més d'un cop de cap), de manera que no provoca tensió necessària. Llàstima.

IO: Renoi, una altra vegada m'ha passat el mateix, i em començo a plantejar que hauria de gestionar d'una altra manera les pel·lícules que em guardo a la llista per veure-les quan pugui. Aquesta, pensant-me que seria interessant, directe al sofà un divendres nit, i ja no és quüesió que m'adormi, no, és que agafava el mòbil per distreure'm!!! Planeta destrossat, lamajoria de gent ha marxat en naus iestan en una estació al voltant de Io. Queda per aquí alguna persona, fent estudis per veure si és possible quedar-se, però al final han de marxar... Res, bona nit.

ABTAL KAS ALSUWBAR

El títol de l'entrada és Campions de la Supercopa. Així és com ho tradueix Sant Google a l'àrab, ja que per més que s'entestin, des de fa anys juguen la Supercopa d'Aràbia, no pas d'Ecspanya. Però clar, els tentacles de la corrupció són molt grans, però no passa res, cap problema. Si no hem de tenir valors, doncs no en tenim. Com deia en Groucho Marx: Tinc uns principis, però si no li agraden, en tinc uns altres."

Sigui com sigui, el Barça va derrotar el Madrit i es va proclamar un altre cop campió. Es veu que hi ha gent que deia que passaríem per sobre dels blancs, que seria una golejada... no ho entenc. D'acord que som més bons i que això és el què ens agradaria, però un partit únic contra el Madrit, tots sabem que pot passar de tot. I així va ser. 0 a 1, 1 a 1. 1 a 2, 2 a 2. 2 a 3... i fins aquí. Com el dia de l'Ecspanyol, molta possessió però poques ocasions, tot i que van jugar força millor que contra els pericos. El tros d'ase del Vinicius, xiulat per la grada i qüestionat per tothom menys pel seu president, va fer un altre cop un bon partit i ens va empatar en temps d'afegit. Vam tenir la sort de tornar a avançar-nos, però quan després de dir 3 minuts d'afegit, ens acostàvem al minut 51, córner i tornen a empatar. No, l'àrbitre no va estar bé. Aquest temps extra recordava aquell famós "es juga fins que marqui el Madrit". Xiulava les faltes del Barça de manera correcta, però no feia el mateix amb les del Madrit. Un parell de targetes que hauria tret, no ho va fer, i algunes d'elles haurien condicionat el joc (la groga a Carreras al minut 10 i a vermella a Asencio com sí va fer amb De Jong).

Però per sort, tot i en Vinicius, la fúria banca, l'esperit d'en Juanito i l'àrbitre, un xut de rebot d'en Raphinha ens va donar la victòria, no sense passar abans per les parades habituals d'en Joan Garcia. El primer títol de l temporada ja és al sac. Sí, el menys important, però és un mes. Per tal que el Madrit es quedi en blanc un altre cop, calia que abans d'ahir perdés aquest títol menor, així que objectiu complert. Per cert, l'entrenador blanc ja se l'han petat, tot i fer un bon partit i estar amb opcions a totes les competicions. però ja se sap, qui mana és el Florentino.

I un últim apunt. Comentava en la visita al museu del Madrit, que les parets eren plenes de fases sobre "los valores, la grandeza, la humildad, el respeto...) Ja allà me'n fotia de tot plegat, i a la final en vam tenir una nova mostra del seu "señorío" quan després que el Barça els fes el passadís de sotscampions, ells, instats per l'Mbappè (què li passa a aquest imbècil?), no només no el van fer, sinó que van marxar. Només es va quedar l'Asencio. Ja té collons que aquest delinqüent fos l'únic que mostrés respecte. Mare de déu...

SCANDAL THINGS

No tenia pensat fer tan aviat una entrada sobre el Barça femení. Només han jugat un partit! Segurament aquest primer de l'any cauria per la Supercopa, a finals de mes. Però llavors, què ha passat en aquest únic partit que han jugat? Doncs mira, només pel fet que ara de 12 a 1 hi haurà algun més apart de la farsa de l'Ecspanya - Malta, ja paga la pena.

Doncs sí, primer partit de lliga del 2026, i li fotem un 12 a 1 al Madrid CFF (que els que no en tenen ni idea de futbol femení, es pensen que és el Madrit). Ai, clar... és que el Barça femení sempre guanya per golejada, quin avorriment, nye nye nye nye... Què pesats! Només els que seguim l'equip sabem que això no és normal ni molt menys, i aquesta temporada, ni en somnis. Què va passar? Bàsicament es van ajuntar dues coses: la primera i claríssima, és que les jugadores madrilenyes van ser unes titelles, indignes mereixedores del setè lloc (de 20) a la lliga; no van jugar a res, no els sortia res, i les nostres feien el què volien. Però altres vegades ens hem trobat equips així i no han rebut una dotzena de gols. La segona qüestió és que les blaugranes van jugar molt i molt bé (les van deixar, sí, però moltes jugadores van a estar a un nivell altíssim individualment).

I el què seria encara més important és l'equip en si. Lesionades Laia Aleixandri, Graham, Salma, Patri, Aitana. Tornant de lesió (algunes van fer minuts, altres no, Cata, Mapi, Ona). Així, l'equip titular era Gemma a la porteria, Aicha - Marta - Paredes - Brugts a la defensa, mig del camp amb Clara-Sydney-Alexia, i al davant, Carla Julià (fent de Graham)-Pajor-Kika. Després van sortir Ona, Mapi, Pina, Ainoa i debut de Laia Martret. Aprofitant les lesions, les joves han de jugar i ho estan fent de manera brillant. La pèssima gestió esportiva d'aquesta temporada ens ha portat fins a aquí. Només espero que realment es guanyin el lloc, i que a partir d'aquest any, es confiï en elles de veritat, no se les enviï a buscar-se la vida i tornem al camí de l'èxit amb les jugadores de la casa. no podem confiar només en les de sempre, perquè es van trencant, es van fent grans, i cal iniciar el relleu i les rotacions ben fetes.

Totes van jugar molt i molt bé, destacant la Carla amb les seves jugades i golàs. Sydney, que portava una temporada mediocre, va tornar a fer-se gran; les altres, van fent també el seu camí. Però veure com, guanyant 9 a 1, presionaven la defensa rival amb una fam brutal, és la primera gran notícia de l'any, esportivament parlant. Que duri, a veure si al final tindrem sorpresa i tot.

FA 10 ANYS, 2016

Tanquem la revisió anual fins l'any que va amb l'any 2016, el més recent respecte els altres. Començo l'entrada sense cap idea concreta sobre els fets d'aquell any. Dels acabats en sis, tenim un parell que no van ser massa reeixits i un tercer sense pena ni glòria. què ens va deparar el 2016? Ens animarà per tenir bones sensacions pel 2026 o serà també un bluf, cosa que ens farà patir per l'any que acabem de començar? L'any dels 43 anys. És que realment els anys acabats en 3, ja són de per sí poc atractius.

En aquell moment no ho sabia, però seria l'última vegada que estaria a tercer durant els propers gairebé deu anys, i el grup amb qui ho faria era especialment potent. El fet de saber que tenia un grup que m'absorbiria emocionalment molt, em va fer deixar totes les "extraescolars" del moment: els timbalers i l'ANC. Però vaig descobrir que m'era molt difícil estar-me sense fer res, i vaig incorporar-me a Twocats pel Gospel a finals d'aquell any (amb prova de veu inclosa, tot i que crec que la manca d'homes m'hauria fet entrar encara que cantés malament).

Tornant a l'escola, cada vegada pren més forma el canvi metodològic, i cada vegada es veuen més les diferències entre les dues velocitats dins el claustre. Per acabar-ho d'adobar, l'activitat de l'esquiada fa saltar les "xispes" i es converteix en un dels moments més surrealistes i denigrants, ja que tot el claustre VOTA si s'ha de fer o no, quan altres coses que fan altres cursos no es voten pas. La desafecció augmenta exponencialment. Començo a posar en dubte si l'escola mereix Pit i Pana, però seguim.

Alegries doncs, no massa. Arriba el cotxe, el Barça fa doblet, primeres colònies del MEC... però poca cosa més. Així, realment, sembla que els anys acabats en 6 no són especialment alegres o destaquen pels esdeveniments més bonics. En canvi, sí destaquen perquè són anys en què tanco etapes (Esplai, Pineta, Martínez de la Rosa, colònies d'estiu, ANC, Timbalers...) Renoi. S'acabarà res aquest any? Fotut, perquè tampoc és que estigui en massa fronts... Però en contrapartida, també són anys que començo coses noves com castells, Twocats, Roquetes... així que estic intrigat per aquest nou any.

Tornant al 2016, només recordar que va ser l'any en què Carles Puigdemont es convertia en President i de mica en mica es va accelerant el procés que culminaria l'any següent. A l'altra banda de l'oceà, també arribava al poder per primer cop el Donald Trump, un fet sorprenent, però no tant com que anys després ho tornés a ser.

ADDICTIU

Doncs sí, ja deia a la darrera entrada sobre el tema dels jocs, que seria més o menys per Nadal o Any Nou que faríem una ullada a l'estat dels jocs als quals dedico algunes estones. És curiós perquè a mesura que rellegia aquella entrada, veia que el què havia de dir avui era exactament el mateix amb algun retoc puntual, però si fa no fa, estem igual. M'explico.

El joc oficial d'aquests cinc mesos han seguit sent els sudokus. S'han convertit en un company de viatge com a distracció en qualsevol moment del dia, però bàsicament per despertar-me i per anar a dormir. Ara bé, la ratxa que duia amb els sudokus de nivell 5-6 finalment es va trencar. Aquell dia d'agost deia que anava pel 329. La ratxa es va allargar i va arribar als 417 seguits sense error, una bestialitat. Tot i això, vaig tornar a començar i vaig pel 111, lluny del rècord. Per a trencar monotonia, explicava que alternava amb sudokus nivell 6-7. En aquest cas, vaig pel 3r llibret, i ampliant el rècord, que estava en 70. Ara vaig ja pel 78, el vaig superar durant aquestes festes. En aquest nivell, el què baixa molt és el % de resolts a la primera, sense ajuda de numerets petits. Els sudokus seguiran amb mi una temporada més.

La resta de jocs, comentava que els havia deixat per avorriment. Ara bé, aprofitant les vacances, he fet quatre lliguetes del Cuestionados, i constato que l'obligatorietat diària em cansava. Aquest dimarts vaig acabar la quarta lligueta. Tres podis, tots tres en segon lloc i una cinquena posició en el quart. Prou bé, la veritat. Un altre joc, el Wordle, just abans de festes vaig animar-me, però bàsicament perquè el faig a la nit abans d'anar a dormir. Tot i així, no crec que superi el rècord de 138 quan en duc... 20.

Tema apart és el Royal match. Aquest també el vaig recuperar per festes, ja que és tremendament addictiu (d'aquí el títol de l'entrada). És un joc amb el què m'hi puc passar estona llarga, i ja s'ho fan venir bé amb les recompenses per tal que no el deixis. impensable tenir-lo activat durant el curs escolar. Mireu si arriba a enganxar, que fins i tot el vaig desinstal·lar (un altre cop) abans d'acabar l'any! Noel tronaré a obrir fins Setmana Santa o l'estiu, ja ho veurem...

FA 20 ANYS, 2006

El 2006 sembla que trenca aquesta mala ratxa dels anys acabats en sis. Un cop repassat, no és que fos una meravella, sinó que és un any molt lineal, amb dos punts molt importants i que són els essencials d'aquells mesos, però la resta són molt bàsics. Hi ha poques coses negatives (o molt negatives) i tot plegat deixa l'any en què un servidor ja tenia 3ls anys de Crist... i encara anava de colònies.

Podem començar per aquí. De mica en mica tocava anar deixant la meva aportació a Món Jove, però no s'acaba de produir del tot. Per fer una prèvia, aquell estiu ja no m'encarrego de les colònies, sinó que estic a l'equip de campaments amb els de 1r i 2n d'ESO. Al mateix lloc, les mateixes dates, però amb un funcionament apart dels de la majoria. En aquell moment ja era oficial que aquell seria el meu últim estiu de colònies... o no! Però segurament el més important és l'arribada d'un nou monitor que amb la seva energia i positivisme evita que caiguem en la inèrcia i en l'autocomplaença, fundant el grup dels intrèpids que ens va dur a fer una comunitat de monitors de molt bon record encara, i imprescindible per la celebració dels 10 anys de Món Jove dos anys després. Paral·lelament, a la feina no hi havia massa canvis, començant de nou un tercer que seria un dels més estimats, però a nivell intern, comencen a sortir més friccions. 

L'altre fet que marcaria aquell 2006 com una efemèride per recordar, és el marxar de Martínez de la Rosa per instal·lar-nos a Roquetes. L'exili, en vam dir, un exili que llavors no ho sabíem, però que duraria disset anys. No va ser un canvi fàcil, ni un inici fàcil (per l'entorn, pels viatges en metro fins a Canyelles, per la filtració d'aigua...) però amb les seves coses bones i dolentes, va ser la nostra llar durant molt temps i hi vam viure fets importantíssims de la nostra vida.

Apart d'aquests dos fets, la resta de fets, com deia a la introducció, molt planers (un primer taller de gospel que no sabia on em duria, algun ensurt de malalties familiars, 50 anys de casats de mons pares, estiu tranquil)... I el Barça? Ah, ostres, és veritat! El Barça molt bé, vam tornar a guanyar la Champions després de tants anys! Beletti president, Catalunya independent!

Per cert, i els castells? Venia de dos anys de cap de colla... i què va passar? Doncs en general no va ser un any massa bo. Va estar marcat per un concurs pèssim, on va caure absolutament tot, un concurs que encara avui es recorda, però ara amb un somriure anecdòtic, però en aquell moment va ser un drama. Però bé, va servir, per seguir treballant per assolir millors èpoques, és a dir, com sempre.

A Catalunya tenim el tema estatut fent xup xup. Se'n fa el referèndum, el Zapatero diu el seu famós "apoyaré", es proclama i el PP inicia la seva croada anti-Catalunya acara descoberta. A les eleccions, es nomena president a un nou-català, José Montilla.

I no podem oblidar que aquell 2006, Plutó deixa de ser considerat planeta. Don't forget.

NO EM BARRUFA, PERÒ...

Aviat farà dos anys de l'única entrada d'aquest blog, de les gairebé dos mil que hi ha, dedicades exclusivament al gimnàs. En ella, comentava la meva relació d'avorriment i desídia total amb el fet d'anar-hi, combinat amb la necessitat de fer-ho degut a la proximitat de l'Objectiu Montserrat. Em felicitava perquè havia aconseguit anar-hi dos cops en una setmana! Tremendu.

Durant aquella primera meitat de l'any, hi vaig anar amb força regularitat per tal de posar-me més o menys en forma i afrontar amb garanties la gran caminada. Un cop assolida la fita, la meva dedicació va baixar altra vegada en picat, i quan va començar el 2025, em vaig dir a mi mateix que això no podia ser, per molta mandra que em fes, així que em vaig anar anotant els dies que hi anava, el què feia, etc. Per tant, no està malament poder dir que ara mateix porto anant-hi, almenys un cop per setmana, dotze setmanes! I almenys anant-hi dos cops, un total de 10 setmanes seguides!! No està malament, per a algú com jo, que odia anar al gimnàs. Però la necessitat de moure'm i la utòpica idea de fer més excursions, m'obliguen a ser constant. 

Mirant les estadístiques de l'any passat, es noten molt les ratxes. Vaig començar molt bé, a bon ritme, i a finals de març es va trencar, amb un mes seguit ben sec. Un tímid intent de tornar a agafar rutina, però quan a mitjans de maig s'inicia el final de curs, el gimnàs desapareix del tot, enllaçant-ho amb l'inici de vacances, quan amb Montreal també va ser inexistent la meva assistència. La resta de l'estiu hi vaig tornar, però clar, l'inici de curs tanca l'aixeta una altra vegada. Fins que a mitjans d'octubre vaig iniciar la ratxa que dura fins a avui, i que espero allargar-la molt.

He de dir també que almenys em poso algun al·licient per compensar la meva absoluta desídia i desinterès per anar-hi: el fet de superar els reptes que em poso. Així, justament l'any 2025 va acabar amb el rècord dels 5 km, i he començat el 2026 amb el rècord dels 6 km. No sé què em depararà aquest any al voltant d'aquest tema. El meu principal objectiu és el de poder fer excursions amb tranquil·litat i sense patiments físics, i clar, malauradament això passa per pagar un peatge en forma de gimnàs. 

FA 30 ANYS, 1996

Si a l'entrada del 1986 comentava que aquell any no havia sigut cap meravella, en el resum del 1996 que tinc ben amagat, apareix una frase al final que diu: "En general, any pèssim". Ostres... Quines paraules més contundents... De debò va ser tan dolent? Ja portem dos de dos, quines males vibracions ara mateix per a aquest 2026...

Però mirem-ho bé: És l'any que acabo el meu primer curs com a mestre. Cert, va ser un curs difícil, molt difícil, però no va acabar amb mi, i vaig iniciar-ne el segon, amb un grup més tranquil (per tant, un canvi bo). Va ser el segon estiu com a cap de tanda de Pineta, i va anar molt bé, sentint-me molt a gust amb l'enorme responsabilitat que duia, però clar, degut a l'escola, vaig pujar el dia 5 i no el dia 1. aquest fet, que s'hauria de repetir els propers anys significava que no podia seguir a Pineta 1, ni de monitor, ni de cap de tanda. Però Pineta no va ser l'únic que es va acabar. Vaig viure el final de l'esplai del Carme, amb els innombrables problemes i mal rotllos derivats, i que en el fons, bona part venien per la cúpula de l'Escola Pia, que no va creure en les persones que lideraven el projecte de remodelació i futur. Molta feina per no res. El CARAI va trencar motlles amb el seu últim número, un tresor.

El final de l'esplai i de Pineta són motius suficients per convertir el 1996 en un any poc alegre. Però també va viure un fet que marcaria un canvi important. Es tracta de la meva entrada al món casteller. En no existir Gràcia i tenir mitja família a Sants, cap als Borinots em vaig dirigir durant els darrers mesos d'aquell any. Van ser l'inici d'una etapa que encara dura però que ha passat per molts alts i baixos. També trepitjo per primera vegada un gimnàs, un altre tema que belluga entre bo i dolent.

Les tres defuncions a la família, una d'elles molt tràgica, no van ajudar gens a remuntar l'any, un any en què la meva participació al correfoc de les festes de Gràcia (festes que poc temps després serien importants), va acabar amb un petard prop de l'oïda, amb una pèrdua d'audició i acufen que vaig arrossegar mooooolt de temps. però això no es tot. Se m'acaben les pròrrogues i em convoquen a files pel servei militar. En contra de l'opinió parental, inicio els papers per declarar-me objector de consciència abans que sigui massa tard.

Renoi, doncs sí que en general no estaria el 1996 en el top 25 de la meva vida, no...  És que ni el Barça va ajudar (l'últim del Cruyff, sense títols, mal rotllo...). A més, és l'any que puja al poder l'Aznar, mare de déu... Entremig de tot això, apareix una sèrie de tv que sí que representaria un alè d'aire fresc: The X-files, amés de pelis com Matilda, mars attacks, Independence Day. Són distretes però no són cap meravella, com el 1996.

EL GRAN DILUVI

La primera pel·lícula de l'any se l'emporta Corea del sud, un país amb una potent fàbrica de cinema, dels quals ja han passat per caixa la premiada Paràsits i la zombiemovie Train to Busan. Queda pendent l'aclamada-polèmica-sobrevalorada (no ho sabem) sèrie Joc del calamar, i només faltava descobrir que van fer una pel·lícula anomenada Snowpiercer basada en un còmic i de la qual fa poc vaig veure la primera temporada.

El gran diluvi comença sent una cosa i acaba sent una altra. Aquest canvi a mitja peli em deixa una mica fora de lloc i em porta a buscar per la xarxa, webs on hi hagi "explicació del final". Més o menys és el què veig, però necessitava recolzament. Aquest canvi respon també a aquesta necessitat de fer coses diferents, ja que en el fons, tota la primera part estem veient un film de catàstrofes apocalíptiques. En aquest cas, el què comença sent una pluja persistent es converteix en un seguit de tsunamis provocats per l'impacte d'un asteroide a l'Antàrtida. Gairebé tot ell planeta quedarà sota l'aigua i es produirà una gran extinció.

Els nostres protagonistes són una mare i un fill que viuen en uns complexos d'edificis molt alts i que han d'anar pujant pisos per salvar-se de cada onada que arriba. Apareix llavors un misteriós agent que identifica la mare com una científica d'IA que cal salvar per assegurar el futur de la humanitat, i a poc a poc, anem descobrint coses d'aquesta mare i sobretot del fill, fins que a mitja pel·lícula, entrem de ple en les simulacions virtuals.

Així, tenim una peli de desastres una mica diferent, tot i que l'embolic em deixa una mica fora de joc per com l'enfoquen, ja que al final, l'explicació és prou lògica. Però què voleu que us digui, per mi el millor són els efectes de la inundació i els tsunamis, l'adrenalina dels moments de pànic, molt en consonància amb el curset sobre emergències que he estat fent aquestes vacances. Li posarem un notable baix pels vint minuts d'embolic mental.

FA 40 ANYS, 1986

1986. Així, sense pensar-hi massa, em sona a mal any, no sé perquè. Potser només és una sensació sense fonament, però em sona a mal any. Veurem si serà cosa dels anys acabats en sis... ho comprovarem aquests dies. Per altra banda, arribem ja als tres últims anys en què faig aquest exercici de record pels temps passats; el 2028 serà 'últim que tindrà aquest grupet de quatre articles històrics. Però som-hi, què recordo de l'any 1986?

Doncs el què més m'ocupava el temps, seguia sent l'escola. I arribava un moment important. Deixava enrere l'EGB, acabava el vuitè curs i començava el BUP. Comentat ja vuitè a l'entrada de l'any passat, em centraré en primer de BUP. Hi arribava amb 13 anyets (alguns comencen 3r d'ESO a aquesta edat... i així va). Era doncs, un pipiolo en un terreny desconegut. Els companys eren bàsicament els mateixos, però com que marxava gent, també n'entrava molta de nova. La figura del tutor/a s'esvaeix. així com puc dir els nomes de tot els tutors i tutores d'EGB, no puc fer el mateix amb BUP i COU. Professors nous, matèries noves, augmentava l'estudi i la dificultat... però a part d'això, no recordo res en concret.

A nivell de lleure, també vaig viure un canvi important, ja que aquell estiu ja no ornaria a Pineta, sinó que tocava la tanda del Xalet. Vist en la distància, és sorprenent que es fessin colònies en un edifici construït per Gaudí!!! Impensable avui en dia. Però van ser unes colònies especials, les recordo amb bones vibracions: la casa triangular, el fet de ser intendents i cuinar, rentar plats, etc. Cada vegada les relacions entre nosaltres eren més fortes, tot i que duraven el què duraven, quinze dies. L'excursió al Puigllançada, els estels des del mirador. Recordo que vaig fer un diari d'aquells dies, però fa anys, que amb els trasllats, l'he perdut de vista. una llàstima. segurament Xalet'86 va ser el millor de l'any.

Aquell febrer es casava mon germà gran, tot un esdeveniment. El maig, quan tocava celebrar els 30 anys de casats de mons pares, va coincidir en el dia amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla amb l'Steaua de Bucarest. Això també ho recordo moltíssim. Haver de fer la celebració tot sopant, després d'aquella fatídica tanda de penals... va portar força mal rotllo, la veritat... La lliga guanyada menys recordada de a història.

Per la resta de coses que van passar aquell any, el resum seria: l'elecció de Barcelona com a seu olímpica (recordo on era quan ho vaig saber i el comentari al respecte gens optimista), l'explosió del Challenger (que diria que també la vaig veure en directe per la televisió), l'accident de Txernobil, el mundial del Maradona i posterior arribada al Barça, el pas del cometa Halley (l'esperem el 2062), l'incendi de Montserrat el juliol.

En cinema i música, primers cops al cinema amb amics (Aliens) i grans LP's: Madonna i el seu True blue, So (Peter Gabriel), Bring on the night (Sting), True colors (Cindy Lauper)... I la música en català comença a sonar fort amb els Duble Buble, N'Gai n'gai i els B-30.

TORNARAN A SEGONA

Com ja va sent tradicional, la primera setmana de l'any ens porta el fals derbi (perquè no és de ciutat, ja que uns són a Cornellà i els altres de Barcelona, ni de país per motius lògics). Aquest any teia dos al·licients més. un, que el Barça va primer (tampoc és tan estrany) i l'Ecspanyol va cinquè amb opcions reals de jugar a Europa l'any que ve. És allò que en diuen un "derbi igualat". Però això és igual ja que quan els pericos han estat en posicions més compromeses, a baix de tot, el dia que juguen contra el Barça acostumen a convertir-se en el PSG.

L'altre al·licient era el retorn del porter, en Joan Garcia, allà on va explotar el seu talent. L'enuig és lògic. Quatre dies després de fer-se petons a l'escut de l'Ecspanyol, fitxava pel Barça. Puc entendre que els aficionats pericos estiguin rabiosos. Nosaltres també ho estaríem. No seria un partit fàcil pel jove Joan, però un cop més, va demostrar que és un dels tres fitxatges més bons que ha fet el Barça en els últims deu anys. Quin tros de porter, mare de déu. No només són les seves parades, és també la seva velocitat de pensament, fotent una empenta al Gerard Martin per tapar el xut d'un contrincant. Brutal. Segurament ahir en ter Stegen va tenir car que, o marxa a jugar a un altre equip, o el mundial el veurà des de la banqueta.

El partit no va ser especialment fabulós. El Barça va jugar força malament, sobretot els davanters titulars, i les poques ocasions que tenien els blan-i-blaus, topaven amb el mur de la nostra porteria. A la segona part, els cansats, els canvis i tot plegat va afavorir dues clatellades i guanyem el partit 0 a 2.

Durant la setmana, tot han estat crides a la calma i al respecte. Tothom sap quin tipus d'aficionat tenen a Can Ràbia de Cornellà. Les declaracions d'alguns jugadors (després dient que era broma) i del seu entrenador, que és un reprimit obsessionat amb el Barça, no van ajudar, al contrari. Enlloc de posar pau, ja que qualsevol conflicte al camp podia posar que el tanquin (què fort que després del què va passar fa dos anys i mig, encara els deixin jugar).El Manolo aquest va i diu que no podem donar lliçons de res, que quan ells van al Camp Nou, els canten "a segona". Compara aquests crits amb els "P*** Barça" o la ja anomenada invasió d'ultres per agredir jugadors i cos tècnic. Quins nassos, quina barra, quin desgraciat. Ai sí, després surt el tema del Figo i el seu retorn, uns fets de fa quasi un quart de segle... 

Bé, que potser aquest any no baixaran a segona, però tard o d'hora hi tornaran, hi podem pujar de peus. En aquest cas, crear els dits perquè no arribin a Europa.

MADRIT

Acabar l'any anant a Madrit i començar l'any blogger amb l'entrada que hi parlo no em desperta massa bones sensacions, la veritat... Però així són les coses, no es pot negar que el dia 30 de desembre vaig anar a la capital de les Espanyes per dues activitats pendents a fer amb El MEC aprofitat les festes.

Descobrir aquest museu del futbol anomenat Legends i visitar el camp del Madrit eren els dos objectius. Així, a primera hora, amb un tren d'alta velocitat vam anar cap a allà. El primer va ser intentar esmorzar alguna cosa, però la lentitud del servei (en 20 minuts van ser incapaços de portar un croissant i un tallat) i l'hora fixada per visitar al Legends ens va fer marxar del local sense el cafè. Començàvem bé.

El museu, correcte. Està centrat en els mundials de futbol i les competicions europees. Imatges i vídeos de totes les finals i competicions, acompanyades de samarretes originals d'alguns dels seus participants, amés de rèpliques de les copes. una peli4D que si la passessin a menys velocitat es gaudiria millor, ja que al seient, sense lligar, el cap anava de banda banda. Per sort, no hi havia empatx del Real, tot i que a la secció de Champions, malauradament, te'l trobes fins a la sopa. T'hi passes entre hora i mitja i dues hores allà dins. El què xoca i dona raons a com de malament s'afronta el tema del futbol femení és que centrant-te en mundials i competicions internacionals, reservis un espai per la Liga F, on per ara hi ha només les fotos dels equips ecspanyols i alguna cosa de la seva selecció. Fes-ho igual, només the best, no? Les seleccions dels USA, Suècia, Anglaterra, França... i la Champions. Però posar l'Eibar i el Levante Badalona, és pixar fora de test en aquest museu, no és seriós.

Fins a les 16h que teníem el tour pel Bernabeu, passeig per les zones típiques de la ciutat. El és interessant era la propaganda de Stranger Things al metro del la Puerta del Sol. Més que els nens i nenes tirant bombetes (com si fos Sant Joan) i uns ossos inflables que fan la funció de figures humanes de les Rambles. 

A la tarda, el camp del Madrit. Per fora, una llauna de sardines, amb els habitatges a tocar (no m'estranya que es queixin pel soroll). Els blancs fan servir la part de la gespa per convertir-ho en un festival de la Infància, de manera que no podies fer fotos del camp. Enhorabona. També és interessant el fet que et fan seguir un recorregut na mica peculiar. I no surtis del camí, encara que no et facis una foto d'aquelles amb fons de croma! Divertit veure que pel museu tot són frases del Florentino a les parets. N'hi ha una de molt graciosa que parla de "a humildad" com un dels valors del Real Madrit. I just a continuació, tres o quatres ales seguides on només són les 15 Champions (en una les copes, en una altra les imatges, en una altra els banderins...) i tot amb el lema "El mejor club del mundo". Ens partíem el cul amb la paraula "humildad".

Un passeig pel Retiro ens duia de nou a l'estació per tornar cap a Barcelona. Realment, és quan vas a Ecspanya que t'adones de com n'és de bonica Catalunya i més lògica (no com el seu metro, que entra per la dreta!!!) Senzillament, som diferents.