ELS PÒSTITS DEL SENYOR NOHISOC

Després de La biblioteca secreta de l'Amy i El llibre perdut, ha arribat el torn a un nou llibre de literatura infantil per valorar a seva possible lectura a l'escola. Aquest ha estat els pòstits del senyor Nohisoc, de la Tina Vallès que ha arribat recomanat també per un company, com va passar amb La catastròfica visita al zoo. L'objectiu era diferent, els destinataris són diferents, i per tant l'opinió també és diferent.

Ens trobem amb la història d'una nena de tercer de primària que ha de fer un treball escolar sobre un ofici, i decideix fer-lo sobre el seu nou veí, un home misteriós, que no se sap qui és ni què fa, i que es comença a comunicar amb ell a través de pòstits que es van deixant a les seves portes respectives. Al final s'acaben coneixent i presentant el seu ofici, el de corrector. S'estableix una relació divertida i aquest intercanvi és en estones divertit. 

Aconsegueix doncs, ser una lectura agradable i també aporta intriga per tal d'esbrinar quin és l'ofici. També té la seva part seriosa, ja que posa damunt la taula el tema de les depressions dels adults. Hi passa per sobre, però esta allà, i en una lectura comentada seria un dels temes. Els capítols que porten les preguntes de l'entrevista que li farà la nena al corrector també aporten exemples per tal de fer entrevistes, un tema important a l'escola però que sempre s'acaba fent de qualsevol manera. Bé, sempre, no. Aporta també una visió diferent del gran tema de la realització d'un llibre, i ensenya als nens i nenes que darrere un llibre hi ha molta gent i molta feina.

Si finalment es converteix en el llibre de lectura, ara mateix no ho sé, perquè el veig més útil per motivar el tema de l'entrevista, que no és pas per nosaltres. Però evidentment, pot servir de lectura comuna sense dubte.

WIELKA WODA

En aquests moments el meu visionat de sèries segueix l'esquema de dues a la vegada, alternant una de nova amb una coneguda. En tinc un bon grapat que es troben a l'última temporada o que només en té una, i potser faig una mica de neteja i endreça a la llista de sèries.

En aquesta nova ronda, la nova ha estat l'única temporada, i sense possibilitat de continuació, de La gran inundació. El títol i el tràiler, típic de catàstrofes, em van dur a posar-la a la llista, i el resultat ha estat mg-mig. Resulta que la sèrie explica els fets reals que van passar a Polònia l'estiu del 1997, quan unes fortes inundacions van causar una catàstrofe molt important, amb grans destrosses i una cinquantena de persones mortes. La veritat és que no ho recordo massa, no ens va arribar la notícia més enllà d'uns titular a les notícies durant una setmana curta. Sigui com sigui, allà fou un fet històric molt important, i n'han fet una sèrie de vuit capítols per fer una mica de memòria.

Sí, la sèrie també és polonesa, i les coses com siguin, molta tradició cinematogràfica no en tenen, allà, i per tant la qualitat és la que és. Acostumat als grans efectes i interpretacions sentides, és evident que LA gran inundació em deixa força fred. En bona part de la sèrie em preguntava si valia la pensa seguir-la veient, tal com em vaig prometre que faria si es donava el cas. Però com que volia veure què va acabar passant, i que tenia un final, doncs al final l'he acabat. Més enllà de si és més bona o menys bona (en aquest cas), la trama se centra en els moviments que van fer les autoritats abans del desastre, on veiem com és habitual, els polítics amb els seus experts negant la realitat i cuidant-se només dels seus vots i popularitat, fet que evidentment, els va sortir car. La similitud amb la DANA de València del 2024 són evidents, tot i que la diferència mortal és enorme, i fa de mal comparar. Però a la llarga ens trobem amb el mateix esquema d'incompetència política.

El més aconseguit és la recreació històrica de la Polònia de finals de segle. Realment, tens la sensació de veure una ciutat més propera als anys 60 i 70 que no pas a les portes del nou segle. Quantes diferències socials hi havia a Europa per culpa del resultat de la segona guerra mundial i el desenvolupament de la guerra freda. Semblem dos mons oposats. I poca cosa més quedar per afegir.

CAMINADA PROHIBIDA

Feia dos mesos que tenia entre cella i cella fer una caminadeta per la natura. Sí, és cert que desembre-gener-febrer no serien els mesos més agraciats per sortir a caminar, però a veure, tampoc volia fer res de l'altre món, només repetir l'etapa 2 de l'Objectiu Montserrat, només per activar i recuperar sensacions, com a primer pas per anar cada cop a més. Dos mesos han passat fins que l'he feta. I alerta, la mandra només ha estat la causa d'aquesta espera en una sola ocasió. Altres esdeveniments, dolors (cap un dia, peu un altre), hi han participat, però sobretot, la pluja i el mal temps. Dos mesos. a veure si ara recupero el temps perdut!

I sí, com deia, ha estat l'etapa Sant Cugat fins Les Fonts. L'últim cop que la vaig fer, dins l'objectiu Montserrat, ja està lluny, a més d'un any i mig. Era reconfortant veure com després de tot aquest temps, era capaç de seguir el camí sense dubtes, recordant-me perfectament de cada desviació i trencall que calia seguir. El passat octubre vaig intentar aquesta mateixa reactivació amb l'etapa 1, i quatre mesos després hi torno amb la segona. la idea és fer altres coses (La Mola, Matagalls...), però la visió de Montserrat m'ha fet el cuquet i decidir una cosa: Si el barça femení no arriba a Oslo, aquell cap de setmana, fer la Gràcia-Montserrat, un deute pendent que tinc.

La qüestió és que potser si arriba aquell dia, els caminants es trobaran el mateix problema que em vaig trobar jo. Resulta que comença a caminar des de Volpelleres, com sempre, faig el trosset de ciutat, passo per la benzinera, creuo l'autopista, començo a pujar al costat de HP i quan soc a l'alçada de l'escola japonesa i arriba l'hora d'entrar al bosc... patapam. Pesta porcina - prohibit passar. El rètol i una cinta de punta a punta del camí em diuen que la prohibició no afecta només a Collserola. mentre debato amb mi mateix què fer, venen pel camí un parell de persones i un ciclista. Així que al final, decideixo passar. Una mica de nervis per si em trobava guàrdies forestals em van estar acompanyant durant tot el camí, però al final, no vam lamentar cap entrebanc. Renoi amb la pesta porcina...

El camí, a part d'aquesta intranquil·litat va anar rodat. El temps, més o menys el previst (una hora i quaranta-cinc minuts), i poca cosa més. Potser era la primera vegada que veia passar aigua per la riera de Les Fonts, i això em va fer pensar en la riera seca de després d'Ullastrell. Potser ara no espot creuar amb tanta facilitat. Al final, excursioneta feta, el diàleg amb mi mateix també fet, i només cal esperar que no passin quatre mesos més per seguir reactivant-me.

EL CAVALLER DELS SET REGNES

L'últim llibre en arribar a la prestatgeria ha estat el següent en ser llegit. Em venia de gust tona al món de Joc de trons, tot i que a les meves orelles ressonaven les paraules de que no era exactament el mateix. I és veritat.

Es tracta d'un llibre ambientat a Westeros, amb els Targaryen governant de fons, però la història en si, podria passar en qualsevol altre món de fantasia dels que tant i tant s'han escrit. El nom de les famílies dels regnes, de les seves ciutats i l'ombra dels dracs han jugat clarament en pro d'aquest llibre i l'han posat a les llibreries, tot i que el què més fama li donarà serà l'adaptació televisiva que actualment estan emetent. Com que no disposo dels mitjans per veure-la, he optat per fer-ne la lectura.

Com deia, hi ha molt poc en comú amb les narracions de l'aclamada sèrie de llibres o també de "Foc i sang". Es tracta d'una altra cosa. Aprofitant els entorns i el món ja creat, l'autor ens ofereix una història en tres parts sobre un cavaller errant, dels que vaga pels camins i es posa al servei del noble que requereixi el seu servei. Un bon embolic el porta a viure una situació complicada en un torneig, d'on en sortirà amb un escuder pelat, d'un 8 anys, que l'acompanyarà en les seves aventures. Alerta espòiler: el fet que aquest marrec pertanyi a la família reial dels Targaryen fa que connecti més amb les novel·les més famoses, però com deia, si posessin altres noms i altres mons, la història podria ser igual.

I és que el llistó està molt amunt, i en George R.R. Martin ho té complicat per fer una altra gran obra. Hi hauria de dedicar molt esforç. Però no el conec massa a aquest senyor, així que potser, conscient de que no li cal inventar-se res nou per viure bé la resta de la seva vida, no m'estranya que es pugui permetre el luxe d'escriure ores "menors". Amb això no em vull carregar pas el llibre. M'ho he passat bé llegint-lo, és interessant i divertit (a la sèrie es veu que exploten més la comèdia), i no m'ha desagradat. Ha estat bé. Però no ha estat apassionant com els altres llibres de la saga. 

El final queda força obert, amb la porta oberta per fer-ne una continuació (i encara més si hi ha el poder de la televisió al darrere). Segur que si es dona el cas, també me'l llegiré, perquè les coses com siguin, la distracció està assegurada.

LA TEMPORADA DELS 30

Un parell de setmanes més tard que la resta, començo l'activitat castellera d'aquest any, amb un assaig i la tradicional actuació de Santa Eulàlia. No faig aquesta entrada per comentar l'actuació, força ben resolta, amb els primers tes castells de set i mig de l'any. sembla que les coses van sortint bé d'entrada. Serà necessari començar forts per realitzar una gran temporada i evidentment, poder anar diumenge a Concurs.

Bé, la qüestió és que, aquesta temporada és especial. Tal com ja vaig comentar a l'entrada del 1996, aquest final d'agost farà 30 anys que em vaig enfaixar per primera vegada. Trenta anys, amb alguns períodes menys reeixits, però30anys al cap i a la fi d'anar a assaigs, actuacions, patir, plorar, riure, gaudir, cridar, explotar... Moltíssimes emocions que avui encara es continuen vivint, però ara a mes amés, amb la implicació emocional que té el fet que el MEC també hi participi.

Ha plogut molt en aquests 30 anys, la veritat. Cal recordar que aquesta efemèride tindrà color gris, però no sap greu, ja que així, l'any que ve podré celebrar de nou 30 anys castellers, però exclusivament blau gracienc. Aquells inicis a Sants, pel fet de no existir encara Gràcia, això sempre cal remarcar-ho i especificar-ho, no fos cas... 

Quan arribin aquests 30 anys ja sabrem si ens hem classificat pel concurs de diumenge. Ara mateix estem ben posicionats, però les coles que ens van al darrere apretaran fort per no anar dissabte, així que ens caldrà afrontar reptes superiors al 2de8f i el 7de8 per no haver de patir. I això vol dir pujar un pis el pilar de 6 o bé portar a plaça el 4de8 amb l'agulla. Estem començant temporada, i ja es veu que caldrà treballar de valent per trobar un tronc capaç d'aguantar-lo i una pinya soferta, però el repte ´s bonic. Precisament jo em volia prendre aquesta temporada amb més calma, però la proximitat d'aquests castells motiva, i com explica aquesta entrada, crec que seria maco celebrar aquests 30 anys de casteller amb una implicació prou digna i no pas d'espectador. Només estem començant, temps al temps.

SOBREVIURE AL CARNESTOLTES

Hi ha alguna cosa pitjor en aquesta societat que no agradar-te el Carnestoltes? Sí, que no t'agradi el Carnestoltes i siguis mestre. No sé... a veure... penso que per ser mestre, a part de les qualitats com a persona que has de tenir (i que malauradament no és del tot habitual), hi ha tots uns temes de didàctica i aprenentatge que teòricament, a la facultat de Magisteri t'ho ensenyen per poder exercir, a més a més de coneixements bàsics de psicologia humana. Però enlloc diu que hagi de ser requisit indispensable ser un fanàtic de les disfresses i d'aquesta festa en concret.

Però any rere any arriba el febrer i amb ell aquesta diada, o més ben dit, aquesta setmana boja que, encara que no t'agradi, entens que a la majoria de nens i nens els apassioni i que sigui una celebració a l'escola. Però a partir d'aquí, ja apareixen altres connotacions a tenir en compte. Els mestres som artistes en el "fer veure", i clar, en aquest cas, has de "fer veure" que t'agrada o simplement, acceptar-la i mirar de sobreviure. Però crec que és important que la gent adulta tingui clar que no tots i totes pensem el mateix en res, i per consegüent, en una frivolitat com aquesta encara menys. Per gent adulta s'entén pares i mares que pensen que ens ho passem bé fent això, i la resta de mestres que també gaudeixen i se senten superiors per ser més "divertits". Si per divertits vol dir disfressar-se per Carnestoltes, més val que pleguem.

Cada any quan arriba la festa, hi ha polèmica. Si no és per una cosa, és per una altra. I aquest any no podia ser una excepció. El tancament de les escoles degut a l'emergència pel vent va provocar que el dijous no es pogués fer la consigna del complement lliure. Atureu les màquines! Salveu nens i dones primer! Houston, tenim un problema! Rei Príam, hi ha un cavall de fusta gegant davant la porta! A veure... estem parlant d'una consigna! Si s'hagués anul·lat el dia de la festa, encara podríem debatre i dialogar, però una consigna??? Als nens els fa il·lusió disfressar-se (Que no ho fan divendres? Que no hi ha rues a tots els barris de Catalunya?) Davant un imprevist, s'ha d'ensenyar als nostres infants a gestionar la frustració, superar els obstacles... però si el què fem és negar-los aquest dret i canviar-ho per tal que estiguin contents, quin favor els estem fent? Després molts mestres ens omplim la boca de la frase "ha d'aprendre a tolerar la frustració"... Recórxolis! Si nosaltres mateixos som els que els fotem dins la bombolla, no fos cas que es frustrin! Res sorprenent, després dels informes on no pots utilitzar l'adverbi negatiu i altres estupideses per l'estil. I mentre cada vegada tenim més mostres del mal que fa la sobreprotecció, nosaltres, dues tasses!

Fem dels esdeveniments del món una oportunitat educativa. Vet aquí una de les fal·làcies més grans que podem trobar en els centres educatius. No tots, és clar, però n'hi ha que es cobreixen de glòria. Així que res, aguantem el dia d'avui, però aquest cop no amb un somriure de complicitat ni hipocresia. Ja vindran les destrals un dia d'aquests i tal dia farà un any.

FRANKENSTEIN

A un mes de la cerimònia dels òscars, amb Frankenstein de Guillermo del Toro acabo segurament el visionat de les pel·lícules que més m'interessaven d'aquesta edició. Primer van ser les quatre "menors" en nominacions que havia vist per plaer al cinema, i aquestes dues últimes setmanes hem fet un intensiu. De les sis pelis més nominades, m'he quedat amb les quatre que tenen més opcions, tot i que les altres dues (Valor sentimental i Marty Supreme) segur que rascaran algun premi. De les quatre en qüestió, tinc un ordre clar de preferència, però que difícilment coincidirà amb el criteri del jurat, tal com s'ha anat veient a les últimes edicions. Així, l'ordre en què m'han agradat seria: One battle after another, Frankenstein, Hamnet i Sinners.

La segona doncs, és aquesta nova versió del llibre de Frankenstein de la Mary Shelley. Crec que s'ha perdut el compte de totes les versions que se n'han fet, i tot i això, se'n continuen fent, algunes tan reeixides com aquesta de Guillermo del Toro (alerta que no hi hagi sorpresa, que ja va guanyar l'òscar per The shape of water). Segurament sigui per l'estil de direcció i rodatge que hagin posat denou aquesta història al capdavant del cinema d'aquest any.

No descobrirem pas la trama del què és considerada la primera novel·la de ciència ficció. A la peli, comencem pel final, ja situats a l'Àrtic, quan un vaixell que està intentant arribar al Pol Nord es troba amb en Víctor Frankenstein ferit i la seva criatura perseguint-lo. A partir d'aquí, el doctor explica la seva història, des dels seus inicis (infantesa, estudis, etc) fins que decideix acabar amb la seva creació. Però després, la criatura explica la seva versió de la història a partir d'aquell moment en què teòricament mor engolit per les flames. En la recreació de la història, gairebé des del minut zero en què cobra vida, ja empatitzes amb la criatura, un conjunt de membres humans tornats a la vida i que són tractats com a un animal, a mesura que va madurant i aconseguint emocions humanes (por, afecte, ràbia, solidaritat...) Vas veient com la criatura es va enfrontant a la situació que li porta la vida, a la incomprensió d'allò desconegut i com la gent reacciona davant d'això.

Com deia, és l'estil de la pel·lícula, mig gòtica mig romàntica, el què li dona aquest aire nou, aquesta sensació de veure la mateixa història però des d'una altra perspectiva. La interpretació dels dos protagonistes, tant el doctor com la criatura són molt bones, ben mimetitzats amb els seus personatges i donant-los vida a cada escena que apareixen. La música també és de qualitat i li dona un plus que si no fos per Sinners seria la justa guanyadora ( i no perquè la peli de vampirs s'ho mereixi). Tinc la sensació que per molt ben valorada que la tingui, serà una de les pelis amb menys sort a la propera gala. Esperarem a veure els Globus d'or a veure si allà es produeix un gir del pronòstics.

PEAKY BLINDERS (x1)

Descobriment molt interessant d'una minisèrie de 6 capítols i unes quantes temporades, de la qual havia sentit la seva existència però no havia passat per ella. La primera temporada, just la que acabo de veure, és ni més ni menys que del 2013...però tampoc és la primera vegada que començo una sèrie que ja porta força anys en antena. Almenys, si és per coses positives, ho dono per bo.

La sèrie ens trasllada al Birmingham després de la Gran Guerra, on hi ha molta precarietat, pobresa, i els barris modestos estan regits per bandes criminals, la màfia anglesa d'aleshores. En aquest cas, els Peaky Blinders, d'arrels irlandeses però també gitanes, són els que controlen un territori no massa gran, i en aquesta primera temporada veiem com intenten fer el salt a una lliga major. Com tota ficció sobre gàngsters, tenim, acció, violència, traïció... tots els ingredient típics, però és cert que sense aquell punt sicilià característic de les pelis sobre la màfia. Es veu una mica el mateix, però és tot més nòrdic. Qui intervé aquí a la trama, poquet però no passa capítol que no aparegui d'alguna manera, és l'IRA, i això també li dona un altre caire, fent-la diferent del què estem acostumats a veure.

Algunes coses i personatges de la sèrie són reals, van existir, però tota la trama és ficció. I la veritat, és ficció ben feta. Realment fas una immersió en aquells carrers i aquella època de desencís, una postguerra mot trista i que deixa una vida molt fosca. veus com vivien en aquell moment, escanyats, abocats als vicis de joc i beguda, escenaris idonis per les bandes. Amb un disseny excel·lent de recreació de l'època, les interpretacions també destaquen força, amb dos noms propis, el d'un llavors debutant Cilian Mrphy, amb la seva estètica habitual que el fa diferent, i un ja més consagrat Sam Neill. Qualitat en primer pla, i també molt bona feina de la resta de repartiment, tant principal com secundari.

Sembla que la sèrie ha estat prou exitosa com per provocar aquest 2026 una pel·lícula. Doncs res, serà qüestió de continuar la història. Per ara pinta molt bé.

VAGA PER...

Dimecres va haver una vaga força seguida, potser de les més seguides últimament a l'escola pública. Fa temps que es reclamen millores a educació, millores que no acaben d'arribar. Hi havia 4 grans demandes: augment del salari dels docents, baixada de les ràtios, menys burrocràcia i ajudes per l'atenció a la diversitat. Que curiós... quines demandes què fan a la pública més curioses... perquè... no sé jo, però la majoria de les concertades no elitistes ho firmem totes. Jo personalment, són quatre de les demandes que jo posaria entre les cinc més importants ara mateix.

Llavors, per què només va fer vaga la pública? Doncs pel de sempre, perquè som un país de pandereta, som una colla d'incompetents governats i representats per gent que només pensa en el seu gaudi i perpetuar el sistema desastrós actual. Ja els hi va bé, que tot sigui una merda, i van fent, cridant ara per aquí, ara per allà, fent veure que els importa alguna cosa, en aquest cas, l'educació dels nens i nenes.

Ja quan es va fer aquella ridícula manifestació en dissabte (perquè fer-ho en dissabte és llastimós) ja es van diferenciar per una banda la pública i per l'altra la concertada. No volem el mateix? I aquest dimecres, els sindicats de la concertada van dir que aquesta vaga era de la pública, que ells ja havien aconseguit uns pactes amb el departament, blablabla... Separació, més separació. AIxò no treu que l'odi que tenen alguns mestres de la pública als de la concertada sigui una malaltia psicològica que al meu parer, els incapacita per la seva feina. Van de "progres", però a la concertada hi ha mestres anti-sistema i a la pública n'hi ha de VOX, així que no em vagin d'especials, que d'imbècils i menyspreables en tenim tant en unes escoles com en les altres. Generalitzar a tota la concertada és classista, populista i més -ista que no direm.

Tornant al tema, això em recorda a l'1 d'octubre. Ens unim escoles dels dos sistemes per aconseguir la millora educativa que volem, i un cop aconseguit, cadascú fa el què vulgui i santes pasqües. L'1 d'octubre es va assolir per la unió de tots els partits. Aconsegueixes la independència, i després,, un cop assolida, tornes a diferenciar dretes i esquerres. Aquí igual. Però no. Aquí ja d'entrada no ens unim per aconseguir res. Us imagineu vaga escolar de TOTES les escoles? (ja compto que les d'ultradreta i feixistes no entren aquí) Totes les escoles tancades amb només els mestres de serveis mínims? I no un dia, uns quants? El daltabaix a la societat seria dels històrics. Però clar, no interessa. I com que als sindicats no els interessa això, la conclusió és que no volen aconseguir aquelles millores. Fan soroll per no res, perquè saben que així, només la meitat, no aconseguiran res, o simplement engrunes, l'estil habitual dels catalans i catalanes. És un calc de la política catalana a Madrid, així que fins que no ens unim de debò, farem riure, farem el ridícul, i a sobre, encara tindrem més famílies en contra enlloc d'al costat.

ANEM TARD

Ara sí. Ara ja toca parlar de trens. En un dia com avui, amb les escoles tancades per l'alerta de vent. La tardança es veia promoguda per la pregunta de "què vols dir exactament", ja que fa tants anys que dura la broma, que sembla estúpid fer-ne referència. Però és que, evidentment, avui ens trobem en un punt crític que de totes maneres, no ens portarà a enlloc. Ja hem fet tard. Com els trens.

El malaurat accident de dos trens d'alta velocitat a Andalusia, i el descarrilament al dia següent, d'un altre aquí a Gelida va fer destapar la capsa dels trons. de cop i volta, la xarxa ferroviària de Catalunya té no sé quants punts vermells de mal estat, mal manteniment i altres mancances que fan perillar la integritat de passatgers i treballadors. No només quan agafes la RENFE, no saps a quina hora arribaràs, sinó que ara, a més a més, s'ha descobert que encara que arribessis tard, havies tingut sort de no deixar-t'hi la pell.

Això ha comportat dies i setmanes de servei interromput. De promeses de tornar a funcionar falses, de vagues de maquinistes, i ara a més, els temporals, clar. Un desgavell. Un puto desgavell, propi de país en vies de desenvolupament, amb la diferència de què aquí sí que hi ha diners, només que no van on han d'anar invertits.

Els polítics, per variar, han fet ús de la seva característica incompetència i egoisme per anar dient la seva. Uns, que està tot fatal perquè Ecspanya ens roba, altres perquè com que no hi ha pressupostos, no es poden destinar diners, altres perquè tu no firmes aquest conveni... I com sempre, qui acaba rebent? La gent del carrer, que està patint autèntics calvaris per poder dur la seva vida amb normalitat. Cal afegir que fa quatre dies de la signatura del traspàs de pixarrí de mitja gestió de Rodalies a la Generalitat. Paper mullat, clar, però els ecspanyols ja ho han venut com una concessió als independentistes (jajaja, i tant, el PSOE), i darrere de moltes aturades hi ha la mà negra de la ultradreta que governa els caps de molts treballadors de RENFE, que ho fan funcionar malament expressament.

Fa anys que se sap que els diners van a fer AVES per pobles de mala mort ecspanyols on no baixa ni Crsistu. Es pot consultar qualsevol base de dades comparant l'alta velocitat entre països europeus de primera línia (menys km i més passatgers, mentre que a Ecspanya, moltíssims més km i moltíssims menys passatgers). El "timo de l'estampeta" o corrupció política, un altre cop. Així que durant tots aquests anys, no hi ha hagut un veritable servei de manteniment a la xarxa catalana, i per això es troba en aquest estat deplorable.

Em fa gràcia els que esqueixen de que tot ho reduïm al tema Independència, però es que és evident que si els nostres diners no anessin a Ecspanya, els tindríem nosaltres. Que els nostres governants també ho farien com el cul? Segur, però seria el nostre cul i la nostra merda, no la seva.

HAMNET

Podria parlar dels trens de Rodalies, però no, parlarem de Hamnet, una altra de les pel·lícules favorites als òscars d'aquest any. Després de One battle after another i Sinners, continua la marató de pelis amb aquesta adaptació d'un llibre que vol explicar qui va ser la dona de Shakespeare.

L'escriptor anglès és de sobres conegut, autor de grans clàssics de la literatura universal. Ja fa anys, una versió lliure de la seva vida, Shakespeare in love, va ser una de les pel·lícules més aclamades de l'any que es va fer, 1998, i aconseguint l'apreciada estatueta daurada en set categories, incloses pel·lícula, les dues actrius i guió. Ara li toca a Hamnet, que adopta però un estil força diferent. Per començar, li vol donar un toc de veritat a un relat que en el fons, és impossible de saber. Cal informar-se i confirmar que qualsevol semblança amb la realitat és coincidència. Hi ha fets reals, però el 90% és ficció.

La figura principal és la dona de l'escriptor, Agnes, una ànima lliure que s'enamora d'ell i tenen dues filles i un fill. Agnes es veu representada com una persona molt connectada amb la natura, amb possessió de remeis casolans (a l'edat mitja l'haurien cremat per bruixa). Tots dos es casen sense tenir el consentiment real de les seves famílies respectives. Des d'un bon principi, en William ha de marxar de casa per viure a Londres i tirar endavant les seves creacions, tant els llibres com el teatre. Els seus retorns a casa són celebrats, però de mica en mica, va sortint el cansament de la situació en què ella tira endavant la família sense el seu suport. El punt culminant és la malaltia que agafen els bessons, primer una i després l'altre, el fill que es diu Hamnet i que dona noma la peli i en el fons, també a una de les seves obres mítiques: Hamlet.

La peli està bé, però he de reconèixer que se'm va fer força lenta. Té el ritme habitual dels drames d'avui en dia, de molta imatge però poques paraules. a mi, personalment, em falta acció, però clar, si vols moviment, no vagis a veure Hamnet, ves a Fast and furious. Tot i això, se li ha de reconèixer molts mèrits, més enllà de la gran actuació de l'actriu que interpreta l'Agnes i per la qual és una de les favorites al premi. El disseny de producció, imatges, la força emotiva dels moments punyents... Tot i estar força bé, no ha acabat de guanyar-me.

Cal destacar per altra banda, que feia molt temps que no estava en una sala de cinema tan plena. Bravo... si no fos perquè jo baixava la mitja d'edat. No sé quin futur li espera al cinema amb les noves generacions.

A REAL PAIN

Podríem parlar dels trens de Rodalies, però no, parlarem de "A real pain". Tenia la sensació que aquesta pel·lícula era més antiga. Buscava alguna opinió en les entrades sobre els òscars del 2023, 2024... i resulta que era de l'any passat. També tenia al cap que havia guanyat al millor guió, i no. Es veu que era la favorita però la sorprenent Anora s'ho va emportar. El que sí va guanyar va ser el d'actor secundari per en Kieran Culkin. No me'n recordava, i he de dir que ara que l'he vista, em sembla encertat.

La pel·lícula explica el viatge que fan dos cosins a Polònia per veure on va viure la seva àvia que acabava de morir. Tots jueus, s'apunten a un tour turístic privat amb quatre persones més (un matrimoni jubilat, una separada de mitjana edat i un supervivent del genocidi de Ruanda) Tots jueus, visiten els espais emblemàtics a més d'un camp de concentració. Els dos cosins, joves, són molt diferents. Un, l'Eisenberg (que també és el director de la peli), és tímid, familiar, tranquil i li agrada tenir-ho tot sota control. L'altre, en Culkin, és una ànima lliure, obert i divertit, però amb moments de descontrol emocional.

Aquesta diferència entre els dos joves, que tenen també algun compte pendent circula paral·lel als records dels descendents de l'holocaust. En els moments de tensió, es debat sobre si es pot fer turisme com és conegut a espais amb tanta càrrega tràgica. A la retina de tothom hi ha les imatges d'instagramers i gent sense cervell fent-se selfies davant d'Auschwitz i barbaritats per l'estil. Realment, la humanitat està totalment deshumanitzada. L'escena de la visita al camp de concentració es fa en silenci total, amb el respecte que cal tenir.

La peli en sí està bé, però potser me n'esperava alguna cosa més si tan favorita era pel guió. Sí. el debat de fons és potent, però està massa enterrat en la comèdia lleugera. I el paper d'en Culkin realment està molt ben interpretat. Però més enllà d'això, ja no hi ha massa més. Per molt fastigós que sigui el què fa Israel amb Palestina, vomitiu i criminal, el què va passar als anys 40 fou també inhumà.

THE GREAT

Podríem parlar dels trens de Rodalies, però enlloc d'això, ho farem sobre la primera temporada de la sèrie The great. Aquesta seria una sèrie que mai hauria seleccionat, no li feia ni cas, fins que vaig llegir algun comentari sobre la ironia, imaginació desfermada i bogeria de la grossa que és. Explicaven que es tractava d'una sèrie (tres temporades) que vol explicar la vida de Catalina la gran, emperadora de Rússia, però amb dues característiques essencials: Primera, que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, és a dir, que la gran majoria de fets que s'hi veuen no van passar d'aquesta manera; alguns van passar, però no així. I segona característica, amb un humor destraler, boig i grotesc, a mig camí entre Monty Python i Els joves. sense cap mena de dubte, als russos7es no els deu fer ni mica de gràcia, aquesta sèrie.

La primera temporada comença amb l'arribada a Rússia de Catalina, que es casa amb l'emperador Pere, fill de Pere el Gran. Això fa que les expectatives sobre ell siguin molt grans i que no se'n surti de cap de les maneres. La sèrie ens el presenta com un mig sonat que només pensa en fornicar, menjar i beure. Per això Catalina, comença a maquina una revolta que la posi a ella al capdavant del país. 

El què es destaca més a cada un dels capítols és com retraten les elits del poder, ja no només per la seva vida llibertina, sinó pel menyspreu per a tothom que està per sota seu. L'episodi en què per frenar una infecció decideixen cremar a tots els criats és un exemple clar d'això que estic dient. Hi ha molts més exemples. Només casar-se, ja li porten un amant per tal que faci el què vulgui, el poder dels rumors, el sense-sentit de la guerra amb Suècia (l'episodi on es troben amb els reis de Suècia, que són iguals de superficials i detestables així ho ensenya), el nul respecte per la vida i per tot (per tal de descobrir el traïdor, ordena torturar a tothom, fins i tot els nobles amics seus). La veritat, després de veure tanta bestiesa, hi ha interès per saber la història vertadera i saber si la veritat representa un 50%, un 30%, un 10% o un 2%.

Amb la sèrie he passat moments de tot. Al principi, tanta anada d'olla no m'ha acabat de fer el pes, i tenia dubtes de si seguir o no. Però l'encert del repartiment, que es fa valer i té el seu carisma, juntament amb l'interès de la trama de base, m'han fet continuar amb ella i voler seguir més endavant.

Amb The great dono per acabat aquest tram de sèries noves, de manera que a partir d'aquesta setmana aniré alternant una de nova amb una ja coneguda. a més en tinc un bon grapat d'aquestes que en seran temporades finals.

SINNERS

Si divendres veia One battle for another, dissabte va ser el torn de Sinners, la pel·lícula amb més nominacions de la història, setze (aquí hi ha trampa; en serien 15, el màxim de sempre, però han afegit una nova categoria, la de casting). A l'espera de Frankenstein i Hamnet per poder fer un pronòstic, que estarà ple d'errors, com sempre, deixant clar que tot és fruit de l'atzar.

Al veure les dues pel·lícules en 24 hores, el meu cap ja ja establert un veredicte: One Battle passa per davant de Sinners, i la veritat, no entenc com pot estar tan nominada. Tan dolentes són altres pel·lícules? a veure, no és que no s'ho mereixi, és una bona pel·lícula, mereixedora d'algun elogi, però ja està.

Té dues parts. A la primera, presenciem el retorn de dos bessons negres, que han passat uns anys a Chicago participant de negocis il·legals (els pregunten si estaven amb l'Al Capone), al seu poble natal. Allà volen muntar un pub amb música en directe pels negres del territori. El seu cosí, fill del predicador del poble, és guitarrista i canta blues. Anem presenciant aquest retorn, les trobades amb els seus antics amics, parelles, com van aconseguint la gent per inaugurar el pub... I paral·lelament, presenciem l'arribada d'un vampir que vol la sang del músic, ja que la llegenda diu que hi ha músics especials que connecten la vida amb la mort.

La segona part, és l'atac dels vampirs al pub i el desenllaç. Us sona? Exacte. És la mateix a premissa que From dusk till dawn, coneguda com "Abierto hasta el amanecer" la mítica pel·lícula de Robert Rodríguez i Quentin Tarantino. El què allà era una gamberrada, a Sinners ho converteixen en un viatge per l'Amèrica dels negres dels anys 30, amb el KKK per allà. Tota la preparatòria (la primera part) és més profunda que a aquell film icònic, i potser això és el què li ha donat volada.

I sí, està bé, té detalls molt bons, a l'estil The color purple, amb aquest toc terrorífic que sorprèn, però que és el què marca el destí de la peli. Molta cosa més no puc dir, excepte que ha estat bé, però no puc dir més. Sí, la música, molt bé, però ja està. Tinc molts dubtes de que sigui la favorita pels òscars, però clar, si va guanyar Anora... Sinners és l'Anora del 2026. Cal tenir en compte la política, que cada vegada juga més en aquests concursos. La idea és fer cabrejar en Donald Trump, de manera que tens l'opció black power (que guanyin els negres, cosa que no acostuma a passar as òscars), o l'opció immigració de One Battle. Si és per fotre Trump, que guanyi qui vulgui, però com a pel·lícula, sense dubte em quedo amb One battle for another per davant de Sinners.

LA CALAVERA DE L'APÒSTOL

El descobriment, ja fa temps, de la continuació del llibre La germandat de l'àngel caigut d'en Jaume Clotet, no podia acabar d'una altra manera. Curiosament, aquell llibre també el vaig llegir el gener passat, i sent dels primers, va acabar dins el top-cinc de l'any. Aquella història sobre la germandat que tenen empresonat el propi Satanàs i han d'evitar que els dimonis l'alliberin, em va entrar dins. Així que era evident que si continuava la trama, cauria a les meves mans.

La calavera de l'apòstol ens torna a presentar el monjo de Montserrat i la mossa d'esquadra que van unir forces a la història anterior. Tots dos formen part de la germandat, però uneixen de nou els seus camins quan s'investiga el robatori d'uns ossos enterrats a Sant Pere de Rodes i han capturat un dels lladres, que no parla, excepte algunes paraules en una llengua estranya. paral·lelament, a parís roben una Bíblia de l'edat mitja que justament, els francesos s'havien endut en una de les seves guerres al segle XVIII, també de Sant Pere de Rodes. De mica en mica van anant estirant el fil, lligant caps, fins a trobar-se amb una ordre de cavallers amb un propòsit desconcertant.

Enmig de la investigació, s'estableixen connexions amb la custòdia de Satanàs, un dels dimonis que el volen succeir i el cardenal que està presoner a l'infern des del llibre anterior. Tot i no tenir relació amb la trama principal, aquests moments ens lliguen amb el passat i sense cap mena de dubte, ens lliguen amb un futur llibre, està claríssim.

Segurament no h tingut el mateix efecte sorpresa que La germandat de l'àngel caigut, però ha estat una lectura trepidant de nou. La creativitat de l'autor ens porta de tant en tant a revelacions o moments molt originals en què et quedes amb sensació de "oh, que guai" (la fisonomia dels lladres, l'origen de Lavern, i molts més). És veritat però, que hi ha capítols situats entre els moments de més acció o misteri en què tot és molt lineal, amb sensació d'omplir pàgines. Penso que justament l'originalitat de l'autor ens podria fer viure més moments trepidants. Tinc la sensació que no es creu que estigui escrivint una obra molt emocionant, de manera que fins i tot el final, al costat de la trama interior, queda com esvaït, una mica fluix i tot. Un crescendo ha d'acabar amb focs artificials, i en canvi, aquí és molt diluït. És més emocionant el què passa entremig que no pas el final.

Tot i això, ha estat excel·lent la seva lectura perquè de nou et fiques dins de la història i el llibre et crida per seguir sent llegit contínuament. Només els deures et fan deixar-lo per anar a fer altres coses, mentre esperes el moment de tornar a agafar-lo i descobrir la veritat.