ZERO DAY

Després del començament de l'any formidable amb Say nothing, no vaig tenir massa sort amb les sèries que van venir a continuació. Però ara sembla que he posat seny i porto una bona ratxa. L'última, Zero day, una minisèrie (perquè té sis capítols) en clau conspiració política molt interessant, i més en els temps que corren. Potser té la mateixa "sort" que Civil War i es veu relegada a l'anonimat per no fer emprenyar les altes esferes dels USA.

Sigui com sigui ha estat molt interessant; no una passada, però sí prou engrescadora per estar intrigat i interessat en la tram que ens explica. Es produeix un col·lapse informàtic d'un minut als Estats Units que provoca que s'apagui absolutament tot. En aquest minut, cauen avions, accidents, una mica de tot. Es crea una comissió per investigar aquest fet i buscar els culpables, una comissió encapçalada per l'anterior president dels USA, un Robert de Niro en un paper dels que li van a la mida. A partir d'aquí, qui pot haver estat, perquè... es van succeint les sospites i les trames interessades pels poders del país. Tot i ser mig previsible, et guarda unes quantes sorpreses que li donen emoció i vida fins a l'últim minut.

Un cop més, ens trobem en una situació de ficció distòpica però que malauradament no és del tot descabellada, sinó que podria ser possible. És més lògic un ciberatac i la gent tornant-se boja, traint-se els uns als altres, que no pas un atac alienígena. En els temps que corren, les motivacions d'uns i altres s'entenen perfectament, però és cert que fa por adonar-se com cada vegada ens acostem a un futur més incert i perillós. Fa por.

Mentrestant, gaudim de sèries com aquesta, ben fetes, amb lògica i ritme que permet anar-la consumint en poc temps. I clar, veure en Robert de Niro sempre té premi.

YELLOWSTONE

Un cop més em poso a veure una pel·lícula o una sèrie en aquest cas, pensant-me una cosa i resultant una de diferent. Havia sentit a parlar de Yellowstone, i en deien bàsicament coses bones. Jo m'imaginava una sèrie ambientada a l'oest americà, tipus Silverado i companyia... I sí, hi ha cowboys, i indis, i rodeos, i ossos, búfals i cavalls. Però ens trobem en territoris de Montana en ple segle XXI, on alguns autòctons viuen de la ramaderia com "antas", i els indis viuen a la reserva, on no fan molt l'indi. La segona sorpresa é que el protagonista és... en Kevin Costner! No es troba al segle XIX, però fa el seu paper igualment com si hi fos. Potser fent Yellowstone li van venir ganes de voler crear la seva particular obra mestra de Horizon (i que ja sabem com va anar).

Un cop vista la primera temporada, tot i trobar-me una cosa que no m'esperava, és bona, força bona. El descol·locament del principi em va deixar una mica fora de joc, però passada la sorpresa, he anat entrant a la història i m'ha anat captivant tots i cadascun dels seus personatges, a quin més pirat. És que perdoneu-me siem passo, però és com estar veient Falcon Crest del segle XXI. No es poden comparar, perquè la sèrie dels 80 era un culebrot de capítol diari, i per tant, les trames eren múltiples i enrevessades. Però jo, hi veia similituds en el fons. Aquí, la família Channing és la família Duton, i enlloc de vinyes, tenim ramats de vaques i cavalls. Evidentment, la qualitat de l'acabat és diferent, per molt ben cuidat i treballat el de Yellowstone, només faltaria que fos com la sèrie de fa quaranta anys...

La família protagonista representa el bo i millor de la contrada. Han donat poder i força al territori, però són una colla de dèspotes autoritaris a l'hora de fer les coses a la seva manera. Ni els bons són tan bons ni els dolents són tan dolents. El patriarca té les seves històries, i tres dels seus fills arrosseguen les seves particulars. Apareixen també els treballadors del ranxo, i a partir d'aquí es munta tot un univers força peculiar però ric en situacions diverses i interessants per fer de la sèrie un bon entreteniment.

Acabada la primera temporada, he volgut saber si realment a Montana encara viuen com si fossin al salvatge oest. La resposta és que a la sèrie està molt exagerat, però sí que es poden trobar ranxos amb aquest funcionament. Curiós, si més no.

YOUNG WOMAN AND THE SEA

No recordo els motius pels qual vaig guardar aquesta pel·lícula a la llista de favorits, ja fa molt de temps. Potser era per veure en acció a la Daisy Ridley, o potser perquè el tràiler estava ben muntat per donar-te suficients al·licients com per donar-li una oportunitat. sigui com sigui, s'ha passat mesos a la llista esperant el seu moment, i he de dir que l'espera ha valgut la pena. M'ha agradat, i molt, sense ser gens pretensiosa m'ha mantingut l'interès des dels primers minuts fins l'últim. Té, òbviament, les seves pujades i baixades, però està rodada amb la suficient gràcia com per fer-la amena, entretinguda i que es converteixi en un descobriment.

La història es basa en fets reals, quan el 1926, una filla d'un carnisser de New York, es converteix en la primera dona en travessar el Canal de la Mànega, és a dir, nedar la distància entre França i Anglaterra. Seguim la seva història des de que era una nena i sobreviu miraculosament al xarampió. Veiem la seva lluita per aprendre a nedar (les noies no ho feien), i com es van trobant les noies que ho volen aconseguir fins que arriben a les olimpíades del 1924 a París. Després, ve el gran repte.

Buscant informació, esbrines algunes diferències entre la realitat i la ficció, però aquestes llicències que es prenen els de la peli, són bàsicament per donar un toc més dramàtic a la pel·lícula, més intriga o més rapidesa, però en cap cas desvirtuen el missatge de la mateixa, així que li perdonem.

La qüestió aquí és el missatge en si, l'aprenentatge que pots treure d'ella: El motiu pel qual vol aprendre a nedar (hi ha un accident d'un vaixell i moren gairebé totes les dones perquè no en saben); la vida de les dones en aquella època, destinades a casar-se i en alguns casos, pactat; les diferències entre esportistes masculins i femenins (com són tractades i ningunejades); l'esforç de superació; el valor o la no por a la mort... Hi ha tantes coses a la pel·lícula que sembla mentida allò que he comentat altres vegades, que no sigui més coneguda que altres que són merda absoluta. 

He de reconèixer que la història l'he vist convertida en un projecte a l'escola, d'aquests que han de ser els noms de classe, aprofitant que justament l'any que ve farà 100 anys de la gesta. Però com embolicar-ho per tal de no ser un tema feminista i que trobi el rebuig dels nois de la classe? Els nois estan una mica farts de tant protagonisme de les dones, i aquest hi ha de ser, però cal fer-ho de manera que ells s'hi apuntin, que no es produeixi l'efecte contrari, que és el què està passant ara. Li donaré unes voltes i a veure si al setembre tinc la solució. Si ho aconseguís, veure la peli a l'aula serà obligat.

MARCO

El 2024 va ser un bon any pel cinema català o en català (depèn del punt de vista i de la ceba). A l'èxit de "Casa en flames" i "El 47" cal afegir-li "Marco". I no, no estem parlant del nen italià que va a buscar la seva mare que va emigrar a Argentina, no. Estem parlant del biòpic sobre la figura d'Enric Marco, un home que va ser reconegut per ser un dels supervivents dels camps de concentració nazis, i que va arribar a ser el president de l'associació de deportats de tot Ecspanya.

El 2005 es va descobrir la farsa, que tot s'ho havia inventat, i ja us podeu imaginar la cara amb la què es van quedar els seus companys de l'associació, els polítics que l'havien recolzat i escoltat, la seva pròpia família... quin engany. Això sí que era una enganyifa dels de dalt, tot i que els de dalt no ho eren pas, de dalt. La pel·lícula va repassant els fets, centrant-se ja en els últims dies de la farsa, quan un historiador el descobreix just en el mateix moment en què han aconseguit la implicació del llavors president ecspanyol en els actes de commemoració dels alliberaments dels camps. Quina contradicció en el mateix moment...

La pel·lícula en sí no té grans moments, o perquè ens entenguem, no és res de l'altre món. Bàsicament la seva força recau en dos factors: el primer, la interpretació que en fa l'Eduard Fernàndez d'aquest personatge. Brutal. Com sempre que actua (aquest noi és molt bo). I la segona, la història en sí. És molt bèstia veure com algú pot arribar a enganyar a tothom d'aquesta manera. És cert que és molt desconcertant el motiu, ja que no ho fa per enriquir-se, ni tampoc sembla que sigui per fer-se famós, tot i que seria un dels raonaments. Ell va dient que ho feia perquè era necessari parlar d'aquelles persones que van morir en aquells camps de la mort dels FDP dels nazis. Però clar, encara que el motiu fos digne, això no es pot fer. Per les persones que realment van viure aquell infern, aquest home és una mentider i un cabronàs. I es pot entendre, és clar que sí. El dolor no es pot substituir, no es pot falsejar d'aquesta manera.

Reconec que és sorprenent veure com el veritable Maco, un cop desemmascarada la mentida, es passa la resta de la seva vida justificant-se i dient que no n'hi havia per tant, a la vegada que encara intentava seguir mentint i dient que sí era veritat, encara que no fos aquella. Increïble, la veritat és que aquesta dèria el va convertir en una persona grotesca.

Tot procurant no deixar-se enredar per falsos testimonis, com és d'important, i en els temps que corren ara, de seguir parlant e tot el què va passar, sobretot a les escoles i instituts, abans que el feixisme aconsegueixi manipular de tot el cervell del nostre jovent.