VALHALLA (x2)

Al final de l'entrada sobre la primera temporada de Valhalla comentava que esperava que les següents temporades almenys mantinguessin el nivell. Un cop vista la segona temporada, puc afirmar que ha estat així, i no sé, però en determinats moments tinc la sensació que l'he gaudit més que la primera. Suposo que és perquè com que no tenia tampoc les expectatives molt amunt, ha estat fàcil la remuntada.

Així, què és el que hem vist després de la batalla per Kattegat? Doncs una triple trama. Per una banda, seguíem en Harald i el Leif que s'exilien cap a Rússia, i després de diverses situacions, es dirigeixen cap a Constantinoble. Fan una colleta de companys i companyes ben diversos i viuen aventures força dramàtiques i emocionants. Després hi ha la Freydis, que viu entre un grup de víkings que s'amaguen dels cristians per viure en harmonia amb els seus déus. Allà l'anomenen la sacerdotessa, però no tot seran flors i violes. I finalment, a Londres tenim la reina i el seu assessor que van vivint les seves trifulgues i traïcions habituals mentre no torna el rei (per cert, un dels protagonistes de la primera temporada i que no apareix fins el sisè capítol).

Aquesta triple trama, que segueix l'habitual successió d'escenes no especialment llargues, continuen donant molt ritme als capítols. No hi ha massa batalles generals, sinó que la violència se centra en baralles més individuals i algunes escaramusses entre grups més o menys reduïts, però en cap cas hi ha cap guerra. I això xoca amb el fet de que la sèrie mantingui la tensió en els vuit capítols quan les lluites haurien de ser un dels eixos centrals En no ser així, de fet, li dona un plus important, ja que captar l'atenció sense aquestes batalles té molt més mèrit. Sense ser especialment carismàtics, els personatges coneguts han aconseguit mantenir cert afecte amb l'espectador que ara fa que caiguin millor (bé, la Freydiys encara no em diu res, però bé, passa paraula). 

Així doncs, bona temporada, que dona ales per la tercera i última de la sèrie.

A LISBOA

Poques hores després de l'èpica remuntada que va donar al Barça masculí la copa Mapfre, l'equip femení tenia davant seu el repte de classificar-se per cinquena veda consecutiva, a la final de la Champions. És cert que afrontaven el partit amb relativa tranquil·litat, ja que a l'anada van aconseguir un meritori i sorprenent 4 a 1 contra el Chelsea. L'equip anglès, s'havia reforçat de valent per aconseguir tornar a la final i guanyar-la, però ostres, va ser un equip decebedor, que en cap moment va fer por.

Així, el partit de tornada, podia ser un tràmit que, controlant el partit amb calma, no havia detenir cap complicació. Les noies van començar dominant, però de mica en mica l'equip anglès, amb la urgència de voler marcar per fomentar la il·lusió d'una possible remuntada, van apretar més i van tenir uns quinze minuts d'assetjament a la porteria de la Cata. I quan millor ho estaven fent les angleses... pam. Gol de l'Aitana. Això les va destarotar una mica però no suficient. Segon de 'Ewa i tercer de la Clàudia. I la semifinal es va acabar. El Chelsea es va rendir, i gràcies a que el barça va relaxar-se, no ves va produir una golejada d'escàndol.

Resultat final, 1 a 4, el mateix que a l'anada, i objectiu assolit. Serem de nou a la final de la UWCL. De les cinc anteriors, ja se sap, les dues perdudes amb el Lió, i les tres guanyades (Chlesea, Wolfsburg i precisament el Lió l'any passat). I coses sorprenents, aquesta final serà contra un equip diferent. Quan tothom pensava que seria de nou l'equip francès, va i l'arsenal protagonitza una gesta, li fot un 0 a 4 al Lió i es classifiquen. Clar, d'entrada seríem favorites, però a un partit, res és definitiu. Ens retrobarem amb la Mariona i la Laia Codina, iens enfrontarem a Van Domselaar, Chloe Kelly, Beth Mead, Russo... Déu n'hi do quines jugadores tenen... però si juguem com saben, no hi ha discussió.

Així, metre el masculí ja té dues copes, van primers i estan a semifinals de Champions, el femení té una copa, és a dues finals i primeres a la lliga. Hi haurà un triplet? Dos, o Pòquer? O doble repòquer? Quin últim mes que ens espera!!!

BOTI, BOTI, BOTI...

Havent com hi havia dos esdeveniments importantíssims aquest cap de setmana (final de copa masculina i tornada de semifinals UWCL femenina), en un principiem vaig dir: "Faré una entrada conjunta". Però què carai! Ara que per fi podem dir les excel·lències de l'equip dels nois, després d'uns quants anys gaudint només del femení... què carai! Va, que s'ho mereixen!

Ahir vam viure una final trepidant, de les que fan afició, amb moments de nervis, alegria, patiment, decepció, esperança... fins l'eufòria desfermada del final. I és que vam tenir de tot. Fins i tot abans de començar. El Madrit i el seu "señorío" van demostrar quina classe d'excrement són en realitat. Es va organitzar na farsa amb una roda de premsa dels àrbitres el dia abans (mai s'havia fet... que curiós...) i a partir d'aquí, es van indignar, volien canviar els àrbitres... res, que els van posar una pressió a sobre per tal de condicionar el seu arbitratge durant el partit. I ho van aconseguir, i tant, perquè va haver un parell de penals obviats i unes quantes targetes, grogues i vermelles, perdonades.

Contra tot això, el Barça va fer una primera part de llibre, com les del Pep team, o ja podem anomenar, Hansi team. Bon joc, control... només va faltar fer més d'un gol. Va perdonar, i en el fons, el Madrit és el Madrit, de manera que no només van empatar, sinó que van donar la volta al marcador. Quan faltaven pocs minuts per acabar, la copa era banca. quina ràbia.

Però si una cosa té aquest equip, és que no es rendeix. Ja no passa allò de que anem guanyant i sabem que perdrem. En Ferran, el millor jugador número 12 de l'equip (vam guanyar sense Lewandowski), va aconseguir l'empat. A mesura que avançava la pròrroga, apareixia la por dels penals. Des de la final de Sevilla del 86 que sempre que hi ha penals, sabem que perdem. Però va aparèixer l'enfant terrible, en Jules Koundé, una ànima lliure que sense ser lateral i sense voler-ho ser, és el jugador que més juga de gairebé tot Europa. I al minut 115, roba una pilota i fot el 3 a 2.

Quins crits, quina bogeria...beneïda bogeria! Feia temps que no cridava tant en un partit. De fet, tota la segona part i la pròrroga vaig haver de veure-la dret, ja que no aguantava estar assegut dels nervis. I tot i que vaig pensar que ens havien remuntat perquè no seia, al final, la truita va girar i vam guanyar la Copa Mapfre.

Així que ja som campions de Copa i Supercopa. Tenim els dos títols menors. A la lliga anem primers i molt bé, si no badem, podem guanyar-la. I a la Champions, dimecres comencem semifinals. De debò, aquest pot ser un any meravellós, deu anys després de l'últim triplet.

THE YELLOWJACKETS (x3)

Amb la tercera temporada de The Yellowjackets, inicio un tram de l'any en què a nivell televisiu no encetaré cap novetat sinó que aniré completant temporades d'alguns que ja he anat començant al llarg dels darrers mesos o anys. Un any després d'haver vist la primera temporada, i després de convertir-se en la millor del 2024, era lògic que aquesta fos la primera en caure.

A partir d'aquí, una mica de tot. Vaig començar-la sabent que les intencions inicials dels seus creadors eren de cinc temporades. Saber això i uns primers capítols poc engrescadors, em van portar a una mini-decepció inicial. I és que la sèrie comença amb més del mateix, i fins i tot, comença a afegir coses que semblen ja ben postisses, amb l'únic objectiu que allargar i allargar la sèrie. I arriba la pregunta de si cal allargar-ho, fent ús de la mítica "lo bueno, si breve, dos veces bueno".

Però per sort, a mesura que anem avançant, tot va agafant un aire més emocionant. Les noves aparicions comencen a donar més força que no pas treure-li, i tot plegat comença a tenir més sentit, més enllà d'allargar l'agonia. Ara bé, que hi ha coses que grinyolen? Segur. 

Per exemple, celebrem que per fi les altres noies que estan amb les protagonistes bàsiques comencen a tenir nom i cares. Fins ara, tot i ser un grup d'unes dinou persones, tota l'acció voltava al voltant de sis i tres o quatre secundaris més. Però ara, apart de que clar, ja no en són tantes, ja participen més de la trama. ara, es nota que per forçar el guió, n'hi ha una que de cop i volta comença a aparèixer més, i clar, resulta que és una de les que després fan la seva aparició en l'època adulta. Era molt previsible. El que no ho era tant, era que qui l'interpreta és una altra de les grans, la Hillary Swank, compensant la pèrdua de la Juliette Lewis.

Aquesta temporada veu la transformació d la Shauna jove, que fins ara s'havia mostrat com una de les més febles a nivell maduratiu (no tant a nivell mental), i que aquest cop, va agafant de mica en mica més foscor, convertint-se en una pirada al mateix nivell que la Lotti. Això sí, per molt pirades que estiguin, quan els arriba la primera ocasió per tornar a la civilització, que no l'aprofitin... ostres... és poc creïble, la veritat. És una d'aquelles coses que no acaben de quadrar, tant bé com anàvem. En contraposició a l'augment de bogeria de la Shauna jove, tenim que la Natalie cada cop té menys importància (pe fet que l'adulta ja no hi és), però a més, sabent que era la més boja, ara a l'època al bosc és la més assenyada. Massa girs estranys.

Ara bé, tot i les grinyolades, ha estat una temporada que clarament ha anat de menys a més, i que al final, em dono per molt satisfet, i no m'ha deixat amb la sensació de "quin rotllo, encara no s'ha acabat". No. Al contrari, torno a voler saber com evoluciona tot plegat. Però com que estic al dia de la sèrie, això vol dir que segurament hauré d'esperar un any mínim.

CONTAGI

Abans d'acabar el quart mes de l'any, ja he complert amb la meva mitjana habitual de llibres en castellà (tot i que l'any passat, en van ser dos enlloc d'un). L'escollit era l'altre llibre del metge-escriptor Robin Cook del qual el passat novembre vaig llegir Toxina.

A diferència però, d'aquest, Contagio ha estat molt més interessant. De fet, m'ha enganxat tant que aquests últims dies em costava anar a dormir per llegir una mica més. Tot i això, no sé si arribarà a estar al rànquing final, ja que, encara que m'hagi enganxat, no ha deixat de ser un llibre entretingut, sense cap altre plus que el de l'interès en saber com es va desenvolupant el cas.

Aquí ens trobem un metge forense una mica amargat, que descobreix una mort per pesta en ple final del segle XX al mig de Nova York. La mania que té a la indústria comercial mèdica el fa preguntar-se si no pot ser acusa, d'una negligència primer, o d'un complot més endavant. El què passa és que no hi ha més casos, sinó que apareixen amés morts però d'altres malalties d'aquestes molt contagioses però teòricament controlades. la por de que al final hi hagi una epidèmia el fa investigar, ficar-se on no li demanen, etc. La qüestió és que la trama és interessant i atrau tota l'estona a la lectura, no dona treva i no decau l'interès.

Com passava a l'anterior, Toxina, el metge protagonista és un personatge ambivalent. No arriba a ser tan desagradable com el del llibre abans mencionat, però e seu cinisme fa que de vegades et diguis a tu mateix que és una mica "borde", i en el fons, impedeix aquella empatització tan necessària per tal d'acabar de ser absorbit per la història. El fet de no ser una cosa exagerada ha pogut mantenir una mica aquesta fina relació entre protagonista i lector. 

Fent la clàssica cerca després d'un llibre que m'ha picat la curiositat, descobreixo que el protagonista i una secundària acaben sent dos personatges recurrents en la bibliografia de l'autor, fent-ne una sèrie pròpia. No crec que hi entri, però sí que m'ha sorprès que aquest Contagi seria el segon. El primer, justament la protagonista és la doctora que en el què he llegit és secundària, i partir d'aquí, són ells dos. Però clar, de cop és un home el protagonista quan ja havia paregut ella abans. No pensaré malament, però sí, pensaré malament. Aix...

ANOTHER LIFE

Another life és l'última sèrie original que he vist abans de començar una tongada de temporades de continuació (comencçarem amb The Yellowjackets i seguirem amb Valhalla, Abott Elementary, La casa del drac, Yellowstone i qui sap si The strain).

La que ens ocupa ha estat la primera temporada (de dues), deu capítols de ciència ficció clàssica, tot i un intent de complicar-se la vida. Però al final, acaba sent jogo bonito i ens ha deixat bones estones. No ens ha distret tant com les últimes que sí ho han fet (Away o Lost in space), però almenys ha superat la prova del cotó i no han estat fracassos visuals. 

En aquest cas tenim una nau extraterrestre que arriba a la Terra i que acaba convertint-se en una mena de torre amb pedres lluminoses. mentre a la Terra seguim els intents per entendre què és, la trama principal ens porta a seguir la nau que envien a l'altra punta de la galàxia per descobrir l'origen de la nau (s'entén que estem en un futur on tot és igual que ara però tenim el poder de viatjar a anys llum, etc.) Els tripulants van passant per diferents crisis (motins, malalties, atacs cibernètics...) i no escatimen en anar perdent tripulació a mesura que avança el viatge. La història ens porta a moments interessants, tot i que la línia general és de 6 i mig, ja que les parts del planeta terra no tenen tanta força com les de l'espai exterior, a més que l'objecte lluminós dels extraterrestres és poc engrescador, sembla una joguineta.

Finalment cal comentar que els protagonistes no tenen aquell carisma necessari per poder viure des de dins la història. Ni l'actriu principal ni cap dels secundaris aconsegueixen crear aquella química amb l'espectador que ens faci empatitzar amb els seus patiments. Així, sort de la història, que manté l'interès. Té una segona temporada, que ja veurem més endavant.

LA INFILTRADA

Quina muntanya russa de sentiments mentre mirava aquesta pel·lícula ecspanyola... Al final, la més fàcil de rebatre és la de reconèixer que de tant en tant, en poden fer alguna de bona (ep, amb el cinema català també soc molt crític, però quan és bona, doncs ho és)

La infiltrada és una ficció basada en fets reals, on mostra una jove policia que s'infiltra en l'esquerra abertzale a principis dels noranta per aconseguir informació sobre ETA. Al llarg dels anys que està infiltrada, al final aconsegueix contactar amb etarres.

I per què aquest garbuix de sentiments? Home, perquè d'entrada, el tema de la policia infiltrada ja em fa molta ràbia, i més des dels infiltrats descoberts aquí a Catalunya, com bé va descobrir el reportatge d'uns periodistes plasmat al documental Infiltrats. Per tant, s'entén que quan apareix la paraula poli infiltrat, e primer que et surt és repulsió infinita, ja que el què van fer aquesta gent va ser fastigós.

Però llavors comença la peli, i va i empatitzes amb la poli. Macàsun la mare que els va fer... Però penses que potser és la peli en què la infiltrada s'acaba reconvertint i passa a ser una radical. Però no. És policia tota l'estona, i comences a marejar-te perquè la veus coma dolenta, però pateixes per si la descobreixen. La següent fase és justificar-te pensant que aquí no estan espiant grups indepes, sinó terroristes de l'ETA, i que per molt que estiguis d'acord amb el seu objectiu,, no ho pots estar amb els seus mitjans, així que respires per un moment dient-te que en aquest cas, està justificada la infiltració. I respires una mica més quan apareix un etarra odiós, mala persona i dolent. Davant del què fa, del com parla, et ve de gust que l'atrapin. Però clar, és una peli, ja ho fan expressament això-

Total, què queda al final. Primer un bona pel·lícula que no et deixa indiferent. Segon, la reflexió de fins on es pot arribar per atrapar el dolent? Tercera, una cosa que podria estar bé, en mans d'un estat feixista i opressor es converteix en un abús de poder i una mostra més de fatxenderia i maldat.

VOTAR ALS 16 ANYS

Llegeixo el diari i em trobo la terrorífica idea de que estan estudiant rebaixar l'edat del dret a vot als 16 anys. En el diari expliquen els motius dels que volen aconseguir, ens mostren la gran quantitat de països europeus que ja ho fan (Àustria i Malta - sense comentaris)... blablabla...

I quins són els partits que insisteixen més en aquesta proesa? L'espanyola IU i com, no, la catalana ERC. Un cop més, les esquerres ens demostren com n'arriben a ser d'imbècils, ignorants, estúpids, i tota la fila d'adjectius despectius que us pugueu imaginar. ls d'Esquera es pensen que per 4 joves que tenen entre el jovent republicà, això els és suficient. Burros. I per què dic això? Doncs a veure, us ho dic amb un altre titular. Recordeu que un dels països que ho permet és Àustria? Doncs mireu què va passar a les eleccions de l'any passat: "La ultradreta guanya les eleccions a Àustria per primer cop des de la segona guerra mundial".

És així. Que el nostre jovent pugui votar a les eleccions és oferir els Parlaments tant català com ecspanyol a VOX, Aliança catalana i companyia. Ja fa temps que denuncio la campanya que estan fent aquests partits a través d'influencers i gent sense cervell. Com el seu discurs penetra en les ments immadures dels adolescents davant dels nostres ulls. Com el feixisme està guanyant les nostres aules. La ultradreta està fent la seva feina, la que ha fet sempre: mentir, enganyar, prometre benestar... i els nostres nois i noies cauen fàcilment a la seva xarxa. I deia també que el seu objectiu és guanyar eleccions quan aquests adolescent tinguin dret a vot. 

Però clar, si a sobre, deixem que votin a partir dels setze, és un suïcidi col·lectiu! Com es pot ser tan imbècil? Els d'extrema dreta són gent sense cervell, però és que la resta de polítics, també! per motius diferents, però són una colla d'incompetents! El què més em preocupa és que sabent com són d'imbècils, ho tirin endavant. Espero que no, perquè si ja tenim prou feina per canviar l'actual tendència (és feina perquè la gran majoria encara no veuen ni s'adonen del perill ni fan res per evitar-ho), més difícil serà si al final els joves voten, perquè llavors, ja els tindrem aquí (els feixistes), i el futur serà encara més fosc que mai.

THE MONK AND THE GUN

I com qui no vol la cosa, una pel·lícula independent. Vaig veure el tràiler de casualitat i em va cridar molt l'atenció. I a partir d'ell, quan en vaig tenir l'ocasió la vaig guardar a la llista d'espera fins que he aprofitat aquests dies per veure-la.

La pel·lícula està ambientada al Bhutan, un país asiàtic enmig del no-res, força desconegut per tothom, però no per les classes de 6è, que a partir del monestir del Niu del tigre, sabem que existeix aquesta nació. Doncs bé, fins entrat el segle XXI, aquí manava un rei, i van decidir, en entrar a un nou mil·lenni, que seria bo modernitzar-se una mica. El rei abdicava i es convocaven eleccions. La població mai a la seva vida havia votat res, i es munta tota una propaganda per ensenyar a votar. La pel·lícula se situa en els dies en què fan un simulacre d'eleccions. I a tot això, a un monjo del monestir, veient les notícies, li encomana a un dels seus que aconsegueixi armes.

Per una banda tenim la trama del monjo que recorre el poble preguntant qui té armes, fins que n'aconsegueixi una de molt antiga, darrer de la qual hi ha un traficant d'ames disposat a donar molts diner per ella. I paral·lelament, el tema de les eleccions. La peli és molt senzilla, però està feta amb gràcia, i a la llarga, també té missatge, ja que quan els que promouen les eleccions els volen ensenyar, tenen lloc dues de les situacions més surrealistes de la història. Primer, quan un vol saber perquè cal votar, i li diuen per ser més feliços. I el pagès contesta: "però si ja ho som, de feliços". I la segona, més exemplar, és quan simulen una discussió entre dos bàndols, cridant-se a qui volen votar. I una del poble, ja gran, que els veu cridar i es pregunta què dimonis estan fent. Clar, s'entén que si els venien les eleccions com el progrés, preferissin seguir com estaven.

A part de la comèdia d'algunes escenes, veure les realitats d'aquell país, en ple 2006, tot de gent al voltant d'una sola televisió, per exemple, coses que ens semblen tan normals i que alà no tenien...Els paisatges de muntanya, i un record per en "Tintín a Tibet" quan caminen i han de passar sempre per l'esquerra del seu monument religiós. Sense ser espectacular, una estona entretinguda.

THE COLOR PURPLE

He aprofitat aquests dies per veure una pel·lícula que em cridava l'atenció. Fa 40 anys, Steven Spielberg va fer el seu primer intent d'allunyar-se del què ara anomenem blockbusters. Després de Jaws, E.T., les dues primers d'Indiana Jones, etc... es va atrevir a filmar un drama racial, El color porpra. Com al Kevin Costner, per considerar-lo un dels grans, ha de fer una obra mestra, i aquí va pagar l'enveja de Hollywood. Amb onze nominacions, no en va guanyar cap, i no perquè no s'ho mereixés. Enveja pura. Fins que no va dirigir l'excel·lent Llista de Schindler, no el van reconèixer com el què és, un geni del cinema. Com que de diners no li faltaven, va seguir compaginant pelis d'aventures o ciència ficció amb drames més personals amb més o menys sort. Per sort, la patacada del Color porpra no el va perjudicar, sinó que el va motivar més.

Anys després, s'ha rodat una nova versió d'aquesta història. En ella, veiem una noia negra que ha d'abandonar els seus fills (sobretot perquè el pare de les criatures és també el pare de la noia). La fa casar amb un altre que la maltracta i la tracta coma  esclava. allò que diem de vegades, que gent menyspreada sigui capaç de menysprear a altres. Anem veient com va vivint al llarg dels anys, la seva relació amb una cantant de swing, filla del predicador del poble, i com troba a faltar la seva germana que va desaparèixer perquè la van fer fora de casa. Bé, el què s'anomena un drama.

La trama va acompanyada de cançons que van donant vida a la pel·lícula, cançons de l'estil afroamericà de tota la vida, amb gòspel, swing i jazz. Cal dir que són cançons molt bones no, boníssimes, és una banda sonora excel·lent. És curiós perquè a la pel·lícula algunes d'elles no les fan senceres, són curtes, i en més d'una d'elles, m'hauria agradat sentir-ne més. Un dels efectes que fan és que la música comença a partir d'algun soroll de la peli, com a Dancer in the dark. Res, que cal buscar la BSO a les plataformes si les vols escoltar. 

L'altre encert, apart de les cançons, és el repartiment, molt i molt bo, oferint-nos actuacions excel·lents, destacant la Danielle Brooks, en un paper que li va comportar totes les nominacions possibles en tots els premis, tot i que no en va guanyar cap. Sembla que la maledicció del color porpra continua 40 anys després.

ELS VIGILANTS DEL FAR

Aquest agost farà cinc anys que vaig llegir el primer llibre de la sèrie de Fjallbacka de la Camila Läckberg. Vaig descobrir que era el desè de la saga, i des de llavors, vaig començar pel primer, i així he anat fent al llarg d'aquests anys. Quan ja s'ha publicat el següent, el número onze, he acabat aquesta Setmana Santa el setè, Els vigilants del far. Me'n queden dos per arribar a La bruixa (que hauré de buscar un resum) i posar-me per fi, al dia. 

Els llibres de Fjallbacka han estat sempre dins els rànquings anuals dels millors llibres llegits. L'únic any que no ha estat així va ser el 2022, però hi és El mentalista, i com bé diu la ressenya, qualsevol de Fjllbacka podria haver ocupat el seu lloc, senzillament aquella novetat representava els altres llibres de la saga.

Tot fa preveure que aquest any en llegiré almenys dos de la sèrie, o potser tres i així només em quedarà ja per fi l'últim. Vaig a bon ritme, en porto sis en aquest 2025, gairebé la meitat que l'any passat. Però el què puc ja assegurar en un 80%, és que Els vigilants del far no apareixerà en el rànquing. És la primera vegada que la trama no m'ha acabat d'enganxar (i no pas perquè no fos interessant). No sé, pels motius que sigui, no ha estat una lectura apassionant com els anteriors capítols de la saga. Això no ha impedit que em fes mandra, al contrari. He anat llegint amb força continuïtat, i el final l'he devorat en un parell de dies. El què passa és que potser he anat per feina més per acabar-lo que no pas perquè m'estés agradant. Tot i això, no em preocupa massa, ja que segur que els que estan per llegir recuperen interès.

Aquesta vegada, investiguen la mort d'un home que no tenia vida social, ex-parella d'una noia que viu sola en una illa en un far. Justament mor quan fa pocs dies que la noia ha tornat de Goteborg. El mort, treballava abans en una associació per ajudar dones maltractades. Potser el problema del llibre han estat l'excés de trames i subtrames: l'assassinat, el maltractament de dones, els fantasmes de l'illa, el trauma de l'accident de l'Erica i la seva germana, la inauguració d'un balneari que no té els comptes clars... I cada un d'ells també podia tenir més embolics. 

Però bé, content un cop més encara que no sigui "the best", i a seguir!

INCOMPETENTS DE NOU

Tothom vol fer proves. Tothom vol demostrar "no sé què". Com en som de dolents? Com en som de bons? Tot és política. El departament d'Ensenyament, per poder seguir fent rucades i fer veure que fan alguna cosa. I les empreses privades, per fer veure que són el millor i la solució per tot.

En poc temps, l'alumnat de 6è ha de passar mil i una proves. I em pregunto: "Per què?", "Quin és l'objectiu?" Quants anys fa que es fan les competències bàsiques, i any rere any observem com tot va a la baixa. I què es fa per arreglar-ho? Res que de veritat ho solucioni, això segur. Demanaran més formació per al professorat i para de comptar, quan el què cal és que la pedagogia "xupi-guai" torni al lloc d'on va sortir, i si no pot tornar, llencem-la a la paperera. La disminució de l'exigència, recolzada també per les noves maneres d'educar de moltes famílies, basades en el fet que el nen/a sigui feliç perquè té tot el què vol i sense esforç. Aquest seria un dels punts. L'altre és afrontar aquest nou alumnat, reduint ràtios i deixant-nos de tonteries degudes a la compra d'aquesta pedagogia happy-flowers. Però no, sembla que això no passarà. En el seu lloc, que els nens i nenes facin proves i més proves.

Ara han estat les competències bàsiques, però ben aviat ens arribarà (a la nostra) unes proves d'anglès que són una aberració Perquè una cosa és que ens traiem de sobre aquesta mania de "el més important és que siguin feliços" i una altra ben diferent és "anem a torturar-los i angoixar-los". Em pregunto perquè han de passar TOT UN MATÍ fent 4 proves d'anglès, quan la manera d'educar a la nostra escola no és aquesta. Sé la resposta, però no seré tan ruc com per deixar-la aquí escrita.

I després vindran les CONMAT d'Innovamat. Una altra pèrdua de temps. Ja us dic jo que sortiran molt bé. Com no han de sortir bé unes proves que creen els mateixos d'Innovamat, quan el què els interessa és poder dir: "Ho veieu que bé que va el nostre sistema? Mireu quins resultats més bons". Quina presa de pèl, per favor... A mi el què em sap greu és que així com no ens podem lliurar de les CCBB, perquè ens deixem enredar per comercials i fem que els nens i nenes hagin de passar mil proves?

Perquè ei, a banda d'això, nosaltres hem de seguir fent classe, amb els nostres treballs i els nostres controls. No cal que vingui ningú de fora per dir-me com van en mates, anglès o qualsevol altra cosa.

Per cert, tela marinera amb les competències bàsiques aquest any. Més complicades que els últims cursos, però la palma se l'ha endut la prova de medi natural. Era molt, però molt enrevessada, de bàsic no tenia res. Només em ve al cap una teoria conspiranoica. Farts de que surtin les mates i la comprensió lectora pel terra, deuen haver pensat que fent que la de medi vagi pitjor, no sentiran el mateix mantra de cada any. Si no, no ho entenc.

Per cert, han continuat fent-les amb ordinador. A 6è, ho havien de llegir tot a la pantalla, cosa que va fatal per la vista, a part d'haver d'anar fent el dit amunt i avall per consultar el text, etc. Però és que a 4t d'ESO han estat igaul. I ja us puc ben dir que el chat GPT ha tret fum!! Quina vergonya tot plegat. 

ENTRE LES DUES NO EN FAN UNA

Havíem tingut un començament d'any molt bo pel què feia a les pel·lícules, però no podíem dir el mateix de les sèries. De cop vam redreçar la situació, però se'ns va tornar a tòrcer. Això em va portar a decidir que aniríem a fer segones o terceres temporades d'algunes que ja havíem iniciat. Però abans calia veure Adolescence.

Però fins que això no va passar, vaig tenir dos blufs. El primer, Paradise, que feia temps que tenia a la llista d'espera, ha estat la primera en patir la decisió de "si al segon capítol no em diu res, adeu". Llàstima, perquè la idea prometia. Un president que és assassinat, i que al cap de poca estona descobrim que tota la ciutat està enterrada dins el planeta perquè va haver l'habitual desastre a la superfície i aquí només viuen els escollits. Sí, prometia, però és anodina, lenta i sense carisma. Crec que vaig arribar fins i tot al tercer capítol, però no vaig seguir perdent el temps.

Amb "El senyal", gairebé el mateix. Uns astronautes que capten un missatge des de l'espai, i quan tornen a casa, el seu avió desapareix. No es res de l'altre món, però aquesta sí la vaig acabar perquè només tenia 4 episodis. Així, al segon capítol ja l'hauria despatxat, però com que només tenia quatre, vaig decidir acabar-la. Emmm... absolutament innecessari, però conscient de que ara sí que tinc clar no continuar si m'avorreixen. També en aquesta sèrie, el tema del carisma del càsting assoleix una importància cabdal, vet aquí perquè ara tantes i tantes sèries tenen en el seu repartiment actrius i actors de "primera línia". Però es poden fer sèries genials amb repartiment no mediàtic, almenys per algú profà com jo.

Aquestes sèries les vaig veure abans d'Adolescence, però l'impacte d'aquesta ha fet passar l'entrada del blog abans. Amb elles, hi havia fins llavors un empat a 5 entre les que m'han agradat (molt o correctes) i les que no. Adolescence ha desempatat, i abans de recuperar segones temporades (Valhallah, Abott...) encara hi ha temps d'una de ciència ficció (Another life) que està a mig camí entre les dues bandes, però que després de dos capítols, continuem. A veure on acaba.

ANEM IGUALS? ANEM IGUALS!

Qui hauria de dir, després de tants anys parlant de les temporades dels equips masculins i femenins del Barça, que arribaria un dia, que tots dos anirien agafats de la mà. Els últims anys, l'equip de les noies ha anat convertint-se en una màquina de fer futbol, acaparant títols col·lectius i premis individuals. En canvi, els nois, molt més erràtics, donaven més desil·lusions que altres coses

Fins que aquest any, amb l'arribada d'en Hansi Flick i que els jugadors han decidit posar-hi remei, ens trobem que els dos equips estan seguint una mateixa trajectòria triomfant. Per ara, tots dos ja s'han proclamat campions de les respectives Supercopes. També els dos equips han arribat ja a les finals de copa. A la lliga, tant nois com noies van líders en solitari. I pel què fa a la Champions, aquest dimarts es confirmarà que els dos equips es troben a les semifinals. Van iguals, però igual per dalt. Ja veurem si quan acabi la temporada han aconseguit els 4 títols, o si se n'ha escapat algun. Que bonic seria i quin missatge al món del futbol... Somiar és gratis.

L'equip femení segueix sent el favorit per guanyar-ho tot. Una final de copa amb l'Atleti, una lliga que no s'hauria d'escapar... Poden perdre, és clar, ja ho han fet, aquest any massa vegades, i a més, el joc no és tan fluid; però per lògica, si fan el què toca, no hauria d'haver sorpresa. A la Champions no està tan clar. S'acosten unes semifinals contra el Chelsea que ja ens podem calçar. Hauran de donar-ho tot per arribar a la final de Lisboa.

L'equip masculí, té una final de copa a priori més complicada, perquè torna a ser contra el Madrit. Tindrà lloc d'aquí dues setmanes, així que ben aviat sabrem com segueix aquesta història dels títols d'aquest any. A la lliga van molt bé, però qualsevol badada la poden aprofitar els blancs per caçar-nos. No podem badar, però encara queda molt. I a la Champions, molt seria quedar eliminats a quarts, portant un 4 a 0 de l'anada. Només un equip ha aconseguit remuntar un 4 a 0 a la Champions. El Barça en la remuntada del PSG. A semifinals, Bayern o Inter, ja veurem. Equips forts i poderosos, però els nois, si juguen com ho han fet aquest any, ens permeten somiar a l'engròs.

Ja som a abril, i en dos mesos tindrem el desenllaç de tot plegat. Qui sap...

NO HI HA PARAULES

Adolescence. Brutal. Excepcional. Emocionant. Trista, molt trista. Com quatre capítols d'una minisèrie poden ser tan determinants a curt termini. "Lo bueno, si breve, dos veces bueno". Doncs mira, dos cops, i tres, quatre o deu. Finalment, sí que he trobat paraules per descriure el què em passa pel cap després de fer un intensiu (dos capítols dissabte i dos diumenge) d'aquesta minisèrie que està fent parlar a tothom que la veu.

Parla dels adolescents d'avui en dia, de com viuen abduïts totalment pels likes de les xarxes socials, i com es relacionen entre ells i amb els adults (ràbia, menyspreu, odi, fàstic...). No pateixo pels espòilers, perquè tothom sap de què va a hores d'ara. Fins i tot jo, que no m'entero de res, ho sabia.

Així que en el primer capítol veiem com una unitat de policia deté a un nen de 13 anys acusat de matar una companya de l'escola. En aquella hora l'acompanyem a comissaria (està gravada a temps real), i el veiem a ell mort de por, els seus pares i germanes incrèduls i angoixats, i als policies fent la seva feina. En el segon, uns dies després, seguim els dos policies quan van a l'institut a parlar amb alguns nois i noies, i descobreixen que hi ha un món amagat sota els posts d'instagram i els comentaris. En el tercer, assistim a la conversa, uns mesos després, entre el noi i una psicòloga. I en el darrer, un any després, a pocs dies del judici, ens trobem a la família mirant d'acceptar el què ha passat.

Com deia, està gravat amb el mètode de pla seqüència, sense talls, gravant-ho tot seguit. Això feia que si hi havia qualsevol error, calia tornar a començar des del principi. Quina bogeria, i quina manera de fer art, perquè entre el sistema emprat a la sèrie, amb la música, els silencis, i un càsting excel·lent de tots els actors i actrius, tot acaba donant lloc a una petita obra mestra. Llàstima del tema que és tan brutalment trist.

No sabria dir quin capítol em va afectar més, tot i que sí que ho sé. El final del quart, amb les paraules del pare plorant a l'habitació del nen... ufff... allà em vaig trencar del tot. A les altres escenes, patia, m'emocionava i notava com se'm tallava la respiració. Però és a l'últim minut quan apareixen les llàgrimes. Suposo que veure-ho des del vessant de pare és trencador. Després també (sobretot el capítol 2) tens la visió de mestre. Sigui com sigui, no em deixa gens indiferent, al contrari em deixa més preocupat que mai.

Posem exemples. En el primer capítol, a mesura que va passant tot, acabes pensant realment que no pot ser veritat, quan el nen li diu al seu pare que ell no ha fet res, i li diu, i li ho torna a dir. Fins que posen les imatges del vídeo. Aquells segons entre pare i fill després de veure-ho... patapam, primera castanya al cor. En el segon, la part més educativa. Realment a les escoles, no es fa prou per evitar assetjaments, burles, etc. És veritat que per actuar cal saber què passa, i normalment, tothom amaga la veritat, es pateix en silenci. Però que es peca de bonisme, això és letal. Ja es pot dir la sentència de que "això és cosa de nens", és una fal·làcia i que ja no és així. Mentida. Si fos veritat, hi hauria més disciplina. Es donen massa oportunitats. Ep, que s'han de donar, evidentment. Però de tant en tant, cal ser estricte, perquè a qui s'ha de cuidar més, a la llarga, és a la víctima. El tercer capítol, l'entrevista amb la psicòloga, quan el Jamie té els atacs d'agressivitat, passes la mateixa por que la terapeuta, que aguanta ferma tot el què passa... fins que el nen marxa i llavors surt tota la desesperació. I l'últim capítol va fent, vas evident, fins al final, quan el nen truca al pare i escoltem la conversa i el diàleg que s'estableix entre pare i mare qüestionant-se què han fet malament.

És una sèrie terroríficament meravellosa.

GIRA EL MÓN I TORNA AL BORN

Davant de la impossibilitat (almenys per ara) de gaudir de concerts d'estiu com l'any passat, per acabar el mes de març vaig assistir a un que em feia especial il·lusió. Resulta que una colla de músics diversos s'ajunten de tant en tant per fer concerts amb les cançons dels irlandesos The Pogues. Red roses for me se'n deia l'espectacle. Desconeixia si participava algun integrant de la banda original, però igualment, calia anar-hi.

The Pogues és una de les meves bandes preferides. Estaria en el top ten sense cap mena de dubte. Fa poc més d'un any ens va deixar el seu líder, el carismàtic Shane McGowan, present al concert amb una foto emmarcada al mig de l'escenari (foto que van trencar durant una cançó, provocant el pànic). Anem a fer història. Quan anava a segon de BUP, vaig assistir al meu primer concert en directe, un d'en Lluís Llach, al Palau d'Esports, per reivindicar la llibertat de Palestina (caram, ja és casualitat que tants anys després, encara la ballem amb el tema); casualitat perquè el segon concert va ser, al mateix lloc, dels UB40. Hi anava amb mon germà, i va resultar que abans dels músics del reagge, tocava una banda irlandesa desconeguda per mi. Eren els Pogues. Des d'aquell dia, tot va canviar. Quina força, quina potència... A partir de llavors em vaig convertir en un fan del grup, comprant els seus discos (sí, vinils, tots). 

Jaus podeu imaginar la il·lusió quan, en el concert d'aquest divendres, van demanar que aixequessin la mà els que havien vist The Pogues en directe. no n'érem molts, però allà estava el meu braç aixecat ab orgull. Per cert, cal dir que era dels joves de la sala. Gairebé tothom em passava l'edat. També n'hi havia per sota, però molta calba i molt cabell blanc... Per cert, que bo tornar a cantar en un concert "Visca la terra... lliure" i la seva continuació. Va ser com traslladar-me a la meva joventut.

El concert en si va estar molt bé. La música molt forta, i d'aquí el mal de cap que em va durar tot el dissabte (coses de l'edat, també). Van resseguir els seus millors èxits, ben tocats, ben cantats, i ben taral·lejats pel públic assistent. Anaven pujant col·laboradors (trompetes, saxos, violins...) en determinades cançons, i fins i tot una noia per cantar el clàssic Fairytale of New York. No hi havia cançó que no conegués o que no m'agradés. I algunes d'elles, són francament genials. Una bona estona (llàstima del temps d'espera; deien a les 20h quan van ser les 21.30h). A part d'això, un deu. Visca The Pogues i visca Irlanda!