DAREDEVIL

En Daredevil sempre ha estat un superheroi outsider. No ha tingut la fama dels que han format part de l'univers dels Avengers, i a quedat relegat en una segona categoria, considerada per sota. Els 4 fantàstics, també en aquesta línia, ara estan ressorgint davant la insistència de Marvel de seguir sent número 1 dels blockbustrers. Amb en Daredevil no s'hi han llençat com amb el quartet, i l'intent de ressorgiment del personatge s'ha vist reduït a una sèrie.

Cal destacar també que justament en la meva època juvenil, eren aquests dos exemples segurament els meus favorits quan llegia els còmics que tenien els meus germans grans. En Daredevil, conegut en aquells temps com a Dan Defensor (calia justificar la doble D que tenia), és un advocat cec que, cansat que la justícia legal sigui lenta o ineficaç, assoleix uns superpoders que el permeten en el seu alter ego, poder lluitar i moure's com un gat.

S'han fet ja uns quants intents de portar-l, sobretot a la televisió, i crec recordar que alguna cosa havia vist. Ara però, és més fàcil accedir a tot, de manera que he vist aquesta sèrie que comença justament quan en Murdock deixa de ser el superheroi després de la mort del seu amic i company de feina, en Foggy. Diversos esdeveniments, i el fet que un dels dolents més dolents, un gàngster molt poderós que ja coneixíem d'Echo i Hawkeye, es converteixen el nou alcalde de New York, provoca aquest "Born again" que és el subtítol de la sèrie. Curiós que sigui el dolent el nexe d'unió entre les tres sèries. Veurem si convergeixen en res.

I la sèrie, que`? Doncs una mica de tot. Capítols molt interessants, amb trama adictiva que et fa parar de fer res per veure què passa, combinat amb altres capítols francament anodins i avorrits. Té molts alts i baixos, massa pel meu paladar de pa sucat amb oli. Però és que el penúltim capítol segueix un crescendo impressionat amb un final que et deixa amb l'ai al cor, i arriba l'últim capítol i gairebé dorms en algunes escenes. Mot bones intencions però que em deixen aquest superheroi que tant m'agradava d'adolescent envoltat de molt de fum i sense aclarir res.

25 CD'S (x1)

Finalment, tal com vaig fer amb els vinils, coincidint en les estones de feina al menjador, estic fent una repassada als cd's que tinc emmagatzemats. Són força més que els discos, així que segurament va per llarg, però farem el mateix, i cada 25 escoltats, veurem què hi ha, quins recors porta o quin significat tenen.

I així ja hem completat els primers vint-i-cinc cd's. El què sí he notat és que en tinc molts d'un mateix grup o artista. Com que els escolto per rigorós ordre, això fa que en algun moment, em cansi de sentir el mateix so, però tossut com soc, complirem la norma i ho seguirem fent així.

Comencem amb un pupurri, Altres cançons de Nadal, el més famós de tots els recopilatoris que es van fer aquella època (un Tec i la Teca modernitzat); després venen Bangles (2), Bars (4) i Eddie Brickell (2), tres grups que ja van aparèixer justament al primer lliurament de vinils, demostrant la seva vigència a part de les èpoques més antigues. La primera desena la completen Els Catarres, grup actual català, encara en actiu, amb un so característic.

Doncs aquests són els primers deu. Ara toquen els altres 15, i com deia en un comentari anterior, he de dir que només són dos grups: The Corrs i The Cranberries. Deu n'hi do. Cal dir que no només són diferents en la música. De fet, ara que hi penso... els dos grups són irlandesos? Ostres!!! Ja hi som... Seguim tenint aquests ímputs cap a aquesta illa, que curiós...

Bé, The Corrs té un so més tranquil, més familiar, amb cançons i música molt bons, però que molt bons. Quatre germans que s'uneixen en la música. Però amb ells ha passat això que comentava: quan duia 4 cd's, ja n'estava cansat. Al final, tenia la sensació d'estar escoltant sempre el mateix. Curiós, quan aquest juliol vaig estar a res d'anar-los a veure en directe.

En canvi, amb The Cranberries, tot i ser un cd més, no tenia la mateixa sensació, i això que dos dels cd's eren recopilatoris o gravats en directe. Aquests tenen cançons més diverses entre elles, no sonen totes iguals, o almenys així m'ho sembla. Potser en aquest criteri cal tenir en compte que segurament és un dels grups que tinc al meu top five de la història. Després d'escoltar els vuit, m'adono que el penúltim, Roses, m'és totalment nou. L'he sentit molt poc i no té cap hit dins seu que el faci especial (potser és el més semblant a tot i ares de tots els seus discos). El més fort és que l'últim disc està fet ja amb la Dolores morta. Ho tenien tot gravat per separat, i després de la seva mort, van decidir tirar endavant el disc, editar-lo i publicar-lo. I renoi, sona molt millor que el Roses anterior. Quina gran pèrdua la de la Dolores.

DE TRES EN TRES

No fa massa , al vuitè lliurament de pelis a la planxa, n'apareixia un grup de tres, la saga d'Ocean's eleven, unes pel·lícules no bones però sí clàssiques del cinema de polis i lladres, que tot i les diferents oportunitats des de la primera (2001!!), no les havia vist fins ara. Doncs tres quarts del mateix amb aquest nou grupet de tres.

Quan van estrenar Glass als cinemes, pel·lícula de l'M. Night Shyamalan, vaig voler anar-la a veure. Les seves pelis sempre han tingut un no-sé-què que m'han cridat l'atenció o directament m'han agradat molt o força (El sisè sentit, Senyals, El bosc, La jove de l'aigua, The last airbender, The happening, After earth, Old, Truquen a la porta, La trampa). Però tornem a Glass. Quan m'hi vaig interessar, em vaig adonar que era la tercera part de dues pel·lícules anteriors: El protector i Múltiple. De la primera n'havia vist trossos però mai sencera, i la segona res de res. Així que me'n vaig oblidar.

Però fa cosa de dues setmanes, potser no tant, tot planxant, vaig veure Múltiple, i oh! És de l'M. Night! No em decebrà, suposo... I allà vaig conèixer en Hedwick-Patrícia-Dennis-Kevin-etc i és clar, la bèstia. El què sembla la típica peli de psicòpata segrestant noies adolescents es converteix en el descobriment de les persones amb personalitat múltiple. Es diu que una pot ser diabètica i haver-se de punxar mentre que les altres no ho són, i desenes d'exemples de la complexitat de la ment. La interpretació que fa en James McAvoy és impressionant i no entenc com no ha rebut cap premi per la seva capacitat de canviar de personalitat en una mateixa escena. Segurament perquè la peli és de l'M. Night. Tinc la sensació que li tenen tanta mania com a en Kevin Costner (potser tanta no).

Al final de la peli, als últims deu segons apareix en Bruce Willis, fent del seu personatge a El protector, i és llavors quan recordo que són tres pelis. Així que a continuació veig la inicial, feta el 2000 (Múltiple és del 2016!!!). Allà, en Bruce és l'únic supervivent d'un accident de tren, i li acaben fent veure que mai s'ha posat malalt ni ha tingut cap ferida. És un superheroi?

Un cop vista, per fi arribava el moment de Glass. Tot i que per mi és la més fluixa de les tres, té dos moments claus. El primer, quan al cap de quinze minuts de peli, el bo atrapa el dolent (com? ja està?). I la segona torna a ser la interpretació d'en Mc Avoy. Només per ell, val la pena veure aquestes pel·lícules.

Així, com va passar amb Ocean's, 25 anys més tard, es tanca el cercle d'aquesta trilogia.

INTO THE NIGHT

Força bé, sí, notable. La sèrie Into the night combina algunes de les temàtiques que més busco a l'hora de distreure'm: apocalipsi, supervivència, intriga, emoció... I tot i que se li veuen i notes algunes mancances, a nivell de realització, tensió o guió, penós que en línies generals aconsegueix mantenir l'interès des del primer capítol (el més angoixant, sense dubte) fins l'últim, que tot i que sembla abocat al final, acaba bé (potser no calia tan final Disney tal com anaven les coses). Però sí, ara mateix no tinc ni idea del rànquing final de sèries, però com a mínim, no estarà entre les descartades d'entrada.

I què té d'especial? a veure... aquest cop és el sol qui li dona per emetre raigs gamma de nivell mortal i allà on hi ha sol, la gent mor. Un grup de persones random que agafaven un avió per anar a Moscou, són tancades dins l'avió per un soldat italià que sap el què està passant i obliga al pilot a fer enlairar la nau i dirigir-se cap a l'oest, allunyar-se del matí, entrar a la nit. Primers moments de por i desconcert 8estan segrestant l'avió?), donen pas a la incredulitat (au, va, què diu aquest boig) fins a la realitat del què està passant. han d'estar volant sense parar sempre cap a l'oest, parant a proveir-se de querosè i agafar provisions, però sempre amb la por de no trigar molt per tal que no els enganxi l'alba.

I evidentment, tot amenitzat per les vides d'aquest grup de persones, totes de llocs diferents, un pupurri internacional, cadascú amb els seus traumes, conflictes personals. la supervivència i l'estrès els fa tenir conflictes contínuament tot i que miren d'assolir sempre l'objectiu comú.

Per tot això, acaba resultant un bon entreteniment, amb molta emoció i assoleix uns bons nivells d'acció, tot i aquelles mancances. El repartiment és plural i sense cares conegudes. Alguns costen, però la gran majoria actuen molt bé en seu anonimat de fama.

Tot i el final de la temporada que sembla presentar un gir de guió, confiem que ens doni més alegries quan veiem la continuació.

EL LLIBRE PERDUT

El retorn a 3r de primària fa que deixi de banda L'Amy i la biblioteca secreta, la lectura que es feia a sisè, per fer-ne una de nova. Es tracta de "El llibre perdut", la primera part d'una sèrie de quatre llibres amb una mateixa problemàtica de fons: Alguna cosa ha passat amb els llibres; un de boníssim que estava a punt de sortir a la venda, li han desaparegut totes les paraules i s'ha quedat en blanc, mentre que els llibres clàssics apareixen amb les històries canviades. En el cas que ens ocupa, el capità Garfi porta una pistola làser i en Peter Pan no guanya la batalla final. Els protagonistes, dos germans fanàtics de la lectura, amb una tieta que amaga algun secret important, com el poder de fer anar els seus nebots dins del llibre per tal d'arreglar el problema.

Bé, com a llibre de lectura per la classe no està del tot malament. Res a envejar a Otto el rinoceront, Per un plat de macarrons, Anna Bruixa... De fet, possiblement és més interessant que aquests que es llegien abans. Veurem com reaccionen els nens i nenes a aquesta història, i s les activitats que el poden acompanyar els motiven a comprar-se les tres parts següents per Nadal o Sant Jordi. Aquí està l'èxit o el fracàs de la lectura que fem a l'aula.

Per altra banda, és evident que la trama, encara que estigui ben orquestrada, no parteix d'una idea original. Quantes vegades s'ha fet l'activitat de canviar el final d'un conte? D'explicar-lo des d'un altre punt de vista? D'introduir elements diferents, de barrejar personatges? No, aquesta idea és un clàssic de la motivació a la lectura. Veurem si funciona per als actuals nens i nenes de 8 anys. He de reconèixer que a mino m'han agafat ganes de seguir els següents capítols. És evident que jo ja jugo en una altra lliga, però els meus gustos literaris segueixen encallats en la fantasia, i per tant, alguna cosa en sé. Ara, jo penso que sí, que llegiran la continuació... faig porra... com a mínim 5 (entre les dues classes, això sí).

DIADA AIGUALIDA

Diada aigualida, diada atípica, diada desinflada... podem posar mil i un adjectius a l'onze de setembre d'aquest 2025. Per primer cop des de fa molts (exceptuant l'any de la pandèmia), vaig estar a punt de no participar a la manifestació de la tarda. De fet, es podria dir realment que no hi vaig anar. M'explico però seguint l'ordre cronològic:

10/09/25: Tinc molt clar que la tarda de la Diada me la passaré a casa. Ja n'estic tip. La manifestació de l'ANC s'ha convertit en el partit de futbol de Catalunya, que es fa un cop l'any, sortim a onejar la bandereta... i au, cap a casa i fins l'any que ve. Ens han matat les il·lusions. Però no els ecspanyols, no... Ells ens donen motius de lluita cada dia. Però la massa que n'està tipa, i els partits polítics que segueixen sent la riota de tothom i la vergonya dels catalans, han aconseguit aquesta deserció en massa.

11/09/25 (matí): Actes castellers de la Diada. Just després del pilar al Fossar, comença a ploure. Però no a ploure, no... sinó a diluviar. Minuts i minuts eterns fent un xàfec dels que fan història. a la que semblava que afluixava i sorties d'on t'havies refugiat, automàticament tornava a arrencar la pluja i et deixava xop allà on encara estaves sec. L'estona esperant que les tècniques castelleres decidissin la suspensió de l'actuació va ser pesada i seguia una progressió ascendent de la incomprensió i enuig per la tardança en prendre una decisió que era evident. Arribat a casa ben mullat, la tarda tranquil·la planxant, descansant o preparant feina es feia encara més clara.

11/09/25 (tarda): El MEC comenta que vol baixar per evitar una tarda ben tediosa però que el company de fatiga no estava per manis. Així que al final, cap al centre. Peeeerò... sí, vaig participar a la mani un any més, però no a la de l'ANC, perquè estic ben cansat dels lliris, les festetes i els discursos buits que ja no engresquen a ningú. Vam participar a la mani de l'esquera independentista, igual que fa tants i tants anys, que començava a Urquinaona i acabava al MC Donald's, però no per menjar merda... No és que sigui millor, perquè de fet, tampoc ha canviat res en aquests anys: començar tard, els crits de sempre, i cap a casa. Però almenys veure més jovent dona més esperances, ara que cada vegada estan més absorbits per la dreta més rància. També va tenir el seu moment emocionant quan es va esbotzar una porta d'un edifici del qual des d'un balcó sonava a tot drap l'himne ecspanyol i el feixista. Al final no va passar res, però aquest moment va fer pujar l'adrenalina una mica, allò que ara mateix li fa falta a l'independentisme.

QUAN S'ALLUNYI LA TEMPESTA

Un any després de 'últim exemplar, acabo un nou llibre de ficció històrica centrada en el nostre país. En aquest cas, molt al dia de l'edició, ja que és un llibre que justament ha guanyat el premi de novel·la històrica d'aquest 2025. Quan s'allunyi la tempesta, d'Ernest Prunera, ens porta a conèixer la infància d'un mite, Guifré el Pilós.

Ara bé, és una novel·la molt coral, ja que en Guifré és un personatge secundari, però molt secundari, enmig de les trifulgues de l'època. El mateix autor admet que s'ha pres força llicències per omplir de contingut la trama, ja que la informació real d'aquell època és poca i esbiaixada. Tot i així, li ha sabut donar una consistència i una coherència força dignes, motiu pel qual ha tingut aquest reconeixement.

Així, seguim les desventures del comte Sunifred, de la seva dona, la comtessa Ermessenda, del malvat duc de Septimània i el seu fill, i d'un personatge fictici del tot, que és el principal referent de l'obra, un sarraí homosexual, repudiat pels seus i que aconsegueix ser admès com a preceptor de Guifré. Cobreix cinc anys, del 843 al 848, i veiem les pujades i baixades al poder d'aquests personatges, les traïcions, les gestes, les pors... tot absolutament tot. Desconec a hores d'ara si l'autor té previst continuar la història, però havent obtingut el premi, posaria la mà al foc que sí ho farà.

I a banda de tot això, què m'ha semblat? Doncs bé, en general força bé. He de reconèixer que al principi em va costar una mica d'agafar ritme, i per mi, va de menys a més clarament. Hi ha força emoció i interès en alguns dels passatges, però no en tots. Algun capítol anodí (al principi, com deia), i algun personatge considerat important però que la seva participació està una mica forçada, trencant una mica la coherència de la resta del text (em refereixo al personatge de la Lilit). Ara bé, són punts que no desmereixen el total i cal dir que la valoració és bona.

FINALS DEL MÓN

Res a veure amb el futbol, no es tracta de cap resum de les finals dels mundials. Per primer cop juntes en una entrada, un apunt de pel·lícula i sèrie, però les dues amb una temàtica no semblant, però amb un element en comú: catàstrofe. Per separat, no haurien tingut futur, però juntes assoleixen el nivell d'entrada al blog.

Comencem per la sèrie: The rain. Primera temporada de tres. De cop i volta es posa a ploure i aquesta pluja porta un virus mortal que mata qualsevol que és tocat per l'aigua. La família d'un científic s'amaga en un búnquer de l'empresa del pare, que sembla que és responsable de la creació del virus. En no res ens trobem al cap de sis anys. Germana jove i germà adolescent estan ja quedant-se sense res i ens troben amb un grup de joves que deambula també buscant menjar en un món totalment devastat. La sèrie és danesa i té bones intencions, però al final, com passa sovint, buscant el fet diferencial, es perd en l'ensopiment. En algun moment plana el fet de no continuar, però tampoc és tan horrorosa, sinó que va fent. Els flaixos per saber el passat dels protagonistes no segueixen cap criteri, i el voler amagar la veritat a l'espectador per mantenir l'interès, és una arma de doble tall, que en aquest cas, com que no acaba d'enganxar, li treu punts. Temporada vista, però sense previsió de veure les dues següents.

I després la pel·lícula. Survrive (traduïda com "La extinción"), peli francesa on trobem una família navegant pel Carib al mateix moment que hi ha un desastre ambiental. Es veuen imatges d'una tempesta a la ciutat, uns meteorits que cauen i que diuen que són els satèl·lits artificials, mala mar... i de sobte apareixen al fons de l'oceà... perquè no hi ha aigua. To sec. Diuen que s'han invertit els pols, i l'aigua s'ha anat a terra, però que segurament tornarà. Tot molt científic, ja es nota, no? Per molt que s'inverteixin els pols, la força de la gravetat no té perquè canviar, no? Bé, és igual. Al final, peli de supervivència. Només apareixen la família i un parell de persones més intentant no morir. Si no hagués estat per la sèrie, la peli huria anat al calaix de la planxa, tot i haver-la vist sencera al sofà. El més positiu? El temps que feia que no veia una peli amb el MEC al costat, a ell li va cridar més l'atenció, ja veus...

RETORN ALS ORÍGENS

Trenta anys després, comença un nou curs a l'escola (una setmana de preparació, i apa, als lleons!). Nou anys després, torno al cicle mitjà, torno a 3r de primària. Després de vuit anys al superior, tres cinquens i cinc sisens (quatre d'ells consecutius), torno als orígens. Dels trenta doncs, vint-i-dos dels meus cursos han estat a tercer i quart (10 i 12 respectivament), i ara, després d'aquest exili, hi torno per iniciar una nova aventura.

És probable que noti certes diferències. L'evolució de l'educació aquests darrers anys, caient al parany de diferents maneres de fer les coses ha creat algun que altre desgavell. Com sempre, no existeix el millor mètode d'aprenentatge, perquè si existís, tothom el faria servir. Hi ha tants condicionants i factors diferents que és impossible casar-se amb res. Has d'anar buscant sempre la millor manera per educar, i això vol dir fer una mica de tots els mètodes i sistemes.

Els nens i nenes també han canviat, o més ben dit, la societat tecnològica, juntament amb l'augment del menjaflorisme per part de pares, mares, mestres i professors ha donat com a resultat unes generacions amb unes necessitats falses i maneres d'afrontar la vida que no és la mateixa que fa un temps. Com deia abans, res és el millor, però és que això d'anar d'un extrem a un altre contínuament, provoca un mareig que l'únic que aconsegueix és un nivell maduratiu i acadèmic que no estan a l'alçada adequada (opinió de dinosaure que porta trenta anys sent mestre, així que agafa-ho tot amb pinces; o no).

Endavant les atxes!!!

FLOTILLA

Aquests dies van plens de comentaris despectius i de mofa cap a la Global Summud Flotilla, un grapat d'embarcacions que aplega gent de 44 països diferents que volen intentar arribar a Gaza amb material humanitari. Més enllà de l'aparent desorganització que tothom ha vist amb la sortida i posterior retorn a Barcelona, i encara alguns retorns més, sumat als dies acabant d'arreglar quatre coses a Menorca, la qüestió és tan senzilla com preguntar si tu estaries disposat a fer el què estan fent aquestes persones.

En qualsevol conflicte mundial, entitats cíviques o persones anònimes han donat el seu temps, la seva força i la seva solidaritat per intentar ajudar. Sempre. Què té aquesta flotilla per rebre aquests comentaris? Visibilitat. Han volgut arribar a tothom a través de les xarxes socials, i això implica quedar exposat a tothom, gent amb bones i males intencions. Es parla d'aquest intent, però quanta gent sap que se n'han fet tres més "oficials" i uns quants més amb més il·lusió que èxit. Però aquest s'ha fet famós per tota la publicitat i per les persones que hi han donat suport o fins i tot participen activament (Greta Thunberg, Liam Cunningham, Susan Sarandon, Ada Colau, etc). Tots sabem qui sobra. Sentir el discurs de l'ex-alcaldessa sabent com n'és de falsa i hipòcrita...

És cert, s'ha vist desorganització, i és probable que alguns retorns estiguin relacionats amb què hi havia gent "happyflowers" que volien fer aquest viatge solidari perquè és molt "instagramero", i quan portaven 2 hores pujant i baixant onades per una tempesta, vomitant fins la primera papilla, han baixat de la flota amb la cua entre cames. Sí, segur que hi ha gent que l'únic que vol és el postureig. Però d'aquí a no treure's el barret per l'heroïcitat que volen dur a terme, hi ha molta distància.

Les coses es poden fer millor, segur. Però aquesta gent d'aquí uns dies es trobarà davant de les metralladores d'una colla de nazis sionistes, només perquè volen portar menjar als nens i nenes que s'estan morint de fam, ja que als milers d'assassinats ja no poden ajudar. Menys mirar-s'ho des del sofà i més obrir la boca i moure's per la justícia i contra el genocidi de qualsevol comunitat.

SI US PLAU NO MARQUEU MÉS

Tornant de la diada de Sant Fèlix del di 30, vaig poder anar a veure el primer partit de la temporada del femení. Després d'una temporada (una altra) atípica, per fi començava la competició. Atípica no només perquè hi havia degoteig de jugadores per les que havien jugat l'Eurocopa, perquè van anar a Mèxic i no es va disputar el Gamper ni es va ferla presentació oficia (us imagineu si passés amb el masculí? No, oi?). I evidentment, atípica per la marxa de nou jugadores del primer equip (Roebuck, Jana, Corrales, Rölfo, Engen, Alba Caño, Bruna, Martina, Judit Pujols) contrarestada per una sola arribada. No tornaré a parlar d'aquest tema perquè ja se sap la meva opinió. Quan vagin arribant lesions, quan s'acosti el moment final de la temporada, veurem què passa...

Per tot plegat, tot i començar el primer partit contra un equip que acabava d'arribar a primera, anava amb la sensació de què a la mitjapart,1 a 0 i gràcies. Doncs em van fer callar. Per ara, el què sí va 1 a 0 és: Equip 1 - Carles 0. No diré excuses: que si volien agradar, que l'Alhama realment són molt dolentes... res de res. Van quedar 8 a 0 amb dos gols anul·lats i un travesser. Futbolísticament, destacar la titularitat de la Salma, zero gols en 65 minuts, i suplència de la Pina, 3 gols en 35 minuts. No hi ha més preguntes, I partit sencer per la Clara Serrajordi, o més ben dit, partidàs sencer. Molt i molt bé. A veure si segueix aquest camí.

Però segurament el protagonisme més sorprenent se'l va endur l'àrbitra. I és que han instaurat VAR a la lliga F. Però no com el masculí, és clar, només faltaria... És un VAR que cada entrenador pot demanar un parell de revisions durant el partit, i l'àrbitra ho pot fer quan vulgui, al seu criteri. I què va passar? Que després de cada gol del Barça (10, recordeu) anava corrent a la tele a revisar-lo. És cert que en dues ocasions v ser fora de joc, però clar, el temps que es perdia era brutal. Per això, va arribar un moment que demanàvem que no fessin més gols, perquè a aquell pas sortiríem d'allà a les tantes i sense sopar. Era un despropòsit que els mitjans de comunicació que segueixen la lliga F ja ho van destacar. En altres partits que no calia revisar tantes vegades perquè no hi havia gols, també es van allargar una mitjana de DOTZE MINUTS! perquè l'àrbitra s'estava una bona estona sense prendre cap decisió. Res, un drama. Espero que a mesura que avanci la competició, ho vagin millorant.

TÉ ALGUNA COSA ESPECIAL

Què té Pineta que la fa tan especial? És la vall en sí? La casa? Les colònies? El paisatge? Què és exactament? Sincerament crec que no es pot expressar en paraules, perquè és una cosa que es porta a dins, es nota dins. I som molts els que sentim aquesta connexió amb aquest lloc perdut dins el Pirineu aragonès. Hi ha una dita que diu: "Gira el món i torna al Born." Doncs per a algunes persones, aquest Born és Pineta, perquè som uns quants que seguim amb aquest cuquet, tal com va quedar demostrat aquest agost quan hi vaig tornar a passar i a la casa hi vaig trobar altres dinosaures de la meva època passant-hi uns dies. És com si hi hagués un reclam. 

L'administradora de la casa ens va comentar que volia posar un llibre de visites, perquè era increïble la quantitat de gent que passava per allà per recordar quan hi havia estat de nen/a o de monitor/a. A Pineta hi he pujat 5 cops com a nen de colònies, 3 com a monitor i/o cap de tanda; 2 en Setmana Santa per fer endreça o Pasqua Jove; 1 com a acompanyant en un viatge de final de curs; i 1 més de visita com aquesta setmana passada. Per tant, parlem de tretze vegades trepitjant aquesta vall màgica. Però és evident que sense les cinc primeres, les altres no existirien. 

Aquest cop el temps no acompanyava. No es veia el fons de la vall, per comprovar que definitivament havien desaparegut les neus perpètues. Vam arribar fins el fins de la vall però vam marxar per potes amb la pluja que queia. Un cop a la casa, els records: la prada, la Font del Tab, la taula de les xapes, l'escala, les sales, els balcons, el menjador... Ostres, és que no sé què té aquest lloc que em té el cor robat per sempre.

Pineta és on va començar tot, que diríem. Aquelles colònies em portarien després a Foc Nou, a ser monitor, l'esplai, magisteri... Ep, i això que no tot van ser flors i violes. Allà també vaig viure situacions dolentes, però que en aquell moment em feien enfrontar a algunes de les meves mancances, a la vegada que em veia també en aquest pou sense fons. Però totes les experiències, les bones i les dolentes, em van fer com soc ara.

I com a moltes altres persones, aquesta casa, aquesta vall ens continua cridant, i sempre hi haurà un tros que estarà allà, observant aquelles muntanyes màgiques.

EN RUTA

La bogeria de la Festa Major va donar pas a una setmana que havia de ser relaxada per donar pas a un nou curs, però engrescats per l'experiència de la ruta per França de l'estiu passat, vam decidir fer una nova ruta, pels Pirineus francesos i aragonesos. Els mateixos dies però no tants quilòmetres, aquest cop, uns 1.100.

La primer parada van ser les Orgues d'Illa, un espai geològic molt curiós que hi ha prop d'Illa (clar). Formes interessants en un lloc on encara podem trobar fulletons en català. Però aquest era un lloc de pas per arribar fins a Ax-Les-Thermes, un poble incrustat ja dins els Pirineus, dedicat en exclusiva a l'esquí, però que a l'estiu s'ha de reinventar. Aquí  fèiem dues nits per poder gaudir d'alguna excursió interessant, així com el relax abans demanat a l'espai termal. Però res és segur en aquesta vida, i cap de les activitats previstes van reeixir. Algú m'haurà d'explicar un dia quina obsessió tenen amb els banyadors eslip a França, un inconvenient que ja vam viure a Les Mimoses fa sis anys. Es veu que encara no han evolucionat prou.

Amb la cua entre cames vam seguir viatge fins a Pau, el punt més allunyat de la nostra ruta, fent una parada també aquest cop, per no fer el viatge tot seguit, aquest cop al Castell de Foix. Un castell ben bonic i ben acondicionat pel turisme, però amb pocs recursos destinats a l'explicació de la seva història. A Pau vam fer les dues nits següents. Vam poder visitar sense complicacions el seu nucli històric, parcs més emblemàtics, i va ser una bona visita. També vam poder gaudir (beneïdes casualitats) d'un partit de segona divisió francesa de l'equip local. I des d'allà vam anar a visitar les coves de Bétharram, considerades les quartes visitables més grans de tota Europa, i ja us puc assegurar que m'ho crec. Només per fer-nos una idea, des del punt de sortida, un autocar ens porta i ens puja a l'entrada de la cova, i des d'allà, iniciem un recorregut a peu, barca i tren que ens torna al punt inicial on havíem agafat l'autocar. Són unes coves enormes. Una hora i vint minuts per dins, i que si ens expliquessin bé tot el què es veu, podria durar ben bé tot un matí o tota una tarda. Però llavors caldria anar més preparats per aguantar els 12 graus de temperatura.

I quan vam sortir de les coves ja ens va acompanyar el mal temps fins que al cap de dos dies arribàvem a Barcelona. Primer però, calia fer nit a Saint-Lary Soulan, des d'on faríem un parell d'excursionetes, ja que ens trobàvem de nou dins el cor dels Pirineus. Però el mal temps no ens permetia fer cap excursió ni pujar enlloc per veure les vistes. Així que vam passar al cinquè dia el què volíem fer el sisè, acostar-nos a Pineta.

Però això sí que mereix una entrada apart.