QUASI 25 VINILS (x3)

Comentava al final de la segona entrada sobre els vinils, que aquesta tercera no en serien 25, sinó 22. Realment, Innovamat està fent molt mal, ja que no sé com vaig comptar. En aquest tercer lliurament en són 19, no pas vint-i-cinc. També deia que seria en pe estiu i mira, 31 de maig! Deu tenir a veure que me n'he estalviat sis, però sobretot que aquests dies estic treballant més al costat del reproductor de discos. Però entrem en matèria:

CATALÀ:  Dels 19 discos, 12 són en la llengua del país, completant un total de 33 (per 36 en anglès, força equilibrat). I déu n'hi do quins dotze. Tenim SAU (4), Sopa (2), Tancat per defunció (2), La Trinca (2) i Umpah-Pah (2). quina colla... Sau serien els grans d'aquest grup, banda sonora de la meva adolescència i joventut, concerts, carisma... i tragèdia també, tot i que quan en Carles Sabater va morir, jo ja estava en una altra òrbita musical i no els seguia tant. Sopa estrangera, provoca vomitera, no cal dir res més, però mantinc aquí dos dels seus discos perquè és evident que van marcar; Tancat per defunció i Umpah-Pah són dos rara-avis. Els primers em van caure en gràcia i vaig anar a més d'un concert seu, mentre que els segons, amb una música molt enganxosa i llaminera, i un líder que era un il·luminati, van acabar desapareixent segurament perquè eren massa alternatius com a persones (tot això m'ho invento jo). I llavors tenim La Trinca. Són dos discos heretats dels meus germans, però que continuen amb mi perquè són records d'una època que va existir, i què voleu que us digui, és música festiva; tot i que ara que els he re-escoltat, el més llunyà, Xauxa, és molt millor que el Nou de trinca.

ANGLÈS: Els set discos que hi ha en aquest sub-grup són Rocky Sharpe and the Replays (amb el seu Rama-lama-ding-dong que dona pas a cançons típicament ianquis però divertides i enganxoses), Paul Simon i el seu Graceland, Sugarcubes (parlàvem d'alternatius i excèntrics? Mare de déu amb la Björk); Suzanne Vega, i quines casualitats, el darrer disc és el de Yes. Casualitat perquè justament el primer dic de tots, és justament el d'Anderson i companyia, els antics Yes. Sí, n'he dit cinc, en queden dos. Els dos discos de l'Sting, una de les icones del pop-rock a qui em vaig aficionar moltíssim, concerts inclosos, i em sabia la lletra de totes les seves cançons. Mite.

I ja ho tenim. Ja hem repassat tots els discos que tinc. Ep, tots no... M'oblidava els discos que són BSO, és a dir, bandes sonores de pel·lícules i sèries. Aquesta mateixa setmana, ja els he començat, així que, ben aviat (o no) tindrem l'entrada que parli, ara sí, d'aquests últims vinils que tinc guardats com un tresor.

NO ESTÀ PAÏT DEL TOT

Ja han passat quatre dies, i em veig amb cor d'escriure alguna cosa, tot i que em fa mal, molt mal, encara. L'equip femení de futbol del Barça ha volgut emular els seus companys masculins i deixar-se la Champions pel camí. La gran diferència és que elles van perdre la final contra l'Arsenal a Lisboa quan estava tot de cara.

Segurament aquest "estava tot de cara" és un dels causant de la decepció. feia setmanes que només s parlava de la victòria, de la quarta Champions, de la tercera consecutiva, de la celebració, de fer un pòquer de títols un altre cop. I sí, potser ens vam oblida tots plegats de que el partit durava 0 minuts, que davant tindríem un equip que no tenia res a perdre i molt a guanyar. Potser sí que ens vam oblidar. Però teòricament, els i les professionals, això ho han de tenir en compte. Ells i elles no ho poden pas oblidar. Però ja he comentat en altres entrades, que aquest any el joc del barça no ha estat el dels altres anys. Que semblava que havien de guanyar els partits sense baixar de l'autobús. i no, humilitat per davant de tot, i a partir d'aquí, a jugar, córrer, pressionar i fer el què toca.

Però ja està fet, vam perdre per 1 gol a zero. Van ser incapaces de marcar ni un gol, i de fet, molt poques ocasions per aconseguir-ho. Les llàgrimes de les jugadores en acabar el partit eren sinceres, però més que tristesa segur que el què sentien era ràbia per no haver fet el què s'esperava d'elles. Però és que jolines, realment ho teníem tot de cara. Les nostres són molt millors que les angleses! Però el futbol és futbol, i elles també volien fer el seu partit. I què collons, davant hi havia Van Dorselaar, Williamson, Russo, Kelly, Mead, Blackstenius i la Mariona. Sí, ella sí que ha guanyat la tercera consecutiva. Recordo quan al fitxar per l'arsenal, la gent se'n reia dient: "Què fa marxant del Barça campió a un equip menor?" Doncs mira, que què fa? Guanyar la Champions, tu...

Si això ha de servir perquè toquin de peus a terra i no vagin de sobrades, benvingut serà, però clar, ara mateix, el dolor és encara gran, i la pena del dissabte durarà uns quants dies. Cert que la final de la Copa de la Reina és d'aquí molt poquet, i això pot renovar aquesta aire enrarit, però no ens enganyem, la celebració (si es guanya) serà descafeïnada perquè tots sabem que l'objectiu de debò s'ha escapat. Quan s'hagi jugat, ja tindrem temps de valorar la temporada si s'escau, però deixeu-me dir quatre coses.

L'equip tècnic no genera confiança entre l'afició. Sabem que amb aquestes jugadores, pot posar qualsevol entrenador/a i l'equip flueix, però és evident que per gestionar aquest equip i no caure en l'autocomplaença, cal estar a l'alçada. Aquell dissabte, poques van jugar bé. Si molt m'apures, només l'Aitana semblava connectada. La resta, per oblidar. Pina sense sort, Alèxia, Pajor... totes. Però per mi el més preocupant és ja no el partit de la millor, la Caroline, sinó tota la temporada. Crec que el fet de no guanyar la pilota d'or que mereixia, la va deixa emocionalment tocada. I així ens va anar.

Au, me'n vaig a plorar una altra estoneta...

HOUSE OF THE DRAGON (x2)

Contra tot pronòstic, quan semblava que seria impossible, ho he aconseguit. De tant en tant anava buscant la manera de poder veure la segona temporada de les dues sèries que van encapçalar el rànquing del 2022 (La casa del drac i Els anells de poder), però no hi havia manera que no impliqués subscriure's a una plataforma. Però la perseverança va tenir premi i finalment he pogut veure una de les dues. I com no podia ser d'una altra manera, me l'he empassat xalant de debò.

La trama comença allà on s'acaba la primera temporada, amb la mort d'un dels fills de la Rhaenyra a mans (o a drac) d'un dels fills de l'Alicent i en Viserys, és a dir, un germanastre de la pròpia Rhaenyra. L'ocupació del tron de ferro per part d'Aegon enlloc de la princesa dona lloc a la que serà la guerra coneguda com la Dansa dels dracs. Durant la temporada, som testimonis de com es van preparant els dos bàndols per a la confrontació, a la vegada que encara hi ha algun tímid intent per evitar la catàstrofe.

Com a l'enyorada Joc de trons, la trama es diversifica en mil branques per tal que no ens puguem distreure ni un segon i tinguem saraus muntats a tot arreu: A Rocadrac, amb la Rhaenyra i el seu consell; a King's landing amb l'Aegon, l'Aemon i la Alicent, cada un amb les seves bogeries; a Harrenhall, on en Daemon ens ofereix la trama més surrealista, i que excepte a l'últim capítol, ens destorba i tot. Però a més, tenim una de les filles d'en Daemon buscant el seu lloc al món perquè encara no té drac, l'aparició dels bastards Targaryen que tindran el seu paper destacat al final, i totes les altres localitzacions que ens mostren els acords i aliances entre famílies.

Distracció assegurada, emoció i adrenalina, combinat tot plegat amb una realització impecable, sense estalviar res per tal d'oferir el millor del millor. És cert que no té l'encant i la màgia del Joc de trons original, però déu n'hi do com se'n surten, i de mica en mica els seus personatges van aconseguint entrar en l'imaginari: així com la Rhaenyra s'ha convertit en el personatge principal i amb qui se simpatitza, l'Aemond assoleix nivells d'odi importants.

Com a anècdota final, l'episodi 7 és tan intens que vaig fer sessió doble amb el 8. Els últims minuts, són una combinació de personatges en els seus territoris preparant-se per la Dansa de dracs, amb la música èpica, i em feia pensar que el què estava a punt de veure en el següent capítol seria molt brutal. Però quan apareixen els crèdits me n'adono que... era l'últim capítol!!! Em pensava que en tenia deu, i no, en tenia vuit!!! La temporada acaba amb un crescendo bestial que... recòrxolis!!! Quan comença la tercera???? Només tinc un dubte que em corrou per dins: Agafo el llibre per saber la història real?

PERICO, DIME LO QUE SE SIENTE...

Tal com estava previst, el Barça d'en Flick ha guanyat la lliga d'aquest any, aconseguint tres dels quatre títols en joc. Déu n'hi do com és d'excel·lent aquesta temporada tenint en compte que ningú donava ni un duro al principi, ja que teníem si fa no fa, els mateixos jugadors de l'any passat. Però Herr Flick els ha posat a córrer, els ha fet pressionar, i ostres, han jugat partits molt i molt bé. I han protagonitzat remuntades històriques i de somni. Ha esta un any molt i molt bo, i desitgem que això segueixi així, que continuï traient suc de la plantilla i els jugadors, perquè és molt fàcil caure en l'autocomplaença i creure's el millor quan el què cal és suar la samarreta cada patit durant els 90 minuts.

Com fa dos anys, la casualitat feia que el títol es pogués guanyar al camp de l'Ecspanyol. Tothom recorda el què va passar, quan una colla de neonazis van envair el camp per agredir els jugadors del Barça. Una falta molt greu que va ser totalment ignorada pels estament de càstig. Doncs bé, vam guanyar la lliga, però el partit va ser penós, segurament un dels pitjors de l'any. Però un parell de genialitats i que els pericos siguin més dolents que una fruita amarga, va posar un 0 a 2 al marcador i au, la lliga a sac.

Un cop més, però, l'Ecspanyol demostra quina mena de club és, i la seva afició es guanya el títol de ser la més desagradable de la península. A més aquest any han aconseguit també el mateix títol en la competició femenina, amb l'agreujant de que no tenen rival, perquè a cap camp femení s'insulta a ningú excepte ells el dia del Barça. Són merda. Doncs quan s'acaba el partit, ja sabíem que no hi hauria molta celebració, ni rotllana, etc, no hi haurien gestos provocadors. Però és que des del minut zero que xiula l'àrbitre, alguns dels jugadors pericos comencen a parla de males maneres als nostres, i els volen fer fora del camp. A veure. És el què dic. No cal celebrar-ho mirant el públic ni cal ser exagerat, però seriosament, no es pot celebrar un títol quan el guanyes en un camp que no és el teu? Si l'Ecspanyol salvés la categoria jugant al Camp Nou, ho han de celebrar a la gespa, encara que a mi em faci ràbia o em desagradi. I ja està. Però és lògic, només faltaria... I si no t'agrada, te'n vas. Com quan l'Atleti es va fer campió a casa nostra. Fot, però és lògic que ho celebrin... Però no, clar... els pericos es poden ofendre... Au va, que callin i a segona, que encara és possible. I la imatge de la nit és la dels jugadors cantant la cançó del "Perico, qué es lo que se siente...", que mira que és en castellà, però no me la puc treure del cap... Cert que veure en Marc Casadó a Canaletes també té tela...

I ara, a deixar passar els dos partits que queden pensant ja en la temporada que ve. Qui marxarà? qui vindrà? Hi ha molts jugadors que s'han guanyat un lloc, però d'altres no, potser pel seu joc o pels pocs minuts que han tingut. El què està clar és que la base  ha de ser de la Masia, tal com han estat sempre els Barça triomfadors de la història: planter i quatre cracks. La qüestió és encertar bé els cracks i donar els minuts a la gent jove que ho valgui. 

Però això ja serà una altra història. Ara toca gaudir de la lliga de l'equip però també d'alguns noms propis: la lliga de Szczesny, el porter retirat i fumador; la del tàndem Cubarsí-Iñigo, el seu fora de joc i l'estelada a la rua; la de zero lesions de Pedri mostrant per fi que és el millor, ara sí; la de Raphinha i la seva millor temporada, quin exercici de sacrifici i resiliència; la d'en Lamine, és clar, i la seva consagració, tot i que espero equivocar-me com ho vaig fer amb en Pedri, però la veritat fa por el futur i el seu entorn; i la llioga de tota la resta, que han sabut estar connectats tant si eren titulars com suplents. Visca el Barça!

THE STRAIN (x3)

A mesura que anava veient la tercera temporada de The strain, i fins i tot en acabar-la, pensava de fer-ne l'entrada juntament amb les pelis de la planxa(cine i tele en una mateixa!!!), però al final, li he donat l'honor (jajaja) de tenir entrada individual. I resulta que quan busco l'enllaç de les temporades anteriors... resulta que... la segona temporada està dins una entrada amb un parell de pelis!! No només em pensava que no ho havia fet mai, sinó que a més, l'únic cop que ho havia fet havia estat justament amb la mateixa sèrie!!!

Què ha fet que al final no hagi fet el mateix amb la tercera tongada de capítols d'aquesta sèrie sobre la plaga vampírica amb tentacle a New York? Doncs segurament la sensació general de que m'havia distret una mica més que amb l'anterior. I és cert. Així com al segon tram, havia vist tota l'estona el mateix i em deia que trigaria en veure la tercera temporada (si ho arribava a fer!), en aquesta, he tingut moments de més interès. 

En el fons, no ha canviat massa, tot se centra a New York, però ara ja la plaga s'estén per tot el territori. Els personatges continuen al peu del canó, tots, els de sempre. Segueix sense haver noves incorporacions. Ara però, el grup de resistents el tenim dividit en dos perquè cadascú vol combatre a la seva manera. Qui dona el to més interessant és l'estrigoi que pertany a la "cinquena columna". És de llarg, el personatge més interessant. Les intrigues són diferent dins el seguir veient el mateix, i potser justament el handicap d'aquesta temporada és el fet de tenir la sensació que no hi ha canvis important en res (per entendre'ns, a Walking dead, anaven entrant i sortint personatges per seguir donant vida, i canviaven de territori).

Sigui com sigui, ha merescut l'aprovat, i en cap cas descartem veure la darrera temporada. Això sí, em tocaria molt els nassos que acabi en tararí. Per cert (espòiler), el fill del doctor mereix una cleca ben donada, o potser fins i tot, que el converteixin i el perdem de vista. I jo que em queixava que no apareixia gairebé mai...

DIUMENGE RODÓ

Com vaig comentar aquesta mateixa setmana a resultes de l'eliminació de la Champions, al llarg d'aquests propers dies s'aniran completant els guanyadors de totes les competicions. I per això avui ha estat un dia important.

L'equip femení no ha fallat, i menys jugant contra un equip que era carn de segona divisió com el Betis. Els han fotut un 0 a 9, en un dels partits mes fàcils de la temporada, i automàticament, s'han proclamat campiones de lliga. Educades com són, m'ha sobtat la poca celebració en quant l'àrbitra ha xiulat el final, però de seguida que ho han explicat ho he entès. La seva victòria implicava el descens del Betis, i per tant, era lleig fer una gran celebració amb les jugadores verd-i-blanques plorant a la gespa. Un cop han marxat, han començat  a somriure més, i la festa ha començat al vestuari. Desena lliga pel barça, la sisena consecutiva. No ha estat la millor lliga. apart de les dues derrotes, molts partits han costat més del compte i/o el joc algunes vegades ha estat lleig. Però sigui com sigui, jugant la competició ecspanyola, no hi ha rival perquè el tarannà masclista dels clubs i la Federació impedeixen que el futbol femení prosperi.

Així, segon títol de l'any. D'aquí dues setmanes, la Champions, i d'aquí quatre, la copa de la reina. Tot fa pensar que tindrem un nou pòquer si no hi ha cap daltabaix. Que descansin una mica, que ho celebrin, i que es posin a treballar per aconseguir-ho.

I avui mateix, l'equip masculí tenia un matchball important. Tocava jugar de nou contra el Madrit. La victòria blaugrana deixaria els blancs a set punt, quan només en quedarien 9. I sí, ja sabem que la cosa ha anat bé, i l'objectiu està assolit, de manera quela lliga pot arribar aquest dimecres (si el Madrit perd) o dijous (guanyant un altre cop als pericos de Cornellà). Però quin partit...

Només començar, ja perdem 0 a 2. Un altre penal del porter i una errada defensiva ens posen a remar. Però aquest any, l'equip ens ha mostrat una capacitat de reacció brutal, així que Èric, Lamine i Raphinha li han donat la vota al marcador abans del descans. El Madrit no sabia què fer. A la segona part ha estat tot més igualat, però Raphinha ens ha tornat a donar llum, igual que en Ferran amb les seves assistències i la resta de l'equip. Victòria, tot i l'arbitratge... mare de déu... No ha xiulat penal per mans blanques, i en canvi ha anul·lat el gran gol d'en Fermín per unes mans idèntiques. VARgonya, perquè al VAR posaven una càmera on no es veien les mans del Madrit. Si ho miraves del davant, eren claríssimes. res, una vergonya. Però ni així. El títol de lliga és a tocar, i haurem aconseguit tres de quatre, i amb un joc excel·lent.

Per cert, podem ser campions a Cornellà, com va passar fa dos anys, i tots recordem què va passar al final. Jo d'en Laporta portaria un equip propi de seguretat, i al primer feixista neonazi que salti a la gespa, que li obrin el cap.

OPPENHEIMER

Tenia pendent des de fa temps veure una de les pel·lícules més destacades del passat 2024. Oppenheimer, que repassa la figura del físic que va dirigir el projecte de construcció de les bombes atòmiques del 1945, va ser la guanyadora dels Òscars de l'any passat, amb aquella disputa amb Barbie. Va ser l'any també de pelis per mi infumables com Poor things o La zona d'interès, que va prendre el premi a dues millors, com La sociedad de la nieve o Sala de professors. Les cinc mencionades estan ja vistes. Les altres nominades ja no arriben a enlloc (apart de les d'efectes especials, que sí que he vist, com era d'esperar). D'aquella fornada de pel·lícules només està pendent Napoleó, que com, Oppenheimer, necessita trobar el temps per ser vista, donada la seva durada de 3 hores.

Som-hi doncs. Mereix Oppenheimer els premis aconseguits? A veure, al costat de les altres pelis mencionades, potser sí que té detalls que la fan superior. Ara bé, sense ser res de l'altre món, tampoc ens flipem. Segurament el més destacable són, a part de les interpretacions principals, i la resta del repartiment de qualitat del film, és el descobrir la vida de la gent que va estar uns anys treballant dia i nit per aconseguir crear una arma mai vista fins llavors. Es confinen en un poblet construït enmig del desert fins que construeixen les dues bombes que es van llençar sobre Hiroshima i Nagasaki. Veiem la fredor amb la que fan la seva feina, aliens a la destrucció i mort que estaven a punt de fer. Contrasta una mica la diferència entre la il·lusió pel què estan fent amb els remordiments que van trigar en aparèixer.

I és que una de les coses que més sobta és com celebren el llançament de les bombes maten milers de persones innocents. Per una banda maleeixen el què van fer els nazis, i per l'altra banda, fan festes pel què fan ells. És increïble com la bogeria de la guerra et fa cec davant dels teus propis crims. Com sempre, les persones només veuen la palla a l'ull de l'altre. El mateix Oppenheimer se'l veu com un home fred, que al final, de tanta fredor en la seva mirada, no tens clar si se sent culpable. Ell ho diu, però emocionalment és un iceberg. Diu a la peli que la bomba la fan per acabar amb les guerres, però després se'l reconeix admetent que aquell 6 de juny inicien la destrucció del món.

De totes maneres, no s'amaguen de fer-nos veure com de rucs i malalts del cap han estat sempre els ianquis. La persona que els va proporcionar la victòria en aquella guerra, de cop i volta, per les enveges, es converteix en un comunista traïdor als Estats Units. La cacera de bruixes que van protagonitzar a la guerra freda és de les coses és surrealistes que han fet mai. O també l'entrevista que fa amb el president de torn, que se'n fot d'ell a la cara quan li diu que se sent malament, que no han de continuar amb la recerca científica per no fer més mal, o quan diu que les terres on estaven les han de tornar als indis. Realment, el personatge d'Oppenheimer era controvertit, fosc i gens clar. Però sigui com sigui, la seva feina va provocar un genocidi al Japó.

La pel·lícula doncs, ha estat bé, tot i la durada, interessant, però és també la culminació d'un any mediocre en el què fa referència al cinema. Les dues favorites de l'any, Oppenheimer i Barbie, per mi, les dues sobrevalorades.

THAT'S ALL, FOLKS!

El somni de que els dos equips del Barça, femení i masculí, fessin un pòquer de títols cada un, finalment s'ha esvaït. El femení té la Supercopa al sac, diumenge pot aconseguir la lliga, i està a l'espera de les finals de Champions i reina. El masculí té ja guanyades Supercopa i Rei Mapfre I, ens dues setmanes podria tenir la lliga. Però l'orelluda, la més desitjada, és la que ja ha caigut, impedint per ara el pòquer dels nois i el que s'anomena "el triplet".

L'anada de les semifinals a casa contra l'Inter va ser un partit frenètic que va acabar 3 a 3. un resultat massa ajustat, injust pel joc exhibit, però els italians no estan allà per sort. I unes errades puntuals van ser aprofitades pels nero-azzurri com a assedegats que són.

La tornada era imprevisible. Una primera part de joc a res: molta possessió, pocs o gairebé zero xuts perillosos, i com a l'anada, errors que aprofiten per marxar al descans amb un 2 a 0 en contra. ànims desinflats, però amb ganes de veure què passava. Aquest equip nostre, quan vol juga com els àngels i ja havia protagonitzat alguna remuntada brutal. I pim pam... Gol d'Èric, gol d'Olmo i gol de Raphinha. Buaaaaaa... quina passada! I a més a més, jugant contra l'arbitratge, sobretot del VAR, que ja venien amb fama d'anti-culers, i la fama perdurarà durant molts anys després del passat dimarts. El VAR va veure penal de Cubarsí, no va veure el que li fan al Lamine, no veuen l'agressió d'un italià que era vermella directa...Horrorós. Però guanyàvem. Arribàvem a la final de Munich.

Fins que al minut 93, quan faltaven segons per acabar, un altre error individual, i ens empaten al temps afegit. Qui fa el gol? El jugador que haurien d'haver expulsat per l'agressió. Aquell gol va enfonsar l'equip. Els jugadors van quedar moralment tocadíssims. Se'ls veia en l'esperit, en l'ànim... la cosa no pintava bé, però a veure si podíem aguantar fins els penals. No. Una altra distracció (amb una falta no xiulada), i 4 a 3. Resultat final i cap a casa.

Quina decepció. Feia tant temps que no vivíem partits tan importants com aquest, que no recordàvem la decepció de l'eliminació, havíem perdut el record. Ara ja el tenim aquí. I sí, és veritat, la temporada segueix sent excel·lent, el joc, meravellós, hem tornat a ser il·lusió, i guanyarem 3 de 4 títols. Orgullosos de l'equip. Sí, és veritat, que sí! Però ostres... quan et fan caure de tan amunt, la atacada és important. L'únic que ara mateix ho pot arreglar és una victòria diumenge. Per què? Doncs perquè és el Madrit (un altre cop) i si guanyem, aparts de guanyar-os a ells, els deixaríem a set punt i a una setmana del campionat de lliga. Esperem que Herr Flick faci de les seves i recuperi anímicament els jugadors per tal de donar una altra agradable tarda de futbol a la culerada.

AMB EL FAIR PLAY NO N'HI HA PROU

No sabria trobar en quina entrada de fa uns anys parlava sobre les actituds de les famílies en els partits de competició (futbol, bàsquet, etc) dels seus fills. És un tema també del qual s'ha parlat en debats educatius, s'han fet campanyes d'informació en els clubs, i de tant en tant, segueixen apareixent imatges de situacions on alguns adults es comporten com a veritables animals. Els adults som model i exemple pels infants, isi veuen a un pare/mare insultar, cridar o pegar a algú (sigui un altre adult, àrbitre o el què sigui), el missatge que rep aquell infant és clar i evident. Després ens sorprèn que aquests nanos tinguin aquestes actituds agressives...

Hi ha molta feina a fer en aquest camp, i mentre hi hagi tanta incultura en el món adult i tan hooliganisme, poca cosa hi ha a fer. I se me'n refot que se'm titlli d'elitista, però és que la realitat és la que és, la gran majoria de gent agressiva en aquest terreny té uns mateixos orígens lingüístics. És així. Que també hi ha catalans trasbalsats i maleducats? Evidentment, però la proporció és la que és. Diguem que semblant a la de l'oci en cada una de les llengües.

Però el tema de l'entrada, de fet, és un altre. I és que en tots aquests partits de nens i joves, existeix una figura que és molt important: l'àrbitre/a. N'hem vist de tots colors: dels formadors, dels intervencionistes, dels "passava per aquí"... i s'equivoquen, és clar, com qualsevol humà. Però llavors hi ha un altre tipus d'àrbitre que és el més perillós. El que ho fa malament. N'hi ha que són dolents. No serveixen. No en saben. Com en tots els oficis i feines del món. Però quan tens una responsabilitat, no pots ser un inepte. I això és el què alguna vegada et trobes.

No pot ser que en un partit entre dos equips amb nanos adolescents, a final de lliga, quan la victòria de qualsevol dels dos equips representa pujar de categoria o fins i tot guanyar la lliga, l'àrbitre sigui dels que "deixen jugar". És un partit on pot passar que un dels equips va fort, fregant el límit i creuant-o més d'un cop amb faltes, empentes i estirades. Quan hi ha tant en joc (independentment de que no s'hi juguen la vida), has de xiular des del minut zero perquè si no, l'equip que juga fort es va creixent, i cada vegada fa més mal. Si no ho fas així, el partit se t'escapa de les mans. I quan l'altre equip fa comèdia i tu no ho sanciones, la cosa no pot acabar bé. 

Es podria haver dit a l'àrbitre que si algun jugador acabava lesionat, ell era el principal responsable per haver actuat amb tanta negligència. Evidentment, quan veus que els teus fills corren perill, la sang et bull, i aquelles bones intencions de calmar-se, viure el partit sense crits... doncs al final, no pots més, perquè pateixes, i no vols que ningú prengui mal. I et surt la vena xunga. Encara que no ho vulguis, et surt. perquè les persones, seguim sent animals. De fet l'únic animal del planeta que és capaç de fer mal a un altre animal perquè sí. L'educació està per evitar això. Però les autoritats estan per fer que aquest procés sigui fàcil i es compleixi. I al final, aquest àrbitre seguirà xiulant partits així de malament, perquè ningú que estigui per sobre seu els supervisa. I després passa el què passa. Si s'ajunten tots es component negatius, és una bomba de rellotgeria. Quant de camí ens queda per ser realment una civilització civilitzada...

APAGADA

Fa una setmana es va "liar" una de grossa. Cap a dos quarts d'una, se'n va anar la llum i la cobertura d'internet a tota la península ibèrica. En un primer moment es parlava que era a tot Europa, però no, només al dos dels estats més espavilats del continent. En algunes localitats van ser unes hores, i en altres no va tornar la normalitat fins la matinada, però sigui com sigui, va ser una nova mostra del què representa el caos a la nostra societat... i només van ser unes hores!!

Es pot dir que fins i tot el tema de l'electricitat va ser per a molta gent un mal menor. Si he de llençar el menjar de la nevera, doncs ho faig; si he d'estar amb espelmes, doncs som-hi... Però sense internet???? Sese mòbil???? ÉS LA FI DEL MÓN!!! Van ser només unes hores, però per molta gent va ser un desgavell monumental. És cert que estem com estem acostumats a tenir un accés ràpid i immediat a la comunicació, doncs clar, problema al canto. No sabies com estava el teu pare o la teva mare, si qui venia amb tren ha arribat o no... El problema greu, realment va ser el de la incomunicació. Però en el fons, igual que els altres problemes, a la llarga t'hi pots acostumar i fas la vida d'una altra manera. Tot és qüestió d'acostumar-se. Però és cert que la comoditat que tenim ara per saber de l'altre ens ha tornat extremadament dependents al mòbil i al whatsapp. 

Després, la resta de problemes: la gent que no pot treballar perquè ho té tot al núvol; la gent que no pot comprar res perquè només té targetes... La societat ens ha fet totalment dependents de la tecnologia, i per molt que les pelis i llibres de ciència ficció avisessin de que si un dia peta, tot això se' n va a Can Pistraus, la gent prefereix acomodar-se.

Al final, hauria de servir perquè la gent s'adonés de que no hem d'estar connectats 24 hores al dia i dependre només de la xarxa. Però és igual, l'ésser humà és estúpid per naturalesa, i ensopegarà mil milions de vegades amb la mateixa pedra.

Casualitats de la vida... no fa massa vaig veure la sèrie Apagón (sense comentaris), i fa poc més d'un  mes vaig veure Zero day (sense comentaris) i encara fa menys que vaig veure, després d'haver llegit, Deixar el món enrere (sense comentaris). La veritat és que no és tan difícil imaginar un món on tot peti. Ara bé, ostres... el què pot arribar a passar si al final algun dia va de debò enlloc de ser unes poques hores... Si això passa, caldrà anar a viure a llocs del món on viuen sense tecnologia. Allà no notaran cap canvi i seran igual de feliços com són ara.

El govern ecspanyol està investigant les causes de l'apagada. Aquí sí que és un "sense comentaris" dels grossos. 

ABBOTT ELEMENTARY (x4)

Quan al setembre feia l'entrada per parlar de la tercera temporada d'una de les sèries que més m'havien agradat dels últims anys, ja posava sobre la taula si ja s'havia exprimit del tot la taronja. Aquella temporada havia estat bé, però no arribava a l'excel·lència de les anteriors. I internament em preguntava què passaria amb la següent.

Doncs ha arribat el moment. Primer de tot, la sorpresa que ja em vaig emportar l'any passat. La temporada té dues parts. Ara han publicat vuit capítols (el curs escolar fins Nadal) i ves a saber quan, publicaran la segon part. He de reconèixer que és una estratègia que em sorprèn. Quan ho feien a per exemple, The walking dead, ja arrufava el nas, però mira, en el fons tenia lògica. Però una sèrie com l'Abbott...no sé... és necessari?

Però passada aquesta sorpresa, calia veure els capítols, i... he de dir que... bééééé! Encara que com també cal dir, ja són personatges coneguts i saps perfectament de quin peu calcen, els guions han estat per sobre de la tercera temporada. Han estat episodis més divertits, amb molta més mala bava entre ells, tot i que al final s'estimen amb bogeria. Són un equip perfecte, cadascú amb les seves virtuts i els seus defectes que es complementen entre ells. L'Ava comença a caure simpàtica i tot, quan segueix sent tan aparentment superficial, i quan sembla que té una mica de cor... pam, te la torna a fotre! La relació amb el probe Jacob és un bullying de manual, i sap greu per ell, però és part de la comèdia (si ho fessin amb un alumne, automàticament deixaria de ser una comèdia). 

Les situacions que viuen en cada un dels vuit capítols tenen històries diferents i ha tornat l'originalitat en la manera d'afrontar cada una d'elles, cosa que s'agraeix ja que semblava que la sèrie començava a anar de baixada. Ara toca esperar la segon tongada de capítols, a veure si manté altre cop el llistó amunt o evoluciona cap a amunt o cap a avall.

DEIXAR EL MÓN ENRERE

Fa tres anys i mig vaig llegir un llibre que duia per títol "Deixar el món enrere". Tal com detallava en aquella entrada, era la tercera vegada en poc temps que veia una peli o llegia un llibre en què no s'acabava de donar explicació a allò que s'explicava durant la trama.

Tot i això, al final he vist la pel·lícula basada en aquell llibre que van rodar fa cosa de dos anys. El tràiler estava fet de manera que et pica la curiositat, i, les coses com siguin, el repartiment no era qualsevol (Julia Roberts, Ethan Hawke i Mahershala Ali), de manera que la vaig posar a la llista d'espera... fins trobar el seu moment, que ja ha arribat finalment.

Cal dir que encara que hi ha moments en què les escenes tenen aquella àuria de "cosa rara" que té el llibre, el seu director s'ha permès algunes llicències per tal d'ajustar-se a una audiència més general i provocar que la gent no sortís enganyada del cinema. Alguns dels canvis són concrets (enlloc del matrimoni propietari de la casa, són pare i filla), però evidentment, el canvi més radical és que a la pel·lícula es dona una explicació al què està passant.

Recordem que el què trobem és una família que lloga una casa per passar uns dies de vacances. A la nit arriba el seu propietari i la seva filla que els explica que han tornat arrel d'una apagada general a la ciutat. Estan sense cobertura (la llum no marxa), i quan s'allunyen una mica, no troben gairebé ningú arreu, a més de zones accidentades. La pel·lícula va avançant com el llibre, sense saber realment què està passant, tot i que si en el llibre tampoc aclareixen que hagi passat res, posant en dubte que els propietaris de la casa estiguin fent una estafa, per exemple), a la peli sí que es nota que certament ha passat alguna cosa. I com deia, aquí sí que al final donen una explicació, tot i que segueix sense tenir un final feliç, ja que s'acaba amb tothom desperdigat sense saber si mai es podran reunir de nou.

Així, tot i mantenir aquella sensació d'anar perdut, almenys tot té un motiu, i això que la pel·lícula passi millor, i quedis satisfet per les més de dues hores d'intriga i nervis. No tancaré aquesta entrada sense remarcar que com a mínim la meitat de l'èxit d'aquesta emoció és gràcies a la banda sonora. Una música que posa nerviosa a la persona més tranquil·la del món, de debò. Me la guardo per si algun dia he de posar música d'intriga a qualsevol vídeo casolà que hagi de fer.

SIX

One, two, three, four, five... we're six!

Seguidor de musicals, quan vaig rebre la notícia de que durant tres setmanes s'instal·lava al Coliseum l'espectacle SIX, amb repartiment anglès, sense traduccions... de seguida m'hi vaig interessar. Primer en la història, després en la música, fins que vaig tenir clar que era una oportunitat que no podia deixar escapar. I després d'algun sobresalt, com la coincidència (com no) amb les semifinals del barça a la Champions, un arranjament a última hora m'ha permès gaudir de l'espectacle al 100%

Six ens presenta les sis dones que va tenir el rei anglès Enric VIII. A casa nostra ens arribà que va tenir moltes dones, que moltes d'elles no vana acabar bé, i que una d'elles, Anna Bolena, fou la causa del trencament amb l'església catòlica i per la qual ara existeix l'església anglicana. Aquí les protagonistes són elles, volent donar la importància que es mereixen. 

Musicalment, és molt potent. Va ser començar a escoltar les cançons i contagiar-me del seu ritme. En algunes fins i tot intueixo de què parlen, però el punt fort és la música, sense dubte. Així, quan al gener comentava que segurament no la veuria, pels preus abusius, un cop escoltades les cançons, no vaig dubtar-ho. M'havia de permetre el luxe de gaudir-ho en directe.

Així que iniciem el maig amb el "subidón" de Six. Quin encert anar-la a veure. El millor, és clar, sentir la música i les veus en directe. Però l'espectacle en general és excel·lent. És un format tipus concert més que no pas obra de teatre. Apareixen les sis reines, iens conviden a escoltar-les per escollir quina és la "best" reina. Així, cada una, amb una cançó, ens explica la seva vida amb Enric VIII, bàsicament les seves desgràcies. Els diàlegs entre elles també són molt ben guionitzats, ficant-se les unes amb les altres amb humor irònic anglès del que a mi m'agrada. Però clar, al final es plantegen què estan fent. Què és això d'escollir una? Estan reproduint el patriarcat! Així que decideixen que we're six!

La força de les cançons, tan les sis individuals com les que són conjuntes, omplen el teatre de festa total. Les cames no paren de moure's en cap moment. I les actrius-cantants ho broden. Ostres, és que és una hora i vint de gaudi absolut! I per cert, un detall. Les pantalles que subtitulaven les lletres de les cançons i els diàlegs... estaven en català i castellà. Però ostres, almenys ho estaven en català (i estava primer). Què voleu que us digui, detall bonic. I com a Mar i cel, fan un número final que permeten gravar amb els mòbils i tenir el record. Adaptar-se als nous temps, en diuen, d'això...