EL BATEC DEL MAR

I avui, un altre cop 31 d'agost i després de força anys, no dedico aquesta entrada al començament del curs. Rellegint la de l'any passat, i després de tot el viscut, sumat al què s'intueix que està per venir, més val oblidar-se'n i allunyar els núvols de tempesta.

Així, parlem del llibre de Jordi Molist, un clàssic de la meva prestatgeria, tot i que ja amb l'últim llibre, tot i xalar-lo com amb tots els anteriors, ja manifestava un neguit sobre afers extraliteraris de l'escriptor, que també ho he de dir, no en tinc pas cap constància ferma. Aquesta vegada, en una entrevista, diu que cal recordar que Espanya va arribar a dominar Atenes. Clar, a veure, que jo sàpiga, era el regne de Catalunya i Aragó. Eren els almogàvers qui van fer la gesta. I clar, m'assalten totes les sensacions de desencís i tristesa avant un altre intent d'amagar la nostra història sense tenir-la supeditada a l'estat opressor. De fet, vull trobar el llibre en castellà per comparar alguns passatges on es parla de la flota catalana, a veure si ho manté. En deixaré constància als comentaris en aquesta mateixa entada.

Ara bé, no vull que es pensi que aquestes males vibracions tinguin a veure amb la meva valoració del llibre. Justament els dos anteriors van quedar primer i segons dels rànquings dels seus anys respectius. Però dubto que torni a passar. Ha estat una bona lectura, entretinguda, sobretot perquè la forma de narrar és molt propera i amb ritme. Però a la vegada, amb el llistó tan alt dels anteriors, m'ha decebut. Explica els inicis de Roger de Flor, concretament la seva infantesa i joventut. Alguns dels personatges s'entrellacen amb els de les seus altres llibres, però funciona com a novel·la independent. Ara bé, ja diu que justament d'aquesta època hi ha poquíssima informació del personatge, de manera que la gran majoria de les pàgines són ficció inventada. I es nota. Es nota perquè fa el llibre llarg i hi ha molts capítols en què passa contínuament el mateix, són calcades les escenes. Es fa molt repetitiu, i per tant, lent d'acció; no de llegir, com ja he dit, sinó que de fet, el què passa en aquest llibre es podria ajuntar en la meitat de les pàgines. Comparat amb els altres, està a un nivell molt més baix. Aquest constant deja vú en els capítols (això ja ho he llegit fa trenta pàgines, és el mateix), ha estat decisiu en el fet de no entrar del tot en la història.

Es recrea molt més en els moments sàdics de violència i sexe. Vol que sigui un reflex del què era en veritat aquell temps, però després va i enmig de tanta violència, gairebé acaba en un palau rosa tot super happy. Llavors, si tant dur era, és estrany que no tots quedin vius amb tanta ira i violència gratuïta que desprenien. Els personatges no m'han acabat de guanyar. Es fa estrany que el que després seria el millor líder almogàver fos tan poc resolutiu en alguns moments. Com que és tot ficció, és massa diferent el passat amb el futur. 

No sé, massa coses que no m'han acabat de quadrar i que no m'han satisfet com estava acostumat a fer-ho.

THE MIST

The mist és un conte del gran Stephen King que va ser portat al cinema ja fa una colla d'anys i que un segon (o tercer) visionat ja van provocar una entrada al blog). Es tracta d'una pel·lícula que sense grans pretensions, aconsegueix crear una atmosfera de tensió destacable i un final brutal (diferent del de l'escriptor, que va arribar a dir que tan de bo se li hagués ocorregut a ell).

I així les coses, com no, en van fer una sèrie de tv. El fet que no hi hagi segona temporada, tot i que no acaba a l'últim capítol, ja et pot donar alguna pista sobre el seu èxit. Però ja hem vist, i hi ha dades en aquest blog, com sèries pèssimes tenen més d'una temporada mentre d'altres més dignes, queden en l'oblit. En aquest cas, però, la no continuació es un encert.

Tot i que les intencions són bones, recrear el pànic i la pèrdua del seny quan et veus envoltat d'una boira assassina que t'impedeix sortir d'allà on ets, hi ha massa coses que grinyolen. El repartiment no aconsegueix l'empatització necessària, ni els principals ni els secundaris. Al contrari, alguns provoquen rebuig i tot. El guió, tret de la boira, va pels seus camins, per tal d'obrir diferents trames per donar joc a tota una sèrie. Les trames són una mica forçades. També juga en contra el fet que no tens massa clar què hi ha dins la boira. Així com a la peli al final es decanten per bitxos gegants, en aquesta sèrie, d'aquests n'hi ha, però també altres de mida normal, fantasmes del passat, al·lucinacions... i clar, quan no s'explica mai d'on surt la boira, crea confusió.

La idea d'estar tancats en un centre comercial sí que s'agafa de la peli (allà és un supermercat). Però tot i veure's com de mica en mica van perdent l'oremus, com que l'acció està més diversificada en diferents fronts, no acaba de ser molt realista, va tot a pampallugues.

Hem acabat la sèrie perquè s'havia d'acabar, però tot i omplir les nits d'estiu, encapçalaria el top tres començant per la cua.

LA TEORIA DEL 4

La pretemporada del Barça femení continua a bon ritme, i si no hi ha cap daltabaix inesperat, la plantilla d'aquest curs ja està definida. No era fàcil gestionar el final de la temporada més exitosa amb l'inici d'aquesta. Canvi d'entrenador i adeus d'algunes jugadores mítiques de l'equip, com la Sandra Paños i la Mariona. Una cap a Mèxic, i la segona cap a l'Arsenal. També s'hi ha afegit la marxa de la Bruna al Brighton (molt més modest tot plegat), la Lucy Bronze (molt bé, però una mica mercenària) al Chelsea, i les habituals cessions (Dragoni a la Roma i Corrales al Sevilla).

Per compensar aquestes marxes i seguir optant a guanyar-ho tot, a la part tècnica, se segeuix confinat en la casa, i en Pere Romeu (3r entrenador fins ara) donarà continuitat al projecte, ara des del lloc de primer entrenador de l'equip. I sobre els ftxatges, penso que venen menys de les que marxen, però clar, pugen les del filial amb una força que fa que no calgui buscar fora el que tens a casa.

A la porteria s'ha fitxat l'Ellie Roebuck, molt bona portera per competir amb la Cata, aquí s'ha cobert bé, tot i que té mèrit la seva història, venint com ve d'un ictus. Al davant, la màxima golejadora de la lliga portuguesa, la Kika Nazareth, i el fitxatge estrella, la màxima golejadora de la Bundesliga, la polonesa Ewa Pajor. Totes dues jugadores (l'Ellie encara està recuperant-se), ja han mostrat la seva qualitat (gran Pajor), i veurem qui acompanyarà a ella i la Graham (Salma, Kika o Rölfo - ja se sap que per mi, la Salma està sobrevalorada).

I després tenim el filial. Finalment, la Vicki i la Martina ja seran oficialment del primer equip. Entrenaran amb elles l'Alba Caño i la Judit Pujols. Però qui està fent parlar és l'altíssima suïssa de 17 anys i nom impronunciable (Schertenleib), que ha destacat en els partits que ha jugat.

I amb totes elles, les de sempre, destacant la progressió que està fent l'Alèxia i que farà que sigui difícil escollir el mig del camp entre ella , l'Aitana, la Patri i la Keira. Serà interessant veure com gestiona les bandes laterals. Amb Lucía al Sevilla, s'entén que Rölfo i Brugts hauran de baixar, si l'Ona es queda la dreta. O aquesta va a l'esquerra i la Jana o la Marta es queden la seva banda. Serà interessant veure com ho gestiona tot plegat.

Per ara, quatre partits de pretemporada, 5 gols en tres d'ells, els llunyans, i només dos en el Gamper a casa, que cal dir que va ser una mica avorridot. Quan comenci la temporada, el comptador estarà a zero, i el camí fins a Lisboa, llarg i ple de dificultats. Som-hi!

ALIEN ROMULUS

Crec que de les set pel·lícules de la saga Alien, fins ahir només havia vist en pantalla gran la segona, Aliens. I et diré més, al desaparegut cine Fontana. Aprofitant l'estiu, un dels més cinèfils dels últims anys, he anat a veure Alien Romulus. En Ridley Scott ha donat el vist-i-plau per rodar una pel·lícula independent de les seves, és a dir, no és cap continuació de Prometheus ni Covenant. Sí que beu però, de la primera de totes , amb detalls que honoren les seves tres seqüeles.

En una colònia minera, un grup de treballadors volen fugir per anar a viure a un lloc millor. Per fer-ho, han de robar les càpsules criogèniques que hi ha dins una nau abandonada. Justament en aquesta nau, la Romulus, ve d'una missió secreta que era recuperar l'alien inicial llençat a l'espai a la seqüència final. El recuperen enmig de les restes de la Nostromo (primer contacte amb la primera peli). A partir d'aquí, ja ens podem imaginar que la cosa es complica força ja que la nau està habitada per tot d'aliens (petits i grans), i reconnecten un androide partit per la meitat que té la cara de... l'Ash!

Altes picadetes a l'ullet de la primera peli seria les portes de la nau que s'obren i es tanquen, el soroll d l'ordinador quan s'obre al principi, l'escena de la noia protagonista emulant la Sigourney Weaver... També hi ha detalls que ens traslladen a les altres. Per exemple, la colònia minera és com la d'aliens, l'aparell de raigs X per veure si tens bitxo dins com a Alien 3, i la mutació d'Alien amb ser humà com al final de la quarta part.

I és justament aquesta part la que em balla. La pel·lícula en sí, és correcte, compleix amb escreix el seu propòsit, mantenir viva la flama de la saga, i té un bon grapat d'ensurts i bones escenes d'acció i tensió. Però té dos factors que em van grinyolar. Ja passa en altres pelis: quan sembla que ja està tot acabat, encara tenim bitxo nou per matar. Passa un parell de cops. un és suficient. Però la mutació entre humà i alien, que a la quarta part ja fa una mica d'angúnia, aquí la magnifiquen més, i la veritat, no em fa el pes. Els aliens són els aliens, i així han de ser, no cal remasteritzar-los. 

Tot i això, tot i que tenia els meus dubtes de veure una peli com aquesta al cine, no en surto descontent. Amb Alien Romulus s'acaben les anades al cinema d'aquest estiu. Però ens espera una tardor apassionant, perquè ve la tercera de Venom (que també la voldré veure en pantalla gran), Wicked, Gladiator, Vaiana i Mufasa, tot i que només les tres primeres tenen números de sala de cinema.

BONA FESTA... MAJOR?

Per molt que la Festa Major doni peu a diverses entrades, aquest cop les aglutino totes en una; em fa mandra diversificar. A l'entrada sobre els preparatius de la festa major d'enguany ja vaig fer un incís sobre la polèmica dins les colles de cultura popular. Al final ha acabat com el rosari de l'aurora. No hi ha hagut permís per a les activitats de les colles de foc, deixant la festa sense cercaviles del dia 15, correfocs ni versots. Algunes colles de dia van decidir no sortir a fer cap acte en suport, però clar, què passava amb castells?

Evidentment, qualsevol mostra de cultura popular mereix respecte absolut i aplaudiments eterns. Trabucaires, geganters, bastoners, diables i portadors de l'Àliga (en el cas gracienc) i la resta de colles del país. És un acte de fe en la cultura i en Catalunya, amb un sacrifici personal moltes vegades ignorat. Però de la mateixa manera que és imprescindible aquest respecte i reconeixement vers aquestes colles, també és de calaix adonar-se que el fet casteller té un component (o deu) extra que el posa en un nivell diferent (no superior, però si diferent). El número de gent, el compromís en els assaigs de dos cops per setmana d'unes 200 persones, una feina d'assaig intens els mesos previs a la festa... Insisteixo que amb tot el respecte, però els membres de les altres colles, poden fer el seus actes sense haver d'estar durant tot l'any, dos cops per setmana, assajant i assajant. Després hi havia la pressió d'aquest any amb el concurs. No fer l'actuació de diumenge ens enviava directament a la sessió de dissabte, mentre que si actuàvem i ho descarregàvem tot, anàvem a concurs amb les millors colles del país. Tot molt complicat, la veritat, i malauradament, segur que molta gent no entén que Castellers tirés endavant amb els seus actes. El final, ja és de sobres conegut per tothom. Una colla de condicionants i un punt de mala sort van fer que el 7 de 8 quedés només carregat i per 50 punts, tornarem a ser espectadors del concurs de diumenge mentre ens conjurem per tornar a guanyar el de dissabte. El pilar caminat va caure just arribar a la façana de l'ajuntament, diversos castells de set i vuit (inclosos un 3 i 4 de 7 simultanis) han estat el resultat de tot plegat.

Tornant a la polèmica de les colles de cultura popular, clar, és que... no sé... ja dic que parlo amb no tots els fets coneguts (que vol dir que els problemes i discrepàncies reals no es fan publiques del tot). Perquè si realment és el què s'explica, les colles de cultura popular tenen dos problemes. Un és el districte, però aquest enemic el té tothom. Però una mica d'autocrítica també hauria estat bé. I és que després d'un any, han estat incapaços de trobar una solució al conflicte. I amb tot l'enrenou de l'última setmana han seguit sense poder posar-se d'acord. Segur que tot té una lògica, però caram, sabent que amb els polítics no hi pots comptar, has de fer el màxim de la teva part per arribar a bon port. Un desastre tot plegat.

Pel què fa als carrers, Mozart guanyadors, amb un segon lloc (altre cop al podi) la Plaça Rovira. No m'estranyen els crits de tongo, tongo. Sabem de la dificultat de guarnir una plaça, però ja se sap, les comparacions són odioses, i Vila ha fet guarnits molt millors que Rovira i mai ens hem acostat als llocs davanters.

I ja està. S'ha acabat la Festa Major fins l'any que ve. El desgavell d'horaris, les nits que no s'acaben... A veure com haurà anat tot plegat... perquè es pot confirmar que hi ha hagut menys gent, és un fet evidentíssim. Si li sumes la nit tranquil·la, la nit sense correfoc i la Pepsi, veurem si econòmicament haurà estat rentable...

DON'T LOOK UP

Una altra pel·lícula, com Cel de mitjanit, que se'm va escapar en el seu moment, però que la tenia com a pendent de veure al primer intent que fos possible. Es tracta d'una crítica a la societat actual, que posa sobre la taula la deriva que estem vivint actualment com a humanitat, posada en un extrem.

Uns científics descobreixen un cometa que es dirigeix cap a terra, i que causarà la destrucció total. a partir d'aquí, es van enfrontant als poders fàctics del moment: primer, la classe política, quan ens mostren una presidenta dels Estats Units i el seu gabinet, només preocupats per les eleccions i els seus resultats. Només quan els interessa políticament, se'ls escolten. Després, els mitjans de comunicació: quan la gent posa per davant els realities i les xafarderies, automàticament els ningunegen, i es fan mems dels dos científics, sobretot d'ella (bon paper de la Jennifer Lawrence). I finalment, els poders econòmics, quan després de poder enlairar la missió que ha de desviar el cometa, tot s'atura perquè han descobert que està ple dels minerals amb els què es fabriquen els mòbils. El personatge de l'home de negocis, cínic, tranquil i absolutament fred és desesperant i divertit alhora de l'odiós que és però com ho enfronta tot.

N'havia sentit a parlar molt, i tenia les expectatives molt altes. Això ha fet que no hagi acabat entusiasmat. A veure, m'ha agradat, i és totalment coherent durant tot el metratge (que per cert, per mi aquest cop és assa llarg). Tot es va desenvolupant per mostrar com de malalta està la societat, i té escenes que en el fons representen molt bé e què està passant, de manera real i llastimosa. I el final, és com havia de ser. No hi ha dolçor ni final Disney. És com la línia de la pel·lícula ens ha estat mostrant des del primer minut, tant pels bons, com pels dolents. No se n'amaga.

Realment, l'estupidesa humana es veu perfectament retratada. El "don't look up" és el lema dels poderosos que diuen a la gent que no mirin al cel per veure el què està venint, i és boníssim quan en un míting, un ho fa, tots ho acaben fent i se n'adonen de que els estaven mentint, però eren incapaços de fer el contrari del què els deien. Al mateix moment, els que diuen "Look up", també fan un míting i concert, on la cantant canta una cançó amb la lletra dient que som burros i anem a morir, mentre tothom aplaudeix. És una pel·lícula ben estranya però interessantíssima. 

THREE BODY PROBLEM

El problema dels tres cossos ha estat la primera sèrie de Netflix que he vist. Tot i la trama inicial més que interessant, la conclusió no és de molta satisfacció. La novel·la (novel·les, és una trilogia) en la què es basa, va guanyar i ser finalista de força premis de ciència ficció. En aquestes, la major part del protagonisme és xinès, cm el seu autor, mentre que la sèrie l'han fet més mundial.

Per una banda, descobrim l'existència d'una civilització extraterrestres que viuen en un planeta governat per tres estrelles. Això provoca diversos cataclismes cíclics que provoquen la destrucció de les espècies i que han de començar de zero. L'única solució és buscar un altre planeta on viure. A la terra (anys 60), la decepció amb la humanitat d'una jove científica, després d'uns rebots la porten a contactat amb aquesta espècie, i demanar-los que vinguin a la Terra perquè els humans són un desastre. I finalment, en l'actualitat, es descobreix que aquests aliens venen cap a aquí amb finalitats pocs amistoses (considera els humans insectes), i és on tenim la gran part de la trama, amb un grups de científics primer esbrinant què passa, i després mirant de pensar què s'hi pot fer, encara que es preveu l'arribada en uns 400 anys. Pel mig, els militars que van a la seva, etc.

Tot plegat és una trama interessant, i té moments molt bons, amb escenes ben pensades, amb moments de tensió i sorpresa i que miren de mantenir l'atenció. Per aquesta banda, força bé. Però és inconstant. Hi ha també moltes escenes lineals, que serveixen per anar descobrint l'interior dels personatges, què els mou, què els fa com són, etc. Moltes d'aquestes escenes es repeteixen, i em sap greu, però veient la sèrie com ho feia després de dinar, més d'una vegada he tancat els ulls per tedi, i fins i tot en l'últim capítol de la temporada. Té moltes coses bones, però falta ritme que et faci estar atent a tot.

Les inefables crítiques parlen de la complexitat d'adaptar la novel·la original, ja de per si sola, molt complicada. Han hagut de fer-la més propera al públic general, però tampoc podien obviar tot el rerefons existencial. Han combinat les dues coses, i se n'han sortit en el seu objectiu, però pagant el preu de que si no ets fan de la ciència ficció, acabes tancant la tele. Jo no ho he fet, només he tancat ulls, però donaré l'oportunitat a la segona temporada, perquè en el fons, sí que vull saber com continua la història.

25 VINILS (x1)

Aquest estiu, dins les activitats de descans i oci programades o no, hi ha el repàs dels vinils. Ara que tinc un lloc on tenir els aparells, finalment també he trobat el temps. El què estic fent és fer-ne una passada des del primer a l'últim (i sí, els tinc ordenats alfabèticament). Durant el confinament, a les setmanes d'aïllament també ho vaig poder fer com a part de distracció, però ara és una cosa més conscient. Repassant el blog, trobo una entrada de l'estiu del 2013 on vaig fer el mateix que ara onze anys després. Quan en duia uns quants, ja vaig notar la necessitat de dedicar-hi alguna entrada del blog. Pensava en una de general, que ja tenia títol: NOSTÀLGIA EN VINIL. Però com que el ritme d'escolta tampoc és accelerat, he pensat de fer-ne a mesura que n'hagi escoltat vint-i-cinc. I això és el què tinc a dir:

EN CATALÀ: En aquests primers 25 discos trobem Ara va de bo (4), B-30 (2), Bars (3), Detectors (3), Companyia Elèctrica Dharma (1) i Esquirols (1). Sobre els xirucaires, no es pot dir massa cosa més que records de guitarra. Un altre dia també puc parlar de l'enveja i la nostàlgia cada vegada que he vist aquest estiu grups de colònies. Quina època més maca... Durant l'època d'eclosió del rock en català, gairebé els consumia tots. He de reconèixer que escoltar ara B-30 és un exercici d'esforç. Alguna cançó encara emblemàtica, però justet. Amb Detectors, gairebé el mateix, serien un nivell just, però tenen cançons que em van marcar molt. En canvi, Bars, ja és un altre nivell, un o dos per sobre dels anteriors. Ja els vaig destacar a l'entrada del confinament, però és que tenen molta més qualitat. I de la Dharma, què es pot dir. He gaudit molt escoltant-los de nou amb les seves melodies eternes.

EN ANGLÈS: I dins aquest grup, tenim onze discos d'aquests vint-i-cinc. Són el d'Anderson, Wakeman... els antics Yes que no podien utilitzar el nom (1), Alphaville (1), Bangles (1), B-52`s (1), Eddie Brickell (2), Sam Brown (2), Tracy Chapman (2) i Julee Cruise (1). Déu n'hi do quina barreja! Les cançons dels antics Yes són francament molt bones. La bogeria dels B-52's és gairebé única i fantàstica. Les Bangles em traslladen a moltes vivències, i la veu de la Tracy Chapman té un no-sé-què molt especial. I encara que tenen el seu espai, en un nivell per sota d'aquests hi ha els Alphaville amb els seus clàssics, Sam Brown que sí però res més, i la Julee Cruise, amb l'estil que encaixa a la perfecció amb la sèrie de Twin Peaks d'en David Lynch, que és on apareixen les cançons d'aquest disc. També tenen una màgia aquestes cançons, són com relaxants però neguitoses.

Ara bé, siguin més o menys bones, de més o menys qualitat, més antigues o molt més antigues, em segueix passant el què vaig comentar en una altra entrada de l'època del confinament, Lletres gravades a foc. Poden haver passat vint, trenta o quaranta anys, però hi ha cançons que sonen, i potser no tota, però bona part d'elles les recordo i encara en puc cantar trossets. Increïble.

PREPARATIUS

Després de la incògnita resolta l'any passat sobre com viuríem de nou es festes de Gràcia, ja ens trobem a dos dies de començar-les, a un només del pregó i la nit de guarnit. I a hores d'ara, ja tenim teca.

Un cartell lleig pel meu gust, però que ho han compensat a la samarreta, fent-la força diferent, amb una sanefa al davant i un tros de cartell a l'esquena. No em desagrada, però tampoc perdré el cap per fer-me amb una.

Castellerament parlant, no hi ha res pitjor per a un cap de colla (es del meu humil punt de vista, és clar) que una festa major amb doble pressió. Ja et sent pressionat per la necessitat de fer la millor actuació possible (és la teva festa, acostumes a estar amb una gran colla a plaça....) amb uns assaigs precaris. LA gent està de vacances i no hi ha l'assistència necessària per preparar bé els castells. Aquest any, penso que es nota molt més, hi ha més relaxació. Però el problema és la pressió afegida. A poques setmanes de tancar la llista pel concurs d'aquest any, anem dissabte un altre cop. Però si descarreguem el 3 de 8, el 4 de 8 i un dels dos que preparem, el 7 de 8 o el 2 de 8 amb folre, anem diumenge. Fer-los o no fer-los, descarregar-los sí o sí. Amb la poca constància de gent de troc i canalla (sobretot aquestes dues parts), ens plantarem a dos assaigs de poder fer algun d'aquests castells. Tant de bo siguin els dos, i si no, almenys un. I que surti bé. Pobra tècnica... 

La gran part de la participació en actes de la festa major d'enguany seran altra vegada en un 99% a la Plaça de la Vila. Però mirant el programa, he trobat fins a 4 activitats que estaria bé de veure o viure. D'entre més de 500 activitats, només quatre em fan gràcia veure. Quatre. Doncs la meitat, descartades per coincidència d'horaris. Ni el vermut amb l'Alícia Rey (ex-Sense Sal), a l'hora de l'actuació castellera de diumenge ni el concert del Cercle, a la mateixa hora que l'últim assaig. Això deixa el programa fora de la plaça a l'acte de l'ANC (tot i que també coincideix amb el lliurament de premis) i una mostra de balls irlandesos, per seguir alimentant els senyals.

I finalment, la polèmica. Les baralles entre les colles de diables, amb la Coordinadora de colles de cultura pel mig han provocat que ara mateix les festes estiguin sense activitats de foc. Uns egos i unes actituds extremadament infantils ens han portat a aquesta situació que segurament es mig resoldrà per sortir del pas, però és evident que hi ha un problema que cal resoldre.

LA TRAMPA

Cinquena vegada que visito el cinema aquest estiu. S'està convertint en l'estiu més cinèfil des de fa molts anys, i encara tenim una opció o fins i tot dues abans d'acabar les vacances. Veurem.

En aquest cas, es tracta de la darrera pel·lícula de l'M. Night Shyamalan, La trampa. Quan veus el tràiler, ja no et deixa indiferent. Un pare porta la seva filla a un concert ple d'adolescents cridant. Quan veu que hi ha un fort dispositiu policial, es fa el simpàtic i pregunta què passa. Es veu que la policia sap que un psicòpata assassí està en el concert, i tot és una trampa per agafar-lo. La següent escena és el pare, tancat al lavabo i veient a través del mòbil les imatges d'un jove lligat en un soterrani. Tot et fa pensar que aquest pare és l'assassí en sèrie.

Coneixent el director, t'imagines més d'un gir en el guió. En aquest cas, les coses són com són, i el què anem presenciant és com el dolent se les va empescant per escapar-se d'aquesta trampa. realment, el protagonista és l'assassí, i això és el què et provoca més durant tota l'estona. Vols que per lògica, l'atrapin, però per l'altra banda, gaudeixes de la seva intel·ligència. En aquest cas, en Shyamalan ens fa una mala jugada per haver d'empatitzar amb l'assassí. 

És un cabronàs molt bo, aquest paio, que té alts i baixos en la seva filmografia, però no es pot negar que la gran majoria de vegades, a cada pel·lícula aconsegueix posar-te nerviós, tensionar-te o sorprendre't. 

El càsting, ben fet i curiós. El pare, en Josh Hartnett, et fa uns cares de boig de tant en tant absolutament esgarrifoses, amb un somriure i una mirada de cinisme que fan por. L'artista que fa el concert, és una cantant de trap professional de veritat, per ara coneguda als USA, que es diu Saleka (que per sort, a la peli fa cançons més normal). Et penses que és un adornament, i al final es converteix en part important de la resolució de la trama. Per cert, el cognom de la Saleka és... Shyamalan!! I per últim, la criminòloga de l'FBI... la Hayley Mills, amb 78 anys (la feia més gran), actriu que de nena-jove apareixia a les pelis Disney (Els fills del Capità Grant, That darn cat!...) Quina sorpresa!

CIUTAT DE L'ESPAI

Acabem la ronda d'entrades sobre França amb la Cité de l'espace, un espai dedicat a l'exploració espacial situat a Toulouse i que es va convertir en l'únic que valia la pena de l'estada en aquella ciutat. Resulta que Toulouse és la ciutat europea on hi ha més gent dedicada a aquest tema, amb alguns centres dedicats a això, i per aquest motiu aquest parc està allà.

Per a qualsevol aficionat a l'astronomia i a la seva exploració gaudeix com un marrec visitant aquest espai. Ben ambientat, amb recreacions fetes a mida original d'alguns dels coets o naus més emblemàtiques (trobem l'Arianne de l'ESA, l'Eagle que va arribar a la lluna el 69 i l'estació espacial soviètica, la mítica MIR). És un luxe poder veure-ho de prop encara que siguin reproduccions per l'oci. També hi ha altres espais interessants, com el dedicat al sistema solar i els seus astres, amb la clàssica adaptació de mides i distàncies. Tot i no poder gaudir del parc en la seva totalitat perquè totes els espectacles (observació de les taques del sol, demostració dels robots exploradors de Mart) eren en francès, el què vaig veure ho vaig disfrutar. Llàstima que estigui lluny de Barcelona per anar amb els de l'escola quan es parla d'aquest tema.

Apart de la visita a la MIR, hi ha totes unes explicacions sobre la vida dels astronautes a l'estació espacial molt interessant. També s'ha de destacar l'espai dedicat a l'arribada a al lluna, i com fan una comparació amb els Apolo dels 70 amb la missió Artemis que ja està en marxa. Es veu les diferències entre la roba dels astronautes, els coets, els temps, etc. Tot això amenitzat amb una atracció on et posen dins una capsula i simulen l'enlairament de la terra i l'aterratge a la lluna. El fet que al costat dels seient et posin la bossa per vomitar, no anima massa, la veritat. Però no es tracta de donar voltes coma Futuroscope, sinó que el què notes sobretot és l'acceleració i desacceleració, juntament amb la sensació de pressió que t'impedeix moure't. Arriba a ser agobiant i tot, però està força bé. Quan hi va anar no hi havia cua (era la "seva" hora de dinar; després, hi havia cua de més d'una hora). Un parc molt recomanable i interessant.

FUTBOL OLÍMPIC

A l'entrada sobre la hipocresia dels comitès olímpics i altres organitzacions afirmava que em negava a perdre el temps en veure o interessar-me en res d'aquesta competició. Però a l'ésser humà li encanta de vegades ser incoherent. En aquest cas, anava mirant de reüll el futbol femení i només el resultat del masculí (que ha acabat fatal, amb medalla escpanyola).

Podria haver-me mantingut força desinteressat, però és que les casualitats existeixen; l'atzar és molt poderós. S'han donat vuit coincidències al mateix moment i lloc. Que estiguéssim de ruta per la França del sud aquest estiu'24; que hi haguessin els Jocs Olímpics a París; que el futbol es disputés en diferents ciutats franceses; que el dia 31 fos l'únic dia que estiguéssim a Bordeus; que Bordeus fos una de les ciutats on es disputessin partits de futbol olímpic; que n'hi hagués un la tarda del dia 31; que fos de futbol femení; que fos l'Ecspanya-Brasil. Davant de totes aquestes casualitats, no podíem evitar passar per l'estadi i donar un cop de mà a la selecció brasilera. He de reconèixer que feia una mica d'angúnia veure tanta bandera ecspanyola i gent vestida de vermell. Així que, de no voler saber res dels JJOO, em trobo anant a veure un dels partits de la competició. Ole jo... 

Justament avui hi ha hagut la final entre USA i justament les carioques. Ostres, els EEUU no són massa del meu gust, però no tenia massa interès en que guanyessin les brasileres. Van quedar terceres del seu grup, i el fet que només fossin tres grups i que es disputessin quarts, va fer que es classifiquessin. El seu joc ha estat força deplorable, amb moltes pèrdues de temps, joc no molt net. L'únic que se'ls pot agrair és que fotessin una pallissa a les ecspanyoles a semifinals i les deixessin sense opció a l'or. No ha estat el millor torneig per les ecspanyoles, no han jugat massa bé. Se les veia cansades i sense idees. Personalment, a mi només m'importava que no es fessin mal i ara que descansin perquè l'important és el Barça.

Les altres seleccions tampoc és que hagin estat molt on fire... Alemanya (terceres), les pròpies dels USA, França ) eliminada també per Brasil... no, si al final, la selecció revelació ha estat justament la groga... però és que excepte els dos últims partits, feien llàstima. En el fons, era una selecció eliminada a grups i que el sistema de la competició les permetia seguir jugant. Els USA, campiones, estan entrenades per l'estúpida de la Hayes, per tant, realment, un torneig sense massa res i amb molts despropòsits.

FUTUROSCOPE

La segona entrada dedicada a la setmaneta de vacances per França és al parc de Futuroscope. Aquest parc, situat a Poitiers, a 800 km de Barcelona, es va inaugurar l'any 1987 i va ser tota una revolució. Tot d'atraccions i espais centrats en les tecnologies cinematogràfiques, robòtiques i futuristes. No ha arribat a ser mai un parc bestial, perquè s'ha centrat en aquests aspectes i no ha volgut entrar en la competició d'atraccions fortes. Així, va subsistint i manté intacte l'esperit amb el què va néixer.

Si voleu doncs, emocions fortes, aquest no és el vostre parc. En canvi, sí que ho és si tens canalla petita. Hi ha una vintena d'activitats que per a ells són molt divertides i brutals, s'ho passen d'allò més bé. I si et vols deixar sorprendre per quatre coses comptades, també paga la pena. Les cues no són excessivament llargues, i pots gaudir de tot el què et pugui interessar.

L'ambientació i les construccions, edificis, històries i decoracions per alleugerir les esperes, són d'excel·lent. Per fer fotografies guais. En quant a atraccions, cal destacar que to i ser poques, tenen el seu punt de sorpresa i encant. M'explico:

Hi ha una muntanya russa. No és res de l'altre món, però té una sorpresa al final boníssima. Quan esperes perquè ja has arribat, de sobte, caus avall. Divertidíssim. Després, hi ha un espectacle tipus IMAX que simula que estàs sent perseguit per un tornado i dins seu. Quan feia pocs dies de veure la pel·lícula, ha estat com reviure-ho des de dins. Molt moviment de seient, però sobretot, molt bona ambientació. Amb una dedicatòria al gran Jules Verne (és un senyal pel projecte de 6è?) et fan un viatge per cinc o sis espais del món, també com si volessis. Molt guai, però vaig sortir força marejat, i això em va impedir fer la següent atracció d'aquest estil. Mentre esperava, vaig voler pujar a una mena d'ovni que et fa veure el parc des de dalt. Una avaria a l'aire la va deixar inutilitzada per unes hores. Com que no volia més mareigs, a l'atracció "Dance with robots" ja vaig anar directament a la tribuna per veure el MEC i gravar-ho en vídeo. Camuflat en un embolcall d'atracció "xorra", hi ha una de les més bèsties que he vist mai. En grups de quatre, asseguts en una plataforma agafats pel braç d'una màquina (el robot), et mou seguint el ritme de la música: del dret, del revés (sobretot del revés, amunt, avall, endavant, endarrere... una bogeria absoluta! 

L'espectacle nocturn, ni fu ni fa. A veure, els joc de llums amb l'aigua està molt ben dissenyat (alguns efectes espectaculars, altres més normalets. Ho engloben tot en una història de fantasia totalment prescindible ( apart de que no enteníem res, clar...)

I he deixat pel final l'hora de dinar. Un restaurant on seus davant d'una pantalla, demanes el què vols, i t'arriba a través d'uns tubs, espirals i giragonses directament davant teu. Espectacular. Així que personalment, un dia molt ben aprofitat i interessant.

ON ÉS WALLY?

Aquesta entrada la tenia preparada abans de la setmana per França. Tenia per títol "Botifleria XXL" perquè em centrava en l'acord entre ERC i PSOE per fer president a l'inefable Illa. Però avui és 8 d'agost, i en ple debat d'investidura, la notícia és en aquests moments, l'aparició del president Puigdemont a Barcelona i la seva posterior desaparició. Hashtag Houdini diuen que és trending a Twitter.

Però que els fets d'avui no ens distreguin del fet que a la Generalitat tornarà a haver un president ecspanyol gràcies a ERC. Em faig creus de com en són de dolents governant els d'Esquerra. Cada vegada que han tingut una mica de poder, ha estat nefast pel país (quan han sigut els altres tampoc, no ens enganyem... però com que ells van de "bons"...) El seu final l'han adornat amb un pacte amb el PSOE per tal de no sé exactament què. Ells diuen que han aconseguit uns pactes molt bons per Catalunya, però clar, avui en dia no costa gens tirar d'hemeroteca i veure que allò pactat ja s'hi havien compromès antics governs ecspanyols i mai, MAI, han complert la seva paraula. Els ecspanyols volen la submissió total de Catalunya (no pas l'eliminació, perquè es quedarien sense la seva principal font d'ingressos. Que ERC s'ho hagi tornat a creure només pot voler dir una d'aquestes dues coses: o són imbècils o són traïdors. No sé quina és millor, la veritat. Que un paio com l'Illa, gestor inepte de la COVID com a ministre ecspanyol de sanitat durant la pandèmia, i defensor del 155, manifestant-se amb la dreta rància ecspanyola contra Catalunya, sigui president, és gràcies a la mateixa gent que el seu partit odia i va empresonar. Pactar amb els teus botxins. Inexplicable, o com molt bé saben fer, "Antes se romperá Cataluña".

I llavors arriba el dia de la investidura, i el president Puigdemont va dir que l'exili havia acabat, que venia per la investidura i s'enfrontava a una possible detenció ja que la llei d'amnistia és una farsa. I així és. Arriba, surt a l'escenari, fa un discurs, es demana un cordó per anar fins al Parlament... però ell desapareix. A mig matí, encara l'estan buscant. No sabem com acabarà. Si apareixerà i el detindran, o no. En poques (o moltes) hores ho sabrem. Alguns diuen que el fet de marxar és incomplir la seva promesa. Bé a veure... és un polític, i TOTS els polítics menteixen. No és molt difícil trobar promeses de polítics incomplertes, com les d'ERC dient que no farien president a Illa, o la Colau dient que no pactaria amb Valls... Tots són escòria. Jo no estic ni amb uns ni amb altres. Ni Junts, ni ERC, ni CUP. Jo vull la independència de Catalunya i punt. I si un d'ells la caga, no em tremola la veu per dir-ho, sigui la inoperància cupaire, o les traïcions d'ERC i Junts pactant amb Ecspanya, per davant o per darrere.

CEL DE MITJANIT

Fa gairebé tres anys em vaig llegir el llibre El cel de mitjanit, poc després que no pogués veure la seva adaptació al cinema. Era una espineta clavada. Però al ser de Netflix, gairebé se'm feia impossible gaudir-la. I sí, dic gaudir-la enlloc de veure-la perquè això és el què he fet. Des del seu tràiler, vaig tenir la sensació de bona pel·lícula, i per aquest motiu, en no tenir-ne una, vaig llegir el llibre en què es basava. 

Tot i no acabar al top five d'aquell any, en va ser finalista. i llegint-ne l'entrada, el deixo bé, però no del tot. Ara, després de veure la peli, crec que no vaig entrar-hi del tot, perquè em sembla un gran text, tot i que a l'adaptació, canvien algunes coses. Tinc la sensació que en el llibre no vaig acabar d'entendre el final. Tenia molt al cap tot el dia a dia del científic i la nena a l'Àrtic, i no recordava gens totes les peripècies de la tripulació de la nau espacial que està tornant a la Terra.

Per aquest motiu, he gaudit molt amb la pel·lícula, m'ha agradat molt tot. Com està filmada, muntatge, efectes, parts dramàtiques, flaixbacs... tot encaix a a la perfecció. I tot va dirigint-se al desenllaç (diferent del llibre, més happy flowers). Segueix sense dir el perquè el planeta se n'ha anat a la merda, però sí que se sobreentén que ha estat per guerres nuclears degut a la radiació. La cara dels astronautes quan veuen el planeta destrossat és tot un poema. La peli es fa curta, i mira que em queixo que siguin llargues, però ha estat un seguit de bones escenes, i de mica en mica tot es va acostant a la sorpresa final, molt ben orquestrada. 

No puc dir res més que molt i molt bé. Si no fos perquè tinc una llista llarga de llibres a la prestatgeria, me'l tornaria a llegir ara mateix sense dubtar-ho.

FRANCE

Aquestes vacances ens han dut a una nova proposta: dos mil km de cotxe per recórrer en poc més d'una setmana una petita part del sud de França. Futuroscope i la Cité de l'espace tindran l'honor de tenir entrada individual, mentre que el pack Narbonne-Sigean-Mirepoix-Bourdeus-Limoges-Toulosse són les protagonistes d'aquesta primera entrada.

La primera part ens va portar fins a Narbonne. Ja fa uns anys hi vam estar, però era un bon punt de partida de la ruta que volíem seguir i a més, coses dels desastres informàtics, vam perdre totes les fotos d'aquell viatge. Així, vam tornar també a Sigean, ja que en teníem un bon record i volíem recuperar algunes imatges. Aquest cop vam tenir la sort de veure els ossos.. i tant que els vam veure... estaven els sis estirats a l'entrada del camí, provocant un embús brutal i fent que els cotxes no complissin les normes dels 5 metres de separació amb les bèsties. Va estar força bé en general.

De camí a Bordeus vam parar una estona en un poblet petit, Mirepoix, i la foto que he escollit per aquesta entrada és justament d'aquest poble. D'aquesta manera es veu una de les coses que més ens ha agradat: els carrers antics amb les cases com si estiguéssim al passat, i que han sabut mantenir sense alteracions urbanístiques com passa al nostre país. Així, podem dir que Bordeus ens va agradar molt. No estava molt massificat, el casc antic és preciós, molt medieval tot, i manté aquella essència. Des de dalt de la torre, es veu com tot el barri està igual, cases baixetes i teules vermelles. Que bé que ho hagin pogut mantenir així.

De camí a Toulousse vam para a Limoges, en molt mala hora. Impossible dinar, ja ho tancaven tot. En això, són molt pesats, la veritat... Tampoc n'hi havia per tant, eren les14h!!! Així que vam durar poc. I a Toulousse... suposo que el cansament de tota la setmana ja es notava, però la ciutat no va ajudar gens. La vam trobar plena de gent (tot al contrari de Bordeus), bruta, poc cuidada, i amb poca energia. La veritat, sense dubte va ser el pitjor de tot el què vam veure. Fins i tot Limoges era més bonic tot i que no ens volien a cap restaurant! Sort que el matí el vam passar a la Ciutat de l'espai... L'aparthotel on estàvem tampoc ajudà molt. Però bé, va ser al final, així que ens vam acomiadar i vam tornar cap a casa.

El tema del cotxe, superat. És cert que potser en alguns llocs hauria estat bé estar-hi més dies o més estona, però la logística (MEC) no donava per a més. Però en general d'un dia per l'altre no notava especial cansament. Podem pensar-hi.

I com a curiositats, podem parlar del sempre típic monument en obres on no pots entrar (Fletxa a Bordeus), la inexistència de bancs a les esglésies (tot eren cadires i més cadires), divertidíssim Mirador d'aigua a Bordeus que podríem haver aprofitat més, la curiositat del jardí japonès de Toulousse, i com ja he comentat, la pesadesa dels horaris per menjar.

TRES MESOS DE VACANCES

Desconeixia totalment que la Neus Rossell, mestra mediàtica pels seus vídeos i per la seva participació al programa El búnquer, hagués també publicat un llibre. Tres mesos de vacances és el títol d'aquest recull d'anècdotes, sensacions i opinions d'aquest mestra que diu les coses amb gràcia, però.... al meu gust, després dels somriure, em queda un regustet. Doncs no en tenia ni idea daixò del llibre i en un només un dia, vaig rere tres ímputs: 1) el vaig trobar a la llibreria, 2) al dinar d'aquell dia me'n van parlar, i 3) a la nit, sortia al programa de TV3 "Al cotxe". Els senyals eren evidents, l'havia de llegir.

Aprofitant el viatge a França, me l'he llegit, i tinc coses a dir, tant a favor com en contra. Anem perles bones: Llibre fàcil de llegir, capítols curts, concrets, amb un llenguatge assequible (no és pas escriptora), i amb moments molt divertits, pel què explica o perquè t'hi veus reflectit en el teu dia a dia a l'escola, com per exemple, el nen que pega i que a casa no ho fa (clar, no té ningú a qui pegar)

Després, també és bo perquè posa sobre la taula gairebé tots els despropòsits de la nostra feina: els alumnes que tenen la mateixa nota per motius diferents (el que s'esforça i fa el què pot i el que fa el mandrós i podria més); parlar o no de les vacances quan hi ha tanta diversitat econòmica; l'educació artística és música i plàstica quan hi ha talents totalment diferents; les cançons que escolten vs els llibres que no llegeixen; haver de parlar en tots els gèneres, fer les coses a gust de tothom (mai estran tots contents)

Però ai... amb el seu llenguatge, hi ha moments en què tinc la sensació que va una mica de sobrada. Entenc que a la seva edat tot encara és molt guai, i la seva realitat no és la de molts altes mestres. Quan porti vint anys més, m'agradarà veure què manté vigent del seu discurs, perquè segur que hi haurà coses que se les menjarà amb patates. per altra banda, no és un llibre apte per pares i mares. Sovint apareixen justificacions dels nostres maldecaps, es fa mooolt la víctima. Sí, ja sé que potser és ironia, però la veritat, no ho tinc tan clar que enmig de la broma, hi ha aquest sentiment de victimisme, que no ajuda gens al nostre col·lectiu, És com quan per defensar el feminisme es fan accions ridícules que justament provoquen el rebuig de la gent de carrer. Entenc per exemple, que sigui atea o agnòstica, però de la mateixa manera que defensa la celebració de certes activitats per tradicionals, hi ha certs aspectes que és bo que els nanos coneguin, siguin de la religió que siguin. Crec que té una idea de l'escola religiosa encara dels anys 60 i no en té ni idea de la realitat. Clar que n'hi ha que encara resen, però som moltes les que treballem totes les religions sense prioritzar-ne cap. Que opini d'aquesta manera sense saber-ne, home... és humor del barat, igual que el dels grups de whatsapp dels pares. Però entenc que en la exageració està la gràcia (ella mateixa diu al final que està molt hiperbolitzat), però veig un deix de superioritat que grinyola.

Finalment, un dels aspectes que m'ha posat més nerviós és quan cometa que els de l'EAP passen les proves, que a la que un té dislèxia ja té PI, etc... Ostres, si a la seva escola(o la seva zona) és així, quina sort, perquè a ciutat, per tenir un PI, mare de déu senyor!!

Però bé, m'ho he passat bé, no ho egaré, però en estones no m'he sentit còmode.