BRUC

El què podria haver estat una pel·lícula més en la secció "A la planxa", al final s'ha guanyat el dret a tenir entrada pròpia. I ho aconsegueix per quatre motius.

El primer és que la història no està malament. Sembla una versió catalana de Rambo, sent el Timbaler del Bruc el nostre Sylvester Stallone, no pas pels músculs sinó més per l'haver d'enfrontar-se tot sol a una colla de soldats enmig de la muntanya, per tal de revenjar la seva família. Tot això, dit des de la més gran de les humilitats i sense voler ser una comparació literal, però és cert que el context i la forma m'ho recordaven.

El context històric seria un altre motiu. Orfes com estem sempre els catalans i catalanes d'autoestima històrica, no està malament recordar que nosaltres també tenim els nostres personatges llegendaris. Conèixer la nostra història és un deure, i com no, a les escoles no s'acaba de fer. La peli, però, no vol entrar massa en la història, de fet, és una ficció com una catedral. No explica el què va passar en realitat, sinó que ens narra els dies després, quan els francesos el busquen per liquidar-lo i tot el què se'n deriva. Però en aquest cas, ens sembla igual de bé.

Un tercer motiu serien els exteriors. La muntanya de Montserrat es converteix en protagonista de la peli. És una actriu més, i omple la pantalla amb la seva presència i majestuositat. Mireu si n'és d'especial, que més tard es convertiria en el planeta de la senadora Mon Mothma.

I no ens podem oblidar de la llengua. L'actor que interpreta el nostre heroi, no té res de català. D'origen madrileny, va aprendre català per a aquesta pel·lícula, i aquestes coses s'han d'agrair quan l'atac contra la nostra llengua i la "dificultat" per aprendre-la tenen la caradura de tirar-nos-ho a la cara. Els feixistes seran sempre feixistes, però ens volen fer creure que som nosaltres els intolerants. Aneu a cagar, home!

Així, tenim pel·lícula entretinguda, i simpàtica de veure, però alerta, té els seus moments de sang i fetge, també... Vet aquí, com deia, sembla el nostre Rambo.

CASTELLASSOS

Aquest cap de setmana ha acabat el tour casteller 2025 per Catalunya. Com l'any anterior, a part de les actuacions castelleres pròpies, hem anat per diverses places a veure castells de les anomenades colles grans. Mataró, Reus, Sitges, Vilanova, Valls i Vilafranca per dues vegades han estat les ciutats on hem pogut gaudir de grans construccions.

Però evidentment, aquesta última setmana, amb Santa Úrsula i Tots Sants, ha estat espectacular. Independentment de com es va desenvolupar la diada vallenca, amb l'espera per l'arribada d'un casteller clau per la Joves, gaudir de veure descarregats dos 4d9 sense folre, un 4d10fm, un 2d9fm i un pd8fm, no té preu. Però a més, van anar acompanyats d'un 2d8 sense folre i la cirereta del pastís que ens va dur fins passades les quatre de la tarda, el bestial i mai descarregat 2d9 sense manilles. Quina bestiesa! Aquest castellàs, més el 4 de 10fm bé van valer la pena del cap de setmana.

Però quedava la carta Vilafranca. Quina llàstima que no sigui any de concurs. El "mal moment" dels verds, combinat amb el bon moment de les vallenques, podria haver promogut un concurs bestial. Però enlloc d'això, els de Vilafranca tenien ganes de fer callar boques. Primer, un 4d9 sense folre descarregat. No és una colla amiga dels desfolrats, ja que amb la gentada que tenen, no els és una necessitat. A continuació, un altre castell mai descarregat, el 9d9 amb folre. Però sorprenentment, es va quedar en intent. I clar, què pots fer quan et fots un castanyot de 9d9f? Doncs descarregar d'una tacada els dos castells de 10, el 3 i el 4, que juntament amb el pd8fm, els va dur a assolir la seva millor actuació de la història de la colla.

Així que els castells mai descarregats continuen mantenint l'estatus. I vistos aquests, què voleu que us digui, dos 4d10fm, que són cars de veure, s'agraeixen.

Però alerta, perquè tot i no ser presents, cal fer esment del primer intent de la història per assolir el pilar de 7 sense folre. Molt treballat per la Joves als assaigs, a l'hora de la veritat, l'enxaneta no va voler pujar, i quan es va decidir, ja havien passat més segons dels que necessita aquest pilar per aguantar-se. Va quedar en intent, però si mantenen peces, no és del tot impossible.

PLANXADES (x9)

Un estiu dona per moltes estones de tranquil·litat, nits on no cal anar a dormir massa d'hora, i per tant tens més temps per poder gaudir d'un hobby com el cinema. Tot i això, les pel·lícules a la planxa no haurien d'augmentar, ja que més o menys el temps de planxa és el mateix. El què passa és que al veure més pelis, la probabilitat de veure'n alguna que passi a la categoria de planxa són més elevades. El què també es fa pesat, és veure tantes entrades d'aquest estil. Per això, ara, cada entrada d'aquest grup tindrà tantes pelis a comentar com episodi sigui (és a dir, aquesta entrada tindrà nou pel·lícules). Potser quan arribi a la desena entrega, les pel·lícules a la planxa ja no disposaran d'aquest altaveu. La nova tongada comença el deu d'agost.

CONTAGI: Ostres, una pel·lícula que explica com es va desenvolupant una pandèmia mundial a partir d'un contagi inicial amb un animal. Filmada l'any 2011, vuit anys abans del descobriment del covid-19, hi podríem trobar moltes semblances. La primera i més inquietant és que totes dues s'originen a la Xina. A partir d'aquí, el contagi, la por, els anti-vacunes, els polítics... tot recorda a la gestió de la pandèmia del 2020. A la peli tot és més bèstia (més morts, més caos, més desgavell...) però la veritat, no estem tan lluny. Bona.

VAMPIRES:  Aquesta encara és més antiga. Revisió de la peli que vaig veure fa anys i era del més impactant a nivell de terror d'aquella època. Ara es veu justeta amb tantes pelis que s'han fet de l'estil i amb els recursos existents. Volia beure de l'èxit de l'"Obert fins la matinada", però realment, fins i tot llavors no li arribava a la sola de la sabata, és massa cutre.

SING STREET:  Aquesta és una pel·lícula que de vegades passava per davant però mai havia acabat de veure. És una comèdia dramàtica musical que ens porta al Dublín dels anys 80, on un noi amb somnis munta de manera casual un grup de música. Presenciem la seva evolució, com avancen com a grup, tot i que la peli se centra molt en el noi i la seva relació amb una noia una mica més gran que es converteix en la seva musa. La resta del grup té molt bona pinta com a personatges a desenvolupar, però queden molt de secundaris. Sí que té més presència la vida familiar, precària, i amb uns pares barallats, un germà que no sap què fer amb la seva vida però que es converteix en potser el personatge més important de la peli. Ha estat molt interessant i emotiva.

MORBIUS: Aquesta peli és una mena d'híbrid de Marvel amb Universal. Segurament la poca empatia del personatge fa que Marvel-Disney se'n desentengués, i provessin sort per si aquest secundari d'Spiderman tenia algun tipus de futur. Sembla que el fracàs que va patir la condemna a no seguir explorant aquest personatge. La peli en sí no té massa de res, excepte posar sobre la taula l'origen d'aquest anti-heroi. 

MEN IN BLACK 3: Aquesta pel·lícula seria el clar exemple del què ha de ser una peli a la planxa. No es pensa, distreu i passes l'estona. No busquis res més. La primera de la saga, sense ser res especial, va representar una bona paròdia d'aquests "homes" (i dones) que cacen els extraterrestres que hi ha a la terra i munten les històries per distreure i amagar la veritat. De la segona part no recordo res apart de que es va fer, i aquesta, que encara no havia vist, doncs mira, ha servit pel què ha servit.

SIRAT: Sense comentaris. Ja hem fet el "cupo" de les pelis ecspanyoles, aquest any. Només destacar l'efecte sorpresa en un parell de moments, això no se li pot negar, i que és el què fa parlar de la pel·lícula, entre altres coses. Dins el visionat pla de la peli, preguntant-te què dimonis estàs veient, dos sotracs que obren el debat.

WINTER'S BONES:  Aquesta és una altra peli que sempre anava apareixent als diversos canals de televisió, i que se'n parlava molt bé. Estrany, per ser una pel·lícula de terror. Fins ara que l'he vist i he descobert que no és cap peli de por, sinó un drama rural dels Estats Units profunds, d'aquells pobles on no t'hi voldries perdre perquè la majoria de la gent està vivint una situació desestructurada i hi ha delictes, venjances i històries en les que es prenen la justícia per la seva mà. Interessant i descobriment del primer paper que va donar fama (i nominació a l'òscar) a la Jennifer Lawrence.

CARRIE: Planxant, planxant ensopego amb la versió moderna del clàssic de terror, Carrie. Aquesta nova versió no ens aporta res de nou a la història més enllà de què tot és més actual, i l'assetjament a la Carrie ja és també en forma de xarxes i internet. Tot i conèixer la història, tornes a patir amb ella, tens un punt de complicitat quan fa els rimers intents de tornar-s'hi, i et quedes absort amb la seva venjança durant el ball. La mare, la gran Julianne Moore.

WYATT EARP:  Aquesta deuria ser una de les pelis que van provocar aquest rebuig a la figura d'en Kevin Costner. Amb en Lawrence Kasdan van voler fer un biòpic d'una de les figures llegendàries de l'oest americà. El resultat, una interminable pel·lícula de tres hores que no aporta res, feta de retalls de la seva vida, i que tot i seguir l'ordre cronològic, va fent salts que deixen una mica a l'espectador en fora de joc. Al costat dels grans westerns moderns, aquesta no és res. Distreta, però no és gens especial.

I fins aquí aquesta ronda de pel·lícules a la planxa, que començà el 10 d'agost i acaba el 31 d'octubre. La següent ronda, constarà ja de deu pel·lícules.

ENGLISH TEACHER

Inspirat en la bona Abott Academy, vaig veure aquesta altra comèdia sobre l'educació (aquesta centrada ja en institut), i feia molt temps que estava en llista d'espera. Finalment, i no ho negarem, animat perquè era només (per ara) una sola temporada, l'he vist.

Així doncs, ens trobem en les històries viscudes per un professor de llengua (anglesa, clar) en un institut, que és gai. Cal fer aquesta especificació? Podríem dir que no caldria, que si el profe fos hetero, no ho hauria dit, etc. però és que el fet és que la seva orientació sexual és un dels punts que marca una de les trames de la temporada, és un tema recurrent en tots i cadascun dels capítols. I si us he de se sincer, gairebé és el tema central. L'educació està en un segon terme. Sense tenir res en contra, evidentment, la qüestió és que aquesta trama empatxava massa.

Apart d'aquest fil general i que apareixia sempre, cada un dels capítols tenia alguna trama diferent, ien aquest punt, n'hi havia demés interessant i d'altres no tant. Però passés el què passés, al final sempre hi havia algun aspecte que es relacionava amb la sexualitat (del profe sempre, i després s'afegien els altres). Els temes educatius, tot i aparèixer són totalment secundaris, o més aviat, terciaris i quaternaris. No són la prioritat de la sèrie, i pel cas que m'ocupa, com que potser era el què mem cridaria més l'atenció, m'he trobat més aviat orfe. Cer que quan sortia algun tema més educatiu, estava ben pensat i pujava l'interès, però com que es diluïa dins el capítol, em deixava a mitges. Fins i tot, he de dir que algunes situacions, el profe les resol des d'un aspecte totalment egoista, poc empàtic i poc educatiu. D0'aquí que pensi que justament aquest aspecte no era el principal pels creadors de la sèrie.

Així doncs, tot i que a cada capítol hi havia escenes o situacions que me provocaven un somriure o simplement em feien gràcia, sense cap mena de dubte, en el cas que n'hi hagi, no veuré les següents tempirades, no s'ho mereix.

REACTIVACIÓ

Tenia dubtes de si posar aquest títol a l'entrada o posar-hi un interrogant al final. Qui sap? La qüestió és que estic una mica frustrat per 1) no estic fent excursions com voldria, 2) i ara el gimnàs torna a ser simplement l'edifici que hi ha al davant de casa.

No fa massa, pel què fa al gimnàs, havia agafat un ritme interessant. De fet, ja tenia previst un repte nou. Ara estava fent 5 km en poc més de 40 minuts, quan al principi d'anar-hi, feia 50 minuts i amb prou feines arribava a 4km. Per això, pretenia fer 6 km (que m'ocuparien aquells 50 minuts que ja feia en els entrenaments per l'objectiu Montserrat) i pensava que si hi anés un tercer dia (il·lús...) caminaria en pujada. Doncs de de que em vaig fer aquest propòsit, en sis setmanes, només hi he anat un dia! Quin desastre... un començament de curs estressant i ofegant, més qüestions imprevistes de calamitats han estat els culpables, juntament amb la mandra dels dies que sí podria haver anat.

Per compensar, he pogut sortir a caminar a la muntanya, i com en els vells temps, la clàssica, Horta-Sant Cugat. Sembla que no sàpiga fer res més, però és cert que és una caminada que calibra bé l'estat de forma i m'anima a tornar a activar-me (d'aquí el títol de l'entrada). 

En un primer moment pensava controlar el temps, però vaig optar per deixar-me d'històries, que el què calia era caminar i ja està, deixar-se de rècords absurds. Tot i això, dir que vaig trigar 1 hora 32 minuts, per sobre de l'hora 23 minuts que és el rècord actual. La caminada no té misteri. Només una constatació i una trista novetat.

Es constata que els ecspanyols no saben que a muntanya, se saluda quan t creues amb algú. Tots els que no saludaven, o bé parlaven castellà o bé eren joves de les noves generacions. Per aquest motiu quan fèiem la ruta amb els nens i nenes de 6è, era una de les normes (que per cert complien escrupolosament perquè els feia molta gràcia). La  trista novetat és la nova imatge del Pi d'en Xandri, quan aquest estiu va caure la branca que li donava la seva forma tan característica. Un llàstima.

A partir d'aquí, veure si per fi, torno a activar-me (gimnàs i excursions) ni que sigui una mica més. FA falta.

TRAVELERS

Encerts i desencerts. Últimament es van combinant aquests dos ítems en les sèries de tv que vaig veient. En el cas de Travelers, és dels primers. La constatació de que no cal un gran pressupost en efectes especials, ni cal tenir estrelles al repartiment per poder ser considerada una bona sèrie. És cert que no es tracta de cap sèrie que hagi estat un èxit mundial, però per mi, ha estat molt bé.

Resulta que venen agents del futur al present per tal d'arreglar algunes coses que passen per tal de què al futur món no hi hagi els cataclismes que hi acaben havent, i que aquest futur sigui realment millor del desastre al qual s'aboca la humanitat. Fins aquí, sembla tot molt típic. Un dels punts diferencials és que els viatgers en el temps no venen tal com són, sinó com que saben quan mor tothom, el què fan és ocupar el cos d'una persona quan li queden 20 segons per morir. Una de les subtrames que hi ha doncs, és que com que aparenten ser aquella persona, han d'intentar seguir la vida com si ho fossin de veritat. En els 5 protagonistes, un és agent de l'FBI i la relació amb la dona no és la millor; una altra és una dona maltractada pel seu marit (policia) amb un nadó; el tercer és un estudiant d'institut, que era dels "malotes"; el quartera heroïnòman, i clar, el seu cos necessita la droga; i la cinquena era una noia amb una discapacitat que quan torna, clar, això no ho pot imitar.

A part doncs, de les vides que han de viure, hi ha les missions que els van arribant i han d'anar complint, les trobades amb altres equips de viatgers (sempre són de 5 integrants),i els embolics que tenen per esquivar la policia del món real quan en fan alguna. Tot plegat acaba sent un còctel força interessant. L'equip protagonista aconsegueix fer-se proper a l'espectador, hi pots empatitzar gairebé amb tots, te'ls acabes fent teus. I en general, la trama és interessant, tot i que amb alts i baixos. Recordo un capítol on gairebé no passa res, és avorrit, i els últims 15 minuts són dels més trepidants de la temporada. També és veritat que la missió important la compleixen a mitja temporada, però no s'acaba d'explicar si ha anat bé o no, i de cop comença una altra missió.

Té doncs, aquests moments de nyigui-nyogui però que no tenen prou pes per considerar la sèrie com a normaleta i sense història. No, com va passar amb Into the night, la darrera sorpresa agradable en sèries de tv, hi ha ganes de segona temporada.

HI HA ALGÚ ALLÀ FORA?

Vaig descobrir en Joan Anton Català en un sopar sota les estrelles de l'observatori Fabra per un regal pels meus 25 anys a l'escola (dels companys, eh? No us flipeu!) Un cop acabat el sopar en Joan Anton ens feia una xerrada molt interesant sobre algun tema d'astronomia. Si no recordo malament va ser sobre la carrera espacial. La seva explicació, la seva manera de parlar, de fer-se entendre, de connexió amb el públic van ser brutals, i a part de tenir un bon record d'aquell vespre, vaig començar a seguir-lo per les xarxes, ja que és molt actiu en elles i a la resta de mitjans.

Fa poquet va publicar un llibre que té el mateix nom que el programa de ràdio que fa cada setmana: Hi ha algú allà fora! I vaig pensar que amb l'experiència que tenia, podia ser una bona lectura, interessant i entretinguda, i més, a les portes del projecte de l'Univers a la classe.

Però no és or tot el que llueix. M'explico. És veritat, ha estat una lectura interessant, però no era exactament com m'esperava. No m'imaginava que fos tan científica. Explica moltes coses sobre la vida, l'origen de la vida, de l'univers, de la química... Que sí, que és molt interessant. Però em pensava que no seria tan seriosa (que això no vol dir que hagi d'explicar tonteries). De fet, en els peus de pàgina que van apareixent de tant en tant, és quan llegeixo el Joan Anton que esperava: amb humor, gràcia i capacitat de riure' d'un mateix. És evident que no pot escriure un llibre com aquest utilitzant aquest llenguatge, seria poc professional. Però bé, eren els moments més amens en estones plenes de noms químics, gasos i adn's.

Estic molt segur que els seus programes són plens de moments més planers, quan explica la ciència de manera lúdica i entenedora. Lògicament, el llibre ha d'anar molt més enllà. És un bon material per entendre tot el què envolta a la casualitat de per què existim, i quantes possibilitats hi ha de no estar sols, però les poques possibilitats que ens hi acabem adonant.

PALESTINA

És curiós i sorprenent que amb un tema com el de Palestina, en el blog hi hagi trobat tan poques referències explícites. Una, fa més de setze anys, titulada PAU, i una més recent, de fa poc més d'un any, criticant la hipocresia esportiva si comparem el tracte rebut per Rússia i per Israel. I el mes passat, la Flotilla.

Sorprenent perquè el temps que porta aquest conflicte enquistat, ha donat per fer força comentaris, i sorprenent també perquè és un conflicte que ha anat apareixent de diferents maneres al llarg de la meva vida. Aturades, manifestacions, actes a la classe o a l'escola, crits, empatia... Potser una de les coses més destacades és que el primer concert al qual vaig assistir quan era jove, quan feia 2n de BUP (amb 16 anys), va ser un de Lluís Llach al Palau d'Esports en solidaritat amb... PALESTINA!! Déu n'hi do! Recordo els nervis de ma mare per si els israelites feien alguna cosa... I mira'ls ara si en fan de coses: assassinar nens i nenes, dones, destruir hospitals, cases, escoles, deixar morir de fam a milers de persones innocents... Un genocidi amb totes les lletres. I el primer que em digui antisemita que se'n vagi a l'infern, perquè també he plorat pels morts de l'holocaust, no fotem. Com a persona humana, estic en contra de qualsevol mostra de feixisme i violència cap a qualsevol persona oprimida. Això vol dir que els que ho fan, no són persones sinó animals. Així de clar.

Tenia pendent fer una entrada per la Global Summud Flotilla, quan la van interceptar la setmana passada. Però bàsicament per mostrar la meva indignació per aquesta hipocresia que no només tenen els que manen. A veure, tot aquell rebuig que va haver quan els van detenir, aquell "Si aturen la Flotilla, ho aturem tot". DE debò? Sortim al carrer per la flotilla? Per què... sortir al carrer pels milers de morts? Pels 40000 (en són més) nens i nenes assassinats? No era prou motiu?

Res, que enmig d'una mena d'acord de pau (no em feu riure, si ve de part d'en Trump, això fa pudor de socarrim), segueix convocada una vaga general per Palestina. Tenim els típics aprofitats que diuen que hi ha altres motius per fer vaga. Sí, clar, però aquest és vàlid igualment, no? Si cal fer vaga per altres injustícies, es pot fer, ningú diu que no, però si us plau, no fem demagògia.

Personalment, seguiré cridant fort per Palestina i contra la barbàrie a la qual han estat sotmesos, ahir, avui i sempre. Per cert, també es convoquen aturades i manifestacions estudiantils. Per deixar-ho clar: una escola que té en el seu projecte educatiu el compromís social, el debat sobre el món, etc., que poc més de 5 estudiants siguin els que fan l'aturada de tots els que tenen, per mi és una vergonya i un fracàs com a escola.

Des del riu fins el mar, Palestina vencerà!

WATCHERS

Dies de desestrès del començament de curs. Per fi. Ja tocava, un mes després, començar a respirar una mica d'aire fresc, sense una llista de coses a fer interminable. Encara hi és, la llista, però ja no és ni tan llarga ni tan urgent. Vet aquí per aquest motiu hem pogut gaudir al sofà de casa dels meus entreteniments per desconnectar.

I divendres va ser el torn de The watchers, una peli dirigida per una de les filles de l'M. Night Shyamalan. I la veritat és que ha sortit al pare, això està clar. Ha realitzat una pel·lícula del seu estil, suspens, por, misteri, ambient tancat, sorpresa... tots els ingredients de les pelis que tan famós han fet al seu pare. De fet, mentre la vas veient, tens la sensació de veure una de les seves (sobretot de l'estil del principi i que a Time va voler recuperar).

Tenim una noia que en un viatge en cotxe es perd i arriba a un bosc on habiten éssers, diguem-ne, poc amistosos. Troba un refugi on hi ha tres persones més com ella, que fugien d'aquests dimonis i cada nit, quan surten, s'han de posar davant d'un vidre per tal de ser observats. Sembla tot plegat una cosa ben estranya, però en realitat tota la trama es pot seguir força bé.

La valoració és bona, va ser una estona "divertida", passant nervis i gaudint del suspens. En moments em recordava a "El bosc", per la part de les criatures que hi viuen i el tema dels possibles enganys, però es crea un ambient de nervis ben trenat, amb final potser un pèl agafat pels pèls, però que no fa mal a la pel·lícula en sí. No sé si farà més pelis, però la veritat és que la primera li ha anat força bé.

THE THUNDERBOLTS

A mesura que es van fent noves pel·lícules de l'univers Marvel, sempre arribo tard. De vegades em sembla tot molt agafat en pinces i oblido que tot el què fan ja ha estat prèviament escrit en còmics. Em penso que roden pelis per fer caixa, i encara que aquest sigui el motiu principal, no estan inventant-se res.

Així, quan abans d'estiu vaig veure la propaganda de els Thunderbolts, ja em vaig dir que quina nova paranoia feien. I no, els Thunderbolts van existir als còmics per primera vegada l'any 1997, quan ningú s'havia ni plantejat el famós MCU. Que la peli l'han feta amb la intenció d'anar lligant caps i fer protagonistes antics personatges que necessiten per les properes trames també és una realitat. Què en queda doncs, de tot plegat?

Tenim que ajunten alguns dels secundaris més aviat de dubtosa confiança, ja que la seva participació en anteriors pel·lícules ha estat des del bàndol del dolents. Així, ara que els Avengers semblen desapareguts, uns quants d'ell s'organitzen per salvar la situació. Clar que s'organitzen perquè prèviament, la directora de la CIA els volia eliminar de cop. El soldat d'hivern, una vídua vermella, el fals capità Amèrica... herois i heroïnes que han passat sense pena ni glòria però que estan cridats a formar part del futur desenllaç de la nova trama dels Avengers, que haurà de resoldre els embolics dels multiversos (per fi una mica abandonat però que segur que tornen), l'aparició en escena dels 4 fantàstics, etc. Des d'End game han obert molts melons que els han explotat a la cara alguns d'ells, i ara han de cosir-ho tot, fent veure que algunes coses no han passat mai. Veurem com ho resolen finalment.

The thunderbolts acaba sent per l'espectador, un divertiment d'acció, amb el toc d'humor en veure aquests personatges en una situació poc adequada als seus interessos habituals. Una mica boja, però amb prou suc com per donar-i corda en el futur més proper.

AL RACÓ DE PENSAR

Com ja va passar l'any passat, es va celebrar al setembre la gala de la Pilota d'Or, aquella mena de show en què diversos periodistes opines sobre jugadors i jugadores de futbol per tal de donar el premi a qui ells creuen que és el millor o la millor. I un any més, tenim tema sobre el què parlar. Comencem pel menys polèmic (o no).

La pilota d'or femenina la va guanyar per tercer any consecutiu l'Aitana Bonmatí. És un orgull i satisfacció que els últims cinc anys, la considerada millor futbolista del planeta sigui una noia catalana (dos anys l'Alèxia i els tres de l'Aitana). Cal dir que aquest any la cosa no estava tan clara. Hi havia possibilitats per a  moltes jugadores, la reina Alèxia i les de l'Arsenal (Mariona, Russo...) guanyadores de la Champions. Personalment, sense desmerèixer a cap d'elles, creia que seria l'Alèxia de nou, o potser la Mariona. Però clar, després que l'any passat no fos el de la Caroline Graham Hansen, et pots esperar qualsevol cosa. La Vicky, amb el premi a la millor jugadora jove, va protagonitzar el doblet femení del Barça.

I la pilota d'or masculina, tothom deia que estaria entre el Lamine Yamal i en Dembelé. El primer va guanyar el premi al més jove (segon any consecutiu) i el francès es va emportar el premi gros. El tema el tenim en què per un moment, semblava que el guanyés el mataroní, i aquí tenim un dels dos temes pel racó de pensar. Hi ha molts aficionats del Barça que deien en veu alta (jo mateix entre d'altres), que preferien que guanyés en Dembelé. A veure, si els culers no volen que guanyi en Lamine, és que alguna cosa no rutlla. Està clar que és boníssim tot i la seva joventut, però no és en Messi, ni futbolísticament encara, ni sobretot com a persona. La humilitat de l'argentí dona mil voltes a les anades d'olla d'aquest adolescent que fa por imaginar-se on acabarà si es deixa portar pel mal camí.

EL segon tema del racó de pensar és el de la llengua. L'Aitana va parlar en català, sí, però molt menys en proporció als altres anys. Feia olor de joc brut un altre cop. Però és que el discurs d'en Lamine va ser tot en castellà, i que jo sàpiga, és català. Ni una sola paraula. una declaració d'intencions que ha aconseguit que estigui una mica més avall en la meva escala personal de personalitats. A veure si acabarà a baix de tot...

DAREDEVIL

En Daredevil sempre ha estat un superheroi outsider. No ha tingut la fama dels que han format part de l'univers dels Avengers, i a quedat relegat en una segona categoria, considerada per sota. Els 4 fantàstics, també en aquesta línia, ara estan ressorgint davant la insistència de Marvel de seguir sent número 1 dels blockbustrers. Amb en Daredevil no s'hi han llençat com amb el quartet, i l'intent de ressorgiment del personatge s'ha vist reduït a una sèrie.

Cal destacar també que justament en la meva època juvenil, eren aquests dos exemples segurament els meus favorits quan llegia els còmics que tenien els meus germans grans. En Daredevil, conegut en aquells temps com a Dan Defensor (calia justificar la doble D que tenia), és un advocat cec que, cansat que la justícia legal sigui lenta o ineficaç, assoleix uns superpoders que el permeten en el seu alter ego, poder lluitar i moure's com un gat.

S'han fet ja uns quants intents de portar-l, sobretot a la televisió, i crec recordar que alguna cosa havia vist. Ara però, és més fàcil accedir a tot, de manera que he vist aquesta sèrie que comença justament quan en Murdock deixa de ser el superheroi després de la mort del seu amic i company de feina, en Foggy. Diversos esdeveniments, i el fet que un dels dolents més dolents, un gàngster molt poderós que ja coneixíem d'Echo i Hawkeye, es converteixen el nou alcalde de New York, provoca aquest "Born again" que és el subtítol de la sèrie. Curiós que sigui el dolent el nexe d'unió entre les tres sèries. Veurem si convergeixen en res.

I la sèrie, que`? Doncs una mica de tot. Capítols molt interessants, amb trama adictiva que et fa parar de fer res per veure què passa, combinat amb altres capítols francament anodins i avorrits. Té molts alts i baixos, massa pel meu paladar de pa sucat amb oli. Però és que el penúltim capítol segueix un crescendo impressionat amb un final que et deixa amb l'ai al cor, i arriba l'últim capítol i gairebé dorms en algunes escenes. Mot bones intencions però que em deixen aquest superheroi que tant m'agradava d'adolescent envoltat de molt de fum i sense aclarir res.

25 CD'S (x1)

Finalment, tal com vaig fer amb els vinils, coincidint en les estones de feina al menjador, estic fent una repassada als cd's que tinc emmagatzemats. Són força més que els discos, així que segurament va per llarg, però farem el mateix, i cada 25 escoltats, veurem què hi ha, quins recors porta o quin significat tenen.

I així ja hem completat els primers vint-i-cinc cd's. El què sí he notat és que en tinc molts d'un mateix grup o artista. Com que els escolto per rigorós ordre, això fa que en algun moment, em cansi de sentir el mateix so, però tossut com soc, complirem la norma i ho seguirem fent així.

Comencem amb un pupurri, Altres cançons de Nadal, el més famós de tots els recopilatoris que es van fer aquella època (un Tec i la Teca modernitzat); després venen Bangles (2), Bars (4) i Eddie Brickell (2), tres grups que ja van aparèixer justament al primer lliurament de vinils, demostrant la seva vigència a part de les èpoques més antigues. La primera desena la completen Els Catarres, grup actual català, encara en actiu, amb un so característic.

Doncs aquests són els primers deu. Ara toquen els altres 15, i com deia en un comentari anterior, he de dir que només són dos grups: The Corrs i The Cranberries. Deu n'hi do. Cal dir que no només són diferents en la música. De fet, ara que hi penso... els dos grups són irlandesos? Ostres!!! Ja hi som... Seguim tenint aquests ímputs cap a aquesta illa, que curiós...

Bé, The Corrs té un so més tranquil, més familiar, amb cançons i música molt bons, però que molt bons. Quatre germans que s'uneixen en la música. Però amb ells ha passat això que comentava: quan duia 4 cd's, ja n'estava cansat. Al final, tenia la sensació d'estar escoltant sempre el mateix. Curiós, quan aquest juliol vaig estar a res d'anar-los a veure en directe.

En canvi, amb The Cranberries, tot i ser un cd més, no tenia la mateixa sensació, i això que dos dels cd's eren recopilatoris o gravats en directe. Aquests tenen cançons més diverses entre elles, no sonen totes iguals, o almenys així m'ho sembla. Potser en aquest criteri cal tenir en compte que segurament és un dels grups que tinc al meu top five de la història. Després d'escoltar els vuit, m'adono que el penúltim, Roses, m'és totalment nou. L'he sentit molt poc i no té cap hit dins seu que el faci especial (potser és el més semblant a tot i ares de tots els seus discos). El més fort és que l'últim disc està fet ja amb la Dolores morta. Ho tenien tot gravat per separat, i després de la seva mort, van decidir tirar endavant el disc, editar-lo i publicar-lo. I renoi, sona molt millor que el Roses anterior. Quina gran pèrdua la de la Dolores.

DE TRES EN TRES

No fa massa , al vuitè lliurament de pelis a la planxa, n'apareixia un grup de tres, la saga d'Ocean's eleven, unes pel·lícules no bones però sí clàssiques del cinema de polis i lladres, que tot i les diferents oportunitats des de la primera (2001!!), no les havia vist fins ara. Doncs tres quarts del mateix amb aquest nou grupet de tres.

Quan van estrenar Glass als cinemes, pel·lícula de l'M. Night Shyamalan, vaig voler anar-la a veure. Les seves pelis sempre han tingut un no-sé-què que m'han cridat l'atenció o directament m'han agradat molt o força (El sisè sentit, Senyals, El bosc, La jove de l'aigua, The last airbender, The happening, After earth, Old, Truquen a la porta, La trampa). Però tornem a Glass. Quan m'hi vaig interessar, em vaig adonar que era la tercera part de dues pel·lícules anteriors: El protector i Múltiple. De la primera n'havia vist trossos però mai sencera, i la segona res de res. Així que me'n vaig oblidar.

Però fa cosa de dues setmanes, potser no tant, tot planxant, vaig veure Múltiple, i oh! És de l'M. Night! No em decebrà, suposo... I allà vaig conèixer en Hedwick-Patrícia-Dennis-Kevin-etc i és clar, la bèstia. El què sembla la típica peli de psicòpata segrestant noies adolescents es converteix en el descobriment de les persones amb personalitat múltiple. Es diu que una pot ser diabètica i haver-se de punxar mentre que les altres no ho són, i desenes d'exemples de la complexitat de la ment. La interpretació que fa en James McAvoy és impressionant i no entenc com no ha rebut cap premi per la seva capacitat de canviar de personalitat en una mateixa escena. Segurament perquè la peli és de l'M. Night. Tinc la sensació que li tenen tanta mania com a en Kevin Costner (potser tanta no).

Al final de la peli, als últims deu segons apareix en Bruce Willis, fent del seu personatge a El protector, i és llavors quan recordo que són tres pelis. Així que a continuació veig la inicial, feta el 2000 (Múltiple és del 2016!!!). Allà, en Bruce és l'únic supervivent d'un accident de tren, i li acaben fent veure que mai s'ha posat malalt ni ha tingut cap ferida. És un superheroi?

Un cop vista, per fi arribava el moment de Glass. Tot i que per mi és la més fluixa de les tres, té dos moments claus. El primer, quan al cap de quinze minuts de peli, el bo atrapa el dolent (com? ja està?). I la segona torna a ser la interpretació d'en Mc Avoy. Només per ell, val la pena veure aquestes pel·lícules.

Així, com va passar amb Ocean's, 25 anys més tard, es tanca el cercle d'aquesta trilogia.

INTO THE NIGHT

Força bé, sí, notable. La sèrie Into the night combina algunes de les temàtiques que més busco a l'hora de distreure'm: apocalipsi, supervivència, intriga, emoció... I tot i que se li veuen i notes algunes mancances, a nivell de realització, tensió o guió, penós que en línies generals aconsegueix mantenir l'interès des del primer capítol (el més angoixant, sense dubte) fins l'últim, que tot i que sembla abocat al final, acaba bé (potser no calia tan final Disney tal com anaven les coses). Però sí, ara mateix no tinc ni idea del rànquing final de sèries, però com a mínim, no estarà entre les descartades d'entrada.

I què té d'especial? a veure... aquest cop és el sol qui li dona per emetre raigs gamma de nivell mortal i allà on hi ha sol, la gent mor. Un grup de persones random que agafaven un avió per anar a Moscou, són tancades dins l'avió per un soldat italià que sap el què està passant i obliga al pilot a fer enlairar la nau i dirigir-se cap a l'oest, allunyar-se del matí, entrar a la nit. Primers moments de por i desconcert 8estan segrestant l'avió?), donen pas a la incredulitat (au, va, què diu aquest boig) fins a la realitat del què està passant. han d'estar volant sense parar sempre cap a l'oest, parant a proveir-se de querosè i agafar provisions, però sempre amb la por de no trigar molt per tal que no els enganxi l'alba.

I evidentment, tot amenitzat per les vides d'aquest grup de persones, totes de llocs diferents, un pupurri internacional, cadascú amb els seus traumes, conflictes personals. la supervivència i l'estrès els fa tenir conflictes contínuament tot i que miren d'assolir sempre l'objectiu comú.

Per tot això, acaba resultant un bon entreteniment, amb molta emoció i assoleix uns bons nivells d'acció, tot i aquelles mancances. El repartiment és plural i sense cares conegudes. Alguns costen, però la gran majoria actuen molt bé en seu anonimat de fama.

Tot i el final de la temporada que sembla presentar un gir de guió, confiem que ens doni més alegries quan veiem la continuació.

EL LLIBRE PERDUT

El retorn a 3r de primària fa que deixi de banda L'Amy i la biblioteca secreta, la lectura que es feia a sisè, per fer-ne una de nova. Es tracta de "El llibre perdut", la primera part d'una sèrie de quatre llibres amb una mateixa problemàtica de fons: Alguna cosa ha passat amb els llibres; un de boníssim que estava a punt de sortir a la venda, li han desaparegut totes les paraules i s'ha quedat en blanc, mentre que els llibres clàssics apareixen amb les històries canviades. En el cas que ens ocupa, el capità Garfi porta una pistola làser i en Peter Pan no guanya la batalla final. Els protagonistes, dos germans fanàtics de la lectura, amb una tieta que amaga algun secret important, com el poder de fer anar els seus nebots dins del llibre per tal d'arreglar el problema.

Bé, com a llibre de lectura per la classe no està del tot malament. Res a envejar a Otto el rinoceront, Per un plat de macarrons, Anna Bruixa... De fet, possiblement és més interessant que aquests que es llegien abans. Veurem com reaccionen els nens i nenes a aquesta història, i s les activitats que el poden acompanyar els motiven a comprar-se les tres parts següents per Nadal o Sant Jordi. Aquí està l'èxit o el fracàs de la lectura que fem a l'aula.

Per altra banda, és evident que la trama, encara que estigui ben orquestrada, no parteix d'una idea original. Quantes vegades s'ha fet l'activitat de canviar el final d'un conte? D'explicar-lo des d'un altre punt de vista? D'introduir elements diferents, de barrejar personatges? No, aquesta idea és un clàssic de la motivació a la lectura. Veurem si funciona per als actuals nens i nenes de 8 anys. He de reconèixer que a mino m'han agafat ganes de seguir els següents capítols. És evident que jo ja jugo en una altra lliga, però els meus gustos literaris segueixen encallats en la fantasia, i per tant, alguna cosa en sé. Ara, jo penso que sí, que llegiran la continuació... faig porra... com a mínim 5 (entre les dues classes, això sí).

DIADA AIGUALIDA

Diada aigualida, diada atípica, diada desinflada... podem posar mil i un adjectius a l'onze de setembre d'aquest 2025. Per primer cop des de fa molts (exceptuant l'any de la pandèmia), vaig estar a punt de no participar a la manifestació de la tarda. De fet, es podria dir realment que no hi vaig anar. M'explico però seguint l'ordre cronològic:

10/09/25: Tinc molt clar que la tarda de la Diada me la passaré a casa. Ja n'estic tip. La manifestació de l'ANC s'ha convertit en el partit de futbol de Catalunya, que es fa un cop l'any, sortim a onejar la bandereta... i au, cap a casa i fins l'any que ve. Ens han matat les il·lusions. Però no els ecspanyols, no... Ells ens donen motius de lluita cada dia. Però la massa que n'està tipa, i els partits polítics que segueixen sent la riota de tothom i la vergonya dels catalans, han aconseguit aquesta deserció en massa.

11/09/25 (matí): Actes castellers de la Diada. Just després del pilar al Fossar, comença a ploure. Però no a ploure, no... sinó a diluviar. Minuts i minuts eterns fent un xàfec dels que fan història. a la que semblava que afluixava i sorties d'on t'havies refugiat, automàticament tornava a arrencar la pluja i et deixava xop allà on encara estaves sec. L'estona esperant que les tècniques castelleres decidissin la suspensió de l'actuació va ser pesada i seguia una progressió ascendent de la incomprensió i enuig per la tardança en prendre una decisió que era evident. Arribat a casa ben mullat, la tarda tranquil·la planxant, descansant o preparant feina es feia encara més clara.

11/09/25 (tarda): El MEC comenta que vol baixar per evitar una tarda ben tediosa però que el company de fatiga no estava per manis. Així que al final, cap al centre. Peeeerò... sí, vaig participar a la mani un any més, però no a la de l'ANC, perquè estic ben cansat dels lliris, les festetes i els discursos buits que ja no engresquen a ningú. Vam participar a la mani de l'esquera independentista, igual que fa tants i tants anys, que començava a Urquinaona i acabava al MC Donald's, però no per menjar merda... No és que sigui millor, perquè de fet, tampoc ha canviat res en aquests anys: començar tard, els crits de sempre, i cap a casa. Però almenys veure més jovent dona més esperances, ara que cada vegada estan més absorbits per la dreta més rància. També va tenir el seu moment emocionant quan es va esbotzar una porta d'un edifici del qual des d'un balcó sonava a tot drap l'himne ecspanyol i el feixista. Al final no va passar res, però aquest moment va fer pujar l'adrenalina una mica, allò que ara mateix li fa falta a l'independentisme.

QUAN S'ALLUNYI LA TEMPESTA

Un any després de 'últim exemplar, acabo un nou llibre de ficció històrica centrada en el nostre país. En aquest cas, molt al dia de l'edició, ja que és un llibre que justament ha guanyat el premi de novel·la històrica d'aquest 2025. Quan s'allunyi la tempesta, d'Ernest Prunera, ens porta a conèixer la infància d'un mite, Guifré el Pilós.

Ara bé, és una novel·la molt coral, ja que en Guifré és un personatge secundari, però molt secundari, enmig de les trifulgues de l'època. El mateix autor admet que s'ha pres força llicències per omplir de contingut la trama, ja que la informació real d'aquell època és poca i esbiaixada. Tot i així, li ha sabut donar una consistència i una coherència força dignes, motiu pel qual ha tingut aquest reconeixement.

Així, seguim les desventures del comte Sunifred, de la seva dona, la comtessa Ermessenda, del malvat duc de Septimània i el seu fill, i d'un personatge fictici del tot, que és el principal referent de l'obra, un sarraí homosexual, repudiat pels seus i que aconsegueix ser admès com a preceptor de Guifré. Cobreix cinc anys, del 843 al 848, i veiem les pujades i baixades al poder d'aquests personatges, les traïcions, les gestes, les pors... tot absolutament tot. Desconec a hores d'ara si l'autor té previst continuar la història, però havent obtingut el premi, posaria la mà al foc que sí ho farà.

I a banda de tot això, què m'ha semblat? Doncs bé, en general força bé. He de reconèixer que al principi em va costar una mica d'agafar ritme, i per mi, va de menys a més clarament. Hi ha força emoció i interès en alguns dels passatges, però no en tots. Algun capítol anodí (al principi, com deia), i algun personatge considerat important però que la seva participació està una mica forçada, trencant una mica la coherència de la resta del text (em refereixo al personatge de la Lilit). Ara bé, són punts que no desmereixen el total i cal dir que la valoració és bona.

FINALS DEL MÓN

Res a veure amb el futbol, no es tracta de cap resum de les finals dels mundials. Per primer cop juntes en una entrada, un apunt de pel·lícula i sèrie, però les dues amb una temàtica no semblant, però amb un element en comú: catàstrofe. Per separat, no haurien tingut futur, però juntes assoleixen el nivell d'entrada al blog.

Comencem per la sèrie: The rain. Primera temporada de tres. De cop i volta es posa a ploure i aquesta pluja porta un virus mortal que mata qualsevol que és tocat per l'aigua. La família d'un científic s'amaga en un búnquer de l'empresa del pare, que sembla que és responsable de la creació del virus. En no res ens trobem al cap de sis anys. Germana jove i germà adolescent estan ja quedant-se sense res i ens troben amb un grup de joves que deambula també buscant menjar en un món totalment devastat. La sèrie és danesa i té bones intencions, però al final, com passa sovint, buscant el fet diferencial, es perd en l'ensopiment. En algun moment plana el fet de no continuar, però tampoc és tan horrorosa, sinó que va fent. Els flaixos per saber el passat dels protagonistes no segueixen cap criteri, i el voler amagar la veritat a l'espectador per mantenir l'interès, és una arma de doble tall, que en aquest cas, com que no acaba d'enganxar, li treu punts. Temporada vista, però sense previsió de veure les dues següents.

I després la pel·lícula. Survrive (traduïda com "La extinción"), peli francesa on trobem una família navegant pel Carib al mateix moment que hi ha un desastre ambiental. Es veuen imatges d'una tempesta a la ciutat, uns meteorits que cauen i que diuen que són els satèl·lits artificials, mala mar... i de sobte apareixen al fons de l'oceà... perquè no hi ha aigua. To sec. Diuen que s'han invertit els pols, i l'aigua s'ha anat a terra, però que segurament tornarà. Tot molt científic, ja es nota, no? Per molt que s'inverteixin els pols, la força de la gravetat no té perquè canviar, no? Bé, és igual. Al final, peli de supervivència. Només apareixen la família i un parell de persones més intentant no morir. Si no hagués estat per la sèrie, la peli huria anat al calaix de la planxa, tot i haver-la vist sencera al sofà. El més positiu? El temps que feia que no veia una peli amb el MEC al costat, a ell li va cridar més l'atenció, ja veus...

RETORN ALS ORÍGENS

Trenta anys després, comença un nou curs a l'escola (una setmana de preparació, i apa, als lleons!). Nou anys després, torno al cicle mitjà, torno a 3r de primària. Després de vuit anys al superior, tres cinquens i cinc sisens (quatre d'ells consecutius), torno als orígens. Dels trenta doncs, vint-i-dos dels meus cursos han estat a tercer i quart (10 i 12 respectivament), i ara, després d'aquest exili, hi torno per iniciar una nova aventura.

És probable que noti certes diferències. L'evolució de l'educació aquests darrers anys, caient al parany de diferents maneres de fer les coses ha creat algun que altre desgavell. Com sempre, no existeix el millor mètode d'aprenentatge, perquè si existís, tothom el faria servir. Hi ha tants condicionants i factors diferents que és impossible casar-se amb res. Has d'anar buscant sempre la millor manera per educar, i això vol dir fer una mica de tots els mètodes i sistemes.

Els nens i nenes també han canviat, o més ben dit, la societat tecnològica, juntament amb l'augment del menjaflorisme per part de pares, mares, mestres i professors ha donat com a resultat unes generacions amb unes necessitats falses i maneres d'afrontar la vida que no és la mateixa que fa un temps. Com deia abans, res és el millor, però és que això d'anar d'un extrem a un altre contínuament, provoca un mareig que l'únic que aconsegueix és un nivell maduratiu i acadèmic que no estan a l'alçada adequada (opinió de dinosaure que porta trenta anys sent mestre, així que agafa-ho tot amb pinces; o no).

Endavant les atxes!!!

FLOTILLA

Aquests dies van plens de comentaris despectius i de mofa cap a la Global Summud Flotilla, un grapat d'embarcacions que aplega gent de 44 països diferents que volen intentar arribar a Gaza amb material humanitari. Més enllà de l'aparent desorganització que tothom ha vist amb la sortida i posterior retorn a Barcelona, i encara alguns retorns més, sumat als dies acabant d'arreglar quatre coses a Menorca, la qüestió és tan senzilla com preguntar si tu estaries disposat a fer el què estan fent aquestes persones.

En qualsevol conflicte mundial, entitats cíviques o persones anònimes han donat el seu temps, la seva força i la seva solidaritat per intentar ajudar. Sempre. Què té aquesta flotilla per rebre aquests comentaris? Visibilitat. Han volgut arribar a tothom a través de les xarxes socials, i això implica quedar exposat a tothom, gent amb bones i males intencions. Es parla d'aquest intent, però quanta gent sap que se n'han fet tres més "oficials" i uns quants més amb més il·lusió que èxit. Però aquest s'ha fet famós per tota la publicitat i per les persones que hi han donat suport o fins i tot participen activament (Greta Thunberg, Liam Cunningham, Susan Sarandon, Ada Colau, etc). Tots sabem qui sobra. Sentir el discurs de l'ex-alcaldessa sabent com n'és de falsa i hipòcrita...

És cert, s'ha vist desorganització, i és probable que alguns retorns estiguin relacionats amb què hi havia gent "happyflowers" que volien fer aquest viatge solidari perquè és molt "instagramero", i quan portaven 2 hores pujant i baixant onades per una tempesta, vomitant fins la primera papilla, han baixat de la flota amb la cua entre cames. Sí, segur que hi ha gent que l'únic que vol és el postureig. Però d'aquí a no treure's el barret per l'heroïcitat que volen dur a terme, hi ha molta distància.

Les coses es poden fer millor, segur. Però aquesta gent d'aquí uns dies es trobarà davant de les metralladores d'una colla de nazis sionistes, només perquè volen portar menjar als nens i nenes que s'estan morint de fam, ja que als milers d'assassinats ja no poden ajudar. Menys mirar-s'ho des del sofà i més obrir la boca i moure's per la justícia i contra el genocidi de qualsevol comunitat.

SI US PLAU NO MARQUEU MÉS

Tornant de la diada de Sant Fèlix del di 30, vaig poder anar a veure el primer partit de la temporada del femení. Després d'una temporada (una altra) atípica, per fi començava la competició. Atípica no només perquè hi havia degoteig de jugadores per les que havien jugat l'Eurocopa, perquè van anar a Mèxic i no es va disputar el Gamper ni es va ferla presentació oficia (us imagineu si passés amb el masculí? No, oi?). I evidentment, atípica per la marxa de nou jugadores del primer equip (Roebuck, Jana, Corrales, Rölfo, Engen, Alba Caño, Bruna, Martina, Judit Pujols) contrarestada per una sola arribada. No tornaré a parlar d'aquest tema perquè ja se sap la meva opinió. Quan vagin arribant lesions, quan s'acosti el moment final de la temporada, veurem què passa...

Per tot plegat, tot i començar el primer partit contra un equip que acabava d'arribar a primera, anava amb la sensació de què a la mitjapart,1 a 0 i gràcies. Doncs em van fer callar. Per ara, el què sí va 1 a 0 és: Equip 1 - Carles 0. No diré excuses: que si volien agradar, que l'Alhama realment són molt dolentes... res de res. Van quedar 8 a 0 amb dos gols anul·lats i un travesser. Futbolísticament, destacar la titularitat de la Salma, zero gols en 65 minuts, i suplència de la Pina, 3 gols en 35 minuts. No hi ha més preguntes, I partit sencer per la Clara Serrajordi, o més ben dit, partidàs sencer. Molt i molt bé. A veure si segueix aquest camí.

Però segurament el protagonisme més sorprenent se'l va endur l'àrbitra. I és que han instaurat VAR a la lliga F. Però no com el masculí, és clar, només faltaria... És un VAR que cada entrenador pot demanar un parell de revisions durant el partit, i l'àrbitra ho pot fer quan vulgui, al seu criteri. I què va passar? Que després de cada gol del Barça (10, recordeu) anava corrent a la tele a revisar-lo. És cert que en dues ocasions v ser fora de joc, però clar, el temps que es perdia era brutal. Per això, va arribar un moment que demanàvem que no fessin més gols, perquè a aquell pas sortiríem d'allà a les tantes i sense sopar. Era un despropòsit que els mitjans de comunicació que segueixen la lliga F ja ho van destacar. En altres partits que no calia revisar tantes vegades perquè no hi havia gols, també es van allargar una mitjana de DOTZE MINUTS! perquè l'àrbitra s'estava una bona estona sense prendre cap decisió. Res, un drama. Espero que a mesura que avanci la competició, ho vagin millorant.

TÉ ALGUNA COSA ESPECIAL

Què té Pineta que la fa tan especial? És la vall en sí? La casa? Les colònies? El paisatge? Què és exactament? Sincerament crec que no es pot expressar en paraules, perquè és una cosa que es porta a dins, es nota dins. I som molts els que sentim aquesta connexió amb aquest lloc perdut dins el Pirineu aragonès. Hi ha una dita que diu: "Gira el món i torna al Born." Doncs per a algunes persones, aquest Born és Pineta, perquè som uns quants que seguim amb aquest cuquet, tal com va quedar demostrat aquest agost quan hi vaig tornar a passar i a la casa hi vaig trobar altres dinosaures de la meva època passant-hi uns dies. És com si hi hagués un reclam. 

L'administradora de la casa ens va comentar que volia posar un llibre de visites, perquè era increïble la quantitat de gent que passava per allà per recordar quan hi havia estat de nen/a o de monitor/a. A Pineta hi he pujat 5 cops com a nen de colònies, 3 com a monitor i/o cap de tanda; 2 en Setmana Santa per fer endreça o Pasqua Jove; 1 com a acompanyant en un viatge de final de curs; i 1 més de visita com aquesta setmana passada. Per tant, parlem de tretze vegades trepitjant aquesta vall màgica. Però és evident que sense les cinc primeres, les altres no existirien. 

Aquest cop el temps no acompanyava. No es veia el fons de la vall, per comprovar que definitivament havien desaparegut les neus perpètues. Vam arribar fins el fins de la vall però vam marxar per potes amb la pluja que queia. Un cop a la casa, els records: la prada, la Font del Tab, la taula de les xapes, l'escala, les sales, els balcons, el menjador... Ostres, és que no sé què té aquest lloc que em té el cor robat per sempre.

Pineta és on va començar tot, que diríem. Aquelles colònies em portarien després a Foc Nou, a ser monitor, l'esplai, magisteri... Ep, i això que no tot van ser flors i violes. Allà també vaig viure situacions dolentes, però que en aquell moment em feien enfrontar a algunes de les meves mancances, a la vegada que em veia també en aquest pou sense fons. Però totes les experiències, les bones i les dolentes, em van fer com soc ara.

I com a moltes altres persones, aquesta casa, aquesta vall ens continua cridant, i sempre hi haurà un tros que estarà allà, observant aquelles muntanyes màgiques.

EN RUTA

La bogeria de la Festa Major va donar pas a una setmana que havia de ser relaxada per donar pas a un nou curs, però engrescats per l'experiència de la ruta per França de l'estiu passat, vam decidir fer una nova ruta, pels Pirineus francesos i aragonesos. Els mateixos dies però no tants quilòmetres, aquest cop, uns 1.100.

La primer parada van ser les Orgues d'Illa, un espai geològic molt curiós que hi ha prop d'Illa (clar). Formes interessants en un lloc on encara podem trobar fulletons en català. Però aquest era un lloc de pas per arribar fins a Ax-Les-Thermes, un poble incrustat ja dins els Pirineus, dedicat en exclusiva a l'esquí, però que a l'estiu s'ha de reinventar. Aquí  fèiem dues nits per poder gaudir d'alguna excursió interessant, així com el relax abans demanat a l'espai termal. Però res és segur en aquesta vida, i cap de les activitats previstes van reeixir. Algú m'haurà d'explicar un dia quina obsessió tenen amb els banyadors eslip a França, un inconvenient que ja vam viure a Les Mimoses fa sis anys. Es veu que encara no han evolucionat prou.

Amb la cua entre cames vam seguir viatge fins a Pau, el punt més allunyat de la nostra ruta, fent una parada també aquest cop, per no fer el viatge tot seguit, aquest cop al Castell de Foix. Un castell ben bonic i ben acondicionat pel turisme, però amb pocs recursos destinats a l'explicació de la seva història. A Pau vam fer les dues nits següents. Vam poder visitar sense complicacions el seu nucli històric, parcs més emblemàtics, i va ser una bona visita. També vam poder gaudir (beneïdes casualitats) d'un partit de segona divisió francesa de l'equip local. I des d'allà vam anar a visitar les coves de Bétharram, considerades les quartes visitables més grans de tota Europa, i ja us puc assegurar que m'ho crec. Només per fer-nos una idea, des del punt de sortida, un autocar ens porta i ens puja a l'entrada de la cova, i des d'allà, iniciem un recorregut a peu, barca i tren que ens torna al punt inicial on havíem agafat l'autocar. Són unes coves enormes. Una hora i vint minuts per dins, i que si ens expliquessin bé tot el què es veu, podria durar ben bé tot un matí o tota una tarda. Però llavors caldria anar més preparats per aguantar els 12 graus de temperatura.

I quan vam sortir de les coves ja ens va acompanyar el mal temps fins que al cap de dos dies arribàvem a Barcelona. Primer però, calia fer nit a Saint-Lary Soulan, des d'on faríem un parell d'excursionetes, ja que ens trobàvem de nou dins el cor dels Pirineus. Però el mal temps no ens permetia fer cap excursió ni pujar enlloc per veure les vistes. Així que vam passar al cinquè dia el què volíem fer el sisè, acostar-nos a Pineta.

Però això sí que mereix una entrada apart.

NOU RÈCORD

El 4 d'agost de 2023 tancava una ratxa de 34 estrades al blog seguides. Feia poquet de la fita d'un mes seguit, del 2 de juliol al 2 d'agost, i de seguida va quedar la ratxa en aquestes 34, tal com reflectia a Ho deixem en 34. En aquesta entrada comentava que veia difícil superar-ho. I ves per on, només dos anys després, el rècord ha quedat esmicolat. La d'avui és l'entrada nº39 consecutiva. El rècord ha quedat superat per 5 entrades més, quedant-se només a una de les 40. Ara he de tornar a dir que serà difícil batre aquest nou rècord, però és cert que l'al·licient d'arribar als 40 dies seguits és un bon reclam per tenir ganes de superar-ho.

És cert que per arribar a aquestes 39 entrades, hem fet també un altre mes sencer (és clar). En aquest cas, des del 15 de juliol al 15 d'agost, una mica més tard que l'anterior fita, però evidentment, englobada dins els dos mesos de vacances d'estiu; si no, no es podria fer de cap de les maneres.

Una altra cosa que he de dir és que en cap cas tenia entre cella i cella el rècord. Senzillament he anat fent entrades a mesura que tenia alguna cosa a explicar, i de mica en mica, el número anava augmentant. Va haver un moment que vaig pensar-hi i vaig consultar quin era el rècord, aquelles 34, perquè tampoc em sabia de memòria el número exacte. I és cert que quan en duia 30, vaig imaginar-me com batre'l. Però ja està, no és una cosa que em tregui la son.

En aquestes 39 entrades hi ha hagut una mica de tot: cinema, viatges, Barça i futbol, televisió, llibres i castells són les que han aparegut més, des de 8 sobre 39 les dus primeres, i 4 sobre 39 les dues últimes. I després, alguna altra etiqueta més ha caigut. Aquesta varietat indica que no ha estat difícil trobar l'entrada corresponent a escriure cada dia.

I ja està, ara no hi ha res més a dir. Però abans de començar el curs, alguna cosa caurà, segur.

THE WITCHER

Segurament, dels diversos estils que més sovint veig en sèries, aquest, tot i ser un dels mes preferits, a la televisió no se'n veuen tants. La fantasia és una de les meves. Des de "El senyor dels anells" fins al darrer llibre "Ales de sang", he vist en pelis i llegit en llibres moltíssims títols. Però a la televisió, no hi ha massa fantasia, i la que hi ha, és justeta. The witcher ha vingut per omplir aquest buit. 

Una sèrie de vuit capítols que ens transporta a un món amb regnes fantàstics, bruixots, mags i magues, bèsties, dracs i lluites. Un bruixot, que va per aquelles terres eliminant monstres, està lligat pel destí a una princesa. Aquesta princesa, per la seva banda, fuig del seu regne perquè ha estat atacat per un altre enemic, que a més la busquen per un poder que té. I finalment, hi ha una noia que presenciem el seu progrés fins convertir-se en maga, que es va creuant pel camí del buixot de tant en tant. Aquestes tres trames es van combinant amb altres de secundàries i amb episodis que comencen i acaben perquè es tracta del monstre que està caçant el bruixot.

Tot sembla molt ben orquestrat, i la veritat és que ofereix un bon entreteniment, amb moments força reeixits i efectes destacables. Les històries estan ben trenades i alguns personatges esdevenen importants i carismàtics. Peeeerò... justament el bruixot, de carisma no en té molt. Al llarg dels tres primers episodis, les seves paraules acostumen a ser monosíl·labs, no es fa agradable a l'espectador. A més, la veu que l'ha traduït al castellà li dona un aire fosc i d'ultratomba. Però aquesta és una opinió molt subjectiva.

El què penso que és molt criticable, és l'absència absoluta de les marques del lloc on passa l'acció i l'any o moment en què té lloc. El primer, perquè tot són noms de regnes inventats, i l'acció passa a molts llocs. Aniria bé saber on ets cada vegada, perquè costa fer-se un mapa mental de tot l'espai. I el tema del temps, perquè a mitja temporada, descobreixes que estàs veient històries que passen en moments diferents. Et penses que tot és contemporani, però no, i això al final t'embolica una mica massa i de manera innecessària. si cada vegada et digués on i quan ets, hauria estat més lògic tot plegat.

Tot i aquests dos aspectes, ha estat correcte, no per llençar coets, però sí com per seguir les aventures d'aquesta gent.

FM25

La Festa major de Gràcia 2025 tanca el teló després de set dies "a tope". Han estat uns dies de molta activitat, de dormir poc i malament per la calor, de menjar de qualsevol manera en alguns moments, i sobretot, de suar molt.

Una bona suada la que vam fer a les actuacions castelleres i assaigs a plaça, amb el colofó de la diada de diumenge. Però quedava encara la Baixada del pilar des de Plaça del Sol i la Diada de Completes. El pilar, després d'uns moviments estranys abans d'arribar a plaça, es va redreçar i mantenir ferm. La corba es va fer bé, però com l'any passat, una reducció inesperada de velocitat el va fer trontollar massa i va caure just abans de parar-se per ser descarregat. Després, un bon grapat de pilars (el del Mike el primer), i fins a cinc castells: 3d7 i 4d7 simultanis, 5d7, 7d7 i 9d7, el primer de l'any, quan ha vist la llum abans d'arribar a l'actuació que tancava la temporada com l'any passat. Han estat nou dies de castells entre el 10 i el 20 d'agost, una bogeria. Ara descansar i apretar fort al setembre.

Per la resta de la festa, comentarem 4 coses. Primera, cal destacar que aquest any s'han pogut realitzar tots els actes de cultura popular, no com el 2024. Però no és que s'hagi arreglat el problema. Han pactat una treva, i ara quan passi la Festa, tornaran a esbatussar-se. Espectacle llastimós d'una colla d'adults. Quines poques ganes de posar-se d'acord...

Segona, els carrers. N'he vist un bon grapat, aquest any. De 23, n'he vist tretze. L'únic que em sap greu no haver vist és el de Travessia Sant Antoni, dedicat a l'Àrea 51. I té nassos que dos carrers pel davant dels quals hi he passat cada dia (Puigmartí i Joan Blanques de Baix de tot), no hi he entrat. La Plaça, amb una idea molt bona, convertir-la en carrers amb aquelles botigues desaparegudes. La gent de la vila han quedat encantats (4t premi en el vot popular). Però el jurat, un cop més, amb el seu criteri absolutament estúpid, ha donat el premi a Progrés (1rs) i Jesús (3rs) que feien referència a les colles de cultura o a les de foc directament, com si reconeguessin que tots som amics. Imbècils. Verdi, protagonista involuntari perquè els van crema la portalada, relegats al vuitè lloc, no us ho perdeu, per decorat masclista i racista (representava la selva amazònica, i es veu que les indígenes havien d'anar amb vestit i no pas ensenyant els pits). Imbècils.

Tercera cosa, la gent. Sí, molta gent. Massificació. Però crec que hi ha hagut més gentada visitant carrers que no pas a les nits. En general, han estat força tranquil·les. El problema que comporta això, és no fer caixa a la barra, indispensable per la supervivència de la festa major i la colla. Però aquí cal dir una cosa. Tant turismefòbia i guiris go home, però sort d'ells, que anaven consumint, perquè la gent autòctona, que tant es queixa dels turistes, venien amb les seves llaunes i neveres. Incoherents... Fora guiris, però us putejo les festes i no consumeixo a les barres de les comissions. Imbècils.

I per acabar, la música. A part de que els grups d'aquest any han estat poc engrescadors en general, no han estat molt animadors de la festa, cal parlar de la llengua. Un dels grups es va passar el concert dient "P*** Ecspanya" i després es posen a cantaren castellà. Uns altres, no ho deien, però també cançons en castellà, que el públic cantava i aplaudia. A veure, no fa tant, quan un grup català cantava en castellà, se li tiraven pedres!!! Així no anirem enlloc, ni pels artistes espanyolitzats ni pel públic poc compromès i coherent. Quina ràbia...

Però bé, la Festa Major passa a la història i fins l'any que ve, que si hem de seguir a aquest ritme, serà necessari una estada de relax per tancar les vacances!

NAPOLEON

La recreació, o almenys el seu intent, de l'ascens i caiguda de Napoleó, dirigida per en Ridley Scott, va ser gairebé vista en pantalla gran quan l'estrenaren el 2023. Ara puc dir que per sort no va ser així. La veritat, em pensava que seria alguna cosa més. Tot i que l'absència de premis, comentaris elogiosos o semblants m'hauria d'haver fet sospitar.

De vegades, els noms no ho són tot. El director Ridley Scott, en Joaquin Phoenix fent de l'emperador, una creixent Vanessa Kirby com a Josefina... sembla un còctel d'èxit, però la realitat és llunyana a l'ideal. Com acostuma a passar en les pel·lícules històriques, cal arribar com a mínim a les dues hores i mitja, i durant aquest temps, assistim a gairebé trenta anys de la vida d'aquest personatge famós mundialment, però filmat de manera poc atractiva. Tenim salts temporals continus, i la sensació és que estem veient escenes de5-10 minuts que es van succeint davant nostre com si fos un passi de models, un/a darrer l'altre. No és totalment horrorosa, però sí que es fa monòtona i ten l impressió que t'esperaves alguna coa millor, més espectacular, més de l'estil del director.

Hi ha dues trames que es van alternant contínuament: la relació amb la seva dona Josefina, els amunts i avalls de la seva relació per una banda, i les diverses campanyes militars protagonitzades per ell mateix, les seves victòries i les seves derrotes, amb els moments previs i els moments posteriors. Però tal com he dit, van passant les escenes consecutivament, i mai acaben de donar-li un sentit global. Són com episodis d'una sèrie enlloc d'una pel·lícula.

Després, resulta que la realitat històrica està molt lluny del què ens mostra la peli. Hi ha desenes d'errades històriques, des de lleus a greus. I la veritat, en algú com el director que ha fet la pel·lícula, no crec que siguin errors inconscients, no pot ser que s'hagi deixat documentar tan malament o sense cap tipus de rigor històric. Llavors, si està canviat per fer la peli més espectacular, o més rica en imatges... doncs la veritat no li ha servit de res.

THE GLASS DOME

Com a seguidor habitual dels llibres de la Camilla Lackberg, no em va passar desapercebuda l'estrena d'una minisèrie de la qual n'és la guionista. Ara que estic en un descans dels seus llibres de Fjallbacka (en falta un per arribar a l'últim publicat), i satisfet amb les minisèries, més que amb les sèries, l'ha vist.

La trama, thriller policial als quals ja ens té acostumats. Una jove criminòloga torna al seu poble natal just en el moment en què mor una amiga seva i desapareix la filla. Això li porta els records de quan ella era nena, que també va ser segrestada i tancada en una caixa de vidre (d'aquí el títol), però que va aconseguir escapar. A mesura que avancen els capítols, anem veient que sembla que estem davant del mateix segrestador.

I com ha anat? Bé, normalet, correcte, aprovat justet. Ha estat bé, però té tres handicaps. El primer, la lentitud. En molts capítols la trama es va desenvolupant a un ritme molt lent, sense aportar res de res, i això porta al segon punt, que és el de l'avorriment. Si li afegeixes que és previsible, doncs la combinació és complicada. S'ha salvat perquè l'ha guionitzat qui l'ha guionitzat, però realment, els seus llibres són mil vegades millors, diguem que no cal que segueixi per aquí la seva carrera. Aquesta previsibilitat ve donada pel fet que al tercer capítol ja vaig tenir clar qui era el culpable, per mi era molt evident, i no vull semblar pedant. Per tant, sort de que han estat només sis capítols. Si ho haguessin volgut allargar, hauria estat una mica massa pesat tot plegat.

Caldrà llegir el següent llibre de la Camilla que em toca per treure aquest regustet amarg de la sèrie.

GLÒRIA AL DOS FOLRAT

Tercer any consecutiu de Festa Major a tutti pleni. a diferència de l'any passat, es poden celebrar totes les activitats de cultura popular, encara que el problema entre les colles de foc no s'ha resolt, dos anys després. Però tot s'està desenvolupant com és habitual. Els dia 15, els dos cercaviles (quant espera al matí, per favor), amb els seus pilars i castells de 6 i 7 habituals. 

La diada de festa Major queia aviat, diumenge 17, i encara més aviat, a les11h. Xiquets de Reus ens planta el 5 de 8 per la cara, i Vilafranca fa els bàsics de 9, més el 9 de 8 i el pd7f. Nosaltres, a diferència de l'any passat, hem anat realitzant bons assaigs. Gent per fer pinyes, tronc força compromès... no com el 2024, que la majoria de la gent va venir el dia abans. L'actuació plantejada era repetir el Grassot, amb el 3 i el 4 de 8 habituals, acompanyant el 2 de 8 amb folre. Com deia, les proves havien estat dignes, de manera que tot i que el "coco" fa molt, havíem de sortir contents de plaça. Un assaig previ amb dubtes i males sensacions ens va posar la por al cosa alguns, però és que era tan important descarregar el dos... Si no ho fèiem, era com tornar a la casella de sortida un altre cop, i moralment, faria molt mal.

La temporada passada fam fer el 7 de 8 al Grassot. Per festa major, hi tornàvem... i va caure. Vam fer el 2d8f per la Mercè, i a concurs, el segon... queia. No vam poder descarregar cap d'aquests dos castells per segon cop en tot l'any. Per això era tan important fer-ho avui. Descarregar per segon cop la torre ens dona la força i moral necessària per seguir endavant, poder plantejar-se portar aquest castell a totes les actuacions importants i seguir maldant per nous objectius. La felicitat d'ahir doncs, era absoluta, però en tots els cap es podia llegir el famós "i ara, què?" No entrarem massa en detalls, és a dir, no parlarem del 5 de 8. Els següents a venir haurien de ser el 7 de 8, tot i que el veig just de forces, i personalment, atacaria altres objectius. I el més evident, és el pilar de 6. que les proves vagin avançant i esperem veure'l ben aviat.

Tornant a la festa major, després d'aquest gran Diada, ens queda dimecres el pilar caminat i l'actuació de Completes - Mike Lane. Uns bons castells i marxem contents de vacances per tornar a per totes el setembre.

COMENÇA MOGUDETA

La lliga 25-26 ja ha començat. Cada vegada més aviat, per poder explotar els futbolistes amb més i mes partits, ja fa uns anys que s'inicia quan té lloc la Festa major de Gràcia. El Barça, actual campió i elogiat pel seu joc la temporada passada, comença amb zero punts com tothom i tots els equips li tenen moltes ganes.

Així mentre el femení ha d'esperar dues setmanes més per començar, i encara pot deixar perdre tres o quatre jugadores més (quina vergonya), el masculí comença a jugar. Quan comenci la temporada femenina ja tornarem a parlar sobre el desgavell i penositat que ens han ofert els directius culers amb la gestió del femení. Però avui toca l'altre.

Després d'una pretemporada correcta, ens trobem amb l'inici de la lliga. Dic pretemporada correcta perquè aquest cop no han gastat temps i energies enfrontant-se a equips de nivell als USA com els últims anys. a canvi, han anat a Japó i Corea, en un tour molt mal organitzat, i jugant contra equips de segona línia. Les dues opcions tenen coses bones i dolentes. El tema dels diners és una altra història. Encara hi ha el caos per fitxar i inscriure jugadors. Les noves incorporacions són: el porter Joan Garcia, ex-perico i que provoca overbooking a la porteria; el cedit Rashford, un gran jugador anat a menys però que tothom confia que en Flick el faci renéixer; el jove Bardaghi, una perla que ja veurem com va. I a tirar de la masia n cop més, que ja està bé. De fet, sense que faci tanta falta, en Flick tira més de la masia que no pas en Pere Romeu, que té més necessitat...

I així arriba el primer partit, a Mallorca, i pim pam. 0 a 3 i capa casa, deixant veure bon joc en moltes estones, però eclipsat per la polèmica. El segon gol ve precedit d'un refús de cap d'un jugador del Mallorca que queda estabornit. Tothom espera que l'àrbitre xiuli, però no ho fa, i en Ferran aprofita per marcar el gol. I ja la tenim liada. És veritat que calia aturar el joc, però no es va fer. Per altra banda, seria obrir la porta a més simulacions per perdre temps, com si no n'hi haguessin prou. Un jugador mallorquí veu la groga per protestar, i al cap d'uns minuts, li fot un puntada al Lamine. segona groga i al carrer. I al cap de no res, el davanter roig li fot una patada a la cara del Joan Garcia. Vermella directa i a callar. Però clar, la gent del Mallorca enfadada, els ecspanyols dient que ja ens regalen la lliga... Tot com sempre. Si no, fixeu-vos en les xarxes i notícies. Es parla més del gol del Barça que no pas la brutalitat de l'acció del davanter mallorquinista amb e nostre porter.

Només és un primer partit, però es preveu que serà una lliga ben distreta i esperem veure com els nostres aconsegueixen triomfar de nou. I a qui no li agradi, que no miri.