ALES DE SANG

Set-centes quaranta pàgines. Set-centes quaranta pàgines en dues setmanes. Només dues setmanes. Per mol època de vacances que sigui, el ritme de lectura del llibre que ens ocupa ha estat una bestiesa. Aquesta seria ja per si sola, una boníssima carta de presentació, un "amunt les expectatives" per qualsevol. Però encara hi ha més.

Ales de sang és la primera part d'una trilogia de fantasia escrita per la rebeca Yarros (USA), especialista en novel·les d'amor que va decidir canviar de gènere i això l'ha catapultat a l'èxit mundial. Tan bona és aquesta història? A veure... no és qüestió de que sigui bona o no, original o no, etc. Bàsicament és que és una lectura que des de les primeres pàgines es converteix en una addicció, gràcies a un vocabulari i estil de text senzill i a l'abast. No cal pensar o rellegir text per entendre el què està explicant (recordeu La clau Gaudí de fa uns dies?). La història està ben explicada, un món ben detallat i ideat, que beu de diverses influències però que ha sabut agafar d'aquí i d'allà per tal de donar cos i forma al seu món. Els personatges es fan propers des d'un bon començament, tant els més protagonistes com els més secundaris; tenen presència i et fan visualitzar-los perfectament. Un dels punts que més importància al seu èxit se li ha donat, és als dracs. En aquest cas, són un personatge més; no només tenen nom, sinó que participen activament, es comuniquen, interactuen... convertint-se en part essencial de la narració. 

En un món de fantasia, tenim dos regnes enfrontats des de fa segles. En el costat "bo", els nois i noies segueixen diferents camins: escribes, curanderos, infanteria i... genets de drac. Aquí arriba la Violet, filla d'una de les líders de l'exèrcit. Volia ser escriba, però la seva mare l'obliga a seguir el camí de la família. El seu físic és menudet, i només compta amb la intel·ligència per sobreviure a l'escola de genets de drac, on la gran majoria, moren al primer any (són tres anys d'acadèmia). Una de les proves és vincular-se a un drac. Els dracs escullen el seu genet (no al revés), i si no agrades, acabes rostit. En aquesta primera part, seguim la Violet en primera persona, les seves pors, les seves debilitats i fortaleses, amics i enemics, lluites i entrenaments... Tot un seguit de situacions que provoquen aquest desig continuat de començar un nou capítol en el mateix moment que acabes l'anterior.

Veus detalls de moltes obres: de mons de fantasia en coneixem molts, amb les seves tribus i races d'éssers fantàstics; una escola de màgia on cada llibre és un any escolar, on a part de les classes, es viuen aventures extres. Us sona? Doncs aquí també tenim una acadèmia amb les seves classes, el primer llibre és el primer curs (quasi sencer), però clar, l'objectiu dels dos centres és diferent, en aquest et preparen per la guerra i durant el curs, si no te'n surts, mors; dracs, ja coneguts en altres novel·les; genets foscos amb poders. Realment, tenim detalls de totes les sagues (Potter, Jocs de la fam, Anells, Eragon, etc.) Però no és res dolent. Són detalls que es reconeixen però en cap cas és una còpia barata.

L'única cosa que xoca més i la fa diferent també de totes aquestes, és que donada l'especialitat de l'autora, la part romàntica esdevé també un dels motors de la història. En gairebé tots els capítols es fa referència a l'amor o al sexe, fins que arriben dos capítols que podrien catalogar-se directament de pornogràfics. Diguem que no és una novel·la per a tots els públics. Cal dir que abans de començar hi ha un avís i tot. També cal explicar que, per molt que busquis similituds, clar, els protagonistes no són adolescents, sinó que tots tenen de 20 anys en amunt. Diguem que no acaben de néixer.

Amb moltes ganes de llegir la segona part, però ho deixarem per més endavant. Ara toca canvi de terç. El llistó, però, ha quedat molt amunt.

LA PALMA

Ha tornat a passar. Quan fa uns mesos va tenir lloc l'apagada momentània de la xarxa elèctrica (i d'internet), donava la casualitat que feia poquet havia vist algunes pelis i sèries que en major o menor importància, escenificaven aquest escenari. Doncs al mateix moment en què he estat veient la minisèrie de La Palma(terratrèmol i erupció que provoquen un gran tsunami), té lloc a Rússia el sisè terratrèmol més fort registrat, de 8'8 graus a l'escala de Richter. Per sort, a la vida real, determinades circumstàncies (població i edificis preparats) van evitar una catàstrofe, i motius físics de tot tipus van tenir una importància cabdal per tal que el tsunami fos poc destructiu.

Anem a La Palma. És una minisèrie noruega de 4 capítols que fa ficció catastrofista. Diuen que una erupció podria fer caure bona part de la muntanya al mar, provocant un megatsunami de dimensions apocalíptiques. Sabent que els científics ja han dit que això és gairebé impossible, ens prenem las sèrie com qualsevol altre "divertimento" com pot ser un atac zombi o una invasió alienígena: ficció i prou. Llavors ens trobem una sèrie entretinguda però que passa bé gràcies a que són només 4 capítols. Impossible allargar una trama amb només dos grups protagonistes (la família noruega de vacances i la geòloga en pràctiques que sospita el què pot passar).

La sèrie no defuig els tòpics. Se li ha criticat que es centra només en protagonistes noruecs, obviant la gent autòctona. Doncs clar, la sèrie l'han fet els noruecs... qui seran els protagonistes? s imagineu les merdes de per exemple, Torrente, que els seus creadors ho facin amb personatges russos? Els ecspanyols, com sempre, es pensen que són el centre del món.

A partir d'aquí, una bona distracció, que no es fa pesada, amb escenes prou dignes, però també d'altres que diu "aixxx... aquí s'ha acabat el pressupost". Però bé en línies generals. Jo el què li retrauria més és que sigui massa "happy ending" per la família protagonista. A veure, es moren milers (milions?) de persones, i la família en qüestió, se salven tots? De debò la filla, que rep l'impacte dins d'un avió d'una onada de 30metres, es desperta com si res? Si volen salvar la família, que no li facin viure una situació extrema on el 99% del seu voltant, mor ofegat, cremat o asfixiat. També sorprèn una mica la recreació de l'hospital de La Palma i de la comissaria de policia. Semblen edificis de la Cuba dels anys 50. Desconec si són reals. Si ho són, sense comentaris. I si no ho són... també.

ESTELS

Arribem a l'equador del descans estival amb una entrada que sense voler, té un picada d'ull al curs que començarà d'aquí un mes. La curta estada per la zona del congost de Mont- Rebei, ens va portar a fer una activitat clàssica (observació d'estels) en un indret ´nic: el Parc Astronòmic del Montsec. Diuen que per la seva situació i per la quantitat de cúpules de les què disposa, és el millor del país. Un respecte per l'Observatori Fabra i la seva història, però és cert que al costat de Barcelona, poca observació a ull nu pots fer, ben al contrari d'aquest observatori d'Àger.

Molt n'havia sentit a parlar, i ganes de veure'l no han faltat mai, però la distància era un escull important. Donada l'oportunitat, no es podia perdre de cap de les maneres. Afegim la part escolar: un dels punts guais de tornar a tercer de primària, és la possibilitat de tornar a fer el projecte de l'Univers i el Sistema Solar, sense dubte, el meu favorit que trobava molt a faltar. La visita al Parc astronòmic és l'aperitiu i la posta a punt per tornar a presentar aquest món als nens i nenes de 8 anys.

Vam fer la visita de les deu de la nit i durava dues hores. La primera part, ens passen en una de les cúpules que tenen una pel·lícula en 3D d'uns 45 minuts sobre els viatges de les dues Voyager. aquest és un projecte increïble, i les dues naus, llançades fa tants anys, ja són als límits del nostre Sistema Solar, després de tota la informació que ens ha enviat de tots els planetes i algunes de les llunes. Ens parlen de tots ells, de la taca vermella de Júpiter, de com és Io, Europa, Tritó (que s'està desfent!) i moltes coses més. L'únic però que hi poso és la sensació de mareig que en va agafar en algun moment del viatge, quan anava a tota llet. Vaig haver de treure'm les ulleres més d'un cop i descansar la vista.

La segona part és la d'observació. Ens porten a una altra cúpula i des d'all, enfoquen el telescopi capa a punts concrets i en fan la fotografia per tal que, a través d'unes pantalles, ho puguem veure. Així, primer va ser Vega, l'estrella; després un cúmul globular i finalment la galàxia del barret. Cada una d'elles, més lluny. I ens expliquen el tema de que mirem al passat, etc. He de reconèixer que moltes de les coses que ens explicaven jo ja les coneixia i les transmetia als nens quan estava a tercer fa uns anys. No ho dic per desmerèixer les explicacions, sinó per adonar-me que em cal ja anar més enllà.

Finalment, sortim a l'exterior per veure, a través d'un telescopi, el cúmul que ens acabaven d'ensenyar per la pantalla. Allà, lluny de la contaminació lumínica, vam poder gaudir d'un cel estrellat meravellós. A part de Polaris, vam poder veure altres constel·lacions i estrelles. La meva boca feia aigua de pensar com transmetre-ho de nou als nens i nenes. L'única llàstima va ser que ens va coincidir que ja no teníem visible cap planeta (ens l'haurien fotografiat). Tots estaven ja amagats. Com hauria xalat veient Saturn a través dels seus telescopis... Un altre dia serà.

EL CONGOST

La llista dels millors paisatges del nostre país està plena de racons que potser un cop o potser més vegades, he pogut visitar al llarg de la vida. Montserrat, Núria, Aigüestortes, Delta de l'Ebre, Fageda d'en Jordà, Montserrat, Rupit... Cada llista que trobes tindrà les seves variacions, però hi ha paratges que apareixen sempre.

N'hi ha un que en algunes llistes surt i en d'altres no. Potser la dificultat per arribar-hi (entre cometes) fa que alguns l'ignorin, però qui hi ha estat, automàticament l'inclou en aquesta llista. En el meu cas, era un lloc pendent per visitar, i finalment, en aquest estiu atípic, he pogut trobar un forat per acostar-m'hi, tot i la carretera estreta i els embolics quan et trobaves algun cotxe de cara = una recol·lectora que et diu: "Jo no em penso apartar.")

El congost de Mont-Rebei és espectacular. El Noguera Pallaresa, frontera natural entre Catalunya i Catalunya aragonesa (ai...) decideix passar per una part ben estreta, el congost, clar. I per allà van excavar a la pedra un pas que fa que sigui tota una aventura circular per aquell camí, envoltat de muntanya i amb el precipici que va a petar al riu allà sota.

El passeig per aquest camí és una part curta (uns 20 minuts) d'un recorregut que et porta des del punt de sortida, a La Masieta fins el pont que uneix les dues "comunitats". A partir d'aquí, pots allargar l'excursió una hora i mitja més (d'anada) passant per unes escales clavades a la paret rocosa. Aquesta part ja no la vam fer. Al final, entre camí, descansos, fotos, moltes fotos i dinar, van ser unes 4 hores i mitja per la muntanya.

El pas pel congost en sí, a la tornada va ser molt més ràpid que a l'anada, ja que el vam fer de cop, no et trobaves tanta gent i no feies tantes fotos. Però és cert que si no fos per aquest tram (o les escales que comentava abans), seria una ruta com moltes altres, Aquest trajecte per dins la muntanya excavada és qui li dona el toc espectacular i de qualitat i que converteixen aquest indret en un dels més bonics de Catalunya. Indret que ara ja té el meu "check" fet.

EUROCOPA FEMENINA (2)

Pels pèls. La lectura d'aquesta Eurocopa femenina s'ha de fer des de molts punts de vista. El primer, i pel qual he començat, pels pèls, fa referència a que va anar de ben poc que guanyés la selecció ecspanyola. Sí, està ple de jugadores catalanes o del Barça. Sí, em sap greu veure-les desfetes. Però primer és el país i després ve l'equip, i com ja és de domini públic, que Ecspanya perdi en totes les competicions que disputi és per a mi, objectiu número 1. Caram, si fins i tot he hagut d'anar amb França per complir aquest dogma! Doncs per molt poquet que les vermelles no s'emporten el premi final, aconseguint la triple corona, després d'haver guanyat mundial i Nations League. Per altra banda, que fossin campiones no implicaria res de res, només que elles estiguessin contentes, perquè a l'estat ecspanyol, res canviaria, seguiria sent masclista i seguiria menyspreant l'esport femení, sense donar-li els recursos necessaris per seguir creixent.

Doncs bé, a la final van arribar ecspanyoles i angleses. Les primeres van eliminar Alemanya, amb un gol de l'Aitana a la pròrroga, i les lionesses van deixar fora a Itàlia per dos a un. Però, qui mereixia guanyar? Qui hauria estat la juts campiona? Les coses com siguin. Un cop més, no hi ha hagut cap selecció que hagi estat brutalment superior a les altres. Totes han hagut de remuntar o anar a penals en alguna eliminatòria. Això pot passar, pots jugar molt bé, però que la sort no t'acompanyi i hagis de gastar 30 minuts més o la sort del penals. Però la qüestió és que si hagués hagut alguna selecció superior, s'hauria notat. Per molt que em faci ràbia, les ecspanyoles són les que han tingut estones de millor joc, força més que les altres, però llavors no podia ser una copa justa si volia evitar el seu triomf. I ha passat com amb el Barça d'aquest any, dominadores, però a l'hora de la veritat, qui ha de marcar, no ho feia. I per això han hagut de fer dues pròrrogues. si haguessin sentenciat, no hauria passat.

Anglaterra són les campiones, tal com ja ho van ser fa 3 anys, i gairebé de la mateixa manera (llavors la Kelly va fer el gol de la victòria a la pròrroga, i aquest any va ser l'última llançadora del penal). Però, a què ha jugat Anglaterra? A res. Als quarts, ja van passar de ronda pels penals, quan perdien per 2 a 0 al minut 80! I a les semifinals, perdien amb Itàlia fins al minut 97!!!! Empaten a l'últim segon i marquen a la pròrroga! Cap partit l'ha guanyat per jugar bé o millor que les altres. Però així ho han fet, i així s'han proclamat campiones. Ha estat just? No, és clar que no. Però a l'hora de la final, no hi havia alternativa si s'havia d'evitar la victòria vermella.

Aquesta Eurocopa no passarà a la història, i caldrà seguir remant molt per assolir més normalitat en el futbol femení. Però ja està, s'ha acabat. Que descansin molt. M'és igual quan s'incorporin a la pretemporada de l'equip, que descansin i vinguin amb les piles carregades per afrontar un any que pot ser complicat. Esperem que no, que els que manen sàpiguen el què fan...

GODLESS

De vegades et trobes sèries força bones o molt bones. I de tant en tant et trobes sèries que, a part de ser molt bones, són minisèries. No els cal allargar trames, no els cal fer mil temporades. No, és que realment, no cal. Godless és una d'aquells exemples del clàssic "el que és bo, si és breu, dues vegades bo" (amb tot l'amor pel català, què malament que sona. Total, que aquesta sèrie de 7 capítols és molt bona. Té els seus moments de "baixon", però en línies generals manté el tipus al llarg de tota la seva durada, i a més, té un final... ufff... quin final... Però anem a pams.

Ens traslladem al western nord-americà, on en un poble on gairebé tots els habitants són dones. Els homes, 83, van morir tots de cop en un accident a la mina, i des de llavors (han passat diria que dos o tres anys), han anat vivint i evolucionat com a comunitat. A aquest poble arriba un antic bandoler, que ha fugit de la seva colla, capitanejada per un malvat Jeff Daniels que broda el paper, amb una bona saca d diners que els ha pres. Pel dolent, aquest noi era com un fill i se sent traït. L'està buscant per tot arreu, i per allà on passa, com Atil·la, no queda res ni ningú; és un genocida dels d'antes.

Durant els capítols, veiem com va la persecució dels dolents, com encaixa el fugitiu en una de les granges a les afores del poble de La Belle, i unes dues o tres trames més, que exploren la resta de personatges i històries. Totes elles interessants. És cert que es pot criticar que el què sembla una sèrie feminista, per demostrar l'apoderament de les dones en el poble, queda una mica diluït Se les coneix, les veus i valores la seva trajectòria, però segur que si ens poséssim a comptar minuts de cada gènere, veuríem que més de tres quartes parts s'ho emporten la persecució i vivències dels homes. Algú ha vent la sèrie com una cosa, i després resulta que no, a part de la idiosincràsia d'aquest pobles tan femení, no hi ha res més.

Fins que arriba el final. No faré massa espòiler, però és evident que tots els episodis avancen per arribar al clímax final, quan la colla de 30 bandits arriben al poble de La Belle. Res, no diré què passa, però aquells vint minuts de "trobada" entre els dos bàndols és brutal. Les escenes, les imatges, les interpretacions, el so, la música... tot, absolutament tot està al servei d'aquest xoc, convertint-se en un dels millor vint minuts televisius, ja no només de l'any sinó que podríem dir de la dècada.

He gaudit molt de la sèrie, dels seus personatges, la història i del final (alerta, no els deu minuts finals, sinó els anteriors que explicava), així que sense cap mena de dubte, la veurem al top d'aquest any.

TITANIC

Primer va ser Tutankamon. Després, Jules Verne. I ara li ha tocat el torn al Titanic. Les modes són així. Ara a totes les ciutats tenim una o més d'una nau industrial on muntar una exposició espectacular amb els afegits tecnològics cada cop més habituals: la sala immersiva i les ulleres virtuals per recrear alguna cosa especial. Tot i la bona posada en escena, es notava que no hi havia la professionalitat i diners que tenen a l'espai IDEAL on es fan per norma les exposicions més espectaculars. Es nota sobretot perquè l'espai està prefabricat, perquè els personal és poc atent en general, la sala immersiva és la meitat de gran... Però si t'ho prens com una aventura i sense prejudicis, t'ho passes bé i veus coses interessants.

L'exposició conté alguns dels objectes recuperats del fons del mar, moltes fotografies i textos que van explicant la construcció del vaixell, dels seus patrocinadors, dissenyadors, el capità, etc. Tot era grandiós. Després hi ha recreats alguns camerots i passadissos, i la veritat és que està ben reconstruït. També hi ha les històries d'algunes de les persones que viatjaven en el vaixell, dels que van sobreviure, i dels que no. Impressiona tot un mural amb el nom de tothom, supervivents i morts, separats per classes: molts salvats de 1ª, alguns més de 2ª, però veure 3ª classe i tripulació fa fredat.

Un cop les diferents sales t'han posat dins del context, començ el relat del vespre del naufragi; com aquell vaixell inenfonsable, després de picar amb un iceberg, va trigar només dues hores i mitja en anar al fons de l'Atlàntic Nord. Tots els que estaven a l'aigua, amb una temperatura propera als zero graus, van acabar morint d'hipotèrmia. Crec que vaig llegir que d'aquests només es van salvar sis, mentre els bots anaven plens fins la meitat. Va ser una tragèdia, però també va ser un crim classista de campionat, i poca gent va pagar pel què va fer. Es va tenir en compte que ja havien patit prou, no? Però no deixa de ser injust.

La sala, bé, la saleta immersiva et fa reviure aquell fet històric, però cal dir que l'animació per ordinador és una mica precària. Ja he comentat que no estàvem a la sala IDEAL. Un cop més, la part més emocionant és la de la realitat virtual, quan et submergeixes per veure el vaixell enfonsat i quan es recrea que vas per l'interior, fins el moment de l'enfonsament. Altra vegada, no té la qualitat d'altres, però passes una estona divertida i emocionant. Hi ha aquelles escenes que realment et penses que vas a xocar, quan estàs en una sala sense obstacles. Ara, el més divertit va ser quan una senyora que duia darrere, m'empeny dient: "Que se'm tanca la porta!" Senyora, quina porta???

QUÈ DIMONIS ESTAN FENT?

Vull pensar que estan esperant que acabi l'Eurocopa. Vull pensar que la confiança en la masia és inqüestionable. Vull pensar que es repartiran millor els minuts. Però la confiança s'ha de guanyar, i ara mateix, després de la temporada acabada viscuda, diguem que no n'hi ha molta. M'atreviria a dir que gens, però és que sona massa bèstia.

La qüestió és que ens trobem a les portes de la pretemporada, un cop més perjudicada per les seleccions, i per tant, no estaran totes les jugadores. Però això ja per desgràcia és un fet habitual. Anem al tema. L'any passat ja arribàvem justetes, i tot l'any l'equip tècnic demostrava que confiava en només un grupet de 13-14 jugadores. Doncs han marxat l'Engen, la Rölfo, la Martina, la Bruna i la Roebuck (no entendré mai què ha passat amb aquesta portera). I a qui hem fitxat per reforçar l'equip? Només la Laia Alexandri (que de fet és un retorn, com l'Ona Batlle) I a qui hem fitxat per suplir aquestes cinc baixes? A ningú. I ja tenim unes quantes de les importants (Mapi, Alexia, Paredes, Marta) amb els 30 anys a sobre.

Com deia, suposo que esperen que acabi l'Eurocopa per anunciar fitxatges, per què si no, què dimonis estan fent? Si no es fitxa perquè no hi ha diners, ha d'haver un pla B, i aquest pla B és confiar en les joves i en la resta de jugadores que no són les intocables, i per tant, fer rotacions de veritat. Això és una cosa que aquesta temporada no s'ha vist. Sí, anaven tenint minuts, però la qüestió és que han de jugar molts més minuts i sortir de titulars, però no com feien els tècnics. Era jugar contra un equip més fluix, i llavors posar totes les que jugaven menys de cop. A veure, rotacions, no canviar l'equip! Aquells dies, les coses no sortien perquè tampoc estan acostumades a jugar juntes de cop. Mantingues un gruix de 6 o 7 titulars, i llavors posa les joves; i al següent partit, les altres 6-7 titulars, i repeteixen les joves, o el què sigui... Si no ho fan així, els seus motius tindran, clar... però és evident que no va ser la millor temporada ni el millor joc, no?

Donem una mica de temps a veure si hi ha algun fitxatge, i si no, si us plau, volem veure la Kika, la Sidney, la Clara... i la resta de jugadores que pugen amb ganes de guanyar-ho tot. Però com deia, confiança, ara mateix, poca. En parlem d'aquí unes setmanes.

JURASSIC WORLD REBIRTH

Qui hauria de dir que, més de 30 anys després, els dinosaures del Jurassic Park encara estiguessin donant guerra a les sales de cinema. Sí, va ser el 1993 quan el mag Steven Spielberg va tenir una nova il·luminació i va revolucionar els efectes digitals creant els dinosaures de la primera pel·lícula i obsequiant-nos de nou amb dues hores d'aventures i emocions. Ell mateix va dirigir la segona part (1997) i ja va deixar en mans d'un altre director la tercera (2001). I semblava que allà s'acabés. Però ja sabem com és Hollywood. Uns anys després, arriba una nova tongada, ara ja Jurassic World. Beuen molt de les originals, no són noves versions sinó que són les de "uns anys després", i respecten allò que passa a les primeres (sobretot la primera, la bona). Van filmar una nova trilogia: Jurassic World (2015), Jurassic World - Fallen kingdom (2018) i Jurassic World - Dominion (2021). Van tornar les emocions dinosàuriques, i també van tornar, per si de cas, els actors originals, (un a la segona i els tres protagonistes de l'original a la tercera). 

I quan pensàvem que amb aquestes dues trilogies en tindríem prou, arriba Jurassic World - Rebirth. Segueix la línia cronològica de totes les anteriors (un altre "anys més tard"), i ens explica una trama nova, on una farmacèutica està treballant per aconseguir un medicament que curaria moltes malalties; només que per aconseguir-lo, necessita sang dels dinosaures més grans del planeta. Així que contracten uns mercenaris i el científic de torn per tornar a una de les illes.

La pel·lícula en sí està bé, força bé. Els seus creadors han intentat retornar a l'esperit aventures de les pelis de l'Spielberg, i els crítics de cinema diuen que ho han aconseguit i que a més, és segurament la millor pel·lícula juràssica des de la inicial. Kk de vaca, ja que aquestes expectatives tan altes em van fer anar al cinema amb una cara... ien vaig sortir amb una altra. Sí, he dit que està força bé, però no sé, crec que tampoc és taaaaan millor que les altres. S'agraeix un nou enfocament, que respecti les trames anteriors, i sense cap mena de dubte, les escenes d'acció són espectaculars i fantàstiques. Però ja està. Hi ha molta estona sense acció, que va presentant els personatges, que ens va situant en la trama, però al meu parer és de massa durada. Hi ha un canvi molt bèstia entre els moments d'acció i els que no, i això, al meu parer, juga en contra. Això sí, com deia, les escenes amb dinosaures segueixen sent el punt clau d'aquestes pel·lícules, i aquí, ho claven.

Desconec si aquesta peli forma part d'una nova trilogia. Ja ho veurem, perquè això està claríssim... la veurem.

ABBOTT ELEMENTARY (x4) ARA SÍ

Quan vaig parlar de la quarta temporada de l'Abbott, ja posava en dubte que en fes cap més. El fet d'anar publicant els capítols a trossos, em molestava una mica i no ho acabava d'entendre. Imagineu-vos la sorpresa quan, en publicar els episodis següents, tampoc ho eren tots. Calia esperar una tercera tongada per tenir la temporada completa. Aquells set capítols els vaig veure a mesura que anava veient les sèries conegudes, i ha estat ara, aquesta darrera setmana quan per fi, ara sí, he completat la temporada.

Així com el primer paquet retornava als orígens de la comèdia, el segon paquet va baixar una mica, potser no tant com la tercera temporada, però sí una miqueta. Però és que el tercer paquet ha estat gairebé excel·lent. han estat 8 capítols, i m'atreveixo a di que sis d'ells són dels millors. Un és fluixet i l'últim de tots és un tancament de la temporada, però els altres, han estat molt bons. Segurament el fet que el primer d'aquests estigués dedicat a un tema que hem treballat a l'escola, va ajudar molt. I és que el capítol titulat "Llibres", posa sobre la taula la censura de llibres per part dels pares i mares, tal com ens explica "L'Amy i la biblioteca secreta". Esplèndid. La resta d'episodis no queda enrere. El del karaoke, el de l'auditoria on amaguen tots els regals subornats al camp de golf... han aconseguit que al contrari de quan vaig acabar la tercera temporada, estigui animat per veure més aventures d'aquest claustre caòtic.

Perquè sí, com ja he comentat a totes les entrades sobre aquesta sèrie, el repartiment, interpretant mestres tan diferents i extremats, és una de les claus de l'èxit de la sèrie. A més, aquest cop, engrescat com estava, procurava imaginar-me qui del claustre nostre de l'escola podria representar cada un dels personatges de la sèrie. I déu n'hi do... No n'hi ha cap que encaixi a la perfecció, perquè són entorns diferents i a la televisió ho porten al límit del grotesc, però si els maquillem una mica el temperament, tindria exemples per cada un d'ells, i fins i tot algun, com la Janine, tindria fins a tres aspirants!! Evidentment, no posaré noms ni inicials perquè la pell la tenim molt fina i el sentit de l'humor està de vacances tot l'any, així que m'ho quedo per mi.

NO ENS DIGUIS QUE ÉS IMPOSSIBLE

El llibre que fa 10 de l'any (vaig a bon ritme), és un conjunt de vivències, declaracions i narració dels darrers anys de l'eclosió de l'equip femení del Barça. Escrit i coordinat per la periodista Maria Tikas, habitual reportera del futbol femení, ens detalla, amb el testimoni de les persones que ho han viscut de prop (jugadores i tècnics), el camí seguit per l'equip des de la desfeta de la primera final de Champions a Budapest fins la glòria assolida amb la tercera copa, tancant el cercle amb el mateix equip, L'Olimpique de Lyon.

Per explicar-ho, no només ens va explicant el mes a mes d'aquest quatre anys que separen les dues finals, sinó que mira enrere per entendre d'on ve aquest equip, ja que el canvi que es va produir per aconseguir tenir aquest equip de somni no va néixer allà sinó molt abans. allò de Budapest va ser la patacada que va provocar el canvi de xip a la manera d'entrenar per tal d'assolir les fites d'aquests darrers anys.

És un llibre fàcil de llegir, amb els capítols centrats en determinades accions, partits o persones. Són aquests últims els que potser no enganxen tant. En canvi, quan parla de les temporades, de com anava avançant l'equip, es converteix en una lectura molt emotiva i personal,, ja que vas seguint el relat de tots aquells moments que personalment com a seguidor de l'equip des del 2017, he anat vivint al seu costat (a la grada o al televisor). Que lluny que es veuen aquells parits al Miniestadi o als camp d'entrenament on estaves amb les jugadores no convocades i et podies fe fotos al seu costat. El procés ha perdut aquesta proximitat tan bèstia, tot i que manté la seva essència encara avui dia, amb unes jugadores conscienciades de que es deuen al públic i als aficionats.

Llegir les declaracions que fan les jugadores li donen una riquesa i una credibilitat que pocs llibres com aquest poden tenir. És això mateix de la proximitat que s'ha guanyat la periodista tornant-li la confiança per palar de tot. Bé, de tot, no. Els punts delicats es mencionen però no s'entra en matèria, sinó que es respecta el "secret de sumari". Així doncs, es confirma que l'adeu d'en lluís Cortés és perquè va passar alguna cosa al vestuari, però no es diu quina. O el mal rotllo viscut pel tema de la selecció ecspanyola: les que hi anaven, les que no, les que primer no i després sí... Aquí s'explica que això va enrarir l'equip, però per sort, en Jonatan (té nassos que el trobem a faltar, no?) ho va reconduir amb molt bona empatia i professionalitat.

M'ha agradat recordar i repassar el viscut amb l'equip aquests anys, m'ha portat bons records. Espero que trigui en acabar-se aquesta època daurada, tot i que fa mala pinta... però això ja serà una altra entrada.

THE INVISIBLE MAN

Sense cap interès per veure-la en pantalla gran, l'enèsima versió de la història de L'home invisible, només tenia l'al·licient de veure la protagonista de "El conte de la serventa" en un rol diferent. Motiu però insuficient com per donar-li corda. Però moltes hores de planxa degut al viatge a Montréal li han donat l'oportunitat de ser vista durant aquesta estona. Evidentment, el fet de que tingui entrada pròpia i no estigui en una entrada general amb altres pelis, ja diu que alguna cosa especial ha tingut. Va començar sent peli de planxa i va acabar sent peli de sofà. I per què?

Com deia, és una enèsima versió sobre aquest mite, però té algunes diferències. En aquest cas, l'home invisible no és tan protagonista, sinó que la pel·lícula se centra en la figura de la víctima. Un noia presumptament maltractada per la seva parell, que aconsegueix deixar-lo. L'home, científic, amb un laboratori per fer experiments a casa, mor en un accident. Però la noia sent  la seva presència allà on viu ara, i de mica en mica, veiem com es mou el llençol, com apareixen coses fora de lloc, fins que finalment veiem que realment, hi ha l'home invisible assetjant-la.

Però la peli se segueix centrant en ella, com el seu entorn la pren per boja, i finalment, en un atac de l'home invisible, l'acaben detenint i amb previsió de ser tancada en un centre mental. Aquesta perspectiva és la què la fa diferent. Però sobretot, el millor de la peli i el què la fa inquietant, són els moviments de càmera. Molts moments en què enfoca pars de la casa, de l'habitació, i et dona a entendre que està allà, encara que no el vegis. El director aconsegueix posar nerviós a l'espectador, enfocant una paret on no hi ha res. Té un mèrit destacable, en un món cinèfil on tot depèn del monstre o la sang que ensenyes. Aquí, sense més que la imatge sense veure res, et posa en tensió, demostrant que no cal un gran pressupost per aconseguir l'emoció.

El final, però, no el considero a l'alçada de com s'havia anat desenvolupant la trama. Al contrari, et deixa amb cara de... no sé... al final què ha passat? Però de totes maneres, passa l'examen, sense dubte.

TRONQUETTI PER UN DIA

L'última entrada referent al viatge a Montréal, la dedico al veritable motiu pel qual ens hi vam desplaçar: els castells. Els castellers de Montréal és una colla apadrinada per la nostra, i ja fa deu anys que s'hi van desplaçar un bon nombre de castellers i castelleres. Era època de vaques grasses i ens vam poder permetre de fer el 4 de 8 més llunyà a casa nostra. Aquesta vegada, l'objectiu era assolir castells de 7 i donar una nova embranzida a la colla local, que després de la pandèmia han estat fregant la desaparició.

Sobre aquest segon objectiu, les actuacions i tallers realitzats van despertar la curiositat de molta gent, i esperem que hagin aconseguit fer créixer la colla per poder tornar a oferir castells. I respecte el primer objectiu, doncs prou bé. Vam poder realitzar dos 5d7 coma màxims castells, acompanyats de 3 i 4 almenys en totes les actuacions. Diversos castells de 6, entre ells el 3d6 per sota, el rara avis que vam improvisar pel viatge i que alguns descerebrats l'animaven cridant el famós "un pis més". Perdona'ls, perquè no saben el què es diuen. I pilars, moltíssims pilars.

Entre tots els castells, egocèntricament parlant, n'hi va haver dos d'especials. Un cinc de 6 en el qual el MEC anava de segon a a la torre. Ja ha fet uns quants pilars, però aquest era el seu primer castell a plaça. I per altra banda, un 4d6 de germanor (un baix, un segon i dos terços eren de Montréal). En aquest cas, aquest castell especial no ho és tant per ser compartit per les dues colles, sinó perquè un altre dels segons era el que subscriu aquest blog. Doncs sí, no sé quina pila d'anys més tard, vaig tornar a ser casteller de tronc. Feia setze anys del meu últim pilar, en una boda. Però castell-castell, soc incapaç de recordar quan va ser l'últim. Potser estem parlant de 17 o 18 anys. He de dir que als assaigs no estava còmode. Ni als nets, ni a la pinya. Era un 4 de 6, i com pesava, per déu, i com n'era de llarg!! Com pot ser que fos capaç de fer el què feia abans? Bé, bàsicament perquè tenia 25 anys menys. El castell, a l'actuació, va anar prou bé per la meva part, em vaig sentir prou bé, tot i que va ser encara molt més llarg degut a què un dels dosos no podia pujar i va estar molta estona intentant-ho fins que ho va aconseguir.

Content de la fita, però sense cap cuquet ni intenció de fer-ne més, ja estic bé on soc, la veritat. Ara, si algun dia, de tant en tant, en cau algun, doncs mira, a gaudir-ho com aquell dia!

EUROCOPA FEMENINA (1)

La fase de grups de l'Eurocopa femenina em va agafar a Montréal. Ho anava seguint pels resultats al mòbil, però no podia fer res més. Els equips classificats no han estat pas cap sorpresa, segueix el guió previst. Sap greu per la Polònia de l'Ewa Pajor (però és que només està ella i deu més), i la Portugal de la Kika (que estaven al mateix grup que Ecspanya i Itàlia), però mira, més vacances per eles, que és el què realment importa.

En canvi, els quarts de final ja els he pogut seguir més eficientment. Estan sent partits que no ajuden a què el futbol femení agafi embranzida. al contrari, els haters masclistes de merda que hi ha pel món, i sobretot a Ecspanya, com a model feixista per excel·lència, no paren de fotre llenya al foc.

I és que el partit Noruega vs Itàlia va ser avorrit, no, el següent. La primera part podia fer adormir a qualsevol. al final, 2 a 1 per les italianes, confirmant, un cop més, que Noruega és un bluf. Té magnífiques jugadores, però no té equip, no juguen a res. El més sorprenent és que passessin la fase de grups amb un ple de victòries. Això va despistar i donar esperances, però res de res. Sembla mentida. El segon partit, va ser Suècia vs Anglaterra, molt atractiu d'entrada. A la primera part, Anglaterra feia vergonyeta. Les actuals campiones de l'edició no en feien una de bona, mentre que les sueques, amb un parell de passades, els fotien un 0 a 2. i així fins al minut 75. Entra la Chloe Kelly, revoluciona el partit. Empat, pròrroga i penals. va haver mitja hora de joc intens, ocasions... però a mesura que s'acostava el final, ningú volia perdre. I arriben els penals. Se'n llancen 14, i se'n fallen 9. Però no es fallen perquè xutin a rebentar i se'ls en va la pilota, o perquè les porteres facin grans parades. mare de déu, quins xuts més escarransits. Per mi, plim, són coses que poden passar, i seguiré al costat del futbol femení fins el final, però em fot pels mascles alfa que aprofiten qualsevol escletxa per llençar merda, fent que molts adolescents i no tan adolescents, s'ho creguin tot.

El tercer partit era un dels que tenia clar qui volia que guanyés (Suïssa) però que tenia les de perdre perquè jugava contra Ecspanya. Vaig veure només la primera part, zero a zero, amb sensacions com les de Noruega contra Itàlia. Res de joc ni criteri. La selecció ecspanyola, amb nou d'onze jugadores relacionades amb el Barça, dominava la pilota però anaven sense rumb, no desbordaven, no creaven... aix... Però era el camí per ser eliminades, tot i que no ho veia encara possible. Al final, 2 a 0, amb dos penals fallats, i classificades. Apart del meu desig habitual de derrota ecspanyola, crec que qualsevol dona i/o persona amb un mínim de dignitat també voldria que perdés. És l'única selecció que la seva capitana no porta braçalet LGTBI. Et pot agradar més o menys, però és molt significatiu dels ideals d'aquest estat feixista i masclista. Què dirien tots els "mascles-alfa" ecspanyols?

I per últim, França contra Alemanya. Semblava clar que passarien les franceses, i més deixant amb 10 jugadores a les alemanyes a l'inici del partit. Tot i això, van anar aguantant, aguantant, fins arribar als penals. Aquest cop, també en va haver un grapat, però no per mal llençats sinó per marcats amb estil. I pam, alemanya classificada i preparada per jugar contra Ecspanya a la semifinal. Per cert, que les ecspanyoles no eren les úniques que no duien el braçalet LGTBI. Les franceses tampoc. Quina sorpresa, no? Els dos imperis. Ni França, ni Ecspanya, Països Catalans!

CURIOSITATS QUEBEQUESES

Onze dies en terres quebequeses donen peu a conèixer un lloc diferent, amb una cultura diferent i unes maneres de fer.. diferents. En ser un país dels benestants, en moltes coses s'assemblen al nostre modus vivendi, i hem trobat coses que fan millor, coses que fan pitjor, i... altres coses.

Per exemple, el tema aigua. Per norma, a tots els restaurants t'ofereixen aigua gratis. Tu pots demanar altres begudes, i fins i tot aigua embotellada, però com que la de l'aixeta és bona, sempre van passant i omplint-te el got. A la ciutat, als hotels, fonts arreu per omplir ampolles o cantimplores. Això aquí és impensable, perquè l'aigua corrent de Barcelona... diguem que no és saludable del tot.

Però per l'altra banda tenim el transport. Lògicament, en estar mesos a 30 graus sota zero durant l'hivern, no donen ganes d'estar pel carrer, de manera que el cotxe és el mitjà de transport per excel·lència. Es nota en els semàfors. Molt més temps pels vehicles que no pas perles persones, que et posen un compte enrere des del moment que trepitges l'asfalt. Per com és de gran la ciutat, el transport públic és justet. Tot i que arribes a tot arreu, sempre has de fer un o dos transbordaments (si no ets al centre). Els autobusos i les estacions de metro es veuen antigues, però van ràpids, molt ràpida. Fins i tot alguns obren portes abans de parar-se! Tornant als cotxes i la circulació, hi ha molts carrers de doble sentit, i quan toca girar, és un campi qui pugui. No existeix una estona per girar. quan tens verd, tu tires, i ala que no ve ningú, gira, però vigila no estigui creuant algú, o et vinguin per una altra banda... és força caòtic. Això sí, als passos de vianants, s'aturen a la que veuen que estàs a punt d'arribar, respecte absolut. I per tancar el tema, increïble aquestes autopistes en línia recta, que des d'una punta no veus el final.

La gent d'allà, prou bé. Hi havia el tema de la llengua, que al ser francès, si vas amb l'anglès per davant, no comencem bé. Hem trobat de tot (sobretot a la Comic Con, on hi havia centenars de persones disfressades de les maneres més estrambòtiques possibles), i és cert que en general, són força atents. Fins i tot si et veuen perdut, t'ajuden, com quan esperàvem un bus en una parada que estava anul·lada. Conviuen força amb la natura animal, i no ho dic només pels mosquits, sinó perquè hi ha esquirols per tot arreu! allà on hi hagi un arbre, et trobes un esquirol. I també vam poder veure ossos rentadors (els "mapatxes" en castellà) i marmotes pels parcs de la ciutat.

Hi ha piscines i camps per jugar públics, també impensable aquí. Però per l'altra banda, el tema dels preus... com ho diria... Tu veus que una cosa et costa, per exemple, 50 dòlars canadencs (31 euros), i quan pagues, et cobren 60. Quan posen els preus , no inclouen els impostos, de manera que et quedes amb cara de pòquer. I si és un restaurant, a sobre has d'afegir la propina, que és obligatòria!

Una de les coses més curioses era quan et trobaves una església, amb la seva torre, al costat d'un gratacels descomunal. El contrast era molt bèstia. I després, et feien adonar que clar, allò no té res d'antic. Són esglésies fetes a semblança de les europees de l'edat mitja, però clar, allà, la més antiga deu tenir 100 anys!

I no podem acabar sense palar de la seva puntualitat. Si diuen que una cosa comença a les 17h, comença a les 17h, no a les 17:01h. I per acabar, igual. Són molt puntuals. Que a veure, és una bona virtut, no com els llocs on comencen mitja hora més tard... però potser en fan un gra massa. Si fas tard, pringues. I els horaris són poc turístics. Per exemple, el parc d'atraccions, el dissabte per sort, tancava més tard.. a les 21h!!!! Els altres dies, a les 20h!!

LA CLAU GAUDÍ

El primer llibre de l'estiu, acabat a Montréal, ha estat La clau Gaudí, d'Andreu Carranza i Esteban Martín. És l'últim llibre que teia pendent de llegir dels que vaig recuperar fa dos anys del pis de República Argentina. És un thriller que engloba secrets, assassinats, sectes, símbols... en una època en què tot això estava de moda, emmarcat tot al voltant de Gaudí i les seves obres.

Es prenen la llicència de convertir Gaudí en un cavaller d'un grup que posseeix una relíquia del cristianisme molt important i que una secta satànica vol trobar abans que es compleixi la profecia de la nova vinguda de Jesucrist. La protagonista és la neta de l'aprenent del genial arquitecte, posseïdor del secret d'on es troba la relíquia. a les portes de la mort, li confia la missió de trobar-la, protegir-la i fer complir la profecia. Per fer-ho, apart d'esquivar perills, ens fan un viatge per tots els edificis més importants de la ciutat: la Sagrada Família, Parc Güell, Pedrera, Casa Batlló, Casa Vicens...

Però així com La germandat de l'àngel caigut, que també és un llibre de dimonis i misteris, t'atrapa des del minut zero i no et deixa, La clau Gaudí no aconsegueix el mateix objectiu. Comença bé, sembla que serà trepidant, però a mesura que va avançant, arriben les repeticions, el no passar res, el descobrir coses de cop i volta perquè algú les diu, sense deducció ni pistes, barreja de gent a la trama que et fa embolicar el cap... Però el què vol ser més científic, les explicacions de la simbologia d'allò que va crear Gaudí, es converteixen en textos i textos avorrits, que no s'entén res, absolutament complicat i poc creïble, justament quan el què busquen é semblar real.

Així doncs, content d'haver-lo acabat, es queda en un quatre, per mi. Podria haver estat molt i s'ha quedat en poc o res. I el final... no sé, és que tot plegat sembla una broma tot plegat.

NIAGARA FALLS

Durant el viatge al Quebec amb CVG, disposàvem de 4 dies sense compromisos castellers i cadascú podia fer el què volgués. Des del primer dia tenia clar que la meva prioritat era visitar un dels llocs més emblemàtics del planeta, les catarates del Niàgara. Més enllà de la mítica escena de Superman 2, aquest indret és famós per l'espectacularitat de tots els salts d'aigua que convergeixen en un mateix punt, just a la frontera entre Canadà i els USA.

La idea era un primer viatge fins a Toronto, un segon dia visitant Niàgara, i el tercer per tornar des de Toronto. El maps indicava que eren al voltant de 5 hores i mitja, força assequible per fer en un dia. El què no deia el maps era que per sortir de Montréal o per entrar a Toronto, havies de gastar dues hores més per cada una. Així, l viatge va ser més llarg del previst, però seguia sent correcte.

La visita a Niàgara fou fantàstica. arribar i veure-les per primera vegada és com veus per primer cop la Torre Eiffel o altres llocs universals. De tant veure'ls per la pantalla, per fi els tens davant. Era impressionant veure com queia l'aigua en aquell semicercle tant bonic. Vam fer el turista, això vol dir, les activitats típiques: Journey into the falls, que et porten a baix dels salts d'aigua, on quedes ben esquitxat, i fins i tot vas per un túnel per posar-te a l'altra banda de l'aigua. I després, el passeig amb la barca i els impermeables vermells. Això va ser espectacular. Amb zero expectatives, ja que pensava que seria una volta tipus "Golondrina" de Barcelona, a mesura que ens acostàvem ja veia que allò seria molt més gran. Apropar-se a les catarates, notar com el motor del vaixell anava a mil revolucions però no avançava per la força de l'aigua, i anar rebent 'impacte de l'aigua cada dos per tres, van ser del millor del viatge sense cap mena de dubte.

Alguns repel·lents diuen que tampoc n'hi ha per tant, que Iguazú és molt millor. Doncs clar, home... evidentment! Però si no has estat a Iguazú i no ets un pedant, doncs gaudeixes de les vistes com un nen amb sabates noves.

No em vaig cansar de fer fotos i més fotos, repetint-les contínuament com si tingués por a perdre-les o marxar sense haver-les fet. I sí, la part canadenca és molt millor que la nord-americana, i no perquè la veiés, sinó perquè és evident que des de la seva banda no tenen les mateixes vistes impactants. per cert, anant amb la barca, entres als USA. Per uns segons vam ser immigrants il·legals... Fuck Trump!

Durant aquest viatge de tres dies, vam visitar Toronto i quan tornàvem, Gananoque, en una zona coneguda com les 1000 islands. Dos llocs que malauradament, per manca de temps no vam poder visitar millor. La ciutat, perquè amb l'estona que vam trigar per arribar al centre, ja no ens lligava amb fer les coses que ens haurien agradat. Ara, vist amb la distància, penso que ens hauria d'haver estat igual el descansar i poder veure bé la ciutat. I la segona, perquè l'hora de tornar el cotxe de lloguer s'acostava perillosament. Al final, tampoc hi vam arribar a temps, però bé, de tot se n'aprèn, diuen... tot i que en el meu cas, ho veig difícil.

QUATRE A L'AIRE

Dos viatges en avió demés de set hores donen per molt. Una de les possibilitats és gaudir de pel·lícules actuals en pantalla petita, i no vaig desaprofitar l'ocasió. Tot i que potser alguna d'elles mereixeria una entrada individua, he optat per posar-les juntes, com si fossin secció pel·lícules a la planxa.

La primera que vaig veure però, va ser una ja vista. En veure la llista, vaig tenir moltes ganes de repetir Wicked, ara que encara conec molt més les seves cançons. La vaig gaudir i ratifico que el final de Defying gravity és brutal. Quina força musical i visual que té.

La segona peli ja va ser un dels plats forts que tenia pendents a Barcelona: la nova de Capità Amèrica, ara ja amb l canvi de superheroi després dels fets d'Endgame. No és cap sorpresa, ho sap tothom i és profecia, que aquesta tongada de pelis Marvel no tenen ni punt de comparació amb el primer MCU. Per originalitat, pe carisma, per guió (els va fer molt mal la vaga de guionistes que van patir), per emoció... Tot i això, els diners manen, i han de seguir fabricant pel·lícules com xurros, i tot i que tornaran a ajuntar-se en un final conjunt, sense cap mena de dubte, ni passaran a la història i feina tindran per recuperar la il·lusió. Aquesta pel·lícula del capità Amèrica, "Brave new world", està bàsicament bé: entreteniment, ritme, bones intencions... un bon intent de reflotar la saga. Però poca cosa més. Inclouen en Harrison Ford de president per donar-li més impuls i atracció, però es queda en un aprovat alt.

El viatge de tornada, tot i sortir passades les dotze de la nit, implicava no dormir massa per gestionar millor el jet lag, així que de seguida em vaig posar amb la primera peli (tercera del viatge). Abans de parlar-ne, cal explicar que he estat dos dies sencers sense recordar quina peli era. No hi havia manera. per molt que m'esforcés, era incapaç de recordar què havia vist. Al final, un raig de llum m'arribà. Era "Beetlejuice, Beetlejuice", la segona part de la peli amb el mateix nom (però una sola vegada). Tot i ser Tim Burton, he de dir que la pel·lícula original mai em va agradar. Tenia els seus moments, però per mi era bastant avorrida. Tot i això, per passar l'estona i no dedicar-li més temps, va ser l'escollida per començar la tornada. Entenc però, que no me'n recordés d'ella. semblant a la primera, amb una trama
diferent però semblant, sense voler ser una còpia, però la veritat, molt txabacana, sense res destacable. Posar la Jeena Ortega per fer el paper de filla de la Winona era lògic, però era com veure la Wednesday en una altre paper semblant. De les 4, la que no aprova.

I quan pensava que no en veuria més pel cansament que duia a sobre, la curta durada d'una altra peli pendent em va fer decantar per ella. Vaiana 2 va ser l'escollida. Sense les novetats que aportava la primera Vaiana, aquesta continuació va de menys a més, per tornar a baixar als últims deu-15 minuts. una nova història, retrobaments entre els personatges, però abús de les mateixes accions còmiques (com el gall). Cançons polinèsiques motivadores, i les noves, doncs potser són també el millor del film. No la desvalororo gens, perquè va aconseguir el què semblava impossible, que m'adormís un altre cop, així que, al final, va ser molt digna.

MONTRÉAL

Després de ben bé un any des de que es va fer públic, finalment els Castellers de la Vila de Gràcia hem completat un viatge a Montréal per segon cop. L'anterior, fa 10 anys, el vaig seguir per les fotos, però aquesta vegada, juntament amb el MEC i148 castellers/es més, tocava gaudir-lo.

Apart del què representa el viatge per si sol, la proximitat (en el mapa, perquè després el trajecte va ser llarg) de les catarates del Niàgara em van fer decidir per viure l'experiència, ja que, en el fons, tantes hores en avió és difícil que les faci moltes vegades més, el preu seria més assequible per les nostres butxaques, i en el fons, era una oportunitat per veure-ho que difícilment es repetiria.

Així, el dia 3 vam agafar l'avió, i després d'unes 8 hores aterràvem al Canadà, o per ser més exactes, al Québec. Tot i perdre el seu referèndum per la independència, hi ha molt sentiment nacionalista, i de fet, l'idioma oficial és el francès, cosa que a nosaltres ens perjudicava una mica perquè en anglès, ens podem defensar, però en francès, no.

En total, dies sencers a Montréal en van ser gairebé set. Els assaigs, compromisos i actuacions castelleres agafaven força hores, afegint-se que per anar d'un lloc a un altre havies de comptar sempre entre mitja hora o una hora, uns 45 minuts de mitjana. Aquest és un dels motius pels quals tothom es mou en cotxe. És cert que als carrers no es nota, però les vies d'entrada i sortida de les ciutats són mortals. Bàsicament ens trobem dos tipus de construccions, els gratacels gegantons, i les típiques casetes de dos o tres pisos, amb aquella entrada des del carrer que prèviament has de pujar unes escales. La zona turística és mona, la part del port al costat del riu Sant Llorenç és guai (de fet, Montréal és en una illa d'un riu immens que connecta km enllà amb l'Atlàntic.

Destaquem, apart de la zona del riu, la catedral de Notre Dame (una torre en obres); la zona de l'estadi olímpic (obres) amb el camp de futbol (on Messi va jugar el dissabte que estàvem allà), juntament amb la Biodome, una mena de bosc inundat però amb 4 ecosistemes més; la illeta amb el circuit de fórmula 1 que sense la cursa es converteix en zona de passeig i té unes estàtues fetes amb plantes i flors molt boniques; el Mont Royal (d'aquí ve el nom de la ciutat), de d'on podies gaudir de bones vistes de la ciutat. Va haver molts llocs no visitats, o bé per temps o bé per no forçar la màquina, però està clar que sense els compromisos hauríem tingut aquest temps.

Un dels compromisos era la visita de la base d'operacions del Cirque du Soleil. Ells són d'allà i els de l'organització pels quals actuàvem ens van organitzar una visita comentada... en anglès (vam pilar potser només la meitat) a 50membres de la colla. Vam poder veure uns trapezistes i uns malabaristes assajant, però el més interessant era veure la zona on feien tots els vestits, element clau del Cirque. Centenars de màquines de cosir i gent fen roba.

Un segon compromís, però aquest ja era només meu va ser descobrir que hi feien una Comic Con i que hi anaven actors i actrius de renom, com l'Elijah Wood, l'Andy Serkis,la Natalia Tena, en Sean Astin... Cap a allà hi vaig anar, i després dels pagament requerits, amb qui em vaig fer una foto va ser amb en William Shatner, l'eterm Capità/almirall Kirk d'Star Trek. Amb els seus més de 90 anys, semblava de cera, però era viu i va deixar anar un "thank you" després de la foto. Altres coses del saló eren les paradetes d'Star Wars, o el cotxe de Back to the future".

I el tercer compromís era veure un festival dels indis pow-pow, amb el seus concurs de danses rituals i altres actes. El fet de ser l'últim matí, que ja estàvem cansats de tot, que teníem les hores comptades per tornar a l'hotel i comença el pelegrinatge de tornada a casa, i que amenaçava una tempesta de les grosses, va fer que estiguéssim poc temps i gaudir poc de les tradicions indígenes, els veritables habitants de la zona. Però va ser prou interessant com per sentir-se dins de la sèrie Reservation dogs. llàstima que no vaig trobar la samarreta "I loved America before it been called America".

ÚLTIMA MISSIÓ

Dos anys després de la primera part del final, es tanca la saga de Missió impossible, o almenys, així ho han anunciat. A en Tom Cruise ja se'l veu granadet, però bé vam veure l'Indiana Jones amb 70 anys, no? Qui sap. Sigui com sigui, ara per ara, es tanca aquesta saga de pel·lícules que han omplert d'acció i adrenalina les sales de cinema. 

Molt lluny queda ja la primera de totes, que va ser un dels hits de l'època, i alguna de les seves escenes formen part ja dels mites del cinema d'acció. A partir d'ella, s'han anat succeint les altres pelis, fins arribar al final, a la sentència mortal.

Aquesta segona part i capítol final està més o menys en la línia de tota la sèrie, però... què voleu que us digui? Per ser l'última, he de reconèixer que esperava alguna cosa més. Més emoció, més sorpreses, més espectacularitat... No vull ser un crític aixafa-guitarres, però tinc la sensació d'haver estat veient una versió moderna del clàssic "jocs de guerra". En aquella pel·lícula, una màquina s'apoderava dels arsenals nuclears i volia llençar un atac a tots els països del món.us sona, no? Doncs ja ho tenim aquí. És cert, que ara estem al 2025, que hi ha tot l'equip de Missió impossible, i per tant, no és una peli familiar, però la base, té gràcia perquè en el fons és la mateixa.

Per aquest motiu, n'esperava alguna cosa mes. Són mes de dues hores i mitja!! I sí, quan hi ha acció, és acció de la bona, ben filmada, espectacle... però les escenes entre aquests moments, que en són moltes, són extremadament lentes. A la llarga, potser són 4-5 escenes de les mogudes, i la resta, palla. Interessant, però palla. Estic satisfet, però m'atreviria a dir que de totes les pelis de la saga, és la més fluixa. I la primera part d'aquesta sentència mortal, li dona unes quantes voltes.

Però bé, la donem per bona. Un apunt encertat, fer sortir el pobre home de la primera peli de totes, el de l'escena a la CIA, trenta anys després, en una illa perduda degut al què li va passar llavors. Gira el món i torna al Born. I l'Ethan Hunt, a l'armari.

ANOTHER LIFE (x2)

I com deia a l'entrada d'ahir sobre Yellowstone, m'havia proposat marxar amb els Castellers sense deixar cap sèrie a mitges. Ha coincidit que les dues hagin estat les últimes d'aquesta tongada de temporades de sèries ja començades. Quina casualitat que justament, Another life va ser l'última sèrie "nova" abans d'aquest experiment, i que hagi estat justament la seva segona temporada qui el tanqui. Entremig, hem revisitat The Yellowjackets, The strain, Valhalla, Reservation dogs, Abott elementary, House of dragon, Lost in space i la ja anomenada, Yellowstone, nou en total. Algunes ja estan acabades, i altres a l'espera de noves temporades. I altres encara tenen la continuació a la llista d'espera. Però ara ja les anirem alternant amb sèries desconegudes fins el moment. Però tot això, ja serà a mitjans de juliol.

Another life és una sèrie que ha passat moments de tot. En un principi semblava que no tenia futur, però de mica en mica, diferents circumstàncies li van donar el sentit de ser vista fins el final, i gaudida en mesura. La segona part, no ha decebut del tot. Ha seguit mostrant-nos les desventures d'aquests astronautes que volen saber les intencions d'aquesta raça extraterrestre que ha deixat un artefacte a la terra. Veiem com evoluciona la seva aventura, combinada amb el què van descobrint a la Terra, i com de mica en mica tothom va reunint-se en els capítols finals.

Així que d'entrada, un dels punts més positius de la sèries és que s'acaba, té un final. No acaba la temporada amb un final obert per possibles temprades més. No. Aquí s'ha acabat, i és d'agrair. No cal donar-hi més voltes. De fet, hi ha moments en què tens la sensació que la sèrie avança a mesura que es van fent els capítols, com si anessin passant coses inconnexes, sense un objectiu clar, com si anessin improvisant. Ja se sap que això no és així, però el que anava passant deixava entreveure que funcionava així.

Al final doncs, tenim una resolució del conflicte. No és original, però és un final (per això també aquesta sensació de "anem fent i ja ens ho trobarem quan toqui acabar la sèrie). Però bé. NO estarà al top deu, això crec que no. Entretinguda, però massa anàrquica. De fet, els efectes especials-espacials són bons, però l'artefacte del planeta és un objecte de colors gens tecnològic, xoca molt la incoherència tècnica. I un dels elements clàssics d'aquestes trames, la intervenció, normalment maldestre, dels governs i polítics, aquí no acaben d'aparèixer del tot fins el final, però tampoc sense ser invasius. Poc creïble tenint en compte l'intervencionisme penós que acostumen a fer els governs.

Per la resta, com deia, un bon entreteniment que conclou per fer lloc a sèries encara no descobertes.

YELLOWSTONE (x2)

Abans de creuar l'atlàntic amb els Castellers, vull tenir enllestides aquestes sèries que he estat veient darrerament que es tracten de segones, tercers o quartes temporades d'algunes ja conegudes, deixant en llista d'espera les que encara no he descobert. Me'n quedaven dues d'aquesta tongada, i avui he acabat la segona temporada de Yellowstone.

A l'entrada sobre la primera temporada ja explicava la sorpresa per esperar-me una cosa i trobar-me una altra de diferent. Aquesta vegada, ja sabia què anava, i un cop enllestida, puc dir que m'ha agradat més que la primera, i fins i tot podria dir que bastant més. Les trifulgues entre els poders d'aquella zona de Montana passa per diferents situacions, i els guionistes se les empesquen per ajuntar enemics per a lluitar contra altres. Sigui com sigui, una trama enganxosa, duta amb destresa pels seus creadors. També en aquella entrada anomenava aquesta sèrie com el Falcon Crest del segle XXI. Realment, així ho sembla, però amb una dosi de qualitat molt més elevada, i amb grans diferències, no ens enganyem, ja que allò era un culebrot i això no, però puc seguir dient que l'essència és la mateixa, només que al concentrar-se en pocs capítols, tot passa de cop i de pressa, donant-li molt ritme i emoció.

Un cop més, el repartiment és clau per a l'èxit de la sèrie. No desentona ningú, ni bo, ni dolent, ni mig bo ni mig dolent, principals o secundaris. I hi ha personatges que ho broden de lo capullots que arriben a ser (com la Beth), però és que tots ho fan a la perfecció, mimentitzant-se i interpretant el seu personatge el més real possible. La trama ens porta a conéixer dos malvats que provoca que els enemics habituals hagin d'aliar-se. Hi ha escenes que sorprenen i que et deixen amb la boca oberta perquè no t'ho esperes. L'únic però el tenim a l'últim capítol, que quan esperes que passi alguna cosa... al final no hi ha canvis significatius apart del desenllaç típic. Aquí han sorprès però per no oferir-nos un final de temporada trepidant.

Tot i aquesta decepció, la família Dutton, la reserva índia, els vaquers, els rodeos, les baralles... tot, absolutament tot ha estat a l'alçada de les expectatives, i les ha pujat dos o tres graons més de cara a la tercera temporada (en té quatre). Veurem si respon amb la mateixa qualitat, o com a mínim, podem seguir gaudint ni que sigui d'aquells paisatges brutals que ens ofereixen les localitzacions de la sèrie. Quina enveja de paradís... Si no fos per la maldat de les persones, ho seria.

PEL·LÍCULES A LA PLANXA (7)

SPECTRAL: Tot i que no la vaig veure mentre planxava, des del minut zero tenia clar que podia ser una de les candidates a aquesta categoria. La vaig mirar com a pel·lícula de sobretaula i va complir amb les expectatives: acció, emoció, i ganes de buscar la diferència, que a l'hora de la veritat, amb tant plasma i espectre, volen fer passar per ciència una cosa que no és (com si els caçafantasmes fossin també coses reals). En aquest cas, en una gerra civil a Moldàvia (seria bo saber el perquè de la localització), apareixen una mena d'éssers espectrals i invisibles que es van carregant a tothom travessant-los. Sort dels USA (com no), que tenen la manera de poder-los veure i mes tard, poder-s'hi enfrontar; què faríem sense ells (a part de viure en pau)??? Sigui com sigui, entreteniment bàsic però tampoc deplorable. Aprovat.

SUCKER PUNCH: Aquesta sí que és una peli de planxa total. Una paranoia del director de 300, en la seva línia: una història amb violència, amb personatges mig heroics-mig estranys, trama distòpica, i imatges d'acció a càmera lenta i amb tombarelles. L'equip de noies protagonista és qui dona ales a la història, molt més que la paranoia col·lectiva, i tot i el desgavell de tot plegat, aconsegueix crear una química estranya amb l'espectador que l'arriba a divertir o mantenir interessat en el què està veient. Això sí, sense deixar la planxa. Crec que no ha anat massa lluny.

NEXT GOAL WINS:  Qui marca guanya és la traducció del títol d'aquesta pel·lícula que en castellà en diuen "El peor equipo del mundo". Explica la història real de la selecció de futbol de Samoa americana, que va perdre per 31 a 0 en un partit de classificació pel mundial, convertint-se en la golejada històrica més bèstia. Després d'aquell fet, la federació del país contracta un entrenador fracassat estranger per intentar simplement marcar un gol en algun partit. Els jugadors que es troba són diguem-ne, poc competitius, però finalment aconsegueix no tan sols marcar n gol, sinó guanyar a Tonga per 2 a 1. La peli és una comèdia que recorda aquells fets verídics, i fins i tot ens mostra la primera jugadora transgènere en jugar. Tota una fita. Pel·lícula distreta, divertida i emotiva ala vegada.

CARRY ON: Un thriller amb el títol de "Equipaje de mano", que déu n'hi do, sense tenir massa pretensions, aconsegueix mantenir la intriga i els nervis durant ben bé tota la pel·lícula. Uns terroristes volen ficar una bomba dins un avió per cometre un atemptat, i fan xantatge a un dels policies que vigila les cintes d'equipatge per tal de colar l'explosiu sense problemes. Les amenaces comencen fent efecte, però de mica en mica la història es va trenant per intentar salvar l'avió i els passatgers. Com deia, no n'esperava molt i fins i tot mereixeria, per la bona estona passada, no estar catalogada dins les pelis de planxa, però al final es queda en aquest grup, sobretot per incompatibilitat de temps i publicacions.

LA MIRADA DELS ÀNGELS

Dos mesos i mig després de "Els vigilants del far", acabo "La mirada dels àngels", el vuitè llibre de la sèrie de Fjallbacka de la Camila Läckberg. Com deia en aquella entrada, potser era el primer de tots els llegits fins el moment que no m'havia acabat d'entrar, i per aquest motiu pensava que trigaria una mica en llegir el següent, però ha passat una d'aquelles coses que costa que passin. Vaig començar un nou llibre després del darrer (Toxina), i quan ja portava moles pàgines, estava molt però que molt avorrit. Es tracta de L'ombra del vent, un llibre que ha rebut elogis i el boca-orella el deixa molt i molt bé. Doncs com que m'havia arribat a les mans, em vaig dir que potser ja era hora de llegir-lo. Quina decepció. Em sap greu, perquè segur que és bo, però m'estava deixant fred, m'estava costant trobar estones per llegir-lo i avançar... I al final, després de moltes pàgines, vaig decidir deixar-lo.

Després d'aquella decepció, i tot i el què havia passat amb Els vigilants del far, començava una aposta teòricament segura per reenganxar-me a la lectura amb el nou ca d'en Patrick i l'Erica. Aquest cop, ens endinsem n ela misteriosa desaparició de tota una família que dirigien un internat per estudiants en una illeta al costat del poble, i que només va quedar la filla petita. Anys després, la filla, ja una dona, torna amb el seu marit al mateix lloc per quedar-s'hi a viure. Primer intenten cremar la casa amb ells a dins, i després els tirotegen. Sembla que algú els vol mal, i segurament està relacionat amb el què va passar trenta anys enrere.

El llibre ha anat de menys a més. Tota la primera part m'estava passant com a l'anterior capítol de la sèrie. Les parts que ens parlaven dels estudiants d'aquella època, ara ja grans... em costava molt de seguir qui era qui, què feia què. Una altra vegada la trama relacionada amb els nazis de la segona guerra mundial, dona a entendre que l'autora hi té una mica d'obsessió. En un principi, es veu la relació dins la trama, però ara ja comença a ser un tema forçat i innecessari per seguir el cas sense aquesta relació. I en el fons, més del mateix. Però a mesura que vas avançant en el llibre, la cosa va millorant, i acaba sent un final emocionant i interessant, d'aquell interès que no vols deixar el llibre, sinó que vols saber com continua. Així doncs, té un crescendo que ha fet aixecar el vol a la història de manera destacada, sense arribar a ser com els altres llibres, però almenys s'ha frenat la caiguda.

Trobo a faltar més intervenció dels secundaris. En Martin, amb una baixa, apareix poquet, el suficient per saber què li passa i aparèixer al final; l'Annika, gairebé inexistent; en Melberg apareix en comptades ocasions; i la paula també està de baixa per l'embaràs. Se'ls troba a faltar. Només en Gosta té un protagonisme important, donat que com a policia ja va investigar la desaparició de la família. 

Ara sí que torno a dir que potser passaran uns quants llibres abans de seguir amb la sèrie. Només queda un per arribar a La bruixa i per fi, poder llegir el més nou. Donem-li temps.

INFÀNCIA SOBREEXPOSADA

Aquesta setmana van passar per la teletrés un reportatge sobre la publicació d'imatges i vídeos de menors d'edat a internet, a través de les xarxes. No es tractava sobre l'ús que en fan els nens, nenes i adolescents, sinó que se centrava més en el "sharenting", és a dir, quan qui publica aquestes imatges són els propis pares i mares.

El documental no et deixa indiferent. I perquè no sigui dit, no tot són veus en contra. Hi apareixen una parella i una mare que no només no reneguen del què han fet sinó que ho defensen i ho seguiran fent. La resta de comentaris, en contra: des de pares i mares que ho feien i han fet una pas enrere, a pares i mares que veuen els perills, adolescents que se'ls pregunta perquè passa això, advocats/ades, criminòlegs, policia... I el plat fort, un pedòfil darrer la mampara. No cal dir que els moments més tensos són quan parla el pedòfil i quan parlen els influencers de merda, estúpids integrals que defensen la seva feina i la sobreexposició dels seus fills.

Realment, hi ha gent que està penjant contínuament la seva vida a Instagram o TikTok. Després hi ha els que no paren de fer postureig. I també hi ha els que vinga fer balls o actuacions amateurs per guanyar-se els likes de rigor. I llavors parla el pedòfil. El pedòfil que diu que "quan et sent atret per un nen o una nena i la veus a l'Instagram, se te'n refot si va despullat o vestit. Que si et vols masturbar amb aquella cara davant, 'és igual que vagi tapat fins les orelles." Aquí hi ha la primera òstia. Tu només penses que pots penjar el teu fill a xarxes però sempre vestit. I pam, resulta que a ells els és igual. En el fons penses que és cert. Quan tu t'enamores d'algú, t'enamores de la persona, no pas només quan està despullada. Ufff. Cometari apart per als pares i mares que pengen a xarxes els seus fills i filles sense alguna peça de roba, banyador, bikini... 

La segona òstia ve quan el pedòfil diu com n'és de fàcil contactar amb els menors. Els és molt fàcil descobrir amb el què es penja l'escola on va, per on passeja, estiueja... Ell comentava que va veure l'escut de l'equip de bàsquet, el busca a internet quan entrena i a quina hora, i allà el va anar a buscar. Pam. Diu" És que els pares ens ho deixen en safata" i afegeix "és tan fàcil enganyar a un menor". Ufff, quina por. I que està en aquest reportatge per fer adonar a la gent com de fàcil ho tenen per actuar. Els experts diuen el mateix. Amb els programes informàtics actuals, els malalts poden fer el què vulguin. I que els murs de protecció no serveixen per res, només endarrereixen el pitjor. Que quan penges a internet, per molt que tu ho esborris, a internet es queda, i ells ho troben.

I després apareixen els programes d'intel·ligència artificial que agafen la foto i li posen el cos despullat. Sembla absolutament real. I el mal que es pot arribar a fer fent circular tot això... I que ningú posi remei. I que amb tota aquest informació, costi tant que es prohibeixi o que la llei actuï. Clar, és que després apareixen aquells pares influencers dient que fan el què volen, que no fan cap mal, blablabla... Sense ser influencers, tenim molts pares i mares així al nostre voltant.

Tanco amb una de les frases que fa servir el criminòleg digital: "La humanitat és un monstre".

EL 47

Tot i ser una pel·lícula de planxa (pel moment en què la vaig veure), entraria dins el catàleg de les de sofà. Però amb el temps que feia que estava en llista d'espera, si no la començava a veure planxant, no tenia clar quan ho faria.

Independentment de la lectura política que es pugui fer de la peli, és evident que estem vivint un bon moment dins el cinema català, tot i que mentre estiguem dins l'estat ecspanyol, no podem gaudir de massa reconeixement, excepte l'idil·li que viu la Carla Simon amb els festivals d'arreu del món. Les pelis d'aquesta directora tenen aquell aire independent i alternatiu que tant agrada als crítics i jurats del món del setè art fora de l'àmbit purament comercial. Però la veritat és que darrerament, s'estan fent pel·lícules molt interessants a casa nostra, ja sigui per les trames que ens són properes o interessants, o perquè realment estan molt ben fetes. Aquí estarien per exemple Casa en flames, Marco, Saben aquell... i ara també, El 47.

La pel·lícula ens explica un dels fets més curiosos dels viscuts en la història recent de la ciutat de Barcelona. Primer, es presenta al públic aquest grup d'immigrants ecspanyols que van fugir de la seva terra per venir a Catalunya per veure si tiraven endavant la seva vida. Molts d'ells, van haver de construir les seves cases maó a maó per poder-se quedar a viure. Així neix el barri de Torre Baró. Un cop fetes les cases, ells es feien els carrers, portaven la llum i l'aigua el màxim de prop que podien, i mentre la ciutat es feia gran, ells seguien aïllats. El 47 és l'autobús que el seu conductor, veí de Torre Baró, va dur fins al seu barri, protagonitzant un "segrest", ja que les persones que hi havia dins, no van ser forçades en cap moment. El conductor, volia, amb la seva acció, demanar a l'ajuntament que se'ls tingués en compte i es fes arribar transport públic fins allà. Fins aquell moment, totes les seves demandes de mateix havien estat ignorades. El conductor va ser detingut però la pressió popular va aconseguir que l'alliberessin, i poc temps després, els autobusos van arribar fins a aquell barri, i de mica en mica, es va anar incorporant la civilització.

La peli està bé, és interessant i ben feta, bons actors i actrius, i en el fons, és una anècdota curiosa que no deixa indiferent. Els anys viscuts a Roquetes, al costat de Torre baró, han donat aquell plus d'empatia necessària per entrar més a la trama, ja que, tot i que no seria un d'ells, sí que en aquells personatges podia veure gent semblant en el rostre dels meus antics veïns i veïnes.

A partir d'aquí, ala polèmica política. Algunes persones veuen en la pel·lícula un intent de normalitzar i espanyolitzar-nos encara més, justificar el seu castellanisme, l'acceptació del castellà que cada vegada és més present a la nostra societat. A veure, vista la peli, jo no veig tanta mala fe. S'explica la història i la mires dins el seu context. Ja està. No té més. Si li vols veure tres peus al gat doncs, sí, clar, pots; però segur que molta de la gent que tant es queixa de l'ecpspanyolitat de la peli són els primers en parlar en castellà a la botiga.