ANEM IGUALS? ANEM IGUALS!

Qui hauria de dir, després de tants anys parlant de les temporades dels equips masculins i femenins del Barça, que arribaria un dia, que tots dos anirien agafats de la mà. Els últims anys, l'equip de les noies ha anat convertint-se en una màquina de fer futbol, acaparant títols col·lectius i premis individuals. En canvi, els nois, molt més erràtics, donaven més desil·lusions que altres coses

Fins que aquest any, amb l'arribada d'en Hansi Flick i que els jugadors han decidit posar-hi remei, ens trobem que els dos equips estan seguint una mateixa trajectòria triomfant. Per ara, tots dos ja s'han proclamat campions de les respectives Supercopes. També els dos equips han arribat ja a les finals de copa. A la lliga, tant nois com noies van líders en solitari. I pel què fa a la Champions, aquest dimarts es confirmarà que els dos equips es troben a les semifinals. Van iguals, però igual per dalt. Ja veurem si quan acabi la temporada han aconseguit els 4 títols, o si se n'ha escapat algun. Que bonic seria i quin missatge al món del futbol... Somiar és gratis.

L'equip femení segueix sent el favorit per guanyar-ho tot. Una final de copa amb l'Atleti, una lliga que no s'hauria d'escapar... Poden perdre, és clar, ja ho han fet, aquest any massa vegades, i a més, el joc no és tan fluid; però per lògica, si fan el què toca, no hauria d'haver sorpresa. A la Champions no està tan clar. S'acosten unes semifinals contra el Chelsea que ja ens podem calçar. Hauran de donar-ho tot per arribar a la final de Lisboa.

L'equip masculí, té una final de copa a priori més complicada, perquè torna a ser contra el Madrit. Tindrà lloc d'aquí dues setmanes, així que ben aviat sabrem com segueix aquesta història dels títols d'aquest any. A la lliga van molt bé, però qualsevol badada la poden aprofitar els blancs per caçar-nos. No podem badar, però encara queda molt. I a la Champions, molt seria quedar eliminats a quarts, portant un 4 a 0 de l'anada. Només un equip ha aconseguit remuntar un 4 a 0 a la Champions. El Barça en la remuntada del PSG. A semifinals, Bayern o Inter, ja veurem. Equips forts i poderosos, però els nois, si juguen com ho han fet aquest any, ens permeten somiar a l'engròs.

Ja som a abril, i en dos mesos tindrem el desenllaç de tot plegat. Qui sap...

NO HI HA PARAULES

Adolescence. Brutal. Excepcional. Emocionant. Trista, molt trista. Com quatre capítols d'una minisèrie poden ser tan determinants a curt termini. "Lo bueno, si breve, dos veces bueno". Doncs mira, dos cops, i tres, quatre o deu. Finalment, sí que he trobat paraules per descriure el què em passa pel cap després de fer un intensiu (dos capítols dissabte i dos diumenge) d'aquesta minisèrie que està fent parlar a tothom que la veu.

Parla dels adolescents d'avui en dia, de com viuen abduïts totalment pels likes de les xarxes socials, i com es relacionen entre ells i amb els adults (ràbia, menyspreu, odi, fàstic...). No pateixo pels espòilers, perquè tothom sap de què va a hores d'ara. Fins i tot jo, que no m'entero de res, ho sabia.

Així que en el primer capítol veiem com una unitat de policia deté a un nen de 13 anys acusat de matar una companya de l'escola. En aquella hora l'acompanyem a comissaria (està gravada a temps real), i el veiem a ell mort de por, els seus pares i germanes incrèduls i angoixats, i als policies fent la seva feina. En el segon, uns dies després, seguim els dos policies quan van a l'institut a parlar amb alguns nois i noies, i descobreixen que hi ha un món amagat sota els posts d'instagram i els comentaris. En el tercer, assistim a la conversa, uns mesos després, entre el noi i una psicòloga. I en el darrer, un any després, a pocs dies del judici, ens trobem a la família mirant d'acceptar el què ha passat.

Com deia, està gravat amb el mètode de pla seqüència, sense talls, gravant-ho tot seguit. Això feia que si hi havia qualsevol error, calia tornar a començar des del principi. Quina bogeria, i quina manera de fer art, perquè entre el sistema emprat a la sèrie, amb la música, els silencis, i un càsting excel·lent de tots els actors i actrius, tot acaba donant lloc a una petita obra mestra. Llàstima del tema que és tan brutalment trist.

No sabria dir quin capítol em va afectar més, tot i que sí que ho sé. El final del quart, amb les paraules del pare plorant a l'habitació del nen... ufff... allà em vaig trencar del tot. A les altres escenes, patia, m'emocionava i notava com se'm tallava la respiració. Però és a l'últim minut quan apareixen les llàgrimes. Suposo que veure-ho des del vessant de pare és trencador. Després també (sobretot el capítol 2) tens la visió de mestre. Sigui com sigui, no em deixa gens indiferent, al contrari em deixa més preocupat que mai.

Posem exemples. En el primer capítol, a mesura que va passant tot, acabes pensant realment que no pot ser veritat, quan el nen li diu al seu pare que ell no ha fet res, i li diu, i li ho torna a dir. Fins que posen les imatges del vídeo. Aquells segons entre pare i fill després de veure-ho... patapam, primera castanya al cor. En el segon, la part més educativa. Realment a les escoles, no es fa prou per evitar assetjaments, burles, etc. És veritat que per actuar cal saber què passa, i normalment, tothom amaga la veritat, es pateix en silenci. Però que es peca de bonisme, això és letal. Ja es pot dir la sentència de que "això és cosa de nens", és una fal·làcia i que ja no és així. Mentida. Si fos veritat, hi hauria més disciplina. Es donen massa oportunitats. Ep, que s'han de donar, evidentment. Però de tant en tant, cal ser estricte, perquè a qui s'ha de cuidar més, a la llarga, és a la víctima. El tercer capítol, l'entrevista amb la psicòloga, quan el Jamie té els atacs d'agressivitat, passes la mateixa por que la terapeuta, que aguanta ferma tot el què passa... fins que el nen marxa i llavors surt tota la desesperació. I l'últim capítol va fent, vas evident, fins al final, quan el nen truca al pare i escoltem la conversa i el diàleg que s'estableix entre pare i mare qüestionant-se què han fet malament.

És una sèrie terroríficament meravellosa.

GIRA EL MÓN I TORNA AL BORN

Davant de la impossibilitat (almenys per ara) de gaudir de concerts d'estiu com l'any passat, per acabar el mes de març vaig assistir a un que em feia especial il·lusió. Resulta que una colla de músics diversos s'ajunten de tant en tant per fer concerts amb les cançons dels irlandesos The Pogues. Red roses for me se'n deia l'espectacle. Desconeixia si participava algun integrant de la banda original, però igualment, calia anar-hi.

The Pogues és una de les meves bandes preferides. Estaria en el top ten sense cap mena de dubte. Fa poc més d'un any ens va deixar el seu líder, el carismàtic Shane McGowan, present al concert amb una foto emmarcada al mig de l'escenari (foto que van trencar durant una cançó, provocant el pànic). Anem a fer història. Quan anava a segon de BUP, vaig assistir al meu primer concert en directe, un d'en Lluís Llach, al Palau d'Esports, per reivindicar la llibertat de Palestina (caram, ja és casualitat que tants anys després, encara la ballem amb el tema); casualitat perquè el segon concert va ser, al mateix lloc, dels UB40. Hi anava amb mon germà, i va resultar que abans dels músics del reagge, tocava una banda irlandesa desconeguda per mi. Eren els Pogues. Des d'aquell dia, tot va canviar. Quina força, quina potència... A partir de llavors em vaig convertir en un fan del grup, comprant els seus discos (sí, vinils, tots). 

Jaus podeu imaginar la il·lusió quan, en el concert d'aquest divendres, van demanar que aixequessin la mà els que havien vist The Pogues en directe. no n'érem molts, però allà estava el meu braç aixecat ab orgull. Per cert, cal dir que era dels joves de la sala. Gairebé tothom em passava l'edat. També n'hi havia per sota, però molta calba i molt cabell blanc... Per cert, que bo tornar a cantar en un concert "Visca la terra... lliure" i la seva continuació. Va ser com traslladar-me a la meva joventut.

El concert en si va estar molt bé. La música molt forta, i d'aquí el mal de cap que em va durar tot el dissabte (coses de l'edat, també). Van resseguir els seus millors èxits, ben tocats, ben cantats, i ben taral·lejats pel públic assistent. Anaven pujant col·laboradors (trompetes, saxos, violins...) en determinades cançons, i fins i tot una noia per cantar el clàssic Fairytale of New York. No hi havia cançó que no conegués o que no m'agradés. I algunes d'elles, són francament genials. Una bona estona (llàstima del temps d'espera; deien a les 20h quan van ser les 21.30h). A part d'això, un deu. Visca The Pogues i visca Irlanda!

ZERO DAY

Després del començament de l'any formidable amb Say nothing, no vaig tenir massa sort amb les sèries que van venir a continuació. Però ara sembla que he posat seny i porto una bona ratxa. L'última, Zero day, una minisèrie (perquè té sis capítols) en clau conspiració política molt interessant, i més en els temps que corren. Potser té la mateixa "sort" que Civil War i es veu relegada a l'anonimat per no fer emprenyar les altes esferes dels USA.

Sigui com sigui ha estat molt interessant; no una passada, però sí prou engrescadora per estar intrigat i interessat en la tram que ens explica. Es produeix un col·lapse informàtic d'un minut als Estats Units que provoca que s'apagui absolutament tot. En aquest minut, cauen avions, accidents, una mica de tot. Es crea una comissió per investigar aquest fet i buscar els culpables, una comissió encapçalada per l'anterior president dels USA, un Robert de Niro en un paper dels que li van a la mida. A partir d'aquí, qui pot haver estat, perquè... es van succeint les sospites i les trames interessades pels poders del país. Tot i ser mig previsible, et guarda unes quantes sorpreses que li donen emoció i vida fins a l'últim minut.

Un cop més, ens trobem en una situació de ficció distòpica però que malauradament no és del tot descabellada, sinó que podria ser possible. És més lògic un ciberatac i la gent tornant-se boja, traint-se els uns als altres, que no pas un atac alienígena. En els temps que corren, les motivacions d'uns i altres s'entenen perfectament, però és cert que fa por adonar-se com cada vegada ens acostem a un futur més incert i perillós. Fa por.

Mentrestant, gaudim de sèries com aquesta, ben fetes, amb lògica i ritme que permet anar-la consumint en poc temps. I clar, veure en Robert de Niro sempre té premi.

YELLOWSTONE

Un cop més em poso a veure una pel·lícula o una sèrie en aquest cas, pensant-me una cosa i resultant una de diferent. Havia sentit a parlar de Yellowstone, i en deien bàsicament coses bones. Jo m'imaginava una sèrie ambientada a l'oest americà, tipus Silverado i companyia... I sí, hi ha cowboys, i indis, i rodeos, i ossos, búfals i cavalls. Però ens trobem en territoris de Montana en ple segle XXI, on alguns autòctons viuen de la ramaderia com "antas", i els indis viuen a la reserva, on no fan molt l'indi. La segona sorpresa é que el protagonista és... en Kevin Costner! No es troba al segle XIX, però fa el seu paper igualment com si hi fos. Potser fent Yellowstone li van venir ganes de voler crear la seva particular obra mestra de Horizon (i que ja sabem com va anar).

Un cop vista la primera temporada, tot i trobar-me una cosa que no m'esperava, és bona, força bona. El descol·locament del principi em va deixar una mica fora de joc, però passada la sorpresa, he anat entrant a la història i m'ha anat captivant tots i cadascun dels seus personatges, a quin més pirat. És que perdoneu-me siem passo, però és com estar veient Falcon Crest del segle XXI. No es poden comparar, perquè la sèrie dels 80 era un culebrot de capítol diari, i per tant, les trames eren múltiples i enrevessades. Però jo, hi veia similituds en el fons. Aquí, la família Channing és la família Duton, i enlloc de vinyes, tenim ramats de vaques i cavalls. Evidentment, la qualitat de l'acabat és diferent, per molt ben cuidat i treballat el de Yellowstone, només faltaria que fos com la sèrie de fa quaranta anys...

La família protagonista representa el bo i millor de la contrada. Han donat poder i força al territori, però són una colla de dèspotes autoritaris a l'hora de fer les coses a la seva manera. Ni els bons són tan bons ni els dolents són tan dolents. El patriarca té les seves històries, i tres dels seus fills arrosseguen les seves particulars. Apareixen també els treballadors del ranxo, i a partir d'aquí es munta tot un univers força peculiar però ric en situacions diverses i interessants per fer de la sèrie un bon entreteniment.

Acabada la primera temporada, he volgut saber si realment a Montana encara viuen com si fossin al salvatge oest. La resposta és que a la sèrie està molt exagerat, però sí que es poden trobar ranxos amb aquest funcionament. Curiós, si més no.

YOUNG WOMAN AND THE SEA

No recordo els motius pels qual vaig guardar aquesta pel·lícula a la llista de favorits, ja fa molt de temps. Potser era per veure en acció a la Daisy Ridley, o potser perquè el tràiler estava ben muntat per donar-te suficients al·licients com per donar-li una oportunitat. sigui com sigui, s'ha passat mesos a la llista esperant el seu moment, i he de dir que l'espera ha valgut la pena. M'ha agradat, i molt, sense ser gens pretensiosa m'ha mantingut l'interès des dels primers minuts fins l'últim. Té, òbviament, les seves pujades i baixades, però està rodada amb la suficient gràcia com per fer-la amena, entretinguda i que es converteixi en un descobriment.

La història es basa en fets reals, quan el 1926, una filla d'un carnisser de New York, es converteix en la primera dona en travessar el Canal de la Mànega, és a dir, nedar la distància entre França i Anglaterra. Seguim la seva història des de que era una nena i sobreviu miraculosament al xarampió. Veiem la seva lluita per aprendre a nedar (les noies no ho feien), i com es van trobant les noies que ho volen aconseguir fins que arriben a les olimpíades del 1924 a París. Després, ve el gran repte.

Buscant informació, esbrines algunes diferències entre la realitat i la ficció, però aquestes llicències que es prenen els de la peli, són bàsicament per donar un toc més dramàtic a la pel·lícula, més intriga o més rapidesa, però en cap cas desvirtuen el missatge de la mateixa, així que li perdonem.

La qüestió aquí és el missatge en si, l'aprenentatge que pots treure d'ella: El motiu pel qual vol aprendre a nedar (hi ha un accident d'un vaixell i moren gairebé totes les dones perquè no en saben); la vida de les dones en aquella època, destinades a casar-se i en alguns casos, pactat; les diferències entre esportistes masculins i femenins (com són tractades i ningunejades); l'esforç de superació; el valor o la no por a la mort... Hi ha tantes coses a la pel·lícula que sembla mentida allò que he comentat altres vegades, que no sigui més coneguda que altres que són merda absoluta. 

He de reconèixer que la història l'he vist convertida en un projecte a l'escola, d'aquests que han de ser els noms de classe, aprofitant que justament l'any que ve farà 100 anys de la gesta. Però com embolicar-ho per tal de no ser un tema feminista i que trobi el rebuig dels nois de la classe? Els nois estan una mica farts de tant protagonisme de les dones, i aquest hi ha de ser, però cal fer-ho de manera que ells s'hi apuntin, que no es produeixi l'efecte contrari, que és el què està passant ara. Li donaré unes voltes i a veure si al setembre tinc la solució. Si ho aconseguís, veure la peli a l'aula serà obligat.

MARCO

El 2024 va ser un bon any pel cinema català o en català (depèn del punt de vista i de la ceba). A l'èxit de "Casa en flames" i "El 47" cal afegir-li "Marco". I no, no estem parlant del nen italià que va a buscar la seva mare que va emigrar a Argentina, no. Estem parlant del biòpic sobre la figura d'Enric Marco, un home que va ser reconegut per ser un dels supervivents dels camps de concentració nazis, i que va arribar a ser el president de l'associació de deportats de tot Ecspanya.

El 2005 es va descobrir la farsa, que tot s'ho havia inventat, i ja us podeu imaginar la cara amb la què es van quedar els seus companys de l'associació, els polítics que l'havien recolzat i escoltat, la seva pròpia família... quin engany. Això sí que era una enganyifa dels de dalt, tot i que els de dalt no ho eren pas, de dalt. La pel·lícula va repassant els fets, centrant-se ja en els últims dies de la farsa, quan un historiador el descobreix just en el mateix moment en què han aconseguit la implicació del llavors president ecspanyol en els actes de commemoració dels alliberaments dels camps. Quina contradicció en el mateix moment...

La pel·lícula en sí no té grans moments, o perquè ens entenguem, no és res de l'altre món. Bàsicament la seva força recau en dos factors: el primer, la interpretació que en fa l'Eduard Fernàndez d'aquest personatge. Brutal. Com sempre que actua (aquest noi és molt bo). I la segona, la història en sí. És molt bèstia veure com algú pot arribar a enganyar a tothom d'aquesta manera. És cert que és molt desconcertant el motiu, ja que no ho fa per enriquir-se, ni tampoc sembla que sigui per fer-se famós, tot i que seria un dels raonaments. Ell va dient que ho feia perquè era necessari parlar d'aquelles persones que van morir en aquells camps de la mort dels FDP dels nazis. Però clar, encara que el motiu fos digne, això no es pot fer. Per les persones que realment van viure aquell infern, aquest home és una mentider i un cabronàs. I es pot entendre, és clar que sí. El dolor no es pot substituir, no es pot falsejar d'aquesta manera.

Reconec que és sorprenent veure com el veritable Maco, un cop desemmascarada la mentida, es passa la resta de la seva vida justificant-se i dient que no n'hi havia per tant, a la vegada que encara intentava seguir mentint i dient que sí era veritat, encara que no fos aquella. Increïble, la veritat és que aquesta dèria el va convertir en una persona grotesca.

Tot procurant no deixar-se enredar per falsos testimonis, com és d'important, i en els temps que corren ara, de seguir parlant e tot el què va passar, sobretot a les escoles i instituts, abans que el feixisme aconsegueixi manipular de tot el cervell del nostre jovent.

HO SAP TOTHOM I ÉS PROFECIA

En pocs dies de diferència hi ha hagut unes quantes notícies i/o entrevistes relacionades amb l'educació, a quina més descoratjadora. Coincideixen en el temps amb una sèrie documental sobre la vida a escoles i instituts, que comentarem al seu moment quan s'acabi (ara només porta dos capítols).

Primer va ser la notícia de que el departament d'educació farà uns cribratges per detectar problemes d'aprenentatge. En definitiva, es tracta de gastar-se els diners en fer proves a l'alumnat català, un total de 4 vegades, per detectar problemes d'aprenentatge relacionats sobretot amb la llengua (dislèxies, etc.) A veure, colla d'incompetents, crec que els equips docents i els seus departaments de reforç, psicopedagogia o com es diguin a cada centre, ja saben quins nens i nenes tenen aquestes dificultats i les passes a fer. Potser que us gasteu els diners en donar els recursos per atendre aquestes necessitats o per baixar ràtios per tal que els mestres puguin millorar l'atenció individualitzada. Res, que això a ells els importa un rave.

Gairebé a la vegada, es publicava una entrevista a una escriptora i filòsofa reflexionant sobre l'educació. El titular era clar: La societat ha convertir les escoles en pàrquings i els mestres en aguanta-canalla. Sense dubte, el periodista posa com a titular el més cridaner per tal de forçar el clic a la notícia, però si llegeixes l'entrevista, tens, una vegada més, 'enèsima crida a fer fora les pantalles, a la importància bàsica de la lectura, i de l'auge del feixisme a les aules gràcies als missatges que reben a través de les xarxes. No hi ha ni una línia de les paraules d'aquesta dona amb la qual no coincideixi.

I finalment, una altra entrevista, en aquest cas a la responsable del festival de literatura infantil i juvenil (FLIC). En ella es mostra molt crítica amb l'actual aprenentatge de la lectura, amb el fet de que els mestres que arriben a les aules no llegeixen i fan faltes d'ortografia, i amb la moda "progre" de canviar els finals de les històries clàssiques per edulcorar la trama o empoderar els col·lectius reprimits. És a dir, que n Santa Jordina ni òsties.

Tres articles força interessants, que parlen de temes importants. Almenys el diari ARA, quan parla d'educació, no ho fa només per parlar de vagues de mestres o de vacances. Tindrà altres defectes, però per aquesta banda, fan bona feina, tot i que van caure també a la trampa del "tot s'hi val", que alguns ja comencem a qüestionar. Llàstima que canviar inèrcies a les escoles sigui igual de difícil i utòpic que canviar-les en política.

PEL·LÍCULES A LA PLANXA (6)

La gran quantitat d'entrades sobre les pel·lícules que anava veient, tant al cinema (menys) com a la televisió (més), m'han fet reflexionar sobre si són necessàries. Moltes pelis estan bé, però després, quan es fa el rànquing de l'any, moltes cauen a la primera ronda. És per aquest motiu que ara aniré ajuntant-les, excepte en aquells casos en què sí es mereixi una entrada exclusiva, sigui pel motiu que sigui.

DAMSEL: Es tracta d'una pel·lícula de Fantasia, que barreja les històries de prínceps i princeses amb els dracs més ferotges. De fet, a mesura que la eia, pensava que estava davant d'una versió moderna de la llegenda de Sant Jordi, només que aquí sí que és Santa Jordina, ja que és un cant a la lluita anti-masclista, ja que és ella qui es converteix en l'heroïna del conte. El fet que la "princesa" sigui la Millie Bobby Brown, altrament coneguda com a "Eleven" és un al·licient més per veure la peli. Sense ser res de l'altra món, es converteix en una bona distracció per veure tranquil·lament, combinant acció i revenja a parts iguals. No, la veritat és que no està gens malament. Per cert, mentre la veia, pensava també en un clàssic dels anys 80 com va ser "La princesa promesa". Serà o no casualitat, però la reina està interpretada per la Robin Wright, que va ser la princesa Buttercup d'aquella pel·lícula.

LA SUBSTÀNCIA: Pel·lícula que apareixia en algunes de les categories importants dels òscars, i que representava el paper definitiu de la Demi Moore. Mare de déu, quina anada de la castanya!!A veure, el tema està bé, una crítica a l'odi a envellir, aquí interpretat per una actriu anada a menys, que ja no compta per a res i que li arriba a les mans una "substància" que farà que surti d'ella (literalment) una versió seva millorada (més jove, més maca, etc). L'ambició fa que no compleixin les normes, i la cosa acaba com el rosari de l'aurora. M'ha recordat a aquelles pelis de David Cronenberg, amb sang i budells per tot arreu, on l'espectador surt esquitxat. La pel·lícula no deixa indiferent, però déu n'hi do com anaven de fumats els seus creadors...

ANNIHILATION: Mare de déu senyor quin avorriment. Per una banda estic content perquè veure pelis com aquesta em fa valorar molt més les altres o també les que simplement entretenen, però per altra banda. m'enfado amb mi mateix perquè ja van dos divendres nit aquest any que tinc la sensació de perdre el temps veient rotllos enlloc de veure res més interesant. Ni la Natalie Portman aconsegueix motivar. Davant dels haters de la pel·lícula, hi ha gent que es queixa de que es critiquin les pelis que volen aportar originalitat, o fer-te pensar... doncs mira, sí, la nit d'un divendres espero altres al·licients.

MOONFALL:  Molt curiós. La vaig començar a veure en sessió de planxa, convençut que ja l'havia vist abans. Hi havia escenes que em sonaven, però altres no. Buscant si n'havia fet una entrada al blog, descobreixo una on dic que la volia veure però no ho havia fet. Però si us dic la veritat, no estic segur ni d'una cosa ni d'una altra- És un blockbuster de ciència-ficció i catàstrofes amb el segell d'en Roland Emmerich (Independence day, 2012 entre d'altres). La lluna es desvia de la seva òrbita i ve de dret a xocar amb la terra. Ens esperen imatges espectaculars, efectes visuals de campionat... però res més. El desenllaç és diguem-ne... absurd, però clar, calia trobar un motiu pel seu desviament, no? Divertimento i res més.

THE WANDERING EARTH:  Traduïda com La tierra errante, es tracta d'una pel·lícula de ciència ficció de la Xina. Sí, sí, de la Xina! La trama és ja una flipada del quinze. El sol està expandint-se i la vida a la terra està a punt de ser extingida. Els científics i tots els estats es posen d'acord i construeixen uns motors que col·locats estratègicament faran moure el planeta per la galàxia en un viatge de 2.500 anys fins trobar un nou sistema solar on establir-se. Sí, sí, moure la terra. Al seu pas per Júpiter, es veu atrapada per la seva atracció gravitatòria i hi ha el risc de topar-hi i ser destruïda. A partir d'aquí, els protagonistes xinesos que intenten evitar la catàstrofe. Pel·lícula interessant però massa poc creïble, la veritat.

Quina colla de cinc, la veritat...

FUNDACIÓ I IMPERI

Quan vaig fer el rànquing dels millors llibres del 2022, vaig veure que havia passat una cosa molt estranya. Al fer el recompte de llibres, em vaig adonar que no havia fet l'entrada corresponent d'un dels llibres llegits. Es tractava de Fundació, de l'Isaac Asimov. Va ser un moment estrany, perquè tot i no encapçalar el rànquing, hauria tingut algunes coses a dir.

No era el primer cop que el llegia. Vaig tenir una etapa en la meva joventut en que vaig llegir molts, però que molts llibres de ciència ficció. Era temps de llegir la saga de la Fundació, la de Chanur, la de 2001 i es seves continuacions, etc. Tot i que tampoc la recordava com una gran lectura, sense cap mena de dubte té un lloc preferent en els llibres que són història de la ciència ficció, i més, per les mans del seu autor. Així, quan vaig veure que hi havia l'edició en català, no ho vaig dubtar ni un segon i el vaig comprar. Me'l vaig llegir a finals de 2022, i vaig ser lector de nou de la visió de futur d'aquell home i dels seus protagonistes, en Hari Sheldon i la psicohistòria. Vaig rellegir de nou sobre la Fundació i les seves crisis. Però com deuria passar llavors, tampoc va ser una lectura que em tragués la son de l'emoció.

Tot i això, quan vaig veure que es publicava la traducció de la seva segona part, de nou em vaig fer amb ella, i ha estat la darrera lectura feta aquest any. Altra cop he gaudit de la visió de futur del gran Asimov en aquella època, i he seguit la progressió de la Fundació en les dues crisis que es narren en aquest llibre. Però també altre cop no ha estat una lectura que m'hagi apassionat molt, i l'he anat fent, en alguns rams amb més interès que en altres, però en general, pensava més en el següent llibre a llegir que no pas en el que tenia a les mans. 

Tot ha de ser llegit en el seu context, i és quan penses que va ser escrita el 1952, quan te n'adones de la importància real d'aquest relat en el moment en què va ser publicat. Ara ens sembla una andròmina, però seguirà sent un dels clàssics més importants d'aquesta branca de la narrativa. I sí, quan es publiqui el tercer llibre, també el tindré, perquè el respecte pel què representa hi seguirà sent.

FESTA GROSSA

Caram! Per una vegada el parlament de Catalunya ha semblat el Tribunal constitucional!!! Sí, aquell que representa aquella justícia que va quatre o cinc anys tard, que quan arriba el judici, potser ja ets mort i tot del temps que ha passat!

I és que finalment han aprovat la reforma de la llei de la contaminació acústica, que exclou les escoles d'estar al mateix sac de a resta d'activitats que serien afectades per la llei. Això vol dir que, un cop surti publicat al DOGC, les escoles podran utilitzar els patis per fer les seves activitats sense limitacions, però sempre amb respecte. Perquè una cosa no treu l'altra. Evidentment que cal tenir cura amb el so, i tenir respecte per la gent que vi al voltant de l'escola, però això no vol dir que s'hagin de limitar o prohibir aquestes activitats. Evidentment que s'ha de procurar no estar botant la pilota passades les deu de la nit, però l'esport extraescolar és vital pel bon desenvolupament d'infants i joves.

Als veïns i veïnes intolerant els ha sortit el tret per la culata. Amb la seva pell tan fina i egoista han aconseguit dues gestes: la primera, blindar les escoles i els seus patis per a poder fer les seves activitats. I la segona, és un miracle: unir totes les forces polítiques. Això és insuperable. Que TOTS els partits polítics: els de dretes, els d'esquerres, els d'ultra-dreta, els d'ultraesquerra, els verds, els contaminants, els catalanistes, els espanyolistes...TOTS, han votat a favor d'aquest cavi a la llei. TOTS! Unanimitat. Quin altre tema ha aconseguit mai aquesta gesta? Cap ni un. Només els patis de les escoles. Francament, gràcies veïns per oferir-nos la possibilitat de veure aquest miracle, perquè difícilment ho tornarem a veure mai més.

Aquí acaba una lluita de fa anys, però que en els últims mesos havia arribat a un extrem perillós per la salut dels nens i nenes. Hem estat a punt de trobar-nos qualsevol jutge de merda (perquè la política està fatal, però lo de la justícia, és terrible), estigués a favor d'un veí, i llavors ja seria impossible fer marxa enrere.

Ara sí, celebrem-ho amb una bona batucada!

LOST IN SPACE

En aquests moments vaig combinant e veure dues sèries. Per no embafar-me, vaig alternant un capítol
cada vegada. Amb el gran ventall que hi ha, ara he decidit també, que les dues sèries no siguin del mateix estil (bàsicament ciència ficció, que és el què en tinc més de guardades a favorites).

Justament però, he acabat una d'aquestes, Lost in space. La primera temporada és del 2018, i es tracta d'un remake d'una sèrie dels anys 60, que a la seva vegada, adapta la trama de la família Robinson, que enlloc d'estar perduts en una illa després d'un naufragi, estan perduts en un planeta.

I d'això es tracta. La humanitat ha de buscar-se la vida en un altre planeta, i una gran nau d'escollits viatgen cap a un altre planeta. Un accident (que després serà un atac), fa que aquesta família i altres supervivents acabin en un planeta inhòspit. Primer la família sola, i després amb els altres, es van succeint les desventures a la vegada que busquen la manera d'escapar del planeta i poder tornar a la nau mare per seguir el seu viatge.

Així doncs, ens trobem davant d'una sèrie que ha de lluitar contra la no-originalitat de la trama per trobar el seu al·licient en altres aspectes. Personalment, crec que els troba. Les situacions que van vivint són diferents entre elles. Des de robots assassins a traïcions, des de éssers estranys que ataquen a perills d'accidents. Hi ha una mica de tot sempre fidels a la ama base que és sortir del planeta. El guió no està del tot malament, amb moments bons, i que agraeixen un bon repartiment. Sense ser estrelles ni res de l'altre món (mai més ben dit), tothom fa el seu paer de manera força creïble, ajudant així també a donar-li vida a la sèrie. I sí, també hi ha alguna sorpresa que, tt i que després es blanqueja, almenys en un primer moment et deixa sense respiració. I això és d'agrair, encara que després s'arregli el què sembla irreparable.

Sèrie molt entretinguda, que salvant les distàncies, es podria comparar a The Orville, perquè són sèries de ciència ficció per entretenir, però ben fetes.

CATALÀ AL RESCAT

Vaig enganxar així com qui no vol la cosa, un programa a TV3 sobre l'ús actual del català. El primer que em sorprèn és el fet que ara que mana el PSOE, es pugui fer un programa denunciant l'actual situació precària de la nostra llengua, ja que aquest és un dels seus objectius. Però clar, tot forma part de la seva estratègia: per una banda, ens fem els preocupats, i farem el què calgui per defensar el català, però per l'altra, tot són posar traves per un costat i els mitjans per arraconar-la cada vegada més per un altre.

I és que la situació és cada vegada més preocupant. Proliferen a les xarxes els vídeos en castellà, i la cultura del like i dels seguidors, a simple vista només té una llengua. S'amaguen els creadors de contingut en la nostra llengua, i per tal de trobar-los has de ser un lluitador convençut. Si ets ciutadà del món, no en trobaràs ni un. Això fa que de mica en mica el nostre jovent i infància considerin el català com una llengua d'estar per casa, que no cal parlar-la. I així, aquest fet fa que cada vegada se'n parli menys. És aquell "españolizar" tan famós del qual ja en vaig parlar.

Després tenim el tema immigració. En el programa, destacaven el fet que les recents arribades de persones sud-americanes, provocava que la necessita de la llengua sigui inexistent, ja que amb ells ja ens entenem tots. I els catalans i catalanes, com a bons amfitrions i empàtics, no dubtem en canviar de llengua per parlar amb la gent nouvinguda. I aquí està l'altra gran victòria de l'estat ecspanyol. El continu degoteig de migrants cap a aquí (desproporcionat comparat amb les comunitats autònomes) no és un fet aleatori. Forma part del seu pla magistral per tal d'anular la identitat catalana.

Ara apareixeran els típics que diuen que si són exageracions, que veig fantasmes i conspiracions on no n'hi ha, etc. Clar, això ho diuen els que no tenen cap problema amb fer servir el castellà i no tenen les ànsies de llibertat que tenim alguns catalans i catalanes. Què cansat és ser català, perquè sempre has d'estar justificant que vulguis viure en la teva llengua, vulguis parlar-la amb tothom, llegir-la, sentir-la, jugar-ne... Però la realitat és la que és.

En el programa també sortien altres sectors, com el d'hostaleria, medicina... tots aquells on el català està en clara minoria, i els testimonis eren sincers i esfereïdors. La conclusió és sempre la mateixa: mentre el català no sigui necessari per viure el dia a dia, hi haurà molta gent que no el voldrà ni parlar ni entendre, i aquí és quan xoquem amb els estaments de dalt, que no volen canviar res. I molts dels ecspanyols, afirmaven sense vergonya que no el pensen aprendre. I nosaltres rient-los les gràcies. Mentre també hi ha molta gent que ve i que aprèn l'idioma per respecte a la terra que t'acull. Sigui com sigui, el futur és fotut.

ÒSCARS 2025

Un any més, la gran gala cel cinema de Hollywood ha tingut lloc a Los Angeles. A diferència d'altres anys, aquest cop hi arribava havent vist fins a 4 de les pel·lícules més nominades (Conclave, Dune 2, Wicked i The substance). Podia fer la porra tradicional amb una mica més de criteri. L'altra diferència la trobem en què, també després de moooooolts anys, però que molts, podia veure la cerimònia en directe, gràcies a què l'endemà era festa i no calia anar a treballar. Sobre aquest punt, estic satisfet perquè no se'm va fer gens llarga (tot i durar gairebé quatre hores). A veure, llarga potser sí, però pesada no. La vaig aguantar bé i sense problemes.

ELS PREMIS: Anora va ser la clara guanyadora, emportant-se pel·lícula, direcció, actriu, guió original i muntatge. Sorpresa, ja que semblava una peli desfassada sense més. La favorita, The brutalist (que no he vist, ni crec que ho faci, no em crida gens l'atenció), es va quedar amb actor, banda sonora i fotografia. Conclave es va quedar guió adaptat; Wicked (quin començament amb les actrius cantant Defying gravity!!)vestuari i disseny de producció; Dune, lògicament els de so i efectes visuals; mentre que The substance, també lògicament, el de maquillatge i perruqueria. sembla que tot molt normal, no hi ha injustícies. Emilia Pérez va guanyar els dos que eren també lògics, actriu de repartiment i cançó, però res més (era la més nominada de la nit, amb tretze). Em sap greu per la gent que l'ha fet, però la "pájara" s'havia de fotre el màxim.

LES POLÈMIQUES: Doncs sí, l'actriu trans ecspanyola s'ha quedat sense res, i poca feina trobarà a partir d'ara. només la fitxaran a Ecspanya, que com a país feixista i racista, és l'únic lloc on podrà treballar. Els comentaristes estaven indignats. Dues pedres. A les notícies diuen que no va haver polèmica. No, clar que no. El presentador se'n fot a la introducció de la gala; l'actriu entra a la sala per la porta del darrere i no seu amb els seus companys; i cada vegada que apareixien imatges de la pel·lícula, no sortia ella (que era l'actriu principal). Us imagineu un tràiler de... no sé, West side story sense la Maria? De Dune sense en Paul Atreides? I tenen la barra de dir que no va passar res... Altres moments van ser el del discurs dels palestins guanyadors pel curtmetratge documental, la Daryl Hannah dient "Ajudem Ucraïna", fet que va rebre el comentari classista i masclista d'un dels col·laboradors ecspanyols de la nit. Diuen també que no va haver referències al Donald Trump. Cert, directament, no, però es discursos de la Zoe Saldaña reivindicant ser neta d'immigrants, o del guanyador del vestuari dient que era el primer negre que guanyava aquesta categoria.

EL TONGO:  On estaven Civil war i Horizon? Com pot ser que dues de les pel·lícules més interessants de l'any no tinguessin ni una nominació? Per la part d'Horizon, suposo que és per la mania que tenen al Kevin Costner. Però Civil war? És molt bona, molt millor que moles de les que hi havia per allà. En aquest cas, deu ser la por a en Donald Trump, ja que la peli explica el què pot passar si segueix manant un president fictici tan boig com ell.

LA PORRA:  Com deia al principi, feia la porra havent vist quatre de les pelis nominades. Però no em vaig arriscar prou, no em vaig atrevir amb Anora (tot i encertar direcció i actriu). Però tampoc estic descontent: catorze encerts, tres més que l'any passat i l'anterior. Estava content fins que he descobert que l'any 2022 en vaig encertar 16!!! Quina bogeria! I quina enveja! Tanquem paradet, i fins l'any que ve!

CONCLAVE

Crec que poques vegades, després de veure una pel·lícula al cinema, he estat tanta estona rient sol pel carrer i després, cada vegada que pensava en el què havia vist. I "oju",que no és cap comèdia ni pel·lícula banal, sinó una de les favorites pels òscars d'aquest any. Però anem per parts.

Justament perquè s'apropa la data del lliurament d'aquests premis, tenia ganes de veure algunes de les pelis més nominades per tal de tenir alguna idea més a l'hora de fer la porra, que sempre la faig sense haver vist res. Una l'he vist a casa (The substance, de la qual ja en parlaré en una altra entrada), i en sala gran he vist Conclave. La pel·lícula explica el procés d'elecció d'un nou papa de Roma després de la mort del que hi havia. Sabem que es reuneixen els cardenals, que estanquen a la capella Sixtina sense contacte amb l'exterior, i no surten fins que hi ha fumata blanca, que vol dir que ja l'han escollit.

A la peli veiem els cardenals que volen ser els nous papes, amb les seves idees (els més de dretes, els més d'esquerres, els europeus, els no-europeus...) i els tripijocs que hi ha entre ells. Tot per amor, que en diuen, jajajaja. La trama (i el conclave) el porta en Ralph Phiennes, que mira d'aconseguir que el nou papa sigui algú que no tingui cap taca en el seu passat. Es van veient totes les converses d'amagat, els moments de votació, com no es posen d'acord, etc, tot de manera rigorosa, com a pel·lícula que vol mostrar un dels actes més secrets i importants de l'església cristiana. Però és que el final... és absolutament espectacular, perquè en cap cas te'l veus a venir, i et deixa amb un pam de nas després de veure tots aquells homes portant el timó de l'església. Han passat dos dies, i encara noto la sensació d'haver gaudit de bon cinema i de final de traca i mocador. Es veu que hi ha gent que diu que el final espatlla la peli, però per mi, li dona el toc de gràcia.

Apart d'això, ja he dit que és una molt bona peli, amb un repartiment coral boníssim, tot al seu lloc. La música un pèl massa angoixant, però va, tira... I té dards enverinats, alguns de clars i directes, i d'altres més subtils, com quan es veu les monges preparant els àpats, servint les taules... fent de cambreres davant d'aquell centena d'homenots grassos i vells (encara que no tots siguin grassos), però ja s'entén, porta el masclisme de l'església als nostres nassos. I de fet, algun dels cardenals ja ho diu: "Del tema de la dona, no en parlem". Suposo que per això la peli acaba derivant al final cap a aquest menyspreu. A veure si té sort diumenge.

WEDNESDAY

Una de les sèries que va destacar fa uns anys per la gent de Netflix va ser Wednesday. Una comèdia fosca d'aventures amb monstres, assassinats i joves adolescents. El fet que se la presenti com a una part de la mítica Família Addams, va fer que com passa en mi coses més, es convertís en una sèrie que veien nens i nenes anys abans de l'edat permesa. Veure nenes de 5 i 6 anys disfressades de Dimecres per Carnestoltes és una d'aquelles coses que et fa pensar en cap a on estem anant.

Però bé, aquest seria un altre tema. Força anys després, n'he vist la primera temporada (a finals d'any en faran la segona). Des del minut zero m'adono que no estic davant d'una sèrie poca-solta. Dirigida per Tim Burton i amb la música del Danny Elfman, només això ja et diu que no vas a veure una versió de Tierra incógnita feta amb diners.

La història ens mostra la filladels Addams, la Dimecres, que quan la fan fora de l'institut per deixar anar piranyes a la piscina, la porten a l'escola on van tots els nens i nenes "rarets", "marginats" en diuen ells. Licàntrops, sirenes, górgones... allà hi ha de tot. Dimecres, amb el seu do de gent, tota simpatia, es va guanyant 'afecte dels seus companys i companyes encara que no ho vulgui, però el problema és que s'estan cometent uns assassinats sàdics, fets per un monstre, i el xèrif sospita que és algú de l'escola. La trama en si no és res de l'altre món, però està ben orquestrada i amb els girs típics per donar sorpresa a l'últim capítol.

Així doncs, el carisma recau sobretot en el repartiment. La Jenna Ortega ho fa molt bé, però és cert que en alguns moments, el posat seriós sembla massa impostat. La directora és la Brienne de Tarth de Game of thrones; els nois i noies de l'escola molt ben trobats (l'Emma Myers és el pol oposat a la Dimecres i encaixa a la perfecció); la Catherine Zeta-Jones apareix en dos capítols fent perfectament de Morticia Addams, mentre que el seu marit no acaba d'encaixar en el meu imaginari. La picadeta d'ull la trobem en la Christina Ricci, que va fer de Dimecres a la pel·lícula del 1991, i aquí apareix com a mestra de l'escola. Ara bé, si hi ha algú que fa el seu paper a la perfecció i es mereixeria més d'un premi és Cosa, la mà que ajuda la Dimecres durant la seva estada a Nevermore. I no ho dic de broma, és del més divertit de la sèrie.

Algunes de les frases que deixa anar la Dimecres són molt bones, però com deia amb el posat de la Jenna, en alguns moments estan massa forçades en el guió i semblen bromes fàcils. Però al final, els ha quedat una sèrie molt entretinguda i ben feta.

NO ÉS IGUAL... O SÍ

Fa dos diumenges es va jugar el partit entre els equips femenins del Barça i l'Ecspanyol, a la ciutat esportiva del segon. La recerca d'entades per part de l'afició culer va se complicada, ja que només es venien als socis i sòcies periques. Això ja per sí sol ja diu molt d'aquest club.

Durant el partit, per primera vegada, es van viure escenes de menyspreu de l'afició local capa les jugadores blaugranes: insults directes, llançament d'algun objecte... Crec que és una situació que no s'havia viscut mai en cap partit d'equips femenins. Tampoc cal aplaudir l'equip rival, però no hi havia res important amb l'excepció d'algun "que mala eres", però sempre després que la jugadora en qüestió tingués alguna actitud contra el joc net. Però mai gratuïtament. Mireu com va ser el partit que fins i tot una jugadora del Barça, nòrdica, freda, va acabar dient que "No quieren jugar, solo pegar ostias".

La polèmica acaba esclatant quan en unes imatges, es sembla veure com una jugadora del Barça toca els genitals d'una rival. La imatge dona la sensació, però no és prova evident. L'Ecspanyol, fa un comunicat dient el què ha passat i esclata la bomba. Justament quan s'està jutjant en Rubiales pel petó a la Jenni, apareix això. Al cap d'unes hores, un comunicat de la jugadora del barça afirmant que el què toca és la cama. A partir d'aquí, els habituals insults a la jugadora, els crits demanant que se la cremi a la foguera, etc. I al final, ni la jugadora de l'Ecspanyol, ni el seu club, ni cap federació, ni ningú, emprèn accions legals.

A veure, si ningú ho fa, potser serà perquè realment, per molt que sembli que passa, en veritat va tocar la cama, no? Perquè si ho va fer, llavors, no entenc a què esperen a denunciar. per molt del barça que sigui, si la va pifiar, doncs, que es denunciï i que passi el què hagi depassar. Però ja em perdonareu, però si això no passa, és perquè no hi ha fonament del cert.

Ahir diumenge, durant el partit de l'equip femení del Barça, es va aplaudir i animar la jugadora culer. Alguna "periodista" fa un article, acusant-nos de tot i més. I acaba dient, Daniela, jo sí que et crec. A veure, estimada, com pots creure a una noia que encara no ha dit què va passar? Perquè, no ha sortit a dir res, ni ha fet cap comunicat... res de res. Per tant, no pots creure una cosa que no ha dit. El comunicat és de l'Ecspanyol, i com deia al principi, la imatge li ha servit per evitar que es parli de l'escòria que té com a afició (els que ho són, ja sabem que no són tots, com al Barça i a qualsevol equip). Van ser aficionats de l'Ecspanyol que van envair el camp per anar a pegar els jugadors de l'altre equip farà dos anys, i no ha passat res de res. Són aficionats pericos qui abans d'ahir mateix van fer insults racistes a jugadors del Bilbao. Així, que de lliçons, ni una, perquè no tenen ni una mica de dignitat.

Però perquè quedi clar, no barregem una cosa amb l'altra. Per una banda, el fàstic pel què fa part d'una afició, i per l'altra, del cas de les jugadors, ho torno a dir. Si va passar, que ho denunciïn, que en la societat que vivim ara, crec que aquests fets es poden denunciar sense problemes. I si no, que ho desmenteixin. Però això no ho faran, perquè tenen l'afició que es mereixen.

ATAC A LES MINORIES

Si no volien polèmica, l'han aconseguit per partida doble... i els ha sortit el tret per la culata.

D'aquí dues setmanes es lliuren els premis òscar de Hollywood. I aquest any, per primera vegada, a la categoria de millor actriu protagonista, hi ha una dona transsexual. Ja us podeu imaginar el rebombori. Per una banda els que ho celebren amb dignitat, i per l'altra banda, la dreta més dretana, fent-ne mofa de l'estil simple, amb preguntes tipus "què fa un home al premi de millor actriu". Ja veieu que molt nivell no hi ha.

Una de les coses que seria preocupant del tema, és el fet de si està nominada per mèrits interpretatius o bé per ser transexual i tocar els collons al Donald Trump. Personalment, no he vist la pel·lícula, i no puc opinar sobre això, però és evident que la carrera d'aquesta actriu no ha estat la mateixa que la de per posar algun exemple, la Meryl Streep o, sense voler picar tan alt, Jessica Chastain o fins i tot la Penélope Cruz. Per tant, almenys, permeteu-me dubtar de la qualitat interpretativa.

Però va i llavors esclata la bomba. Resulta que no fa massa temps, aquesta dona emetia opinions per les xarxes socials, menyspreant negres, musulmans i... catalans. Sí, sí, catalans, perquè, ostres tu, l'actriu en qüestió és ecspanyola. Criticava el moviment Black lives matters!! O sigui, una transexual racista i xenòfoba! Com pot ser que una persona que pertany a una minoria tan atacada i odiada sigui capaç d'atacar i odiar altres minories tan o més rebutjades? Bé, a mi només em ve una resposta al cap, però em titllarien també de qualsevol ...ista. Però és que què dimonis! Només a una persona ecspanyola se li pot ocórrer això, demostrant el seu baix nivell cultural i de dignitat humana. Pam, ja ho he deixat anar. Però és que ha de ser estúpida, eh? Va, prou.

La qüestió és que la polèmica ha esquitxat la pel·lícula, una de les favorites, i es veu que les seves opcions de premi s'han vist absolutament reduïdes. Companys de la peli, el mateix director, han renegat de la seva amistat, i no entenen com aquella persona tan amable sigui capaç de tenir aquesta doble cara. Oh quina sorpresa. B´, és igual. Només espero que e dia2 de març, no tinguem ensurts i per molt transexual que sigui, el premi se l'endugui algú altra.

PEL·ÍCULES A LA PLANXA (5)

Dins la teòric normalitat que tenen les pel·lícules a la planxa, val a dir que aquest 2025 estan sent una alenada d'aire fresc. Almenys quatre de les cinc primeres de l'any, han aconseguit fer-me seure al sofà un cop acabat de planxar. Per diferents motius cada una d'elles, però han aconseguit deixar bon regust. L'única que és peli de planxa fixa és Oblivion, bàsicament perquè ja l'havia vist i va tenir la seva entrada merescuda ja fa dotze anys. Les altres quatre són:

WONKA: Em va costar torbar el moment per veure-la. És difícil desfer-se del Willie Woonka original, i qualsevol cosa que es vulgui fer amb la seva figura pot semblar una profanació. Si no existís Charlie i la fàbrica de xocolata, aquesta pel·lícula que ens ocupa estaria prou bé: divertida, original, tendra... però clar, l'ombra d'en Roald Dahl, i per extensió, d'en Tim Burton i en Johnny Depp és molt gran. Tot i així, aconsegueixen fer una peli molt distreta, amb unes cançons ben orquestrades i interessants que no han arribat a la fama. El voler ser original ha estat, per, una carta en contra. Els oompa-loompa i el seu origen serà sempre el que és, i el pare dentista també. Sense això, perd, ja que la idea original la tenim molt ficada endins. Dir també que l'elecció d'en Timothy "Paul Atreides" pel paper de Wonka, és un encert total, li va perfecte.

DISTURBIA: Tinc la sensació que ja l'havia vist, però si més no, ha estat una bona revisió. Pel·lícula d'intriga i tensió ben orquestrada. amb un punt d'originalitat per explicar el de sempre. Noi que espiant els veïns detecta un sospitós psicòpata. Però no sé, està ben muntada i és si més no, un bon thriller tot i la gran quantitat de pelis semblants que hi ha avui en dia. Com deia, el factor "original" aquí té molt pes i no està tan vist.

TIMETRAP:  Aquesta sí que és pel·lícula de planxa. Pocs recursos, efectes de sèrie B, repartiment desconegut i superficial, un estil propi dels països nòrdics... però que t'atrapa força. Dos estudiants estan buscant un professor seu desaparegut en una cova, i els acompanyen una amiga i dos menors. En aquella cova, el temps passa lentament, mentre a fora, cada segon és un any (més o menys). Això provoca que quan treuen el cap a fora, sigui el futur, i en alguns casos poc esperançador. La trama, tot i simple, aconsegueix mantenir l'atenció. Té alguns detalls de pixarrí, però en general, bona distracció.

GHOSTBUSTERS - L'IMPERI DEL GEL: Després de la bona acollida que va tenir la continuació de la saga fa uns anys, l'any passat va arribar la segona part (la quarta) d'aquest nou lliurement. Retrobem els personatges vivint a l'antiga seu dels caçafantasmes, i fent la seva feina. L'alcalde, que és també el personatge que tant els odiava va quaranta anys, es vol tancar la paradeta, i altre cop gairebé ho aconsegueix, però l'aparició d'un antic déu que tot ho congela fa que els caçafantasmes, els nous i els vells, hagin de salvar el món un altre cop. Objectiu de la peli: entretenir. Objectiu assolit? Sí, evidentment. No cal anar més enllà. Tothom sap quin és el seu paper, fins i tot els vells caçafantasmes. Diversió en estat pur. No busquis res més.

1899

1899... neix el club que porto a cor... i és una sèrie de ficció distòpica que ha aconseguit passar el tall de la primera  temporada, però no passarà la segon. En un intent de mesurar les sèries de ciència ficció, vaig escollir aquesta que d'entrada feia bona pinta. Un vaixell desapareix durant uns mesos i reapareix sense ningú a bord, excepte un nen amagat. Els troben els viatgers i tripulants d'un altre vaixell que porta emigrants (de 1ª i 3ª classe, qual Titànica) cap a Estats Units. Ambientat en el 1899, van apareixent detalls que indiquen que aquest no és l'any real. Però és tot un somni? Hi ha viatgers en el temps entre la tripulació? Acaba sent tot una simulació, res és real.

Els personatges que estan allà ho estan per un motiu concret, i bona part dels capítols es manté aquesta intriga per tal de saber l'entrellat. Per aquest motiu, perquè des de cert punt de vista, la trama té interès, però a mesura que va avançant i enlloc de anar a treure'n l'entrellat, es va complicant cada vegada més. La sèrie l'acabo perquè m'ha mantingut encuriosit, però ja en començo a estar fart que per tal de fer front a tantes i tantes sèries, hi ha tal overbooking, que els creadors de les ficcions tenen tres opcions: o són genials i troben un èxit, o copien d'altres sèries, o com aquesta, volen buscar els embolics més embolicats per fer alguna cosa diferent. Però quan fas una trama com aquesta, o la tens ben muntada i té una explicació clara. I no és el cas. De fet, el final, tot i situar la gent en el temps real, et deixa amb una cara de "ai senyor, vinga, va". I per aquest motiu no veuré segona temporada si la fan, perquè és buscar l'addicció de l'espectador perquè sí. I no. De vegades és millor no complicar-se tant la vida, oferir entreteniment i ja està.

La sèrie està feta amb una barreja de diners, volen fer efectes especials bons, però de vegades es queden precaris. On no han gastat és en el repartiment. Un conjunt d'actors i actrius que compleixen amb el seu paper, però que alguns dels protagonistes no posen massa emoció a la seva feina. No sé, és que en general ha tingut coses que m'han mantingut connectat, i d'altres que ni fu ni fa. Ara, la idea de tancar la tele no ha arribat, així que la perdonem i es queda al 5 pelat.

25 VINILS (x2)

Ha hagut de passar gairebé mig any per poder fer la segona part del repàs als vinils que ara per fi, puc escoltar de tant en tant, com explicava a 25 VINILS (x1). L'últim disc escoltat en aquella tongada va ser el de la Dharma, i a continuació comentaré els següents vint-i-cinc, altra vegada distingint entre els catalans i els d'altres llengües.

EN CATALÀ: En aquesta llista només trobem dos grups, que representen 7 discos d'aquests 25. Es tracta dels Pets (5) i de Sangtraït (2), tenint en compte que a la següent llista de 25, trobarem tres més d'aquests empordanesos. Què es pot dir d'aquests dos grups? Són la meitat dels mítics quatre grups que van omplir el Palau Sant Jordi aquell llunyà 1991. Els Pets representen (ara estan fent la gira dels 40 anys), el què en aquell moment es va anomenar rock agrícola. Lleres gamberres, vinculacions polítiques, i festa, festa i més festa. Eren el grup "gamberro", el picant, i feien les delícies de tot aquell jovent dels 90 que estàvem orfes de música en català. Quants i quants concerts en directe dels de Constantí. Un referent d'aquell època per mi. I els heavies de Sangtraït, tres quarts del mateix. Segurament sense tants seguidors com els altres grups pel tipus de música que feien, però la seva força, el seu directe eren brutals. Amb en Papa Juls i el seu mític "Voleu emprenyar els veïns?" El vol de l'home ocell és el seu emblema, però en tenen moltes que són meravelloses, i un cop més m'he descobert la memòria podent-les cantar mentre les escoltava.

EN ANGLÈS: Aquesta llista és més llarga. Peter Gabriel (1), Susanna Hoffs (1), Chris Isaak (1), Madonna (5), OMD (1), The Pogues (1), The Primitives (2), The Proclaimers (3), R.E.M. (1) i River City People (2). Mare de déu... quants mites en aquesta llista... L'ex de Bangles, en Chris, l'Orchestra, els Primitives i els River pertanyen al grup de moments àlgids amb cançons icòniques que calia seguir. Després tenim R.E.M. un grup amb una trajectòria bestial, però amb qui només em vaig enganxar per aquest disc de l'Out of time" que és una meravella. 

I ara els mites. Primer en Peter Gabriel. Encara avui en dia, el seu concert en directe és un dels actes més fantàstics que he tingut mai la sort de viure. Quina bestiesa tan espectacular. Els Proclaimers són una parella d'escocesos que amb el seu I'm gonna be em van mostrar uns músics singular i amb qui em sento proper. Dels Pogues... què dir? Descoberts en el meu segon concert en directe, quan van tocar abans dels UB40. El seu directe i les seves cançons m'han fet descobrir la música folk irlandesa més gamberra. Poca gent té una entrada individual en aquest blog com en Shane McGowan. Per cert, ja tinc l'entrada per un concert homenatge el proper 28 de març... i això que no estava a la llista dels espectacles d'aquest 2025 que no veuré....

I he deixat pel final la deessa: Madonna. Quan parlo de la meva dèria, faig explotar el cap de molta gent. I és que jo al moviment kumba vaig arribar tard i de rebot. Mentre els meus amics i amigues duien dibuixos del Petit Príncep a la carpeta, jo duia fotos de la Madonna. Em va agafar en els seus inicis, i la veritat, em va obrir les portes al moviment fan. Fins i tot vaig anar un dia més tard a les meves primeres colònies de monitor perquè coincidia amb el seu concert a Barcelona!! Quins temps... Llàstima que se li anés una mica la castanya... però ja ho tenen, això, les dives...

Doncs déu n'hi do amb els integrants d'aquest grup de 25... Suposo que els propers ja seran en ple estiu, i fent una mica de tràiler, trobarem altres mites però no tants (Sau, Sting). Ara els he comptat, i no arriben a 25, sinó que en són 22. Després ja venen es BSO, i el dubte de si faré el mateix amb els cd's. Bé, ja veurem... 

INCOMPETÈNCIES BÀSIQUES

Qui m'hauria de dir que 16 anys després que en una entrada del blog parlés de les incompetències bàsiques, llegiria un llibre que porta aquest títol. En realitat, tampoc és cap sorpresa, cada any en fem la broma cada vegada que s'acosta el moment de passar aquestes proves.

En el cas que ens ocupa, és el títol d'un llibre d'en Damià Bardera, professor i escriptor. En ell, trobarem els seus pensaments sobre el que anomena desgavell educatiu (i es queda curt), llençant dards sobretot contra el Departament d'educació de torn (perquè és igual qui mani, a aquest departament sempre hi van les millors perles. En aquest blog també hem disparat sovint contra els incompetents que regulen amb tan poc encert i criteri assenyat la nostra feina. L'autor però, també dispara contra altres participants del procés educatiu, basant-se en la seva experiència docent. Famílies, caps d'estudis, companys professors... no deixa ningú sense ser qüestionat.

Tot i estar d'acord amb la gran majoria d'arguments que exposa, em passa una mica com amb el llibre de la Neus Rossell, el "Tres mesos de vacances". En el moment en què publiques un llibre com aquest, on deixes per escrit tot això, ja dona la sensació que qui escriu ho fa des d'un pedestal superior, donant a entendre que la seva veritat és aquesta, i que "que bo que soc com a profe, mentre que els altres ho fan fatal". Alerta, que potser escriu des de la humilitat, segur que sí, però ostres, quan deixes anar segons quines sentències, esperant l'aprovació o assentiment del lector, la veritat és que no ho sembla.

Probablement, molta gent de la nostra professió, té aquesta sensació o pensament més d'una vegada (jo ho faig bé i els altres no), però en el moment en què ho anuncies i ho prediques als 4 vents... no sé, ho trobo pedant. I si el què vol és provocar uns riures, doncs tampoc, perquè gràcia no en fa el tema de l'educació al nostre país.

Ei, i ho dic reafirmant que estic gairebé d'acord en tot el què explica, eh? La salut mental dels mestres i professors, el nul reconeixement i consideració per part de ningú, l'afrontament de mil i un problemes en el dia a dia amb alumnes i famílies, la burrocràcia i més burrocràcia que ens impedeix fer la nostra tasca... i les pantalles... ostres les pantalles. El capítol que hi dedica és tan clar i evident que fa basarda pensar en tantes escoles que encara hi cauen de 4 grapes a la seva trampa.

Però també hi ha hagut temes amb els quals no estic d'acord. Primer, que sembla que tots els alumnes siguin ganduls, ineptes, delinqüents... segur que a la seva vida docent, també haurà trobat alumnes motivats, amb ganes d'aprendre, treballadors i responsables. Però aquests no omplen pàgines de llibres ni revistes. Sembla que no existeixin. I si realment no n'ha conegut... potser el problema és un altre. Justament, tinc la sensació que quan parla dels nois i noies, ho fa absolutament des de la distància, com si fossin éssers sense ànima (per no dir que els considera números). És evident que la cultura happyflowers que s'ha establert a moltes escoles és una de les principals causes del poc nivell i mediocritat que ens trobem avui en dia, però hi ha capítols en què parla de situacions des d'una perspectiva poc humana. I clar que no tot és educació emocional, però potser tractar els nostres joves com a éssers sense emocions, neguits, pors i esperances per part de molts professors, també és una causa important d'aquest desgavell que tant critica. Ni tot han de ser emocions, ni tot ha de ser treballar, com sempre, hi ha un terme mig. Però el respecte hi ha de ser sempre.

LA FLETXA BLAVA

No he volgut esperar massa més. Poc més d'un mes després d'acabar la segona part, necessitava agafar el tercer volum de la trilogia dels Fills d'Èodhum. Necessitava saber com continuava i acabava la història dels portadors dels ulls, en aquesta lluita pel poder i el territori que s'havia desfermat. La trama em tenia ben enganxat, i al llarg d'aquestes setmanes no m'era difícil trobar el moment per llegir, fos l'hora que fos (perdent minuts de son i tot!)

I ja està, puc dir que he llegit la trilogia sencera. Els primers dos llibres van quedar en segona posició del rànquing de l'any, així que poca broma! I aquest tercer lliurament no ha decebut, devorava les pàgines i a mesura que ho feia, em sentia orgullós del conjunt per haver-se pogut crear tot un món de fantasia amb qualitat, sense resultar cutre o poc encertat.

Les excessives ganes per seguir llegint el llibre i que tant plaer m'han donat, al final però, crec que m'han jugat en contra. M'explico. I alerta perquè a partir d'aquí tot són espòilers. Resulta que ha de tenir lloc la batalla final. I clar, comences a llegir, i ja et rebel·les contra el fet de deixar el llibre per anar a dormir i continuar l'endemà. Arriba un moment en què no ho pots deixar estar. I vas llegint, i llegint... S'acaba la batalla, però ara ve la resolució... i després l'epíleg. De manera que les últimes 60 pàgines van totes d'una tirada. Per una banda, genial perquè m'engolia la curiositat, però per l'altra, m'estava quedant també embafat i crec que no estava gaudint del final com ho hauria de fer.

Potser també té a veure (i sense potser també), el fet que no m'acabi de fer el pes aquest final. Per una banda, el subtítol del llibre, "La fletxa blava", m'estava donant pistes de com seria el final. L'Àstrid disparant la fletxa a l'Acràmid i guanyant la batalla. Algun mort dels protagonistes, però no dels principals, i un final de flors i violes. Ho veia molt típic, però és el què esperava i al capdavall, no em desagradava. I res de tot això. Sí, van morint alguns dels bons, però van passant coses que no t'esperes. T'imagines que la germana torna a la llum, i no, l'Àstrid la mata. Bé, xoca, però que guai no ser políticament correcte. Agafa més força que el final sigui ensucrat després d'aquest xoc tan bèstia. Però el final no acaba d'arribar per la via natural. Condemnats a fer la guerra sempre, en Yagon, de cop, perd el cap. La veritat és que tornaré a agafar aquesta part, perquè tot i que l'Astrid du entendre què ha passat, crec que no ho expliquen en cap moment. I la fletxa és per en Yagon. O sigui, l'Àstrid es carrega la germana i el seu amor. Pam.

I encara queda el final. Perquè l'Àcramid no mor, sinó que ell i l'Àstrid marxen d'allà, ella en funció de carcellera, i els regnes intenten tornar a la normalitat amb els dos portadors d'ulls en un vaixell cap a enlloc. Ostres, no sé... Ja és un bon pes el què ha de fer l'Àstrid, però reservar-li a la protagonista aquest final tan cruel, quan és el principal vehicle de la trama, amb qui vas vivint l'aventura... ai, no sé... m'ha deixat sorprès i decebut per ella.

Això no em farà valorar malament el llibre, ja que m'ha enganxat moltíssim, i això es valora molt avui en dia. Però no sé si encapçalarà el rànquing del 2025. Només un detall més, l'únic que li poso traves, perquè això que deia del final de la història, et pot agradar o no, però és qüestió de gustos. No, el què quan llegia em feia moure el cap amb desaprovació era quan anaven a desvelar algun detall important, i algú deia que "encara no, fer-ho després, que ara hem de fer una altra cosa". És la mateixa sensació de quan mires una pel·lícula, estan a punt de descobrir alguna cosa, i et foten anuncis. Aquí igual, i passa uns quants copa, i amb excuses com "no m'ho diguis i anem a sopar". Això sí que em feia ràbia. Tot i això, llarga vida als Fills d'Èodhum!

SKELETON CREW

La franquícia d'Star Wars, ara en propietat de Disney, va traient sèries per tal d'anar allargant l'univers i treure'n el màxim suc possible. Com he anat comentat en les altres que han anat sortint, molta sort no estan tenint. Potser sí tenen sort econòmicament, és a dir, els surt rendible (cosa que poso en dubte) però en qualitat, hi ha molt poca cosa de bona. Més enllà de The mandalorian, la resta són força prescindibles.

Per això, aquesta nova sèrie té dues característiques que la fan diferent a les anteriors. Per una banda, no hi ha cap relació amb l'univers conegut d'Star Wars. Parles de jedis, de la República, però en cap cas apareix cap referència als personatges arxiconeguts. El segon aspecte diferent és que és una sèrie més infantil, dirigida a un públic de menor edat, protagonitzada per 4 nois i noies que descobreixen una nau i sense voler surten del seu planeta. Cap d'aquests dos aspectes aconsegueixen fer pujar el llistó del nivell de qualitat i Skeleton crew es queda també en un divertimento sense pena ni glòria. té els seus moments divertits, però poca cosa més.

En Jude Law seria l'adult i actor estrella de la sèrie. Primer sembla ser un jedi que vol ajudar el grup de nens a tornar al seu planeta, però ja ens va alertant de que no s'han de fiar d'ell, ja que al final acaba descobrint-se com un pirata que només vol or. La resta del càsting ni fu ni fa. De fet, el millor és l'androide que els acompanya, amb això ja està tot dit.

La insistència de Disney en engrandir l'univers galàctic s'està convertint en un seguit de produccions sense solta ni volta. Al final ens acabaran fent cansar de la trilogia inicial, que mai podrà ser superada per res. Aquest afany en voler imitar o tornar a aconseguir segons quin èxits només ensenyen la poca creativitat dels guionistes. Cada vegada és més difícil trobar sèries o pel·lícules originals que trenquin motlles. Hi ha tanta quantitat de produccions, que hi ha un embafament total. Al final però, l'únic que vols és distreure't una mica i això busques i aconsegueixes en major o menor mesura, però al final, també vols que t'entretinguin amb estil. 

INFILTRATS

Fa uns anys van sortir a la llum alguns casos de policies nacionals infiltrats dins de diferents grups d'esquerres, independentistes o de moviments socials. Per mota gent allò va ser un escàndol, tot i que ja va sent hora que ens adonem que l'estat ecsapnyol, com tots els estats del món, utilitzen totes les seves armes per fotre l'enemic. Si es fan atemptats de falsa bandera, com no han de posar espies dins els grups? Bé, doncs per la gent va ser un escàndol, però és evident que per les persones que van conviure amb aquests policies pensant-se que eren gent com ells, ha de ser un trauma psicològic de dimensions considerables, i més per aquells pels qual l'engany va anar més enllà de compartir llites, convertint-se en relacions personals profundes.

Els periodistes de La directa, juntament amb 3cat, han realitzat un documental sobre aquells fets, que s'ha convertit en un dels més vistos de l'any. El documental va repassant alternativament, els 4 casos que van ser enxampats més o menys a la mateixa època, ja que van ser els quatre infiltrats gairebé al mateix moment. Surt la gent que hi va conviure, explicant com van entrar al grup i com participava en els actes que s'organitzaven. Surten els que van ser parelles seves, donant un toc emocional més letal, Surten diversos advocats explicant les passes seguides i perquè passa tot plegat. I surt també una representant del sindicat policial.

Justament aquesta protagonitza un dels moments més delirants quan surt afirmant que caldria denunciar als que destapen els infiltrats per atemptar contra la seva intimitat i posar en perill la seguretat de les forces policials... Demencial. Just quan per una altra banda surt un cap de policia anglès demanant disculpes per alguns dels seus infiltrats. Ep, que demanen disculpes però ho segueixen fent, eh? Tampoc ens pensem que se'n penedeixen.

L'altre moment que a mi em va semblar mot fort emocionalment, és quan un dels afectats truca a la policia infiltrada, que era la seva parella, per dir-li que l'han enganxat. Són uns moments en què aguantes la respiració durant tota la trucada. Ja comenten que així com els altres penjaven de seguida, ella manté la trucada i intenta fer entendre al noi la seva postura. Apareixen les frases típiques de les pel·lícules: "Quan estava amb tu no era policia, era jo de veritat", "No he dit mai res de vosaltres"... Exacte, com les pel·lícules d'espies. No entrarem en si és veritat o no, perquè no té cap mena d'importància. Una mica sí, només en el cas que fos veritat. Però clar, una persona que ha fet de la mentida la seva manera de viure, que ha traït a persones per tal de complir amb una missió que pretenia fer mal a aquesta gent que després diu que no ha delatat... Buf, són pocs minuts però tenen un impacte molt fort.

Una pena tot plegat. Però com deia, Ecspanya segueix en guerra contra nosaltres, i no ho entenc, perquè amb lo escagarrinats que som, amb la poca empenta i determinació que mostrem, no sé... no cal que perdin el temps espiant-nos, ja ens fem mal a nosaltres mateixos o bé barallant-nos o bé sense fer res.

MATRIX RESURRECTIONS

Fa molts i molts anys, els germans Wachowski es van llençar a la piscina i van crear una pel·lícula que ja és una icona de la ciència ficció: Matrix. Aquell futur distòpic on els humans vivim una realitat inexistent perquè les màquines ens tenen hivernats en càpsules. només uns quants humans rebels saben la veritat i de tant en tant apareixen nous rebels que surten de Matrix per afrontar la veritat del seu món absolutament destruït per les màquines. D'aquella anada d'olla per la trama, per l'embolic que genera per entendre-la i pels efectes innovadors, va donar lloc a una trilogia on es veia com l'humà escollit, en Neo, intentava acabar amb aquesta irrealitat ala vegada que evitaven la destrucció del lloc on viuen els supervivents. Possiblement va ser la primera pel·lícula de ciència ficció en què calia una revisió acurada, parant-la i debatent què dimonis ens estan explicant per tal de seguir de manera encertada el què passa. Després ja en van venir altres, de pelis que no s'entenen a la primera. Fins i tot n'hi ha algunes que no s'acaben d'entendre mai. En el cas de Matrix, hi ha parts força embolicades però al final ho dones per bo, encara que segurament la meitat dels que les han vist no sabrien explicar què ha passat en realitat.

Més de 25 anys després de la primera, i més de vint de la tercera, els diners han trucat a la porta per tal de fer-ne una continuació. Han passat uns quants anys, i Matrix torna a funcionar. En Neo s'ha fet gran, i les màquines l'havien tornat a hivernar, tant a ell com a la Trinity. Un cop alliberat, cal veure si miren de tornar a destruir Matrix o salvar-la a ella.

Cal dir que té els seus moments de "no sé què està passant", però en general segueix força e patró de la primera part. La lliguen força amb es anteriors, de manera que no tens la sensació de bolet, cosa que ajuda a la seva comprensió. Dos nous actors donen noves cares tant a en Morfeo com a l'agent Smith. Cal dir que així com Morfeo cola, no tant el "dolent", que costa veure'l com a l'Hugo Weaving. la peli va de menys a més, guanyant interès a mesura que avances, però un cop més, el final queda massa diluït, i no queda car què ha passat ben bé. No sé si és perquè encara volen fer una cinquena o senzillament és que l'univers Matrix ha de seguir deixant-te amb cara d'estaquirot.

Sigui com sigui, al final ha estat divertida de veure, i tot i haver-la vist en dues parts, ha valgut la pena passar aquesta estona a Matrix.

UNA DE QUATRE

Fa un any, el Barça femení es proclamava campiona de la Supercopa ecspanyola a Leganés. Aquella copa va ser la primera del pòquer de títols del 2024. Aquest any, semifinal i final es tornaven a jugar al mateix camp, un de petit, un diumenge al migdia... res, tot per donar força a l'esport femení. És que jo flipo amb els ecspanyols. Les noies els guanyen un mundial, i segueixen vivint en la més absoluta mediocritat. Ni la seva Federació ni els clubs mouen un dit per apostar per elles. Excepte un, el Barça, i així va. I després es queixen que guanyi sempre. No sé, que hi posin interès els altres, no?

Doncs ahir vam tornar a proclamar-nos campiones de la Supercopa. Comencem de nou el cicle que esperem que acabi de la mateixa manera (la lliga no s'escaparà, la copa esperem que tampoc... i la Champions seguirà sent el caramelet). L'al·licient de la final d'ahir és que era contra el Madrit (recordeu "el futbol femenino entra en otra dimensión"). De quinze clàssics, quinze victòries catalanes. Bé, amb la d'ahir setze. I això que hi van posar ganes, i en alguns moments se les veia prou concentrades. Però com deia, si el club no hi aposta, i si no tenen un entrenador que les dirigeixi, per molt bons jugadores que tingui, són individualitats que no van enlloc. 

Cinc a zero i cap a casa. Partit dominat de principi a fi, apretant quan calia, calmant el joc si era necessari, i au, Graham, Pajor (2), Guijarrazo i la reina fent el cinquè. Què més es pot desitjar? Ah sí, clar, veure-ho en directe. I com l'any passat, allà hi era. I espero estar a les altres tes finals, sobretot si acaben com les de l'any passat. A part d'estar content per la victòria, per la copa, perquè era el Madrit, tot va anar com havia d'anar. Però és cert que van passant els partits, i segueixo veient com hi ha menys rotació de la que crec que s'hauria de fer.  Engen indiscutible l'any passat, gairebé no se la veu. També caldria veure més la Kika i la Roebuck. Una Kika que és una "fiestera" de campionat.

I sobre el viatge, aquest cop no hi havia bus. Així que vam estrenar l'AVE fins a Madrit. És una experiència interessant, veure com en una hora ets a Zaragoza, ien dues hores i mitja a Madrit. No cal dir com vaig avançar en lectura... Allà, poca cosa a fer. De seguida cap a Leganés i el camp, i abans d'agafar el tren de tornada, menjar alguna cosa. Poca història més té el viatge. Espero que la final de copa no sigui a Zaragoza o Leganés, tot i que no m'estranyaria gens.