PRIMER QUART DE SEGLE

BROADWAY SIMFÒNIC

Un regal inesperat em va dur fins el concert promogut pel diari ARA i el TRAMvia (?!), centrat en alguns dels musicals més emblemàtics de Broadway. Amant com soc dels musicals, cap a allà em vaig dirigir el vespre del dilluns, disposat a escoltar cançons immortals. És un concert ja gairebé tradicional (és el quart any que es realitza per aquestes dates però amb temàtiques diferents).

És meravellós sentir en directe algunes d'aquestes cançons, ja que evidentment no és el mateix que sentir-les a la tele o en qualsevol aparell tecnològic. El directe és el directe i no es pot substituir. Els dos cantants són segurament la part més conflictiva, ja que el pes de les cançons, passa per les seves veus. Ella, una soprano que em pensava que era ecspanyola i resulta que és portuguesa. Ara entenc el seu accent, no tant en el castellà com en el anglès. Ho fa molt bé, però en algunes cançons la notava estranya. El seu anglès es notava que no era nadiu, i per això em sorprèn molt que fos la intèrpret de Christine al Fantasma de l'òpera en una versió de Londres. Tot i que va tenir grans moments, crec que en alguna va tenir algun problema(sense comptar que havia de mirar la lletra). Ell, sí que era ecspanyol, i com ella, va tenir moments molt bons amb altres més dubtosos, a part també de tenir algun làpsus. És tot un showman, això sí. També sorprèn que sigui un dels actors del fantasma de l'òpera, no perquè no ho pugui ser, sinó perquè estem parlant de dos cantants consagrats, que per mi no van estar al 100%.

Ara em centro en el repertori. Incloïa grans temes (potser no els millors) d'alguns dels musicals més importants: Cats, The phantom of the opera, Les miserables, The sound of music, West side story, Evita... Sense dubte, el millor del millor (insisteixo que potser no les seves millors cançons). També va haver lloc per alguns musicals més moderns (Moulin Rouge, Mamma mia (només orquestra fent Dancing queen, igual que un tros del Defying gravity). Al costat d'això, i per molt que siguin grans peces, va sorprendre molt la inclusió de cançons d'Aladdin i El geperut de Notre Dame. No espot dubtar que són grans obres musicals, però quedaven com un bolet al costat de les altres bèsties del repertori. Personalment crec que estaven en el programa perquè el cantant és un dels dobladors de Disney, i les va voler posar pel fet de trepitjar terreny segur i no sortir de la zona de confort.

I finalment, un tema per mi molt important: la llengua. Se sap que soc un defensor de les cançons originals. Quan vaig a veure un musical al cinema, ho faig en la seva llengua, i al teatre, ja fa temps que així ho intento (Jesuschrist Superstar, Six...). Per molt que em dolgui, no estic anant a veure El fantasma de l'òpera que fan actualment a Barcelona. És que no puc sentir aquestes cançons en una altra llengua que l'anglesa. Que consti que si fos en català, també seria reaci. Però clar, amb l'excusa dels cantants, ell les va cantar gairebé totes en castellà. Alguna que feia amb la cantant es va passar a l'anglès. Ella no tant, se la veia més segura en anglès (ara ho entenc millor, ja que és portuguesa). Les de Disney, en castellà. Maria, en castellà. La suite del Fantasma de l'òpera, en castellà. I tot patrocinat pel diari ARA!!! Ho sento, però em va sorprendre desagradablement i em reafirma en la meva aposta per les cançons en versió original.

Sense dubte les cançons que cantaven els dos junts van ser les millors de l'espectacle, ells es creixien junts, però em quedo amb el Don't cry for me Argentina.

TEMÀTIQUES DEL 2025

A punt d'acabar l'any, i a l'espera de l'entrada de Broadway simfònic de demà, toca revisar com ha estat el blog durant el 2025. Per començar, 176 entrades, a dues d'igualar el rècord de l'any passat. No em decep el resultat, ja m'està bé. Altra vegada gairebé tots els mesos han superat la desena d'entrades excepte dos (repeteix l'octubre i aquesta any ha estat el novembre). A partir d'aquí, les etiquetes que tenen els diferents articles, fan que es vegi quin han estat els temes més recurrents al llarg de l'any. Així com l'any passat van empatar diverses categories en el número d'entrades, enguany només n'hi ha un, cadascuna té un total diferent.

Els dos primers llocs continuen inalterables. El blog s'ha convertit en el consum del meu oci particular, i cinema i televisió segueixen liderant el rànquing. Catalunya torna al top 3 amb una pujada moderada. També pugen educació i escola, però la pujada més bèstia i que quan he fet el recompte, m'ha sorprès perquè no n'era gens conscient ha estat l'etiqueta "món", que ha doblat, passant de 15 el 2024 a 30 aquest any. Però també hi ha hagut baixades, com les protagonitzades pel quotidià i el teatre. Justament el teatre és una de les etiquetes que continuen a la cua de l'any, juntament amb castells, lleure i blog. Per molt que hagin augmentat el número d'entrades, continuen a la part baixa.

Heus aquí la classificació final:

1a- Entrades sobre cinema: 45, que són un 26% del total, similar al 2024.

2a- Entrades sobre televisió: 44,un 25%, protagonitzant una nova pujada, tenint en compte que fa dos anys estava ala meitat.

3a- Entrades sobre Catalunya:  36, un 20%.

4a- Entrades sobre sorprenent:  31, un 18% (no em deixa de sorprendre que hi hagi tantes entrades sorprenents).

5a- Entrades sobre món:  30, un 17% (com deia, pujada espectacular) 

6a- Entrades sobre educació:  29, un 16%

7a- Entrades sobre llibres:  26, un 15% (van pujant de mica en mica, però estan més avall del què m'agradaria).

8a- Entrades sobre quotidià i futbol: 25 i 24 respectivament, que representen un 14% del total. En el cas del quotidià, manté el tercer lloc del rànquing absolut, lluny del quart.

9a- Entrades sobre Barça i viatges: totes dues amb 20 entrades, un 11%. No hi ha hagut tantes excursions, però sí Amsterdam i Montreal coma destacats.

10a- Entrades sobre escola:  18, un 10%

11a- Entrades sobre música:  15, un 9% (quan acabi les entrades dels cd's que estic fent com vaig fer amb els vinils, potser pateix una davallada).

12a- Entrades sobre castells:  9, un 5% (potser en podrien ser més, però justament s'acosten èpoques menys assistència).

13a- Entrades sobre lleure:  7, un 4%

14a- Entrades sobre teatre: 5, un 3% (aquesta també m'agradaria veure-la més amunt)

15a- Entrades sobre el blog: 2, un 1% 

Justament les entrades sobre el blog tenen unes clares previsions de pujar el 2026, ja que s'acosta l'entrada 2.000, previsió pel maig o juny a molt estirar, i a l'octubre, 20 anys de blog. Déu n'hi do les dues efemèrides, no sabria quina de les dues fa més vertigen... 20 anys... mare de déu...)

LES MILLORS DE L'ANY (VIII)

Molt curiós el què ha passat aquest any amb les pel·lícules. Entrades de cinema amb pelis vites els últims tres anys: 36 - 34 - 41. Aquest 2025, només 26 pel·lícules han tingut entrada única. Un número molt sorprenent si es té en compte que és un dels meus espais d'oci. N'he vist tan poques? No. El què passa és que aquesta any m'he tornat, no sé perquè, més selectiu, i moles pelis que altres anys haurien tingut entrada pròpia, aquest 2025 han format part de la categoria de pelis a la planxa. L'any passat, primer que les vaig tenir en compte, van ser 19. Aquest any, 44. Primera reflexió: potser no cal parlar de totes les pelsi que veig. Les que mereixen entrada seguiran, però les que siguin de categoria planxa, que ho siguin per algun mèrit. Si no cal dir res, no es diu i prou.

De les 44 planxades, n'hi hauria cinc que potser es podrien tenir en compte a l'hora de fer el rànquing: Moana 2, Wonka i la trilogia de Unbreakable - Split - Glass. Això faria que el top deu l'hauria d'escollir entre 29 (si ajuntem aquestes tres). Però el següent que passa és que quan faig la llista, me n'adono que no ha estat any de gran pel·lícules. Potser aquest any tocarà fer un top-conc enlloc de top-deu, perquè la veritat... Així que quan finalment m'hi poso, intento fer-ho sent benèvol i arribar a les deu. A la primera passada, queden onze, però tinc molts dubtes de si algunes mereixen sortir a la llista. M'ho miro amb ulls més exigents, i així és, en queden quatre. Jolines... realment no ha estat un bon any. Llegint les entrades de les altres set, no me'n convenç cap, i faig una cosa mai vista, remiro les que no havia preseleccionat, i en trobo dues que no tenen comentaris negatius, fins que me'n quedo una per completar, això sí, el top-cinc de pel·lícules de l'any:

5a- YOUNG WOMAN AND THE SEA:  pel·lícula que recrea un fet històric i que entra per sorpresa al top-cinc gràcies a la seva realització, relat i per l'imaginari de fer coses noves a l'escola. Cada any tenim al rànquing alguna peli menys comercial i més independent.

4a- AVATAR - FOC I CENDRA:  tot i la seva durada, que em va empipar d'entrada, no es pot negar que l'espectacularitat, l'emoció i el disseny d'aquesta bestialitat.

3a- WICKED FOR GOOD:  només el final impedeix que aquesta pel·lícula arribi al segon o fins i tot el primer lloc. Dues interpretacions genials, dues veus úniques al servei d'una història que trenca mites.

2a- LA INFILTRADA:  les dues anterior i aquesta, estarien les tres empatades en aquests segon, tercer i quart lloc, però el "morbo" em fa col·locar aquesta en segona posició perquè per primera vegada, tenim una peli ecspanyola en un dels tops de l'any (evidentment, no es compten les catalanes). Però és que toca molt.

1a- CONCLAVE:  curiosament, fa tres dies la vaig tornar a veure des del sofà de casa. Sense la sorpresa final, que ja saps, es veu diferent. Però independentment que només pel final mereix el primer lloc, és una peli molt bona.

Per curiositat, esmentar les pelis que han quedat fora del rànquing: Bruc, Mission Impossible, The color purple, The watchers, i les tres que han estat en dubte d'ocupar el cinquè lloc: Fantastic Four. Jurassic world - Rebirth i La gran caminada.

AVATAR, FOC I CENDRA

Una consideració abans de parlar del què ha estat la darrera pel·lícula del 2025. Abans d'anar-la a veure, en pantalla gran, amb l'entrada ja comprada, etc, em dic: "Espero que en Cameron no faci com l'any passat i la peli duri quasi tres hores". Ho consulto. Tres hores i vint. Cooom? De debò? És necessari fer pel·lícules tan llargues avui en dia? Així que marxo cap al cinema amb una sensació agredolça d'entrada, pensant que només per la durada, la faig fora del rànquing de les millors de l'any.

A mesura que avança la peli, i un cop acabada, em callo. Sí, un cop vaig mirar l'hora. Però només un cop. La sensació de llarga hi és, però l'espectacle visual torna a omplir la pantalla de paisatges espectaculars, d'una història que t'atrapa, uns personatges ja carismàtics i la força d'una nova vilana a la saga.

El tercer lliurament de les aventures a Pandora, aquest planeta bucòlic amb els na'vi com a habitants i els humans com a colonitzadors, ens trona a regalar emoció, adrenalina, coratge, pànic, amor, tendresa, dubte, lleialtat... tots els ingredients que han de tenir pel·lícules que, com aquesta, aspiren a ser un emblema en l'imaginari col·lectiu. Les durades juguen en contra seva, però pels amants de l'espectacle, acaba sent un efecte colateral que deixa de ser important per la resta de factors que l'acompanyen.

Aquest cop, la trama es situa poc després del final de la segona, en què la lluita final deixa una ferida molt profunda, la mort d'un dels fills de la família Sully. Els dols de cadascú són molt diferents. La necessitat de tornar el nen humà amb els seus els fa tenir una trobada amb la tribu de la cendra, malvats de debò, capitanejats per una líder que amb la seva presència aconsegueix col·locar-se en els llocs més avançats de la llista de dolents de pelis. Al·lucines quan darrere d'aquella cara salvatge hi ha ni més ni menys que la reina Talisa de Game of thrones, personatge de poca durada degut a la boda vermella, escena inoblidable. Paral·lelament, els humans continuen amb la recerca de la seva subsistència, que els porta a seguir massacrant les espècies del planeta, a més de tenir marcat l'objectiu de capturar el traïdor Jack Sully.

Tres hores molt ben invertides, de debò. Desconec ara mateix quina serà la seva posició final, però almenys, m'ha convençut. A més, l'he pogut veure en català, i amb aquesta segona consideració tanco aquesta entrada. En només una setmana, per veure-la en la llengua del país, ja només ho pots fer en un cinema i en dues hores concretes. Seguim igual, menyspreant la nostra llengua, la nostra cultura... i no passa res. Nosaltres mateixos no fem l'esforç de defensar-la. Veure-la en català tenia un al·licient extra, que era sentir la veu de la persona que dobla un dels personatges, coneguda meva. I doblar no és fàcil, sinó, escolteu la veu de la Tsireya... sona força malament. Visca la Tuk!

LIS MILLIRS DI L'INY (V)

Aquest any ha estat complicat fer la selecció de les millors sèries de l'any. Un cop les havia repassat totes, he fet una primera selecció i me'n sortien dinou. després d'una segona selecció, m'he quedat amb catorze. havia de fer una tercera ronda per eliminar-ne quatre. Me les torno a repassar, i molt a contracor, finalment n'elimino quatre fins a quedar-me amb les deu millors. Llavors no se m'ocorre res més que consultar els rànquings dels anys anteriors i... sorpresa!! Resulta que sempre he fet un top-cinc de sèries, no pas deu!!! Si m'havia costat suor arribar a deu, com podia esborrar-ne cinc més? Però en mirar-m'ho, me n'adono que les cinc primeres les tinc claríssimes, però crec que les següents mereixen ser considerades en aquesta classificació final de l'any.

Per altra banda, de nou supero el rècord. Aquest any han estat 32 sèries diferents (cinc més que el 2024), el què fan un total de 37 temporades. Pam. De les 32, vint-i-cinc són noves d'aquest any i només set són següents temporades. I encara hi ha hagut temps per començar una que vaig deixar sense acabar (Paradise). També cal destacar l'auge de les mini-sèries. Moltes d'aquesta llista ho són. Heu-les aquí:

Say nothing, Glitch, Skeleton crew, 1899, Zero day, Adolescence, Das signal, The Yellowjackets, Valhalla, The strain, House of the dragon, Reservations dogs (x2), Lost in space (x2), Yellowstone (x2), Another life (x2), Abbott Elemntary, Godless, La Palma, Andor, The glass dome, The witcher, The rain, Into the night, Daredevil, Travelers, English teacher, Alien Earth, Wednesday (x2), The veil, Snowpiercer, Wayward i Stranger things.

Primer volia fer un breu esment a les 4 eliminades a la segona ronda (les que estarien en les posicions d'onzena a catorzena). Primer tres conegudes: Abbott Elementary, ja havia estat en anteriors rànquings, aquest cop una quarta temporada de menys a més; Valhalla, la segona temporada d'aquesta seqüela de Víkings, que manté un llistó en alt; The Yellowjackets, eliminada per deixar lloc a altres, però que podria estar més amunt. I la nova, les dues temporades de Wednesday, amb moltes coses bones i altres no tant. Podria alternar-se perfectament amb la desena classificada. Encara avui que publico l'entrada, tinc dubtes d'ordre, i mentre escric, encara he fet un canvi.

I quines són les deu millors, o més ben dit, les cinc millors i les cinc que venen després? Aquí estan les del segon grup:

10a- Zero days, el thriller polític futurista distòpic de Robert de Niro, diferent a les altres i amb una estrella que es menja la pantalla.

9a- Reservation dogs, un dels grans descobriments de l'any, la colla de la reserva índia i les seves desventures.

8a- Lost in space, ciència ficció però divertida, una versió de la família Robinson a l'espai, feta amb enginy i gràcia. Seria un The Orville familiar.

7a- Godless, una de les minisèries de l'any, un western amb una batalla final del millor que he vist en anys.

6a- Into the night, futur distòpic, claustrofòbic, sense grans pretensions però amb una tensió molt ben portada.

I arribem a les cinc primeres, a les millors. Me les miro, i realment costa decidir l'ordre definitiu. Per mi, primera i segona estarien empatades, i tercera i quarta també. Però ho deixem així:

5a- YELLOWSTONE: un drama a Montana, un Falcon Crest actualitzat i sense tant culebrot. Molt bona, i amb en Kevin Costner al capdavant.

4a- HOUSE OF THE DRAGON: és que si hi ha Joc de trons pel mig, és impossible que no estigui en un top-five com aquest. Fantàstic. Em recorda la conclusió que vaig treure en el rànquing de millors llibres de l'any.

3a- STRANGER THINGS: La temporada final, sense massa giragonses, va directa al gra des del minut zero, i està a l'alçada de les temporades predecessores.

2a- SAY NOTHING: Va ser la primera de l'any, i sabia que estaria al capdamunt del rànquing. Tot i anar de més a menys, està molt ben filmada i respectuosa amb el llibre i els fets que van passaren realitat.

1a- ADOLESCENCE:  Aquest drama de 4 capítols et deixa sense respiració en cada un d0'ells, i amb dubtes de què és el què fa més por de tot plegat. una obra mestra del cinema educatiu.

Esperem que el 2026 em faci denou tenir tants dubtes per escollir les millors, i que tingui moltes per triar com aquest any.

STRANGER THINGS (x5)

L'entrada sobre aquesta sèrie és molt peculiar, ja que la faig en dos moments diferents. M'explico. La cinquena i darrera temporada s'estrena de manera atípica i toca-nassos. Són vuit capítols. Quatre es van estrenar fa dues setmanes, tres ho faran també de cop demà passat, i el vuitè i últim, el dia 1 de gener. Això volia dir que la gran majoria de la temporada seria de 2025, i és il·lògic considerar-la la primera del 2026, per molt que s'acabi el nou any. I per altra banda, les entrades tradicionals de final d'any feien impossible que aquesta hi cabés en el moment corresponent. Així que faig gran part de l'entrada quan només he vist els quatre primers, i un cop hagi vist el final, hi faré un apòsit extra aquí mateix.

Però llavors, puc fer aquesta entrada havent vist només la meitat? La resposta és que sí, pel simple motiu que es tracta d'una sèrie ja mítica, consagrada, i que estarà en el top-five de demà sense dubte. Stranger things tindrà moltes coses, però sobretot, els ingredients que la converteixen en una d'aquestes sèries que la gent espera amb candeletes, perquè sense voler fer massa ciència, aconsegueix intriga, emoció, aventures de tota la vida (segurament aquest és el motiu principal), humor, diversió, terror... ho té absolutament tot. I evidentment, el carisma dels personatges. Tant els principals com els secundaris, tots han aconseguit arribar a la ment de l'espectador amb més o menor grau d'intensitat, però no se n'escapa cap. El fet de que quan comença a sèrie siguin nens i nenes i acabem veure'ls convertits en homes i dones, ajuda molt a fer el seguiment de cada una de les temporades, ja que veus la seva evolució madurativa entremig de les situacions que viuen.

Aquesta temporada arrenca poc després del final de la quarta, quan sembla que el món del revés arriba a connectar finalment amb el nostre. L'exèrcit pren el control del poble i viuen en una mena de reserva controlada pels militars. Fins que comença a produir-se el desenllaç. mentre els bons van fent incursions per mirar de destruir Vecna, aquest va fent el seu procés per aconseguir dominar el nostre món. Per ara han estat només quatre capítols, però han estat perfectes, i no tinc cap dubte que els quatre següents, no sé si els veuré d'una tarda, però segur que en dos dies els tinc enllestits. 

Continuarà...

A dia d'avui, 29 de desembre, ja hem vist els tres capítols següents. Podria haver-los vist d'una tirada, però he preferit espaiar-los en 24 hores per tal d'assaborir-los com cal. Les xarxes estan plenes de crítiques (com no). Que quina porqueria, que així no pot anar, qui si els personatges estan desdibuixats, que tot és molt cutre... Em recorda a una entrevista que van fer a l'actor de Game of thrones que interpreta en Sam Tarly. Li pregunten com és que es manté gras amb tot el què viu a la sèrie (fred, no menjar, esforç...) i ell va respondre que a a sèrie apareixen dracs que treuen foc, zombis d'ulls blaus, màgia negra... i el què no es creu l'entrevistador és que ell no perd quilos? 

Doncs aquí igual. En aquesta sèrie amb món paral·lels, monstres, demogorgons... a veure, qui vol trobar sentit a l'explicació del fenomen? És fantasia, punyeta! No pot haver una explicació científica i lògica! A partir d'aquí, et pot agradar més o menys, però no pots tirar per terra la sèrie. I menys quan aplega milions de seguidors davant de la pantalla. És evident que el quart capítol deixa el llistó de la sorpresa molt amunt, i que hi ha coses que grinyolen, però renoi, a callar i a disfrutar!

Continuarà...

Episodi final vist a l'hora prevista. Bé, senzillament és el final de la sèrie. Dues hores per tancar totes les trames. Hi ha episodis molt més espectaculars que aquest, més sorprenents i que et deixen amb la boca oberta. Aquest, simplement és el final. Ep, té emoció, això sí. Moments en què tot va bé i moments en què tot va malament. Segueix la seqüenciació típica i lògica d'aquest tipus de ficcions. sense dubte es queda al top de sèries del 2025. No només per la història, sinó pels personatges; poques sèries tenen un ventall tan ampli en què el secundaris assoleixen també el rang de principals i carismàtics.

RETROBAMENTS

La celebració dels cinquanta anys d'un amic de les èpoques de colònies va fer possible el retrobament amb moltes persones d'aquells temps tan llunyans cronològicament però tan propers en el record. Tornar a saludar vells coneguts amb qui vam compartir tantes aventures i emocions, i descobrir "nens" i "nenes" de colònies convertits en pares i mares de famílies és sempre un esdeveniment molt especial. D'aquesta trobada en trec dos pensaments, sense comptar el fet que estic tornant a cantar el mític "Sempre tu estaràs, oh Pineta, dins del cor".

El primer és el de constatar que anar de colònies, el fet de ser monitor de lleure és de les coses més importants que he et a la vida, i potser de les que més m'han marcat. Amic dels rànquings, sense dubte estaria en el top tres de la meva vida. Tot i que com a monitor he estat en diferents espais, Pineta sempre és un punt i a part, bàsicament perquè amb ella comparteixo el fet d'haver estat també nen de colònies a més de monitor. Retrobar-me amb alguns dels monitors i recordar anècdotes em torna a aquells dies i setmanes de passió per allò què fèiem, i com, a més de treballar voluntàriament, ens divertíem com mai. Era una època feliç, i com més hi penso més m'enfado amb l'escola per no permetre'm seguir a Pineta quan vaig començar a treballar. Sí que ho vaig poder combinar amb Sa tanda, però Pineta és Pineta. Tantes i tantes experiències viscudes... no m'estranya que sempre senti la crida per tornar-hi, com em va passar aquest estiu.

L'altra conclusió que vaig extreure d'aquest dia és també una segona constatació, la del meu caràcter especial, de desvinculació de persones amb qui he compartit tantes hores i dies. Què fa que perdi el contacte d'aquesta manera tan radical? Després de, no sé, més de vint anys sense veure'ns, vam estar parlant i rient com si no haguessin passat ni dos mesos. Com és que després, em torno a aïllar d'aquesta manera i em dedico al meu present. Justament, amb la importància que li dono al passat, com és que no hi quedo lligat més físicament? Si és realment una època tan important per mi, com puc ser capaç de desconnectar de les persones amb qui la vaig viure. I no només és Pineta, és Balmes, Foc Nou, Món Jove, castells... realment és una faceta meva que no m'agrada però no sé com combatre-la, perquè aquesta timidesa i sobretot sentiment de ser menys que els altres sempre m'acompanya, com el record d'aquells dies de joventut.

CASA CALORES

Fa uns anys (no molts), en un taller de teatre escolar per a mestres, vaig conèixer la Rosa Gàmiz. Des de llavors, ja fa quatre anys, i aquest serà el cinquè, que ens ve a l'escola a fer tallers per als nens i nenes. És una experiència genial i que als petits actors i actius els va molt bé de cara a la imminent estrena de les seves obres de teatre. Sobretot en el cas de l'alumnat de sisè, molts copsen les idees bàsiques que transmet la Rosa i les posen en pràctica des d'aquell moment.

Aquesta coneixença ens ha fet parlar més d'un cop entre nosaltres dels seus projectes, i trobar-nos en algun esdeveniment. Per aquest motiu, avui hem tingut l'ocasió d'anar a veure la funció que està representant a la Sala Beckett, Casa Calores. Sembla un nom ben estrany, però l'explicació és que tota l'obra té lloc al terrat d'una casa de poble, propietat de la família Calores. La Rosa és la mestressa i mare.

aquesta obra es mou amb sis personatges: la mare, el seu fill i tres amics, i el "manetes" del poble (el gran Jordi Boixaderas), que sempre està per allà arreglant qualsevol cosa. Té tres parts, una representa el 1989, quan els nanos tenen 15 anys; set anys després, amb 22 anys, i set més, el 2003, quan amb 29, estan a punt dels 30. tenen llocs les escenes al terrat, on es van explicant coses de les seves vides: els dubtes, les il·lusions, les pors, els amors i les discussions.

Tot està perfectament lligat, i tot i ser força llarga, es manté ferma i interessant tota la durada. Cal comptar que l'obra l'aguanten els personatges, de vegades només dos (converses entre mare i Pipa, entre mare i fill), o màxim quatre (quan són els 4 joves).Per això té més mèrit mantenir la tensió tota l'estona. segurament, el  més destacat és el guió, els diàlegs d'algunes de les escenes, que en algun moment posen els personatges en una tensió molt gran i que saben transmetre a l'espectador. Per aquesta banda, potser el paper més sucós per com evoluciona i pels seus dards cap als amics és el de la Clara, magníficament interpretada per la Júlia Molins, però seria injust pels altres, perquè s'ha fet un càsting molt bo; tots els intèrprets estan genials en les seves caracteritzacions.

Totes les escenes tenen el seu punt de reflexió que les acompanya, i cada una representant un moment vital diferent, ja que no és el mateix aquells nanos amb 15 anys que no pas amb 30. Ni pels personatges més adults, és clar. Un deu pel guió.

una estona agradable, divertida, i gaudint de teatre de qualitat en petit format, tan important i necessari per la cultura d'un país com el nostre. I la sala, plena. tot rodó!

UNA OPORTUNITAT, UN BON GUIÓ I UN BANY DE REALITAT

Aquest final de trimestre ha anat acompanyat d'un esdeveniment vist en directe (l'oportunitat), el gaudi d'un programa de tv (el guió), i una situació viscuda a l'escola que ha representat un bany de realitat. Són tres coses molt diferents entre elles, però que per si soles no tenen tan pes d'ocupar un espai al blog, mentre que juntes se'ls permet no passar desapercebudes. Seguim l'ordre del text (que no cronològic):

Divendres es va disputar al Nou Sardenya el partit de futbol corresponent als vuitens de final de la copa de la reina ecspanyola, que enfrontava a l'Europa femení amb l'Athletic de Bilbao. Històric jugar aquesta ronda eliminatòria, i històric que hi vingui a jugar un equip de primera amb tanta història. També podria haver tocat Barça o Madrid, hauria estat brutal, però les lleones ja va estar prou bé. Elles contentes, ja que tenien aquesta oportunitat i perquè van fer el rècord d'assistència en un partit del femení escapulat. Al final no va haver sorpresa, i 0 a 3, resultat curt després de veure la gran diferència de categoria entre els dos equips. Per cert, bon detall de les basques aplaudint l'afició de l'Europa i parlant i signat a les nenes que van venir de públic.

El mateix divendres aprofitava per veure un programa de tv que tenia a veure amb l'estrena de la segona part de Wicked. Aprofitant l'esdeveniment, van muntar un espectacle a un teatre de Los Angeles, amb part del repartiment cantant les cançons més famoses de la primera part, avançant-se alguna de la segona, i tot davant d'un públic fanàtic (d'aquell que es disfressa de verd). Les cançons, com sempre, interpretades meravellosament per les dues protagonistes. Quines veus, quina presència... quin bon càsting van fer. I justament, l'espectacle s'alternava amb escenes gravades d'ell mateixos, els actor i actrius, comentant aspectes del rodatge. Un guió brillant per a aquestes escenes (recorden com van treballar per guanyar-se el paper, com una Ariana d'11 anys es va fer una foto amb en Jeff Goldblum, com els secundaris volen fer els tres de Fiyero ja que no podia anar a l'espectacle, la cançó Popular amb un nen de 5 anys... Brutal el gag on expliquen què es van emportar del paltó, i apareix en Jeff Goldblum amb una cara gegant a casa seva.  Tot molt ben lligat i divertit.

I per últim, el bany de realitat que va tenir lloc uns dies abans a l'escola. Un exercici del pesats dels bmath, volia fer una estadística dels colors de cabell dels nens i nenes de la classe: ros, negre, bru, pèl-roig i altres. Quan va tocar el meu torna, tots els nens i nenes van dir "altres", i jo els vaig preguntar que què dimonis deien, si el meu color és castany. Doncs no, em vaig haver de mirar al mirall, i sí, la veritat és que no m'hi fixo massa, perquè de castany, res de res. Realment, un gris que el col·loca a la columna d'altres directament, i a mi em deixa amb una sensació de vell com mai n'havia tingut.

WAYWARD

I aquí tenim la segona sèrie que just acaba al mateix moment que l'any, i que és la penúltima, a l'espera del desenllaç d'Stranger Things.

Wayward (aquí Incontrolables) representava una sèrie diferent de totes les que estan a la llista. Forma part del grup de thrillers, però amb una premissa prou diferent. Trobem per una banda dues noies adolescents problemàtiques (sobretot una, l'altra l'acompanya), que acaben en un institut-internat per a nois/es conflictius, on la metodologia emprada és si més no, peculiar i confosa, i més a mesura que tt comença a partir d'una secta. Paral·lelament, arriben al poble una parella a punt d tenir un fill. Ell és policia, i ella és una ex-alumna de l'internat, fet que destapa altres secrets. El noi, a més, el primer dia de servei es troba un alumne que està fugint aterrit de l'escola.

Així, tots aquests ingredients barrejats, amb les històries de cadascun i les coses estranyes que van apareixent (al poble no hi ha nens, cosa que no te n'adones fins que ho diuen), li van donant un to prou interessant i que et fa mantenir l'atenció al llarg dels capítols. Ha estat una bona sèrie, però que té un aparell de "peròs" massa importants.

Per una banda no credibilitat del personatge principal. El policia té l'aparença de noi d'institut, se'l veu extremadament jove, i fins i tot en algun moment penses que és un cas d'abús de menors per apart d'ella, embarassada i que se la veu més gran. Bé tampoc tant, és que ll és gairebé té faccions de nen, i resta credibilitat a la història, juga molt en contra seva.

I la segona qüestió és com es va embolicant a mesura que avança. No hi hauria problema si els últims capítols ho desemboliquen de manera clara. Però no és així. Algunes trames i força subtrames no s'acaben d'explicar bé els motius pels quals passen les coses. I al final, no tens gens clar que els passa a cap dels personatges. S'intueixen coses en alguns, però t'ho has d'imaginar, mentre que en altres, senzillament de cop ja no surten i no es diu què se'n fa. Segueixen junts la parella? S'ha mort l'Evelyn? I el company policia tan involucrat de cop, què, viu o mor? Com queden els nanos que es queden a l'internat? 

Sabent que no hi ha segona temporada a la vista, és un erro deixar tantes preguntes sense resposta. Però almenys, fins al final, ha estat prou bé, per molt que no sàpigues què coi pinten les granotes a la història.

SNOWPIERCER (x1)

Acabarem l'any tancant tres sèries que tenim començades i que coincidiran els seus acabaments amb aquest final d'any. La primera que s'ha acabat és Snowpiercer, un tren al què anomenen "Rompenieves",ja que en el fons això és el què fa.

Resulta que, un cop més, ens trobem amb una catàstrofe climàtica al nostre planeta, on té lloc una glaciació que ho deixa tot congelat. Una empresa d'un ric construeix un tren de 1001 vagons (se suposa que també construeix les vies per on passarà, tot i que no ho diuen), ja que surt de Chicago i va donant voltes sense parar, mantenint viva la gent de dins, metre que els que se'n queden fora moren. Dins el tren, la categoria de classes, primera, segona, tercera, i una colla d'inconformistes que viuen sense res a la cua del tren, que s'hi colen just abans de sortir de l'estació.

La sèrie comença quan ja porten set anys en moviment. Uns assassinats fa que les persones que governen el tren (el senyor Wilford i els seus ajudants), demanin a un inspector de policia que hi ha a la cua, que els ajudi. A partir d'aquí, es comença a gestar l'enèsima rebel·lió per tal d'aconseguir sortir de la cua i viure amb més dignitat, i de mica en mica es van destapant secrets i misèries de la gent que viatja en aquest tren salvador.

Bé i prou. A mesura que l'anava veient, pensava que era una oportunitat desaprofitada. Una idea diferent sobre el mateix, que tenia possibilitats de donar emoció, intriga... i no sé, al meu parer, no compleix amb el què podria haver estat. Excepte la Jennifer Conelly, la resta del repartiment és poc encoratjador, com poc professional. Dibuixen uns personatges amb els quals no acabes d'identificar-te o sentir-te part de la història. La trama en si, també podia donar molt de joc i acaba sent una lluita de classes mal portada. Té algun capítol més trepidant, però es combina amb situacions inconnexes. 

Però potser el més estrany és el disseny del tren. Per una banda, quan surt de fora, veus un tres, gros, però tren al cap i a la fi, un tub de vagons. Quan surt per dins, sí que hi ha vagons on veus aquesta estructura, però després en veus altres que són molt més amples, sales grans, sales exclusives (si no hi vas, com te la saltes?) Em costa molt de veure com està realment muntat aquest tren, no encaixen les amplades o les distribucions. Això fa que costi entendre que estan dins un tren i dona poca veracitat a la sèrie.

Tot i això, en general és distreta i té, com deia, detalls interessants. De totes maneres, tenia dubtes de si veuria la segona i tercera temporada, no em sento la necessitat. Però buscant una imatge per a aquesta entrada, descobreixo que apareixerà també en Sean Bean. Ostres. Amb ell i la Jennifer puja la qualitat, ja no només està ella mantenint la bandera. Així que... qui sap.

ELS MILLORS DE L'ANY (VIII)

Comencem la roda de resums de l'any, un cop més, amb els llibre més destacats del 2025, un rànquing que vaig començar a fer l'any 2018 i que després del màxim del 2020 (22 llibres) i del mínim del 2023 (6), aquest any recupero una mica el ritme d'aquells primers anys, amb un total de 19+1 llibres llegits. Però en són 19 o 20? Oficialment, hem de parlar de 19 llibres, ja que el vintè, L'ombra del vent, el vaig deixar a mitges perquè no podia amb ell. N'he començat vint, però només n'he llegit 19. És un bon número, dins la mitjana dels primers anys que faig aquest recull, i allunyat dels tres últims, en què l'absència del metro i l'estil de vida em van deixar la mitjana a deu.

Aquest any, hem tingut una mica de tot, hi ha hagut força varietat: thrillers (La germandat de l'àngel caigut, L'illa del silenci, Els vigilants del far, Contagi, La mirada dels àngels, La clau Gaudí, Vinyes de sang i El domador de lleons). sense dubte, és la temàtica triomfadora de l'any. Hi ha hagut esports (No ens diguis que és impossible), ciència (Hi ha algú allà fora?), educació (Incompetències bàsiques), ciència ficció (Fundació i imperi), infantil (El llibre perdut) i ficció històrica (Quan s'allunyi la tempesta). De les cinc que queden, dues serien comèdies costumistes (Els xiprers i La catastròfica visita al zoo), un drama costumista (Aquesta casa està embruixada) i dos llibres de fantasia (Ales de sang i La fletxa blava).

L'elaboració del top five ha costat. Un primer repàs em deixava amb vuit llibres finalistes. Calia treure'n tres. Aquests que han quedat finalment fora serien Els xiprers d'en Jair Domínguez, Aquesta casa està embruixada d'en John Boyne, i Contagi d'en Robin Cook. Dues de les tres costumistes i un dels vuit thrillers. De manera que ha quedat un rànquing dels millors llibres llegits aquest any de la següent manera:

5- EL DOMADOR DE LLEONS:  Tinc dubtes de si algun any hi haurà un rànquing de llibres sense la Camilla Lackberg. Aquest any n'han estat tres, els llegits, i el seu lloc en aquest recompte ha perillat molt. Però que l'últim llibre hagi recuperat emoció perduda, l'ha acabat salvant.

4- LA GERMANDA DE L'ÀNGEL CAIGUT: M'ho vaig passar molt bé amb aquesta història de dimonis ambientada al nostre país. Curta, emocionant i directa. I ara amb ganes de tenir una segona part a les mans que m'arribarà aquestes festes.

3- LA FLETXA BLAVA:  per molt que fos ja la tercera part d'una saga que ja ha ocupat posicions privilegiades de rànquings anteriors, i per molt que el final em deixés confós, aquest llibre ha d'estar entre els tres primers. Una gran història èpica que no té res a envejar a les d'altres països. Fantasia de qualitat.

2- LA CASTRÒFICA VISITA AL ZOO: segurament la sorpresa de l'any. Llibre inesperat que va arribar a les meves mans de rebot, i que només començar va ser devorar les pàgines d'aquesta comèdia fabulosa.

1- ALES DE SANG: la primera novel·la de la trilogia de la Rebeca Yarros em va enganxar des del minut zero, i tot i els seus alts i baixos (és molt llarga, n'ha de tenir), sense dubte mereix aquest primer lloc. De fet, el segon lliurament, ales de ferro, ja està preparat a la prestatgeria per ser llegit aquest gener.

Davant d'aquest rànquing i l'estil dels llibres llegits, m'adono que dos dels dos llibres de literatura fantàstica estan entre els tres millors, mentre que els thrillers, que representen gairebé la meitat de les novel·les de l'any, un 42%, només tres estan entre els vuit primers. Dona per pensar, i ja veurem si representa un canvi de paradigma. Ho sabrem d'aquí un any.

ELS XIPRERS

El què segurament haurà estat l'últim llibre de l'any, serà Els xiprers, d'en Jair Domínguez. D'entrada no soc molt amant de comprar i/o llegir llibres de personalitats mediàtiques com és el cas d'en Jair, ni tan sols en un cas com el seu, que per mi és el millor de tots els presentadors de l'Està passant de TV3. Ni tan sols per la seva trajectòria anterior (ja existia en Jair abans del programa de la tele, evidentment). Però sentir el boca-orella del llibre i veure el resultat d'algunes crítiques (bàsicament de lectors/es), al final em va fer decidir. I no me'n penedeixo.

Ha estat una bona lectura. L'autor ens presenta un grup de personatges en tres moments diferents de la seva vida. Primer, uns són pares i fills, després uns segueixen sent pares i els altres joves; i finalment, a la tercera part, aquells nens del principi ja són adults i només apareix una de les mares. La construcció dels personatges t'atrapa des del primer moment, ajudat també per una estructura i vocabulari amè i sense floritures, que et permet sentir la veu del propi Jair narrant les desventures de tots ells. Les diferents trames, aparentment normals, de novel·la televisiva dels migdies, es barregen amb elements dissonants i que trenquen la normalitat quotidiana a la què estem acostumats. El nexe d'unió de tots ells és el fet de viure en una urbanització de l'Empordà, i en el fons, les maneres d'educar que avui en dia estan portant maldecaps als educadors d'arreu del país. Potser en definitiva és una crida al fet que deixar als fills i filles fer el què vulguin, malcriar-los, els converteix després en adults insatisfets i fins i tot podríem dir, desgraciats. Almenys és la lectura que en faig.

La valoració és bona, ha estat interessant, divertit en molts moments, i ha sigut una bona companyia en aquest tancament escolar del trimestre. Ara, també he de dir que és un llibre que per mi va de més a menys. La primera part és molt més divertida que les altres, i la tercera és més avorrida respecte les anteriors. Suposo que el fet de que el principi sigui la part més dels nens i nenes, l'educació i tal, em toca més de prop i per això la vaig gaudir més. No sé, sigui com sigui, ha estat força bé i qui sap, potser això m'anima a agafar més llibres com el seu.

THE ROAD

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que se't van creuant per davant dels ulls fent zàpping molt sovint, però que mai acabes de fer el pas. Finalment, en un cop de timó, es grava i s'espera pacientment e dia que tot planxant, la comenci a veure.

I aquí l atenim, amb entrada pròpia. Mirem la trama. després d'algun tipus de desastre apocalíptic, ens trobem la humanitat en hores baixes, queda poca gent, tot està destrossat, i tothom és enemic de tothom. Has de vigilar que no et robin, que no et matin, i fins i tot que no et mengin. Ens trobem amb els ds personatges principals, un pare i un fill que estan fent camí cap al sud. No sabem el perquè de res. Algun flaixbac amb la mare però que no aporta resposta al què, ni el com ni el per què de tot plegat.

Amb aquesta explicació, et pots imaginar el típic blockbuster de ciència ficció distòpica, de supervivència i acció per fugir dels dolents. I no. A veure, tot això que he di, hi és, a la peli, però és un element extra, conseqüent amb la història que s'explica. Però el què tenim davant és un drama, i un dels grossos. La soledat, el no poder-se refiar de ningú, la por, i evidentment, el dilema que ronda tota l'estona com a lema de la peli. Per què seguir vivint? Van amb una pistola de dues bales, una per cadascú per si es dona el cas. Però realment, cada vegada que tenen un entrebanc, i els veus passar gana, mullar-se sota la pluja, patir fred, tenir por... caram, de debò val la pena viure així? Quin és l'objectiu? Perquè no sembla que hi hagi un lloc paradisíac (com hi ha als típics films d'aquest tipus), no, és qüestió d'anar passant els dies. 

De fet, abans de parir, la mare ja es pregunta el perquè. No vol tenir el fill, ja que per viure en un món com aquest, és una bestiesa. Realment, aquest és el tema de la peli. En una situació com aquesta, per què lluitar? No és més lògic deixar-ho estar tot? Fa pensar molt, gràcies a què s'allunya de les pel·lícules típiques que parteixen d'aquesta premissa.

Ara, això sí, el final de tot, no em convenç. L'abans del final, sí. Però tal com anava la peli, podria haver sigut un final demolidor, i opten per l'esperança, tot i que el resultat acabi sent el mateix, allargar l'agonia. Seria interessant comprovar si el llibre en el qual es basa la peli, també acaba igual. Tinc els meus dubtes. Però no sé si l'arribaré a esbrinar mai.

ÚLTIM DE L'ANY

L'atzar, la tossuderia... digueu-li com vulgueu, la qüestió és que l'últim partit viscut en directe del femení, aquest any 2025, ha estat a Palamós. En una setmana, tres partits, dos al Johan (un de lliga, un de Champions) i aquest de lliga a l'exili del Levante Badalona. 

Al final hi he volgut anar per dos motius. Un, per desconnectar de la feina. Ja es veu, dia 14, segona entrada del mes. El segon motiu, donar suport a l'equip, perquè no està sent un any fàcil. Ja hem parlat en altres entrades del blog sobre la mala gestió de l'equip aquesta temporada, marcada per l'absència de diners per retenir o fitxar jugadores. A més, no hi ha setmana que no es lesioni alguna del primer equip, ja sigui curta o llarga durada. 

L'Aïcha i la Clara ja van començar amb fitxa del primer equip, i darrerament, ja són titular per les baixes de la Patri, l'Aitana i ara de l'Ona. La Carla Julià ha d'entrar per l'Smee, la Fenger per donar descans a l'Ewa (que ja s'ha lesionat) i no té recanvi. I ara portem dos partits en què també surt l'Ainoa. S'han anat lesionant també la Irene, la Mapi, l'Alèxia, la Kika, a més de les ja esmentades més la Salma. Amb aquets panorama, estem tirant els partits endavant, alguns de manera més fàcil, i altres, pencant de valent.

Em fot a gent que quan guanyen per poc, ja diuen com en són de dolentes o si van a la baixa, i aquestes mateixes persones, quan guanyen per 4, 5 o més gols, diuen que quin avorriment, que sempre guanyen. Només els que anem i seguim l'equip sabem que això no és un camí fàcil, i que de vegades cal suar per guanyar.

Aquest dissabte, la victòria va ser per 1 a 5, mantenim distàncies amb la resta d'equips ecspanyols, i es confirma que les rotacions han vingut per quedar-se, mentre creuem els dits perquè no es lesioni ningú més. vam tenir el primer gol de la Carla, i també de la Fenger, tot i que aquest es va anular perquè les àrbitres eren dolentes i tot ho miraven al VAR per veure si es podia anular o no. Els 9 minuts d'afegit per culpa de les revisions van ser interminables. Realment, això del VAR al femení s'hauria de revisar. Ara toca acabar l'any, dimecres contra el París, ens podem classificar dins les 4 primeres de la Champions i estalviar-nos la ronda eliminatòria. Diumenge, primer partit de copa de la reina. La temporada es pararà amb els deures fets, però seguim patint per com arribarà l'equip al tram decisiu.

Un apunt per Palamós. Tornar a aquesta localitat del Baix Empordà va ser emotiu. Recordar els estius que hi vam passar amb el MEC petit, va ser com tornar a un lloc conegut. Hi vam passar dies de vacances molt macos, la veritat, va ser un encert. El camp de futbol, ja hi havíem estat un d'aquells estius, veient un torneig d'equips infantils. Ahir es va convertir en el desè estadi on veig un partit del femení. No està malament.

EL DOMADOR DE LLEONS

Que lluny queda l'estiu de 2020, quan vaig llegir per primera vegada un llibre de la Camila Lackberg, La bruixa, que era, ni més ni menys, que el desè d'una sèrie de novel·les ambientades al poble suec de Fjallbacka. Des d'aquell agost i fins avui, desembre de 2025, he anat consumint cada un dels llibres anteriors, des del primer fins el novè. Cada un d'aquests anys, els seus llibres han ocupat les primeres posicions del rànquing de lectures anuals. I fins aquí la posada al dia. Ara que ja fa un parell d'anys que va sortir l'últim lliurament, finalment he arribat allà on vaig començar. Per poder iniciar "El niu del cucut" hauré de buscar-me un bon resum de La bruixa.

El domador de lleons m'ha tornat als primers llibres. En els darrers, notava cert relaxament de les trames, una menor emoció i per conseqüent, menys interès per llegir la història. Però amb aquesta, hem tornat als orígens. Sense tenir massa de "novedós" que diguem, ha aconseguit transportar-,e de nou a aquella tensió per saber qui dimonis està darrere dels crims i de quina manera encaixen les peces de la trama antiga, un clàssic dels seus llibres, on sempre el passat és causa del què té lloc al present.

Aquesta vegada, apareix una noia que havia estat segrestada, però sense ulls, sense llengua i amb l'oïda destrossada. Mor. A partir d'aquí, se segueix investigant qui pot haver estat el torturador/a d'aquesta i altres noies que han desaparegut. Paral·lelament, l'Erika està escrivint un llibre sobre uns fets que van passar ja fa uns anys, on uns pares tenien la seva filla encadenada al soterrani de casa. La dona, a l'actualitat, està a la presó per l'assassinat del seu marit. Al final, tots dos successos estan relacionats d'alguna manera.

Doncs sí, ha retornat de nou la intriga, el voler saber més... que sempre han tingut els llibres de l'autora. Aquest any, déu n'hi do, n'han estat tres de la saga, i han anat de menys a més. Primer, Els vigilants del far, que em va deixar amb una sensació agredolça, poc entusiasmat. Després va venir La mirada dels àngels, en el què vaig començar també poc entusiasmat però que va anar augmentant l'interès a mesura que avançava. I finalment, aquest Domador de lleons que ja ha estat interessants de nou des del principi.

Ara toca de nou donar un descans a la saga, i ben aviat, quan comenci el nou any, finalment, tancarem e cercle! Seria maco tancar-lo al cap de sis anys de començar-o, però dubto que esperi fins l'estiu per llegir El niu del cucut, i menys tenint-lo des de fa setmanes al prestatge de casa.

FOR GOOD

No podia esperar. Tot i que aquesta mateixa setmana ja vaig passar per la pantalla gran, la temptació era massa forta. I la veritat, per animar-me abans de les setmanes d'avaluacions i notes, pensava que seria una bona manera de donar-hi el tret de sortida.

Així, no he deixat passar massa dies per veure Wicked 2, i és que li tenia moltes ganes. Des del dia que vaig veure la primera part, cada vegada que sento Defying gravity o escolto les seves cançons, quan la vaig recuperar en el viatge en avió a Montreal, o quan veig i reveig l'espectacle ofert per les dues protagonistes als òscars d'aquest any.

Un cop vista, em sento satisfet i tranquil, després d'haver gaudit denou d'un espectacle musical i d'interpretació excel·lents. Alguna cosa té aquesta història que m'ha anat acompanyant en diversos moments. I em sap greu dedicar estona a les coses que m'han grinyolat perquè donaran a entendre que no m'ha agradat, i no és cert. He gaudit, i molt, però no tant com a la primera part. Vaig llegir la crítica que en feien al diari ARA, i he de reconèixer que per primera vegada, hi estic força d'acord (que no serveixi de precedent). He llegit una altra crítica després de veure-la, i crec que coincidim bastant aquesta vegada. I en aquesta segona, li passa el mateix que a mi. No parar de dir que és bona, però que no enlluerna com l'anterior.

Es veu que en el musical de Broadway ja passa. El primer acte és molt més potent que e segon, per la trama i també per les cançons. La primera part és molt més alegre, divertida, centrant-se en els protagonistes joves i en "edat escolar post-obligatòria". Tot va encaixant amb una sincronia gairebé perfecta, i els números musicals són brillants. Aquesta segona part és molt més fosca. Estem tota l'estona donant voltes al mateix, els intents de desemmascarar el màgic d'Oz i les maniobres per fer-ho encaixar amb la novel·la i pel·lícula original.

Segur que a mesura que vagi escoltant la BSO, aniré gaudint de la música, però és evident que les cançons són totes més intimistes. La gran majoria, centrades en l'amistat de les dues noies. Tan sols una cançó anima la peli, quan mag, Elphaba i Glinda sembles trobar l'acord. Cançons meravelloses però sense el ganxo de les primeres. I com deia la primera crítica, sembla que l'objectiu d'aquesta segona part sigui només encaixar la primera amb la història original. I tot i que ho acaben fent, no deixa d'estar entrat una mica pel calçador, donant lloc a un atropellament de seqüències per aconseguir aquest encaix. Penso que van massa sac i de manera precipitada. I ho sento per l'espòiler, però el final de tot em sobra. Les coses s'han de deixar com estaven. Una cosa és fer canvis, i un altre és destrossar la idea principal. Ja és prou complicat deconstruir la figura de la bruixa, un dels personatges més malvats en el creixement literari de qualsevol persona, però va, ho acceptem (si fins i tot Lord Vader és de la família, ja...) Però no cal canviar-ho tot. Innovar no vol dir fer-ho millor.

I com deia al principi, no me la vull carregar. M'ha agradat, i ara mateix em posaré a escoltar de nou les seves cançons. I encara que l'Ariana no guanyi cap premi, segueix fent una interpretació esplèndida, sense desmerèixer la Cynthia, evidentment. Un premi ex-aequo?

Un últim apunt- El subtítol "For good", que es veu que es tradueix "per sempre". Jo crec que si volguessin dir "per sempre", haurien posat el clàssic "forever". Jo llegeixo "Wicked for good)", és a dir, "maleïda per bona", i penso que té molt sentit en aquesta pel·lícula, ja que és el què han estat intentant fer-nos veure. I ja que dic això, els subtítols, de pena. 

DONA ASTRONAUTA

El 25 de novembre va donar pas a un nou dia de reivindicació per l'eliminació de la violència contra les dones. A l'escola, li dediquem una bona estona, algunes reflexions, accions per tal de conscienciar els nens i nenes sobre la igualtat de gènere. 

L'activitat realitzada a tercer em confirma el què ja fa temps que penso sobre tot aquest tema. Hem estat molts anys treballant l'empoderament de la dona, i ep, no ens podem adormir. Però actualment, el focus d'interès ha d'estar en un altre punt. M'explico. Les nostres nenes estan força empoderades. De fet, en la nostra activitat, on havien de pensar com serien les vides de dos embrions (un amb nom de nen i l'altre de nena). El grup que feia la vida de la nena la van fer científica i astronauta. Elles (i ells) tenen clar que les noies poden aspirar a qualsevol feina, no hi ha límit. I exemples com aquest, un munt els últims anys. El problema és que quan arriben a l'adolescència, s'obliden de tot i passen a autoconvertir-se en persones destinades a maquillar-se i agradar els nois (generalització, però és així).

El focus però, cal posar-lo en la visió masculina dels nens. Ells segueixen veient-se esportistes, xulos, agressius... algun nen va arribar a dir que el seu "noi" seria un assassí. Mentre elles es veuen capaces de tot, ells estan encara al paleolític. Aquí està el tema, aquest és el punt que cal canviar, ja que els nens estan assumint un rol totalment mascle patriarcal, on no hi ha lloc per les emocions i les cures. La feina està aquí, i no tant en elles. Alguna cosa està passant en els nens, a nivell d'aprenentatge, actitud i metodologia. Està passant davant dels nostres nassos i la gran majoria dels educadors no ho veuen o no ho volen veure. Cal canviar el model d'home, perquè si no, serà difícil optar a cap transformació.

PROVINCIANS

Un regidor espanyol del PSOE de l'Ajuntament de Barcelona (pesats en voler dir-se PSC, com si fossin diferents), deixa anar tota una parrafada criticant que es vulgui "traduir" al català, conceptes ja oficials, fent referència a l'anomenada "Carrera de la mujer" que es va fer fa pocs dies. Diu que esdeveniments com aquest, d'àmbit estatal, no han de traduir-se, i que voler fer-ho, és de provincians.

Em pregunto si es pot ser més imbècil. Bé, la resposta és clara, i tant que sí. Altra vegada l'odi per tot el què sigui la defensa de la nostra llengua, per qualsevol intent de convertir-la en una llengua d'igual categoria que les altres llengües del món. I és que clar, a qui se li acut demanar que una cursa que es fa a Barcelona, amb tants diners de patrocinadors pel mig, s'esforcin en retolar en català, quan "en español nos entendemos todos".

La mare que va parir a tots els que menyspreen i defequen sobre la nostra llengua, embolcallats en la bandera de la raó més sàvia que és la llei del més fort, i fent-te pensar que tu, llengua minoritària, pots desaparèixer, no ets necessària. Però tranquils, podeu desar la vostra ràbia on us càpiga, perquè no passa res... aquest mico seguirà cobrant el què tu no cobres per seguir dient merdes. a més, a algú li importa? Si ens van massacrar, ens han torturat, i no ha passat res, què voleu que passi ara? Fotem pena.

I tot això la mateixa setmana que dos motoristes de Cervera, van anar al seu poble a gaudir del reconeixement dels seus amics i veïns, a celebrar les seves victòries amb els seus. I la gent s'ha posat les mans al cap perquè la festa es va fer... exacte, ho heu endevinat... en castellà. Ja fa temps que se sap que els Márquez són espanyolistes. Sempre posen la bandera d'Ecspanya per davant. Som nosaltres que som uns imbècils de voler aparentar la seva catalanitat. Collons, que també hi ha gent de VOX catalana! Sabeu què passa? Que jo sempre poso Catalunya al davant, i per això, em fan fàstic persones com aquest parell. I qui no ho entengui, doncs res, que digui que soc un provincià. Me la bufa.

THE LONG WALK

Corrien els inicis de l'estiu de 2021 quan vaig llegir La gran caminada, dels primers llibres de l'Stephen King. En ell explica com en un futur distòpic, en un USA manat militarment i en una situació econòmica precària, organitza per a delectar el públic un concurs mortal, on 50 joves (un per estat) han de caminar sense parar (ni baixar dels 5 km/h), fins que només en quedi un caminant. Si algú baixa dels 5km/h, pot rebre fins a tres avisos fins que li foten un tret.

El llibre em va agradar força, tot i que no arribà a entrar al top five d'aquell any (sí que hauria entrat en un hipotètic top 10), així que quan vaig veure que (molts anys després, estrany a Hollywood) en feien la versió en cinema, no tenia dubtes de què l'havia de veure. Un sisè sentit m'alertava de la peli quan, al cap de només una setmana, ja la fan en pocs cinemes i horaris nocturns, amb alguna excepció. Així que no podia perdre temps.

La peli està bé, però no és espectacular. Et manté tens, però tampoc amb una tensió emocionant. Senzillament, està bé, i fa honor a la típica frase de "sempre és millor el llibre". Aquí, no es trenca la norma. Tot i això, cal reconèixer que més que la pel·lícula la trama és extremadament trista. A quin nivell de degradació humana som capaços d'arribar per plantejar-se aquesta competició. Que s'apuntin 50 nois, sabent que 49 estaran morts en pocs dies; la cruesa de les execucions indiscriminades per part dels soldats, i és clar, la perversió de l'espectador, que aplaudeix el concurs, tot i que tan sols apareixen als últims minuts i molt difuminats. En el llibre se'ls hi retreu més la seva actitud, tot i que els joves bé s'han apuntat al circ.

És destacable també el canvi en el final respecte el llibre. No té res a veure. I no sé si trobaré en algun lloc les explicacions del canvi. Tal com està realitzada la peli, trobo innecessari les escenes dels trets quan són de prop i esquitxen que dona gust. En cap moment es veu que la pel·lícula vulgui tirar cap al sadisme de les imatges, al contrari, en el fons, el drama és molt més en les emocions que no pas en el gore. Tampoc sé perquè ho han fet així. Potser així es guanyen el títol de peli de terror, quan no té res a veure.

Dir que la peli és desagradable no és per les imatges sinó per la cruesa de la història, com deia, ens ensenya com pot degradar la humanitat en els moments difícils. La veritat, fa por pensar que no és tan descabellat aquest panorama. La peli en sí, bé. I per cert, irreconeixible en Mark Hamill en el paper del militar que els guia.

Per cert, que després de mesos de sequera cinèfila, en un mes n'estrenin 5 que vulgui veure en pantalla gran, té cordons, la cosa. Una ja la descarto, Zootopia 2 (no em veig al cinema amb tanta criatura); La gran caminada, ja està feta; ara toca Wicked 2, per Nadal la nova d'Avatar, i el dubte està amb la tercera peli del "Ahora no mes ves". Dubto que la vegi per tempos. Justament, el temps dirà.

THE VEIL

The veil és una sèrie que vaig posar-me a la llista de favorites de Disney+ fa molt, però que molt temps. Però altres sèries i altres necessitats la deixaven a l'espera, in eternum. Fins que un dia, finalment, m'hi vaig posar. Em trobo amb una sèrie d'espionatge i terroristes de sis capítols, i que, tot i que l'últim capítol i final em decep una mica, he de dir que he xalat força, l'he trobat molt encertada en entreteniment.

Una espia de l'MI6 anglès, treu d'un camp de refugiats sirians a una dona que creuen que és una de les terroristes de L'ISIS més perillosa. Estableixen una relació d'ajuda entre les dues, però el què té en ment l'anglesa és aconseguir que marxi de l'organització terrorista tot confessant el nom del vaixell que va cap als USA amb una càrrega nuclear. A partir d'aquí, intrigues, persecucions, dilemes i lluites internes entre els serveis d'espionatge anglesos, francesos i estatunidencs. 

La sèrie avança a bon ritme, i sense tenir moltes pretensions, aconsegueix una posada en escena força interessant. No rodona, però sí el suficientment intrigant com per anar-la seguint amb interès. El paper protagonista és per l'actriu ja coneguda per Handmaid's tale i recentment la vaig veure a una nova versió de l'home invisible. Bona actriu però té un no-sé-què que no l'acabo de trobar.

Com deia, el darrer capítol no ha estat com m'hauria agradat. Hauria de ser un clímax bestial per tal com estava anant la situació, i ens envien al passat de l'espia, que a sobre, té un paper important en el desenllaç, així de cop i volta. No, no m'ha convençut la manera de tancar la sèrie. Però li perdonem perquè la valoració general és força bona.

WEDNESDAY (x2)

Completada la segona temporada de Wednesday, la sèrie de Tim Burton sobre la filla dels Addams. Després d'una primera temporada exitosa, sent un emblema d'una generació, sant tornem-hi a l'escola de Nevermore. Ja van deixar la porta oberta a aquests nous episodis en acabar el primer tram, així que només ha calgut seguir teixint trames.

Diferències? La família té més pes aquesta vegada. El germà també arriba a Nevermore, el matrimoni viu en un casalot perquè la Mortícia passa a ser una espècies de comissionada. Sembla que una actriu com la Catherine Zeta-Jones demanava més protagonisme. És cert que omple pantalla quan apareix. També hi surt l'àvia, i van anomenant una tieta que acaba sent l'espòiler per la tercera temporada. Personalment, però, massa família i pocs amics de l'escola. Van sortint, però en menys quantitat de minuts, tot i ser part fonamental de la història. L'Enid té els seus moments, segueix fent un gran paper, i apareix una Agnes, fan obsessionada amb la dimecres, amb la peculiaritat de poder-se fer invisible. Les seves aparicions sobtades són del millor, juntament amb la seva cara de boja. la resta d'amics, poca cosa, la Bianca per una trama concreta de sa mare i els altres, testimonials.

Pe altra banda, tiren de dos personatges que semblaven eliminats a la temporada anterior, l'antiga directora i el personatge de la Christina Ricci. Són útils per les trames, però no deixa de sorprendre que tornin a aparèixer.

De fet, cal dir que hi ha com tres trames que van fluint per separat, que de vegades sembla que connectin, després se separen, i al final algunes acaben encaixant. Per una banda crec que anava bé tenir diferents fils a seguir per tal de mantenir viu l'interès, però també en determinats casos, els seus finals sobtats promovien l'estupefacció. Hi ha moltes coses i s'obren i es tanquen de manera massa alegre, potser. Sempre em quedarà aquest dubte. Si no fan tantes trames i en fan una o dues de manera més profunda, es faria avorrida, la sèrie?

Tot i això, he de dir que m'ho he passat força bé amb aquesta sèrie, no em sento decebut, sinó al contrari, m'ha distret, m'ha picat l'interès i la tinc en bona consideració. Sobre el paper de la Jenna Ortgea, em mantinc en el què vaig dir a la primera temporada, tot i que les seves cares i expressions no s'han vist tan forçades. Penso que les han mesurat una mica per no embafar el personatge. Ara bé, quan veus a l'actriu a la vida real, t'espantes més que no pas convivint amb la filla dels Addams. Sembla molt més estranya la de veritat, com si se li faltés un bull. Potser s'ha deixat influenciar molt pel món psicodèlic d'en Tim Burton o simplement que està com una castanya.

TEMPORADA 2025

Baixem el teló de la temporada castellera 2025, segona sencera després de la "represa". Una temporada amb molta teca, la veritat, amb moltes coses bones i poques de dolentes. Segurament, de menys bona només n'hi hagi una, que és el cansament de tant assaig i actuació, un ritme que personalment, ja em costa de seguir. Per les altres coses, totes positives.

Evidentment, en resultats castellers, aquesta ha estat molt bona temporada, la millor després de la pandèmia. No hi ha hagut cap intent de castell de nou pisos, un fet que li trobo similitud a quan el 2005 no vaig voler portar el 4d8 a Festa Major. Si no es té, no es té. Si has de tenir un castanyot segur, o fer el ridícul, doncs no cal. I també, per fer un castell X, una flor no fa estiu. El més important és la continuïtat i això, aquest any ho hem tingut. El 2d8f l'hem portat a plaça set vegades i les set descarregades! El 7d8, dos cops i dos descarregats! I la cirereta, el pilar de 6, tres vegades, 2 descarregats i un carregat. Dotze castells superiors als bàsics de 8, i onze d'ells descarregats. Que diferent a l'any passat, 4 portats a plaça, només dos descarregats. En canvi, l'any passat si que es va intentar el 3d9f. Ho veieu com és poc coherent? Si tot va bé, l'any que ve, es podrà pujar un graó o dos més.

La inclusió del MEC a l'equip tècnic, i la seva participació als últims folres, tot i el patiment, han estat un motiu d'orgull, com alguns dels pilar i fins i tot un castell de 6 a plaça. Personalment, jo també vaig tornar a un castell de 6, un regalet inesperat. A nivell de pinyes, la meva espatlla dreta ha patit la meva posició de contrafort a la soca, combinada amb l'agulla del 4 i del 7. Per aquesta banda, una mica rutinari tot plegat, això podria ser criticable.

I és clar, aquesta temporada també serà recordada pel viatge a Montreal, una oportunitat que no vam desaprofitar i ens va dur a l'altra banda de l'oceà per primera vegada (no a la colla), podent gaudir d'una experiència que serà un dels emblemes generals d'aquest any.

Així doncs, una temporada que arriba a la seva fi, que m'ha fet arribar cansat i amb ganes de prendre'm unes vacances. Poder tenir els dimecres i divendres a la nit per mi, així com els caps de setmana... la veritat, hi havia ganes. Sense saber què depararà l'any que ve a nivell d'implicació castellera, sí que espero que per la colla, sigui un any trampolí i tornem per la porta gran al concurs, després de dos dissabtes, i que a més hi fem un bon paper. A veure.

PD. És que si no ho dic, rebento... Esperono ser com colles verdes del Vallès, que porten castells límits amb dos cordons de pinya. Quina vergonya.

NEW LIFE

Una estona trobada per veure una pel·lícula. No tenia ganes d'estar repassant les llistes i poso la primera que trobo. Quan duia cinc minuts, em començo a preguntar si no l'he espifiat, si hauria d'haver estat una estona seleccionant. Però finalment, aquestes idees van marxant per centrar-nos en la peli i gaudir de poc menys d'una hora i mitja de thriller fet sense pretensions i amb èxit visual.

New life comença amb una noia amb la cara ensangonada, fugint de no sabem qui, i emprenent un viatge ben amagada per arribar a Canadà. Per altra banda veiem també l'equip que l'està buscant, amb intencions poc saludables. De mica en mica anem descobrint que la noia és portadora d'un virus mortal, creat en una farmacèutica i que se'ls ha escapat, i va deixant un rastre de mort per allà on passa.

La pel·lícula avança a bon ritme, i com deia, està feta sense grans pretensions de res, però d'aquesta manera, acaba convertint-se en un entreteniment de qualitat, cosa que ja de per si sola, s'agraeix. La noia interpreta bé el seu paer de persona que se sent perseguida, aliena al què està fent. La part de la dona que la persegueix, malalta d'ELA, i enfrontant-se a la seva situació degenerativa sense il·lusió i amb molta ràbia. Els superdolents, la farmacèutica que no apareix en cap moment, i el cap de la perseguidora, que justament la posa a ella al capdavant perquè ja que té ELA, si es mor pel contacte amb el virus, és una baixa assequible. Déu n'hi do.

S'agraeix també que no és una peli llarga, de manera que concentra molt bé tota la trama en l'estona necessària, sense afegir palla, anant directa al gra i estalviant-nos minuts de res. 

TORNEM A LA NORMALITAT

Si hi ha alguna cosa que m'empipa respecte el Barça femení, és quan la gent del meu entorn fa comentaris tipus "què avorrit, sempre guanyen", "sempre guanyen per golejada", "no hi ha emoció", etc. Pels que anem al camp, en veiem de tots tipus. Hi ha partits que realment surten rodats i van bé des del principi i cau una carretada de gols, però també hi ha partits bruts, de poc joc, embullat, i avorrits, però no perquè sempre guanyen, sinó perquè no passa res de res.

Per això, les poques derrotes de la temporada passada, per exemple, van ser molt doloroses, però no tant per la derrota sinó per quines derrotes van ser. Per una banda, la final contra l'Arsenal, i per l'altra el partit a Montjuïc contra el Madrit. De gairebé 20 clàssics, era el primer que es perdia, i a sobre, a casa, plovent, i amb un escàndol arbitral.

Per aquest motiu, avui era especial. Calia tornar a posar les coses al seu lloc o bé tenir una altra decepció, Aquest any és una incògnita. A part del tema poques jugadores, més les lesions, hem tingut partits brillants i altres desconcertants. Què ens esperava avui? Doncs primer, una bona notícia quan l'estadi s'ha omplerta amb més de 30.000 persones. Tenia por que fes llàstima de buit, tenint en compte que dimecres al Johan, ja només érem 3000. El boom del femení sembla anar a la baixa. Però no, la gent ha respost i ha omplert el camp, i feia patxoca.

El partit ha començat explosiu. Gols anul·lats a les dues àrees, dos gols de Pajor, un amb la panxa... Semblava tot controlat, i de fet així ha estat, i més quan el Madrit ha tret la Linda Caicedo, que era qui portava el perill. I llavors ha arribat el penal. sí, el típic "penalti a favor del Madrit", que per sort, la Cata ha parat. I ha estat llavors quan ha començat el partit a la grada. Abans he dit que estava molt content de veure tanta gent, però l'actitud era l'habitual de venir a passar l'estona, de ser al Liceu. Però amb el penal, tot ha canviat. I les tanganes a les banquetes també han ajudat. La gent s'ha motivat, han començat els xiulets, els boti-boti, els crits, i així fins el final, que hem pogut marcar 2 gols més i acabar 4 a 0. Mireu si s'ha escalfat la cosa, que quan han fallat el penal, un espectador s'ha posat a primera fila i ha fotut un "calbo" cap al camp. S'ha notat el canvi d'actitud també quan ha sortit l'Athenea i se l'ha xiulada fort. És a dir, el públic, a part de fer el pepu amb l'onada quan anàvem 1 a 0, també n'hi havia d'entesos i sabien que a la número 7 blanca se l'ha de xiular com els seus homòlegs masculins.

Total, que esperem que la derrota de la temporada passada hagi quedat oblidada, i que el nostre equip continnui fent camí. Propera parada, dijous Champions contra el Chelsea. Ai.

AQUESTA TAMBÉ COBRA

El càrrec de Síndic de greuges sempre m'ha fet gràcia (llàstima). Un càrrec que cobra per fer recomanacions. Si preguntes al XatGPT per a què serveix, s'està una bona estona pensant, per acabar dient que sí que aconsegueix coses "simbòlicament". És a dir, no serveix per a res. No tinc cap problema amb això, excepte en el fet que cobra diners nostres.

Però a sobre, quan diu alguna cosa, surt publicada com si fos llei divina, com si allò que diu el Síndic, hagués de fer-se perquè és algú que sempre té raó. Aix... Doncs escolteu les dues últimes perles que ha deixat anar: Que es pugui votar des dels 16 anys i que l'institut sigui obligatori fins als 18. És que no té "desperdici"! Per una banda, als 16 són grans, però que es quedin a les escoles per no molestar! És que és per llogar-hi cadires. Dues afirmacions que són terribles per separat, però és que juntes són apocalíptiques! Com una persona pública pot dir això? Perquè tothom opina sobre l'educació? Potser el fet d'haver estat malalt em permet ser un expert en medicina? Doncs el mateix, no pel fet d'haver estat nen/a et fa expert en educació.

Sobre el tema deixar votar als 16, ja n'he parlat en altres entrades, així que no m'allargaré. Només reafirmar-me en el fet de si volem una societat més feixista, endavant! Vox i Aliança Catalana trempen només de sentir aquesta possibilitat. Però sabeu què passa? Que els catalans i catalanes som tan estúpidament imbècils, que ho acabarem fent. És que som tan moderns, nosaltres... Sí, sí... moderns i imbècils, però sobretot "lo" segon!

Ara, és que dir que els joves han d'estar a l'institut fins els 18... és que això ja és de traca i mocador! Un dels grans fiascos ja va ser allargar-ho fins els 16. Només els/ens faltaria tenir-los dos anys més, nanos que no poden estudiar (per diferents motius) o més ben dit, nanos que volen estudiar i que no poden degut a què han de conviure a l'aula amb aquests que no volen, i que a més a més, aquests tenen el professorat traumatitzat, angoixat, amenaçat... 

De veritat, senyora síndica, tanqui la boca, que per dir aquestes coses, potser l'hauríem de tancar en una classe amb joves de 16 anys inadaptats al sistema educatiu i amb idees d'extrema dreta.