EL FORASTER

El foraster és un programa de TV3 liderat per en Quim Masferrer, i que té força èxit entre la població autòctona del país, com ho demostren les moltes temporades que porten al darrere i que sempre sigui un dels programes que té més audiència. 

Des del primer dia no ha canviat el format (si funciona, no ho toquis, diuen). El presentador va a un poble de Catalunya a passar-hi un parell de dies, i mentre és allà, dona a conèixer la població i l'entorn a través de les històries dels seus habitants. Després els reuneix a tots en una sala d'actes o teatre, on els passa el vídeo de la seva experiència mentre torna a parla amb ells i fer el monòleg corresponent.

Hi ha dos elements clau per a l'èxit del programa: un, és la feina prèvia de l'equip de guionistes i cercadors d'històries, que estudien el poble i la seva gent per tal de dirigir una mica el foraster cap a persones que poden aportar interès a l'espectador. Per molt que sembli improvisat, està clar que saben bé quina gent anar a trobar. El segon element és la gràcia del presentador. Com tots aquests tipus de persones, hi ha qui li agrada molt i qui no el pot veure, però és innegable que en mans d'un altre presentador, el programa seria diferent. Potser pitjor, potser millor... però diferent segur. Ara mateix, és impensable aquest programa sense en Quim.

A resultes del programa, en Quim Masferrer ha creat un espectacle teatral, Bona gent, d'una de les frases que utilitza al programa, on estableix diàleg amb la gent del públic. Aquí no hi ha preparació, tot és improvisat, i per tant, depèn molt de la gent i de la gràcia de l'actor, que aquell espectacle funcioni o no. Podré opinar al respecte d'aquí un parell de mesos.

Tornant al programa de televisió, les característiques de la gent són les que fan que un episodi o un altre sigui millor o pitjor. Aquesta temporada n'hem tingut un de força avorridet, i un parell de molt divertits. Sigui com sigui, està clar que el proper any, tornarem a tenir en Quim descobrint nous pobles, que per cert, és també un exercici molt enriquidor, tant pel descobriment de pobles que no coneixes com per la gràcia que fa veure llocs on has estat des d'un altre punt de vista.

Llarga vida al foraster!

ÒSCARS 2026

Per segon any consecutiu, m'he quedat a veure la cerimònia dels òscars, com quan era jove. Val a dir que l'any passat va colar perquè dilluns era festa. Aquest cop... he anat a mig gas tot el dia. Sort que els dilluns tinc un horari que em permetia tenir aquest luxe.

A les dotze i poquet començava l'acte, amb un número d'aquells inicials en què el presentador fusiona algunes de les pel·lícules nominades mentre està disfressat de la boja de Weapons. Boníssim. Sense entendre massa el què deien, era súper divertit. El què fallava, al meu parer era que els nens i nenes que el perseguien no ho feien amb  els braços en aquella posició en què ho fan a al peli.

Anem pels premis. Molt bééééé. Després de veure moltes de les pel·lícules nominades, recordo que vaig acabar la marató dient que la que m'havia agradat més havia estat One battle after another. Doncs premi. Millor pel·lícula, direcció, actor de repartiment, guió adaptat, càsting i muntatge. Merescut totalment. L'altra gran pel·lícula, Sinners, no ha fet curt i s'ha endut actor, guió original, banda sonora i fotografia. Frankenstein, que em va agradar molt, s'ha quedat tres òscars secundaris, i l'han acompanyat Hamnet (actriu, claríssimament), Weapons (actriu secundària claríssimament), Avatar (efectes), F1 (so) i Valor sentimental (pel·lícula no anglesa). Sense comptar els curts i documentals (amb tot el respecte), tanca la llista de premiades la de les guerreres K-Pop que s'han endut pel·lícula d'animació i cançó original.

En definitiva estic satisfet amb el resultat, no veig cap injustícia per enlloc, i mostra d'això ha estat el resultat de les porres habituals que faig. Per una banda, una d'estar per casa amb companys, he encertat 17 de 24 (tot el respecte pels curts i documentals, com he dit abans, però càsun dena em fan baixar els encerts). A la porra oficial, 14 encerts, els mateixos que l'any passat. No sé quin motius em van fer canviar pronòstics en les dues porres. El que més il·lusió em fa és que, per primera vegada, faig un ple d'encerts a les categories "top", encertant peli (anglesa i no anglesa), els 4 actors i actrius, direcció, i els dos guions. Brutal. Per això deia que crec que ha estat força just tot plegat.

Finalment, el comentari polític. En els temps que corren, s'esperava que hi haguessin reaccions clares contra les guerres, genocidis i Trump. Doncs un bluf. Té nassos que l'únic que ho hagi expressat directament hagi estat un ecspanyol, l'actor Javier Bardem. El presentador i en Jimmy Kimmel en fan referències indirectes, però en general, tot cotó fluix. Quina decepció de poca implicació del col·lectiu cinematogràfic. i quin missatge de por respecte el poder del seu líder feixista i sonat que tenen de president.

DE TOT I RES

Quan ja s'han repartit els òscars però encara esperem l'article que ho comenti, cal dir que fa una setmana vaig tornar a una sala de cinema. L'escollida, Greenland 2, la continuació d'una pel·lícula de catàstrofes que va tenir un relatiu èxit. Mi hauria dit èxit, però clar, m'ha sorprès que en fessin una continuació. Perquè sí, és una peli d'acció, i de fet, la vaig col·locar al segon lloc del rànquing d'aquell any, el fatídic 2020. Però no veia motius per continuar. I crec que aquesta vegada tinc més raó que un sant.

La volia doncs veure al cinema perquè aquestes pelis s'han de veure en pantalla gran i perquè com explicava, tenia bon record de la primera. A partir d'aquí, res més. Situo la trama. Després de set anys tancats al búnquer (o eren cinc, no ho recordo però és igual), de tant en tant surten a veure què troben. Saben d'altres supervivents, però que tot està fatal, per la radiació o per trossos de meteorit que segueixen caient. Al final però, han de marxar de Groenlàndia i es volen dirigir cap al cràter de l'impacte perquè diuen els científics que és possible que allà, per com ha caigut, blablabla, sigui un territori lliure de radiacions i mandangues i que per tant, es pugui veure amb comoditat i tornar a renéixer com a espècie.

Com el títol d'aquesta entrada, la pel·lícula té de tot i es queda en no res. I quan dic de tot, vull diré que hi ha de tot: lava que surt de les fissures de la terra, una tempesta electromagnètica, un terratrèmol, sacrificis humans (no es pot salvar tothom), sacrificis familiars (separació per la supervivència d'un membre), un tsunami, quedar-se a la deriva enmig del mar, una guerra, rebels, lladres, vent dalt d'un precipici, la radiació, els meteorits que cauen, la lluita entre gent per salvar-se, un assassinat... Tot. Només he trobat a faltar l'atac d'algun animal. Sorprèn que no apareguin, com si aquests sí haguessin desaparegut tots del planeta.

Així, la pel·lícula és una desfilada de totes les calamitats del catàleg. Molt de tot, però al final, et quedes amb una sensació de buidor força gran, de no haver vist res que doni sensació d'haver estat gaudint de l'hora i mitja; sí, per sort, només dura 90 minuts i així no cal allargar-ho més. Una cosa és que sigui fan d'aquest tipus de pel·lícules, i una altra cosa ben diferent és que totes siguin bones o interessants o distretes. No ha estat un desastre, però evidentment, no entrarà en el rànquing de l'any com ho va fer la peli original.

STING

Fa gairebé mig any, TV3 va emetre un documental sobre l'Sting, un documental que fins ara que estava a punt de desaparèixer, no l'he vist. No soc massa de documentals. En tinc un guardat, No other land, des de fa un any, i encara està allà. I no serà per manca de temps, no... La veritat és que no tonc massa explicació a aquest fet estrany.

Per què un documental sobre l'Sting? Doncs perquè  la meva joventut va representar una de les meves icones musicals més importants. Vaig viure inconscientment el final de The Police, i amb l'adolescència va néixer The dream of the blue turtles (1985) i el Nothing like the sun (1987)- Aquests dos lp's em van acompanyar durant aquella etapa, firmant part de la meva banda sonora vital. Després van venir el Bring on the night i The soul cages, però com els dos primers, res. A més, vaig poder assistir a un concert seu a Barcelona, però tinc dubtes que fos el del 1988 , ja que era massa jove i el meu primer concert gran va ser el 1989 amb UB40 i The Pogues. Així que segurament el concert de l'Sting fos el del 1991. Quins temps aquells, de molta música i molts concerts... eterna joventut...

El documental repassa una mica la personalitat de l'Sting, molt obsessionat amb la música, en cercar nous estils, nous ritmes, el seu compromís amb les acuses perdudes o amb les injustícies... Realment és tot un personatge, de gran importància en el panorama musical mundial. Apareix ell mateix, però també els seus col·laboradors, amics músics, etc, donant la visió de la seva feina i la seva persona. És un bon documental, no es fa dens ni llarg, i a més, amenitzat amb la seva música, tant la part en solitari com amb The Police. Falta però, l'Sting del segle XXI, surt poc.

Veient el documental, em venen ganes d'anar al concert que farà aquest juliol a la ciutat. He recordat que l'havia vist en el cartell d'un d'aquest festivals d'estiu, i em dic: "Anem a veure com està el tema". Tururut. Increïble, només entrar a la pàgina web de les entrades, se'm cau tot a terra. Hi ha dos preus. El bo, el de platea, 353 euros. El de més enllà, 232. Verge santíssima, o més ben dit, colla de lladres FDGP. Perquè no té altre nom, això. És un robatori a mà armada. Ni per un artista genial com ell, pagaria aquesta burrada de diners per veure'l. Ni boig. ja me'l guardo per a altres "antojus" que tingui, que tampoc en són tots. M'ha recordat una entrada que vaig fer fa uns anys, també denunciant aquests preus abusius per la gent normal. En aquell cas, eren els Simply Red. D'allò fa deu anys, i costava 250 euros. Quina passada. Quina estafa.

Així que almenys, estic recuperant per a les meves oïdes aquelles mítiques cançons i descobrint les que m'he perdut aquests últims anys. D'alguna cosa haurà servit. I sense perdre diners.

ELS FILS DEL MAR

A la darrera Setmana del llibre en català vaig descobrir Spècula, una editorial en funcionament des del 2022 i centrada en la ciència-ficció, fantasia i terror i que aposta pels autors i autores del nostre país. Només per aquest motiu ja cal fer-li costat i no perdre-la de vista. Sempre que vaig a les grans cadenes i busco llibres d'aquestes temàtiques, és molt complicat trobar-ne escrits en la nostra llengua, siguin escriptor/es catalans/es o traduccions. Així que s'agraeix l'aposta.

El primer llibre escollit d'aquesta editorial i que ha estat el que m'acabo de llegir ha estat Els fils del mar, de la Inés Macpherson, barcelonina tot i el nom i cognom. De les diverses contraportades que em vaig estar mirant, va ser la que em va cridar més l'atenció. 

I què ens hi hem trobat? Una història que segueix a una dona, Janira, que tona al seu poble, devastat i que va recordant el passat. un passat marcat per una localitat costanera que veu el mar com un enemic, i pel qual expliquen llegendes de dones que són capturades pel mar i mai se les torna a veure. Per això les noies tenen absolutament prohibit acostar-s'hi, i fins i tot les lliguen amb una corda a les nits perquè no s'escapin. A mesura que anem coneixent històries d'algunes de les dones desaparegudes, ja veiem que hi ha alguna cosa més a part de la màgia marina al darrere, Com no, és la bogeria humana, la por al desconegut i l'odi a allò que és diferent.

Un cop acabat el llibre, no sé massa bé com em sento. He de reconèixer que després de les primeres pàgines, vaig estar a punt de deixar-lo. No entenia res. Aquelles descripcions, sense saber encara què passava feia que fos difícil comprensió entendre què ens està mirant d'explicar la història. Però no volia rendir-me i tancar la porta a la iniciativa que representa aquesta editorial, així que vaig seguir. Va ser una bona decisió. De mica en mica, tot es va aclarint, i les diferents trames que ens expliquen comencen almenys a tenir més sentit, a mesura que totes es van lligant igual que aquests "fils del mar".

Sense sentir-me totalment satisfet, també he de dir que a mesura que l'anava llegint, anava imaginat-,e com seria de fàcil convertir-la en una pel·lícula d'aquestes que es fan als USA, un thriller sobrenatural. No té res a envejar a altres històries d'aquesta temàtica. Em sap greu això de dir dels USA, però crec que si la fessin aquí, necessitaria molts diners per fer-ne una versió amb cara i ulls, ja que és una història molt potent que amb poca inversió quedaria curta.

TRON - ARES

La dècada dels 80 és segurament la menys reeixida pel gegant de la Walt Disney Studios. Després dels grans èxits de tota la vida, va viure una decadència a nivell de creativitat, tècnica, encert i èxit força destacada. NO va ser fins a finals d'aquella dècada, amb La sireneta, que va començar a remuntar fins a convertir-se en el gegant actual.

En aquells anys, va intentar fer coses noves, i un experiment va ser Tron. Per molts, una pel·lícula de culte, per altres, un altre fracàs de l'època. Sigui com sigui, aquella pel·lícula que portava a un ésser humà dins d'un vídeojoc (la trama és molt més complexa, però es podria fer un resum bàsic amb aquesta frase), va ser font d'inspiració per a molts artistes i pels nens i nenes de l'època era una cosa diferent però molt entretinguda.

La pel·lícula és del 1982. No va ser fins gairebé trenta anys després (2010), que no es va fer una continuació, Tron Legacy. La veritat és que no tinc massa record d'ella, mala senyal. I quinze anys després, el 2025, se n'ha fet una tercera, que és la que he vist ara. Segurament estem davant de la trilogia més espaiada en el temps de filmació que ara mateix soc capaç de recordar, tot i que segur que hi ha altres exemples. Però no deixa de sorprendre aquest espai temporal entre elles.

La tercera part, Ares, està prou bé. No passarà a la història, evidentment, però ha estat força entretinguda. Només té un però; una escena post-crèdits que obre la porta a seguir. En aquesta peli trobem la lluita entre les dues empreses informàtiques del moment, que són les creades pel protagonista i antagonista originals. Ja saben que poden envia humans al món virtual, però volen fer-ho al revé. Uns per aconseguir diners i vendre-ho a la indústria de la guerra, els altres per millorar el planeta. A partir d'aquí, es troben amb els dubtes existencials que es fa un dels programes creats, i això ho trastoca tot.

Com deia, sense ser res de l'altre món, ofereix entreteniment de qualitat, sobretot un cop han passat els primers vint minuts. El principi és una mica poc aclaridor, mentre van presentant el tema. Però un cop fet, es converteix en una peli d'acció ben feta i nen resolta, sense ser res de l'altre món, que quedi clar. així que si finalment hi ha una continuació (que si hi és, no trigaran vint anys), la veurem.

FUTUR POC ESPERANÇADOR

Aquest any m'havia fet el propòsit de no fer entrades de cinema si no era imprescindible. Totes les entrades de pel·lícules a la planxa d'aquests últims dos anys potser embafaven una mica. Però vet aquí que en poc temps he vist tres films que tot i ser diferents, en el temps, en la trama, tenen un nexe en comú; el que diu el títol de l'entrada: un futur poc esperançador. Mirem-les per ordre de filmació:

La primera és The surrogates, una peli del 2009 per a exhibició d'en Bruce Willis. En el futur, els robots seran humanoides gairebé perfectes, i la majoria de la gent s'està a casa connectat virtualment i qui surt al carrer i ho fa tot són els androides, fins que algú decideix començar a carregar-se'ls.

La segona és Ready player one, del 2018. Una peli de l'Steven Spielberg que ja vaig comentar fa anys en el blog quan la vaig veure per primera vegada, i allà comentava la sorpresa agradable que va ser veure-la. ara no ha estat igual, però he xalat molt.

Finalment, I am mother, del 2019. En aquesta, l'apocalipsi ambiental de torn fa que es guardin en un búnquer secret tot d'embrions humans per la futura repoblació del planeta. Tot està a la cura d'un robot, que dona vida a un dels embrions per tal de que creixi abans que els altres i pugui fer de mare d'ells. Amb la noia ja adolescent, apareixen els dubtes de la veritat del què va passar, i més quan arriba al búnquer una dona ferida, quan teòricament no hi ha ningú més. La peli va ser entretinguda, tot i que al principi no pintava bé.

I aquí ho tenim. El denominador en comú de les tres pelis és que en el futur, la humanitat estarà alienada per la realitat virtual, com és el cas de les dues primeres pelis, tot i que a The surrogates fa més basarda perquè els humans s'estan quiets; almenys a Player One fan exercici mentre juguen... I a la tercera, els robots i la IA tornen a estar darrer de l'eliminació de l'espècie humana. Per molt que ens avisin dels possibles perills i conseqüències de deixar entrar la IA a casa nostra mentre li riem les gràcies, la societat segueix anant en caiguda lliure cap a el caos incontrolat del què pot ser aquest futur que tan mala pinta fa. per sort, tot i anar tot tan de pressa, sembla que encara ens queda corda. El temps dirà...

EUFÒRIA 2026

Els de la teletrés han tirat d'estratègia. Fa quatre anys van estrenar un talent show, Eufòria, que va ser un èxit total entre les famílies i sobretot canalla nostrada que s'ha quedat òrfena de contingut des de la desaparició de la família dels Súpers. En van fer una segona i una tercera edició, i tot i que van seguir omplint el Palau Sant Jordi, van veure que si ho seguien explotant, al final seria deficitari. Així que van deixar reposar el programa... un any. Potser haurien d'haver esperat un altre, però s'han llençat i ja tenim aquí la quarta edició.

Normalment feia una entrada més o menys a la meitat del programa (quan han fet fora vuit i queden vuit). I així hauria estat aquesta setmana si no fessin allò de tornar a fer entrar algun expulsat/ada per donar vida al programa. Tot i així, ja tenia ganes de dir alguna cosa després de veure com algunes veus marxaven i altres veus es quedaven.

Es mantenen els presentadors, un dels tres membres del jurat, els directors musicals i un dels tres "coaches", el gran Daniel Anglès. El format segueix sent també idèntic, i per tant, com sempre, queden en mans del carisma que puguin aconseguir els concursants. Una de les coses que més he agraït a Eufòria és el fet d'incorporar cançons catalanes que poden ser escoltades per primera vegada pels nens/es i adolescents que segueixen el programa. Crec que això té molt valor, encara que potser quedi en anecdòtic. I si alguna cosa es pot criticar és segurament la sexualització del vestuari i els balls que justament no fan cap favor en l'imaginari ideal de la nostra canalla. No es pot tenir tot.

Bé, anem als concursants. Ara mateix doncs, en queden nou, després de la reentrada al programa de l'Aida, una de les millors veus però que, tot i que no arribarà segurament al top tres, era injust fer-la fora tan aviat. El tema mascle-femella (que no masculí-femení) segueix sent evident. Potser és la meva oïda selectiva, però cap de les veus masculines estan a l'alçada de les femenines. Però com que es valoren també altres coses, van avançant rondes. Però ni el Lluís, ni l'Arian ni l'Oliver tindrien res a fer vocalment contra la Monique, la Clara, la Daniela o l'Aina, i fins i tot, l'Aida i la Tura, que són les que ami em cauen millor però que veig difícil que arribin a la final. El Lluís és tot carisma, simpàtic i amb una veu trencada molt guai; l'Arian (germà de la Valèria-Rosalía de la tercera edició) és especialet, però s'ha de reconèixer que ha anat de menys a més, però li falta caràcter; i l'Oliver, bona veu però peix bullit. No sé si faran allò de tenir un dels tres a la final per complir expedient de gènere.

Pel què fa a elles, la Monique és un espectacle, però de vegades se li marxa la veu de com n'és de potent; la Clara, l'Aina, la Tura i l'Aida, qualsevol cançó que fan la broden, a no ser que els posin cançons que no poden defensar gens (com el "Pau" dels Pets a la Tura); la Daniela és una nena, té setze anys, amb patiment escolar a sobre, símbol de superació, i amb una veu espectacular, però no és espectacle, és veu de cantar cançons èpiques i balades.

Així que no tinc un pronòstic clar. Si faig la porra ara, seria Monique-Clara-Daniela. Si cal posar un mascle, podria ser qualsevol dels tres per motius diferents, però per com han anat les votacions anteriors, podria ser l'Oliver un dels tres. Però aleta, perquè la setmana que ve tot ho decideix el públic, així que pot haver sorpreses grans, i més injustes. Que parli el poble.

LOST IN SPACE (x3)

Doncs més o menys un any després, acabo la tercera i última temporada de Lost in space, una sèrie de ciència-ficció per a tots els públics, amb aventures, emocions, comèdia i adolescents. Recordant coses de les dues temporades anteriors, vaig comentar que totes dues eren de notable (la primera un 8, la segona un 7), i va quedar en vuitè lloc del rànquing de l'any.

Aquesta temprada, que tanca la sèrie (quina meravella això de no allargar-les per treure suc d'on ja no n'hi ha més), torna al notable alt. És lleugerament diferent de les anteriors, ja que enlloc d'anar obrint històries, es va teixint una xarxa per anar-les tancant. En l'últim capítols de la segona, les famílies s'han de separar davant l'atac dels robots, així que al principi tenim la vida dels nanos, un any després en un planeta que els acabarà fent fora, i com tornen amb les seves famílies per salvar-los dels robots. Un cop salvats, la família protagonista ha de tornar a enfrontar-se sola als imprevistos, i finalment, un tercer tram de capítols on ja arribats al destí final de la humanitat, han de fer la darrera i definitiva lluita contra els robots.

Aquestes tres subparts dins la temporada, com deia van tancant cada un dels temes oberts de manera molt natural. Tot i això, hi ha la sensació de que potser en un principi no sabien que seria el final de la sèrie. Hi ha dos aspectes que m'ho fan pensar. Un, el bolet del pare biològic de la filla gran, que el troben congelat a la seva nau i el recuperen, sense tenir després cap paper rellevant. De fet, els companys de la nau congelats que també salven, ni se'ls espera. I el segon punt que m'ho fa pensar és justament aquesta divisió de capítols dins la temporada, ja que desvien els esdeveniments sobtadament per arribar al final.

Tot i això, com deia, està per sobre de la segona temporada. Porta emoció, no tan infantilisme, i fins i tot algun moment de sorpresa que no t'esperes i que, encara que resolen per fer una "happy ending", ho integren perfectament a la trama. Un bon equip de guionistes al darrere, segur. I el repartiment continua a l'alçada. Trobem a faltar més d'en Don West, però realment els paers estan molt repartits a parts iguals i assoleixen l'objectiu de fer-se propers. No són grans estreles en general, però aquí estan de deu.

Aquesta és la primera sèrie que acabo aquest any de les que tenia començades i que aniré alternant amb noves per tal de fer endreça televisiva. seguim.

ELS PÒSTITS DEL SENYOR NOHISOC

Després de La biblioteca secreta de l'Amy i El llibre perdut, ha arribat el torn a un nou llibre de literatura infantil per valorar a seva possible lectura a l'escola. Aquest ha estat els pòstits del senyor Nohisoc, de la Tina Vallès que ha arribat recomanat també per un company, com va passar amb La catastròfica visita al zoo. L'objectiu era diferent, els destinataris són diferents, i per tant l'opinió també és diferent.

Ens trobem amb la història d'una nena de tercer de primària que ha de fer un treball escolar sobre un ofici, i decideix fer-lo sobre el seu nou veí, un home misteriós, que no se sap qui és ni què fa, i que es comença a comunicar amb ell a través de pòstits que es van deixant a les seves portes respectives. Al final s'acaben coneixent i presentant el seu ofici, el de corrector. S'estableix una relació divertida i aquest intercanvi és en estones divertit. 

Aconsegueix doncs, ser una lectura agradable i també aporta intriga per tal d'esbrinar quin és l'ofici. També té la seva part seriosa, ja que posa damunt la taula el tema de les depressions dels adults. Hi passa per sobre, però esta allà, i en una lectura comentada seria un dels temes. Els capítols que porten les preguntes de l'entrevista que li farà la nena al corrector també aporten exemples per tal de fer entrevistes, un tema important a l'escola però que sempre s'acaba fent de qualsevol manera. Bé, sempre, no. Aporta també una visió diferent del gran tema de la realització d'un llibre, i ensenya als nens i nenes que darrere un llibre hi ha molta gent i molta feina.

Si finalment es converteix en el llibre de lectura, ara mateix no ho sé, perquè el veig més útil per motivar el tema de l'entrevista, que no és pas per nosaltres. Però evidentment, pot servir de lectura comuna sense dubte.

WIELKA WODA

En aquests moments el meu visionat de sèries segueix l'esquema de dues a la vegada, alternant una de nova amb una coneguda. En tinc un bon grapat que es troben a l'última temporada o que només en té una, i potser faig una mica de neteja i endreça a la llista de sèries.

En aquesta nova ronda, la nova ha estat l'única temporada, i sense possibilitat de continuació, de La gran inundació. El títol i el tràiler, típic de catàstrofes, em van dur a posar-la a la llista, i el resultat ha estat mg-mig. Resulta que la sèrie explica els fets reals que van passar a Polònia l'estiu del 1997, quan unes fortes inundacions van causar una catàstrofe molt important, amb grans destrosses i una cinquantena de persones mortes. La veritat és que no ho recordo massa, no ens va arribar la notícia més enllà d'uns titular a les notícies durant una setmana curta. Sigui com sigui, allà fou un fet històric molt important, i n'han fet una sèrie de vuit capítols per fer una mica de memòria.

Sí, la sèrie també és polonesa, i les coses com siguin, molta tradició cinematogràfica no en tenen, allà, i per tant la qualitat és la que és. Acostumat als grans efectes i interpretacions sentides, és evident que LA gran inundació em deixa força fred. En bona part de la sèrie em preguntava si valia la pensa seguir-la veient, tal com em vaig prometre que faria si es donava el cas. Però com que volia veure què va acabar passant, i que tenia un final, doncs al final l'he acabat. Més enllà de si és més bona o menys bona (en aquest cas), la trama se centra en els moviments que van fer les autoritats abans del desastre, on veiem com és habitual, els polítics amb els seus experts negant la realitat i cuidant-se només dels seus vots i popularitat, fet que evidentment, els va sortir car. La similitud amb la DANA de València del 2024 són evidents, tot i que la diferència mortal és enorme, i fa de mal comparar. Però a la llarga ens trobem amb el mateix esquema d'incompetència política.

El més aconseguit és la recreació històrica de la Polònia de finals de segle. Realment, tens la sensació de veure una ciutat més propera als anys 60 i 70 que no pas a les portes del nou segle. Quantes diferències socials hi havia a Europa per culpa del resultat de la segona guerra mundial i el desenvolupament de la guerra freda. Semblem dos mons oposats. I poca cosa més quedar per afegir.

CAMINADA PROHIBIDA

Feia dos mesos que tenia entre cella i cella fer una caminadeta per la natura. Sí, és cert que desembre-gener-febrer no serien els mesos més agraciats per sortir a caminar, però a veure, tampoc volia fer res de l'altre món, només repetir l'etapa 2 de l'Objectiu Montserrat, només per activar i recuperar sensacions, com a primer pas per anar cada cop a més. Dos mesos han passat fins que l'he feta. I alerta, la mandra només ha estat la causa d'aquesta espera en una sola ocasió. Altres esdeveniments, dolors (cap un dia, peu un altre), hi han participat, però sobretot, la pluja i el mal temps. Dos mesos. a veure si ara recupero el temps perdut!

I sí, com deia, ha estat l'etapa Sant Cugat fins Les Fonts. L'últim cop que la vaig fer, dins l'objectiu Montserrat, ja està lluny, a més d'un any i mig. Era reconfortant veure com després de tot aquest temps, era capaç de seguir el camí sense dubtes, recordant-me perfectament de cada desviació i trencall que calia seguir. El passat octubre vaig intentar aquesta mateixa reactivació amb l'etapa 1, i quatre mesos després hi torno amb la segona. la idea és fer altres coses (La Mola, Matagalls...), però la visió de Montserrat m'ha fet el cuquet i decidir una cosa: Si el barça femení no arriba a Oslo, aquell cap de setmana, fer la Gràcia-Montserrat, un deute pendent que tinc.

La qüestió és que potser si arriba aquell dia, els caminants es trobaran el mateix problema que em vaig trobar jo. Resulta que comença a caminar des de Volpelleres, com sempre, faig el trosset de ciutat, passo per la benzinera, creuo l'autopista, començo a pujar al costat de HP i quan soc a l'alçada de l'escola japonesa i arriba l'hora d'entrar al bosc... patapam. Pesta porcina - prohibit passar. El rètol i una cinta de punta a punta del camí em diuen que la prohibició no afecta només a Collserola. mentre debato amb mi mateix què fer, venen pel camí un parell de persones i un ciclista. Així que al final, decideixo passar. Una mica de nervis per si em trobava guàrdies forestals em van estar acompanyant durant tot el camí, però al final, no vam lamentar cap entrebanc. Renoi amb la pesta porcina...

El camí, a part d'aquesta intranquil·litat va anar rodat. El temps, més o menys el previst (una hora i quaranta-cinc minuts), i poca cosa més. Potser era la primera vegada que veia passar aigua per la riera de Les Fonts, i això em va fer pensar en la riera seca de després d'Ullastrell. Potser ara no espot creuar amb tanta facilitat. Al final, excursioneta feta, el diàleg amb mi mateix també fet, i només cal esperar que no passin quatre mesos més per seguir reactivant-me.

EL CAVALLER DELS SET REGNES

L'últim llibre en arribar a la prestatgeria ha estat el següent en ser llegit. Em venia de gust tona al món de Joc de trons, tot i que a les meves orelles ressonaven les paraules de que no era exactament el mateix. I és veritat.

Es tracta d'un llibre ambientat a Westeros, amb els Targaryen governant de fons, però la història en si, podria passar en qualsevol altre món de fantasia dels que tant i tant s'han escrit. El nom de les famílies dels regnes, de les seves ciutats i l'ombra dels dracs han jugat clarament en pro d'aquest llibre i l'han posat a les llibreries, tot i que el què més fama li donarà serà l'adaptació televisiva que actualment estan emetent. Com que no disposo dels mitjans per veure-la, he optat per fer-ne la lectura.

Com deia, hi ha molt poc en comú amb les narracions de l'aclamada sèrie de llibres o també de "Foc i sang". Es tracta d'una altra cosa. Aprofitant els entorns i el món ja creat, l'autor ens ofereix una història en tres parts sobre un cavaller errant, dels que vaga pels camins i es posa al servei del noble que requereixi el seu servei. Un bon embolic el porta a viure una situació complicada en un torneig, d'on en sortirà amb un escuder pelat, d'un 8 anys, que l'acompanyarà en les seves aventures. Alerta espòiler: el fet que aquest marrec pertanyi a la família reial dels Targaryen fa que connecti més amb les novel·les més famoses, però com deia, si posessin altres noms i altres mons, la història podria ser igual.

I és que el llistó està molt amunt, i en George R.R. Martin ho té complicat per fer una altra gran obra. Hi hauria de dedicar molt esforç. Però no el conec massa a aquest senyor, així que potser, conscient de que no li cal inventar-se res nou per viure bé la resta de la seva vida, no m'estranya que es pugui permetre el luxe d'escriure ores "menors". Amb això no em vull carregar pas el llibre. M'ho he passat bé llegint-lo, és interessant i divertit (a la sèrie es veu que exploten més la comèdia), i no m'ha desagradat. Ha estat bé. Però no ha estat apassionant com els altres llibres de la saga. 

El final queda força obert, amb la porta oberta per fer-ne una continuació (i encara més si hi ha el poder de la televisió al darrere). Segur que si es dona el cas, també me'l llegiré, perquè les coses com siguin, la distracció està assegurada.

LA TEMPORADA DELS 30

Un parell de setmanes més tard que la resta, començo l'activitat castellera d'aquest any, amb un assaig i la tradicional actuació de Santa Eulàlia. No faig aquesta entrada per comentar l'actuació, força ben resolta, amb els primers tes castells de set i mig de l'any. sembla que les coses van sortint bé d'entrada. Serà necessari començar forts per realitzar una gran temporada i evidentment, poder anar diumenge a Concurs.

Bé, la qüestió és que, aquesta temporada és especial. Tal com ja vaig comentar a l'entrada del 1996, aquest final d'agost farà 30 anys que em vaig enfaixar per primera vegada. Trenta anys, amb alguns períodes menys reeixits, però30anys al cap i a la fi d'anar a assaigs, actuacions, patir, plorar, riure, gaudir, cridar, explotar... Moltíssimes emocions que avui encara es continuen vivint, però ara a mes amés, amb la implicació emocional que té el fet que el MEC també hi participi.

Ha plogut molt en aquests 30 anys, la veritat. Cal recordar que aquesta efemèride tindrà color gris, però no sap greu, ja que així, l'any que ve podré celebrar de nou 30 anys castellers, però exclusivament blau gracienc. Aquells inicis a Sants, pel fet de no existir encara Gràcia, això sempre cal remarcar-ho i especificar-ho, no fos cas... 

Quan arribin aquests 30 anys ja sabrem si ens hem classificat pel concurs de diumenge. Ara mateix estem ben posicionats, però les coles que ens van al darrere apretaran fort per no anar dissabte, així que ens caldrà afrontar reptes superiors al 2de8f i el 7de8 per no haver de patir. I això vol dir pujar un pis el pilar de 6 o bé portar a plaça el 4de8 amb l'agulla. Estem començant temporada, i ja es veu que caldrà treballar de valent per trobar un tronc capaç d'aguantar-lo i una pinya soferta, però el repte ´s bonic. Precisament jo em volia prendre aquesta temporada amb més calma, però la proximitat d'aquests castells motiva, i com explica aquesta entrada, crec que seria maco celebrar aquests 30 anys de casteller amb una implicació prou digna i no pas d'espectador. Només estem començant, temps al temps.

SOBREVIURE AL CARNESTOLTES

Hi ha alguna cosa pitjor en aquesta societat que no agradar-te el Carnestoltes? Sí, que no t'agradi el Carnestoltes i siguis mestre. No sé... a veure... penso que per ser mestre, a part de les qualitats com a persona que has de tenir (i que malauradament no és del tot habitual), hi ha tots uns temes de didàctica i aprenentatge que teòricament, a la facultat de Magisteri t'ho ensenyen per poder exercir, a més a més de coneixements bàsics de psicologia humana. Però enlloc diu que hagi de ser requisit indispensable ser un fanàtic de les disfresses i d'aquesta festa en concret.

Però any rere any arriba el febrer i amb ell aquesta diada, o més ben dit, aquesta setmana boja que, encara que no t'agradi, entens que a la majoria de nens i nens els apassioni i que sigui una celebració a l'escola. Però a partir d'aquí, ja apareixen altres connotacions a tenir en compte. Els mestres som artistes en el "fer veure", i clar, en aquest cas, has de "fer veure" que t'agrada o simplement, acceptar-la i mirar de sobreviure. Però crec que és important que la gent adulta tingui clar que no tots i totes pensem el mateix en res, i per consegüent, en una frivolitat com aquesta encara menys. Per gent adulta s'entén pares i mares que pensen que ens ho passem bé fent això, i la resta de mestres que també gaudeixen i se senten superiors per ser més "divertits". Si per divertits vol dir disfressar-se per Carnestoltes, més val que pleguem.

Cada any quan arriba la festa, hi ha polèmica. Si no és per una cosa, és per una altra. I aquest any no podia ser una excepció. El tancament de les escoles degut a l'emergència pel vent va provocar que el dijous no es pogués fer la consigna del complement lliure. Atureu les màquines! Salveu nens i dones primer! Houston, tenim un problema! Rei Príam, hi ha un cavall de fusta gegant davant la porta! A veure... estem parlant d'una consigna! Si s'hagués anul·lat el dia de la festa, encara podríem debatre i dialogar, però una consigna??? Als nens els fa il·lusió disfressar-se (Que no ho fan divendres? Que no hi ha rues a tots els barris de Catalunya?) Davant un imprevist, s'ha d'ensenyar als nostres infants a gestionar la frustració, superar els obstacles... però si el què fem és negar-los aquest dret i canviar-ho per tal que estiguin contents, quin favor els estem fent? Després molts mestres ens omplim la boca de la frase "ha d'aprendre a tolerar la frustració"... Recórxolis! Si nosaltres mateixos som els que els fotem dins la bombolla, no fos cas que es frustrin! Res sorprenent, després dels informes on no pots utilitzar l'adverbi negatiu i altres estupideses per l'estil. I mentre cada vegada tenim més mostres del mal que fa la sobreprotecció, nosaltres, dues tasses!

Fem dels esdeveniments del món una oportunitat educativa. Vet aquí una de les fal·làcies més grans que podem trobar en els centres educatius. No tots, és clar, però n'hi ha que es cobreixen de glòria. Així que res, aguantem el dia d'avui, però aquest cop no amb un somriure de complicitat ni hipocresia. Ja vindran les destrals un dia d'aquests i tal dia farà un any.

FRANKENSTEIN

A un mes de la cerimònia dels òscars, amb Frankenstein de Guillermo del Toro acabo segurament el visionat de les pel·lícules que més m'interessaven d'aquesta edició. Primer van ser les quatre "menors" en nominacions que havia vist per plaer al cinema, i aquestes dues últimes setmanes hem fet un intensiu. De les sis pelis més nominades, m'he quedat amb les quatre que tenen més opcions, tot i que les altres dues (Valor sentimental i Marty Supreme) segur que rascaran algun premi. De les quatre en qüestió, tinc un ordre clar de preferència, però que difícilment coincidirà amb el criteri del jurat, tal com s'ha anat veient a les últimes edicions. Així, l'ordre en què m'han agradat seria: One battle after another, Frankenstein, Hamnet i Sinners.

La segona doncs, és aquesta nova versió del llibre de Frankenstein de la Mary Shelley. Crec que s'ha perdut el compte de totes les versions que se n'han fet, i tot i això, se'n continuen fent, algunes tan reeixides com aquesta de Guillermo del Toro (alerta que no hi hagi sorpresa, que ja va guanyar l'òscar per The shape of water). Segurament sigui per l'estil de direcció i rodatge que hagin posat denou aquesta història al capdavant del cinema d'aquest any.

No descobrirem pas la trama del què és considerada la primera novel·la de ciència ficció. A la peli, comencem pel final, ja situats a l'Àrtic, quan un vaixell que està intentant arribar al Pol Nord es troba amb en Víctor Frankenstein ferit i la seva criatura perseguint-lo. A partir d'aquí, el doctor explica la seva història, des dels seus inicis (infantesa, estudis, etc) fins que decideix acabar amb la seva creació. Però després, la criatura explica la seva versió de la història a partir d'aquell moment en què teòricament mor engolit per les flames. En la recreació de la història, gairebé des del minut zero en què cobra vida, ja empatitzes amb la criatura, un conjunt de membres humans tornats a la vida i que són tractats com a un animal, a mesura que va madurant i aconseguint emocions humanes (por, afecte, ràbia, solidaritat...) Vas veient com la criatura es va enfrontant a la situació que li porta la vida, a la incomprensió d'allò desconegut i com la gent reacciona davant d'això.

Com deia, és l'estil de la pel·lícula, mig gòtica mig romàntica, el què li dona aquest aire nou, aquesta sensació de veure la mateixa història però des d'una altra perspectiva. La interpretació dels dos protagonistes, tant el doctor com la criatura són molt bones, ben mimetitzats amb els seus personatges i donant-los vida a cada escena que apareixen. La música també és de qualitat i li dona un plus que si no fos per Sinners seria la justa guanyadora ( i no perquè la peli de vampirs s'ho mereixi). Tinc la sensació que per molt ben valorada que la tingui, serà una de les pelis amb menys sort a la propera gala. Esperarem a veure els Globus d'or a veure si allà es produeix un gir del pronòstics.

PEAKY BLINDERS (x1)

Descobriment molt interessant d'una minisèrie de 6 capítols i unes quantes temporades, de la qual havia sentit la seva existència però no havia passat per ella. La primera temporada, just la que acabo de veure, és ni més ni menys que del 2013...però tampoc és la primera vegada que començo una sèrie que ja porta força anys en antena. Almenys, si és per coses positives, ho dono per bo.

La sèrie ens trasllada al Birmingham després de la Gran Guerra, on hi ha molta precarietat, pobresa, i els barris modestos estan regits per bandes criminals, la màfia anglesa d'aleshores. En aquest cas, els Peaky Blinders, d'arrels irlandeses però també gitanes, són els que controlen un territori no massa gran, i en aquesta primera temporada veiem com intenten fer el salt a una lliga major. Com tota ficció sobre gàngsters, tenim, acció, violència, traïció... tots els ingredient típics, però és cert que sense aquell punt sicilià característic de les pelis sobre la màfia. Es veu una mica el mateix, però és tot més nòrdic. Qui intervé aquí a la trama, poquet però no passa capítol que no aparegui d'alguna manera, és l'IRA, i això també li dona un altre caire, fent-la diferent del què estem acostumats a veure.

Algunes coses i personatges de la sèrie són reals, van existir, però tota la trama és ficció. I la veritat, és ficció ben feta. Realment fas una immersió en aquells carrers i aquella època de desencís, una postguerra mot trista i que deixa una vida molt fosca. veus com vivien en aquell moment, escanyats, abocats als vicis de joc i beguda, escenaris idonis per les bandes. Amb un disseny excel·lent de recreació de l'època, les interpretacions també destaquen força, amb dos noms propis, el d'un llavors debutant Cilian Mrphy, amb la seva estètica habitual que el fa diferent, i un ja més consagrat Sam Neill. Qualitat en primer pla, i també molt bona feina de la resta de repartiment, tant principal com secundari.

Sembla que la sèrie ha estat prou exitosa com per provocar aquest 2026 una pel·lícula. Doncs res, serà qüestió de continuar la història. Per ara pinta molt bé.

VAGA PER...

Dimecres va haver una vaga força seguida, potser de les més seguides últimament a l'escola pública. Fa temps que es reclamen millores a educació, millores que no acaben d'arribar. Hi havia 4 grans demandes: augment del salari dels docents, baixada de les ràtios, menys burrocràcia i ajudes per l'atenció a la diversitat. Que curiós... quines demandes què fan a la pública més curioses... perquè... no sé jo, però la majoria de les concertades no elitistes ho firmem totes. Jo personalment, són quatre de les demandes que jo posaria entre les cinc més importants ara mateix.

Llavors, per què només va fer vaga la pública? Doncs pel de sempre, perquè som un país de pandereta, som una colla d'incompetents governats i representats per gent que només pensa en el seu gaudi i perpetuar el sistema desastrós actual. Ja els hi va bé, que tot sigui una merda, i van fent, cridant ara per aquí, ara per allà, fent veure que els importa alguna cosa, en aquest cas, l'educació dels nens i nenes.

Ja quan es va fer aquella ridícula manifestació en dissabte (perquè fer-ho en dissabte és llastimós) ja es van diferenciar per una banda la pública i per l'altra la concertada. No volem el mateix? I aquest dimecres, els sindicats de la concertada van dir que aquesta vaga era de la pública, que ells ja havien aconseguit uns pactes amb el departament, blablabla... Separació, més separació. AIxò no treu que l'odi que tenen alguns mestres de la pública als de la concertada sigui una malaltia psicològica que al meu parer, els incapacita per la seva feina. Van de "progres", però a la concertada hi ha mestres anti-sistema i a la pública n'hi ha de VOX, així que no em vagin d'especials, que d'imbècils i menyspreables en tenim tant en unes escoles com en les altres. Generalitzar a tota la concertada és classista, populista i més -ista que no direm.

Tornant al tema, això em recorda a l'1 d'octubre. Ens unim escoles dels dos sistemes per aconseguir la millora educativa que volem, i un cop aconseguit, cadascú fa el què vulgui i santes pasqües. L'1 d'octubre es va assolir per la unió de tots els partits. Aconsegueixes la independència, i després,, un cop assolida, tornes a diferenciar dretes i esquerres. Aquí igual. Però no. Aquí ja d'entrada no ens unim per aconseguir res. Us imagineu vaga escolar de TOTES les escoles? (ja compto que les d'ultradreta i feixistes no entren aquí) Totes les escoles tancades amb només els mestres de serveis mínims? I no un dia, uns quants? El daltabaix a la societat seria dels històrics. Però clar, no interessa. I com que als sindicats no els interessa això, la conclusió és que no volen aconseguir aquelles millores. Fan soroll per no res, perquè saben que així, només la meitat, no aconseguiran res, o simplement engrunes, l'estil habitual dels catalans i catalanes. És un calc de la política catalana a Madrid, així que fins que no ens unim de debò, farem riure, farem el ridícul, i a sobre, encara tindrem més famílies en contra enlloc d'al costat.

ANEM TARD

Ara sí. Ara ja toca parlar de trens. En un dia com avui, amb les escoles tancades per l'alerta de vent. La tardança es veia promoguda per la pregunta de "què vols dir exactament", ja que fa tants anys que dura la broma, que sembla estúpid fer-ne referència. Però és que, evidentment, avui ens trobem en un punt crític que de totes maneres, no ens portarà a enlloc. Ja hem fet tard. Com els trens.

El malaurat accident de dos trens d'alta velocitat a Andalusia, i el descarrilament al dia següent, d'un altre aquí a Gelida va fer destapar la capsa dels trons. de cop i volta, la xarxa ferroviària de Catalunya té no sé quants punts vermells de mal estat, mal manteniment i altres mancances que fan perillar la integritat de passatgers i treballadors. No només quan agafes la RENFE, no saps a quina hora arribaràs, sinó que ara, a més a més, s'ha descobert que encara que arribessis tard, havies tingut sort de no deixar-t'hi la pell.

Això ha comportat dies i setmanes de servei interromput. De promeses de tornar a funcionar falses, de vagues de maquinistes, i ara a més, els temporals, clar. Un desgavell. Un puto desgavell, propi de país en vies de desenvolupament, amb la diferència de què aquí sí que hi ha diners, només que no van on han d'anar invertits.

Els polítics, per variar, han fet ús de la seva característica incompetència i egoisme per anar dient la seva. Uns, que està tot fatal perquè Ecspanya ens roba, altres perquè com que no hi ha pressupostos, no es poden destinar diners, altres perquè tu no firmes aquest conveni... I com sempre, qui acaba rebent? La gent del carrer, que està patint autèntics calvaris per poder dur la seva vida amb normalitat. Cal afegir que fa quatre dies de la signatura del traspàs de pixarrí de mitja gestió de Rodalies a la Generalitat. Paper mullat, clar, però els ecspanyols ja ho han venut com una concessió als independentistes (jajaja, i tant, el PSOE), i darrere de moltes aturades hi ha la mà negra de la ultradreta que governa els caps de molts treballadors de RENFE, que ho fan funcionar malament expressament.

Fa anys que se sap que els diners van a fer AVES per pobles de mala mort ecspanyols on no baixa ni Crsistu. Es pot consultar qualsevol base de dades comparant l'alta velocitat entre països europeus de primera línia (menys km i més passatgers, mentre que a Ecspanya, moltíssims més km i moltíssims menys passatgers). El "timo de l'estampeta" o corrupció política, un altre cop. Així que durant tots aquests anys, no hi ha hagut un veritable servei de manteniment a la xarxa catalana, i per això es troba en aquest estat deplorable.

Em fa gràcia els que esqueixen de que tot ho reduïm al tema Independència, però es que és evident que si els nostres diners no anessin a Ecspanya, els tindríem nosaltres. Que els nostres governants també ho farien com el cul? Segur, però seria el nostre cul i la nostra merda, no la seva.

HAMNET

Podria parlar dels trens de Rodalies, però no, parlarem de Hamnet, una altra de les pel·lícules favorites als òscars d'aquest any. Després de One battle after another i Sinners, continua la marató de pelis amb aquesta adaptació d'un llibre que vol explicar qui va ser la dona de Shakespeare.

L'escriptor anglès és de sobres conegut, autor de grans clàssics de la literatura universal. Ja fa anys, una versió lliure de la seva vida, Shakespeare in love, va ser una de les pel·lícules més aclamades de l'any que es va fer, 1998, i aconseguint l'apreciada estatueta daurada en set categories, incloses pel·lícula, les dues actrius i guió. Ara li toca a Hamnet, que adopta però un estil força diferent. Per començar, li vol donar un toc de veritat a un relat que en el fons, és impossible de saber. Cal informar-se i confirmar que qualsevol semblança amb la realitat és coincidència. Hi ha fets reals, però el 90% és ficció.

La figura principal és la dona de l'escriptor, Agnes, una ànima lliure que s'enamora d'ell i tenen dues filles i un fill. Agnes es veu representada com una persona molt connectada amb la natura, amb possessió de remeis casolans (a l'edat mitja l'haurien cremat per bruixa). Tots dos es casen sense tenir el consentiment real de les seves famílies respectives. Des d'un bon principi, en William ha de marxar de casa per viure a Londres i tirar endavant les seves creacions, tant els llibres com el teatre. Els seus retorns a casa són celebrats, però de mica en mica, va sortint el cansament de la situació en què ella tira endavant la família sense el seu suport. El punt culminant és la malaltia que agafen els bessons, primer una i després l'altre, el fill que es diu Hamnet i que dona noma la peli i en el fons, també a una de les seves obres mítiques: Hamlet.

La peli està bé, però he de reconèixer que se'm va fer força lenta. Té el ritme habitual dels drames d'avui en dia, de molta imatge però poques paraules. a mi, personalment, em falta acció, però clar, si vols moviment, no vagis a veure Hamnet, ves a Fast and furious. Tot i això, se li ha de reconèixer molts mèrits, més enllà de la gran actuació de l'actriu que interpreta l'Agnes i per la qual és una de les favorites al premi. El disseny de producció, imatges, la força emotiva dels moments punyents... Tot i estar força bé, no ha acabat de guanyar-me.

Cal destacar per altra banda, que feia molt temps que no estava en una sala de cinema tan plena. Bravo... si no fos perquè jo baixava la mitja d'edat. No sé quin futur li espera al cinema amb les noves generacions.

A REAL PAIN

Podríem parlar dels trens de Rodalies, però no, parlarem de "A real pain". Tenia la sensació que aquesta pel·lícula era més antiga. Buscava alguna opinió en les entrades sobre els òscars del 2023, 2024... i resulta que era de l'any passat. També tenia al cap que havia guanyat al millor guió, i no. Es veu que era la favorita però la sorprenent Anora s'ho va emportar. El que sí va guanyar va ser el d'actor secundari per en Kieran Culkin. No me'n recordava, i he de dir que ara que l'he vista, em sembla encertat.

La pel·lícula explica el viatge que fan dos cosins a Polònia per veure on va viure la seva àvia que acabava de morir. Tots jueus, s'apunten a un tour turístic privat amb quatre persones més (un matrimoni jubilat, una separada de mitjana edat i un supervivent del genocidi de Ruanda) Tots jueus, visiten els espais emblemàtics a més d'un camp de concentració. Els dos cosins, joves, són molt diferents. Un, l'Eisenberg (que també és el director de la peli), és tímid, familiar, tranquil i li agrada tenir-ho tot sota control. L'altre, en Culkin, és una ànima lliure, obert i divertit, però amb moments de descontrol emocional.

Aquesta diferència entre els dos joves, que tenen també algun compte pendent circula paral·lel als records dels descendents de l'holocaust. En els moments de tensió, es debat sobre si es pot fer turisme com és conegut a espais amb tanta càrrega tràgica. A la retina de tothom hi ha les imatges d'instagramers i gent sense cervell fent-se selfies davant d'Auschwitz i barbaritats per l'estil. Realment, la humanitat està totalment deshumanitzada. L'escena de la visita al camp de concentració es fa en silenci total, amb el respecte que cal tenir.

La peli en sí està bé, però potser me n'esperava alguna cosa més si tan favorita era pel guió. Sí. el debat de fons és potent, però està massa enterrat en la comèdia lleugera. I el paper d'en Culkin realment està molt ben interpretat. Però més enllà d'això, ja no hi ha massa més. Per molt fastigós que sigui el què fa Israel amb Palestina, vomitiu i criminal, el què va passar als anys 40 fou també inhumà.

THE GREAT

Podríem parlar dels trens de Rodalies, però enlloc d'això, ho farem sobre la primera temporada de la sèrie The great. Aquesta seria una sèrie que mai hauria seleccionat, no li feia ni cas, fins que vaig llegir algun comentari sobre la ironia, imaginació desfermada i bogeria de la grossa que és. Explicaven que es tractava d'una sèrie (tres temporades) que vol explicar la vida de Catalina la gran, emperadora de Rússia, però amb dues característiques essencials: Primera, que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, és a dir, que la gran majoria de fets que s'hi veuen no van passar d'aquesta manera; alguns van passar, però no així. I segona característica, amb un humor destraler, boig i grotesc, a mig camí entre Monty Python i Els joves. sense cap mena de dubte, als russos7es no els deu fer ni mica de gràcia, aquesta sèrie.

La primera temporada comença amb l'arribada a Rússia de Catalina, que es casa amb l'emperador Pere, fill de Pere el Gran. Això fa que les expectatives sobre ell siguin molt grans i que no se'n surti de cap de les maneres. La sèrie ens el presenta com un mig sonat que només pensa en fornicar, menjar i beure. Per això Catalina, comença a maquina una revolta que la posi a ella al capdavant del país. 

El què es destaca més a cada un dels capítols és com retraten les elits del poder, ja no només per la seva vida llibertina, sinó pel menyspreu per a tothom que està per sota seu. L'episodi en què per frenar una infecció decideixen cremar a tots els criats és un exemple clar d'això que estic dient. Hi ha molts més exemples. Només casar-se, ja li porten un amant per tal que faci el què vulgui, el poder dels rumors, el sense-sentit de la guerra amb Suècia (l'episodi on es troben amb els reis de Suècia, que són iguals de superficials i detestables així ho ensenya), el nul respecte per la vida i per tot (per tal de descobrir el traïdor, ordena torturar a tothom, fins i tot els nobles amics seus). La veritat, després de veure tanta bestiesa, hi ha interès per saber la història vertadera i saber si la veritat representa un 50%, un 30%, un 10% o un 2%.

Amb la sèrie he passat moments de tot. Al principi, tanta anada d'olla no m'ha acabat de fer el pes, i tenia dubtes de si seguir o no. Però l'encert del repartiment, que es fa valer i té el seu carisma, juntament amb l'interès de la trama de base, m'han fet continuar amb ella i voler seguir més endavant.

Amb The great dono per acabat aquest tram de sèries noves, de manera que a partir d'aquesta setmana aniré alternant una de nova amb una ja coneguda. a més en tinc un bon grapat d'aquestes que en seran temporades finals.

SINNERS

Si divendres veia One battle for another, dissabte va ser el torn de Sinners, la pel·lícula amb més nominacions de la història, setze (aquí hi ha trampa; en serien 15, el màxim de sempre, però han afegit una nova categoria, la de casting). A l'espera de Frankenstein i Hamnet per poder fer un pronòstic, que estarà ple d'errors, com sempre, deixant clar que tot és fruit de l'atzar.

Al veure les dues pel·lícules en 24 hores, el meu cap ja ja establert un veredicte: One Battle passa per davant de Sinners, i la veritat, no entenc com pot estar tan nominada. Tan dolentes són altres pel·lícules? a veure, no és que no s'ho mereixi, és una bona pel·lícula, mereixedora d'algun elogi, però ja està.

Té dues parts. A la primera, presenciem el retorn de dos bessons negres, que han passat uns anys a Chicago participant de negocis il·legals (els pregunten si estaven amb l'Al Capone), al seu poble natal. Allà volen muntar un pub amb música en directe pels negres del territori. El seu cosí, fill del predicador del poble, és guitarrista i canta blues. Anem presenciant aquest retorn, les trobades amb els seus antics amics, parelles, com van aconseguint la gent per inaugurar el pub... I paral·lelament, presenciem l'arribada d'un vampir que vol la sang del músic, ja que la llegenda diu que hi ha músics especials que connecten la vida amb la mort.

La segona part, és l'atac dels vampirs al pub i el desenllaç. Us sona? Exacte. És la mateix a premissa que From dusk till dawn, coneguda com "Abierto hasta el amanecer" la mítica pel·lícula de Robert Rodríguez i Quentin Tarantino. El què allà era una gamberrada, a Sinners ho converteixen en un viatge per l'Amèrica dels negres dels anys 30, amb el KKK per allà. Tota la preparatòria (la primera part) és més profunda que a aquell film icònic, i potser això és el què li ha donat volada.

I sí, està bé, té detalls molt bons, a l'estil The color purple, amb aquest toc terrorífic que sorprèn, però que és el què marca el destí de la peli. Molta cosa més no puc dir, excepte que ha estat bé, però no puc dir més. Sí, la música, molt bé, però ja està. Tinc molts dubtes de que sigui la favorita pels òscars, però clar, si va guanyar Anora... Sinners és l'Anora del 2026. Cal tenir en compte la política, que cada vegada juga més en aquests concursos. La idea és fer cabrejar en Donald Trump, de manera que tens l'opció black power (que guanyin els negres, cosa que no acostuma a passar as òscars), o l'opció immigració de One Battle. Si és per fotre Trump, que guanyi qui vulgui, però com a pel·lícula, sense dubte em quedo amb One battle for another per davant de Sinners.

LA CALAVERA DE L'APÒSTOL

El descobriment, ja fa temps, de la continuació del llibre La germandat de l'àngel caigut d'en Jaume Clotet, no podia acabar d'una altra manera. Curiosament, aquell llibre també el vaig llegir el gener passat, i sent dels primers, va acabar dins el top-cinc de l'any. Aquella història sobre la germandat que tenen empresonat el propi Satanàs i han d'evitar que els dimonis l'alliberin, em va entrar dins. Així que era evident que si continuava la trama, cauria a les meves mans.

La calavera de l'apòstol ens torna a presentar el monjo de Montserrat i la mossa d'esquadra que van unir forces a la història anterior. Tots dos formen part de la germandat, però uneixen de nou els seus camins quan s'investiga el robatori d'uns ossos enterrats a Sant Pere de Rodes i han capturat un dels lladres, que no parla, excepte algunes paraules en una llengua estranya. paral·lelament, a parís roben una Bíblia de l'edat mitja que justament, els francesos s'havien endut en una de les seves guerres al segle XVIII, també de Sant Pere de Rodes. De mica en mica van anant estirant el fil, lligant caps, fins a trobar-se amb una ordre de cavallers amb un propòsit desconcertant.

Enmig de la investigació, s'estableixen connexions amb la custòdia de Satanàs, un dels dimonis que el volen succeir i el cardenal que està presoner a l'infern des del llibre anterior. Tot i no tenir relació amb la trama principal, aquests moments ens lliguen amb el passat i sense cap mena de dubte, ens lliguen amb un futur llibre, està claríssim.

Segurament no h tingut el mateix efecte sorpresa que La germandat de l'àngel caigut, però ha estat una lectura trepidant de nou. La creativitat de l'autor ens porta de tant en tant a revelacions o moments molt originals en què et quedes amb sensació de "oh, que guai" (la fisonomia dels lladres, l'origen de Lavern, i molts més). És veritat però, que hi ha capítols situats entre els moments de més acció o misteri en què tot és molt lineal, amb sensació d'omplir pàgines. Penso que justament l'originalitat de l'autor ens podria fer viure més moments trepidants. Tinc la sensació que no es creu que estigui escrivint una obra molt emocionant, de manera que fins i tot el final, al costat de la trama interior, queda com esvaït, una mica fluix i tot. Un crescendo ha d'acabar amb focs artificials, i en canvi, aquí és molt diluït. És més emocionant el què passa entremig que no pas el final.

Tot i això, ha estat excel·lent la seva lectura perquè de nou et fiques dins de la història i el llibre et crida per seguir sent llegit contínuament. Només els deures et fan deixar-lo per anar a fer altres coses, mentre esperes el moment de tornar a agafar-lo i descobrir la veritat.

ONE BATTLE AFTER ANOTHER

Aquest any tinc l'oportunitat de veure algunes de les pel·lícules nominades als Òscars abans que es faci la cerimònia. Normalment, quan arriba el moment de fer la porra, la faig per intuïció perquè gairebé no n'he vist cap, i és a posteriori que en veig alguna. Però aquest any, sembla que l'exhibició de les pelis està gairebé feta, ja que no són de les últimes de realitzar-se. Miraré d'arribar amb Sinners, Hamnet i Frankenstein vistes, després de les menys nominades Avatar, Jurassic World, Weapons, Sirat, i la que ens ocupa, One battle after another.

I comencem bé. Anava a veure-la sabent que havia de tenir alguna cosa especial per rebre tantes nominacions, però amb la incògnita de no saber què m'esperava, excepte les tres frases habituals que hi ha a la sinopsis. I com deia, comencem bé, però que molt bé. M'ha agradat molt.

Tenim un grup terrorista anti-sistema en uns USA sense concretar època (pot ser qualsevol, però a ningú se li escapa el moment actual amb en Trump), centrat sobretot en alliberar immigrants il·legals dels centres d'internament. En una d'aquestes accions, la protagonista inicia una relació estranya amb el comandant de l'exèrcit. Ella queda embarassada i no vol fer de mare sinó seguir amb la lluita. No vull fer espòilers, així que només diré que setze anys més tard, pare i filla viuen en alerta constant fins que apareix aquell comandant militar per detenir-los de nou.

Dit així, sembla una peli d'acció de tota la vida. Però no. Com deia, el tema dels immigrants i dels que lluiten contra les injustícies, és actualitat pura en un món on els USA estan convertint-se en una merda de país feixista en mans d'un animal descerebrat, talment com si fóssim a l'Alemanya dels anys 30. És inevitable fer una comparació del què veiem a la pantalla amb la realitat.

També hi ha altres temes, com el de la traïció, i la dels grups neo-feixistes camuflats entre gent rica i poderosa que són els que remenen les cireres. Tot fa molta por i fàstic a la vegada. Per altra banda, la xarxa revolucionària que lluita a l'ombra contra la situació, se'ns mostra com una organització molt ben comunicada, no exempta de les seves paranoies.

Els tres homes "stars" de la peli, Leonardo diCaprio, Sean Penn i Benicio del Toro estan impecables en els seus papers, sobretot en Sean Penn. En Benicio té un paper molt agraït i és un contrapunt divertit entremig de tanta bogeria. En Leo, que és el principal, està bé, però no crec que el suficient com per aconseguir premi. Hi ha dones, sobretot mare i filla, amb papers crucials per la trama però secundaris en el desenvolupament.

El més destacat, la nit i el dia, el blanc i el negre entre dos mons diferents: el de com es gestiona la xarxa d'immigració (l'organització amb que els tenen ubicats i com gestionen les crisis (gran escena quan van passant per pisos i habitacions i en totes elles hi ha gent), i els del grup feixista, el nou KKK, amb quina sang freda i amb quin odi fan el què els rota.

Dues hores i mitja de qualitat.

DE COPES I DESPROPÒSITS

Com ja ha estat tradició aquests darrers anys, he acompanyat el Barça femení a la final de la supercopa ecspanyola mentre no la facin a Qatar. Al contrari dels dos anys anteriors, han canviat Leganés per Castelló, un viatge més curs i que ha permès que m'hi acostés amb el cotxe.

No havia estat mai a Castelló. I... bé... segurament pels seus habitants és un lloc molt bonic. La veritat és que no li vaig saber trobar res de res. Un parc que sembla molt bonic i està força deixat, una plaça Major que tindria la mida de la plaça Trilla, i no exagero. allà tenen la cocatedral que també és de poca envergadura, i una torre, el Fadrí) que seria la nineta dels seus ulls. La resta, poca cosa més. Diguem que no és un indret d'interès turístic. Vaig intentar parlar a tot arreu en català, i tot i que em seguien, la resposta era sempre en castellà.

Pel partit, un clàssic dels molts que hi haurà segurament aquest any (ens toquen elles a la copa de la reina i a la Champions si no les eliminen), va acabar com gairebé sempre, amb victòria blaugrana per 2 a 0. Va ser un partit travat. de fet, el segon gol, de penal, nova arribar fins el minut 90. La millor del partit va ser la Misa, que ho va aturar tot. Va tenir 4 o 5 uns contra uns i les nostres tiraven la pilota sempre on estava ella, mentre que les blanques també van tenir alguna oportunitat. Però el final va ser el de sempre, i la supercopa torna a casa un cop més. la primera de les 4 ja està al sac. La lliga va molt bé, li portem deu punts a les del Madrit, i ja veurem com van les altres competicions, sobretot la Champions. Amb la recuperació de moltes de les lesionades (només queden Aitana i Laia), torna a veure's la manera de gestionar l'equip d'en Pere Romeu. Després de seguir competint a totes les competicions gràcies a la participació de les jugadores més joves, a la primera oportunitat que ha tingut, ja ha posat l'equip bàsic i no fer totes les substitucions. Ahir la Patri va ser titular, i crec que és una bufetada a la Clara. Ui, una final? Clara a la banqueta. Més sorprenent va ser que tornant com tornava de la lesió, la Patri jugués tots els minuts! Sí, ho va fer molt bé, però cal arriscar a una recaiguda ara que ve el més difícil? I l'Aicha i la mateixa Clara, com la Sydney,, van jugar minuts perquè en el fons són del primer equip i s'hauria notat massa. Però de debò, la Carla Julià no ha fet mèrits? Veurem com evoluciona el repartiment de minuts en els propers partits.

Però si per un motiu recordarem aquesta final és pel despropòsit per les localització de la grada d'animació. Es veia a venir. Per molt que la Federació ecspanyola reservés un espai, a l'hora de la veritat, tothom podia comprar entrada on volgués. Això va fer que gent ràndom que volia veure el partit tranquil·lament, no ho pogués fer perquè la gent de la grada està dreta. Es van viure moltes discussions per la mala gestió de la Federació. Un cop més la desídia dels organismes ecspanyols van mostrar la seva ineptitud perquè els importa un rave l'esport femení. Fins al minut 25 no va haver certa calma a la grada, ja que tot i que hi havia gent comprensiva, també hi havia energúmens gravant-ho en vídeo i dient el nom del porc. El més divertit de tot plegat va ser com, quan s'aixecaven per algun motiu del joc, se'ls demanava que s'asseguessin. Per cert, esperpèntica també la policia ecspanyola, pendent només de requisar estelades enlloc de posar ordre. A la que apareixia una bandera, de seguida anaven a veure quina era. Segueixen en la seva caça malaltissa de qualsevol mostra d'independentisme.

25 CD'S (x2)

Més aviat del què em pensava però més tard pel temps que trigo en fer-ho, hem enllestit l'escolta dels 25 cd's següents del prestatge musical. Com en l'anterior recull, el fet de sentir-los en l'ordre que surten, fa que en alguns moments, sentir massa el mateix estil no m'acabi de satisfer. Això m'ha passat sobretot amb en Joan Dausà (3) i la Nelly Furtado (5). El primer perquè hi havia massa calma i tendresa seguida; la segona perquè té dos, però sobretot un cd que no em diu res.

La llista dels 26 al 50 comença amb The Cure (2), un grup de difícil catalogació en el meu imaginari. Al món està clar, és punk psicodèlic total, però evidentment sobta trobar-se'l en els meus gustos; per aquest motiu només trobem dos cd's, els de la meva època jove. llavors tenim els 3 d'en Joan Dausà. Té cançons molt bones, però t'ha d'agradar molt per no sentir sempre el mateix. D'ell també recordem la seva proximitat quan va aparèixer al Biberó Rock i el vam gaudir en directe de manera familiar i de regal. 

Apareixen els Duble Buble, icones del primer rock en català. quins temps aquells, els previs al boom dels grans grups, quant picar pedra! Era l'època també dels Duran Duran, del qual en tinc el recull de les seves millors cançons. Allò era un grup de pop amb totes les lletres(que tampoc en són tantes). Mítics, amb cançons que són banda sonora de vida. Canvi total de registre amb els Esquirols (2). És un altre tipus de música, una altra història, però que són molt més que un grup d'animació. Per rara avis, el cd dels acudits de l'Eugenio, això és d'una altra dimensió.

Tornem a la música amb la canadenca d'origen portuguès, la Nelly Furtado. He de dir que després de dir a la intro de l'entrada que se m'havia allargat massa, el primer que he fet ha estat buscar-la. Què se n'ha fet. Doncs resulta que ha deixat la música, però no abans de publicar un últim cd que no tinc, però que mentre estic escrivint, estic escoltant a l'Spotify. Ens posem drets per rebre en Peter Gabriel, un dels grans. D'ell tinc 4 cd's, però és curiós perquè en cap cas me'n vaig cansar, tot i que tinc un cd (Scratch my back) que no m'atrau gens. Cançons meravelloses, himnes, i un directe descomunal. No sé perquè no el tinc als resums anuals, però sense dubte, el concert que vaig anar a veure l'any 2003 és dels espectacles més bèsties que he viscut. Brutal.

La música en català torna amb Gossos (2), un grup amb un inici molt kumba i que va arrelar al món de l'esplai per després professionalitzar-se més. D'ells tinc els dos primers que són els més en aquella línia esplaiera. La cantant de Bangles, Susanna Hoffs,ens regala un cd amb bones cançons i el seu estil inconfusible. Quants cantant homes i dones han pujat i baixat per l'èxit... The Housemartins, una música planera, enganxosa i una posada en escena divertida. Van complir amb el què se'ls demanava en aquella època, divertir amb les seves cançons.

I finalment, arribem als Ja t'ho diré. Ells sols ja han protagonitzat alguna entada del blog perquè són un dels meus grups emblema. Justament a quest estiu els vaig poder gaudir de nou en un retrobament. Són els cd's 49 i50, i per tant, apareixeran al següent lliurament, perquè no només en tinc dos, d'aquests menorquins. Estan tots. Fins el 75!

SEGONA FUNDACIÓ

Poc menys d'un any després de rellegir Fundació i imperi, acabo la trilogia d'Isaac Asimov i inicio el catàleg de llibres del 2026 amb Segona Fundació. Tot i que va escriure dos llibres més sobre el tema, molts anys després, aquests tres llibres suposen la trilogia original.

Està estructurat en dues parts. A la primera, un mutant no previst al pla d'en Hari Seldon està a punt d'acabar amb ell i convertir-se en el dominador de la galàxia. per a aconseguir-ho, ha de trobar i destruir la Segona Fundació. a la segona part, que té lloc seixanta anys després, tenim encara un grup de personatges de la Fundació que volen trobar aquesta segona seu.

En ambdues parts, a més de la recerca tenim uns personatges que tenen els seus motius per trobar-la, i de mica en mica, ens anem embolicant en què és veritat i què no, qui forma part de la Segona Fundació i qui no; i el més important, si existeixen realitat o és només una il·lusió. Per a aconseguir tot això, ens anem movent en els planetes clau de la saga: Términus, Kalgan i Tràntor, i anem seguint les investigacions i procés de descobriment de la veritat, però ho fem sempre des del put de vista d'espectador. El vocabulari emprat, la construcció del text ens allunya una mica del llenguatge més comú en alguns moments i li dona cert aire de pesadesa. El mateix seria amb les versions originals de Jules Verne, per exemple, on totes les parts de ciència es llegeixen sovint en diagonal.

Tot i això, i que no sentia el crit del llibre, tampoc ha desentonat i ha estat prou interessant, el suficient per seguir aprofundint i ampliant l'experiència si publiquen les dues parts següents, fora del cicle que va preveure l'autor inicialment. És a dir, que seguirem llegint la història de la Fundació si s'escauen les traduccions al català que han de venir.