BARBIE

A l'última edició dels oscars, hi ha via una lluita aferrissada entre Oppenheimer i Barbie. Aquesta competició o rivalitat era l'únic que tenien en comú les dues pel·lícules, perquè no tenen res a veure. Fins ara, Oppenheimer se m'ha escapat, però segur que tard o d'hora aconsegueixo veure-la. No ha estat fins aquesta setmana que he vist la seva rival i perdedora en els premis, Barbie.

Quan t'assabentes que fan una peli sobre aquesta mítica nina, el primer que fas és arrufar el nas. Quina xorrada s'han empescat? Llavors comences a llegir que és bona, que és una peli feminista però que vol parla de la igualtat de gènere, etc. Després, quan surten els nominats, és una de les pel·lícules amb més nominacions, però ni la directora ni la Margot Robbie surten a la llista, mentre que sí que hi és en Ryan Gosling que fa de Ken. La polèmica va estar servida, i això va provocar en mi que volgués veure-la si en tenia l'ocasió.

Sense haver vist Oppenheimer, puc entendre perquè Barbie no va ser la guanyadora. a veure, està bé, i realment, en moltes seqüències hi ha un crit en favor ja no pas de l'empoderament de la dona sinó de la tonteria immensa en la què estem immersos des de fa uns anys. M'explico. A Barbieland, les dones estan més que empoderades. Ho fan tot elles, mentre que els homes fan d'adornament. Quan la Barbie i en Ken arriben al món real, descobreixen que els seu món no és una còpia de l'altre, sinó tot el contrari. La imatge de la junta directiva de Mattel plena d'homes és tremenda. I com aquesta, altres escenes que representen molt bé com de mal repartida està la nostra societat.

La peli vol fer adonar de moltes de les incoherències en les què estem vivint. Obrir els ulls a l'encara sostre de vidre que existeix, a la vegada que s'explica també que aquest excessiu feminisme forçat també té la seva part ridícula. només quan hi hagi igualtat real, el nostre serà un món normal. Però és cert que estem molt bipolaritzats, i la nostra canalla no està creixent pas millor, sinó més aviat al contrari. No, el futur no pinta bé si no aconseguim equilibrar la balança enlloc de decantar-la cap a cap costat.

Total, que la peli té molt bons moments, bones idees i escenes molt divertides i enginyoses, però s'acaba fent una mica llarga i pesadeta, com si la idea original fos bona però que no han sabut com tancar-la bé del tot. De fet, el final em sembla justet. Però bé, si ha servit per a què algunes persones canviïn la mirada, doncs ja estarà bé.

PELIS A LA PLANXA (4)

Segona edició estiuenca del què a partir de ja, anomenarem definitivament pel·lícules a la planxa. En aquest cas, ja és la quarta edició. Al mes de juny vam tenir un tercer lliurament, i altres vegades hem estat parlant d'aquestes pelis que pel motiu que sigui, es poden mirar mentre fas altres coses (en aquest cas, planxant). Aquest cop però, dues de les 5 pelis que no mereixen entrada pròpia, tenen un plus afegit.

2:22 (La hora señalada) i A ghost story no es vaig acabar de veure. La primera, tot i un començament prometedor, acaba sent avorrida i sense cap interès ni lògica. La segona, tot i les bones sensacions prèvies que sempre havia tingut, la vaig començar, i quan portava vint-i-cinc minuts em vaig dir que si en cinc minuts no passava res, o no deien alguna cosa, tancava la tele. I així va ser. Semblava una peli muda! Per déu, quin avorriment!

Les altres tres tenen connotacions diferents, i les presento de menys a més interessants:

La versió de la Mòmia d'en Tom Cruise, de fet ja en vaig parlar en el blog, justament en una entrada precursora d'aquesta temàtica de la planxa. Ja el primer cop no tenia res més que acció, i en aquest segon visionat, no ha canviat res. Acció, distracció i poca cosa més. Algunes copiades de la versió d'en Brendan Fraser, això sí. Però bé, millor aquesta dues vegades que les anteriors una sola.

Després tenim la saga d'aquest mes, A quiet place 2. Després de veure la primera al sofà  i la tercera al cinema, volia veure el què seria la continuació de la primera. I mira, prou bé. És una segona part, no aporta novetats, però la trama canvia i fins i tot m'atreviria a dir que en alguns moment penso que és millor que la primera i tot. De fet, primera i segona part serien perfectament una sola pel·lícula partida en dos. Però força bé. Per cert, amb la tercera part, la del Day 1, ens preguntàvem perquè hi apareixia en Djimon Honsou amb un paper tan esquifit. Veient la segona part, queda més clar.

I finalment, una altra segona part, en aquest cas, Venom 2. Quan vaig veure la primera, ja vaig comentar que aquest monstre paràsit ens oferia escenes brillants entre ell i el seu humà posseït. Aquesta segona part, realment, els diàlegs que mantenen el protagonista amb l'extraterrestre són el millor de la pel·lícula, són molt divertits per tot el boig que és realment tot plegat. Després la trama, bé, normaleta, no mata. Però sense cap mena de dubte, és un filó divertidíssim, com la comèdia d'Spiderman però un humor més negre, a la vegada que més gamberro. No sé què tenen pensat a Marvel de fer amb ell. Alguna cosa n'esperarem. I potser llavors ja sortirà de la secció "planxa". Perfectament hauria fet una entrada única per a aquesta peli, però tampoc cal passar-se...

CLOAK AND DAGGER (x2)

Acabava l'entrada sobre la primera temporada de "Cloak and dagger" dient: "Hi ha motivació per una segona temporada." Nyam-nyam bon profit. Doncs començo aquesta entrada dient que la tercera temporada ja se la poden ficar on els càpiga. Han estat deu episodis més, i a partir del sisè, només la seguia veient pel fet d'acabar-la i tancar-ho. Feia temps que no em sentia perdent el temps veient una sèrie com amb aquesta. És cert, podria haver tancat i deixar-la estar (darrerament ja ho he fet, tant amb sèries com amb pelis), però li he donat no pas confiança sinó el punt de tenir-la tancada definitivament. 

Crec sincerament que fins i tot els actors i actrius de la sèrie, en molts moments no entenen res del què estan fent, i aquesta sensació la transmeten, aconseguint que els seus personatges no tingui carisma, ni aconsegueixin empatia ni res. Se'ls veu deambular pels capítols, allargant una trama absolutament caòtica i incomprensible, de manera que realment, t'és ben igual el què els passa. És que ells mateixos no es creuen els seus personatges!

Deia en aquella entrada que segurament aquest guió surt dels còmics d'aquesta parella ja creats, passats per la modernització o adaptació a la pantalla. Sigui com sigui, és un garbuix d'idees barrejades, de trames i subtrames que apareixen, desapareixen i que al final, perds totalment l'interès perquè és que no entens res. I mira que acostumo a ser benèvol amb les sèries i pelis, però quan és que no, és que no. Aquesta mena de món fosc on van a parar les víctimes o no tan víctimes, les imatges/al·lucinacions d'aquest món irreal, es barregen amb la delinqüència de Nova Orleans, els fantasmes dels seus protagonistes, la doble personalitat de la poli, el vudú... És que hi ha tantes coses que se'ls ha escapat totalment de les mans.

He vist es dos últims capítols un darrere l'altre perquè necessitava acabar i oblidar-la. Sort que passa poc sovint... I després els crítics t'enfonsen altres sèries que donen mil voltes a aquesta (almenys s'entenen...)

L'OMBRA DE LA SIRENA

Quan vaig acabar el darrer llibre, L'amenaça verda, tenia a la prestatgeria 7 llibres per seguir llegint durant aquestes vacances d'estiu. Però quan vaig agafar el següent, vaig tenir una sensació. Més que una sensació, una necessitat. Feia més d'un any de l'últim capítol de la saga de Fjallbacka de la Camilla Läckberg. I no sé, vaig tenir un pressentiment que em va convèncer en seguir deixant la llista d'espera en set i anar a buscar "L'ombra de la sirena", el sisè llibre de la sèrie.

I quin encert, mare de déu... Reprendre les històries d'aquells personatges que ja formen part de l'imaginari literari que m'acompanya des de l'agost del 2020 que els vaig conèixer. I tornar a endinsar-me en una nova trama de crims en aquella localitat de la costa sueca. D'imaginació no li falta, a la Camilla per anar creant històries noves cada vegada.

En aquest cas, resulta que tenim un home desaparegut des de fa dos mesos i alguns dels seus amics rebent cartes d'amenaça. Ells, asseguren no saber res del què els està passant, tot i que se sap que sí que ho saben. Evidentment, no serà fins el final que sabrem què era el què amagaven aquests homes i que ha provocat totes les desgràcies que els han caigut a sobre. Al seu voltant, les històries particulars d'aquests policies de la comissaria (tot i que no molt desenvolupades aquest cop). Sí que es treballa més els dos protagonistes, ja que l'Erica està embarassada de bessons al mateix moment que sa germana. A ells sí que els desenvolupa més, tenint en compte les dues o tres últimes pàgines del llibre que et deixen amb l'ai al cor i amb una sensació de: "Merda, ara he de seguir llegint com continua!"

Així, només puc dir que m'he enganxat moooolt al llibre, que no entenc com he trigat tant en agafar-lo. Suposo que en tingui tants a la prestatgeria ho ha provocat en part. Però ja us puc assegurar que la setena part arribarà aquest 2024, per molta llista d'espera que hi hagi. La història m'ha enganxat, els personatges és clar, com sempre... He anat devorant les pàgines una darrere l'altra (és que me l'he llegit en quant? una setmana?) i aquests dos últims dies han estat una bogeria lectora, i no he parat fins acabar-lo. Francament genial. No necessita ser cap best-seller ni cap obra mestra per fer-te passar l'estona llegint com un condemnat.

TWISTERS

Amb l'afany de revisitar i actualitzar pel·lícules dels prolífics anys 80 i 90, n'hi havia una del gènere catàstrofes que encara no li havia tocat el torn. Segurament perquè la peli original, Twister, de l'any 1996 tampoc era cap joia destacable, amb una Helen Hunt i un Bill Paxton que es posen al davant dels tornados.

Les crítiques, davant d'aquest Twisters, diuen que quin rotllo, que perquè ens fan perdre el temps, blablabla... A mi aquestes crítiques em fa molta gràcia. Cosa 1: quan vas a veure Twisters, crec que ja saps que no vas a veure The godfather. Vas a passar una estona entretinguda, amb nervis i espectacularitat. No vas a pensar. Cosa 2: amb la de merdes que es fan actualment tant al cinema com a la televisió, de debò Twisters és pitjor? Doncs no.

La pel·lícula segueix paral·lelismes amb la seva antecessora, amb alguns canvis en detalls generals i/o concrets. Així, en moments reconeixes l'anterior (de fet, tornen a utilitzar el mateix nom, Dorothy al seu enginy i la resta de personatges del Màgic d'Oz, una clicada d'ull a l'original), però si et deixes de manies, te n'oblides i gaudeixes de la nova història. Aquesta vegada, l'experta quan era estudiant, amb el seu equip, pateixen l'acció d'un tornado que la fa deixar de treballar al camp. Anys més tard, un amic li demana ajuda per una setmana, i a partir d'aquí, tornados a dojo, acció, nervis i l'estona habitual per conèixer el ianqui que amb un altre equip, sembla que es prenguin els tornados com una excusa per fer diners entre els turistes. De mica en mica, s'anirà posant tot a lloc.

Així que no, la pel·lícula no estarà en el top. Però m'ho he passat pipa veient-la en pantalla gran; això sí, en pantalla petita segur que perd tota l'espectacularitat. No m'imagino les escenes dels tornados d'altra manera que en grans dimensions, ja que déu n'hi do els efectes. Aquí sí que guanyen a la primera Twister, que en aquell moment ja va ser un avenç important en efectes especials. A nivell de repartiment, la gran majoria poc coneguts encara, però la protagonista, la Daisy Edgar-Jones ja m'ha anat apareixent de tant en tant, i a veure cap a on va la seva carrera.

ESPURNA

"Em semblava una mica fort que estiguéssim fent cançons en català però haguéssim de dir "espurna"... I penso: "No sé... li falta "chispa" a això, saps?"

Això és el què diu un dels integrants dels Stay Homas, mentre al seu costat, els altres dos components riuen de la gràcia. En una pel·lícula de dibuixos animats m'imagino aquella típica escena en què llavors passa un, els fot una hòstia i els deixa sense dents a veure si segueixen rient. I és que ja ho comentava fa quatre dies a Wert clarivident. Que bé que ho han fet els poders escpanyols d'anular gairebé completament, un cop més, la llengua catalana. i és que no fa falta que ells facin res, es tracta d'encendre un neguit (per exemple en aquest cas, la música) i els catalans mateixos ens lapidem i ens enfonsem en la misèria. Però clar, una cosa és que nosaltres ens auto immolem, i una altra ben diferent és que quatre estúpids que van de guais es pensin que són superiors als altres. Escolteu imbècils, que és la mateixa gent que us escolta les cançons les que us ha donat aquest poder de ser coneguts, fer concerts, aparèixer als mitjans, etc, perquè si no, seríeu uns desgraciats.

Tot i que hi ha molts músics... ai perdó, músics, no; persones que es dediquen a la música (dir-los músics seria un insult a tanta gent...)... Doncs això, n'hi ha moltes que pensen com ells (la gran majoria d'aquesta nova fornada), en el vídeo surten aquests tres fent la gracieta. No parlaré del què em sembla el seu grupet. Quan va haver la pandèmia, és cert que van ser revulsius de l'ensopiment i van donar alegria a molta gent. Però a veure, un cop acabat el confinament... au va, cap a casa, amb els seus grups respectius i ja està, no? Doncs no. Van veure el fil econòmic de la seva proposta i ja fa 4 anys que donen la tabarra com si fossin no sé, els salvadors de res. Però bé, musicalment no m'hi fico, perquè aquest no era el cas, i en el fons, hi ha gustos per tothom, així que res a dir.

Però clar, tots aquest grupets i cantants que van d'apolítics... que "no ens fiquem en política", "la llengua universal és la música"... i totes aquestes collonades hippies, tampoc és que sigui re de nou, sempre ha passat. Però la superioritat moral amb la què parlen aquesta colla, habitual en les noves generacions, que es pensen que són millors que els anteriors (en coses sí, però en humilitat no pas), és el què fa perdre els nervis. No sé... fa quatre dies els ecspanyols van venir a pegar-nos i estan insistint en la aniquilació de la nostra llengua i cultura. I que quatre "ninyatos" surtin amb què la llengua és igual, que és d'snob voler parlar bé, etc, fan un gran favor a Ecspanya, perquè aconsegueixen que els nostres joves no només parlin cada vegada pitjor, sinó que menyspreïn la llengua.

Si ells prefereixen dir "chispa" enlloc d'espurna, que facin el què vulguin. Però que se'n fotin, això és una cosa molt diferent. Si coma músics són ambaixadors de cultura, doncs no sé, demostren ser una colla d'incultes. 

EXTINCTION

Vet aquí una pel·lícula de ciència ficció que barreja uns quants gèneres. Per una banda, somnis recurrents d'un desastre que et presenten un passat o un futur. Per l'altra, la invasió d'extraterrestres habitual. Amb aquests dos aspectes, ens trobaríem davant d'una peli típica, típica, típica. Però ep! Res és el què sembla, i els dos aspectes es transformen passada mitja pel·lícula per oferir-te una trama nova totalment diferent, on la contraposició entre bons i dolents queda totalment diluïda. Em recorda, amb tots els "peròs" que es vulguin a The creator, on també s'experimenta un canvio de visió durant la trama i que de fet (spoiler), tenen un mateix punt de partida, tot i que quan comences no ho saps.

Així doncs, ens trobem en un futur no molt llunyà, una família normal i corrent, amb un pare absorbit per la feina i que até malsons on hi ha violència, atacs, etc. Quan intenta anar a un centre per tal que li mirin, però no s'atreveix a entrar, comença una mena d'invasió amb unes naus i uns soldats crivellant ("acribillant") a tothom indiscriminadament. La lluita per la supervivència és el què els porta a buscar refugi fins que de mica en mica van esbrinant qui són aquests éssers que els estan atacant. I com deia al principi, res és el què sembla.

D'aquesta manera, la pel·lícula aconsegueix entrada pròpia per distracció assegurada, per la part original (tot i que no és tan original), però almenys aporta alguna cosa nova i algun ensurt ben trobat. Amés, no és llarga, cosa que 'agraeix molt en aquestes nits d'estiu. Final obert però sembla ser que sense segona part, així que tot correcte.

THE STRAIN

The strain és una sèrie que estava a la llista de favorites des de feia molt temps. Semblava la típica de possessions vampíriques i gent que intenta lluitar conra ells. I a l'hora de la veritat... doncs sí, és així. 

Aterra a New York un avió però no en surt ningú. Apareixen els dos-cents passatgers i tripulació morts menys quatre. aquí ja comença el típic enfrontament entre els doctors que volen veure si és un virus i els caps que no volen pànic i passen de tot. Efectivament, dins l'avió hi havia un virus, però dins un taüt. I tots els de l'avió van tornant a la vida convertits en uns vampirs que tenen una mena de tentacle dins la boca que és qui xucla la sang enlloc dels típics ullals.

L'equip que els combat són els dos doctors del centre d'infeccions, un jueu vell que fa anys que lluita amb el vampir "pare" i el seu súbdit general (oficial nazi d'un camp d'extermini), un agent anti-plagues i una hacker que en un primer moment col·labora amb els dolents per fer caure internet i que la gent no es pugui comunicar mentre tothom va sent atacat pels monstres. A part, els temes familiars de cadascú (el doctor separat amb el fill, la doctora amb la mare amb Alzheimer, etc) Hi ha altres protagonistes que encara no han tingut ocasió de coincidir en la mateixa escena que els altres, i la trama continua oberta en forma de tres temporades més.

I la sèrie què tal? Doncs distreu, té força subtrames que fa que hi hagi diferents punts d'interès i que cada capítol tingui diferents històries simultànies. Té la capacitat per neguitejar, però en cap cas fa por ni és excessivament sorprenent. Una de les coses més decebedores però, és que tot i se relativament moderna (la primera temporada només té deu anys), els efectes són força de segona categoria. És estrany perquè darrere de tot això hi ha Guillermo del Toro, i diguem que no és pas un qualsevol. Tots els vampirs tenen la mateixa pinta, i tens la sensació que a cada capítol maten els mateixos. Però el més fora de lloc és l'amo dels vampirs. Un maquillatge i una aparença més aviat grotesca, típica de guinyol. Està molt poc aconseguida. De fet, cada vegada que apareix tens la sensació d'estar veient un fake.

Per la resta, senzillament bé. Apareix en el gran Sean Astin (Sam Gamyi) i la música és de Ramin Djawadi, el mateix de Game of thrones, però no es poden ni comparar la majestuositat de la saga dels dracs amb el què se sent en aquesta sèrie. Per cert. the strain es tradueix al català com "La soca", en canvi en castellà per "La tensión". No sé, em quedo amb The strain.

BEND IT LIKE BECKHAM

El més impactant de la pel·lícula crec que es adonar-se de que la van fer l'any 2002. Vull ser com Beckham és una peli anglesa que ens presenta la Jess, una noia hindú a qui li agrada molt el futbol(i juga molt bé). Una noia (la Keira Knightley en una de les seves primeres aparicions, amb només 17 anys!) la veu jugant en un parc i li proposa entrar en el seu equip amateur. A partir d'aquí, tres tipus d'embolics: el xoc amb la cultura hindú, que per res del món la deixen jugar a futbol ja que va en contra de totes les seves creences; la relació amb el noi entrenador que els farà protagonitzar el típic triangle amorós (aquest seria el tema menys interessant del film i el més obviable); i és clar, el futbol femení, que és evidentment, el què motiva aquesta entrada i que la pel·lícula s'hagi guanyat un espai en el blog.

Actualment, Anglaterra és possiblement, el segon país on més ben cuidat està el tema del futbol femení (el primer continuen sent els USA). Però l'any 2002 encara no era així. De fet, he vist moltes similituds entre el què passa a la peli i el què s'està vivint ara aquí (pels comentaris de la gent, no pas pels títols aconseguits pel millor equip del món).Veiem una Anglaterra on el futbol femení encara no és professional, o la majoria d'homes se'n riuen i només les van a veure pel físic, on les dones se'n fan creus de que això no és correcte, la lluita contra els estereotips... Ja a la peli parlen dels Estats Units, on aquest esport és professional, i cap a a allà volen anar totes les jugadores. La veritat, déu n'hi do el què han hagut d'aguantar i lluitar per arribar on són ara, i com de difícil és vèncer encara molts comentaris masclistes que hi ha a la societat respecte elles.

La pel·lícula ens mostra aquesta lluita, però des d'una vessant de comèdia, és a dir que ens ho ensenya, però no vol ser pas un crit a la reivindicació feminista, ni un pas endavant de res. De fet, en molts moments, sembla que estigui feta també per riure-se'n, perquè hi ha escenes o diàlegs que disten molt de la igualtat tan buscada. Només el títol ja ho diu tot, supeditades a les estrelles masculines. El què passa és que la peli va provocar una mica una reacció positiva i va ajudar a què moltes noies volguessin tirar endavant els seus somnis. No direm que gràcies a la peli, la federació anglesa va canvia i per això ara la premier femenina és la millor d'Europa, no pas. Per ells, no,. Però per les noies que s'hi van veure reflectides sí. 

El què sap greu és veure com aquí anem amb 20 anys de retard, i si no fos per l'aposta del Barça per les noies i que som el millor equip del món, potser no hauríem començat aquesta revolució.

HIPOCRESIA ESPORTIVA

Aquest divendres que ve comencen els jocs olímpics de París 2024. Seria guai de seguir si els i les nostres atletes competissin representant Catalunya. Però evidentment, això no és possible  si seguim fent el pena com fins ara. Independentment d'aquest fet, el què més fàstic em fa és la hipocresia d'aquestes organitzacions, es diguin COI, FIFA, UEFA, etc. Van excloure Sudàfrica en els temps de l'apartheid. I des de que es va iniciar la guerra a Ucraïna, Rússia ha estat expulsada de totes les competicions esportives del món. Llegia també que ara volen multar a dos jugadors ecspanyols per cridar "Gibraltar es español". 

Així, mentre Rússia no participa als jocs olímpics, Israel continua fent el què vol. A Palestina, continua assassinant persones innocents, nens i nenes, pares i mares, destruint la terra, les ciutats, els hospitals, les escoles... Continua exercint un genocidi de manual davant la mirada hipòcrita de tots els governants del món. Per a què serveix l'ONU si és incapaç d'aturar això? Però pel què fa referència a l'espot, per què Rússia és exclosa i Israel no? Bé, de fet, ho sabem, per tots els interessos de poder i econòmics que hi ha darrere dels que manen en aquestes institucions. Però clar, queda en evidència la seva hipocresia. No és que vulgui que Rússia hi participi, no és el cas. Però el què no és lògic és que Israel sí que ho pugui fer mentre assassina canalla impunement.

Que quedi clar, prefereixo que hi participin i s'acabi el genocidi que no pas que continuïn matant i se'ls expulsi de l'esport. Però la imbecilitat de tots els governants del món, que s'omplen la oca de paraules però a l'hora de la veritat fa que siguin tan còmplices de la mort com Netanyahu i tota la colla de sionistes assassins que hi ha al poder israelià. 

Què podem esperar de la humanitat davant d'aquests fets? Quina esperança podem tenir de que el món sigui un lloc millor per viure? És que és una utopia enorme per culpa dels quatre FDP que tan bé descrivia la Dharma a la seva cançó: "Contra el fusell, un somriure".

Per tant, de cara a les olimpíades que aviat començaran, se me'n refot absolutament el què hi passi. Em nego a perdre el temps a veure una competició esportiva pervertida per quatre poderosos que només els importa el poder i la mort.

THE ACOLYTE

Ja feia cert temps que la franquícia d'Star Wars n estrenava res. Tampoc és que faci alta. Ara s'ha convertit en una fàbrica de fer diners tot explotant l'univers creat per en George Lucas ja fa gairebé 50 anys. The acolyte és la sèrie que acaba d'arribar.

La trama té lloc molts anys enrere dels fets universalment coneguts de l'original guerra de les galàxies. En volen mostrar el sorgiment dels sith, els jedis foscos que més tard ens regalaran en Palpatine i en Lord Vader entre d'altres. Així, veiem com l'ordre jedi campa tranquil·lament per la galàxia governada ja des de Coruscant. Però l'assassinat d'un jedi comença a trontollar la calma. La sospitosa és una antiga padawan d'un mestre que juntament amb el mort i tres més van coincidir en el planeta de la presumpta culpable. Així, tenim servits la intriga, el poder, la venjança, el record, la culpa... en dosis equivalents per donar a lloc a uns deu episodis que ens trasllada al món de la força.

La sèrie en sí, correcta. Compleix amb l'objectiu de distreure i passar l'estona en un món ja conegut. Però l'ombra de l'original és tan gran que cap personatge aconsegueix el carisma suficient per a viure la història des de més endins. Es queda doncs, en superficial. Al final, acaba sent més una trama de thriller en recerca d'un dolent que no pas res galàctic. El rerefons dels jedis és això, l'ecosistema on es va desenvolupant la història, que es podria donar en qualsevol altre context. Això sí, l'aparició del perfil d'en Yoda a l'última escena serveix per recordar-te on ets, i un intent de motivar ja no tant la segona temporada sinó l'interès de l'espectador en aquesta, perquè segurament l'audiència no era espectacular.

Tampoc me la vull carregar. Ha estat bé i interessant, no ho negaré, i en cap cas ha estat horrorós. Bé, de fet sí que hi ha una cosa infumable. Aquesta mena de mania que tenen en totes les sèries i pelis d'incloure alguna mena d'ésser tipus peluix que intenta fer gràcia en una trama adulta. Aquí és una mena de rata gegant (mida nan, però que per una rata és gegant? que no parla i només fa sorollets i arrufa el nas. Aquest sí que feia mandra trobar-se'l mentre estan llitant contra el costat fosc, que per cert, no queda massa clar l'origen dels sith. Estan més obsessionats en anar deixant portes obertes per la segona temporada que per donar una forma rodona al producte inicial.

CIÈNCIA DE DOL

Personalment, el tema de la ciència no m'ha acabat mai de cridar l'atenció. Sí que m'encanta l'astronomia, bona part de la geologia... però poca cosa més. Per aquest motiu no vaig ser mai un seguidor del programa Quèquicom deTV3 ni de cap altra semblant. El projecte de l'energia a l'escola sempre doncs, m'ha fet molta mandra. Però hi havia una cosa positiva, o més ben dit boníssima. Per començar el projecte i motivar els nois i noies, ens dirigíem al Montseny, on el divulgador científic marc Boada (presentador del programa abans esmentat) havia creat una associació dedicada a promoure la ciència entre els nens i nenes.

Poques sortides o excursions aconsegueixen la unanimitat entre el professorat com ho era el pícnic científic. La xerrada inicial ajaguts en mantes sobre la gespa i amb el Vallès als nostres peus. Les explicacions dins el taller on amb l'excusa de l'energia ens repassava gairebé tots els apartats de la ciència. I l'activitat que després construïen i practicaven els nanos altra vegada a fora. La manera d'explicar d'en Marc captivava els nois i noies des del minut zero. Poques vegades els he vist callats durant tants minuts seguits. Aconseguia captar la seva atenció tot dient-los que justament ell té TDAH i per això va accelerat explicant o va canviant de tema. Però quan ho fa, sempre és amb aquell toc de saber del què parla i de saber-ho comunicar, que és el més difícil.

Ara fa tres dies ens arribava la notícia de la seva mort. Totalment inesperat. Justament havien iniciat uns projectes nous per dur a terme amb la canalla, i res feia pensar que hi havia alguna cosa que no rutllés. Una gran pèrdua per la ciència, per l'educació i també per la humanitat, perquè el bon rotllo que desprenia, l'amabilitat, l'afabilitat, com de proper et feia sentir... era una passada com cuidava tots els detalls de manera precisa. Una gran persona, un exemple de simpatia i tracte humà. L'energia no tornarà a ser mai el què era. Descansi en pau.

SALA DE PROFESSORS

Fins a dues o tres vegades vaig estar a punt d'anar al cinema a veure-la i ja l'havia donat per perduda. Però la gestió dels cinemes Texas, lluny de les grans cadenes, la reprogramen de tant en tant. Per què? Perquè s'ho mereix.

Sala de professors no és una pel·lícula de mestres i alumnes com les habituals: ni per fer-ne llagrimeta, ni per fer-ne crítica social ni per causar el caos. És una pel·lícula alemanya per remoure't a la butaca i posar-te nerviós a mesura que es can succeint les escenes. Amb ella ja n'he vist tres d les que estaven nominades a l'òscar per no anglesa. Sense desmerèixer La sociedad de la nieve, per mi aquesta la supera i tot; en cap cas La zona d'interès és millor. No. 

En un institut alemany, la professora de 1r d'ESO s'enfronta primer a uns robatoris en què culpen a un nen de la seva classe (delació, coacció, racisme... això només per començar), fins que ella mateixa n'és víctima a la mateixa sala de professors. Però deixa l'ordinador gravant i això porta a acusar a un membre del PAS. A partir d'aquí, tot es va embolicant: presumpció d'innocència, dret a la intimitat, confiança, legalitat... i de mica en mica va afectant els seus alumnes i la resta de professorat. 

Les reaccions que hi tenen lloc són viscerals i traumàtiques. Moltes de les situacions es poden viure a qualsevol claustre d'escola (pel què fa referència al debat, al diàleg, a la confiança, companyerisme, etc. en cap cas pels robatoris). També la situació a l'aula pot trobar moltes analogies amb la vida real. Però sobretot la relació amb les famílies, que surt poc però quan surt és del més potent del film. Per una persona que no tingui relació amb el món de l'educació, ja és una pel·lícula digna, bona i interessant. Però per a algú que es mou dins aquest món, encara li remou molt més ja que pot trobar paral·lelismes amb la seva vida laboral.

No puc dir més de la peli perquè seria un seguit d'espòilers perquè hi ha molta taca per comentar. Així que senzillament diré que és peli top. Com bé diu (aquest cop sí),una crítica, vol tocar tants temes que és normal que algun quedi desdibuixat, però li perdonem. Com perdonem també el final. Això sí que ho diré i no llegeixis si no vols. Tararí monumental. No s'acaba sabent la veritat. I és que pels creadors de la peli, l'important és que et facis preguntes, moltes, que no pas saber-ne les respostes. Objectiu assolit, això esta clar.

WERT CLARIVIDENT

Fa onze anys, el llavors ministre ecspanyol d'educació va dir una frase per a la història: "Pues sí, es que nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes, y que se sientan tan orgullosos de ser españoles como de ser catalanes".

En aquell moment, quan ja bullia el desig independentista, va provocar irritació, rebuig, paròdies i alguna cançó (apareix amb les Macedònia, Xeic...) Els fets d'aquells anys, amb les manis multitudinàries plenes de canalla i finalment el 2017 van fer oblidar aquelles paraules. Avui, onze anys després, alguns ens adonem que un cop més, quan els catalans hi anem, els ecspanyols ja han tornat i fet la migdiada. Des de la base, des del fons del mar han anat plantant la llavor del què ens trobem avui en dia a la societat i a les escoles.

Només fa 7 anys del 2017, menys d'ençà totes les protestes i reaccions posteriors, i a les escoles (no totes, però en moltes més del què hauria de ser), se set la canalla parlar tranquil·lament en castellà, acceptant l'idioma com a mitjà de comunicació normal amb els seus companys i companyes. aquí també ens l'han jugat. La desigual repartició de les persones immigrants per l'estat ecspanyol, fa que Catalunya sigui terra d'acollida de la gran majoria. Això porta a molts nens i nenes a les escoles, i si la gent adulta es passa al castellà, coneixedors del perill que està corrent la nostra llengua, què faran els nostres nens i nenes, que són reflex del què veuen al seu voltant?

L'oci és l'altra font de superioritat ecspanyola entre la quitxalla. Gairebé tot el què miren i escolten és en castellà. Encara avui en dia cal superar proves difícils per poder veure en condicions una pel·lícula en català al cinema. Le plataformes estan inundades de castellà, i com no, les xarxes socials. Això ha provocat que els nens i nenes i no tan petits vegin el català com una llengua de segona, i fins i tot la menyspreen perquè s'avergonyeixen d'ella.

I finalment, l'esport. El bombardeig massiu en favor de "La roja" és bestial, aconseguint que els nens i nenes s'identifiquin amb els jugadors, els colors i és clar, amb l'estat que representen. Aconsegueixen fer normal una cosa que no ho hauria de ser en absolut.

I així, onze anys després, sense que ens n'adonéssim, han posat el verí a les nostres cases, les nostres escoles, i han aconseguit capgirar el sentiment català sense despentinar-se, mentre nosaltres ens ho miràvem sense fer res, i preocupant-nos només de no deixar papers a terra. Esperança? cada vegada menys.

L'AMENAÇA VERDA

He començat una trilogia que porta per títol Fills d'Èodhum, d'en Roger Tarrès. Quan la vaig veure a les prestatgeries de la llibreria, de seguida em va cridar l'atenció. La portada m'evocava al senyor dels anells, la trama em portava a descobrir un món de fantasia inventat per l'autor amb espases i màgia, i he de reconèixer que l'etiqueta del premi dels llibreters em va convèncer de comprar-lo i llegir-lo perquè no tindria entre mans un bluf.

Acabada la primera part, L'amenaça verda, estic content. Aquests últims dies a més, l'he devorat com feia temps no devorava un llibre, ajudat, això sí, per un període de vacances extremadament tranquil, sense altres obligacions que descansar. Però sí, ha estat una bona tria, un encert iniciar aquesta lectura. L'autor ha creat un món de fantasia molt ben detallat, on totes les peces (territori, regnes, temps, animals i personatges) encaixin de manera clara i ordenada. Tampoc se li ha anat molt l'olla, de manera que és fàcil d'anar seguint, encara que a la part final has d'anar a poc a poc per comprendre i veure amb els ulls de dintre el què està passant.

En un poblat aïllat a la serralada gelada, hi arriben dos persones malèfiques amb els ulls verds (impossible, heretgia) que destrossen el poblat i maten a tothom utilitzant poders. només sobreviu l'Àstrid, la caçadora del poble que era fora, i la seva germana, a qui segresten pensant-se que era ella. El motiu, tenen els ulls blaus. Anem descobrint que el color especial dels ulls comporta algun tipus de poder màgic ancestral. La persecució dels bandits la fa conèixer altres companys d viatge que també estan buscant, per altres motius, a la gent d'ulls verds. A partir d'aquí es va desenvolupant tota la història, que com deia, en general està ben trenada. Els personatges aconsegueixen el carisma necessari per sentir-te'ls a prop, pas importantíssim per implicar-t en la història.

He passat molt bona estona llegint aquestes històries, que em traslladen a la meva adolescència dels temps de Conan, El senyor de les bèsties i altres llibres de l'estil. Es nota la influència d'aquests mons i d'altres clàssics de la fantasia per ajudar a donar forma a aquesta història, que sense grans pretensions, aconsegueix captar l'atenció i interès i que la fan recomanable per a tots els públics. tant de bo el nostre jovent es deixés seduir per aquests llibres, ara que estan tan mancats de referents nostrats, i que sembla que tot allò català és dolent mentre que tot allò de fora és bo. 

EUROSHIT

després de 45 partits, s'ha acabat l'Eurocopa del 2024. Crec que no he vist ni un partit sencer, fruit de casualitats, coincidències i com deia a les anteriors entrades, a la mediocritat dels partits. 

Malauradament, s'ha complert el pitjor dels pronòstics, que ha estat la victòria del combinat ecspanyol contra Anglaterra per 2 a 1. Enrere doncs, van quedar França i Holanda. Segurament el què em fot també és que futbolísticament, han estat superiors, o vist des de l'altre punt de vista, les altres seleccions han estat llastimoses. Ara tot el fatxerio tornarà a treure pit i haurem de menjar-nos els seus fums durant una temporadeta, almenys fins que comencin de nou les competicions regulars. Pel mig hi ha els amistosos de pretemporada (mare de déu) i els jocs olímpics, però en aquests tornarem a sentir els seus crits primitius.

Això sí, m'agradaria saber el què passa dins del cap dels de VOX. Per una banda, orgullosos de la seva selecció, però per l'altra banda, amb el cap a punt d'explotar perquè els seus millors jugadors han estat dos negres, fills d'immigrants (i en el cas del Nico, vinguts amb patera), un d'ells basc i l'altre català. L'altre millor jugador també ha estat català i qui ha fet els gols salvadors han estat bascos. Això també ho aprofitaran per dir que "la unión blablabla"... i la gent picarà l'esquer perquè el cervell no dona per més.

A l'altra banda de l'oceà, Argentina s'ha proclamat campiona de la copa Amèrica (a la pròrroga), donant un nou trofeu a Leo Messi, de qui es deia que era el seu darrer campionat amb l'"albiceleste". Ja ho veurem, això... Colòmbia va queda segona, eliminant Uruguai que va quedar tercera gràcies a Luis Suárez. Ens agradi o no, per tot arreu es poden veure relacions amb el Barça. Però justament l'equip culer no aixeca cap. Esperem que en Flick posi ordre i els faci treballar i puguem tornar a guanyar i sentir-nos orgullosos de l'equip masculí, tant com del femení.

A MURDER AT THE END OF TH WORLD

Aquesta sèrie, Assassinat a la fi del món, feia molt temps que estava a la llista de favorits però no hi acabava d'entrar. al final, aquest inici d'estiu m'ha portat a veure-la i n'he quedat satisfet. Es tracta d'una trama de suspens, on una noia que resol crims de manera amateur, seguint la moda dels true crime, és convidada a un complex perdut a Islàndia a passar uns dies acompanyada d'altres ments brillants en altres camps. L'amfitrió, un magnat de la tecnologia, casat amb una antiga hacker i amb un fill, els ensenya el futur previst. Les prediccions climatològiques avisen de que el desastre climàtic és gairebé imminent, així que ha construït allà un habitatge sota terra per protegir la seva família i viure durant els anys que sigui impossible fer-ho a la superfície. paral·lelament, ha creat una AI absolutament millorada, capaç de tot i que vol comercialitzar. 

Però clar, comencen a passar alguns "accidents" que acaben en mort, i les sospites, els secrets i les investigacions van desenvolupant-se de manera continuada, amb girs en cada un dels episodis. Episodis que per cert, es són set, i gràcies a déu, es tracta d'una sèrie que comença i acaba. No hi ha continuació, no et deixa en tararí. Visca!

La intriga ha estat de la bona, i a més, el fet d'estar absolutament aïllats li dona aquell aire de Agatha Christie tan característic, amb el plus d'haver-lo modernitzat. I no ha quedat una coa cutre, sinó ben feta i desenvolupada. Molt bona sèrie per distreure i passar una bona estona. A més, et fa pensar, igual que a la protagonista per saber qui és el responsable de tot plegat. He de reconèixer que ho vaig sospitar a partir del 4t o5è capítol, tot i que passaven coses que no lligaven amb la meva sospita, i que al final queden com a subtrames secundàries. 

En Clive Owen seria l'actor més conegut dels que participen a la sèrie, i la resta estan també a l'alçada del que es necessita. Així que per argument, equip artístic, imatge, tot plegat, una bona sèrie.

A L'AVRIL, LAVIGNE

Setze anys i vint-i-set dies exactes ha costat treure's l'espina. El 15 de juny de 2008 anava a celebrar el final de curs amb el concert a Barcelona de l'Avril Lavigne, però es va posar malalta i es va suspendre. Fins ahir, no havia tornat mai a trepitjar terres catalanes. Quan tenia 30 anys, ella en tenia 20, la diferència de generació era important. Ara amb 50 i ella 40, tot i ser la mateixa distància, ja no estem tan lluny, encara que ella segueix amb la seva imatge d'eterna adolescent rebel de sempre.

El concert va estar bé. Correcte. Però és evident que n'esperava molt més. Més espectacle, més bestialitat, més emoció. El repàs pels seus gran èxits es va convertir realment en la successió de cançons, una rere l'altre com si les escoltessis a la llista de l'Spotify. La gran diferència era, és clar, la música en directe i el tenir-la allà davant cantant-les. Quan van sonar algunes de les cançons més mítiques, el plaer va ser grandiós. My happy ending, per exemple, va ser un dels moments més grans. I en el fons, vaig gaudir com un jovenet més del concert. Podia moure'm sense xocar, podia acompanyar la música amb els gestos... llàstima que no me les sabia de memòria per acompanyar-les amb la veu. 

Sobre això, un apunt important i de reflexió. Va dirigir-se unes quantes vegades al públic, en general o de manera concreta. he de reconèixer que vaig entendre com a molt un 20% del què deia. No sé si era l'entonació, la dicció, el ritme... o senzillament que no en tinc ni idea. Si el juliol del 2025 es confirma un viatge casteller, hauria de dominar una mica més l'idioma.

El concert va durar una hora i mitja de calaix. Potser el fet d'haver de complir un horari escrupolós no agradava a la cantant i per aquest motiu va fer la seva feina de manera professional, sense posar-hi l'emoció que comentava que em va faltar. Les diverses interaccions amb el públic (ruixadeta amb cava, preguntes, regals a tres escollits...) semblaven totalment artificials, ho feia o ho deia de manera molt mecànica. Com si tingués un guió escrit i l'estigués recitant a l'oficina el primer dia de lectura de guions. Em sap greu tenir aquesta sensació.

Així que prefereixo centrar-me exclusivament en la part musical. Poder sentir en directe algunes de les cançons que m'han acompanyat en la meva banda sonora dels últims anys, en directe i a ple volum és una sensació genial, i més com a catarsi de final de curs i començament de vacances. No sé si tindré ocasió de tornar-la a veure en directe. Si es donés l'oportunitat, no m'ho pensaria dus vegades.

Com a resum, la cançó Here's to never growing p, independentment de la traducció literal de la cançó, a mi em transmet el síndrome de Peter Pan, el de no voler créixer mai, una característica vital que en el fons, m'acompanya a la meva vida. Em veig a la meva edat gaudint de moltes coses com si encara fos jove, parlant i actuant a 'escola per tal de seguir sent proper als nois i noies. Sí, penso que com en Peter, no m'agrada créixer. I la cançó de l'Avril m'ho recorda.

DAGOLL DAGOM 50 ANYS

Posar-se a parlar de la importància de Dagoll Dagom per la cultura catalana és com dir que existeix el dia i la nit. Són coses evidents. Es podrien comptar amb els dits d'una mà les companyies que han fet tant per la cultura i el teatre en el nostre país. Dagoll Dagom seria un d'aquests dits, i sense cap mena de dubte, el gros. Havent complert 50 anys, han decidit jubilar-se, i merescudament. Per tal de celebrar-ho, s'ha programat la darrera reposició de Mar i cel, el seu musical emblema, i en el marc del Grec Festival, tres nits amb el què han anomenat: La nit de Dagoll Dagom, un repàs a algunes de les seves obres i cançons més emblemàtiques, amb alguns del seus intèrprets originals. Però d'això en parlem després.

Primer, un breu repàs per les meves pròpies vivències. Ara que s'han repassat totes les obres de la companyia, m'adono que en el fons, tampoc n'he vist tantes al teatre en directe. Algunes perquè encara era petit, altres perquè no em cridaven l'atenció, i altres que me les deixava perdre. Així, la meva llista personal seria, per ordre cronològic: T'odio amor meu, Els pirates, Poe, Mar i cel (2), Boscos endins, Mar i cel (3), Maremar i L'alegria que passa. Tancaré de nou amb Mar i cel (4) el proper desembre. Per televisió he gaudit de El Mikado, Mar i cel (1) i Flor de nit. Crec que Historietes també, però no ho tinc clar. Les tres darreres, ja tenen una entrada pròpia en aquest blog. Boscos endins en té mitja, ja que en vaig parlar quan vaig veure la pel·lícula del musical, i que cada vegada que sento el "Jo vull", em venen ganes de tornar-la a veure. I de les altres tres (no compto el segon Mar  cel), és just i necessari destacar Els pirates, l'obra amb en Carles Sabater de protagonista. És un musical divertit no, el següent. Les cançons són meravelloses, els personatges icònics... bé, és que després de Mar i cel, per mi és la millor.

I l'espectacle dels 50 anys va estar molt bé, molt emotiu. Retrobar-se amb alguns dels actors i actrius de les primeres obres sempre és un al·licient. A més, les grades eren plenes de més actors i actrius, i al final molts d'ells van pujar a a cantar l'últim tros de l'Himne dels pirates, que ja és un segon himne de Catalunya. La primera part, amb les cançons de les obres menys valorades o més antigues va estar bé, però clar, no deixava arrencar. Però després de l'impàs d'una petita escena de Glups (crec), va començar la successió d'èxits i més èxits. Van començar amb Cop de rock i T'odio amor meu, una de Poe, algunes de Boscos endins, Els pirates, Maremar, el Mikado, L'alegria que passa i Flor de nit (es va colar Aloma), abans d'acabar amb les de Mar i cel per donar punt i final a la vetllada. Aquesta part va ser un seguit de cançons emblemàtiques a quina millor. 

També l'aparició del gran Carlos Gramaje (hi va ser en moltes, però sentint-lo de Saïd és veure'l sobre el vaixell), l'Àngels Gonyalons, l'Elena Gadel, en Pep Cruz, en Ferran Rañé, la Isabel Soriano, l'Ivan Labanda... Sentir el "Per què he plorat" cantat per totes les Blanques i Saïds va ser brutal. Llavors van aparèixer els que l'interpretaran en la quarta reposició. Ostres, es van veure (sentir) diferències, ja poden donar-ho tot quan ho representin. 

Difícil triar el millor moment, la veritat. Però sí que vull destacar la part de dansa i coreografia que van acompanyar alguns dels números i sobretot Maremar i L'alegria que passa, on la incorporació d'aquesta disciplina els ha donat un plus important. Quina meravella de coreografies.

Ara només queda esperar l'estrena de Mar i cel, i gaudir-la per última vegada el proper desembre. El compte enrere ha començat.

THE FABELMANS

Dimarts va ser un dia molt cinèfil. Apart de veure la magnífica Horizon al cinema, vaig començar The Fabelmans per segona vegada tot planxant. I aquest cop sí, la vaig acabar assegut al sofà.

Quan un pensa en Steven Spielberg, et venen al cap l'Indiana Jones, l'E.T., els dinosaures de Jurassic Park, Tauró... i tantes i tantes pel·lícules d'acció i/o ciència ficció que van fer les delícies de la joventut dels anys 70, 80 i90. Però a més de la vessant espectacle i diversió, com a cineasta també ha dirigit pel·lícules més dramàtiques, i no penso només en la gran La llista de Schindler. També hi ha L'imperi del sol, El color porpra, Munich, Lincoln, etc.

Una mica com li passa al Kevin Costner i que ja vaig comentar a l'entrada sobre Horizon, quan l'Spielberg surt de la seva àrea de confort més aventurera, els crítics elitistes de torn ja se li han tirat a sobre, dient que un director que fa blockbusters no pot tenir sensibilitat pels drames. Amb la Llista de Schindler van haver de callar. Però tot i això, és cert que cada vegada que fa una peli més costumista, ha de justificar-se, i ha de fer-ho doblement millor. Amb la de diners i fortuna que té, i ja a la seva edat, penso que tant se li'n refot. Té la vida solucionada, i per tant fa les pel·lícules que li venen de gust a ell. I si a la gent no li agrada, a ell sí.

The Fabelmans seria una d'aquestes. Vol fer un homenatge a la vocació pel cinema, i tenint de base la seva pròpia experiència, ens presenta una família jueva on, el fill gran, després d'anar al cinema per primera vegada, se li fica entre cella i cella dedicar-se al cinema. Tal com li va passar a ell. I des d'aquell moment, càmera cutre en mà, comença a crear.  Veiem la seva infància i sobretot la seva adolescència i joventut, on es va mudant per la feina del pare, descobreix que la família perfecta no existeix, que l'antisemitisme no és només cosa de nazis... tot vivències de la seva pròpia vida, a les que els dona mitja volta per mostrar aquest procés que segueix el protagonista.

En una de les crítiques (bones), explica com cada un dels rodatges amateurs que fa, el porten a descobrir el poder del cinema. Ara ho faig de memòria, però recordo l'escena que grava representant una batalla de la segona guerra mundial, on aconsegueix emocionar el noi que fa de protagonista (tots són amics i companys d'escola o agrupament),adonant-se del poder d'emocionar. És una escena de les bones. 

La peli en té força més, i encara que no aconsegueixi fer-te botar de la cadira, ja que no és tampoc el seu objectiu, l'Steven Spielberg demostra un cop més, perquè és un dels millors directors de cinema de la història.

HORIZON (PART 1)

Apunt número 1: En els dies que corren, fer una pel·lícula que duri tres hores. és un suïcidi. La gent ha perdut l'hàbit d'anar al cinema. ara tot és les sèries de les plataformes que es veuen en tv (petit), ordinador-tauleta (minúscul) o mòbil (s'ha de ser imbècil per mirar-ho aquí). Ja no es valora el format gran, que és part de l'espectacle. Per això, sempre que puc, vaig al cinema, perquè allà gaudeixes més de la història. Però els especialistes en la matèria, saben millor que jo que això és així. Per tant, han de saber que tres hores de metratge (i sabent que és només la primera part), fan desdir a molta gent actual de gastar-se els diners. No és necessari.

Apunt número 2: La figura del creador-productor-guionista-actor Kevin Costner. Llegia que després de Waterworld, qualsevol cosa que porti el seu nom es mira de reüll o amb la idea prèvia de que no valdrà res. Ell tot solet ha hagut d'invertir tots els seus diners (i els que no té)en aquesta súper-producció que s'ha empescat sobre la colonització de l'oest americà a la segona meitat del segle XIX. Penso que no és just que se'l jutgi pels seus fracassos, tothom en té. No entenc perquè a ell no se li perdona. Tot això fa que els crítics més crítics ja s'hagin carregat la pel·lícula, en part perquè ja se la carregaven abans que la veiessin per culpa dels prejudicis. És cert que, en una pel·lícula tan coral com aquesta, que el cartell publicitari sigui només ell, no ajuda.

Apunt número 3 i definitiu: És brutal. Me la bufen els crítics, els histèrics, la durada, tot. És una meravella de pel·lícula. A veure, en els temps que corren, clar. La manera que té de tractar les diferents històries i personatges que es van presentant (en el fons és una primera part i ha servit per conèixer els diferents espais i protagonistes a mesura que anaven creant les seves trames). Els treball dels actors i les actrius. La cruesa de les escenes, la tensió de les rivalitats, el rigor històric (que com a profà, me'l crec). Tt plegat converteix aquests 180 minuts en una successió d'escenes, algunes d'elles brillants. 

Es nota que té la mà trencada en el tema. Tant com a director com a actor, n'ha fet un munt de pelis sobre l'oest. De fet, quan penses en el Kevin Costner sempre te l'imagines a cavall, amb el barret texà o disparant als bandits (amb el permís de Robin Hood, és clar). Totes les històries i personatges se suposa que aniran convergint en aquest poble, Horizon, que està mirant de crear-se enmig de territori apatxe. Els primers colons, que van sobrevivint als atacs indis i tornen a començar, la vida al fort on hi ha l'exèrcit, les divisions entre els mateixos apatxes, i més lluny, una fugitiva que es creua (de fet encara no s'han vist) amb en Kevin Costner, personatge misteriós encara, que l'ajuda indirectament, la caravana de colors que creua el desert... Són tantes i tantes coses que no m'estranya que sigui llarg. Però sense dubte, això és el setè art.

65

No és la primera entrada d'aquest blog en què una pel·lícula a la planxa acaba sent alguna cosa més que això. Ja m'ha passat unes quantes vegades, i quan passa, és una sensació agradable, ja que normalment acostuma a ser perquè la peli enganxa.

És el cas de 65. D'entrada una pel·lícula més de la pila de la ciència ficció, on una nau té un accident, s'estavellen en un planta inhòspit, només hi ha dos supervivents, protagonista amb trauma (mort de la filla mentre era de viatge treballant a l'espai) i nen/a (nena en aquest cas), i intent de sobreviure i escapar del planeta. Fins aquí, seria una peli típica, típica. I per aquest motiu la vaig començar com a peli de planxa.

El primer fet diferencial és que ens expliquen que a l'univers hi ha moltes civilitzacions apart de la nostra, i que abans que existíssim a la terra, ja viatjaven per tot l'espai. Per això, resulta que el planeta on s'estavella la nau en qüestió és el nostre, fa 65 milions d'anys. De manera que els dos supervivents han de bregar amb els dinosaures corresponents, a la vegada que han de fugir abans que xoqui contra la terra el meteorit gegantí que va provocar l'extinció dels dinosaures.

Aquest aspecte, en el què et fan adonar al cap d'una estona, ja crida l'atenció. a partir d'aquí, de totes maneres, segueix el patró habitual d'aquestes pel·lícules, però la qüestió és que acaba sent força entretinguda. Els moments de calma ben alternats amb els d'acció. Una acció que és la justa i necessària. Tenen els diners suficients per tal que no sigui cutre, però no en tenen tants per malgastar en efectes innecessaris o milions de bèsties. Això fa que sense ser gens pretensiosa, sense tenir cap expectativa creada amb la peli, acabi aconseguint que sigui interessant o si més no, entretinguda per aquests dies. Aquestes pel·lícules de les quals te n'esperes poc o res i et fan passar una bona estona són importants. No acabaran en el top del rànquing però aconsegueixen deixar un bons gust de boca (o d'ulls en aquest cas). Per moltes més així!

PD. A última hora veig el subtítol: "Dels guionistes de "Un lloc tranquil". Caram, quin empatx amb aquesta!

7 de 8

Un 60% de les actuacions d'aquesta temporada (he faltat a 8 de 20, tenint en compte que 4 eren pilars o comercials). Un 78% dels assaigs (he faltat a 9 de 40). Crec que ja es pot dir amb veu ata i clara que he tornat. Justament ara fa un any que ens hem reenganxat a la colla per obra i miracle del MEC. El 4 de juny de 2023 va ser la primera de les moltes actuacions que vindrien a continuació. I aquesta temprada ja l'hem començat des del principi.

A veure, mandreta n'he tingut algun dia. Ostres... és que feia mooooolts anys que no anava amb aquesta constància a assaig. L'app de la colla comença el 2015, i només actuacions, haurien estat des d'aquell any: 0 - 4 - 5 - 8 - 4 - 0 - 0 - 6, fins les 17 de l'any passat (des de juny). És a dir, que en un any i un mes ja he anat a més actuacions que en els 8 anteriors. Déu n'hi do. 

I què tal? Doncs com deia, mandreta de tant en tant, però el cuquet hi és, i poder treballar per tal que la colla torni a fer els seus millors castells, doncs mira, està més que bé. Així com la temporada passada va ser més nyigui-nyogui, de molt treball de base, aquest any les coses van molt més de pressa. Amb la clàssica de 8realitzada unes quantes vegades, amb el 3 i el 2 que ja han aparegut més que l'any passat, s'ha pogut treballar altres castells. El 2 de 8 amb folre no ha arribat a temps, tot i que es podria haver plantejat, però qui sí ha tret el nas ha estat el 7 de 8.

Tothom sap que no és un castell que m'agradi especialment. El cinc és més natural, mentre que el set el trobo lleig. Va bé per treballar més castellers de pinya, tronc i canalla, i en el fons, si tens gent, no és molt difícil. Després d'un intent desmuntat el dia de l'aniversari, a l'actuació d'en Grassot va sortir. Feia sis anys que no es descarregava aquest castell a plaça. La maleïda pandèmia va fer molt mal a la cultura tradicional, però més a les colles castelleres, i sobretot les petites i mitjanes.

Ara sembla que aquest set de vuit ens doni ales de cara festa major i segurament ens obri les portes al concurs de diumenge. Ja ho veurem més endavant, això. Ara toca unes setmanes descans per preparar-nos per la setmana gran de l'agost, on tornarem a suar, mai més ne dit, la camisa.

CAMPIONAT AVORRIT

Recordo quan fa poc menys d'un any, els típics feixistes masclistes de torn se'n fotien del mundial de
futbol femení: que si joc penós, que si pocs gols, etc. Avui, no sento a cap d'aquests troglodites dient el mateix de l'Eurocopa i també podríem afegir-hi la copa Amèrica del futbol masculí. La veritat, no diuen el mateix perquè és que a mes a més, no se n'adonen, i deuen estar vibrant amb aquests partits extremadament avorrits i intranscendents que estan oferint les diferents seleccions. I és que quan un home és estúpid, és doblement estúpid.

Però anem pel futbol en sí. Semifinals decidides. Ecspanya i França per una banda (merda contra mè) i Anglaterra amb Holanda per l'altra. Les seleccions petites, han estat a punt de donar la sorpresa. Algunes als penals i altres per la mínima als últims minuts, han anat caient en mans d'aquestes quatre, que han arribat aquí no pas pel seu bon joc sinó per atzar o mal joc per part dels altres. Holanda es va classificar guanyant a Turquia en el què segurament ha estat la segona part més interessant de tot el campionat. Anglaterra, classificada als penals contra Suïssa (i que ja va eliminar Eslovàquia a la pròrroga). França, també va passar pels penals contra Portugal (va fallar el bluff d'en Joao Fèlix - si us plau no cal que torni). Les dues seleccions estaven a quarts després d'uns altres penals els portuguesos i un escarransit 1 a 0 dels francesos. Els ecspanyols van derrotar els alemanys a la pròrroga gairebé a l'últim minut.

Res, que ben plens d'empats a zero, empats a 1, penals... tot força penós. A partir d'aquí, queden les dues semifinals i la final. Evidentment, l'objectiu número 1 és l'eliminació d'Ecspanya. Si això vol dir anar amb França, doncs per un dia s'hi va. Al cap i a la fi, els jugadors francesos han tingut el valor de, en plena campanya electoral, demanar a la gent que vagi a votar per tal que no guanyi l'extrema dreta. En canvi, els ecspanyols que s'han pronunciat són l'Unai Simon dient que els futbolistes no s'han de ficar, o el ja conegut feixista Carvajal amic de VOX. Res més a dir. Després, que guanyi Holanda, són els que em cauen millor, a part de ondar una alegria a en Koeman. Si passa Anglaterra, doncs que guanyin els anglesos.

I a l'altra banda de l'oceà, també semifinals de la Copa Amèrica. Menys Colòmbia, tots classificats als penals. També allà hi ha màxima igualtat i poc joc, com a Europa. Argentina se les veurà amb Canadà i Colòmbia amb Uruguai (Araujo lesionat una altra vegada, com Pedri, per cert). El millor ha estat l'eliminació del Vinicius. Allà també ha seguit provocant, però li han tret les targetes corresponents (i va estar sancionat l'últim partit). Què dirà ara, que són racistes? 

A QUIET PLACE - DAY ONE

No fa falta ser un endeví per adonar-se de com m'he pres aquest inici de vacances veient les darreres entrades del blog. Veure A quiet place el cap de setmana passat responia a la necessitat de voler anar al cinema veure la preqüela de la saga, on explica el dia 1, el dia que arriben els aliens cecs però amb una oïda descomunal.

Feia la pinta de ser una peli per veure-la al cinema, així que el procés seguit ha estat aquest. Suposo que tard o d'hora veuré la segona part, però tinc molts dubtes que passi la prova del cotó i no acabi a l'entrada de pelis diverses que vaig inaugurar fa uns dies i que no és més que una continuació del mític Pelis a la planxa.

Així, Day 1 està simplement bé. El fet de saber ja de què va el problema provoca que no estigui veient res nou, ja que la trama en sí ja és coneguda. Amb aquest handicap, els autors del film han intentat senzillament donar vistositat a aquest inici, acompanyant una malalta de càncer terminal com a testimoni de la catàstrofe. Aquest seria el fet diferencial respecte de les altres, però que per altra banda, provoca que ja t'imaginis el final abans que arribi. La companyia d'un gat i d'un pobre home que es troba pel carrer donen coprotagonisme. Es fa estrany veure un dels bons, en Djimon Hounsuon apareixent en tres moments de la peli i participant, però sense cap mena de transcendència, en un paper que podria ser de qualsevol altre. No sé, segurament hi ha algun motiu (ha posat diners, o li feia gràcia... no sé)

I la peli en sí, doncs això, bé, però sense grans espectacles. Els atacs són ràpids i sense sang gratuïta, que s'agraeix de tant en tant. Els ensurts comptats però ben posats, i el desenvolupament de tots aquests primers dies d'invasió estan ben encaixats, sense escenes repetides o gastades. Començament del cinema d'estiu, amb altres pelis en cartellera i que mirarem d'anar seguint.

YELLOWJACKETS (x2)

No podia esperar massa més. Havia de veure la segona temporada en un curt període de temps d'ençà la primera. I just en aquest final de curs i començament d'estiu, he vist els 9 capítols (9?) de la segona temporada. Tot i que en un primer moment, la ja no-sorpresa pot donar pas a l'habitual desencís i desmotivació, a mesura que anàvem avançant pels episodis, l'interès, el neguit, anaven en augment. Si la primera temporada la podem qualificar d'excel·lent (amb un 9, la perfecció no existeix), aquesta segona tongada es pot quedar en el 8'5 sense despentinar-se. ha estat genial recuperar la història d'aquestes noies perdudes al bosc i/o dones amagant-se del seu passat.

Per la part de les joves, seguim veient com lluiten per sobreviure, i de mica en mica anem entrant en el canibalisme, encara que consensuat en primera instància. Però la caça que protagonitzen és bèstia, tot i saber què no podia passar de cap manera perquè sabem qui viu al futur. Les enveges entre elles, com de mica en mica es van convertint en una mena de secta degut a l'extrem de la situació que viuen... és que només amb això no caldria la part adulta que acompanya la sèrie.

Però aquesta part hi ha de ser, si no, com podríem gaudir de la Juliette Lewis, la Christina Ricci i ara també l'Elijah Wood? S'ha d reconèixer que el càsting de la sèrie és excel·lent. En aquesta part, la investigació de l'assassinat de l'Adam Martin fa que el cercle de les dones cada vegada es fa més petit. Van agafant protagonisme altres secundaris (marit i filla de la Shaunna, els polis, la secta de la Lotty...) Totes les peces van orquestrant un bonic trencaclosques que no et deixa indiferent.

Potser lenta en alguns trams seria l'únic "però" que li podríem trobar. Però el guió, la trama i alguna sorpresa donen l'al·licient necessari per ser una sèrie top. També cal destacar la música que acompanya les escenes, dels anys 80 i 90, i totalment compenetrada amb el què està passant. Tot molt ben cuidat.

Podria haver-se acabat (falta el capítol 10), però sembla que han optat per fer una tercera temporada. No hauria d'anar més enllà. Un desenllaç, que segur que serà tràgic, i bon gust de boca. No demano més.

A QUIET PLACE

Ja fa uns dies que veia un tràiler d'una pel·lícula de la qual vaig pensar que seria una bona manera de començar les vacances d'estiu. Més endavant descobreixo que, tot i ser una trama independent, és el tercer film que es fa d'una saga anomenada "A quiet place", o anomenada "Un lloc tranquil". I ves per on quina casualitat, resulta que la primera pel·lícula la tinc a la llista de favorits, preparada per veure-la a casa. I a més, la segona part també. De manera que comencem pel principi.

Ens trobem un planeta on hi ha hagut una invasió extraterrestre. han arribat uns bitxos que són cecs, però tenen una oïda que riu-te'n tu dels rat-penats. Qualsevol soroll els alerta i arriben ràpid per ser servit com a primer plat dels aliens. La poca gent que mira de sobreviure, ho ha de fer en un silenci absolut. Així, gairebé tota la pel·lícula és sense paraules.

No deixa de ser un típic thriller d'aliens amb els seus ensurts que la faria entrar en el grup de ciència ficció terrorífica. De fet,, n'hi ha un bon grapat, d'ensurts... I aconsegueixen crear un clima de tensió gairebé des del minut zero, ja que el fet de no fer cap soroll provoca que quan el veus a venir, et posis prou nerviós per patir pels personatges. Els protagonistes són una família que després d'una pèrdua, miren de sobreviure seguint les normes. Per complicar-ho una mica, la mare està embarassada. 

Aquí patinen. En la situació en què viuen, et quedes embarassada? Per què portes una nova vida en un planeta condemnat al desastre? No han sentit a parlar dels mètodes anticonceptius? Bé, és una peli, i clar, ha de tenir aquestes incoherències per donar més suspens. Però tela marinera...

La peli no té final xim-pum, sinó que acaba començant una escena. És que realment, la situació en la què viuen no s'acaba, no té final fins que els aliens no marxin a un altre lloc, i d'això no tracta el film. Veurem si la segona part ofereix alguna resolució (ho poso en dubte), mentre dediquem un dia d'aquesta setmana a veure al cinema el dia que arriben els extraterrestres.

SHOGUN

Quan era nen, principis dels anys 80, recordo que es va parlar força d'una sèrie de tv (en aquella època), que anava sobre alguna cosa del Japó. Es deia Shogun i la protagonitzava en Richard Chamberlain. Per casa corria també el llibre del quan naixia la història. Però es va quedar en això.

Quasi 50 anys més tard, se'n fa una nova versió amb tota la tècnica actual. Al principi penso que "ai quina gràcia, com aquella de fa tants anys", però les crítiques favorables em fan plantejar perquè no veure-la. Deu episodis d'intrigues entre nobles, com en tantes altres històries, però aquest cop ambientada al Japó, amb els seus samurais i "harakiris" anomenats "seppuku". L'elecció, encertada. Tot i tenir alguns alts i baixos, ha estat un entreteniment de qualitat i mot interessant, acostant-me a una cultura llunyana i pràcticament desconeguda, farcida a més d'estereotips.

Un vaixell anglès naufraga a les costes de Japó en un moment en què hi ha una lluita per la successió. El líder ha mort, el seu fill és un nen, i en el consell de regents, n'hi ha un amb molta ambició que es vol desfer del que podria ser qui governés fins que el nen sigui gran. El mariner anglès protagonista, acaba servint al cap japonès que és perseguit pel consell regent, i tot això provoca un continu de traïcions, atacs, negociacions de tot tipus. La traductora acaba sent alguna cosa més que intèrpret de l'anglès, però la lleialtat al seu senyor supera qualsevol altra necessitat.

Bona sèrie, però que degut a l'èxit ja en volen fer segona temporada, allargant el filó. Els diners són la perdició d'aquest món. Al principi, costava una mica. La sèrie es mira en versió original a mitges, és a dir, que es parla japonès tota l'estona i només castellà quan parlen el europeus (anglesos o portuguesos). Sentir els personatges en el seu idioma és un plus immens. Sobre el repartiment, el què al principi és un problema acaba sent una joia. M'explico. Sense voler ofendre a ningú, en els primers capítols, costa diferenciar els japonesos entre ells. Segur que ells a nosaltres també ens veuen iguals. Però després, quan ja els distingeixes, acaben creient que són els antics samurais en carn i ossos. Imagineu una pel sobre l'edat mitja, protagonitzada per en Keanu Reeves i la Natalie Portman. Automàticament, ets conscient de la ficció i falsedat del relat. Però en aquest cas, en no conèixer els actors i actrius nipons, te'ls creus en el seu paper, realment els veus com els personatges que representen. Això, i com deia, les seves veus veritables, són un tresor. Hi ha veus meravelloses i el japonès li dona una musicalitat especial, tot i no entendre res, clar.

El novè capítol és brutal, i et deixa amb l'ai al cor, d'aquells que quan s'acaben es fa el silenci. Però això fa pujar les expectatives de l'últim episodi, que tot i resoldre els dubtes, no està a l'alçada. Es vulgui o no, tothom espera la batalla final. I resultat que tot es resol "als despatxos", quedant molt diluït i poc vistós. S'esperava un final espectacular i et quedes amb un pam de nas. llàstima perquè això li ha tret l'excel·lent, deixant la sèrie en un notable alt.