UN MÉS PER LA HISTÒRIA

TEMÀTIQUES DEL 2024

Com no podia ser d'una altra manera, l'augment de l'oci (cinema, tv, música, etc), havia de comportar una conseqüència en aquest blog, que no és cap altra que haver convertit el 2024 en l'any amb més entrades, un total de 178. Aquest número supera de llarg l'anterior rècord, que es trobava en 167 el 2022. És molt bèstia, perquè tampoc tenia aquesta sensació a mesura que anava escrivint. És cert que sí que em fixava en què molts mesos superàvem les deu entrades. Només l'octubre i el novembre, per estrès de feina, no han arribat a la desena.

Amb tantes entrades, per lògica, les temàtiques havien d'augmentar també en número, i així ha estat en la seva gran majoria. Però no totes. Per exemple, la temàtica sobre el propi blog ha passat de 8 a només dues! Escola també ha baixat (de 14 a 10) i escola, Barça i futbol han quedat gairebé iguals. Totes les altres han pujat.

Les pujades més destacades són és clar, la tv (de 22 a 37), música (de 3 a 14), el cinema (de 36 a 47), quotidià (de 25 a 34), llibres (de 12 a 23), i teatre (de 5 a 11). Algunes d'aquestes pujades han servit per escalar posicions en el rànquing, i altres per reafirmar-les. Anem a veure les estadístiques i ho comentem.

1a- Entrades sobre cinema: 47, un 26% (moltes més entrades, però el percentatge és pràcticament el mateix)

2a- Entrades sobre televisió: 37, un 22%. (pujada considerable, potser no es repetirà pel què comentava a Nou paladar)

3a- Entrades sobre el quotidià: 34, un 19% 

Aquest ha estat el top tres d'aquest any. Repeteixen cinema i quotidià (a les mateixes posicions), però desapareixen sorprenent i futbol, per l'aparició a dalt de tot del rànquing de les entrades sobre televisió. Seguim:

4a- Entrades sobre Catalunya i sorprenent: 28 cada una, un 16% (una que baixa i sorprèn que puja un punt les entrades sobre Catalunya, just quan aquest final d'any, ha vist perdre el seu lloc capdavanter al rànquing total. Almenys això em relaxa, ja no es tracta tant que no parli sobre el país, sinó que el cinema ha crescut moltíssim).

5a- Entrades sobre llibres i futbol: 23, un 13% (els primers pugen força, aquest any he llegit més, bé; mentre que el futbol, tot i tenir més o menys les mateixes entrades, com que n'hi ha més, baixa el percentatge).

6a- Entrades sobre educació i viatges: 21, un 12% (té mèrit pels viatges, ja que els últims quatre mesos, sense vacances ni excursions, ha mantingut la crescuda)

7a- Entrades sobre Barça (18) i música (17), un 10%  (el creixement de les entrades musicals, espectacular, ja que l'any passat van quedar últimes amb només un 2%; al Barça li passa el mateix que al futbol, una quantitat similar, però amb menys percentatge).

8a- Entrades sobre món: 15, un 8%

9a- Entrades sobre castells, teatre i escola: 11 les dues primeres, 10 la tercera, que representen cada una un 6% de les entrades. Bones pujades de teatre, on Dagoll Dagom hi ha tingut força a veure) i dels castells, lògic per la temporada sencera realitzada després de tats anys)

10a- Entrades sobre lleure: 7, un 4%

11a- Entrades sobre el blog: 2, un 1%

NOU PALADAR

S'han ajuntat diversos factors. Per una banda, aquestes últimes setmanes he pogut veure una de les millors pelis de l'any (Wicked), llegit un dels millors llibres de l'any (Èodhum), i estic veient el què serà una de les millors sèries de l'any que ve (Say nothing). Llavors, m'és molt fàcil distingir entre les que de debò m'agraden i les que no em diuen res. I el què m'està passant és que com que m'hi trobo sovint (sobretot en el tema sèries), he decidit ja fa uns dies que, si no m'enganxa al segon o tercer capítol, enlloc de seguir-la i fer una crítica negativa, doncs la deixo de veure. Tinc moltes sèries, i no passarà res si en descarto una. Amb els llibres, m'és més difícil. Poques vegades n'he deixat cap a mitges, però crec que ha arribat el moment de fer-ho. Per què estar gastant hores en coses que no m'entren per enlloc?

Dons com deia, al costat d'aquests dies de veure o llegir algunes de les millors, també he deixat perdre altres que no em motivaven prou, i així ho faré a partir d'ara, de manera que no hi haurà entrades al blog per comentar que no m'han agradat.

Vaig començar a veure la sèrie Dark. Desaparicions, viatges en el temps, segrestos, secrets... una bona combinació de... moltes coses, i tot això, o bé ho fas bé, o es converteix en un embolic. Si a més, els intèrprets no acompanyen amb la seva feina... A veure, la qüestió és que ara hi ha tantes pelis i tantes sèries que van del mateix, que per cridar l'atenció i desmarcar-te, ho has de petar almenys en algun aspecte, i Dark no ho fa. Així que al tercer capítol es donen per tancades les tres temporades.

Amb els llibres costa més. A sobre, amb aquest, Tiberi Cèsar, tinc un regust amarg per l'autora. La Núria Cadenes té més o menys la meva edat. Quan la van detenir, als 18 anys, jo en tenia 16 i començava a estar molt per la causa independentista. Lògicament, es va convertir en un símbol de la lluita pel país, i per mi també. Manifestacions, eslògans (com no recordar la cançó "Free Núria cadenes" que van versionar Els Pets de l'original "Free Nelson Mandela"). De manera que és una persona que amb més o menys intensitat he anat seguint (ara més gràcies a les xarxes"). Per això, deixar de llegir Tiberi Cèsar quan porto 100 de les gairebé 400 pàgines que té... no sé, em sento fatal, com si estigués traint-la. Però és que no hi he entrat, no sé si per l'estructura del text, el lèxic emprat, o la inevitable comparació del què llegia, veient les cares de la mítica "Jo, Claudi". Però per molt que em dol, el deixo, per allò que comentava al principi, que ha arribat un moment en què vull gaudir d'allò que miro o llegeixo sense dubtes.

Les pelis és un altre tema. El fet que durin el què duren, fa que potser sí que en vegi alguna que no mereixi cap menció, com l'última vista, un thriller titulat Time cut. allò que dèiem, més viatges en el temps. Però és que aquesta peli té tantes incoherències... mare de déu... També vaig tenir temps per fer una tarda de cinema el dia de Sant Esteve, reveient un clàssic d'en Paul Newman, The prize. Recordo que de petit em va impactar. Ara ja no tant, però van ser minuts de record nostàlgic.

Doncs res, brindem per un 2025 en què no hagi de deixar massa res a mitges!

LES MILLORS DE L'ANY (VII)

I arribem al rànquing de les millors pel·lícules vistes aquest any 2024. Com ha passat amb les sèries, el nombre d'entrades parlant d'algunes de les vistes ha augmentat força. Pelis que han tingut entrada individual, n'han estat ni més ni menys que 41. Després n'hi a fins a 19 més, que han tingut mencions en entrades grupals, les ja conegudes "Pelis a la planxa", i això enfilaria el total de pelis vistes a 60. una barbaritat, penso jo. Menys mal que també han augmentat els llibres, perquè si no, pensaria que m'estic apoltronant. Com ja vaig dir a l'entrada de les sèries, crec que a casa estic més relaxat que abans (respecte fer feina).

Més coses generals. Una altra concepte que ha augmentat, ha estat el de pelis vistes en sales de cinema. Aquest any n'han estat dotze, dues més que el 2023. Justament l'any passat destacava que el rànquing l'ocupaven moltes de les pelis vistes en pantalla gran (cinc de deu); aquest any són sis de deu, una més, demostrant que quan em gasto els calers al cinema, ho faig pensant-ho bé, i més si tenim en compte que tres més estarien a toca del top ten, i només tres no han estat a l'alçada (sap greu, són les que vaig anar amb el MEC).

Cal dir també que dins d'aquestes seixantena de pel·lícules, n'hi ha set que ja les havia vist, però pel motiu que sigui, n'he volgut comentar alguna cosa (totes elles estan a les entrades de pelis a la planxa, això sí).

I comencem a parlar del top ten d'aquest any. Un cop vaig haver fet la llista de les pelis, vaig marcar amb un retolador verd les que creia mereixedores de ser tingudes en compte. No us ho creureu, en vaig marcar deu!! Ja tenia les deu escollides! A continuació vaig marcar en vermell les que podrien haver estat dins aquesta elecció, i en sortien set. Després vaig llegir cada una d'aquestes disset entrades per si calia fer algun canvi, i sí, en vaig fer un: Bend it like Beckham, va saltar de top per donar entrada a una altra. aquesta peli em va agradar pels valors que vol transmetre però al final acaba caient també en els estereotips (es va fer molt d'hora). Les altres pelis que han quedat a les portes han estat: Banshees of Inisherin, Un cel de plom, Alien Romulus, Mula, Gladiator II i La guerra dels Rohirrim. Són ben diferents entre elles, i tant!

I sense més preàmbuls, anem a conèixer les deu millors pel·lícules que he vist aquest any:

10a- VENOM 3: Per molt estracanada que sigui, les desventures d'aquest periodista posseït pel bitxo mereixen estar en el rànquing encara que sigui a l'últim lloc. Les seves lluites internes estan molt ben guionitzades.

9a- BABYLON: Segueix sent difícil de catalogar, però l'interès que em va despertar tot veient-la la col·loquen en aquesta llista. I el paperàs de la Margot Robbie, clar.

8a- CASA EN FLAMES: De nou una peli catalana en el rànquing, cosa que em satisfà moltíssim. una gran comèdia, feta amb molta gràcia, que amaga un drama familiar que no és pas inesperat, ja que la sorpresa ja et ve des del primer minut.

7a- DON'T LOOK UP: L'estupidesa humana elevada al quadrat o al cub i que ens arrossega a l'extinció massiva de manera progressiva i sense efectes especials.

6a- DUNE 2: Tant la primera com la segona part són grans pel·lícules, amb molts diners però ben invertits. Una adaptació dels llibres excel·lent.

5a- SALA DE PROFESSORS: Per la part que em toca, moments de comprensió i empatització, amb altres de neguit i nerviosisme. Llàstima del final, no m'acaba de convèncer.

4a- CEL DE MITJANIT: Una de les menys actuals però que finalment vaig veure després de llegir-ne el llibre. Molt i molt bé, no decep gens.

3a- WICKED: Anava amb expectatives normals, només amb ganes de descobrir per fi la història i vaig sortir encantat i feliç pel què havia vist i escoltat. Genial. Amb ganes de més i de veure el musical al teatre.

2a- HORIZON: Per molt males crítiques que tingués, per mi va ser una pel·lícula excel·lent en tot. Quina llàstima que no hi hagi unanimitat de criteri i la col·loquin al lloc on es mereix. Incomprensible la mania que li tenen al Kevin Costner.

1a- CIVIL WAR: Impactant, impecable, et deixa sense paraules i també sense respiració en algunes escenes. Ara que ha tornat a guanyar en Trump, fa por pensar que tampoc estem tan lluny de que aquesta peli sigui una profecia per complir.

NO ES POT GIRAR FULL

Ara fa uns dies van aparèixer a les notícies alguns del professors de l'institut de Sant Andreu de la Barca que pocs dies després de l'1 d'octubre de 2017 van ser objecte d'una caça de bruixes difamatòria, cruel i feixista per part des poders fàctics d'Ecspanya.

Com bé recordareu, uns quants mitjans de comunicació, amb l'ajuda de polítics i associacions espanyolistes, van lapidar uns professors d'aquell institut afirmant que menyspreaven els alumnes fills d guàrdies civils. aquelles mentides van servir per iniciar un linxament vergonyós a aquells educadors que van veure com de la nit al dia, la seva imatge apareixia als noticiaris de tot Ecspanya com si fossin terroristes o delinqüents. El calvari que ha passat al llarg d'aquests anys, tant ells com els seus familiars, és impossible de descriure. Aquests dies, alguns d'ells han trencat el silenci per demanar justícia i que es demani perdó per les mentides. No passarà res d'això.

No, no passarà, perquè Ecspanya no s'avergonyeix de destruir persones catalanes. Els polítics fatxes i els mitjans ecspanyols no tenen cap remordiment pel què van fer. Ells segueixen la seva guerra contra Catalunya mentre nosaltres seguim omplint-nos la boca del "cap paper a terra". I així, no farem res. No és que sigui David contra Goliat, perquè almenys David es va defensar i es va carregar Goliat. Aquí, aquest esperit, ni hi és ni se l'espera.

Però tornem als professors. Ja d'entrada, que només tres aixequin la veu ja diu molt de l'estat en què van quedar tots ells. Sense tenir res a veure amb la política, quan vaig patir un cas de difamació (deien que havia dit unes paraules que mai van ser certes), va ser sense mena de dubte el pitjor moment viscut en la meva professió en els ja trenta anys de carrera. La sensació de que no et creuen, de sentir-te abandonat per qui t'ha de defensar... ufff. recordar-ho encara em posa la pell de gallina. Ja han passat més d'onze anys i la ferida continua oberta. Així que tot i ser casos ben diferents, com que el meu va ser local i vaig quedar com vaig quedar, imagino que la seva vivència, que va tenir una repercussió tan gran, ha de ser molt però que molt fotuda. Ja ho diu algun d'ells, que es van plantejar deixar la professió, no m'estranya.

Tot perquè una gent pèrfida i malvada van decidir linxar unes persones que són bandera de la llibertat, la pau i la comprensió. Maleïts siguin tots ells i que el destí els tingui reservat el seu càstig.

WICKED

No sé si abans d'acabar l'any veuré alguna altra pel·lícula (suposo que sí, queda una setmana i estic de vacances). El que sí penso és que difícilment la que vegi podrà desbancar cap de les que possiblement estaran al top ten de l'any. Tot al contrari del què va passar abans d'ahir amb Wicked.

Ara mateix desconec quina serà la seva posició final, però que és una de les millors de l'any, això ja no li treu ningú. M'ho vaig passar molt i molt bé al cinema veient-la, en versió original, és clar. Per res del món volia sentir aquelles cançons en ecspanyol... quin horror. I sorpresa que la sala estava prou plena, no com altes vegades que he anat a veure V.O.

Tenia ganes de saber la història que ens presenta aquest musical, d'èxit a Broadway des de fa molts anys però que mai ha acabat arribant aquí en cap format. Sí que ho ha fet la cançó Defying gravity, l'emblema de l'obra, que vaig descobrir en un concert al Grec ja fa uns anys i que em va començar a taladrar el cap per aconseguir veure-la.

Finalment, ha estat en la versió fílmica, una estratègia que han fet ja amb gairebé tots els musicals d'èxit, alguns mes reeixits que altres. Sempre el teatre serà millor, però en aquest cas, com que no he vist l'espectacle, com que només tinc la pel·lícula com a base d'opinió, ara mateix, la tinc en un pedestal.

La història comença amb el final del clàssic del Màgic d'Oz; la malvada bruixa de l'oest és morta (la Dorothy la mata amb l'olla d'aigua), i tot Oz ho celebra, amb la fada Glinda al capdavant. Quan li pregunten si era cert que fa un temps eren amigues, comença el repàs de les seves vides des de joves. Allà veiem l'Elbeth, amb el seu color verd, i que tothom se'n riu o s'espanta, patint insults i menyspreu per part de tothom. De casualitat, acabat a l'acadèmia amb la seva germana i coneix la Glinda, amb qual principi la relació és d'odi absolut, fins que...

Fa uns anys ja va haver un intent de fer créixer l'univers d'Oz amb una pel·lícula que explica l'arribada del Màgic a aquesta terra. No recordo com anava (tot i estar al top ten d'aquell any) i per tant desconec si encaixa o no amb algunes de les coses que ens expliquen a Wicked. aquesta última és la història de la bruixa malvada de l'oest, com acaba sent un dels personatges més dolents de l'imaginari col·lectiu. Ara per ara, amb aquesta primera part, resulta que els papers estan canviats, i la bona és justament la de color verd, defensora de la justícia i contra els opressors. veurem si a la segona part cau realment al costat fosc. En el fons és una mica Anakin Skywalker.

La pel·lícula, molt bona, la veritat. El guió divertidíssim, l'emoció, a flor de pell, les cançons, cada vegada més enganxoses... i el càsting... aquí m'he de parar. El personatge de l'Elphaba, no podria dir res com a actriu, compleix, però té una veu espectacular, una meravella. La "Galinda" (boníssim el canvi de nom) és l'Ariana Grande. Jo anava amb recança, però és que és un encert total. Quin personatge, que ben interpretat des del principi al final. El guió que li han preparat ajuda, però és qe és la persona ideal per interpretar-la. Després hi ha un parell de clàssics, la Michelle Yeoh i en Jeff Goldblum com a Màgic (crec que mai l'havia senti cantar, és possible?)

En definitiva, més de dues hores de pur entreteniment i música, i amb ganes immenses de saber què passarà ara.

LIS MILLIRS DI L'INY (IV)

No sé exactament què ha passat aquest any, però hi ha hagut un salt important de quantitat de sèries vistes respecte els últims anys. Disset el 2021, dinou el 2022, divuit el 2023... vint-i-set el 2024!!! I si mirem en temporades (els número anteriors són de sèries diferents), serien per ordre: vint-i-quatre, vint-i-una, vint-i-set... fins les trenta-quatre d'aquest any. D'entrada, fa una mica de respecte i potser angúnia, tantes hores al sofà... però quan he dit que no sabia què havia passat era una mitja mentida. El fet que no faci tanta feina a casa, em dona més temps per al meu propi descans. Visca.

Dit això, 27 sèries són moltes. Ja deia també que fa por. Per la qüestió que ens ocupa, que és el rànquing de les millors sèries de l'any, cal dir que tot i ser tantes, de seguida he marcat quatre que són les imprescindibles de l'any, que estan per sobre de les altres o fins i tot molt per sobre, perquè de la mateixa manera que tenia clares les millors, tenia més clar les que han estat força poc reeixides. Però el rànquing és de cinc, i cal decidir quina és la sèrie que ocupa el cinquè lloc, ja que són quatre les que es disputen aquest honor, amb el permís de tres que han quedat fora però podrien estar dins. Parlem d'elles, però abans, quines han estat aquestes sèries?

Aquí les tenim: The Orville, The clearing, The secrets of Sulphur Springs, Echo, Helstrom, The man who fell to earth, Jo mai mai, Backstrom (dues temporades), The Artful Dodger, Tierra incógnita, Apagón, Shogun, The yellowjackets (dues temporades), Murder at the end of the world, The acolyte, Cloak and dagger (dues temporades), The three body problem, The mist, Death and other details, Abbot elementary, Valhalla, Stranger things (quatre temporades), Only murders in the building, Away, The strain (dues temporades), Agatha all along, Better than us.

Primer apunt. He de seleccionar millor les sèries. N'hi ha massa que m'han fins i tot acabat avorrint. Intentaré posaren pràctica un filtre: si al segon capítol ja vaig just, eliminar-la. I així ho he fet ja ara aquests dies amb The Umbrella academy, rara rara...

Segon apunt. Les que han quedat fora: La quarta temporada de Only murders in the building i la tercera de Abbott Academy. Altres anys en en el top five i fins i tot la segona, la millor del 2023. I han estat bé, però no m'han aportat res de nou, res fresc, cosa que les altres sí.

Tercer apunt. Les que podien haver estat cinquenes en el rànquing i s'han quedat a les portes: The Orville (quan en vaig parlar, ja deia que superava en escreix la segona temporada amb els seus dilemes, però aquest 2024 només vaig veure l'últim capítol, i per un, potser no mereix aquest lloc. The clearing, bona però amb alguna llacuna que la deixa fora. Finalment, Echo, podria ser a la llista igual que la que ocupa el lloc.

Quart apunt. El rànquing de l'any.

5a- THE ARTFUL DODGER. Una història fictícia prou interessant, que en algun moment és poc encertada perquè ens desfà per la cara un mite com el de l'Oliver Twist. Però està força bé. Diferent, per això guanya la posició a Echo.

4a- SHOGUN. Com ja comentava a l'entrada, molt interessant, ben rodada, ben feta... actors japonesos i japoneses perfectes... tot un encert.

3a- AWAY. Mes enllà de ser una sèrie de ciència ficció a l'espai (uns astronautes que viatgen per primer cop a la lluna), les emocions que transpiren els seus personatges són el què donen la qualitat a la sèrie, els drames a milions de km.

2a- STRANGER THINGS. la quarta temporada, que encara no havia vist, podria ocupar perfectament el primer lloc del rànquing. Podem dir que estan empatades les dues primeres (o les quatre), però el desempat ve perquè la primera és original de l'any, mentre que aquesta ja en sabíem molt per les tes temporades anteriors. fantàstica.

1a- THE YELLOWJACKETS. Els misteris que encara guarden aquest grup de noies futbolistes han aconseguit portar-les a ser la millor sèrie de l'any. Ha estat una bogeria divertida. Llàstima que no continuï. La segona temporada baixa una mica, però la primera és molt bona. Insisteixo però, que les quatre primeres mereixerien estar al lloc més alt del podi.

RESPIRA

Una de les darreres pel·lícules de l'any, Respira, ens retorna als mons apocalíptics que tant em fascinen per veure com la raça humana esdevé racional o irracional en aquells moments de desesperació. Ara que podem dir que tinc experiència en aquest tipus de pelis, amb un criteri ben diferent dels crítics habituals de cinema, on queda aquesta pel·lícula?

Doncs sense ser res de l'altre món, la posaria amb un bé alt o fins i tot un notable baix. Un cop situada la trama, el seu desenvolupament és ben típic d'aquest tipus de pelis, però el fet de mantenir la tensió en poc espai i pocs personatges, la fan digna de no ser llençada a la paperera.

En un futur no molt llunyà (2039!!), una catàstrofe de la qual no se'n sap el motiu (humana o natural), deixa el planeta pràcticament sense oxigen, i automàticament, sense vida ni animal ni vegetal. Un científic, que ja ho preveia, va construir un refugi on poder seguir vivint. Allà viu amb la seva dona i la filla adolescent. El pare marxa i no torna, i les dues dones han de seguir endavant fins que arriben uns altres supervivents, que diuen conèixer el marit, i que necessiten veure la màquina productora d'oxigen per arreglar la del seu refugi.

A partit d'aquí, els dilemes de les situacions catastròfiques. Diuen la veritat? Són malvats que volen entrar per viure allà? Els dubtes de si se'ls ha de deixar entrar o no, si són sincers o no, porten el pes de la trama i el desenvolupament de l'acció, justa i en mesura. La tensió que provoca el decidir si mires per tu mateix i la teva supervivència, o al contrari, si creus encara en la bondat humana i vols ajudar els necessitats són el motor de la peli, i per aquest motiu, no la poso en mal lloc, tot i que a les portes del rànquing de l'any, tampoc estarà al top, això sí que no.

ELS MILLORS DE L'ANY (VII)

Després del ridícul lector de l'any passat, aquest 2024 ha viscut una remuntada important, amb més del doble de llibres llegits que el 2023. Han estat finalment 13 llibres els que han passat pels meus ulls. Són els mateixos que fa dos anys, el 2022, que ja van baixar el número respecte els anteriors. Si n'arribo a ser conscient, hauria apretat per fer-ne catorze. Potser el què cal també, és acceptar que difícilment arribarem als números al voltant de la vintena com anys anteriors. L'efecte no-metro s'ha de notar per força, però sigui com sigui, la intenció de llegir-ne el màxim segueix sent present.

Doncs els tretze del 2024 han estat per ordre: Blanc letal, Contes inacabats de Númenor i la terra mitjana, Quan el món es va trencar, Sang tèrbola, La sala de professors, L'amenaça verda, L'ombra de la sirena, Tres mesos de vacances, El batec del mar, Veritat o repte, El miratge, Toxina i Els cinc exèrcits.

Com sempre, una mica de tot: aventura i fantasia, thriller policíac, educatiu o no, ficció històrica, thriller a seques...Destaquen tres llibres diferents de la Camilla Läckberg (saga Fjallbacka, saga mentalista i un random), i moltes continuacions (saga Cormoran Strike, continuació del noi del pijama de ratlles, El batec del mar... i aquí podrien entrar dues de les novetats, primera i segona part dels Fills d'Èodhum), i altres ja coneguts com l'univers Tolkien. Així que històries noves, de fet, ben poques.

Mentre escrivia els títols ja veia claríssim quins entraven al top five i quins ni s'hi acostaven, però ho he volgut repassar perquè l'ordre dels primers llocs no els acabava de visualitzar. També he dubtat si feia un top tres enlloc de cinc, perquè tampoc han estat lectures espectaculars, però al final en fem cinc. Un cop fet, els millors llibres de l'any han estat els següents:

5è: BLANC LETAL: Tot i ser el primer de l'any, i que van ser poques pàgines el 2024, el fet de no estar prou convençut amb els altres llibres, el situen dins el rànquing, gràcies als comentaris que en vaig fer, perquè de tan llunyà, no ho recordava així. Sense aquests comentaris, potser el 5è lloc seria per Toxina.

4t: VERITAT O REPTE: Aquest llibre ràndom de la Camila Läckberg se situa en quarta posició. Una història tensa, lleugera, amb la intriga habitual. Al contrari del què li ha passat a Blanc letal, aquí El miratge, tercera part de la trilogia que va ser guanyadora els dos últims anys, ha quedat fora a favor d'aquest relat curt.

3r: L'OMBRA DE LA SIRENA: I seguim amb la Camilla. La seva saga de Fjallbacka segueix, any rere any ocupant els primers llocs del rànquing. I encara que siguin continuacions, aquí està. per alguna cosa serà.

2n: FILLS D'ÈODHUM: Com que he llegit la primera i la segona part aquest any, he optat per ajuntar-los i col·locar-los en segona posició. Si els tingués separats, possiblement, Blanc letal hauria saltat del rànquing per fer-ne lloc. Gran descobriment de l'any, aquesta ficció aventurera de fantasia ha aconseguit cridar-me l'atenció de manera important i donar-me estones de plaer lector.

1r: QUAN EL MÓN ES VA TRENCAR: La continuació del Noi del pijama de ratlles no té el component tràgic, però e relat, la història fictícia creada per en John Boyne, els dilemes que ens presenta... no et deixen indiferent, sinó més aviat amb un nus al coll, o més aviat al cor. Imprescindible.

I fins aquí l'any lector. Amb la prestatgeria de llibres encara plena, esperem que el 2025 ens aporti grans moments, i que sigui més difícil fer aquest rànquing.

REBEL MOON 2

Doncs sí, una setmana més tard, veig la segona part. Després dels dubtes de si feia entrada individual o no, finalment he optat per fer un annex a l'entrada de la primera. I quan ja duia una estona, com que veia que m'allargava, he decidit fer-la apart. Llavors, és bona o dolenta? No, no és que sigui dolenta, però és que poca cosa tinc per afegir a què ja he dit, sinó corroborar les meves sentències. I totes les coses a dir tenen una doble lectura, una de bona i una de dolenta.

Tota la pel·lícula té lloc en un mateix escenari, el poblat de grangers on tindrà lloc la lluita amb les forces imperials. Això ja de per sí, per una banda té mèrit poder fer les dues hores llargues en un mateix espai, i per altra no caure en l'avorriment.

Un dels defectes que comentava de la primera part, que era que els personatges que sortien no sabíem qui eren, d'on venien, la seva història, ho resolen aquí en una mena de taula de la sinceritat, on reunits els sis, van donant-se a conèixer. Emmmm... per una banda una necessitat, per l'altra, una mica "pegote".

I la tercera és un espòiler com una catedral. Quan coneixem la història de la Cora, ens diu que mata la princesa, una persona que tenia el poder de sanar els ferits i els morts. Estava cantadíssim que aquesta princesa no estava morta. Però el descobriment d'aquest fet, és absolutament insuls i poc creïble: de cop i volta, a l'últim minut, un dels supervivents deixa anar que la princesa no és morta, però que no sap on és, donant peu a la frase de busquem-lai guanyem, que obriria la porta a la tercera part. Però aquest personatge, això com ho sap? Perden una oportunitat de fer-ho de manera espectacular. Resulta que al poblat hi ha una grangera, personatge secundari però recurrent, que és rossa com la princesa (sí, una altra princesa rossa, sense comentaris). En un moment en què moren, no un, sinó dos dels "bons", té l'oportunitat de curar-los i revelar-se com la princesa perduda. Tindria també més lògica perquè lligaria més amb la fugida de la protagonista quan deserta de l'imperi. Però no salva ningú.

El què passa és que dins la incoherència de tot plegat, no descarto aquesta opció, que la grangera sigui aquesta princesa. Però no fer-ho així demostra una mica de ser un "guió de pa sucat amb oli" o bàsicament un guió en què estan més preocupats per fer segones, terceres i quartes parts que no pas de fer una bona història. I suposo que això és el punt que fa que una proposta nova es quedi al final en no res i acabi sent oblidada. Llàstima, prometia molt.

BETTER THAN US

És més important el simbolisme del número d'aquesta entrada que no pas el contingut en si. M'explico. Aquesta entrada és la número 168 de l'any, i per tant, el 2024 ja és oficialment, l'any amb més entrades de la història del blog. Amb el què queda, passarem sobrats els 170 i ens aproparem als 180.

La resta del text de l'entrada no es mereix l'efemèride assolida. Ja comentava en una entrada anterior que aquesta any, en sèries, n'he vist de bones però també altres més fluixes. Aquestes últimes setmanes no hem tingut massa sort, però la palma se l'emporta aquesta Better than us. Ens parlen d'un futur no molt llunyà on els robots ja formen part de la vida quotidiana de moltes feines i famílies. L'aparició d'un robot que se salta les tres normes de la robòtica i mata una persona, origina tota la trama. Però el què podia ser una sèrie d'acció de ciència ficció es converteix en un seguit de situacions molt mundanes: embolics de família separada amb fill adolescent rebel que s'enamora de noia de grup delinqüent, empresa que vol fer el negoci amb el robot en qüestió... i poca cosa més que s'allarga durant setze capítols. 

He de reconèixer que m'he arribat a adormir en algun d'ells. El què podia ser una sèrie interessant i moguda, es converteix en res de res. I això que comença bé, però suposo que el fet de ser russa no ajuda a que sigui massa espectacular. Que "raros" que són que s'anomenen sempre amb nom i cognom"!!!

El pitjor de tot és el càsting. Encerten en la noia robot, però com que deixa de ser perillosa, deixa de tenir cap mena de gràcia. Però la resta, ufff. El doctor protagonista sembla que estigui fent la feina ('actor) per obligació, sense esma ni emoció; el policia, que podria passar pel cap dels dolents per com és; el fill adolescent, sense sang a les venes; l'exdona que no se sap si hi és o no... i així tot el repartiment. molt fluix, la veritat.

Com ja he comentat altres vegades, em fot que sèries bones no tinguin continuïtat mentre d'altres pèssimes sembla que no s'acabin mai. En aquest cas, tot i acabar amb un missatge que obre porta a seguir, almenys per ara no hi ha res ferm. Aquesta segur que per molt que la facin, no la veuré segur. The strain i Agatha, tot i no ser ben valorades, no tanco la porta a continuar-les si es dona l'ocasió (és a dir, que no tinc res més a fer), però aquesta, res de res.

ELLES

Quan fa quatre dies escrivia l'entrada sobre "ells", ja em visualitzava fent l'entrada sobre "elles", lamentant el joc i resultat que ens hauria dut a ser segones a la lligueta de la UWCL. Estic content perquè m'he de menjar les paraules (més aviat els pensaments), ja que ahir van fer un partit excels i van derrotar el ManCity per 3 a 0.

Això d'ahir va ser fantàstic. El fet de jugar a Montjuïc, tot i ser un estadi fred (per la distància) i que feia fred, i el pitjor sense grada d'animació, va permetre per altra banda, que veiessin el partit gairebé 30.000 persones enlloc de les 4.000 del Johan. La clau va ser el joc. Des del minut zero van estar endollades al partit, pressionant, controlant, dominant la pilota, i jugant un 95% del temps a camp anglès. Les de Manchester es van apropar un cop a la primera part (però quin cop al travesser) i uns pocs més a la segona part sense perill. La resta, monòleg del Barça. I sense Caro (lesionada) vam guanyar, i deixant la porta a zero, que aquest any també costa de veure. Van ser el Barça de sempre. 

Algunes veus es queixen de les crítiques que darrerament estaven caient. A veure... s'han d'acceptar, penso jo. Podem dir el nom del porc al Koundé i al joc del masculí, i a les noies no? És esport professional, i si últimament no es veia tanta fluïdesa, doncs penso que es pot dir, no? Segur que elles també ho saben que no guanyen els partits només pel nom, però pel què sigui, hi ha hagut fins ara més relax. Que tornen a jugar bé i golejar sense miraments? Doncs millor. Els últims partits estaven sent fluixos. Es guanya per la inèrcia, però alguns han estat ben avorrits (sense anar més lluny, la segona part contra el Betis -parcial de 0 a 1-, el partit a Hammarby o el de València). No seran mai història. Es guanyen, sí, però caram, no passa res per dir que no s'anava tan bé. Ahir van fer callar boques i res a dir.

Comentem quatre coses sobre les jugadores: A la porteria m'agradaria veure més a la Roebuck ara que torna a jugar. La Cata bé, però és un de les que cal sacsejar i fer-li adonar de la competència. Irene i Mapi, qui les pot treure del seu lloc? Però és molt injust que l'Engen, de les millors de l'any passat, no tingui tants minuts; no s'ho mereix. Al lateral esquerre, ahir va jugar l'Esmee. Va deixar la Fridolina a la banqueta. Uffff... però és que la sueca ha d'espavilar, perquè l'holandesa li està passant pel davant. El mig del camp és la base de l'equip. Però aquesta temporada hi ha un Barça amb Alèxia i un altre sense. Com està la reina... impressionant. Si us plau, que no es lesioni més. I al davant, aquesta setmana ha tornat la Salma. Per mi, ha estat sobrevalorada, però he de reconèixer que ahir, primer partit de titular al lloc de la lesionada Caro, ho va fem molt bé. Pajor indiscutible però quantes en falla, per favor. I qui està jugant sempre és la Clàudia Pina. Lògic, ja que no hi és la Mariona, però el temporadot de la balear de l'any passat, és un repte que la Clàudia, ara mateix, no hi és. I com sempre, ahir em fa el primer gol i a callar. La Kika necessita més minuts, té molt potencial.

Ara queda un partit de copa de la reina, i ja fins Reis, res més. Començarà 2025, i esperem que sigui com el 2024! Per aconseguir-ho, bàsicament a Europa, caldrà eliminar les alemanyes del Bayern o Wolfsburg, o potser el Madrid. Personalment, m'agradaria Madrid a quarts i Lió a semis. Esperarem al sorteig... el febrer!! Mentre això no arribi, a sumar punts de tres en tres, avançar a la copa i guanyar la Supercopa al gener. A hores d'ara, no se sap on serà. Espero que a prop, a veure si puc tornar a fer la triple expedició com l'any passat (Leganés-Zaragoza-Bilbao).

ELS CINC EXÈRCITS

La segona part de la trilogia "Fills d'Èodhum" d'en Roger Tarrès s'ha convertit per dates en l'últim llibre de l'any 2024. Cinc mesos després d'haver llegit el primer lliurament, L'amenaça verda, li ha tocat el torna a la continuació. Crec que la millor valoració és el fet de què abans d'acabar el llibre, ja vaig comprar la tercera i última part per poder llegir-la ben aviat i no esperar per exemple, a que arribi Sant Jordi muntat a cavall.

Vam deixar els nostres protagonistes fugint de Hàlida amb el posseïdor dels ulls blancs que alliberaven de la presó on descobreixen també que la germana de l'Àstrid, s'ha convertit en portadora d'ulls verds. A mesura que va avançant la història, anem desgranant tot aquest embolic d'ulls: verds, blaus, vermells i blancs, més els grocs i negres, dels quals se'n va parlant però fins la tercera part no entraran en joc. També anirem per diferents parts del mapa. Així com a l'Amenaça verda ens movem entre Himdor, Trisk i les Illes Fosques, ara hi afegim Niburesh, Vrensett i un bri d'Adwish. El món es va eixamplant.

En aquest llibre, anem seguint les desventures dels grup protagonista, amb les seves altes i baixes, a la vegada que anem presenciant com el mal dels ulls verds cada cop està guanyant terreny. Sembla que la victòria serà seva. És de suposar que la tercera part tindrem la girada de la truita.

Com deia, el fet que ja tingui a la llibreria la tercera part ja indica que he gaudit força amb la història. he de reconèixer que els primers capítols em van costar. Primer, per intentar recordar com ho havíem deixat al juliol, i segon, perquè em costava entrar de nou a la historia. però de mica en mica, la trama i els personatges s'han anat apoderant de mi i déu n'hi do com he buscat les estones per llegir i avançar. Text d'estructura senzilla, no molt complex, però haurà de vigilar perquè de tant en tant es vol recargolar massa la trama per fer-la més "culta" i al final farà incomprensible el desenllaç. Esperem que no es compliqui massa la vida i sigui un final digne d'una història èpica i entretinguda, sense més objectiu que fer gaudir de la lectura fantàstica. 

ELLS

Caram... dos mesos i mig han passat des de la darrera entrada sobre el Barça masculí. I com de diferents són els textos!! Si aquell llunyà 4 de setembre, parlava dels dotze punts aconseguits en els 4 primers partits, de com de bé estaven sortint les coses... ara estem a l'altra banda. Ara portem cinc punts... dels últims 18!!! 

Per sort, el començament boníssim que vam tenir, sumat a que els Madrits aquest anys van començar malament, encara anem primers... però amb partits avançats (que si els altres guanyen ens col·locarien ja tercers). Total, que portem una ratxa de merda, però molt bèstia. Dues derrotes a casa seguides contra les grans potències futbolístiques de Las Palmas i Leganés. Jo quan veig el públic, en ple desembre, a les 21h de la nit, veient aquests partits... ufff... els planyo. I només faltava que la grada d'animació s'enfrontés a la directiva i ara no hi ha càntics organitzats, de manera que se sent més el vent o l'afició rival que no pas els del barça. Meravellós.

I què està passant? Doncs el de sempre, que la pilota no entra. La davantera ja està cansada de l'esforç de corre pressionant. EL Robert té els seus anys, i en Lamine... doncs que es trencarà si no vigila. L'Olmo té dies molt bons i altres que no n'encerta ni una. El mig del camp no controla tant. I la defensa, ara amb l'Iñaki Peña per la lesió d'en Ter Stegen... fa el què pot. Els laterals, Koundé i Balde, no estan en el seu millor oment.

I clar, els rivals també juguen, i contra el Barça van revolucionats. Si els nostres no es mouen ràpid, tururut. Ah, i també juguen els àrbitres, que volen aconseguir que finalment li trenquin la cama a alguns jugador, de tant per missius que són amb la violència.

És una llàstima... estàvem tan emocionats de veure l'equip jugar bé i guanyar, que ens havíem fet il·lusions. Ara és un desastre.

El més curiós és que a la Champions ens apareix el Barça del principi de temporada, i hem guanyat el Bayern a casa i el Borussia a fora. Estem fent un campionat excel·lent, i a manca de dos partits, anem segons a la lligueta, cosa que ens classifica directament a vuitens! És per fregar-se els ulls!

Ara ve la paradeta nadalenca: queda un partit de lliga (contra Atlètic uiuiui), el de copa amb el Barbastro, i després ja la Supercopa àrab (perquè ecspanyola no serà). Temps per anar retrobant sensacions... Creuem els dits i esperem...

REBEL MOON

Una de les pel·lícules de ciència ficció que han tingut més rebombori  l'últim any ha estat la sèrie de Rebel moon. El director de 300 volia endinsar-se en les històries de l'espai, volent recrear l'imaginari d'Star Wars amb unes noves aventures amb uns nous personatges en una nova galàxia. L'objectiu de crear un nou univers li ha sortit ... bé, de fet no li ha sortit. Però l'objectiu de fer una bona peli de ciència ficció li ha quedat en un notable (a seques, potser més baix que alt i tot).

En una galàxia dominada per un personatge maquiavèl·lic, que va arribar al poder assassinant els reis anteriors, el seu exèrcit es dedica a deixar clar qui mana a tots els planetes, mirant d'eliminar qualsevol indici de rebel·lió. En un poblat de grangers, té lloc l'habitual abús, però no comptaven que en aquell poble hi vivia acollida una antiga guerrera, fidel servidora de l'almirall malèvol. La noia intenta reclutar un grup d'antics soldats i mercenaris per lluitar contra els opressors quan tornin al seu poblat, i a partir d'aquí anem engreixant la nòmina de personatges i van apareixent les lluites, les intrigues i les traïcions.

La pel·lícula esdevé un seguit d'escenes d'acció, rodades amb l'estil dels seu director, amb aquella càmera lenta tan habitual en els seus efectes especials. Per tant, tenim distracció assegurada. La part de voler fer un grup icònic es perd, en part perquè tota la part del mig és un continu de reclutar gent per la causa, però és un darrer l'altre, sense donar temps a conèixer bé cada un d'ells. No s'aprofundeix gens,  queden doncs, com a personatges molt superficials. Fins i tot no pots empatitzar massa amb la protagonista principal. Quan la coneixem, resultat que darrere seu ja té un historial important que donaria lloc a una altra peli sencera. Arriba el final de la peli i encara no saps la seva història sencera, no saps com ha arribat al poble de grangers. Són massa interrogants al voltant de la protagonista que impedeixen l'empatització.

Hi ha una segona part, que veuré en breu per no perdre massa el fil. I fins i tot es parlava d'una tercera part que sembla que no arribarà pel poc èxit aconseguit davant les enormes expectatives que hi havia inicialment.

AGATHA ALL ALONG

Un final de novembre i un desembre ben escarransit i poc afortunat en l'apartat de sèries de tv. He estat alternar-ne tres, i la veritat, cap d'elles entrarà el rànquing de l'any, n'estic segur. De fet, per una banda, al no motivar-me especialment, no trobava moments per veure-les, però per l'altra , si no les veia, no les acabaria i no me les trauria de sobre per iniciar noves sèries. Una ja va acabar, la segona temporada de The strain. Ara he acabat la segona: Agatha all along. No cal dir que els crítics la valoren molt bé. Jo com sempre, al revés del món.

Marvel va iniciar un nou rumb amb Wandavision. En aquella sèrie, apareixia el personatge de l'Agatha, que finalment es revelaria com l'antagonista, que acabaria embruixada per la Wanda. Com que aquest personatge va tenir ressò, van decidir fer-ne una sèrie per engrandir aquesta figura. Agatha all along ens torna a Westwiew on trobem a la bruixa embruixada, vivint com un membre més de la comunitat, però el passat truca a la porta amb l'aparició d'un noi enigmàtic que sembla saber qui és, i unes bruixes que busquen venjança. Un cop trencat l'encanteri, amb unes altres bruixes busquen el "camí de les bruixes", un camí llegendari que si arribes al final pots aconseguir allò que desitges.

A partir d'aquí, aventures, intrigues, girs de guió... com? Qui ha dit que és aquest noi? El fill de... Però van existir aquests fills de veritat? No eren fruit de la imaginació? I la dolenta qui és, l'Agatha o la donzella de la mort que la persegueix? O potser les set bruixes retorçades que les persegueixen? La veritat, massa embolics per només nou capítols. El primer bé, el segon, el millor. Però a partir del tercer, que entren al camí, tot s'embolica i em fa perdre l'interès perquè no entenc massa res. No sé... m'he tornat massa simple, potser? 

Sigui com sigui, ja està vista, i com The strain, m'ho pensaré dos cops si la continuo. 

Que què ha estat el millor? Sense dubte, la cançó del Camí de les bruixes. M'ha encantat la melodia, la força... Si un dia torno a fer "Les bruixes" de Roals Dahl al teatre de l'escola, aquesta serà la cançó himne de les bruixes enlloc de The misty moutain. Segur. 

LA GUERRA DELS ROHIRRIM

Davant la impossibilitat de poder veure la segona temporada dels Anells del poder, ha estat ben rebuda una pel·lícula d'animació que expandeix l'univers Tolkien. La guerra dels Rohirrim explica la història que tingué lloc molts anys abans de la guerra de l'anell, a Rohan. Ens expliquen l'origen del nom de la fortalesa de la gorja d'en Helm, protagonista d'un dels moments més emblemàtics de la història final, tant en el llibre com en les pel·lícules que se n'han fet. Han escollit aquest passatge ja que aquesta lluita és de les més recordades.

Aquesta història apareix als apèndixs del Senyor dels Anells, explicat en poques pàgines, però és destacable que és gairebé fidel al 100% al què s'explica. N'han fet dues hores de dues pàgines, però almenys el què explica el llibre és tal com surt a la pel·lícula. Les invencions fictícies, tot i ser importants, no alteren el què va deixar escrit Tolkien (però segur que ell no s'ho va imaginar així).

Així, trobem a Helm com a rei de Rohan, que s'enfronta a un rei súbdit quan es nega a casar la seva fila amb el seu hereu. Una baralla entre els dos acaba amb la mort del dissident (només amb un cop de puny, d'aquí el sobrenom de Mà de martell), i el seu fill clama venjança. uns anys després, al capdavant del seu exèrcit, aconsegueix que abandonin Édoras i es refugiïn a Vilacorn. Els fills de Helm moren, i ell va fent incursions al campament enemic matant a cop els seus rivals, a qui anomenen l'espectre. Al final, gràcies a l'arribada del seu nebot aconsegueixen derrotar en Wulf. Helm mor abans de la batalla final congelat mentre lluitava amb els enemics. Una explicació força cutre de l'argument.

El què més surt del guió és que així com Tolkien només parla de la filla de Helm com a causa de la disputa inicial, aquí és la protagonista absoluta. Tota la història gira al seu voltant, sent ella la líder del poble i qui planta cara a l'enemic, molt més que el seu pare. El toc femení a les històries de la Terra Mitja, que tan inexistent és (Galadriel, Arwen i Eowyn no deixen de ser secundàries de luxe als llibres). Hi ha alguns detalls, com els olifants, la bèstia de l'aigua i uns orcs que busquen anells, que són una picada d'ullet a la història gran, així com l'aparició de Saruman el Blanc al final.

Comptar amb el vist-i-plau d'en Peter Jackson fa que els decorats siguin els mateixos que a les seves pel·lícules, així com la música que acompanya alguns dels moments. Això ens fa apropar a la nostàlgia. Al final no es tracta de res més que posar imatges a històries ja escrites, i s'agraeix que se'n facin per no deixar pansir el record d'un univers únic (com l'anell). No sé si s'animaran a fer-ne més (amb persones o dibuixos) però que tinguin clar que hi ha material per anys.

PASSA PARAULA

Per primer cop barrejo en una entada cinema i televisió, perquè dedicar una a la segona temporada de The strain ho trobava excessiu. Així que l'ajunto a tres pel·lícules vistes en què la que surt més ben valorada és la que en un principi, no hauria ni vist.

Comencem per The strain. Tot i anar de més a menys la primera temporada, li he volgut donar una oportunitat per tal de veure com evoluciona la trama. Bé, i podríem posar un 5, potser un 6. La veritat és que trigaré força (suposo) a veure la tercera (en té quatre). La plaga continua a New York, i els mateixos de sempre continuen combatent-la, però cadascú per la seva banda. Cada un té els seus objectius i l'únic que comparteixen és el lloc on viuen. Sorprèn que no s'incorporin nous personatges principals per donar oxigen a la trama (els que ho fan no s'imposen). També és curiós el paper de la dona en aquesta sèrie (l'ex del doctor es torna vampira, la nova parella mor, l'amant també; la secretària del dolent, tres quarts del mateix, i la que forma part de l'equip, ara hi és, ara no hi és). La poca credibilitat de tot plegat és el què fa inconsistent la sèrie: van tots a fer les seves lluites i el nen es passa hores sol? O com és que amb aquesta plaga de vampirs, la resta dels USA no es mobilitzen per ajudar i tot s'ho han de fer els de la pròpia ciutat? Massa incoherent tot plegat, tot i que almenys t distreu.

Pel què fa a les pelis: Projecte Adam, de viatges en el temps, comença bé, però a mitja peli es torna anodina, justament quan comença l'acció. És súper estrany, ja que hauria de ser al revés, no? Després, Uglies, una distopia de ciència ficció, barreja claríssima de El corredor del laberint i Divergent amb tocs de "La isla". Vas avançant i ja ves que és més del mateix, però amb un rerefons sobre els estereotips de bellesa. 

I la que no tenia previst veure és "La trena", un drama que presenta la vida de tres dones (a l'Índia, a Itàlia i al Canadà) totalment diferent entre elles, però que al final acaben connectant (les vides, no elles). És molt xocant les tres societats, en ple segle XXI, com encara viuen en segons quins llocs, i quins mals té la societat més avançada. I és que per exemple, la dona canadenca, no és viu per la feina, dedica les 24 hores a treballar, oblidant-se de la resta. L'aparició d'una malaltia la destorota totalment i no accepta el seu rol. A Itàlia, la noia d'un negoci familiar que viu en primera persona encara el prejudicis racistes i com la família et pot fer casar amb algú per necessitat i no per amor. I a l'Índia, és clar, el més dramàtic, amb la mare que fuig de la injustícia per anar veient com en la recerca d'una vida millor, ho va perdent tot.

De manera que justament la que s'allunya més del meu estil és la que m'ha arribat més, mentre que les altres dues, sí però no. Atenció especial a les sèries. La proliferació de tantes sèries comença a provocar que algunes molt fluixetes es codegin ambles bones, i costa diferenciar molt les unes de les altres abans de posar-se a veure-les. I no ho dic només per The strain, que a més no és tan nova, sinó per les altes dues que estic veient, que tonc moltes ganes d'acabar per trobar sèries millors.

MAR I CEL

Finalment arribà el dia del comiat a Mar i cel. En motiu dels 50 anys de Dagoll Dagom, i coincidint amb el final de la companyia, volien acabar de la millor manera possible. I és clar, això equival a reposar per quarta i última vegada, el seu musical més clàssic, que ja no ho és només d'ells, sinó de tot el teatre català en general (i en majúscules).

En el meu cas, ha estat la tercera vegada que soc testimoni de l'espectacle. Només em vaig deixar escapar el primer donat que em trobava en plena adolescència i no era conscient de res. Després si que no me'ls vaig perdre. No podia deixar passar l'ocasió de dir adéu a aquest muntatge que ha estat banda sonora del país i també de la vida. Així que dijous vaig anar cap a allà disposat a viure per últim cop aquesta meravellós experiència. 

No cal dedicar massa a la trama i al muntatge. ja ho he comentat en altres entrades i és de sobra conegut. Només comentar l'emoció que brollava dins meu quan apareix el vaixell per primera vegada, quan sonen les notes musicals de cançons mítiques o com acompanyava amb la veu per dins algunes d'aquestes melodies. Evidentment, les comparacions són odioses, però calia veure el repartiment d'aquesta nova edició com responia al repte. El punt de mira, és clar, en els personatges de la Blanca i el Saïd. He de reconèixer que anava amb molts dubtes sobre l'Alèxia, i és obligat dir que em va fer callar. Ho fa molt bé, molt bona feina i una Banca molt digna. El Saïd, la veritat no em va acabar de convèncer. Li trobava a faltar més mala llet en els moments d'enfrontaments, i fins i tot el veia una mica desconnectat (la mort de l'Idris sembla un espectador). Potser no era el seu dia, no passa res, però sí que em va deixar igual. En canvi, en Malek sí que no em va convèncer gens, però gens gens. La resta de la companyia compleix. només repetia el marquès de Carassen, i la seva veu segueix imposant. L'Osman, l'Idris, en Hassen i en Ferran (benvinguts al poble gris) actuen bé.

I és que quina responsabilitat saber que són l'últim equip que interpretarà un clàssic com aquest... Em deia a mi mateix que ells ho interpreten cada dia, una vegada rere una altra. Que complicat que deu ser mantenir la motivació i la implicació cada dia durant aquests mesos. Però clar, ho han de donar tot dalt de l'escenari perquè davant tenen un públic que ho estan vivint per primera vegada o com jo, que s'emocionen perquè és l'última...

Quan va baixar el teló vam dir adéu a Mar i cel. No ho tornarem a veure, però per sort, ens queden les seves cançons als cd's o Spotify's de torn; i és clar, ens quedarà per sempre l'emoció gravada als nostres cervells i als nostres cors.

GLADIIATOR

Ni un dia ha passat que empatem de nou les entrades de cinema amb les catalanes. Però és que venen dies de cine. Comencem amb Gladiator 2, la continuació de l'exitosa pel·lícula d'en Ridley Scott i en Russell Crowe de l'any 2000.

Era evident que una peli com aquella, si en feien segona part, calia donar-li una oportunitat, i en pantalla gran, encara que es digui "segones parts mai foren bones" (i que és cert gairebé sempre). Ja avanço que la dita també val per a aquesta seqüela, però que de totes maneres, calia ser vista.

No es tracta d'una pel·lícula sense lligam amb l'anterior, una trama nova de gladiadors en un món injust. De fet, han passat pocs anys, i tot i que al principi, sí que hi ha alguna referència als seus protagonistes (Maximus, Marc Aureli, Cómode), a poc a poc, arribem a Roma i redescobrim a la filla de Marc Aureli i al gran Derek Jacobi interpretant de nou (poques escenes, això sí) a un senador romà que ja sortia a la primera part. Finalment es descobreix tot el lligam que hi ha amb els protagonistes del Gladiator inicial, de manera que ja englobes tota la trama junta, tot i que no tinc clar que sigui dl tot un punt a favor. Que hagin passat tants anys entre les dues pelis, i hagis desconnectat tant dels personatges, el fet de reagafar-los de vegades no acaba de ser un gest natural (tenim l'exemple clar de Star Wars).

Així, tenim un jove de Numídia que acaba sent venut coma  esclau a una escola de gladiadors després que l'exèrcit romà conquereixi el seu poble i mati tots els seus éssers estimats. la conseqüent set de venjança el porta a desitjar complir-la. I a partir d'aquí es van teixint els habituals complots de l'imperi romà de sempre. Sorprèn molt la facilitat i rapides amb la qual passa de l'escalafó més baix a presentar-se davant dels emperadors del moment. una mica forçat aquest ascens, la veritat... Des cobrim també dos emperadors germans, Geta i Caracal·la, que no eren gens estimats pel poble, ja que només estaven pendents de les guerres. A més, en caracal·la sembla que va ser un d'aquests sonats tipus Calígula o Neró, i així el veiem a la pel·lícula.

La pel·lícula ha tingut moltes crítiques dolentes, però ja se sap que els crítics no són pas el "populatxo". La qüestió és molt senzilla: "Si vaig a veure Gladiator 2, què vaig a veure: un documental de l'History Channel sobre Roma o un blockbuster de lluites?" Jo ho tenia clar, la segona opció, i sense sortir encantat, vaig estar les dues hores ben distret. Si vull aprendre sobre Roma, em buscaré un documental. Per tant, és evident que hi ha errades històriques, però també a les pelis de ciència ficció exploten les naus a l'espai amb un soroll de mil dimonis quan el so no es transmet. I ja està, només cal tenir clar què es va a veure.

A mi personalment, l'única cosa que em va molestar, és veure les inscripcions a les parets i làpides en anglès enlloc de llatí. A veure, qui ho llegeix ja diu el què posa, era innecessari que estigués escrit en anglès. Això sí que era xocant, grinyolava i feia vergonyeta. Per la resta, endavant.

AMB EL CAP BEN ALT

Ja feia dies que anava veient com en aquest blog, les entrades relacionades amb el cinema estaven creixent molt, i s'acostaven a les que tenen temàtica catalana, líder indiscutible des de gairebé els seus inicis. Hi ha dos motius. El primer és que l'època daurada del blog comença en el moment en què miro de fer una entrada per cada llibre o pel·lícula que veig, i més recentment, sèries de tv. El segon motiu és que la causa catalana, en els últims anys ha vist molt reduïda la seva presència, gràcies al desencant i desencís de la situació política del país.

Personalment em decep aquest canvi de paradigma. Un cop assolit l'empat tècnic a 311, he volgut fer aquesta entrada per donar un darrer impuls abans de la derrota (en breu parlaré de massa pelis que vull veure). Però veig difícil remuntar-ho tal com estem.

És que què pot motivar entrades sobre Catalunya? Només lamentacions. De què parlem? De com està anant un govern ecspanyol a la Generalitat? De com recula el sentiment patriòtic? De com es parla menys en català sobretot a la ciutat? de com s'arracona el català a l'oci (com justament el cinema?) De la cisi interna d'ERC, que volen revifar i per això escullen la direcció?

Mireu, justament aquest tema fa gràcia. Es presenten tres candidatures per reconduir la situació. I la que té més vots, és la d'en Junqueras!!! Però no es volen cares noves i sang nova? Colla d'incoherents desgraciats. El més simptomàtic de la farsa de tot plegat, és que la candidatura que ja no opta al lideratge, es deia Foc Nou (en clara referència a trencar amb el passat). Doncs estan oberts a pactar amb el Junquerisme!!! Però a veure... no es van crear per fer-lo fora? Doncs voten els altres i ja està, no? Però clar, primer és la pagueta i després els principis, com sempre havia dit en Groucho Marx.

A la CUP, com sempre, ni se la veu ni se l'espera.

I els de Junts... que van de moderns, i quan toca votar, sempre cap a la dreta, en contra del poble o de les llibertats més bàsiques (com la seva posició vers Israel). Penós. Després fan sondeigs i veus que Aliança catalana cada vegada té més fanàtics. I no només joves incults sense neurones. Gent adulta que no s'adonen que per molt que vagin d'indepes anti-tots-els-altres, no vol dir que siguin bons. Veure gent que negant que són ultradreta davant les evidències és per posar-se a plorar.

Com voleu que hi hagi entrades sobre Catalunya? És que ni estic fent excursions pel territori, que era una altra de les opcions! No, això no pinta gens bé. Sort que tot i no haver entrades amb l'etiqueta CAT, els ideals continuen aquí. Amb mi, encara no s'ha complert la profecia d'en Groucho. 

DESENGANXAT

No espero a arribar a vacances de Nadal per fer un resum de l'estat dels jocs actualment. S'han produït esdeveniments que provoquen avançar-ho ben bé un mes.

Durant aquest tram des de l'última entrada sobre aquest tema, a començaments de setembre, la meva dedicació al Trivial del "Cuestionados" anava tendint a l'avorriment per una banda i a la pesadesa de la rutina obligada d'estar-ne pendent cada dia per l'altra. Així, vaig decidir que quan s'acabés una nova temporada, allà tancaria la meva participació. I així ho vaig fer. En aquella vaig millorar una mica (379è), però lluny de la millor, la posició 178 (de 10.000 jugadors, tot i que en actiu són la meitat). Sí que fa gràcia descobrir la casualitat de què vaig arribar, en el moment de plegar el joc, a les 1.000 partides exactes guanyades contra les 652 perdudes. Pel què fa als campionats, a les lligues públiques 174 medalles (52-85-37) de 203 jugades, el què vol dir medalla en un 86% (que arrodonint seria 9 medalles de cada deu lligues). Les lligues privades no tenen la mateixa estadística, ja que són molt més difícils i amb més jugadors competint. Aquí hem quedat amb només 7 medalles (3-2-2) de 44 jugades, un 16%. Els torneigs ja es van quedar igual perquè ja vaig deixar de jugar fa temps (5-6-6 però no sabem de quants).

La sorpresa ha estat amb un altre joc, el Royal match, del qual no n'havia parlat en aquestes entrades perquè tampoc tenen massa misteri competitiu com aquestes altres, és un altre estil. Però és que resulta que aquesta passada setmana me'l vaig desinstal·lar. Les estones que m'hi passava començaven a passa factura moral. Anava jugant, però és cert que cada vegada s'estava tornant més addictiu, i vaig decidir tallar d'arrel. Ara estic passant encara el "monu", però va ser una decisió encertadíssima.

I finalment, els sudokus. Doncs justament, com acostuma a passar cada any, en començar l'escola, el temps de dedicació al joc matemàtic es veuen dràsticament reduït, però ara estic mirant d'anar recuperant el temps. El llibret que estic fent és encara el què va sortir el 15 d'agost! Per això, de totes maneres, no podem parar de rècords ni de res perquè estem a nivell inicial. A més, crec haver perdut on tenia apuntades totes les estadístiques... El rècord continua en 173 després de la decepció, just després de l'última entrada, que em vaig quedar amb 164. Caldrà esperar al proper estiu?