JESUS CHRIST SUPERSTAR

Subtítol: de la decepció inicial a l'apoteosi final

Pocs dies després d'assabentar-me que arribava al teatre Tívoli, i només per dues setmanes, ja tenia l'entrada a la mà. Ni més ni menys que Jesus Christ Superstar, l'òpera rock més famosa dels musicals, amb el permís de les altres obres mestres dels musicals existents. Però a més a més, en anglès (per fi no hauria de sentir la versió traduïda com m'havia passat amb Cats. Però és que a més a més en Ted Neeley, el Jesús original de la pel·lícula del 1973, era qui interpretava encara ara, gairebé 50 anys després, el mateix personatge!! Res em podia aturar en veure l'obra, ni tan sols el preu (aix...)
Assegut a la butaca, somric al veure penjat del sostre un teleprompter on va sortint la traducció. De debò cal? Si ens sabem les cançons i l'argument!! Què hi farem... Ara, si algú llegia la traducció, es perdia l'espectacle que anava a tenir lloc davant dels seus ulls... Però llavors
arriba la sorpresa! Just quan es comencen a apagar els llums, ens diuen que en Neeley està malalt i que el seu paper el farà el substitut. La decepció és enorme, no només en mi, sinó amb tota la gent que omple el teatre. Tot i el disgust, hi ha uns aplaudiments pe tal de no desanimar el pobre noi que havia de fer de Jesús aquella nit. Així que comença. Pell de gallina quan comencen a sonar les primeres notes amb el solo de guitarra amb una de les grans melodies que té l'obra. L'emoció de sentir aquelles cançons en directe, el cantar amb la boca tancada per no molestar els que seien a la vora, però també la boca oberta amb alguns dels girs visuals que li donen el punt adequat d'espectacularitat... els minuts anaven passant i la sensació de plaer era esperat una vegada i una altra.
Judes, com no podia ser d'altra manera, esplèndid. Aquelles cançons són impossibles de ser cantades malament, però l'actor que les interpreta, ho broda. Sense dubte, el millor. El noi que feia de Jesús, compleix molt digne amb la difícil tasca de fer oblidar el disgust de no comptar amb en Neeley. Tot va bé fins que arriba Getsemane. L'ovació quan acaba gairebé ensorra el teatre. Una cançó enorme interpretada brillantment per l'actor. Prova més que superada. Maria magdalena també ho fa molt bé, però si cal destacar algú més, és a en Caifàs. Mai havia sentit a un baix cantar tan baix. La seva veu arribava als soterranis més soterrats del planeta. Increïble. De la resta de l'obra, destaquen els números més marxosos amb els ballarins, i l'apoteosi final amb el Jesus Christ Superstar. Bestial. Comença amb una pantalla on es veu en Judes i tres ballarines cantat la cançó per les escales del Tívoli. I al cap d'uns minuts, te n'adones que no és cap gravació, és en directe, i entren a la platea cantant, fins que s'uneixen tots els artistes. El públic dret, aplaudint i cantant la cançó. Podríem haver estat hores i hores, però al final, tocava tancar la paradeta. Una meravella.