STRANGER THINGS (x5)

L'entrada sobre aquesta sèrie és molt peculiar, ja que la faig en dos moments diferents. M'explico. La cinquena i darrera temporada s'estrena de manera atípica i toca-nassos. Són nou capítols. Quatre es van estrenar fa dues setmanes, quatre ho faran també de cop demà passat, i el novè i últim. el dia 2 de gener. Això volia dir que la gran majoria de la temporada seria de 2025, i és il·lògic considerar-la la primera del 2026, per molt que s'acabi el nou any. I per altra banda, les entrades tradicionals de final d'any feien impossible que aquesta hi cabés en el moment corresponent. Així que faig gran part de l'entrada quan només he vist els quatre primers, i un cop hagi vist el final, hi faré un apòsit extra aquí mateix.

Però llavors, puc fer aquesta entrada havent vist només la meitat? La resposta és que sí, pel simple motiu que es tracta d'una sèrie ja mítica, consagrada, i que estarà en el top-five de demà sense dubte. Stranger things tindrà moltes coses, però sobretot, els ingredients que la converteixen en una d'aquestes sèries que la gent espera amb candeletes, perquè sense voler fer massa ciència, aconsegueix intriga, emoció, aventures de tota la vida (segurament aquest és el motiu principal), humor, diversió, terror... ho té absolutament tot. I evidentment, el carisma dels personatges. Tant els principals com els secundaris, tots han aconseguit arribar a la ment de l'espectador amb més o menor grau d'intensitat, però no se n'escapa cap. El fet de que quan comença a sèrie siguin nens i nenes i acabem veure'ls convertits en homes i dones, ajuda molt a fer el seguiment de cada una de les temporades, ja que veus la seva evolució madurativa entremig de les situacions que viuen.

Aquesta temporada arrenca poc després del final de la quarta, quan sembla que el món del revés arriba a connectar finalment amb el nostre. L'exèrcit pren el control del poble i viuen en una mena de reserva controlada pels militars. Fins que comença a produir-se el desenllaç. mentre els bons van fent incursions per mirar de destruir Vecna, aquest va fent el seu procés per aconseguir dominar el nostre món. Per ara han estat només quatre capítols, però han estat perfectes, i no tinc cap dubte que els quatre següents, no sé si els veuré d'una tarda, però segur que en dos dies els tinc enllestits. 

Continuarà...

RETROBAMENTS

La celebració dels cinquanta anys d'un amic de les èpoques de colònies va fer possible el retrobament amb moltes persones d'aquells temps tan llunyans cronològicament però tan propers en el record. Tornar a saludar vells coneguts amb qui vam compartir tantes aventures i emocions, i descobrir "nens" i "nenes" de colònies convertits en pares i mares de famílies és sempre un esdeveniment molt especial. D'aquesta trobada en trec dos pensaments, sense comptar el fet que estic tornant a cantar el mític "Sempre tu estaràs, oh Pineta, dins del cor".

El primer és el de constatar que anar de colònies, el fet de ser monitor de lleure és de les coses més importants que he et a la vida, i potser de les que més m'han marcat. Amic dels rànquings, sense dubte estaria en el top tres de la meva vida. Tot i que com a monitor he estat en diferents espais, Pineta sempre és un punt i a part, bàsicament perquè amb ella comparteixo el fet d'haver estat també nen de colònies a més de monitor. Retrobar-me amb alguns dels monitors i recordar anècdotes em torna a aquells dies i setmanes de passió per allò què fèiem, i com, a més de treballar voluntàriament, ens divertíem com mai. Era una època feliç, i com més hi penso més m'enfado amb l'escola per no permetre'm seguir a Pineta quan vaig començar a treballar. Sí que ho vaig poder combinar amb Sa tanda, però Pineta és Pineta. Tantes i tantes experiències viscudes... no m'estranya que sempre senti la crida per tornar-hi, com em va passar aquest estiu.

L'altra conclusió que vaig extreure d'aquest dia és també una segona constatació, la del meu caràcter especial, de desvinculació de persones amb qui he compartit tantes hores i dies. Què fa que perdi el contacte d'aquesta manera tan radical? Després de, no sé, més de vint anys sense veure'ns, vam estar parlant i rient com si no haguessin passat ni dos mesos. Com és que després, em torno a aïllar d'aquesta manera i em dedico al meu present. Justament, amb la importància que li dono al passat, com és que no hi quedo lligat més físicament? Si és realment una època tan important per mi, com puc ser capaç de desconnectar de les persones amb qui la vaig viure. I no només és Pineta, és Balmes, Foc Nou, Món Jove, castells... realment és una faceta meva que no m'agrada però no sé com combatre-la, perquè aquesta timidesa i sobretot sentiment de ser menys que els altres sempre m'acompanya, com el record d'aquells dies de joventut.

CASA CALORES

Fa uns anys (no molts), en un taller de teatre escolar per a mestres, vaig conèixer la Rosa Gàmiz. Des de llavors, ja fa quatre anys, i aquest serà el cinquè, que ens ve a l'escola a fer tallers per als nens i nenes. És una experiència genial i que als petits actors i actius els va molt bé de cara a la imminent estrena de les seves obres de teatre. Sobretot en el cas de l'alumnat de sisè, molts copsen les idees bàsiques que transmet la Rosa i les posen en pràctica des d'aquell moment.

Aquesta coneixença ens ha fet parlar més d'un cop entre nosaltres dels seus projectes, i trobar-nos en algun esdeveniment. Per aquest motiu, avui hem tingut l'ocasió d'anar a veure la funció que està representant a la Sala Beckett, Casa Calores. Sembla un nom ben estrany, però l'explicació és que tota l'obra té lloc al terrat d'una casa de poble, propietat de la família Calores. La Rosa és la mestressa i mare.

aquesta obra es mou amb sis personatges: la mare, el seu fill i tres amics, i el "manetes" del poble (el gran Jordi Boixaderas), que sempre està per allà arreglant qualsevol cosa. Té tres parts, una representa el 1989, quan els nanos tenen 15 anys; set anys després, amb 22 anys, i set més, el 2003, quan amb 29, estan a punt dels 30. tenen llocs les escenes al terrat, on es van explicant coses de les seves vides: els dubtes, les il·lusions, les pors, els amors i les discussions.

Tot està perfectament lligat, i tot i ser força llarga, es manté ferma i interessant tota la durada. Cal comptar que l'obra l'aguanten els personatges, de vegades només dos (converses entre mare i Pipa, entre mare i fill), o màxim quatre (quan són els 4 joves).Per això té més mèrit mantenir la tensió tota l'estona. segurament, el  més destacat és el guió, els diàlegs d'algunes de les escenes, que en algun moment posen els personatges en una tensió molt gran i que saben transmetre a l'espectador. Per aquesta banda, potser el paper més sucós per com evoluciona i pels seus dards cap als amics és el de la Clara, magníficament interpretada per la Júlia Molins, però seria injust pels altres, perquè s'ha fet un càsting molt bo; tots els intèrprets estan genials en les seves caracteritzacions.

Totes les escenes tenen el seu punt de reflexió que les acompanya, i cada una representant un moment vital diferent, ja que no és el mateix aquells nanos amb 15 anys que no pas amb 30. Ni pels personatges més adults, és clar. Un deu pel guió.

una estona agradable, divertida, i gaudint de teatre de qualitat en petit format, tan important i necessari per la cultura d'un país com el nostre. I la sala, plena. tot rodó!

UNA OPORTUNITAT, UN BON GUIÓ I UN BANY DE REALITAT

Aquest final de trimestre ha anat acompanyat d'un esdeveniment vist en directe (l'oportunitat), el gaudi d'un programa de tv (el guió), i una situació viscuda a l'escola que ha representat un bany de realitat. Són tres coses molt diferents entre elles, però que per si soles no tenen tan pes d'ocupar un espai al blog, mentre que juntes se'ls permet no passar desapercebudes. Seguim l'ordre del text (que no cronològic):

Divendres es va disputar al Nou Sardenya el partit de futbol corresponent als vuitens de final de la copa de la reina ecspanyola, que enfrontava a l'Europa femení amb l'Athletic de Bilbao. Històric jugar aquesta ronda eliminatòria, i històric que hi vingui a jugar un equip de primera amb tanta història. També podria haver tocat Barça o Madrid, hauria estat brutal, però les lleones ja va estar prou bé. Elles contentes, ja que tenien aquesta oportunitat i perquè van fer el rècord d'assistència en un partit del femení escapulat. Al final no va haver sorpresa, i 0 a 3, resultat curt després de veure la gran diferència de categoria entre els dos equips. Per cert, bon detall de les basques aplaudint l'afició de l'Europa i parlant i signat a les nenes que van venir de públic.

El mateix divendres aprofitava per veure un programa de tv que tenia a veure amb l'estrena de la segona part de Wicked. Aprofitant l'esdeveniment, van muntar un espectacle a un teatre de Los Angeles, amb part del repartiment cantant les cançons més famoses de la primera part, avançant-se alguna de la segona, i tot davant d'un públic fanàtic (d'aquell que es disfressa de verd). Les cançons, com sempre, interpretades meravellosament per les dues protagonistes. Quines veus, quina presència... quin bon càsting van fer. I justament, l'espectacle s'alternava amb escenes gravades d'ell mateixos, els actor i actrius, comentant aspectes del rodatge. Un guió brillant per a aquestes escenes (recorden com van treballar per guanyar-se el paper, com una Ariana d'11 anys es va fer una foto amb en Jeff Goldblum, com els secundaris volen fer els tres de Fiyero ja que no podia anar a l'espectacle, la cançó Popular amb un nen de 5 anys... Brutal el gag on expliquen què es van emportar del paltó, i apareix en Jeff Goldblum amb una cara gegant a casa seva.  Tot molt ben lligat i divertit.

I per últim, el bany de realitat que va tenir lloc uns dies abans a l'escola. Un exercici del pesats dels bmath, volia fer una estadística dels colors de cabell dels nens i nenes de la classe: ros, negre, bru, pèl-roig i altres. Quan va tocar el meu torna, tots els nens i nenes van dir "altres", i jo els vaig preguntar que què dimonis deien, si el meu color és castany. Doncs no, em vaig haver de mirar al mirall, i sí, la veritat és que no m'hi fixo massa, perquè de castany, res de res. Realment, un gris que el col·loca a la columna d'altres directament, i a mi em deixa amb una sensació de vell com mai n'havia tingut.