Catalunya 2 - Colòmbia 1... No us enganyeu, vam perdre!

Vaig anar al partit de la selecció catalana. I d'ell se'n poden treure moltes conclusions i moltes preguntes...


Alguns diuen que en aquests partits el resultat no importa. Com que no? És clar que sí! Només faltaria! Si vull veure un partit on no m'importi el resultat, veuré un Gratallops - Viladecavalls! Però si juga Catalunya, vull que guanyi! És el colmo de la nul·la autoestima dels catalans!
D'altres diuen que va ser una festa. Una festa? Amb el fred que feia?? Doncs quina festa més poc festiva. Un anunci deia: "Volem patir". I tant que vam patir! Sobretot quan no sentíem les mans de congelades que estaven...
Els del PP ja han dit que cada vegada hi va menys gent, que si jugués Espanya al Camp Nou hi hauria més gent, etc... I malauradament, aquesta vegada tenen raó. La gent ja no hi va. Ens hem cansat? La mandra, una de les principals característiques dels catalans va véncer. El sofà, una altre amic dels catalans, aquest sí que va guanyar per golejada.


I és que... ha canviat alguna cosa des del primer partit de la selecció? No. Seguim jugant el partit del Nadal, com aquell dinar que fan per la gent necessitada per aquestes dates i surten per la tele. De la mateixa manera que aquesta gent necessiten aquest dinar cada dia, nosaltres volem la nostra selecció jugant cada mes en competicions internacionals, i no en el mateix sac que Extremadura, Múrcia i altres comunitats autònomes espanyoles. Ens conformem amb això?

I el que considero l'insult definitiu és el fet que el capità de la nostra selecció fos un home que en declaracions a un diari esportiu va dir que el català és un dialecte del castellà i que no el pensa parlar mai. I aquest era el nostre capità. Ni dignitat, ni orgull, ni res... De debò volem aconseguir res amb aquestes demostracions d'autodestrucció??