LA PROFESSORA D'HISTÒRIA

Demà dimarts, 6 d'octubre, la Neus Català farà 100 anys. Ja fa temps que forma part del meu espai de personatges rellevants de la nostra història, com explicava a l'entrada de fa més de dos anys i mig, LECTURA OBLIGADA.
Casualitat o no, aquest diumenge he vist la pel·lícula LA PROFESSORA D'HISTÒRIA, un film francès que explica la història real d'una professora d'institut, tutora d'un grup conflictiu, que a través d'un projecte sobre nens i adolescents als camps de concentració nazis, aconsegueix que guanyin el primer premi d'un concurs nacional. El tema dóna peu a dos comentaris molt diferents entre ells:
PRIMER: hi ha veus que critiquen aquestes pel·lícules que presenten un mestre que s'enfronta a un grup d'alumnes terrorífic i que aconsegueix, gràcies al seu carisma, dedicació o esforç, el seu reconeixement i millora. Potser sí que és un tema recurrent, però és evident que si no són casos extrems, no hi ha argument. Hi ha, però molts mestres que són herois a les seves escoles, o senzilllament grans professionals que es dediquen en cos i ànima als seus alumnes sense arribar a aquests extrems.
SEGON: no és una pel·lícula com les altres. Té un parell d'aspectes que la diferencien. Un, que és història real; i dos, que se centra tota l'estona en com canvia el grup durant l'elaboració del treball. No es recrea en aspectes secundaris sobre les vides dels nois o els conflictes habituals, cosa que Hollywood sí hauria fet, desvirtuant l'argument principal.
TERCER: classe conflictiva o no, quan els nois i noies s'involucren de debò en un projecte, és quan creixen de debò, quan s'eduquen. Les classes magistrals tenen coses bones, però està clar que els joves i els nens d'avui dia, han de treballar de manera diferent, aprofitant els recursos que els envolten per a desenvolupar projectes que els motivin i enganxin. Cal anar cap a aquí. Ja n'hi ha prou de seguir temaris que no aporten res, i llençar-se de debò al món de l'aprenentatge cooperatiu i motivador.