SURT EL SOL A TORRE BARÓ

Veure com surt el sol ha estat sempre un moment bucòlic.
A la platja... a la muntanya...
Però mai m'havia imaginat començar un nou dia TIRAT a l'estació de Renfe de Torre Baró.
Dijous i divendres he anat a Vic, a participar en un curs de llengua amb mestres d'altres escoles. Per anar-hi, agafar el metro fins a Trinitat Nova, enllaçar amb el metro que porta a Torre Baró, i d'allà el tren que surt a les 7'34. De casa fins l'estació... res, 15 minuts com a molt.
Dijous cap problema; però avui, quan em tocava agafar el metro, veig el rétol "PROPER TREN: 10m 57s". Déu meu! Però què diu? Si aquest temps es complia, volia dir arribar a Torre Baró a les 7'32!!! No em podia creure que perdés el tren!
Axí que allà a l'andana, em preparava l'import del bitllet (4'35 euros), moneda per moneda, per tal de no esperar el canvi.
Arriba el metro... fem les dues parades de rigor... només obrir les portes, surto corrent com un boig... arribo al carrer... segueixo corrent... veig com arriba el tren... segueixo corrent... entro a l'estació... paro de córrer... compro el bitllet... torno a córrer... pujo les escales... i... el conductor del tren em saluda tot dient: "Qué mala sueeerte!"
Em quedo allà assegut, respirant descontrolat, amb cara d'imbècil, i amb una ràbia interior que feia por.
Així que, en un banc de l'estació, i durant uns tres quarts d'hora, he pogut veure com naixia un nou dia. Un dia que només començar ja es preveia complicat. Inmers en aquests pensaments, comença a ploure...
CONTINUARÀ...