Ja fa més d'un mes que vivim en un continu estat de tensió, nerviosisme i nus a l'estómac que ens impedeix dur una vida normal. Atenció constant a les notícies, al twitter, al whatsupp... fins a uns nivells que en podríem dir malaltissos. I seguim igual. A les vigílies d'un altre dia en què haurem d'estar molt pendents del què passi, gairebé una setmana després de la declaració d'independència més breu de la història. I quin ha de ser el següent pas? Seguir demanant diàleg? De debò? És evident que tirar endavant és saltar sense paracaigudes, però, és que en algun moment no ho havia estat? De debò es pensaven que seria d'una altra manera?
I per a tots els que pensen que hem de seguir esperant a que troni, dir que...
No oblidem els anys que portem demanant la independència.
No oblidem totes les persones que han perseguit aquest somni i que han mort sense veure'l complert.
No oblidem les humiliacions rebudes pels polítics espanyols, jutges i mitjans de comunicació.
No oblidem les mentides expressades contínuament per tal de posar tot el poble espanyol en contra nostra.
No oblidem els seus intents de demonitzar-nos.
No oblidem els feixistes que, mans alçades, recorrien els carrers de Barcelona insultant i increpant la gent.
No oblidem les càrregues policials de l'1 d'octubre.
No oblidem els centenars de ferits per la brutalitat policial.
No oblidem la por de la gent quan sabien que s'acostaven els furgons.
No oblidem tampoc la il·lusió de milers de persones mantenint les escoles obertes.
No oblidem els sacrificis de tant i tants voluntaris per tal de fer possible el referèndum.
No oblidem el seu menyspreu.
No oblidem els continus atacs a la nostra escola i la nostra llengua.
No oblidem les seves amenaces.
I perquè no oblidem res de tot això, i moltes coses més, demanem fer el salt al buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada