PER QUÈ HE PLORAT?

Avui m'ha vingut al cap aquest gran cançó del musical de Mar i cel, donat que m'he trobat en aquesta situació. Tres setmanes després de l'1 d'octubre, i amb tots els esdeveniments que han anat succeint des de llavors, ens torbem de nou a les portes d'una possible declaració d'independència. Després de l'intent fallit de fa dues setmanes, sembla que l'empresonament d'en Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, més la contínua mobilització al carrer i és clar, l'anunciada posada en marxa de l'article 155 de la Constitució, no ofereixin al president cap més sortida.
de vegades encara se senten veus de gent respectada dient que encara no, que hem d'aconseguir dialogar (amb qui?), que aquest no és el camí, que no ens precipitem... i a molta gent li arriben llavors els dubtes.
Però només clar fer l'exercici que he fet jo avui mateix. Passejant per les xarxes, arribo a un vídeo del dia 1 en una escola. I per molt que hagués dit que ja no en volia veure més, ho he fet. I ha estat, de nou, colpidor. Hi havia un parell de moments extremadament cruels, que m'han fet pensar en la ràbia que em circula per les venes i també és clar, en el ministre Dastis, dient a la BBC que aquestes imatges són "fake". Doncs sí, veient aquelles imatges he tornat a plorar, i m'he dit a mi mateix que què carai amb les pròrrogues i els diàlegs! Declarem ja la independència, i si no ho fa el Parlament, aquest dijous ho farà el poble.
Ens preguntàvem: "Fins quan ha de durar la broma?" Doncs ja tenim resposta: "La broma s'ha acabat". Venen dies obscurs però al final hi ha la llum, i és cap a allà cap a on anem. I hi arribarem, costi el què costi. Pels que no hi són i pels que hi seran.