EL PETIT PRÍNCEP

Quaranta-cinc anys és el què he trigat en llegir El Petit Príncep. Això són molts anys per aquells que el tenen com un referent, a la seva tauleta de nit durant anys i anys. I o són res pels que no agafen un llibre ni que els matin.
La qüestió és que en la meva època en què caminava per aquests mons amb companyies kumbes i xiruqueres (sense menyspreu, que per això sóc qui sóc avui dia), em va caure a les mans. Tothom del meu voltant se l'havia llegit, o se l'estava llegint; era com una condició indispensable per ser monitor kumba. I la veritat és que jo no ho estat mai al 100%, i a les poques pàgines, el vaig deixar. No sabria dir perquè. En el meu record, sempre tinc la sensació de què m'avorria, i que no l'entenia (cosa que coneixent-me, i ara que l'he llegit, pot ser ben certa... la part de que no entengués res). I amb aquest pensament al cap van anar passant els anys.
Fins que arriba el 2018, i amb l'excusa del 75è aniversari de la seva publicació i el fet que a 5è buscàvem un llibre per treballar amb els alumnes, m'hi vaig llençar. Al cap de ben poquet, ja havia destruït aquella idea que tenia, perquè de fet, com a mínim els dos primers capítols són molt divertits, i m'ho passava de conya llegint-lo als nens (ja que per Sant Jordi ho vaig fer 8 vegades als diferents grups de la gimcana del Petit Príncep que vam organitzar). Però també entengués que el meu cap de 14 anys, amb una carpeta que ara seria políticament incorrecte en un congrés feminista, no entengués res de res.
Aquesta història de l'enigmàtic Antoine de Saint Exúpery és un cant a la innocència, a la bellesa interior, un cant a la vida. Però s'ha de reconèixer que en alguns capítols cal llegir dues, tres o quatre vegades i segurament encara no hem copsat el què volia dir l'autor (si és que volia dir res). És molt bonic i interessant, amb algunes frases mítiques que omplen missatges de bon rotllo a tot el món. Sempre quedarà aquell punt d'incomprensió, però és indubtable que és una meravella ben exòtica.