CAPÍTOL 749

Un mes després de les eleccions del 27S, alguns creuen que estem estancats; d'altres que això és un guirigall... Hi ha opinions per a tots els gustos. La veritat és que si mirem de fer veure que no hi haguessin desacords entre Junts pel sí i la CUP, déu n'hi do tot el què ha anat succeint en aquest dies.
Comencem pel què no ens agrada. De veritat després de tants esforços de tanta gent, de tanta mobilització i de tanta història, no es posaran d'acord per designar un president de la Generalitat? Jo no sóc pas de Convergència, ni votaria en Mas en unes eleccions ordinàries, però és de justícia dir que té bona part de culpa de què haguem arribat fins aquí, i que sort n'hem tingut que hagi donat la cara. Això sí, si ha de ser el motiu pel qual ho enviïn tot a can pistraus, doncs bon vent! Que hi posin un altre President i que en Mas segueixi treballant des d'un altre càrrec. tampoc hi podem renunciar a ell, almenys fins que no siguem independents, tant si agrada com si no.
Fets que ens indiquen que anem bé:
- la imputació del mateix Mas, Rigau i Ortega pel 9N i tot el xou dels jutjats. Bona mostra de què encara pensen que tot és una dèria seva. Quina mania! Dos milions de persones sortint al carrer 4 anys seguits, només per aclamar-lo... o i tant! Ni que fos el mateix Gandhi! Que rucs que són!
- els 5 vots de més obtinguts per la Carme Forcadell en la votació de la presidència del Parlament. Aquests 5 vots són or!
- la declaració rupturista que han proposat Junts pel sí i la CUP conjuntament i que ha provocat un daltabaix a les espanyes. Ja ens tornen a amenaçar amb la suspensió de l'autonomia. Va, endavant!
- les sancions al Barça per l'exhibició de les estelades orquestrada pel PP dins la pròpia UEFA... és que no té nom!
- l'insult de PP i Ciudadanos al Parlament quan no van cantar l'himne de Catalunya a la sessió d'investidura de la mesa del Parlament. Així és com estimen Catalunya, no? Indignació, això és el què fan!
On serem d'aquí po
ques setmanes? Esperem que continuem avançant!

EVEREST

Un  tràiler espectacular i  l'oportunitat d'anar al cinema m'han fet poder veure aquesta pel·lícula. Val a dir que el record de "Límite vertical", va ser determinant en l'elecció. Tenia força clar que viuria una bona estona veient una aventura que va ser real. Aquestes pelis basades en fets reals tenen aquest ganxo que moltes vegades funciona i d'altres no. La clau està en sí després el resultat és de qualitat o no.
En el cas que ens ocupa, l'objectiu està aconseguit gairebé en tota la seva totalitat. La part més interessant, la que t'atrapa és la part final, quan la tragèdia cau sobre els protagonistes. Fins aquell moment, és una pel·lícula que està bé i poca cosa més. Però la tensió que s'aconsegueix en els tram final és molt bona.
Afegim-hi la lectura que es pot fer de la massificació de l'alpinisme i la pèrdua de respecte al muntanyisme. Moltes persones pateixen accidents i moren a la muntanya cada any. Un final molt dur per la bellesa que es veu i que es viu quan arribes al cim.

LA NOIA DEL TREN

El mes d'octubre ha estat el torn per "La noia del tren". Vaig fer-me amb ell a la Setmana del llibre en català d'aquest any.
(Per cert, ara que parlo d'aquesta setmana, no entenc perquè es fa a principis de setembre, tenint en compte que si comptéssim amb l'empenta que es podria donar des de les escoles, seria un esdeveniment encara més important. Bé, suposo que els organitzadors tampoc ho deuen voler massificar, però és una llàstima; es podria fer molta feina des de les aules i no tenir Sant Jordi tan explotat.)
Total, que el llibre en qüestió el vaig agafar seguint (poques vegades ho faig), el ressò mediàtic i el famós paperet enganxat de no sé quantes edicions fetes, tantes llengües traduïdes, etc. Resultat? Bé, força bé. Sense ser excel·lent, et trobes davant un thriller que t'enganxa força des de les primeres pàgines. La manera d'estar escrit, com un diari de les dones protagonistes, li donen un toc diferent. Potser escrit de manera menys personal, l'hauria relegat a les prestatgeries de les llibreries sense tant fama.
He passat una bona estona llegint-lo, i el què és important, buscava els moments per a poder-ho fer, més enllà dels viatges en metro solitaris. I això és la prova definitiva de què m'ha agradat. Ara bé, sense ser cap Hércules Poirot, he encertat el desenllaç de la trama abans d'acabar-lo, tot i que no m'ha fet perdre l'interès.

DEDICAT ALS MESTRES

No sé si arribarà algun dia en què es deixin de fer versions del ja llegendari fragment de la pel·lícula "El hundimiento", on es veu l'esbroncada de Hitler als seus generals. Se n'han fet centenars! Tinc la sort que m'arriben les més reeixides, les que provoquen més riallades. Em fa patir que es pugui banalitzar la història real, però és que és tan increible l'escena... gràcies a l'actor que interpreta el dictador, Bruno Ganz. Segur que per a ell no deuria ser fàcil fer aquest paper, però és que ho broda!

Total, que m'ha arribat aquest fragment, que fa una paròdia del què hem d'aguantar els mestres amb la burocràcia, com ens fan estar més pendents de tonteries que no pa del què realment importa, els nanos. Genial i real com la vida mateixa!