ESPLAI DEL CARME (segona part)

Després de dos anys a Foc Nou, vaig fer el salt al món de l'esplai, concretament a l'Esplai del Carme, al Raval de Barcelona. Ho vaig fer un any més tard que els altres monitors de Balmes, ja que no em sentia segur de les meves aptituds monitorils. Un cop més, arrossegats pel Ferran Mateos, van anar a parar a un món que desconeixíem totalment: el del quart món.
No cal dir que a més de créixer com a monitors, allà vam créixer com a persones degut a totes les vivències que vam tenir envoltats de famílies desestructurades, infants amb moltíssimes necessitats, i moltes d'elles vitals. Fou una experiència que em marcà moltíssim, i a tots els que em van acompanyar en aquella etapa també.

Si Foc Nou va ser el meu bateig, l'esplai del Carme va ser on vaig madurar com a monitor. La implicació amb el centre va ser total, passant-m'hi allà hores i hores cada setmana, sent monitor entre setmana, els dissabtes, formant més tard part de l'equip responsable del centre. I tot i així, sempre amb la sensació de "podria haver fet més per tots ells".
I és que l'estimació que vaig agafar per aquells nens i nenes va ser molt gran; aquells infants m'importaven molt i encara ara, setze anys més tard, encara penso en ells i en què se n'haurà fet.
Hi vaig estar set anys, des del 1989 fins el 1996 i com a Foc nou, molts records, fins i tot si descomptem els nens i els monitors: les primeres colònies d'estiu, els centres d'interès, els remenuts, els menuts, la fusió amb l'Abiyoyo, la Roda d'espectacles, la comissió d'animació, el Carai, la decepció final amb els escolapis quan vam haver de plegar...
Però sense dubte, les relacions humanes van ser el més inoblidable.