EL PETIT PRÍNCEP

Quaranta-cinc anys és el què he trigat en llegir El Petit Príncep. Això són molts anys per aquells que el tenen com un referent, a la seva tauleta de nit durant anys i anys. I o són res pels que no agafen un llibre ni que els matin.
La qüestió és que en la meva època en què caminava per aquests mons amb companyies kumbes i xiruqueres (sense menyspreu, que per això sóc qui sóc avui dia), em va caure a les mans. Tothom del meu voltant se l'havia llegit, o se l'estava llegint; era com una condició indispensable per ser monitor kumba. I la veritat és que jo no ho estat mai al 100%, i a les poques pàgines, el vaig deixar. No sabria dir perquè. En el meu record, sempre tinc la sensació de què m'avorria, i que no l'entenia (cosa que coneixent-me, i ara que l'he llegit, pot ser ben certa... la part de que no entengués res). I amb aquest pensament al cap van anar passant els anys.
Fins que arriba el 2018, i amb l'excusa del 75è aniversari de la seva publicació i el fet que a 5è buscàvem un llibre per treballar amb els alumnes, m'hi vaig llençar. Al cap de ben poquet, ja havia destruït aquella idea que tenia, perquè de fet, com a mínim els dos primers capítols són molt divertits, i m'ho passava de conya llegint-lo als nens (ja que per Sant Jordi ho vaig fer 8 vegades als diferents grups de la gimcana del Petit Príncep que vam organitzar). Però també entengués que el meu cap de 14 anys, amb una carpeta que ara seria políticament incorrecte en un congrés feminista, no entengués res de res.
Aquesta història de l'enigmàtic Antoine de Saint Exúpery és un cant a la innocència, a la bellesa interior, un cant a la vida. Però s'ha de reconèixer que en alguns capítols cal llegir dues, tres o quatre vegades i segurament encara no hem copsat el què volia dir l'autor (si és que volia dir res). És molt bonic i interessant, amb algunes frases mítiques que omplen missatges de bon rotllo a tot el món. Sempre quedarà aquell punt d'incomprensió, però és indubtable que és una meravella ben exòtica.

REVOLUCIÓ A LES AULES

El llibre Revolució a les aules aprofita de manera descarada el boom de la innovació que recorre moltes de les escoles del país. Si no, no existiria. El què fa la Núria Martínez, l'autora, és entrevistar a diverses personalitats del món de l'educació, en la major part mestres o professors en actiu, que tenen algunes coses a dir sobre aquest canvi que ara mateix està a la boca de tothom. Així, entrevista tant a l'Eduard Vallory, un dels promotors d'Escola Nova 21, com a la directora dels Encants, o un dels impulsors del programa que fan els Jesuïtes. Passa per totes les etapes, des d'Infantil fins ESO i Batxillerat, i això està molt bé perquè segueix un ordre lògic que permet seguir els canvis que es poden fer a cada una de les etapes.
No ha estat un mal recull, al contrari. De tots els entrevistats em quedo amb frases, idees, opinions, que ajuden a reafirmar-me en la necessitat de fer aquesta passa endavant. Però també serveix per veure les moltes carències que encara puc tenir jo com a mestre innovador o l'escola en sí per ser-ho de veritat.
Una de les coses més interessants ha estat que a molts els ha preguntat sobre el mantra "Alumne centre de l'aprenentatge", i el més revelador ha estat que diverses persones, que creuen en el mateix, han donat respostes diferents. Totes só vàlides, però totes diferents, demostrant que no hi ha un únic camí en aquesta revolució a les aules, sinó que n'hi ha molts.
Altres aspectes interessants són la necessitat de tenir les famílies informades de tots els canvi que fas, i en definitiva de tot el què es fa a l'escola. Després ja vindrà la participació, però que no puguin dir que no saben què fan els nens i nenes per manca de comunicació.
També és interessant veure com molts dels centres continuen posant deures, o exàmens, deixant clar que no es pot llençar res, i que és important la cohabitació de les diverses maneres d'aprenentatge. L'únic que cal és trobar en quina mesura, l'equilibri que hi ha d'haver.
Un altre dels punts claus és el de la implicació del claustre. Per una banda, comenten que és vital que tot el professorat estigui d'acord amb els canvis al 100%, però en altres parts de les entrevistes, es posa sobre la taula el fet de que tinguin mestres o professors a l'escola que no combreguen amb la nova metodologia. El 100% és molt difícil d'aconseguir. Llavors és quan entra en joc un altre pilar fonamental, que és el lideratge dels equips directius, que van marcant el camí a seguir, cuiden els que van avançant i apreten els que queden al darrere; és a dir, posen foc a cremar per a què el tren continuï endavant, no remullen la llenya.
En resum, moltes idees interessants i que haurien d'arribar a tots els membres de la comunitat educativa que es trobin dins un procés de canvi metodològic. Un canvi que com diuen, requereix mooooolt de temps i moooolta paciència per part de tots.

SPIDERMAN HOMECOMING

Quan la van estrenar no li vaig fer ni cas. quan va arribar a les plataformes televisives tampoc. Havia llegit que era un entreteniment massa "fofu", i que la conversió d'Spiderman en un adolescent d'institut enlloc d'un jove universitari feia burla del personatge. Potser no ho vaig llegir així, però és el que entenia.
Com són les coses, quan es presenta la possibilitat de veure-la gratis, doncs mira, ho vaig fer. I passa allò que passa de vegades, que quan tens alguna idea súper negativa d'algun fet, després quan la veus no et sembla tan horrorosa. I una mica és això. Me la imaginava tan dolenta i poc encertada, que vaig torbar un divertimento distret. No, no em va semblar tan horrorosa, però sí que hi ha un parell de coses a dir:
- En Peter Parker sempre ha estat un jove amb una vida real de mala sort, a l'estil d'en Clark Kent, que fa que la seva conversió en superheroi sigui més destacada. Dels tres Spidermans que han arribat darrerament a la gran pantalla, per mi el millor sempre serà el primer, el d'en Tobey Maguire. Com a personatge i com a pel·lícules. Però aquesta vegada, per tal justament de diferenciar-lo d'aquest, la Marvel ens presenta un Peter Parker que està a l'ESO!!! Molt jovenet, amb poca personalitat, sense ser aquell fotògraf de tota la vida... Això a mi no m'ha convençut. No m'ha fet el pes.
- Aquesta sèrie de pel·lícules de superherois que està fent la Marvel, amb l'Iron Man, Thor, Capità Amèrica, Hulk... i que també els ajunta als Vengadors... És evident que és una estratègia ben pensada, on les històries individuals de cada personatge estan relacionades (més d'un cop apareixen en algun moment dos súpers en una peli), i això té certa gràcia. I quan surten tots als Vengadors, tres quarts del mateix. A la segona d'aquest grup, apareix al final aquest Spiderman, presentant-lo a l'audiència, de manera que al cap d'uns mesos estrenen la seva pel·lícula. Màrqueting ben pensat, però amb un equip de guionistes que han de tenir un cervell molt organitzat per anar entrelligant totes les trames. Això fa que gairebé sigui obligació veure totes les pel·lícules (quantes en deuen haver ara mateix... potser una vintena), i això potser també embafa una mica. O com a mínim, provoca que no les vegi fins que siguin gratis, perquè si no, seria la ruïna! Però ho acaben aconseguint... i és que tontos no són, aquests de la Marvel... I menys ara que els ha comprat la Disney...

DOBLET I CAP A CASA

En poc més de tres setmanes hem acabat la temporada del Barça masculí. Queda només acabar la lliga, amb un Barça-Madrid que esperem repeteixi com a mínim aquells gloriosos 5 a 0 d'abans. Què ha passat en aquestes setmanes?
Primer va ser la decepció, l'eliminació, a quarts de final de la Champions, a mans de la Roma, portant un 4 a 1 del Nou Camp. Són d'aquelles desfetes que donen a entendre que ja no som aquell equip invencible. En això tothom està d'acord. Però d'aquí a fer el ridícul, hi ha un bon tros! L'any passat ja vam tenir el 4 a 0 del PSG i el 3 a 0 de la Juve. Val a dir que a la lligueta d'aquesta temporada, els partits a fora també van ser patètics. A veure si s'ho fan mirar d'una vegada, perquè com va quedar demostrat el dia de la final de la Copa del Borbó, jugar a futbol com els àngels no ho tenen pas oblidat, només que són selectius. Doncs menys seleccionar quan jugar bé, una mica més d'humilitat, i a pencar de valent sempre, que per això cobren.
El dissabte 21, la final de Copa amb el Sevilla, que com ja acabo de dir, va ser un espectacle. El millor partit de la temporada, i potser podríem dir dels darrers anys. quina meravella. Per això fa més mal l'eliminació de la Champions, perquè jugant d'aquella manera, podríem ser campions de tot. Partidàs. A part del bon joc, hi ha dos fets que passaran a la història d'aquell dia. Per la part futbolística, les llàgrimes de l'Iniesta que ens van confirmar que el seu cicle a can Barça s'havia acabat (tot i que el dia de la Roma ja es va veure clar). I per la part extraesportiva, la persecució per part de la policia del color groc, fent llençar als aficionats totes les samarretes, bufandes i distintius d'aquest color per fomentar l'odi. No farem comentaris. La incultura i l'estupidesa no mereixen ni un segon del meu temps.
Finalment, aquest cap de setmana es van aconseguir els punts necessaris per guanyar la lliga a falta de quatre partits per jugar. sense fer g
ran futbol però sent tremendament efectius, hem guanyat la lliga nº25, la setena en deu anys (quina barbaritat!). Per molt que se li vulgui treure importància, la lliga et diu qui és el millor. I hem estat nosaltres. Per cert, si no perdem cap dels 4 partits que queden, serà una lliga on hem quedat invictes, encara no hem perdut cap partit! I que ningú digui que això és fàcil. No ens deixem entabanar pels pessimistes i toca-nassos!
Copa i lliga guanyades. Ara, a pensar en golejar el Madrid, i a planificar bé la propera temporada, cosa que fa anys que no es fa.