Lo imposible, pel·lícula del català J.A. Bayona. Déu n'hi do... No sé què tenen d'especial aquestes històries que tenen la nota "basada en fets reals", però la veritat és que tenen un no-sé-què.La qüestió de tot plegat és que aquest no-sé-què ens trasllada a la catàstrofe del tsunami asiàtic del Sant Esteve del 2004. Les notícies d'aquells dies ja ens causaven impacte, ens entristien, ens feien pensar en la desgràcia de centenars de milers de persones. I és que va ser molt bèstia, un d'aquells fets que et fan pensar en l'insignificant que són les nostres vides davant la força brutal de la naturalesa.
La pel·lícula té l'enorme virtut de fer-nos viure aquella desgràcia en primera persona. Notes la por dels personatges, sents l'impacte de les ones i les ferides. Personalment, va ser hora i mitja amb el cor encongit. I m'agrada perquè mentre la veus o quan has acabat, no penso en si la pel·lícula això o la pel·lícula allò. Penso en les víctimes i sobretot, en els supervivents, en les seves vivències, perquè segur que tenen un abans i un després des d'aquell moment. El cinema ben fet té poder per fer-nos trontollar la ment, per això sí que val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada