MALDAT

Aquest estiu anirà acompanyat per sempre d'un crespó negre. Finalment, el terrorisme yihadista ha arribat a casa nostra, i el dijous 17 es va emportar 16 persones entre Barcelona (15) i Cambrils (1). N'hi ha de grans de joves i fins i tot nens. Són catalans, espanyols, i de més llocs del món (Alemanya, Austràlia, USA...) El terrorisme no fa distincions de cap tipus. S'ho carrega tot. Serà d'aquells esdeveniments que sempre recordaràs què feies en el precís moment en què et vas assabentar. El dolor, la por, la tristesa i l'angoixa d'aquests dies són reals, i malauradament, et porta a pensar en la vida de tantes i tantes persones que viuen això cada dia. Pocs dies després de l'atemptat a Barcelona, un altre a Kabul se'n duia 20 vides més. És curiós com et sents immune davant dels atacs a altres llocs del món, fins i tot més mortífers, i com fem de gros el què vius de prop. Que aquesta injustícia no ens encegui, sinó que ens ajudi a obrir els ulls a una realitat que és realment esfereïdora.
Passejar per les Rambles serà una activitat que no es deixarà de fer. Fins quan ho farem recordant els fets que van passar? Segurament, molts anys. I és important no oblidar-ho, corrent com corren temps que banalitzen tota forma de violència i ideologia. No podem donar treva a les persones que menyspreen als altres sota qualsevol excusa (religió, color de la pell, estat físic...)
La ciutat es va aturar per unes hores. Un silenci tens omplia els carrers, autobusos en els minuts posteriors als fets. Va ser molt gros. Aquella seguretat que tens quan vas pel carrer desapareix de cop, i encara que el lema sorgit espontàniament sigui el de "No tinc por", cal entendre'l bé. Tenim por de què torni a passar, que ens afecti més, que toqui a algú conegut o més que això. Però la por no ens pot paralitzar. No hem de tenir por de seguir fent vida normal, de seguir defensant els valors de la llibertat, la justícia i l'amor. Aquest no tenim por és més aviat un "no ens rendirem", "no ens quedarem quiets", "no vencereu"... Totes les idees que queden incloses dins aquest crit que diu molt més que el què anomena.
Va ser, la del dijous 17 al 24 una de les setmanes més llargues de la nostra vida. Una vida que les víctimes de l'atemptat no podran conèixer, i que per als seus familiars i amics mai podrà ser igual. No vull dir res més perquè no sóc pas ningú per valorar aquest fet més enllà de demostrar el meu rebuig al terrorisme, la tristesa pel què ha passat i el màxim d'empatia i solidaritat amb totes les ciutats del món que han rebut aquest impacte i amb més força.