UN CONCURS MÉS

Doncs sí, un concurs més... que no passarà a la història. Com cada any parell, quan arriba l'octubre, és el moment del concurs de castells. Dividit en tres categories, el diumenge es reuneixen a la Tarraco Arena Plaça les dotze millors colles del país (tot i que falten els Minyons de Terrassa).
Des de l'any 2002, la colla de Gràcia hi participa, primer com a colla convidada, i des de fa uns quants anys, per mèrits propis. Justament aquest any, que les coses no anaven gens bé, hi havia la idea d'anar al concurs del dissabte. Però una bona festa major, amb el 3 de 9 novament descarregat, ens ha permès ser al dia gran. Evidentment, per una colla com la nostra, és per sentir-se orgullosos que un any més, estiguem dins l'elit castellera del diumenge de concurs.
Arribats aquí, el programa era ambiciós, vista la temporada, però no tant veient els darrers assaigs. Dos de 8 amb folre, i els dos castells bàsics de nou, els tres i el quatre. A les 10 del matí, 4 hores després que sonés el despertador, descarregàvem la torre sense problemes. I llavors començava un dels martiris del concurs. Fins passades les dotze, dues hores després del primer castell, no intentàvem el 3 de 9 amb folre. Aquesta desconnexió que et provoca aquesta diada gairebé sempre ens ha marcat negativament, i aquesta vegada no seria menys. Quan es desmuntava el castell perquè no estava bé, ha caigut. Hi ha hagut alguna petita lesió, res greu, però que ha impedit que el programa seguís endavant. De manera que hem renunciat als nou pisos per fer el 4 de 8 i el 3 de 8.
No sabeu lo llarg que s'arriba a fer el concurs quan saps que la teva colla no té res a oferir més enllà de dos castells bàsics que t'envien a la catorzena posició (és a dir, que dues colles de dissabte ens passen al davant). Veure que ets catorzè de dotze colles és un cop moral que provoca una agonia castellera important. Però ja ho sabem, és el concurs. Sabem quin és el pa que s'hi dóna perquè malauradament l'hem tastat moltes vegades, així que toca apatxugar i seguir treballant per poder tornar a alçar els 9 pisos en alguna de les actuacions que queden abans d'acabar la temporada.
És complicat compaginar dues emocions contradictòries. Per una banda, la desil·lusió per la mala sort de la teva colla, però per l'altra, tens la contínua admiració pel què veus a la plaça. Els castells de gamma extra es van succeint, i hi ha defenses de castells a punt de caure que provoquen grans ovacions entre castellers i públic. I finalment, setze anys després, Vilafranca queda segona i torna a guanyar la Vella. Doncs, què voleu que us digui... ja era hora! Per la Vella i perquè estem una mica cansats de l'hegemonia verda. Que sí, que són molt bons, però perdre, de tant e tant no fa mal.
Llàstima que quan t'ho apliques a la teva pròpia colla, no és el mateix. Què hauríem donat per acabar vuitens després de fer els castells programats? Però els castells són així. Amb el cansament i el mal de ronyons de tot el dia dret durant taaaantes hores, ara dic que d'aquí dos anys no m'hi trobaran. Però ja se sap, que d'aquí dos anys, hi
tornarem a ser. I el diumenge, segur, amb les grans.