WESTWORLD

Aprofitant aquests dies de confinament forçós, he iniciat amb la web de seriesencatala.tv el visionat
de dues de les sèries que més em criden l'atenció: Westworld i la molt coneguda per molta gent, Stranger things. Quedaria pendent A handmade's tale, però anem per parts.
Westworld és una sèrie que viu de la idea d'una pel·lícula de l'any 1973 que a Espanya la van traduir amb el nom de "Ánimas de metal". Tot i ser una peli que he vist poques vegades, en tinc un record molt interioritzat. Va ser segurament un dels meus primers contactes amb la ciència ficció i em va impactar molt. La cara d'en Yul Brinner perseguint el protagonista és un clàssic dels meus records. Així que ara que tinc el temps i les possibilitats, vull veure la versió moderna d'aquest clàssic.
La sèrie ens explica com en un futur no molt diferent a l'actual, existeix un parc temàtic que recrea el paisatge i els pobles de l'oest americà. En aquest parc, hi ha robots humanoides que semblen persones normal i corrents. Els visitants del parc, es vesteixen de l'època i passen uns dies allà, vivint aventures de l'oest, amb els bandits, els trets, els saloons i tota la pesca. Ells poden disparar i carregar-se robots (que a l'endemà tornen a estar funcionant), però evidentment, els robots no els poden fer mal. A la pel·lícula, també hi ha representada l'edat mitja i l'antiga Roma, i en ella, els robots comencen a fallar i atacar els humans.
A la sèrie, que només mostra l'oest, es centra més en els personatges, tant els amfitrions (robots), com els hostes (visitants) i els creadors (la gent que treballa per tal que el parc funcioni). S'estableix un creuament de situacions que ara per ara mantenen l'atenció en tot el què està succeint, i el desenvolupament de la història és canviant cada vegada. També hi ha l'apunt filosòfic quan alguns dels robots comencen a pensar per si sols,a recordar coses que ja han viscut i preguntant-se què està passant.
A nivell d'actors, tenim tres puntals; dos de consagrats, l'AnthonyHopkins i l'Ed Harris, i la jove Evan Rachel Wood.
Hi ha 3 temporades. Actualment s'està televisant la tercera. Jo he començat amb la primera i ja informaré d'aquí un temps de la meva valoració. Per ara, tot i algun passatge que encara no m'acaba de quedar clar, que no entenc gaire, he de dir que molt bé.

I FINALMENT... 1.000!!!!!

Diumenge 5 d'abril de 2020.

Des del dimarts 24 d'octubre de 2006 han passat gairebé 13 anys i mig, un total de 4.913 dies (que bonic hauria estat fer-ho coincidir amb el dia 5.000, això no ho havia previst). I en tot aquest temps que ha passat, aquest blog acaba d'arribar a la seva entrada número 1.000!!!

Ostres...mai hauria dit que aquesta data arribaria en la situació en la què ens trobem tots plegats (a tot el món), i particularment en el meu cas, reconfinat (confinat a l'habitació de l'habitatge ja confinat). Però intentaré no pensar en aquest factor i centrar-me en aquesta fita que ja fa temps que estava esperant. A l'entrada 800 preveia que seria la tardor o potser estiu d'aquest any (no anava molt desencaminat). Al final, ha estat pocs dies després de començar la primavera.

Aquestes darreres 100 entrades han trigat 8 mesos i 29 dies en complir-se, mantenint una bona tendència (segons com es miri, clar..)

Com he comentat en altres efemèrides, descomptant alguns períodes llargs de desconnexió, el ritme ha estat força constant. I ara toca celebrar-ho internament i a través d'algunes entrades que faran una mica de memòria del què han representat aquestes 1.000 entrades. El primer que faré, això sí, és canviar el fons del blog, que fa mooooolts anys que és el mateix, i així li fem una cara nova (sense violència). 

Segurament en unes altres circumstàncies, faria aquí una exaltació tremenda, però les coses passen quan passen, així que moltes felicitats a mi mateix i au, endavant amb la celebració del mil·lenni!!!

CONFINATS V

No fa massa temps ens pensàvem que avui seria el primer dia de les vacances escolars de Setmana
Santa. Ahir hauríem lliurat informes, acomiadat dels alumnes i au, deu dies de descans abans d'encarar el tram darrer del curs.
I aquí ens trobem, tancats a casa des de fa tres setmanes, i amb la notícia que segurament l'estat d'alarma ja s'allarga fins el dia 26, i que evidentment, les escoles encara no obriran. Un altre dia dedicaré el "Confinats" a tot el tema escolar com ja vaig fer al capítol 3. Però ara parlarem de sensacions i emocions.
Per exemple, la d'impotència. Impotència perquè no pots fer massa cosa davant de tot el què està passant. Els metges intenten salvar el màxim de vides, i als laboratoris intenten trobar una vacuna que almenys ens vagi bé pel proper hivern. Però ja no es pot fer massa cosa més davant d'aquest fenomen. Llegia: "Tants avenços científics i tan moderns que ens creiem, i a l'hora de la veritat, davant la pandèmia el millor remei continua sent el mateix de sempre: la quarantena."
La sensació de resignació. Ara que estic tancat en una habitació creuant els dits per no haver-me contagiat, creuant els dits per no haver contagiat ningú, creuant els dits resant perquè no passi res de dolent als éssers estimats... i tan sols t'has de resignar a esperar, a deixar passar el temps. Per tant, també parlem de la por.
També comença a haver indignació. És molt sa, però arriba un moment que tots aquests moviments de:
- Ara tal dia farem un ball als balcons.
- Ara ensenyem que bé que estem en els nostres jardins fent esport confinat.
- Ara envieu els dibuixos dels nens a totes les webs, associacions... tothom demana el mateix.
- I el famós "Tot anirà bé" del qual ja vaig despotricar a l'anterior entrada. Per la gent que ha patit mort d'éssers estimats, que tenen familiars malalts, o potser han d'anar als hospitals cada dia a treballar en condicions precàries... aquest lema és poc encertat.
Deia un article: "Deixeu els nens en pau". Doncs als adults una mica també, no?
I enmig de tot aquest merder, qui ho hauria de dir, arribarem a l'entrada 1000 d'aquest blog. El què havia de ser una gran festa es convertirà en un aniversari més aigualit. Mirarem però de, almenys aquí, seguir mantenint flama encesa, per mirar de creure que al final, potser no anirà bé, però que acabi el millor possible.

TOT ANIRÀ...

N'estic ben tip del "Tot anirà bé".
Ni va bé, ni hi anirà.