EL MÓN (J) VIST DES DE DALT

Ahir diumenge 11 de febrer s'esdevení una gesta intrèpida! Durant l'actuació dels Castellerus de la Vila de Gràcia, tres membres de l'anomenat pis d'educació en el lleure van pujar al tronc d'un castell anomenat 5 de 6.

El fet més destacat, però, és el debut en aquests afers de l'Alba, que va pujar de terç en aquesta construcció. Després de molts mesos de constància i patiment "crossaire", li va arribar el moment de pujar sobre les formoses espatlles del Magí, mentre altres persones pujaven sobre seu, sota l'atenta mirada dels seus fans (família, amics i la plaça sencera).

I carai! El 5 segueix sense caure. Sense oblidar-me del cap de gralles com a 4t element monjovià en actiu al castell (unes altres paraules mereixen el seu pentinat), us vull fer adonar que aquesta dèria de l'Alba per pujar sobre la gent, ja li ve de petita. Si no us ho creieu, mireu, mireu... Felicitats, Alba!

Tercera hora

Això és la bomba!

Tantes collonades que s'han arribat a dir i fer (la més recent... "Dóna corda al català), tant govern d'esquerres (amb un partit que se'n diu independentista...), tants atacs constants a la llengua catalana...


I què? Cap problema! A fer una hora més en la "lengua del imperio". Sembla que se n'en fotin. De fet no ho sembla, se n'en foten. I els primers, aquest inútils que estan al govern. Com poden presentar un recurs d'inconstitucionalitat, però a la mateixa hora dir "Tranquils, senyor espanyols, AMOS NOSTRES, igualment ho farem".

Què hem de fer? Hem de seguir acceptant aquesta situació? Seguim acotant el cap i obeint sense protestar? Seguim renegant de la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat?


Ah! És clar! És que els nostres alumnes parlen molt malament l'espanyol. Diuen: "Tanca la puerta" o bé "Parlo muy bien"... I tots diem, "ostres sí, que malament". Però amb l'escola, aquests nens acaben parlant bé l'espanyol, aquestes frases no les diran mai més.

En canvi, què passa amb el català? Ningú es queixa ni es posa les mans al cap quan els nens diuen "bueno, vale, pues, pero..." I quan som gran, ho seguim dient!!! No, això no és important.


Va, tots a fer més espanyol... Tres hores? Fem totes les classes, ja no ve d'aquí...


I tots dient: "ai, aquests espanyols, dolentets!!!!" Quan els primers culpables som els catalans, que acceptem tot el què ens foten sense dir res. Doncs jo, ja n'estic fins els collons! (i això que abans ja ho estava!)

VAIG A SER IMPOPULAR

En aquests móns d'avui en dia, en què el medi ambient està en boca de molta gent... en què hem d'estalviar i no consumir tant... en què el canvi climàtic ens deixarà a tots ben secs tard o d'hora... en què hem d'utilitzar el transport públic i deixar cotxes i motos aparcats... us he de dir que...

NO SUPORTO ELS CICLISTES!!!!

Però què s'han cregut? Que per anar en bici són tots uns ecologistes? Uns enrotllats? Unes bones persones? Doncs NO! Em sembla que no s'han adonat que el carrer no és per a ells sols. Allà els veus, amb les seves bicis, xino-xano... Però les dues coses que més m'emprenyen són:

1- Per què es passen els semàfors en vermell? És que són més que els altres? Que no van en rodes? Que no van per la calçada? Doncs a parar-se com tothom! En tot el 2006 només vaig veure dos ciclistes aturats! Vaig voler abraçar-los i tot!

2- Per què van per la vorera? L'altre dia, davant de Fontana, em van fotre un cop i tot perquè anaven per la vorera. La vorera és per caminar! Ah! I no els diguis res, que et diran que són ecologistes, blablalablablabla... Només falta que em diguin que són ciutadans del món! Clar que això donaria per a un altre escrit...

Us direu... Si no poden anar per la vorera ni per la calçada? Per on van? Bona pregunta... Que vagin caminant, que és més sa!

Tothom té un passat

Diuen que la venjança és un plat que es serveix fred. Doncs fred, allò que se'n diu fred, no en tinc massa.

La qüestió és que no fa massa temps, van aparéixer unes fotografies d'un servidor, quan era més aviat un xixarel·lo. I com que qui avisa no és traïdor, ha arribat el moment tan esperat de girar la truita. Així que podeu gaudir de la visió de l'Anna quan feia 5è, és a dir, amb 10-11 anyets...

Primer de tot podem observar l'Anna amb el seu premi com a mega-pubilla de l'any 1994.

Se la veu tota orgullosa, eh?

A continuació tenim l'Anna en una de les nostres cases preferides (o no), com és Calafell, compartint amb les seves amigues el gust meravellós d'un pastís sucós.

Ja ho veieu, tothom té un passat, no?