DECEPCIÓ VS ESPERANÇA

Quina barreja de sensacions... La situació actual del procés independentista porta a exterioritzar un gran ventall d'emocions i reaccions que van des del blanc més pur al negre més fosc. Passem de moments històrics fenomenals a altres que ens deixen estabornits i amb cara de passerells.
Després de l'aprovació de la declaració de ruptura el passat dilluns, ens trobem encara que no tenim govern oficial. Que difícil que es pot fer defensar aquesta declaració, lluitar-la, mostrar-la al món sense president ni govern que doni la cara. En un moment en què el món ens mira, quina mena de seriositat estem mostrant?
Pe
r una banda em venen unes ganes terribles de fer com feien els figurants que feien de ciutadans al Polònia d'aquesta nit, quan anaven passant davant del Mas i el Baños (actors) i els anaven clavant bufetades a tots dos. Què voleu que us digui? M'hi he sentit ben representat... Personalment se me'n refot qui sigui el president. Ara bé, no es pot negar que en Mas ha estat un protagonista cabdal en aquest procés, i que no pot quedar-se'n pas al marge. Vulguem o no, som on som perquè els grans partits, i en aquest cas, CDC, finalment s'ha apuntat al carro. Fa uns anys, a les manis de les Diades, quan anàvem quatre gats a cridar per la llibertat de Catalunya, recordo que sempre hi havia un moment que es cridava: "Sense València, no hi ha independència!". De ximples ens podrien titllar si no vèiem ja en aquelles Diades, que fins i que no fóssim una majoria no teníem res a pelar, i la majoria venia donada pel canvi convergent, tant si ens agrada com no. Per tant, s'entén la postura de Junts pel sí. I sí, també es pot entendre la postura de les CUP, i malauradament, és fàcil caure en la idea de que la culpa és seva i que ells han de baixar del burro, etc. La veritat, veure com no es posen d'acord em treu de polleguera.
És llavors quan un pensa... de debò s'atreviran? És possible que llencin per la borda el moment històric que vivim? És possible que menyspreïn els milions de persones que han sortit al carrer els últims anys a reclamar la independència? De debò ignoraran el clam del poble? La resposta és que NO, no m'ho puc creure. I apareix l'esperança de que ho aconseguirem. Que es posaran d'acord, no sé com ni qui, ni quan, però que ho faran, perquè ho han de fer i ens ho deuen. Els hem posat en aquell Parlament per a què ho facin.
I ho sento molt, però si la caguen, és per convocar una nova mobilització, sí, una més. Però per tornar-los el menyspreu que estan tenint per nosaltres.
A, va... que no passarà! Ho aconseguirem! O ara o mai!

PD. Per cert, Anna Gabriel... no mengis més xiclets al Parlament. Tampoc cal.