UN ADÉU IMPENSABLE

Va ser un xoc. De cop i volta, mentre fas la ronda a la web de notícies, els ulls s'obren en llegir una frase que em deixa glaçat: Dolores O'Riordan mor al 46 anys. Cada dos per tres llegim morts de personalitats, celebritats, normalment grans, i que et fan deixar anar un "ostres". Però poques vegades m'he sentit tan colpit com aquesta.
No la coneixia personalment, és clar. No deixa de ser una cantant. Però caram... per mi ja sabeu que The Cranberries es trobava en el top five dels meus gustos musicals, més concretament en el número 1. Des de les primeres cançons que els vaig sentir, Zombie i Ode to my family, que em vaig enamorar d'aquell timbre de veu, d'aquells solos que deixava anar en moltes de les seves cançons. Renoi, és que estem parlant de gairebé vint anys sent la banda sonora de la meva vida!
Pocs grups han estat tan escoltats per mi en directe com ells. De fet, si descomptem els catalans, són el grup que més he anat a veure: l'any 1999 la primera vegada, el 2002, el 2007 (quan va venir en solitari), el 2010 a Badalona, el 2012 i finalment, no fa ni dos anys, el 2016. Tots. Hi vaig anar a tots. Cantar amb ells algunes de les seves cançons més mítiques era una sensació increïble. Des de la immortal zombie a totes les altres. És que faria una llista interminable de cançons que he cantat com un boig per tot arreu.
I ara resulta que ja no ho podré fer més. Només la sentiré als cd's, al cotxe, a l'ordinador... Quina pèrdua, la veritat. Per mi ella i el seu grup han estat un referent musical de primer nivell, i com deia, la seva música m'ha acompanyat en molts moments de la meva vida. Per mi la Dolores i les seves rareses ja són immortals. Descansa en pau, i allà on siguis, seguiràs sentint com cantem fort: "In your head, in your head...", o fins i tot "macarrons, macarrons, que bons que són".