MARY POPPINS RETURNS

Des que ho van anunciar ara ja deu fer més d'un any, esperava poder retornar al passat amb la continuació de la mítica Mary Poppins. Sense dubte, és una pel·lícula per a nostàlgics. I és que en un món actual de pel·lícules d'acció continuada i non-stop, aquesta ràfega d'aire fresc que representa aquest film va en contra de la mala entesa modernitat d'avui dia.
No enganyem a ningú, aquesta segona part no pot comparar-se a la primera, per moltes raons. Primer, com deia, pel fet d'estar en una societat visual molt més avançada que llavors; no és el mateix els anys 70 que l'actualitat. La màgia i la sorpresa de l'original estan fora de dubte i la veritat és que poques pel·lícules poden dir com de "canviadores del món" són com aquesta. Així que, si oblidem les comparacions, "El retorn de Mary Poppins" és un kit-kat en el món que vivim, ens trasllada de nou a la màgia i la fantasia que esperes quan vas al cinema i vols desconnectar de tot.
La trama ens porta a retrobar-nos amb la Jane i el Michael Banks, ja grans, i sobretot el segon, amb molts problemes econòmics per tal de tirar endavant la vida amb els seus tres fills i sense la dona que morí un any enrere. L'arribada de la mainadera més famosa del món els porta canvis a la seva vida, com no podia ser d'altra manera. Si oblidem la primera part, veus una peli alegre i il·lusionant en cada escena, però cal dir que han tirat pel més segur, recreant moments de la primera part.
Comencen els espòilers!!!
D'aquesta manera, tenim enlloc dels escuraxemeneies, els fanalers, també amb el seu número musical espectacular. Aquesta vegada, enlloc del tiet excèntric del Bert, que quan reia pujava al sostre, aquí tenim la cosina de la Mary Poppins, que se li gira la casa al revés. Els banquers continuen sent els dolents. També tenim l'escena que combina els personatges amb els dibuixos animats (ben retrobats pingüins). També es perden tornant del banc i són trobats pel nou Bert, en aquest cas es diu Jack el fanaler. Així que tenim moltes escenes que s'inspiren en l'original, Però ens és igual perquè ens ho passem bé de totes maneres.
Ens encanten les aclucades d'ull, amb l'aparició d'en Dick Van Dycke, o com ens assabentem més tard, de l'actriu que feu de Jane a la primera part, tenint una petita aparició, molt breu. O per exemple, de fons se senten en alguns moments les músiques antigues. Realment, s'enllaça molt fàcilment una peli amb l'altra. L'Emily Blunt no és la Julie Andrews, però se'n surt prou bé, amb un toc encara més pervers en alguns moments. També tenim l'almirall i el seu canó, puntual (o no) com un rellotge.
Malauradament, no l'he vist en versió original, això la faria molt millor. Però esperem a tenir la banda sonora per gaudir de les cançons, que segur que no arribaran a ser clàssics del cinema, però que estan força bé (i algunes d'elles molt bé). Perfecta per somniar!