GENE WILDER

Aquesta setmana ha mort Gene Wilder, un actor còmic que ens ha deixat algunes de les escenes humorístiques més brillants de la història del cinema. No ha estat un actor molt reconegut a nivell general, però això és molt típic dels homes i dones que es dediquen a l'humor en el cinema. Si no, penseu quantes pel·lícules d'aquest gènere han guanyat els premis més importants o quants actors/actrius, guionistes s'han fet amb algun guardó especial. Segur que n'hi ha, però comparats amb els drames o altres gèneres, la proporció deu ser de 1000 a 1.
Normalment en aquest blog comento notícies com aquestes, però és que el Jove Frankenstein és una joia del cinema; té tant grans moments, tantes frases que han passat a la història del setè art... No es poden oblidar altres papers d'aquest actor, com el Willy Wonka pre-Johnny Deep, en la primera versió que es va fer de Charlie i la fàbrica de xocolata. Molt més modesta, més "destroyer" i poca-solta és la de "No em cridis que no et veig" amb en Richard Pryor; tot i ser "txabacana", té gags molt bons.
Repassem doncs, una nit d'aquestes, les aventures d'en Frederick Fronkonstin.

PORT AVENTURA

Feia força anys que no anava a Port Aventura, tot i que és una sortida que per X motius he anat realitzant des de que es va obrir, amb tot tips d'acompanyants. L'última vegada data de fa 9 anys, el 2007, amb els monitors de Món Jove. Aquest agost amb el MEC. Per tant, ja s'intueix un canvi brutal entre el tipus d'atraccions d'aquestes dues visites.
De la del 2007 recordo dues coses: les fotos que ens vam fer a l'oest, que van donar lloc a un acudit sobre l'antiguitat de Món Jove i sobretot, la caiguda lliure de l'Hurakan Condor. Em sembla que un tros de mi es va quedar allà.
Aquest estiu, l'atracció més forta va ser el Tomahawk, la muntanya russa "junior" per als que no poden pujar encara a l'Stampida. Així, Dragon Khan, Furius Baco i el nou Shambala van ser vistos però no viscuts. Tampoc m'és imprescindible, no dic ni que sí ni que no; ja ho veurem si hi tornem algun dia. Sí que vam xalar amb el Tutuki (no hi pugeu al vespre abans de marxar), els "tronquitos" i els "ràpids", i el "Templo del fuego". I és justament a partir d'aquesta última atracció-espectacle que em veig provocat per fer la denúncia corresponent i motivat per a fer aquesta entrada.
Tots els espectacles, tots, i la majoria de personal que t'atén, són en llengua castellana. Port Aventura és un reclam turístic de primera magnitud, i tant pels turistes estrangers com pels espanyols, la llengua oficial del parc és el castellà. Evidentment, em fa ràbia, llàstima, indignació, blablabla... e de sempre. Ai, no, espereu... que aquí "ens hem de partir la cara per parlar en castellà", no me'n recordava...
Dubte en cas d'independència: què passarà? Podrem normalitzar el nostre parc d'atraccions més famós? Podrem passejar-hi sentint la nostra llengua? Si és així, segur que hi torno!!!

LA QUINTA OLA

Sempre diuen que els tràilers de les pel·lícules t'ensenyen el millor per tal de despertar-te el cuquet i fer-te anar al cinema a veure-la. Després, o bé és una peli molt bona o et quedes amb cara de tonto.
En el cas que ens ocupa, "La quinta ola", estic molt content de no haver-me gastat un duro per veure-la en pantalla gran. És un film distret, per passar l'estona, amb la ja clàssica trama d'invasió extraterrestre amb afegitons de catàstrofes. Es tracta també, de la versió en cinema d'una novel·la, de la qual aquesta és al primera part d'una trilogia (potser sí que estan de moda les trilogies, no?). I la veritat és que si la pel·lícula és fidel al llibre, senyal que tampoc me l'he de llegir.
És una llàstima, perquè la idea és bona. Plantejar la invasió en cinc fases (anulació dels serveis tecnològics de tot tipus - desastre  natural - infecció - arribada - no direm la cinquena) és bona idea, però s'ho ventilen en 10 minuts, fent que la història sigui una aventura previsible, poc consistent, amb dosi de noia-troba-noi... i que la converteixen en un film normal (la gran majoria de crítics parlen de nefasta).
Al meu parer, si les 4 onades primeres les desenvolupessin, sent elles les protagonistes, farien més interessant la història, veient com la humanitat s'enfronta a cada un dels problemes a mesura que van arribant.  Seria molt més interessant que no pas convertir-se en una pel·lícula més de ciència ficció que no aporta res. La primera escena està molt bé i et crea unes expectatives que es van diluint a mesura que van passant els minuts.
Oportunitat perduda. no sé si versionaran les dues parts que queden pendents. Si ho fan, seguirem esperant que les facin en obert per televisió, a veure si és que la cosa millora. No crec.

MITJA GUERRA

Mig rei, Mig món, i finalment, Mitja guerra és el llibre que tanca la trilogia del Mar Trencat de Joe Abercrombie.
Ha estat sense dubte, la meva lectura reina d'aquest estiu, a qui he dedicat més temps, i amb raó. Han estat uns llibres molt interessants, emocionants i penso que, a mesura que avançaven, més ben escrits. En el cas del darrer llibre, es tanquen les aventures i desventures dels diferents regnes que envolten el mar Trencat. Tota la trama que comença a Mig rei es va desenvolupant per arribar al clímax final que representa Mitja guerra. Lluites, traïcions, màgia... tots els ingredients de la literatura fantàstica. Un dels valors d'aquests llibres és la successiva incorporació de nous personatges a cada una de les novel·les. Així, tot i seguir una mateixa trama, centrada en la venjança del germà Iarvi, en el segon llibre el protagonisme recau en nous personatges, que a la vegada, són secundaris a la tercera part ja que n'apareixen de nous. La veritat és que he trobat a faltar presència de l'Espina Bathu. Això fa que es renovi l'interès contínuament en cada un dels llibres, ja que tot i que l'argument central és el mateix, el punt de vista canvia a cada llibre. És una característica que m'ha semblat interessant.
També sobre els personatges, la visió que es té d'ells pot canviar d'un llibre a un altre. Persones que en una part et semblen genials, i amb qui t'identifiques per seguir la història, després t'acaben semblant absolutament menyspreables. Fa uns girs en aquest aspecte fantàstics. crec que aquest és el principal atractiu i valor d'aquesta trilogia, una aventura coral en què la descripció del personatge és boníssima.
A les entrades anteriors, sobre les dues primeres parts, em referia a algunes semblances amb "Joc de trons". Llegint aquest darrer lliurament, comentaré la gran diferència, segons el meu parer. I és que la gran majoria de personatges, tant principals com secundaris, arriben al final de la història. Si fos "Joc de trons", molts d'ells anirien morint a mesura que avançaven les pàgines. Personalment, crec que alguna mort inesperada donaria més emoció a la història, i hi afegiria més sorpresa.
Evidentment, no explicaré el final, però no m'ha acabat d'agradar al 100%, potser al 80%. Hi ha alguna cosa que penso que hauria de ser diferent. Però clar, no en sóc pas l'autor... Així que valoració molt i molt bona, uns personatges carismàtics i una història força trepidant. Absolutament recomanable pels lectors d'aquest tipus de literatura.

INTENSIU

Després de tot un 2016 sense aparèixer, durant aquesta festa major he tret la camisa de l'armari i m'he disposat a donar un cop de mà a la colla i viure de nou sensacions castelleres. El cercavila del dia 15, els dos assaigs a plaça, el pilar caminat (que per cert va arribar), la diada de completes (o es diu vigílies?), i és clar, la Diada de Festa Major, aquest any traslladada a dissabte a la tarda.
Aquest canvi d'horari, era intrigant. Sigui qui sigui el motiu veritable, al final va anar bé, per patir menys calor (o la mateixa però sense el sol) i pel dinamisme de l'actuació.
Sobre l'actuació de Vigílies, comentar que va se el meu primer 9 de 7 (que és llarg, redéu!), i el pilar de 6 carregat, que amb molt mala fortuna, va anar a parar sobre la meva closca (entre d'altres), i donar-me un bon cop i una mossegada de llengua. Res complicat de païr.
Abans de comentar la gran actuació de la Diada de dissabte, fer un breu esment dels Castellers de Vilafranca, que ens van regalar el 3 de 8 per sota, descarregant-lo a la plaça on l'any 2000 la Vella de Valls el va carregar. No deu haver-hi moltes places al país que hagin vist aquest castell dues vegades, i menys per dues colles diferents. Quin castellàs... Quins records del nostres aixecats per sota, sobretot de les patacades.
Però aquest ja no el fem. Tenim altres reptes, i aconseguits, com va ser descarregar junts el 3 i el 4 de 9 amb folre per primera vegada aquest any. El 3 havia caigut una setmana enrere en una actuació, i de fet, se'l veu insegur i tendre. Però es va descarregar. I el 4, per ser el primer, molt i olt bé. A la soca es va patir molt menys, i de fet, a totes les posicions. Que bé descarregar aquests dos castells. La colla segueix demostrant que té la capacitat de seguir sent colla de nou, i que no fa passes enrere, sinó que almenys es va igualant any rere any. El salt a la gamma extra és un somni molt bonic que desconec si arribarà o quan arribarà. Sé que es treballa, i que el concurs és molt concurs. Harem de seguir amb atenció els propers assaigs a veure per on van els trets.
Però ara mateix, a gaudir del moment casteller gracienc!

O-G-N-O-T DE NOU

Un dels moments més emblemàtics de la Festa Major de Gràcia és el lliurament de premis als carrers guarnits. Passejar pels diferents móns inventats pels membres de les diferents comissions és un dels al·licients més grans d'aquesta festa, i que segurament sense això, seria una festa major com la de qualsevol altra vila. Però la decoració dels carrers li dóna aquest toc diferencial que fa de la festa major gracienca una festa especial.
No he vist tots els carrers. Quan he baixat a Gràcia, anava directament a un acte concret, i tot i que sí que dedico una estona a la passejada, el temps és insuficient per veure'ls tots.
Per altra banda, el clàssic del premi al carrer Verdi aquest any posava emoció a l'acte dels premis, ja que la sensació era de que no havia de ser entre els primers. Però altres vegades també ho semblava i quedava primer o segon o tercer. Així que si li tocava premi, el tongo (ognot) estava assegurat.
I sí, finalment hi hagué sorpresa, però per Verdi, que van quedar setens. El gran favorit era Progrés, amb una recreació dels decorats de les pel·lícules de Piratas del Caribe absolutament esplèndida. Així que quan els van anomenar com a cinquè premi, la bronca del públic i la indignació dels membres del carrer va ser important.
El primer premi se'l va endur Fraternitat de baix, amb el tema del mar, amb un pescador gegantí a l'entrada del carrer. Sí, una bona entrada, però el vaixell pirata de Progrés era més impressionant. I per dintre, estava bé, però tampoc n'hi havia per tant. Segon i tercer premi, també sobre el mar. Potser el jurat estava format per mariners? no sé.
Els entesos diuen que el més important és sostre i llum, i després ve l'espectacularitat. Doncs no sé... que canviïn les normes, perquè que un carrer et deixi amb la boca oberta, hauria de ser prou important com per ser guanyador. vet aquí, que en les votacions populars, sí han quedat primers.
Pels amics de Travessia de Sant Antoni, quarts, molt bé. I la plaça de la Vila, desens. Suposo que deuen estar contents. Hi havia un carrer de Joc de trons i una altre del Senyor dels anells. Aquests últims (carrer Berga), bon intent però poc realisme; llàstima. A veure què passarà l'any que ve... Però per un any que no guanya Verdi...

MENTES CRIMINALES Y OLÉ

Una sèrie de tv que de vegades miro per passar una estona, és la de Mentes Criminales, una d'aquestes d'equip de l'FBI que persegueix dolents molt dolents. Com és costum darrerament, fan altres sèries que beuen de l'original (com tots els CSI's, Walking dead's...). I d'aquesta n'han fet una versió (amb el Gary Sinise) en què investiguen les morts o desaparicions de ianquis a tot el món. D'aquesta manera, veus crims a Egipte, Mèxic, París... No té el "punch" de la versió original, però ho volen suplir amb l'exotisme del país on té lloc la desgràcia.
No se n'han fet molts capítols, potser uns 12, i clar, amb la de països que hi ha al món, poc pots arribar a imaginar que algun tindria lloc a Spain. Doncs sí, l'últim o penúltim capítol, tenim la desaparició de turistes nord-americans durant les festes de San Fermín a Pamplona. No vaig poder resistir la temptació de mirar-me l'episodi amb uns altres ulls, de manera que la trama era el de menys, perquè des del minut zero que vaig al·lucinar mandonguilles. No us enganyo si us dic que la proliferació de banderes espanyoles durant tot el capítol era infame i desproporcionada. Fins i tot si els fets passessin a un altre lloc de l'estat, posem pel cas, Andalusia, fins i tot allà, la gran quantitat de banderes seria totalment fora de lloc. A tots els balcons, banderoles als carrers, la gent passejant amb la bandera penjada a l'esquena... Era increïble! Després penses que és Pamplona i que no surt cap ikurriña, i clar, els ulls i el cervell es descentren d'una manera bestial. Quina manipulació! I quin poc encert pels guionistes o els que s'encarreguin de situar l'entorn de la història.
Després hi ha el tema dels braus. Realment és una equació que no falla: ESPAÑA = TOROS.
Encara queden dues perles més a comentar. Una, l'apunt que fan al començament, quan creuen que les mots poden estar vinculades als terroristes nacionalistes bascos. I la segona, el protagonisme que té com a important dins la societat, l'església catòlica. Realment, sembla un episodi emmarcat en qualsevol poble on la civilització encara no ha fet acte de presència. Un episodi flipant, desconcertant i per prendre's a broma.

PRIMER TAST DE LA TEMPORADA

Demà comença la lliga, un cop més. Aquesta nova mania de començar-la tant d'hora té dues vessants contradictòries, segons qui s'ho miri. Per l'aficionat, és fantàstic començar ja la competició i a sumar punts per arribar al maig. Per als jugadors, és negatiu, donat com és d'atapeït el calendari en ple agost. En una setmana, els dos partits de la Supercopa i el de lliga... déu n'hi do! Però ja s'ho faran, no? Que per això cobren el què cobren!
Parlant de Supercopa, ha estat ben fàcil proclamar-se campió (no com l'any passat, amb el 4-0 que ens va clavar l'Athletic). El Sevilla, bones intencions però res més. Clar que ells encara havien jugat un partit més, el de la Supercopa d'Europa amb el Madrid (sense comentaris sobre el Ramos dels nassos tornant a marcar al minut 93). Global de 5 a 0 i una copa més.
Durant aquests partits hem pogut veure els 4 nous fitxatges. Tots fan bona pinta. Potser el què ha mostrat menys de tot ha estat el Denis. Els altres, força bé, tant en Digne (veig Alba més suplent que abans per fi), Umtiti (ha juga poc però bé), i André Gomes (correcte). Veurem si finalment arriba algú més o no. Aquestes arribades estan subjectes als dos dilemes actuals: la porteria i la davantera.
Porteria: Sempre he comentat que la situació de Bravo i Ter Setegen no aguantaria més de dos anys. Són porters que necessiten jugar sempre, i sobretot en el cas de l'alemany, fer-ho tan poquet segur que no l'omplia. I bravo, doncs no és cap jovenet. Sembla ser que la lògica farà que el xilè marxi. Cal doncs un altre porter? L'entrenador diu que sí, però segueixo pensant que ha de sr un tipus Pinto, que et faci guanyar la Copa del rei. Però lliga i Champions, per Ter Stegen.
Davantera: Error no vendre Neymar i tenir calaix. Aquest brasiler és bo, però no paga la pena mantenir-lo, perquè tard o d'hora farà com tots els brasilers que han passat pel Barça, viure de renda. No ho han fet, de manera que tenim 3 superdavanters que han de jugar sempre. Pedro ja va marxar. Queda Munir. I volen un davanter per ser el primer suplent del trident. Per Munir és com una punyalada a l'esquena. Evident que si ve un altre, ell farà les maletes, perquè si no, pocs minuts tindrà.
Per tant, a punt de començar, queden alguns retocs per fer, i a competir per les tres competicions altra vegada. Som-
hi!

LLIRIS

No fa massa dies vaig repescar de la prestatgeria aquest cd d'un grup musical que va tocar a mitjans dels anys 90. Flash dance va ser la seva cançó més coneguda, L'àlbum és ple de cançons diguem-ne un pèl estranyes, surrealistes o psicodèliques, però que tenen el seu punch. Tot i la seva curta durada com a grup, ja que no en conec més discs, en aquell moment recordo que van causar un cert impacte. Tot i això no recordo res més que aquest vídeoclip que passaven en els programes musicals del moment (a tv3, és clar). No en vaig veure mai cap concert ni actuació especial, tot i que es veu que van actuar pel BAM de la Mercè.
Malauradament, desconec els motius de la seva desaparició, però tinc la sort de tenir el cd i poder de tant en tant repassar aquestes cançons que tenen un toc molt diferent del què és habitual.

ELS MILLORS RELATS DE ROALD DAHL

Circulant per una llibreria vaig ensopegar amb aquest llibre, "Els millors relats de Roald Dahl", i clar, no vaig poder evitar de caure en la temptació de llegir-me'l, fan com en sóc, a més de l'any Dahl que hem passat a l'escola per diferents motius. Un d'aquests motius és també el què ha portat a fer aquesta publicació, els 100 anys del seu naixement.
En aquest llibre han fet una selecció d'alguns dels seus contes, en aquest cas destinats a un públic més adult. Per als que ja tenim una edat, sabrem reconèixer en alguns d'aquests relats algunes de les històries que es veien en un programa de televisió de fa uns anys, conegut a Catalunya amb el nom de "Històries imprevistes". En Roald Dahl era el guionista i presentador, donada la seva gràcia en escriure contes en què mai sabies què podia passar, on la imaginació el podia portar a fer uns finals sorprenents.
Un dels episodis mítics d'aquella sèrie, i que trobem en el llibre és el de l'aposta, on un personatge es juga el seu cotxe luxós si l'altre participant de l'aposta és capaç d'encendre 10 vegades seguides el seu encenedor a la primera. La qüestió és que si no ho aconsegueix, es queda sense cotxe i sense dit, que és el què vol el senyor estrany. El millor, que no explicaré, és clar, és el final.
Doncs com aquesta, moltes altres històries estan recollides en aquest llibre, que és entretingut, és novel·la d'estiu clarament, i que al ser contes independents, no requereix tampoc massa fidelització, i pots anar llegint amb calma.

UNS ALTRES MINYONS

Aquest estiu el retorn a Palamós ha anat acompanyat d'un esdeveniment casteller. Les comarques de Girona no són zona tradicional i ara mateix tampoc han patit una gran explosió castellera com a altres comarques. Salt i Figueres són les més destacades, i després ja arriben les de nova creació, a Santa Cristina d'Aro i Castelló d'Empúries.
Justament els Minyons de santa Cristina participaven a les festes del barri (vila) de Sant Joan de Palamós. I vaig pensar d'anar a fer-hi un cop d'ull. Colla de sis, actuació sense colles convidades i en ple agost, ja imaginava que hi hauria castells bàsics, algun cinc net, però ja em semblava bé. Tot i això hi havia molt poques camises, i van centrar l'exhibició en una masterclass per al públic, cosa que s'entén, donat que els cal créixer com a colla, i cal donar-se a conèixer per les diferents localitats al voltant de santa Cristina. El cap de colla anava explicant amb molta gràcia tot el misteri que envolta el fet casteller, mentre els membres de la colla anaven fent diferents estructures per tal que la gent ho veiés.
Un pilar de 4 a l'inici i un altre al final, on es demanà la col·laboració del públic, van ser les dues construccions exhibides. Em va recordar molt els inicis de la nostra colla, quan havíem de multiplicar els tallers i actuacions com aquesta per tal de donar-nos a conèixer i aconseguir més castellers. Sobretot una actuació que vam fer a un càmping a L'Escala. Mare de Déu, va ser de tant novatos allò... però almenys ens donava rodatge i eren activitats que feien colla, que en aquells inicis tan durs eren imprescindibles. La diferència amb els Minyon
s de Sanat Cristina, és que en aquells primers anys de la colla, la mitjana d'edat era de 20 anys, mentre que ells ja tenen una base sòlida amb gent més gran. Molta sort Minyons (de Santa Cristina)!

LA NIT I EL DIA

Amb les vacances vas a dormir més tard, i això em permet posar al dia d'algunes pel·lícules d'aquelles que no veus quan les fan, i esperes a seure en un sofà per fer-ho. Parlaré breument de 4, que han estat com la nit i el dia. Dues que no alen res de res (gràcies per no fer-me gastar ni un euro en elles) i dues que estan força més bé (sense ser res de l'altre món, però al costat d'aquelles dues...)

Anem per les bones:

- VALOR DE LEY: els germans Coen van fer una nova versió del clàssic de 1969, amb un John Wayne espectacular. De tant en tant, Hollywood fa algun western modern, i alguns han anat molt bé (com el Sense perdó d'en Clint Eastwood). Sense voler ser millor que l'original, cal dir que és una bona pel·lícula, ben feta, ben interpretada, i que et manté atent a l'evolució de la trama. Tot està calculat al mil·límetre: entorn, música... Molt bé.

- MISSION IMPOSSIBLE: ROGUE NATION: A veure, de debò poso la quarta pel·lícula de la saga com a bona? Doncs sí, si ten en compte el què vas a veure: acció i més acció. Però en el ca d'aquestes pel·lícules, és acció ben feta, ben pensada, amb girs enginyosos, i tot i que ja no dóna massa per més, l'estona de veure-la ha estat molt entretinguda. Així que la posem al sac de pel·lícules distretes, malgrat en Tom Cruise.

I quines tenim a l'alra banda? Aquelles pel·lícules que no cal gastar temps en veure-les?

- CUATRO FANTÁSTICOS: fa molt poc es va fer la versió cinematogràfica d'aquest còmic, i se'n van sortir molt bé (a l'estil de X-men). No eren molt profundes, però eren divertides. En van fer dues parts. Segurament, el sou dels protagonistes va pujar tant (per altes actuacions, clar), que era econòmicament impossible ajuntar-los per a una tercera part. Solució? Tornem a començar de nou. I ha sortit un film per oblidar, personatges sense gens de carisma (com sí tenien els anteriors), guió pobre... res, un xurro! Quina llàstima! I espero que no en facin més.

- MONSTRUOS UNIVERSITY: Si aquestes pel·lícules s'haguessin fet amb persones, segurament els dos protagonistes no haurien acceptat formar part d'aquesta seqüela, perquè realment té un guió horrorós. Sorprèn molt que els guionistes hagin fet aquest xurro, tenint en compte totes les creacions que han fet fins ara. No sé si ho van encarregar a algun guionista novell o què ha passat, si només ho han fet per diners, o què. Pot ser que als USA tingués èxit perquè recrea la vida de les universitats ianquis, i per això aquí no fa cap gràcia. Francament, una decepció, és per oblidar. El mateix, espero que no en facin més.

POCA FEINA

Doncs sí, poca feina dec tenir si aquesta és l'entrada número 100 de l'any. Fins ara, aquest número era el rècord absolut d'entrades, aconseguit l'any 2013, és a dir, que n'havia fet 100 en un any. ara, ens trobem a principis d'agost i ja hem arribat a aquesta xifra. En només set mesos, el què vol dir una mica més de mig any.
És alguna cosa premeditada? Doncs no, és clar que o, així que no crec que vulgui dir que acabarem l'any amb gairebé 200 entrades. Ho dubto molt.
Llavors, què ha passat? Res en concret. al no ser premeditat, anava fent i sí que veia que hi havia molta producció, però res més.
Per tant, poca feina, no? Doncs tampoc. La veritat és que no hi ha hagut menor intensitat en les hores laborals ni extra laborals. Però així han estat les coses. Clar que, amb articles tan "xorres" com aquest, no m'estranya que en faci tants! Quina profunditat!!!

OLOR A FLORIT

Sense cap mena de dubte, era jo qui en tenia més ganes. Recordo que visitar el Museu de cera quan era nen, era un dels esdeveniments més emocionants que vivia. M'encantava. Volia anar-hi una vegada i una altra. Passejar enmig d'aquelles figures, reconèixer algunes, altres no, emocionar-me quan entrava dins el "submarí"... sempre tindré aquestes visites com un dels fets de la meva infància que recordo amb més força.
Per tot això, creia que havia arribat el moment de tronar-hi, aquest cop amb el MEC, a veure si li suggeria les mateixes emocions. REDIANTRE! Quina mania que tenim de què als fills els agradi el mateix que ens va agradar a nosaltres... Bé, tampoc és això. No li ha agradat, doncs no passa res, no hi tornarem si no ho demana, no és pas cap trauma. Però calia anar-hi per saber-ho, no?
Però el motiu que m'ha portat a escriure sobre el Museu de cera no és pas aquest nostàlgic. El motiu és un altre. I és que... quan devia fer que no hi anava? 30 anys? Tres amunt o tres avall, però una bona porrada d'anys, això està clar. Ara ja es pot entendre el títol d'aquesta entrada, no? És que l'he vist igual! Potser podria haver una desena de figures que no hi eren, però és que està tot igual, com si no hagués passat el temps. Les mateixes figures, els mateixos espais, els mateixos elements decoratius... tot, tot i tot està com trenta anys enrere. És com si no hagués passat el temps. I cal dir-ho, m'ha sorprès una mica, o directament, m'ha decebut enormement. Té un aire antiquat mot gran. Li dóna us aspecte retro interessant, però la veritat és que fa una mica de pena veure com res s'ha mogut de lloc, ni han modernitzat les sales, o el què vulguin!
No cal que facin com als súpers, que en alguns, cada setmana et canvien les coses de lloc perquè donis voltes per tots els passadissos i així compris de més. Però home... modernitzar-lo una mica, tampoc estaria malament. Ep, que segurament costa molts diners. Però és que han passat 3 dècades! Algun canvi, si us plau!!!
i és més, el què dóna encara aires de l'època de la Maria Castanya, és que la visita comença amb les figures de dos Papes de Roma (quin començament), després et trobes amb dictadors militars (hi han de ser, però es podria fer una perfomance antifeixista), la part dels bailaores, Quijotes, i el pitjor de tot, dels toreros, amb el Manolete morint-se a la llitera, i les fotos de les enganxades dels braus per la paret.
Res, que una decepció absoluta. Així que si el MEC no vol tornar, cap problema. Recordem-lo com era els anys 80. O sigui, com ara.