Havia sentit a parlar d'aquesta etapa, i fins i tot feia gràcia quan en veies exemples per la tv, o t'explicaven anècdotes. Però d'això a viure-ho, hi ha tot un món.
A continuació un escrit d'un blog que resumeix molt millor que les meves paraules tot aquest neguit:
La història podria començar amb qualsevol tema.
Qualsevol, de veritat. Vinga va, posem-ne un com exemple. Ona, Estel! És hora
de recollir les joguines. I per què, mama? Perquè hem d’anar a sopar. I per
què, mama? Perquè ja és tard i segur que teniu gana. I per què, mama?Perquè la
panxa ja et fa sorollets, que l’escolto. I per què, mama? Perquè la panxa vol
menjar. I per què, mama?
(Indicacions: aquí ja començo a accelerar el
ritme en les respostes i el to ja comença a no ser el mateix)
Perquè aviat arribarà el papa de la feina i
també voldrà sopar. I per què, mama? Per què què, noies? Per què el papa ve de
treballar? Perquè hem d’anar a treballar... I perquè, mama?
(La gran pregunta! M’agradaria poder
contestar-li que realment no sé la resposta, però hauré de contestar alguna
cosa tipus “per tenir diners per pagar el menjar, l’escola, el pis”...)
Va, noies, recollim que el papa ja està a punt
d’arribar amb l’autobús. I per què amb l’autobús, mama? Perquè no ha agafat el
cotxe. I per què... PROU!
L’etapa ‘I per què, mama?’ és dura... però al
mateix temps deixa diàlegs absolutament divertits. El petits han descobert el
‘per què’ i així comencen bona part de les seves frases. El col·loquen a tot
arreu. Crec que en realitat és una prova de l’Ironman o alguna cosa similar. Ells
pregunten i pregunten i proven d’arribar al límit de la nostra paciència. I els
pares posem a prova la nostra inventiva. No em direu que no heu acabat donant
respostes surrealistes i tenint uns diàlegs apoteòsics gràcies als per quès-
perquès. Teniu molta paciència? Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada