EL DIMONI ES DIU INTERNET?

No fa massa anys, els educadors havíem de fer mans i mànigues per a racionalitzar l'ús que en feien els nens i nenes de la televisió. Un clàssic de frase era i segueix sent que els nens poden mirar la tele, però acompanyats d'un adult que els va orientant sobre allò que veuen.
Ara però, que els nens mirin la tele sols ja és un fenomen secundari (però encara perillosíssim) davant l'ús que en fan de les tecnologies gràcies a internet.
En menys d'una setmana, aquest tema ha aparegut en els mitjans de comunicació per dues bandes. Primer, per la manera que va aconseguir una directora d'institut d'afrontar un problema d'assetjament per internet. Uns menors van crear una pàgina web on despotricaven sense parar de tothom. La directora els ha denunciat al mateix moment que els feia visionar a tots el vídeo de la noia canadenca que es va suïcidar després de ser assetjada. La notícia sencera, es pot llegir aquí. Diu la directora: "Hi ha gent que pensa que el què passa fora de l'escola, l'escola no s'hi ha de ficar; jo crec que sí, perquè a la llarga ens acaba afectant." Què gran! Què clar que ho té! I com puntualitza dient que culpables també són els que feien els comentaris anònims que feien mal a la gent. Aquests que van fer això a l'ESO, a Primària segur que ja eren dèspotes amb els companys. Aix... la prevenció, aquella gran desconeguda...

Com a segon exemple, un article a l'Ara sobre quan han d'entrar els nens en el món de les tecnologies (em menjo l'adjectiu "noves"). El què m'esgarrifa de l'article és l'aparició d'uns pares que donen carta blanca al seu fill, que li regalaran un smartphone als 9 anys, que tindrà televisió a l'habitació. Són aquest perfil de pares "guais", que no volen prohibir res, que creuen que el nen ha de créixer amb tota llibertat, neohippies que confonen l'educació grisa de temps llunyans amb la vida de colors que se'ls ha ficat al seu cervell. Renoi... no saben quin mal li estan fent al seu fill i als seus companys... Algú els hauria de dir que els nens no són adults en minatura, que necessiten dels nostres models per a créixer i madurar, que necessiten els nostres consells per a diferenciar el bé del mal. Deixar-los a mercè del món virtual és una errada que a la llarga ens sortirà molt cara. Avui en dia, i només cal veure l'exemple de l'institut de Llançà, ja s'està pagant.