ADÉU

Tan sols he pogut seure al teu costat dues vegades. Una trobada a distància quan eres a l'hospital i un parell de contacte més a través de l'skype. No res. Gairebé insignificant. Però en tot aquest any que he sabut que formaves part de la meva vida com a mestre i persona, t'has apropiat del meu cor i has estat dia a dia present en el meu pensament.
M'has ensenyat molt. Ja ho diuen que en una relació mestre-alumne aprenem els dos. En el teu cas, en què no es pot dir tampoc que hagis estat alumne meu, és ben cert. M'has ensenyat el que és lluitar per viure, per poder riure i poder estar amb els teus amics. Els teus companys, amb qui sí he pogut conviure al llarg del curs també m'han mostrat l'amor que tenien per tu, com hi pensaven, com sabien que no hi eren tots, que faltaves tu. Quin do més especial el teu, que feia que tants nens i nenes estiguessin pendents del què et passava...
A la meva motxilla quedarà el dubte de si havia fet prou. Si quan havia estat possible, ens havíem mogut el suficient o podríem haver fet més. Innat en la meva personalitat, sempre la resposta serà que alguna cosa més podria haver fet, i més ara, sabent que ja no t'ho podrem mostrar. Cada llàgrima vessada per tu de part de tots els que t'estimen s'hauria de convertir en un somriure al recordar les grans vivències viscudes amb tu. Els teus pares i la teva germana han estat un exemple d'amor impressionant, igual que el de tots els que t'han rodejat en aquests nou anys de vida, d'injusta vida.
Aquest curs que començarà no serà com els altres. El buit que hi havia a la classe abans no serà el mateix que hi haurà a partir d'ara. Ens prepararem i seguiràs present entre nosaltres en tot allò que farem, i siguis on siguis, sigues el nostre àngel de la guarda particular.
Un petó molt fort.