MAREMAR

Maremar és el nom de l'última producció de Dagoll Dagom, que s'estarà uns mesos al Poliorama.
Adapten per primera vegada un text de Shakespeare, "Pèricles, rei de Tir", mostrant un paral·lelisme entre les seves desventures i les que pateixen els milers de refugiats que es juguen la vida creuant el Mediterrani. Una altra de les novetats és que els actors canten a capel·la, acompanyats alguna vegada per la percussió d'una caixa i algun altre tambor. I el darrer apunt a tenir en compte és que les cançons só totes d'en LLuís Llach, que per la temàtica  o sonoritat han anat encaixant el el muntatge com peces d'un trencaclosques.
El resultat és molt potent. Potentíssim. El primer que impressiona és la força de les veus del grup d'actors i actrius. Com amb només les seves veus omplen l'escenari i tot el teatre, i quan fan algun silenci sobtat, la força d'aquest silenci és encara més gran que el so. Encara que alguna de les cançons d'en Llach no les coneguis, de seguida t'arriba la seva força dins la història que et presenten.
No sé si és més gran encara o com a mínim, està a la mateixa alçada, la coreografia. Quantes hores i hores d'assaig deuen haver utilitzat per tal de sincronitzar tots els seus moviment al so de la percussió... Es mouen com un de sol en molts moments, i quan van per lliure, la compenetració i bellesa visual que es crea és molt intensa.
La història, com a shakesperiana, es pot seguir bé, tot i que al principi, la successió molt ràpida dels ets t'embolica una mica i et dóna la sensació d'anar massa de pressa i no entendre res. El text, en la línia del seu autor original, hi ha diàlegs que cal sentir dues vegades per copsar el què s'està dient. Però quan arriba la calma i obre les boques per cantar, tanques els ulls i gaudeixes. Així que tots aquests entrebancs queden en un petit segon pla.
Seria injust destacar cap dels actors, perquè és una obra molt conjunta, però és evident que la Mercè Martínez, però sobretot l'Elena Tarrats (que n'és de jove i que bé que ho fa) estan impecables.
Així doncs, dues hores de gaudi musical molt gran, d'incredulitat davant aquesta perfecció de veus i moviments en una execució perfecta.
Com a anècdota, el dia que hi vam anar, entre el públic hi havia el mateix Lluís Llach, quatre files davant nostre, i va pujar al final a rebre els aplaudiments (molt aplaudiments, molta estona, i drets) amb la resta de la companyia.