QÜESTIÓ DE MORALITAT

He tingut l'oportunitat d'anar tres vegades (TRES!!) a veure jugar el Barça. Un seguit de casualitats, coincidències i favors han fet que gaudeixi del partit contra el Huesca, el Girona i el PSV Eindhoven. En els tres patits hi havia, a pocs metres de mi, el personatge de la fotografia. Quan sortien els jugadors, quan es cantava l'himne i quan es marcava el gol, s'aixecava i ensenyava la seva bandera. El primer dia de tots, mirava a banda i banda esperant que algú li digués alguna cosa. I res. Ignorància absoluta. Cap aficionat li va dir res de res. Ni una paraula, ni un insult, ni un comentari. Si venia buscant brega, no la va trobar. Si volia provocar, no ho va aconseguir. Els altres dos partits ja se l'ha vist més relaxat. I el resultat sempre el mateix. Ni una paraula de desaprovació.
Ara bé, quan arriba el minut 17.14 i es comença a cantar independència i llibertat presos polítics, es posa a xiular i mostrar la seva desaprovació. Vet aquí la diferència entre ells i nosaltres. Nosaltres respectem les seves idees, i no el privem d'expressar-se. Però ell, després de veure com se'l respecta, no accepta els crits que no li agraden i mostra el seu rebuig. És per tant, una qüestió de cultura, d'educació, de respecte. Ells són incapaços d'acceptar que hi hagi persones que no opinin com ells. Es creuen posseïdors de la raó i la veritat i odien qualsevol que els digui que hi ha altres maneres de viure. Són absolutament despectius i intolerants. És així, som dos móns i encara que algú ens vulgui fer creure que cap dels dos és millor, sinó que són diferents, que no ens enganyin, no són iguals. La seva vida de menyspreu està a anys llum de la nostra vida tolerant i respectuosa.
Per cert, i per acabar de corroborar-ho,  a 'últim partit hi hagué un minut de silenci per dos aficionats del Girona morts en accident de cotxe. Ell, el minut el va fer mostrant la seva bandera. A què venia? Res, està clar que al seu cap no hi ha vida intel·ligent. No sap estar al seu lloc, ni ell, ni cap dels milions d'espanyols que dia a dia ens envien el seu odi més visceral.
Un petó
i una abraçada des d'aquí. Però quan siguem independents, llavors sí que obrirem la caixa de les veritats. Fins llavors, paciència, no? Fins quan?