AHSOKA

The mandalorian, Andor, Boba Fett, Obi Wan i ara, Ahsoka. La franquícia d'Star Wars en mans de Disney ja ha parit fins a cinc sèries diferents i iguals entre elles. Ningú discuteix que The mandalorian és la més encertada (i l'única que gaudeix de dues temporades i a punt de la tercera). Les altres quatre estan bé, sí, sobretot si ets fan de les pel·lícules originals. Però és cert que quan en l'imaginari i al preconscient tens una sèrie d'idees, algunes d'aquestes sèries et canvien algunes coses que fan grinyolar tot l'encaix, per molt que siguin personatge ja existents en les sèries animades (Clone Wars...) És la diferència amb el MCU, que està tot dissenyat d'antuvi, o almenys, van estar a temps de redreçar-ho tot abans que es compliqués.

En tot cas, aquesta darrera sèrie, Ahsoka, no és la pitjor de les altres quatre, però tampoc podem negar que no aporta grans dosis d'il·lusió. Un cop més el més carismàtic (entre cometes) és la participació d'en Hayden Christensen interpretant l'Anakyn Skywalker, que s'han empescat per posar-lo com a mentor de la jove padawan Ahsoka. És evident que si no fan aparèixer personatges emblemàtics de les pel·lícules principals, els al·licients per veure aquestes sèries seria molt menor. També apareix en C3PO i Mon Mothma (personatge secundari però que va fent les seves aparicions).

Ahsoka és doncs, una jedi que va fent la seva feina intentant acabar amb qualsevol signe de l'antic imperi en els nous dies de la república. Això és el què em referia al primer paràgraf. Si en Luke (i la Leia) eren els últims jedis, clar, ara per fer aquetes sèries, en surten de sota les pedres, com a supervivents de la ràtzia que l'emperador efectua a l'inici de seu imperi. Total, que l'Ahsoka i els seus amics segueixen la pista del retorn del Gran Almirall Thrawn, un clàssic dels dolents a les novel·les de la saga que s'han anat publicant (molt abans del rodatge dels capítols 1, 2 i 3). De fet, quan es parlava dels capítols 7, 8 i 9, els fans reclamaven que fossin sobre el què ja estava escrit (Thrawn inclòs) enlloc d'empescar-se coses noves. Evidentment, no els van fer cas.

Com deia, no és la pitjor sèrie. És distreta, té coses interessants, però poca cosa més. De fet, sembla molt una sèrie per posar la dona al capdavant d'absolutament tot (dels 4 dolents, dos homes i dues dones), dels 4 bons (tres dones i un home). La majoria dels duels tenen lloc entre dues dones. En Thrawn, per cert, tot i ser un dolent molt dolent, el seu paper a la sèrie (apareix només als capítols finals) es redueix a passejar amunt i avall i donar unes quantes ordres, però en cap cas se'l veu com un dolent poderós. Doncs res. És evident que el final de la temporada dona peu a una continuació. Veurem si s'animen o no, i si finalment fan encaixar totes les peces del trencaclosques, per molt que ara semblin parts independents, encara que vagin apareixent en sèries d'altri (Boba Fett i la pròpia Ahsoka apareixen a The mandalorian).

VISTES EN DIRECTE

Després d'un estiu mogut pel futbol femení, la competició casolana va prenent forma mentre encara s'estan decidint els grups d'aquesta Champions adulterada. L'estiu mogut pel mundial disputat a l'agost i evidentment, tot l'enrenou que han tingut les noies que formaven el combinat ecspanyol. 

Així, amb poca preparació, començava la lliga, i l'equip va guanyar el primer partit sense pena ni glòria. Després de l'aturada de seleccions amb el conseqüent enrenou altra vegada en boca de tothom, la lliga ha tornat, i en vuit dies s'han disputat tres partits, els dos que tocaven i el pendent de la primera jornada per la vaga. La sort ha fet que els dos partits de casa els hagi pogut viure al Johan, on no hi anava des de feia ja moooolt temps. Podia veure in situ el què m'havia semblat per la televisió en els dos partits jugats a fora: que falta frescor, automatismes, i que tot costa molt.

Doncs després dels dos partits (València 6-0 i Reial Societat 3-0), puc dir que la imatge de l'equip és millor (i més contra les basques que no pas contra les valencianes). S'ha recuperat gol, tot i que dos de les dianes txés van ser en pròpia porta. Però almenys es veuen més intencions d'anar a jugar bé i mirar de fer-ho com saben que no pas als dos primers partits. Ara bé, se les veu una mica cansades, com si estiguessin ja al mes d'abril, confirmant el fet que han viscut un estiu de poc descans i amb un mal rotllo a la selecció ecspanyola que les ha afectat en el rendiment del seu joc ara en aquest inici. Manquen automatismes, no s'acaben de torbar del tot... però la superioritat segueix sent claríssima i els partits es guanyen. El pitjor enemic de l'equip són les pròpies jugadores. Cal que juguin tots els partits amb humilitat i amb mentalitat d'anar a per totes sigui qui sigui el rival.

Pel què fa a les rotacions, un dels temes que més em preocupen de la gestió del Jonatan, una mica de tot. Tenint en compte només l'equip titular, a la porteria, de 4 partits, dos per la Sandra i dos per la Cata. Pobra Gemma, aquest any ho té fotut. A la defensa, cap ha jugat els quatre: Bronze, Mapi, Irene i Ona n'han fet tres, i han entrat Marta (2), Jana i Brugts fent de lateral esquerra. Al mig, Patri, ha fet pòquer, mentre Aitana i Pina han fet tres, Engen dos i la Vicki un. A la davantera, l'Alèxia ha fet tres partits de killer i l'altre ha estat per la Bruna; la Mariona ha entrat dos cops i la Brugts un altre, mentre que a la dreta, Graham també ha fet pòquer.

Així, només dues jugadores els han fet tots quatre. Tot i haver alguna rotació, les poques que hi ha hagut ja en són més de les què m'esperava, tot sigui dit. Ha jugat algun minut la Keira, sortint de la lesió, l'Oshoala i la Lucia. Es mantenen sense jugar, a part de la Gemma i les lesionades Frido i Salma, la Dragoni, que encara no l'hem vist ni un minut. Estrany.

ONLY MURDERS IN THE BUILDING (x3)

La tercera temporada de Només assassinats a l'edifici va començar amb el final de la segona. Aquesta acabava amb un nou personatge, que interpreta en Paul Rudd, caient mort el dia de l'estrena de la nova obra que dirigeix el personatge que interpreta en Martin Short.

Però al primer episodi, de seguida es posa en dubte el títol de la sèrie, ja que no mor a l'edifici en qüestió, així que en un interessant canvi de guió, l'actor apareix recuperat (després sabrem que havia estat enverinat) però no dura massa més, ja que el llencen pel forat de l'ascensor. Ja tenim nova trama en aquesta sèrie de comèdia i intriga que combina l'ambient sa d'una sèrie de crim gens fosca, amb la comèdia que aporten els seus personatges principals. Cal dir que potser en aquesta temporada se'ls veu més histriònics que mai, i de vegades grinyolen les ganyotes d'en Martin o la histèria d'en Short (no ajuda gens la veu d'en Joan Pera en aquest personatge ; per molt que de jove encaixés, en aquesta sèrie gens).

Els flashbacks ens permeten gaudir d'en Paul Rudd, però la pantalla es queda petita quan apareix un nou personatge, que interpreta una actriu de l'obra de teatre. Ni més ni menys que la Meryl Streep. És que és tan bona, que fins i tot el seu paper secundari eclipsa a tots els altres. L'obra de teatre es converteix en un musical per tal de salvar-la de la crítica, i les tres cançons que apareixen estan molt ben creades, no són un nyap per sortir del pas, sinó que són dignes cançons de musical. També apareix un actor dels joves "d'antas"", en Mathew Broderick, l'etern noiet convertit en un actor de 60 anys, interpretant-se a si mateix. 

Aquesta sèrie té la virtut d'incloure detalls com aquest que eleven el llistó de qualitat. Amb actors i actrius més o menys desconeguts, no tindria res. Però amb aquesta colla, t'ho passes bé. Cal destacar també la feina de la tercera del grup, la Selena Gómez, que apareix tal com és, inflada degut a la medicació que ha de prendre per la malaltia que pateix. Enlloc d'amagar-se, surt i tira pel dret, trencant el mite del culte al cos. Molt bé per ella.

Així doncs, m'ho he passat força bé amb la sèrie, segurament més que amb la segona temporada, fent valer la bona feina dels creadors i guionistes per no deixar-la llanguir. Finalment, dir que tindrem quarta, ja que al final, té lloc l'assassinat (o intent) d'una altra persona a l'edifici en qüestió.

FA UNA SETMANA...

Algun dia caldrà reflexionar sobre com anem els mestres en aquests inicis de curs absolutament salvatges que ens deixen esgotats, talment com si fóssim ja al tercer trimestre. Mentre això no canviï, seguirem veient etapes més o menys llargues de desconnexió del blog.

Així doncs, fa una setmana es van complir sis anys (sis!) dels fets del primer d'octubre de 2017. Aquest any, coincidia denou en cap de setmana. El dia 30 a les escoles i el dia 1 amb les porres i les urnes. Bé, ja se sap que dates com aquestes tenen ja un record simbòlic i la conseqüent cara de lluç quan veus que sis anys després, els governants que van col·laborar en aquell fet històric ara estan barallant-se i pactant presidents ecspanyols.

Sigui com sigui, els actes que es van organitzar per recordar aquells dies són un clar reflex de com estem com a societat independentista. Que a tots els del carrer ens agrada criticar la desunió dels partits polítics. Que les entitats independentistes s'omplen la boca de demanar unitat. I què fan elles? Doncs tenim CDR's organitzant els seus actes, l'ANC els seus, el CxR per la tarda, Òmnium que no és ni l'ombra del què se n'espera... Les pròpies entitats que tant critiquen la desunió, fent actes per separat. Així, les fotos del dia queden ben deslluïdes. Enlloc d'un macroacte unitari amb milers de persones, en fem tres per tal que no es vegi tan ple. Jugada mestra. Ja poden criticar les polítics, si ells també són incapaços de coordinar-se junts. I l'esquerra independentista jove (la de la mani alternativa de la Diada), aquests només se'ls sent un cop l'any.

Uns diran que no es poden barrejar amb els crema-contenidors, i els altres que no poden anar amb les tietes. L'exemple dels partits ha calat. Com pot ser que no entenguin que les coses només han funcionat bé quan ho hem fet tot junts? Els grans, els petits, els avis amb el lliri, els joves encaputxats, de dretes i esquerres... Tots junts. Després que no vagin donant lliçons d'unitat si des del carrer també som incapaços de dur-la a la pràctica.