"No busquem un somni. Nosaltres som el somni". Aquestes paraules, lògicament recuperades aquest diumenge, les va pronunciar la Muriel Casals al Concert de la Llibertat, celebrat el 2013 al Nou Camp. Avui les hem tornat a llegir, les hem tornat a sentir. I és que la Muriel, després de quinze dies a l'hospital per les ferides causades per un ciclista, ha mort.
No la vaig arribar a conèixer personalment, però des de fa uns anys es va convertir en una persona coneguda, un rostre familiar en el dia a dia independentista. Els seus anys de presidència a Òmnium Cultural, coincidint amb l'acceleració del procés sobiranista, l'han dut a ser un dels puntals de cada una de les fotografies de les grans dates. És indiscutible que aquest procés existeix gràcies a l'esforç de centenars i de milers de persones anònimes; però ningú pot discutir tampoc que dins d'aquest grup de persones anònimes, n'hi ha algunes de les que en coneixem el nom. I la Muriel Casals n'era una.
M'ha sabut greu. Estic trist, per la seva família, pel país, i per ella. De seguida he trobat similitud amb un personatge històric, Moisès. Per a qui desconegui els fets, Moisès (qui vulgui posar-li la cara d'en Chartlon Heston ho pot fer), després d'alliberar el seu poble de l'esclavatge a Egipte, el condueix a través del desert durant 40 anys per tal d'arribar a la terra promesa. Per qüestions de fe, Déu el deixa morir poc abans d'arribar-hi. Doncs com Moisès, la Muriel Casals ha estat guiant Catalunya cap a la seva llibertat. Mai hi havia estat tan a prop. I quan sembla que cada vegada ho tenim més a tocar, ens deixa. És de mal comparar les grans injustícies que hi ha en aquest món amb aquest fet, però al nostre nivell, que injust que és que no pugui veure el seu somni fet realitat després de tant treballar per a aconseguir-ho. Quants i quants moisès hauran d'haver encara fins a la independència? No és un motiu més per tal de tirar pel dret i deixar-se de romanços? Fem-ho. Per nosaltres, pels nostres fills i pel nostre néts. Pels que han mort des del 1714. Per la Muriel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada