IAIA!

A la gran Montserrat Carulla s'acomiada dels escenaris amb una obra teatral feta a mida. Tan a mida que està escrita pel seu fill i la protagonitza al costat del seu nét.
Un noi s'enrotlla amb una xicota i quan la porta a casa seva, es descobreix que viu amb la seva àvia, molt particular, és clar. A partir d'aquí combina els moments de comèdia de sobretaula amb uns estirabots dramàtics, que de vegades et deixen una mica descol·locat, ja que estàs amb un mig somriure a la boca pels diàlegs que sents, i de sobte, el noi té un atac de ràbia que et talla el bon rotllo de cop. S'entén que l'obra vol ser reflex del què és la vida mateixa, però aquests blancs i negres tan explosius et deixen fora de joc, i sense saber si has de reflexionar o seguir somrient amb cara de lluç.
La Montserrat té un paper exprés per a ella, i està perfecta a cada moment que apareix. La seva expressió corporal per representar aquesta àvia, els diàlegs... tot està fet per al gaudi seu i del públic. Els dos nois ho fan força bé per donar-li joc a la gran actriu. És cert que aquestes dues cares que ens ensenya el noi, però la noia tot i tenir un paper més constant, també té una escena que de cop i volta tota ella es descontrola a nivell de moviment i volum de veu.
En resum, una estona amena per distreure's.