45.000

45.000 és el número que la policia belga dóna com a participants a la manifestació independentista del passat dijous a Brusel·les. Els que estàvem allà sabem que érem més. No massa més, però sí que segurament entre 60.000 i 70.000 catalans i catalanes (i alguns amics del país) ens vam trobar a la capital belga per demanar el respecte per Catalunya, el desig de ser respectats i escoltats per la Unió europea, i el clam a favor de l'alliberament dels 4 presos polítics que encara són a les presons espanyoles.
La manifestació va ser molt especial, era diferent de les altres. El fet de ser en un altre país mostrant la nostra dignitat, el llarg viatge que havíem fet molts, i saber que ens acompanyaven els integrants del govern exiliats, feien d'aquesta concentració un moment diferent dels altres. A mesura que ens acostàvem al punt de trobada, veure desenes i desenes d'autocars fent cua per aparcar, més tots els que ja ho estaven, era impressionant. Trobar catalans de groc per tot arreu anant cap al mateix lloc, amb la il·lusió de les primeres manis, omplia el carregador de nou, en uns moments en què a molta gent els comença a baixar el nivell d'esperança.

Després, va arribar el retrobament amb gent que feia temps que no veia, i amb qui havíem quedat per ajudar a dur pancartes. El nostre slògan, clar i català, encara que estigués en anglès, francès i alemany: "Insulten els nostres mestres. A les escoles catalanes eduquem, no adoctrinem. Llibertat!". Un dels dos problemes fou que érem pocs per tantes pancartes, i es va fer una mica pesat dur-la, sobretot quan lluitaves contra un vent infernal que gairebé aconseguia trencar-la. L'altre problema va ser el cul de sac en què ens vam ficar nosaltres i la meitat de manifestants, agafant un camí equivocat. La dificultat per tornar enrere i fer de nou el camí fou suficient per cansar el doble a tots plegats, i impedint arribar fins el final del recorregut, ja que es van fer les tantes.
La manifestació en sí, curiosa. Els crits ressonaven de tant en tant. Era més impactant la imatge que el so. Els dos problemes, sumats al fred, la pluja i al fet que hi havia pocs belgues per aquella zona la van desvirtuar força. Però la imatge de la gentada era el més important d'aquest dia. I més cridaner era quan fora de la manifestació, els catalans omplíem la ciutat amb els nostres colors i càntics. allà sí que ens vam fer notar... Diguem que la mani va servir per a cridar l'atenció de la premsa mundial (aconseguit), i fer el turista va servir per crida l'atenció dels belgues (objectiu també assolit).
Interessant el moment de sortir de la manifestació. La policia no deixava que sortissis del recorregut oficial, a no ser que amaguessis les estelades. Així que ens les vam guardar a la butxaca, i un cop passat el control, ens les tornàvem a posar, tan sols a un metre dels mateixos policies que te les feien treure. El protocol portat a l'exigència més absoluta, però la permissivitat perquè s'adonaven que érem més inofensius que un pèsol a sota de cent matalassos.
Vam passar per sota d'un balcó amb unes banderes espanyoles amb tot de gent que cridava i cantava al so de les cançons del Manolo Escobar. La gent els retornava la salutació amb més sentiment de llàstima que no pas d'odi com segueixen mentint a la premsa espanyola. Més tard vam saber que al costat d'aquell balcó hi havia les càmeres d'Antena 3 disposades a filmar el conflicte. I clar, es van quedar amb un pam de nas. Total, se l'inventaran igual.
Haurà servit d'alguna cosa? almenys a seguir fent-nos visibles, a què hi hagi gent que s'adoni que seguim estant allà, que no ens rendim, i que donarem a parlar. altres persones ens hauran descobert, i segur que alguns es comencen a fer preguntes. Els mandataris europeus? No, aquests seguiran igual. Fins que ho aconseguim, que ens obriran les portes perquè així ho han fet sempre.