360

360 són els minuts que vam poder gaudir per visitar en un plisplas la ciutat de Brusel·les la tarda del 7 de desembre. Ja que havíem fet gairebé vint hores de viatge entre el dia anterior i el mateix 7, bé ens podíem dedicar unes horetes a visitar el centre de la capital belga.
El primer que calia fer era sortir del recorregut de la manifestació. Portàvem cinc hores amb pancarta i sense, i ja era hora d'anar a dinar i fer el turista. Però ai... la policia belga no deixava sortir de la manifestació amb estelades a la vista. Així que ens les traiem, i just passar el control, darrere mateix del policia, ens les tornàvem a posar i ens fèiem tranquil·lament la foto davant l'edifici de la comissió euro`pea.
Llavors tocava anar cap al centre. Optem per fer-ho caminant, i diversos carrers tallats ens fan donar voltes fins arribar a la Grand Place. Clar que... no érem els únics que ho havíem pensat... Les altres desenes de milers de catalans havien tingut la mateixa idea!! Era la invasió de Brusel·les. No sé si amb la mani es van adonar que hi érem, però ja us dic jo que a la tarda van flipar però ben flipat. Era com passejar pel centre en plena campanya de Nadal. Ben apretats, sense poder caminar, parlant català i amb bosses... I és que els pakis de la zona i totes les botiges dels voltants van fer l'agost a les portes de l'hivern. Entre botigues amb rètols en català, d'altres amb articles de color groc, i els dependents que et saludaven amb un "Bon dia", la veritat és que va triomfar! I també perquè els catalans som així de panolis que ens parlen en català a l'estranger i som capaços de comprar la botiga sencera de l'emoció...
Tot estava a petar; els carrers, les places, les botigues, els bars... no es podia fer dues passes seguides. Mirea que és gran la Grand Place, però és que no es veia el terra per enlloc! I no parlem del Manneken Pis! Impossible arribar-hi gairebé! La foto de lluny i amb tres-centes persones pel mig, i surt de seguida que fas nosa al següent... Va ser una mica agobiant i tot. Capítol apart el tema menjar. Els bars petitíssims i foscos, i és clar, a tope. Fins que vam decidir fer un sacrifici, fer una cosa que no havia fet mai, però per Catalunya calia sacrificar-se i ho vam fer: entrar en un Mc Donald's. Increïble... però cert! Xxxxt... No ho digueu a ningú...
La citat en sí, tota imperial, amb uns edificis grans i majestuosos, tipus palau, recordant els temps dels grans imperis, molt bonic, la veritat, i espectacular. Cert és que feia uns gairebé 25 anys que ja hi havia estat, i la recordo igual. El temps no passa per ella. Ha esta agafar les fotos d'aquell viatge i veire les mateixes coses als mateixos llocs. la meva pinta no, aquesta sí que ha canviat, i molt.
Així que entre anar i tornar, intentar passar entre tota la gentada que hi havia, el dinar i les botigues de records, van passar les sis hores i vam tornar cap a Catalunya. Vist i no vist.