1367

Ni més ni menys que 1.367 km separen Barcelona de Brusel·les. A les dotze de la nit del dimarts 5, és a dir, a les 0 hores del dimecres 6 sortíem en autocar cap a Bèlgica. Ens esperaven disset hores de viatge (comptant les parades). Els dies previs, sempre comentava que quan vaig anar a Wembley en van ser 25 i vaig sobreviure, però molt encertadament algú sempre em recordava que tenia 25 anys menys. I renoi si es van notar aquests anys de més... Però no em puc queixar, ja que a l'autocar hi anava gent que em superaven en edat, de fet la majoria de companys de viatge superaven els 50, un grapat els 60 i fins i tot algú els 70!!!!
L'anada sempre és diferent de la tornada, ja que tens la il·lusió d'allà on vas, en canvi, a la tornada, se't barregen les ganes d'arribar amb el cansament acumulat. Sigui com sigui, a l'anada, encara no havíem arribat a Girona que ja havia fet el primer cop de cap. Passat Perpinyà vam fer la primera parada, i així anar fent cada més o menys dues hores i mitja o tres hores. Excepte l'última parada abans d'arribar a Liege, que va ser de 4 hores seguides. Quins aplaudiments quan el conductor va decidir posar fi a la tortura i entrar a una àrea de servei, ja a Luxemburg. És cert que va ser la parada més llarga, d'una hora, i vam aprofitar per dinar.
Del viatge, no hi ha massa a recordar (el mal d'esquena?), però destacaré dues coses: la primera, el típic senyor pesat que no calla, que ho sap tot, opina de tot, ho ha fet tot, ha conegut a tothom... i que volia que tot l'autocar se n'assabentés! Com cridava! Sot que algú el va fer callar i vam poder dormir una estona sense sentir-lo. La segona cosa, l'emoció que teníem cada vegada que ens avançava un cotxe, furgoneta o auto-caravana amb estelades i senyeres!!! I cal tenir en compte que no passaven cinc minuts que no en veiéssim cap. Quina passada... quanta gent movilitzant-se...
El viatge de tornada no va ser pas millor. Poc després de les vuit del vespre, sortíem de Brusel·les i començàvem a tirar cap al país. La primera aturada, a Luxemburg. Com que era d'hora, no vam dormir massa aquella estona. Després sí, però en definitiva, no vaig dormir més de tres hores en tot el trajecte. El cansament, el malestar del seient... tot eren factors que impedien el descans. Sí que hi havia relax i tancament d'ulls, però en cap cas son profund. Hi havia a més, un factor problemàtic important: duia els peus, mitjons i vambes totalment xops. Sort que vaig comprar-me uns mitjons d'aquests afelpats que em vaig posar només pujar a l'autocar. Però clar, quan paràvem, havia de calçar.me de nou amb els mitjons humits i les vambes mullades... I el més problemàtic era que els peus estaven inflats i les vambes no entraven! Cinc minuts per posar-me una d'elles... I així, ara traient, ara posant, vam anar fent el viatge. Finalment arribàvem a Barcelona a les dues passades, després de fer una altra vegada 1.367km... Així doncs, parlem de gairebé 3.000 km en menys de 3 dies! El què s'ha de fer per Catalunya! Tot i que aquest no va ser el sacrifici més gran d'aquells dies, no... El més gran arribarà al proper capítol de les aventures d'aquest pont, a 360.

PD. Té nassos que l'autocar fos Izaro, la mateixa empresa de l'escola...