FOR GOOD

No podia esperar. Tot i que aquesta mateixa setmana ja vaig passar per la pantalla gran, la temptació era massa forta. I la veritat, per animar-me abans de les setmanes d'avaluacions i notes, pensava que seria una bona manera de donar-hi el tret de sortida.

Així, no he deixat passar massa dies per veure Wicked 2, i és que li tenia moltes ganes. Des del dia que vaig veure la primera part, cada vegada que sento Defying gravity o escolto les seves cançons, quan la vaig recuperar en el viatge en avió a Montreal, o quan veig i reveig l'espectacle ofert per les dues protagonistes als òscars d'aquest any.

Un cop vista, em sento satisfet i tranquil, després d'haver gaudit denou d'un espectacle musical i d'interpretació excel·lents. Alguna cosa té aquesta història que m'ha anat acompanyant en diversos moments. I em sap greu dedicar estona a les coses que m'han grinyolat perquè donaran a entendre que no m'ha agradat, i no és cert. He gaudit, i molt, però no tant com a la primera part. Vaig llegir la crítica que en feien al diari ARA, i he de reconèixer que per primera vegada, hi estic força d'acord (que no serveixi de precedent). He llegit una altra crítica després de veure-la, i crec que coincidim bastant aquesta vegada. I en aquesta segona, li passa el mateix que a mi. No parar de dir que és bona, però que no enlluerna com l'anterior.

Es veu que en el musical de Broadway ja passa. El primer acte és molt més potent que e segon, per la trama i també per les cançons. La primera part és molt més alegre, divertida, centrant-se en els protagonistes joves i en "edat escolar post-obligatòria". Tot va encaixant amb una sincronia gairebé perfecta, i els números musicals són brillants. Aquesta segona part és molt més fosca. Estem tota l'estona donant voltes al mateix, els intents de desemmascarar el màgic d'Oz i les maniobres per fer-ho encaixar amb la novel·la i pel·lícula original.

Segur que a mesura que vagi escoltant la BSO, aniré gaudint de la música, però és evident que les cançons són totes més intimistes. La gran majoria, centrades en l'amistat de les dues noies. Tan sols una cançó anima la peli, quan mag, Elphaba i Glinda sembles trobar l'acord. Cançons meravelloses però sense el ganxo de les primeres. I com deia la primera crítica, sembla que l'objectiu d'aquesta segona part sigui només encaixar la primera amb la història original. I tot i que ho acaben fent, no deixa d'estar entrat una mica pel calçador, donant lloc a un atropellament de seqüències per aconseguir aquest encaix. Penso que van massa sac i de manera precipitada. I ho sento per l'espòiler, però el final de tot em sobra. Les coses s'han de deixar com estaven. Una cosa és fer canvis, i un altre és destrossar la idea principal. Ja és prou complicat deconstruir la figura de la bruixa, un dels personatges més malvats en el creixement literari de qualsevol persona, però va, ho acceptem (si fins i tot Lord Vader és de la família, ja...) Però no cal canviar-ho tot. Innovar no vol dir fer-ho millor.

I com deia al principi, no me la vull carregar. M'ha agradat, i ara mateix em posaré a escoltar de nou les seves cançons. I encara que l'Ariana no guanyi cap premi, segueix fent una interpretació esplèndida, sense desmerèixer la Cynthia, evidentment. Un premi ex-aequo?

Un últim apunt- El subtítol "For good", que es veu que es tradueix "per sempre". Jo crec que si volguessin dir "per sempre", haurien posat el clàssic "forever". Jo llegeixo "Wicked for good)", és a dir, "maleïda per bona", i penso que té molt sentit en aquesta pel·lícula, ja que és el què han estat intentant fer-nos veure. I ja que dic això, els subtítols, de pena. 

DONA ASTRONAUTA

El 25 de novembre va donar pas a un nou dia de reivindicació per l'eliminació de la violència contra les dones. A l'escola, li dediquem una bona estona, algunes reflexions, accions per tal de conscienciar els nens i nenes sobre la igualtat de gènere. 

L'activitat realitzada a tercer em confirma el què ja fa temps que penso sobre tot aquest tema. Hem estat molts anys treballant l'empoderament de la dona, i ep, no ens podem adormir. Però actualment, el focus d'interès ha d'estar en un altre punt. M'explico. Les nostres nenes estan força empoderades. De fet, en la nostra activitat, on havien de pensar com serien les vides de dos embrions (un amb nom de nen i l'altre de nena). El grup que feia la vida de la nena la van fer científica i astronauta. Elles (i ells) tenen clar que les noies poden aspirar a qualsevol feina, no hi ha límit. I exemples com aquest, un munt els últims anys. El problema és que quan arriben a l'adolescència, s'obliden de tot i passen a autoconvertir-se en persones destinades a maquillar-se i agradar els nois (generalització, però és així).

El focus però, cal posar-lo en la visió masculina dels nens. Ells segueixen veient-se esportistes, xulos, agressius... algun nen va arribar a dir que el seu "noi" seria un assassí. Mentre elles es veuen capaces de tot, ells estan encara al paleolític. Aquí està el tema, aquest és el punt que cal canviar, ja que els nens estan assumint un rol totalment mascle patriarcal, on no hi ha lloc per les emocions i les cures. La feina està aquí, i no tant en elles. Alguna cosa està passant en els nens, a nivell d'aprenentatge, actitud i metodologia. Està passant davant dels nostres nassos i la gran majoria dels educadors no ho veuen o no ho volen veure. Cal canviar el model d'home, perquè si no, serà difícil optar a cap transformació.

PROVINCIANS

Un regidor espanyol del PSOE de l'Ajuntament de Barcelona (pesats en voler dir-se PSC, com si fossin diferents), deixa anar tota una parrafada criticant que es vulgui "traduir" al català, conceptes ja oficials, fent referència a l'anomenada "Carrera de la mujer" que es va fer fa pocs dies. Diu que esdeveniments com aquest, d'àmbit estatal, no han de traduir-se, i que voler fer-ho, és de provincians.

Em pregunto si es pot ser més imbècil. Bé, la resposta és clara, i tant que sí. Altra vegada l'odi per tot el què sigui la defensa de la nostra llengua, per qualsevol intent de convertir-la en una llengua d'igual categoria que les altres llengües del món. I és que clar, a qui se li acut demanar que una cursa que es fa a Barcelona, amb tants diners de patrocinadors pel mig, s'esforcin en retolar en català, quan "en español nos entendemos todos".

La mare que va parir a tots els que menyspreen i defequen sobre la nostra llengua, embolcallats en la bandera de la raó més sàvia que és la llei del més fort, i fent-te pensar que tu, llengua minoritària, pots desaparèixer, no ets necessària. Però tranquils, podeu desar la vostra ràbia on us càpiga, perquè no passa res... aquest mico seguirà cobrant el què tu no cobres per seguir dient merdes. a més, a algú li importa? Si ens van massacrar, ens han torturat, i no ha passat res, què voleu que passi ara? Fotem pena.

I tot això la mateixa setmana que dos motoristes de Cervera, van anar al seu poble a gaudir del reconeixement dels seus amics i veïns, a celebrar les seves victòries amb els seus. I la gent s'ha posat les mans al cap perquè la festa es va fer... exacte, ho heu endevinat... en castellà. Ja fa temps que se sap que els Márquez són espanyolistes. Sempre posen la bandera d'Ecspanya per davant. Som nosaltres que som uns imbècils de voler aparentar la seva catalanitat. Collons, que també hi ha gent de VOX catalana! Sabeu què passa? Que jo sempre poso Catalunya al davant, i per això, em fan fàstic persones com aquest parell. I qui no ho entengui, doncs res, que digui que soc un provincià. Me la bufa.

THE LONG WALK

Corrien els inicis de l'estiu de 2021 quan vaig llegir La gran caminada, dels primers llibres de l'Stephen King. En ell explica com en un futur distòpic, en un USA manat militarment i en una situació econòmica precària, organitza per a delectar el públic un concurs mortal, on 50 joves (un per estat) han de caminar sense parar (ni baixar dels 5 km/h), fins que només en quedi un caminant. Si algú baixa dels 5km/h, pot rebre fins a tres avisos fins que li foten un tret.

El llibre em va agradar força, tot i que no arribà a entrar al top five d'aquell any (sí que hauria entrat en un hipotètic top 10), així que quan vaig veure que (molts anys després, estrany a Hollywood) en feien la versió en cinema, no tenia dubtes de què l'havia de veure. Un sisè sentit m'alertava de la peli quan, al cap de només una setmana, ja la fan en pocs cinemes i horaris nocturns, amb alguna excepció. Així que no podia perdre temps.

La peli està bé, però no és espectacular. Et manté tens, però tampoc amb una tensió emocionant. Senzillament, està bé, i fa honor a la típica frase de "sempre és millor el llibre". Aquí, no es trenca la norma. Tot i això, cal reconèixer que més que la pel·lícula la trama és extremadament trista. A quin nivell de degradació humana som capaços d'arribar per plantejar-se aquesta competició. Que s'apuntin 50 nois, sabent que 49 estaran morts en pocs dies; la cruesa de les execucions indiscriminades per part dels soldats, i és clar, la perversió de l'espectador, que aplaudeix el concurs, tot i que tan sols apareixen als últims minuts i molt difuminats. En el llibre se'ls hi retreu més la seva actitud, tot i que els joves bé s'han apuntat al circ.

És destacable també el canvi en el final respecte el llibre. No té res a veure. I no sé si trobaré en algun lloc les explicacions del canvi. Tal com està realitzada la peli, trobo innecessari les escenes dels trets quan són de prop i esquitxen que dona gust. En cap moment es veu que la pel·lícula vulgui tirar cap al sadisme de les imatges, al contrari, en el fons, el drama és molt més en les emocions que no pas en el gore. Tampoc sé perquè ho han fet així. Potser així es guanyen el títol de peli de terror, quan no té res a veure.

Dir que la peli és desagradable no és per les imatges sinó per la cruesa de la història, com deia, ens ensenya com pot degradar la humanitat en els moments difícils. La veritat, fa por pensar que no és tan descabellat aquest panorama. La peli en sí, bé. I per cert, irreconeixible en Mark Hamill en el paper del militar que els guia.

Per cert, que després de mesos de sequera cinèfila, en un mes n'estrenin 5 que vulgui veure en pantalla gran, té cordons, la cosa. Una ja la descarto, Zootopia 2 (no em veig al cinema amb tanta criatura); La gran caminada, ja està feta; ara toca Wicked 2, per Nadal la nova d'Avatar, i el dubte està amb la tercera peli del "Ahora no mes ves". Dubto que la vegi per tempos. Justament, el temps dirà.

THE VEIL

The veil és una sèrie que vaig posar-me a la llista de favorites de Disney+ fa molt, però que molt temps. Però altres sèries i altres necessitats la deixaven a l'espera, in eternum. Fins que un dia, finalment, m'hi vaig posar. Em trobo amb una sèrie d'espionatge i terroristes de sis capítols, i que, tot i que l'últim capítol i final em decep una mica, he de dir que he xalat força, l'he trobat molt encertada en entreteniment.

Una espia de l'MI6 anglès, treu d'un camp de refugiats sirians a una dona que creuen que és una de les terroristes de L'ISIS més perillosa. Estableixen una relació d'ajuda entre les dues, però el què té en ment l'anglesa és aconseguir que marxi de l'organització terrorista tot confessant el nom del vaixell que va cap als USA amb una càrrega nuclear. A partir d'aquí, intrigues, persecucions, dilemes i lluites internes entre els serveis d'espionatge anglesos, francesos i estatunidencs. 

La sèrie avança a bon ritme, i sense tenir moltes pretensions, aconsegueix una posada en escena força interessant. No rodona, però sí el suficientment intrigant com per anar-la seguint amb interès. El paper protagonista és per l'actriu ja coneguda per Handmaid's tale i recentment la vaig veure a una nova versió de l'home invisible. Bona actriu però té un no-sé-què que no l'acabo de trobar.

Com deia, el darrer capítol no ha estat com m'hauria agradat. Hauria de ser un clímax bestial per tal com estava anant la situació, i ens envien al passat de l'espia, que a sobre, té un paper important en el desenllaç, així de cop i volta. No, no m'ha convençut la manera de tancar la sèrie. Però li perdonem perquè la valoració general és força bona.

WEDNESDAY (x2)

Completada la segona temporada de Wednesday, la sèrie de Tim Burton sobre la filla dels Addams. Després d'una primera temporada exitosa, sent un emblema d'una generació, sant tornem-hi a l'escola de Nevermore. Ja van deixar la porta oberta a aquests nous episodis en acabar el primer tram, així que només ha calgut seguir teixint trames.

Diferències? La família té més pes aquesta vegada. El germà també arriba a Nevermore, el matrimoni viu en un casalot perquè la Mortícia passa a ser una espècies de comissionada. Sembla que una actriu com la Catherine Zeta-Jones demanava més protagonisme. És cert que omple pantalla quan apareix. També hi surt l'àvia, i van anomenant una tieta que acaba sent l'espòiler per la tercera temporada. Personalment, però, massa família i pocs amics de l'escola. Van sortint, però en menys quantitat de minuts, tot i ser part fonamental de la història. L'Enid té els seus moments, segueix fent un gran paper, i apareix una Agnes, fan obsessionada amb la dimecres, amb la peculiaritat de poder-se fer invisible. Les seves aparicions sobtades són del millor, juntament amb la seva cara de boja. la resta d'amics, poca cosa, la Bianca per una trama concreta de sa mare i els altres, testimonials.

Pe altra banda, tiren de dos personatges que semblaven eliminats a la temporada anterior, l'antiga directora i el personatge de la Christina Ricci. Són útils per les trames, però no deixa de sorprendre que tornin a aparèixer.

De fet, cal dir que hi ha com tres trames que van fluint per separat, que de vegades sembla que connectin, després se separen, i al final algunes acaben encaixant. Per una banda crec que anava bé tenir diferents fils a seguir per tal de mantenir viu l'interès, però també en determinats casos, els seus finals sobtats promovien l'estupefacció. Hi ha moltes coses i s'obren i es tanquen de manera massa alegre, potser. Sempre em quedarà aquest dubte. Si no fan tantes trames i en fan una o dues de manera més profunda, es faria avorrida, la sèrie?

Tot i això, he de dir que m'ho he passat força bé amb aquesta sèrie, no em sento decebut, sinó al contrari, m'ha distret, m'ha picat l'interès i la tinc en bona consideració. Sobre el paper de la Jenna Ortgea, em mantinc en el què vaig dir a la primera temporada, tot i que les seves cares i expressions no s'han vist tan forçades. Penso que les han mesurat una mica per no embafar el personatge. Ara bé, quan veus a l'actriu a la vida real, t'espantes més que no pas convivint amb la filla dels Addams. Sembla molt més estranya la de veritat, com si se li faltés un bull. Potser s'ha deixat influenciar molt pel món psicodèlic d'en Tim Burton o simplement que està com una castanya.

TEMPORADA 2025

Baixem el teló de la temporada castellera 2025, segona sencera després de la "represa". Una temporada amb molta teca, la veritat, amb moltes coses bones i poques de dolentes. Segurament, de menys bona només n'hi hagi una, que és el cansament de tant assaig i actuació, un ritme que personalment, ja em costa de seguir. Per les altres coses, totes positives.

Evidentment, en resultats castellers, aquesta ha estat molt bona temporada, la millor després de la pandèmia. No hi ha hagut cap intent de castell de nou pisos, un fet que li trobo similitud a quan el 2005 no vaig voler portar el 4d8 a Festa Major. Si no es té, no es té. Si has de tenir un castanyot segur, o fer el ridícul, doncs no cal. I també, per fer un castell X, una flor no fa estiu. El més important és la continuïtat i això, aquest any ho hem tingut. El 2d8f l'hem portat a plaça set vegades i les set descarregades! El 7d8, dos cops i dos descarregats! I la cirereta, el pilar de 6, tres vegades, 2 descarregats i un carregat. Dotze castells superiors als bàsics de 8, i onze d'ells descarregats. Que diferent a l'any passat, 4 portats a plaça, només dos descarregats. En canvi, l'any passat si que es va intentar el 3d9f. Ho veieu com és poc coherent? Si tot va bé, l'any que ve, es podrà pujar un graó o dos més.

La inclusió del MEC a l'equip tècnic, i la seva participació als últims folres, tot i el patiment, han estat un motiu d'orgull, com alguns dels pilar i fins i tot un castell de 6 a plaça. Personalment, jo també vaig tornar a un castell de 6, un regalet inesperat. A nivell de pinyes, la meva espatlla dreta ha patit la meva posició de contrafort a la soca, combinada amb l'agulla del 4 i del 7. Per aquesta banda, una mica rutinari tot plegat, això podria ser criticable.

I és clar, aquesta temporada també serà recordada pel viatge a Montreal, una oportunitat que no vam desaprofitar i ens va dur a l'altra banda de l'oceà per primera vegada (no a la colla), podent gaudir d'una experiència que serà un dels emblemes generals d'aquest any.

Així doncs, una temporada que arriba a la seva fi, que m'ha fet arribar cansat i amb ganes de prendre'm unes vacances. Poder tenir els dimecres i divendres a la nit per mi, així com els caps de setmana... la veritat, hi havia ganes. Sense saber què depararà l'any que ve a nivell d'implicació castellera, sí que espero que per la colla, sigui un any trampolí i tornem per la porta gran al concurs, després de dos dissabtes, i que a més hi fem un bon paper. A veure.

PD. És que si no ho dic, rebento... Esperono ser com colles verdes del Vallès, que porten castells límits amb dos cordons de pinya. Quina vergonya.

NEW LIFE

Una estona trobada per veure una pel·lícula. No tenia ganes d'estar repassant les llistes i poso la primera que trobo. Quan duia cinc minuts, em començo a preguntar si no l'he espifiat, si hauria d'haver estat una estona seleccionant. Però finalment, aquestes idees van marxant per centrar-nos en la peli i gaudir de poc menys d'una hora i mitja de thriller fet sense pretensions i amb èxit visual.

New life comença amb una noia amb la cara ensangonada, fugint de no sabem qui, i emprenent un viatge ben amagada per arribar a Canadà. Per altra banda veiem també l'equip que l'està buscant, amb intencions poc saludables. De mica en mica anem descobrint que la noia és portadora d'un virus mortal, creat en una farmacèutica i que se'ls ha escapat, i va deixant un rastre de mort per allà on passa.

La pel·lícula avança a bon ritme, i com deia, està feta sense grans pretensions de res, però d'aquesta manera, acaba convertint-se en un entreteniment de qualitat, cosa que ja de per si sola, s'agraeix. La noia interpreta bé el seu paer de persona que se sent perseguida, aliena al què està fent. La part de la dona que la persegueix, malalta d'ELA, i enfrontant-se a la seva situació degenerativa sense il·lusió i amb molta ràbia. Els superdolents, la farmacèutica que no apareix en cap moment, i el cap de la perseguidora, que justament la posa a ella al capdavant perquè ja que té ELA, si es mor pel contacte amb el virus, és una baixa assequible. Déu n'hi do.

S'agraeix també que no és una peli llarga, de manera que concentra molt bé tota la trama en l'estona necessària, sense afegir palla, anant directa al gra i estalviant-nos minuts de res. 

TORNEM A LA NORMALITAT

Si hi ha alguna cosa que m'empipa respecte el Barça femení, és quan la gent del meu entorn fa comentaris tipus "què avorrit, sempre guanyen", "sempre guanyen per golejada", "no hi ha emoció", etc. Pels que anem al camp, en veiem de tots tipus. Hi ha partits que realment surten rodats i van bé des del principi i cau una carretada de gols, però també hi ha partits bruts, de poc joc, embullat, i avorrits, però no perquè sempre guanyen, sinó perquè no passa res de res.

Per això, les poques derrotes de la temporada passada, per exemple, van ser molt doloroses, però no tant per la derrota sinó per quines derrotes van ser. Per una banda, la final contra l'Arsenal, i per l'altra el partit a Montjuïc contra el Madrit. De gairebé 20 clàssics, era el primer que es perdia, i a sobre, a casa, plovent, i amb un escàndol arbitral.

Per aquest motiu, avui era especial. Calia tornar a posar les coses al seu lloc o bé tenir una altra decepció, Aquest any és una incògnita. A part del tema poques jugadores, més les lesions, hem tingut partits brillants i altres desconcertants. Què ens esperava avui? Doncs primer, una bona notícia quan l'estadi s'ha omplerta amb més de 30.000 persones. Tenia por que fes llàstima de buit, tenint en compte que dimecres al Johan, ja només érem 3000. El boom del femení sembla anar a la baixa. Però no, la gent ha respost i ha omplert el camp, i feia patxoca.

El partit ha començat explosiu. Gols anul·lats a les dues àrees, dos gols de Pajor, un amb la panxa... Semblava tot controlat, i de fet així ha estat, i més quan el Madrit ha tret la Linda Caicedo, que era qui portava el perill. I llavors ha arribat el penal. sí, el típic "penalti a favor del Madrit", que per sort, la Cata ha parat. I ha estat llavors quan ha començat el partit a la grada. Abans he dit que estava molt content de veure tanta gent, però l'actitud era l'habitual de venir a passar l'estona, de ser al Liceu. Però amb el penal, tot ha canviat. I les tanganes a les banquetes també han ajudat. La gent s'ha motivat, han començat els xiulets, els boti-boti, els crits, i així fins el final, que hem pogut marcar 2 gols més i acabar 4 a 0. Mireu si s'ha escalfat la cosa, que quan han fallat el penal, un espectador s'ha posat a primera fila i ha fotut un "calbo" cap al camp. S'ha notat el canvi d'actitud també quan ha sortit l'Athenea i se l'ha xiulada fort. És a dir, el públic, a part de fer el pepu amb l'onada quan anàvem 1 a 0, també n'hi havia d'entesos i sabien que a la número 7 blanca se l'ha de xiular com els seus homòlegs masculins.

Total, que esperem que la derrota de la temporada passada hagi quedat oblidada, i que el nostre equip continnui fent camí. Propera parada, dijous Champions contra el Chelsea. Ai.

AQUESTA TAMBÉ COBRA

El càrrec de Síndic de greuges sempre m'ha fet gràcia (llàstima). Un càrrec que cobra per fer recomanacions. Si preguntes al XatGPT per a què serveix, s'està una bona estona pensant, per acabar dient que sí que aconsegueix coses "simbòlicament". És a dir, no serveix per a res. No tinc cap problema amb això, excepte en el fet que cobra diners nostres.

Però a sobre, quan diu alguna cosa, surt publicada com si fos llei divina, com si allò que diu el Síndic, hagués de fer-se perquè és algú que sempre té raó. Aix... Doncs escolteu les dues últimes perles que ha deixat anar: Que es pugui votar des dels 16 anys i que l'institut sigui obligatori fins als 18. És que no té "desperdici"! Per una banda, als 16 són grans, però que es quedin a les escoles per no molestar! És que és per llogar-hi cadires. Dues afirmacions que són terribles per separat, però és que juntes són apocalíptiques! Com una persona pública pot dir això? Perquè tothom opina sobre l'educació? Potser el fet d'haver estat malalt em permet ser un expert en medicina? Doncs el mateix, no pel fet d'haver estat nen/a et fa expert en educació.

Sobre el tema deixar votar als 16, ja n'he parlat en altres entrades, així que no m'allargaré. Només reafirmar-me en el fet de si volem una societat més feixista, endavant! Vox i Aliança Catalana trempen només de sentir aquesta possibilitat. Però sabeu què passa? Que els catalans i catalanes som tan estúpidament imbècils, que ho acabarem fent. És que som tan moderns, nosaltres... Sí, sí... moderns i imbècils, però sobretot "lo" segon!

Ara, és que dir que els joves han d'estar a l'institut fins els 18... és que això ja és de traca i mocador! Un dels grans fiascos ja va ser allargar-ho fins els 16. Només els/ens faltaria tenir-los dos anys més, nanos que no poden estudiar (per diferents motius) o més ben dit, nanos que volen estudiar i que no poden degut a què han de conviure a l'aula amb aquests que no volen, i que a més a més, aquests tenen el professorat traumatitzat, angoixat, amenaçat... 

De veritat, senyora síndica, tanqui la boca, que per dir aquestes coses, potser l'hauríem de tancar en una classe amb joves de 16 anys inadaptats al sistema educatiu i amb idees d'extrema dreta.

LA CATASTRÒFICA VISITA AL ZOO

Quin llibre més divertit! S'han conjuntat ds fets, un que passa molt sovint i un altre gairebé mai. Comencem pel segon. De cop i vota surt a la conversa aquest llibre, me'l recomanen, me'l porten a l'endemà i me'l llegeixo. El meu paladar literari és com el meu gust pel menjar. En aquest sóc dels del menú infantil forever, i en l'altre, déu n'hi do com en soc d'especialet. Ja ho comentava en una entrada amb les pel·lícules: hauria de veure pelis de gran, i em segueixen encantant els blockbusters.

L'altra cosa que passa més sovint són els prejudicis. Tenia al cap que l'autor d'aquest llibre, en Joel Dicker, era un altre escriptor escandinau escrivint novel·les de polis. I una mica potser sí que té una d'aquestes característiques, ara ja no ho sé, la veritat... però de suec no en té res. És suís.

Però anem al llibre en qüestió. Resulta que ha volgut escriure un llibre per a tots els públics, sortir del rol d'escriptor de misteris i buscar una història divertida que pogués agradar a petits, joves i grans. I la veritat, crec que l'ha encertat, i de ple. Ha elaborat un llibre que es devora ràpidament (he estat cinc estones de cinc dies) perquè enganxa des de la primera pàgina. Un començament boníssim, que enganxa i et lliga als personatges d'una manera brutal, potser decau entrada a la segona meitat però remunta amb un final digne d'elogi per com l'ha anat mastegant des del començament.

Ens presenten un grup de nens i una nena d'una escola "especial" perquè ells són "especials". Cada un amb les seves manies i habilitats. La seva escola s'inunda i han de passar unes quantes setmanes a l'escola de nens "normals". allà, la seva manera d'entendre la vida topa amb la realitat, tot i que no s'acarnissa amb el tema del menyspreu, sinó que segueix desenvolupant la trama, ja que els nens volen saber qui ha inundat la seva escola. Però les seves sortides, expressions... són tan reals en els nens d'aquest tipus, que ens oblidem de  vegades que pel què ells és una pregunta normal, per nosaltres és una frase totalment boja.

I aquests embolics són l'essència del llibre, molt més que la trama en sí. Però està fet amb amor, sense cap intenció de burla, sinó que en el fons, t'ensenya a veure que no tothom percep les coses de la mateixa manera. És una comèdia que fa riure (hi ha comèdies que no en fan), i m'ho he passat molt i molt bé llegint-la.  A veure si faig més cas a les recomanacions!!!

I.S.S.

Interessant pel·lícula de ciència-ficció però sense elements fantàstics. Ens centrem en l'Estació Espacial Internacional. Allà hi conviuen tres astronautes russos i tres dels USA. Tots amics, jijiji, jajaja... fins que detecten explosions nuclears a la terra. Resulta que ha esclatat un conflicte bèl·lic entre les dues potències i cada govern demana als seus astronautes que prenguin el control de l'estació, sigui com sigui.

A partir d'aquí, les intrigues, situacions diverses de descontrol que realitzen cada un dels bàndols, amb els que volen obeir les ordres, i els que creuen que són amics i que han de seguir junts per molt que els seus polítics hagin embogit del tot.

La peli està bé, seria ciència-ficció realista, sense plantejar imaginacions de ovnis, aliens o altres planetes o catàstrofes. no, aquí, tot el què expliquen podria ser real demà mateix, i segurament per això fa més por, tot i que no vivim el terror de baix, sinó com ho gestionen sis persones aïllades de tothom, enfrontades només per ser de països diferents. No arriba a ser cap meravella, però compleix amb l'objectiu de fer entreteniment amb un mínim de qualitat per a l'espectador.

A l'hora de la veritat, si passés realment, ostres, el què els passi a aquests astronautes crec que seria el menor dels nostres problemes. Tal com està la situació mundial, realment fa por que qualsevol escalada de violència com la que hi ha encara per exemple, a Palestina, involucri a tot Cristu i el lii una de bona que s'escapi de les mans. Hi ha molta gent tarada als governs dels països més importants, aquells que tenen els botons de l'armament nuclear. Tant de bo no existissin, ni aquests botons, ni aquestes armes, ni és clar, aquests polítics.

VINYES DE SANG

Amb l'únic al·licient d'haver llegit la contraportada després de veure la foto de la portada, m'he llençat de cap a llegir Vinyes de sang, de l'Àngels Dalmau. En ella, s'explica que després de descarregar el 3 de 10 amb folre i manilles, en obrir-se la pinya, apareix un casteller mort. Fàcil d'entendre que em cridés la suficient atenció com per endinsar-me en aquesta lectura, tot i no tenir expectatives massa altes.

Crec que això ha anat bé per tal d'anar llegint la història, ja que a part de passar una estona de lectura entretinguda, no hi ha massa més. El fet casteller va apareixent, a través de diferents explicacions que volen explicar el sentiment i la metodologia de tota aquesta cultura, amb l'excusa d'haver-ho d'explicar a policies sense cap mena de vincle amb la cultura popular. Apareixen doncs, diversos personatges que són castellers, apareix molt Sant Fèlix, el Figarot... bàsicament perquè l'autora és d'allà, i per lògica, tira de les seves arrels. 

Ara bé, per sort, tota la trama de la investigació s'allunya del local dels verds per centrar-se en l'empresa familiar de vinyes que tenia l'home assassinat. o podia faltar la policia amb trauma d'uns quants anys enrere que tornen a trucar a la seva porta, ni tampoc l'amic enamorat, protagonista d'un amor idíl·lic que al final, l'autora deixa totalment en segon terme.

La lectura ha estat bé, per entretenir, però no ha estat apassionant. passa per sobre de moltes coses i aprofundeix en poques. Fa allò de guardar-se informació per dir-la en el moment en què es va resolent el crim, etc. Segueix els paràmetres bàsics, però dins un entorn molt català. Ara que ja es va acabant l'any, venen ganes de poder completar una bona llista de llibres per veure com ha anat l'any lector.

ALIEN EARTH

Tinc la sensació que les sèries d'aquest any són una mica una muntanya russa: algunes a dat de tot, d'altres al mig, i unes quantes per baix. Després quan a final d'any faci el resum, potser veuré que era una sensació equivocada, però ara mateix, és la que tinc.

Evidentment, si faig aquest comentari és perquè la sèrie just acabada, no estaria al top. Es tracta d'Alien Earth, la primera sèrie que es fa de la saga d'Alien d'en Ridley Scott. Què dir d'aquesta pel·lícula de terror a l'espai que va trencar motlles en el seu moment... La continuació, Aliens, agafava un aire olt diferent però era adrenalina pura, i tant la tercera com la quarta ja van estar per sota. 

Molts anys més tard, el mateix director, Ridley Scott, va voler reinventar la franquícia, volent mostrar l'origen de tot plegat: Prometheus i Covenant. No fa massa, una nova pel·lícula allunyada de tot plegat que es convertia en un divertiment, Romulus. No tenim en compte les poca-soltades de les trobades entre Alien i Predator, totalment descartables a no ser que no tinguis res a fer que alienar-te de tot (mai més ben dit).

En un món cada vegada més televisiu, faltava la sèrie. I també amb les mans d'En Ridley Scott per darrere, com a productor, ens trobem aquesta història que no enllaça amb cap de les anteriors, excepte en el nom de l'empresa que va darrere els aliens tota la saga. Trobem una nau que torna a la terra després de recollir espècimens d'altres planetes, i entre ells, els ous de tota la vida. La nau s'estavella on no toca, i els ous passen a ser propietat d'una empresa que justament està fent avenços científics importants, ja que trasllada l'ànima-ment de nens malalts a punt de morir en androides. Barregen doncs, dos conceptes en una mateixa sèrie. Aquest fet, e protagonisme d'aquests androides, sumat a l'aparició estel·lar d'un bitxarraco assassí i fastigós a la vegada en forma d'ull, fa que els aliens es quedin en un segon pla. Fins i tot quan apareixen, fent les seves destrosses habituals, són fets puntuals que no tenen continuïtat.

La trama i subtrames es fan llargues, massa estones que no passa res de res. Hi ha capítols anodins, i que en un tres i no res s'arma de la de Sant Quintí. A veure, tampoc és tan desastrosa. És a dir, en conjunt, està guai, té bons moments, i l'Ull és tot un descobriment, que li treu protagonisme a tothom. Però capítol a capítol, hi ha massa llacunes. No la tindria com a dolenta, però sí que n'esperava una mica més )o no, tampoc ens enganyem). Això sí, que no s'acabi i tingui continuació, és semblant a una broma. Hi ha coses que millor no tocar-les.

Per cert, la música ambiental de la intro, així com les seqüències de la nau són clares picades d'ullet a la peli original.

I TOT DESCARREGAT

La mateixa setmana en què m'han fet arribar diverses fotografies dels primers anys del mil·lenni on se'm veu en la meva etapa tronquetti, celebrem la 27ª Diada del CVG. Això vol dir que ja portem vint-i-vuit anys en dansa. Suposo que influenciat per la visió d'aquelles fotos, quan a la Plaça del Sol es feia la tradicional fotografia dels "novatos" de la colla d'aquest any, pensava que també estaria bé fer cada any la foto dels veterans, aquells que porten més de 25 anys a la colla. També he afegit que es pot anar comparant cada any i anar tatxant els que ja no hi són (però perquè no venen, no perquè hagin anat a l'altre barri!!!). Però per ara la idea no ha quallat. Quin poc respecte!! 😂😂😂

Avui teníem un repte entre mans. Repetir l'actuació de l'Esperidió, ajuntant el 2d8f i el 7d8, i si tot anava bé, tornar-hi amb el pilar de 6 que a Sabadell va quedar en carregat, i que tantes vegades s'havia fet a l'assaig. Pilar de 5 a Xiquets de Valls, entrada amb pilar caminat, i com a Tarragona, sortim de 2d8f. Era la sisena vegada que el portàvem a plaça aquest any, i encara que ha donat més feina que els dos últims, l'hem assolit. A segona ronda, la nostra bèstia (per quantitat de gent). El 7d8, que era el segon de l'any, venia acompanyat de canvis, d'assaigs amb nervis... Algú comentava que el tronc no se'l creu, quan està totalment al nostre abast. Al final, amb nervis i moviment, però descarregat. La tercera ronda estava reservada per un tranquil 3d8 abans d'afrontar un altre cop el pilar de 6.

I ja se sap, el títol de l'entrada més un espòiler gegant. Pilar de 6 descarregat. Això no ho fèiem des del 2016. Nou anyets. I mira que ha anat justet, ha tingut un parell de batzegades importants, però tot un any d'assaig finalment ha servit per evitar la llenya. He de reconèixer que se m'ha caigut la llagrimeta. 

Un vano de 5 i diversos pilars de quatre han donat per acabada una diada que per fi porta el castells màxims que podíem plantejar per ser descarregats, sense estirar més el braç que la màniga, sense voler fer invents. Una gran Diada per nosaltres. En òrbita concurs, molt bona, però també ho ha estat per Saballuts i Barcelona, cosa que ens fa més nosa per aspirar al diumenge. Veurem com tanquem la temporada diumenge que ve i sobretot, com es planificarà la propera.

BRUC

El què podria haver estat una pel·lícula més en la secció "A la planxa", al final s'ha guanyat el dret a tenir entrada pròpia. I ho aconsegueix per quatre motius.

El primer és que la història no està malament. Sembla una versió catalana de Rambo, sent el Timbaler del Bruc el nostre Sylvester Stallone, no pas pels músculs sinó més per l'haver d'enfrontar-se tot sol a una colla de soldats enmig de la muntanya, per tal de revenjar la seva família. Tot això, dit des de la més gran de les humilitats i sense voler ser una comparació literal, però és cert que el context i la forma m'ho recordaven.

El context històric seria un altre motiu. Orfes com estem sempre els catalans i catalanes d'autoestima històrica, no està malament recordar que nosaltres també tenim els nostres personatges llegendaris. Conèixer la nostra història és un deure, i com no, a les escoles no s'acaba de fer. La peli, però, no vol entrar massa en la història, de fet, és una ficció com una catedral. No explica el què va passar en realitat, sinó que ens narra els dies després, quan els francesos el busquen per liquidar-lo i tot el què se'n deriva. Però en aquest cas, ens sembla igual de bé.

Un tercer motiu serien els exteriors. La muntanya de Montserrat es converteix en protagonista de la peli. És una actriu més, i omple la pantalla amb la seva presència i majestuositat. Mireu si n'és d'especial, que més tard es convertiria en el planeta de la senadora Mon Mothma.

I no ens podem oblidar de la llengua. L'actor que interpreta el nostre heroi, no té res de català. D'origen madrileny, va aprendre català per a aquesta pel·lícula, i aquestes coses s'han d'agrair quan l'atac contra la nostra llengua i la "dificultat" per aprendre-la tenen la caradura de tirar-nos-ho a la cara. Els feixistes seran sempre feixistes, però ens volen fer creure que som nosaltres els intolerants. Aneu a cagar, home!

Així, tenim pel·lícula entretinguda, i simpàtica de veure, però alerta, té els seus moments de sang i fetge, també... Vet aquí, com deia, sembla el nostre Rambo.

CASTELLASSOS

Aquest cap de setmana ha acabat el tour casteller 2025 per Catalunya. Com l'any anterior, a part de les actuacions castelleres pròpies, hem anat per diverses places a veure castells de les anomenades colles grans. Mataró, Reus, Sitges, Vilanova, Valls i Vilafranca per dues vegades han estat les ciutats on hem pogut gaudir de grans construccions.

Però evidentment, aquesta última setmana, amb Santa Úrsula i Tots Sants, ha estat espectacular. Independentment de com es va desenvolupar la diada vallenca, amb l'espera per l'arribada d'un casteller clau per la Joves, gaudir de veure descarregats dos 4d9 sense folre, un 4d10fm, un 2d9fm i un pd8fm, no té preu. Però a més, van anar acompanyats d'un 2d8 sense folre i la cirereta del pastís que ens va dur fins passades les quatre de la tarda, el bestial i mai descarregat 2d9 sense manilles. Quina bestiesa! Aquest castellàs, més el 4 de 10fm bé van valer la pena del cap de setmana.

Però quedava la carta Vilafranca. Quina llàstima que no sigui any de concurs. El "mal moment" dels verds, combinat amb el bon moment de les vallenques, podria haver promogut un concurs bestial. Però enlloc d'això, els de Vilafranca tenien ganes de fer callar boques. Primer, un 4d9 sense folre descarregat. No és una colla amiga dels desfolrats, ja que amb la gentada que tenen, no els és una necessitat. A continuació, un altre castell mai descarregat, el 9d9 amb folre. Però sorprenentment, es va quedar en intent. I clar, què pots fer quan et fots un castanyot de 9d9f? Doncs descarregar d'una tacada els dos castells de 10, el 3 i el 4, que juntament amb el pd8fm, els va dur a assolir la seva millor actuació de la història de la colla.

Així que els castells mai descarregats continuen mantenint l'estatus. I vistos aquests, què voleu que us digui, dos 4d10fm, que són cars de veure, s'agraeixen.

Però alerta, perquè tot i no ser presents, cal fer esment del primer intent de la història per assolir el pilar de 7 sense folre. Molt treballat per la Joves als assaigs, a l'hora de la veritat, l'enxaneta no va voler pujar, i quan es va decidir, ja havien passat més segons dels que necessita aquest pilar per aguantar-se. Va quedar en intent, però si mantenen peces, no és del tot impossible.