UNA LLIGA I UNA IL·LUSIÓ AL SAC

Mare meva quin cap de setmana futbolero, culé, emocionant i exultant. Dissabte i diumenge hem
viscut dos moments que passaran a la història de l'equip, i durant uns mesos en les nostres pròpies per haver-ho pogut veure en primera persona. Anem a pams, primer un i després l'altre, per odre cronològic, que no d'importància.
Dissabte tornàvem al Camp Nou. El sorteig de carnets ens havia obsequiat amb un trepidant Barça-Llevant. El què no sabíem a principi de temporada, quan es va sortejar, era que aquest duel menor, anava a ser el què decidia definitivament la lliga. Després dels últims resultats, si el Barça guanyava l'equip valencià, es proclamava campió. El resultat ja se sap, hem guanyat la lliga número 26 (la vuitena en els darrers 11 anys). Com deia l'eslògan, l'extraordinari és fer que sembli normal". Doncs sí, quina passada! I poder viure-ho al camp, un luxe, amb la copa, el castell de foc, etc. Ara bé, no hem d'oblidar que el partit va ser per posar-se dels nervis. Un ridícul 1 a 0, i amb uns últims minuts d'infart, amb el Barça perdent la pilota contínuament i el Llevant atacant fins a tenir un pal al darrer minut. Apa, que després de tanta preparació de festa, va i no guanyem... Però bé, ja està fet.
I diumenge, ostres el diumenge... Tornada de les semifinals de la Champions femenina. Havíem aconseguit un meritori 0 a 1 al partit a Munich. Però les alemanyes venien a per totes, i calia treballar fort per assolir un repte mai assolit, la primera final de Champions amb el Barça femení. No hem començat bé. La inoperància del club i de la Guàrdia Urbana han provocat un col·lapse en el trànsit i en l'entrada a l'estadi que ha fet que molta gent es perdés els minuts inicials. La ràbia que mostrava era tan gran, que fins i tot el segurata m'ha deixat passar sense remenar massa la motxilla. El partit, emocionant, molt emocionant. I al final, victòria per 1 a 0, i classificades per la final. Gran, molt gran. llàstima de l'expulsió de la Hamraoui, el mur del mig del camp que no jugarà a Budapest. El Mini, gairebé ple, més de 12.000 persones. He de dir que em fa una mica de ràbia que hi hagi tanta gent que només vingui en partits com aquest, quan se n'han jugat tants. Però bé, potser algun dia s'arribarà a normalitzar del tot. Ara toca gaudir de la gesta i pensar en la final. Contra el Lyó, però jugarem.