BARCELONA, NIT D'ESTIU

Gràcies a Món jove vaig arribar a conèixer una cançó sobre l joc del mai mai. De la cançó, vaig arribar al seu autor, en Joan Dausà i al seu primer cd. D'aquí, a saber que havia posat música a una pel·lícula, "Barcelona, una nit d'estiu", que per cert, va guanyar el Gaudí a la millor banda sonora. I aquesta setmana, al fer-la per TV3, la vaig veure.
Per aquella malaguanyada baixa autoestima dels catalans, encara queden engrunes d'aquella sensació de que el cinema català és cutre. Redimonis, que ja n'hi ha prou, no? Ja fa uns quants anys que apareixen pel·lícula fetes al nostre país que tenen una qualitat molt destacada. No entraré ara en la típica polèmica de que si no estiguéssim lligats a l'estat al què estem lligats, tindrien més ressò internacional, etc. Que sí, però no es tracta avui d'això.
En el cas de "Barcelona, nit d'estiu", i tenint en compte que les comèdies romàntiques no són el meu fort, ni molt menys, puc dir que vaig quedar content i satisfet. Em va agradar força. Totes les històries descrites tenen el seu ganxo, sobretot per la quotidianitat de la temàtica, i sobretot la proximitat. Segur que tothom qui veu la pel·lícula es veu reflectit en algun dels molts personatges o situacions que es donen. O fins i tot en més d'un. El noi que no s'atreveix a fer el pas del primer petó, la lluita interna entre la sinceritat i l'engany del joc del maimai, una discussió, la intolerància respecte els amors no heteros, ... Segu que tothom hi troba el seu lloc.

Tot i no ser, doncs, molt seguidor d'aquestes pel·lícules, he de dir que "chapeau" i endavant amb el cinema català, que té qualitat, i molta!