STRANGER THINGS (x5)

L'entrada sobre aquesta sèrie és molt peculiar, ja que la faig en dos moments diferents. M'explico. La cinquena i darrera temporada s'estrena de manera atípica i toca-nassos. Són nou capítols. Quatre es van estrenar fa dues setmanes, quatre ho faran també de cop demà passat, i el novè i últim. el dia 2 de gener. Això volia dir que la gran majoria de la temporada seria de 2025, i és il·lògic considerar-la la primera del 2026, per molt que s'acabi el nou any. I per altra banda, les entrades tradicionals de final d'any feien impossible que aquesta hi cabés en el moment corresponent. Així que faig gran part de l'entrada quan només he vist els quatre primers, i un cop hagi vist el final, hi faré un apòsit extra aquí mateix.

Però llavors, puc fer aquesta entrada havent vist només la meitat? La resposta és que sí, pel simple motiu que es tracta d'una sèrie ja mítica, consagrada, i que estarà en el top-five de demà sense dubte. Stranger things tindrà moltes coses, però sobretot, els ingredients que la converteixen en una d'aquestes sèries que la gent espera amb candeletes, perquè sense voler fer massa ciència, aconsegueix intriga, emoció, aventures de tota la vida (segurament aquest és el motiu principal), humor, diversió, terror... ho té absolutament tot. I evidentment, el carisma dels personatges. Tant els principals com els secundaris, tots han aconseguit arribar a la ment de l'espectador amb més o menor grau d'intensitat, però no se n'escapa cap. El fet de que quan comença a sèrie siguin nens i nenes i acabem veure'ls convertits en homes i dones, ajuda molt a fer el seguiment de cada una de les temporades, ja que veus la seva evolució madurativa entremig de les situacions que viuen.

Aquesta temporada arrenca poc després del final de la quarta, quan sembla que el món del revés arriba a connectar finalment amb el nostre. L'exèrcit pren el control del poble i viuen en una mena de reserva controlada pels militars. Fins que comença a produir-se el desenllaç. mentre els bons van fent incursions per mirar de destruir Vecna, aquest va fent el seu procés per aconseguir dominar el nostre món. Per ara han estat només quatre capítols, però han estat perfectes, i no tinc cap dubte que els quatre següents, no sé si els veuré d'una tarda, però segur que en dos dies els tinc enllestits. 

Continuarà...

RETROBAMENTS

La celebració dels cinquanta anys d'un amic de les èpoques de colònies va fer possible el retrobament amb moltes persones d'aquells temps tan llunyans cronològicament però tan propers en el record. Tornar a saludar vells coneguts amb qui vam compartir tantes aventures i emocions, i descobrir "nens" i "nenes" de colònies convertits en pares i mares de famílies és sempre un esdeveniment molt especial. D'aquesta trobada en trec dos pensaments, sense comptar el fet que estic tornant a cantar el mític "Sempre tu estaràs, oh Pineta, dins del cor".

El primer és el de constatar que anar de colònies, el fet de ser monitor de lleure és de les coses més importants que he et a la vida, i potser de les que més m'han marcat. Amic dels rànquings, sense dubte estaria en el top tres de la meva vida. Tot i que com a monitor he estat en diferents espais, Pineta sempre és un punt i a part, bàsicament perquè amb ella comparteixo el fet d'haver estat també nen de colònies a més de monitor. Retrobar-me amb alguns dels monitors i recordar anècdotes em torna a aquells dies i setmanes de passió per allò què fèiem, i com, a més de treballar voluntàriament, ens divertíem com mai. Era una època feliç, i com més hi penso més m'enfado amb l'escola per no permetre'm seguir a Pineta quan vaig començar a treballar. Sí que ho vaig poder combinar amb Sa tanda, però Pineta és Pineta. Tantes i tantes experiències viscudes... no m'estranya que sempre senti la crida per tornar-hi, com em va passar aquest estiu.

L'altra conclusió que vaig extreure d'aquest dia és també una segona constatació, la del meu caràcter especial, de desvinculació de persones amb qui he compartit tantes hores i dies. Què fa que perdi el contacte d'aquesta manera tan radical? Després de, no sé, més de vint anys sense veure'ns, vam estar parlant i rient com si no haguessin passat ni dos mesos. Com és que després, em torno a aïllar d'aquesta manera i em dedico al meu present. Justament, amb la importància que li dono al passat, com és que no hi quedo lligat més físicament? Si és realment una època tan important per mi, com puc ser capaç de desconnectar de les persones amb qui la vaig viure. I no només és Pineta, és Balmes, Foc Nou, Món Jove, castells... realment és una faceta meva que no m'agrada però no sé com combatre-la, perquè aquesta timidesa i sobretot sentiment de ser menys que els altres sempre m'acompanya, com el record d'aquells dies de joventut.

CASA CALORES

Fa uns anys (no molts), en un taller de teatre escolar per a mestres, vaig conèixer la Rosa Gàmiz. Des de llavors, ja fa quatre anys, i aquest serà el cinquè, que ens ve a l'escola a fer tallers per als nens i nenes. És una experiència genial i que als petits actors i actius els va molt bé de cara a la imminent estrena de les seves obres de teatre. Sobretot en el cas de l'alumnat de sisè, molts copsen les idees bàsiques que transmet la Rosa i les posen en pràctica des d'aquell moment.

Aquesta coneixença ens ha fet parlar més d'un cop entre nosaltres dels seus projectes, i trobar-nos en algun esdeveniment. Per aquest motiu, avui hem tingut l'ocasió d'anar a veure la funció que està representant a la Sala Beckett, Casa Calores. Sembla un nom ben estrany, però l'explicació és que tota l'obra té lloc al terrat d'una casa de poble, propietat de la família Calores. La Rosa és la mestressa i mare.

aquesta obra es mou amb sis personatges: la mare, el seu fill i tres amics, i el "manetes" del poble (el gran Jordi Boixaderas), que sempre està per allà arreglant qualsevol cosa. Té tres parts, una representa el 1989, quan els nanos tenen 15 anys; set anys després, amb 22 anys, i set més, el 2003, quan amb 29, estan a punt dels 30. tenen llocs les escenes al terrat, on es van explicant coses de les seves vides: els dubtes, les il·lusions, les pors, els amors i les discussions.

Tot està perfectament lligat, i tot i ser força llarga, es manté ferma i interessant tota la durada. Cal comptar que l'obra l'aguanten els personatges, de vegades només dos (converses entre mare i Pipa, entre mare i fill), o màxim quatre (quan són els 4 joves).Per això té més mèrit mantenir la tensió tota l'estona. segurament, el  més destacat és el guió, els diàlegs d'algunes de les escenes, que en algun moment posen els personatges en una tensió molt gran i que saben transmetre a l'espectador. Per aquesta banda, potser el paper més sucós per com evoluciona i pels seus dards cap als amics és el de la Clara, magníficament interpretada per la Júlia Molins, però seria injust pels altres, perquè s'ha fet un càsting molt bo; tots els intèrprets estan genials en les seves caracteritzacions.

Totes les escenes tenen el seu punt de reflexió que les acompanya, i cada una representant un moment vital diferent, ja que no és el mateix aquells nanos amb 15 anys que no pas amb 30. Ni pels personatges més adults, és clar. Un deu pel guió.

una estona agradable, divertida, i gaudint de teatre de qualitat en petit format, tan important i necessari per la cultura d'un país com el nostre. I la sala, plena. tot rodó!

UNA OPORTUNITAT, UN BON GUIÓ I UN BANY DE REALITAT

Aquest final de trimestre ha anat acompanyat d'un esdeveniment vist en directe (l'oportunitat), el gaudi d'un programa de tv (el guió), i una situació viscuda a l'escola que ha representat un bany de realitat. Són tres coses molt diferents entre elles, però que per si soles no tenen tan pes d'ocupar un espai al blog, mentre que juntes se'ls permet no passar desapercebudes. Seguim l'ordre del text (que no cronològic):

Divendres es va disputar al Nou Sardenya el partit de futbol corresponent als vuitens de final de la copa de la reina ecspanyola, que enfrontava a l'Europa femení amb l'Athletic de Bilbao. Històric jugar aquesta ronda eliminatòria, i històric que hi vingui a jugar un equip de primera amb tanta història. També podria haver tocat Barça o Madrid, hauria estat brutal, però les lleones ja va estar prou bé. Elles contentes, ja que tenien aquesta oportunitat i perquè van fer el rècord d'assistència en un partit del femení escapulat. Al final no va haver sorpresa, i 0 a 3, resultat curt després de veure la gran diferència de categoria entre els dos equips. Per cert, bon detall de les basques aplaudint l'afició de l'Europa i parlant i signat a les nenes que van venir de públic.

El mateix divendres aprofitava per veure un programa de tv que tenia a veure amb l'estrena de la segona part de Wicked. Aprofitant l'esdeveniment, van muntar un espectacle a un teatre de Los Angeles, amb part del repartiment cantant les cançons més famoses de la primera part, avançant-se alguna de la segona, i tot davant d'un públic fanàtic (d'aquell que es disfressa de verd). Les cançons, com sempre, interpretades meravellosament per les dues protagonistes. Quines veus, quina presència... quin bon càsting van fer. I justament, l'espectacle s'alternava amb escenes gravades d'ell mateixos, els actor i actrius, comentant aspectes del rodatge. Un guió brillant per a aquestes escenes (recorden com van treballar per guanyar-se el paper, com una Ariana d'11 anys es va fer una foto amb en Jeff Goldblum, com els secundaris volen fer els tres de Fiyero ja que no podia anar a l'espectacle, la cançó Popular amb un nen de 5 anys... Brutal el gag on expliquen què es van emportar del paltó, i apareix en Jeff Goldblum amb una cara gegant a casa seva.  Tot molt ben lligat i divertit.

I per últim, el bany de realitat que va tenir lloc uns dies abans a l'escola. Un exercici del pesats dels bmath, volia fer una estadística dels colors de cabell dels nens i nenes de la classe: ros, negre, bru, pèl-roig i altres. Quan va tocar el meu torna, tots els nens i nenes van dir "altres", i jo els vaig preguntar que què dimonis deien, si el meu color és castany. Doncs no, em vaig haver de mirar al mirall, i sí, la veritat és que no m'hi fixo massa, perquè de castany, res de res. Realment, un gris que el col·loca a la columna d'altres directament, i a mi em deixa amb una sensació de vell com mai n'havia tingut.

WAYWARD

I aquí tenim la segona sèrie que just acaba al mateix moment que l'any, i que és la penúltima, a l'espera del desenllaç d'Stranger Things.

Wayward (aquí Incontrolables) representava una sèrie diferent de totes les que estan a la llista. Forma part del grup de thrillers, però amb una premissa prou diferent. Trobem per una banda dues noies adolescents problemàtiques (sobretot una, l'altra l'acompanya), que acaben en un institut-internat per a nois/es conflictius, on la metodologia emprada és si més no, peculiar i confosa, i més a mesura que tt comença a partir d'una secta. Paral·lelament, arriben al poble una parella a punt d tenir un fill. Ell és policia, i ella és una ex-alumna de l'internat, fet que destapa altres secrets. El noi, a més, el primer dia de servei es troba un alumne que està fugint aterrit de l'escola.

Així, tots aquests ingredients barrejats, amb les històries de cadascun i les coses estranyes que van apareixent (al poble no hi ha nens, cosa que no te n'adones fins que ho diuen), li van donant un to prou interessant i que et fa mantenir l'atenció al llarg dels capítols. Ha estat una bona sèrie, però que té un aparell de "peròs" massa importants.

Per una banda no credibilitat del personatge principal. El policia té l'aparença de noi d'institut, se'l veu extremadament jove, i fins i tot en algun moment penses que és un cas d'abús de menors per apart d'ella, embarassada i que se la veu més gran. Bé tampoc tant, és que ll és gairebé té faccions de nen, i resta credibilitat a la història, juga molt en contra seva.

I la segona qüestió és com es va embolicant a mesura que avança. No hi hauria problema si els últims capítols ho desemboliquen de manera clara. Però no és així. Algunes trames i força subtrames no s'acaben d'explicar bé els motius pels quals passen les coses. I al final, no tens gens clar que els passa a cap dels personatges. S'intueixen coses en alguns, però t'ho has d'imaginar, mentre que en altres, senzillament de cop ja no surten i no es diu què se'n fa. Segueixen junts la parella? S'ha mort l'Evelyn? I el company policia tan involucrat de cop, què, viu o mor? Com queden els nanos que es queden a l'internat? 

Sabent que no hi ha segona temporada a la vista, és un erro deixar tantes preguntes sense resposta. Però almenys, fins al final, ha estat prou bé, per molt que no sàpigues què coi pinten les granotes a la història.

SNOWPIERCER (x1)

Acabarem l'any tancant tres sèries que tenim començades i que coincidiran els seus acabaments amb aquest final d'any. La primera que s'ha acabat és Snowpiercer, un tren al què anomenen "Rompenieves",ja que en el fons això és el què fa.

Resulta que, un cop més, ens trobem amb una catàstrofe climàtica al nostre planeta, on té lloc una glaciació que ho deixa tot congelat. Una empresa d'un ric construeix un tren de 1001 vagons (se suposa que també construeix les vies per on passarà, tot i que no ho diuen), ja que surt de Chicago i va donant voltes sense parar, mantenint viva la gent de dins, metre que els que se'n queden fora moren. Dins el tren, la categoria de classes, primera, segona, tercera, i una colla d'inconformistes que viuen sense res a la cua del tren, que s'hi colen just abans de sortir de l'estació.

La sèrie comença quan ja porten set anys en moviment. Uns assassinats fa que les persones que governen el tren (el senyor Wilford i els seus ajudants), demanin a un inspector de policia que hi ha a la cua, que els ajudi. A partir d'aquí, es comença a gestar l'enèsima rebel·lió per tal d'aconseguir sortir de la cua i viure amb més dignitat, i de mica en mica es van destapant secrets i misèries de la gent que viatja en aquest tren salvador.

Bé i prou. A mesura que l'anava veient, pensava que era una oportunitat desaprofitada. Una idea diferent sobre el mateix, que tenia possibilitats de donar emoció, intriga... i no sé, al meu parer, no compleix amb el què podria haver estat. Excepte la Jennifer Conelly, la resta del repartiment és poc encoratjador, com poc professional. Dibuixen uns personatges amb els quals no acabes d'identificar-te o sentir-te part de la història. La trama en si, també podia donar molt de joc i acaba sent una lluita de classes mal portada. Té algun capítol més trepidant, però es combina amb situacions inconnexes. 

Però potser el més estrany és el disseny del tren. Per una banda, quan surt de fora, veus un tres, gros, però tren al cap i a la fi, un tub de vagons. Quan surt per dins, sí que hi ha vagons on veus aquesta estructura, però després en veus altres que són molt més amples, sales grans, sales exclusives (si no hi vas, com te la saltes?) Em costa molt de veure com està realment muntat aquest tren, no encaixen les amplades o les distribucions. Això fa que costi entendre que estan dins un tren i dona poca veracitat a la sèrie.

Tot i això, en general és distreta i té, com deia, detalls interessants. De totes maneres, tenia dubtes de si veuria la segona i tercera temporada, no em sento la necessitat. Però buscant una imatge per a aquesta entrada, descobreixo que apareixerà també en Sean Bean. Ostres. Amb ell i la Jennifer puja la qualitat, ja no només està ella mantenint la bandera. Així que... qui sap.

ELS MILLORS DE L'ANY (VIII)

Comencem la roda de resums de l'any, un cop més, amb els llibre més destacats del 2025, un rànquing que vaig començar a fer l'any 2018 i que després del màxim del 2020 (22 llibres) i del mínim del 2023 (6), aquest any recupero una mica el ritme d'aquells primers anys, amb un total de 19+1 llibres llegits. Però en són 19 o 20? Oficialment, hem de parlar de 19 llibres, ja que el vintè, L'ombra del vent, el vaig deixar a mitges perquè no podia amb ell. N'he començat vint, però només n'he llegit 19. És un bon número, dins la mitjana dels primers anys que faig aquest recull, i allunyat dels tres últims, en què l'absència del metro i l'estil de vida em van deixar la mitjana a deu.

Aquest any, hem tingut una mica de tot, hi ha hagut força varietat: thrillers (La germandat de l'àngel caigut, L'illa del silenci, Els vigilants del far, Contagi, La mirada dels àngels, La clau Gaudí, Vinyes de sang i El domador de lleons). sense dubte, és la temàtica triomfadora de l'any. Hi ha hagut esports (No ens diguis que és impossible), ciència (Hi ha algú allà fora?), educació (Incompetències bàsiques), ciència ficció (Fundació i imperi), infantil (El llibre perdut) i ficció històrica (Quan s'allunyi la tempesta). De les cinc que queden, dues serien comèdies costumistes (Els xiprers i La catastròfica visita al zoo), un drama costumista (Aquesta casa està embruixada) i dos llibres de fantasia (Ales de sang i La fletxa blava).

L'elaboració del top five ha costat. Un primer repàs em deixava amb vuit llibres finalistes. Calia treure'n tres. Aquests que han quedat finalment fora serien Els xiprers d'en Jair Domínguez, Aquesta casa està embruixada d'en John Boyne, i Contagi d'en Robin Cook. Dues de les tres costumistes i un dels vuit thrillers. De manera que ha quedat un rànquing dels millors llibres llegits aquest any de la següent manera:

5- EL DOMADOR DE LLEONS:  Tinc dubtes de si algun any hi haurà un rànquing de llibres sense la Camilla Lackberg. Aquest any n'han estat tres, els llegits, i el seu lloc en aquest recompte ha perillat molt. Però que l'últim llibre hagi recuperat emoció perduda, l'ha acabat salvant.

4- LA GERMANDA DE L'ÀNGEL CAIGUT: M'ho vaig passar molt bé amb aquesta història de dimonis ambientada al nostre país. Curta, emocionant i directa. I ara amb ganes de tenir una segona part a les mans que m'arribarà aquestes festes.

3- LA FLETXA BLAVA:  per molt que fos ja la tercera part d'una saga que ja ha ocupat posicions privilegiades de rànquings anteriors, i per molt que el final em deixés confós, aquest llibre ha d'estar entre els tres primers. Una gran història èpica que no té res a envejar a les d'altres països. Fantasia de qualitat.

2- LA CASTRÒFICA VISITA AL ZOO: segurament la sorpresa de l'any. Llibre inesperat que va arribar a les meves mans de rebot, i que només començar va ser devorar les pàgines d'aquesta comèdia fabulosa.

1- ALES DE SANG: la primera novel·la de la trilogia de la Rebeca Yarros em va enganxar des del minut zero, i tot i els seus alts i baixos (és molt llarga, n'ha de tenir), sense dubte mereix aquest primer lloc. De fet, el segon lliurament, ales de ferro, ja està preparat a la prestatgeria per ser llegit aquest gener.

Davant d'aquest rànquing i l'estil dels llibres llegits, m'adono que dos dels dos llibres de literatura fantàstica estan entre els tres millors, mentre que els thrillers, que representen gairebé la meitat de les novel·les de l'any, un 42%, només tres estan entre els vuit primers. Dona per pensar, i ja veurem si representa un canvi de paradigma. Ho sabrem d'aquí un any.

ELS XIPRERS

El què segurament haurà estat l'últim llibre de l'any, serà Els xiprers, d'en Jair Domínguez. D'entrada no soc molt amant de comprar i/o llegir llibres de personalitats mediàtiques com és el cas d'en Jair, ni tan sols en un cas com el seu, que per mi és el millor de tots els presentadors de l'Està passant de TV3. Ni tan sols per la seva trajectòria anterior (ja existia en Jair abans del programa de la tele, evidentment). Però sentir el boca-orella del llibre i veure el resultat d'algunes crítiques (bàsicament de lectors/es), al final em va fer decidir. I no me'n penedeixo.

Ha estat una bona lectura. L'autor ens presenta un grup de personatges en tres moments diferents de la seva vida. Primer, uns són pares i fills, després uns segueixen sent pares i els altres joves; i finalment, a la tercera part, aquells nens del principi ja són adults i només apareix una de les mares. La construcció dels personatges t'atrapa des del primer moment, ajudat també per una estructura i vocabulari amè i sense floritures, que et permet sentir la veu del propi Jair narrant les desventures de tots ells. Les diferents trames, aparentment normals, de novel·la televisiva dels migdies, es barregen amb elements dissonants i que trenquen la normalitat quotidiana a la què estem acostumats. El nexe d'unió de tots ells és el fet de viure en una urbanització de l'Empordà, i en el fons, les maneres d'educar que avui en dia estan portant maldecaps als educadors d'arreu del país. Potser en definitiva és una crida al fet que deixar als fills i filles fer el què vulguin, malcriar-los, els converteix després en adults insatisfets i fins i tot podríem dir, desgraciats. Almenys és la lectura que en faig.

La valoració és bona, ha estat interessant, divertit en molts moments, i ha sigut una bona companyia en aquest tancament escolar del trimestre. Ara, també he de dir que és un llibre que per mi va de més a menys. La primera part és molt més divertida que les altres, i la tercera és més avorrida respecte les anteriors. Suposo que el fet de que el principi sigui la part més dels nens i nenes, l'educació i tal, em toca més de prop i per això la vaig gaudir més. No sé, sigui com sigui, ha estat força bé i qui sap, potser això m'anima a agafar més llibres com el seu.

THE ROAD

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que se't van creuant per davant dels ulls fent zàpping molt sovint, però que mai acabes de fer el pas. Finalment, en un cop de timó, es grava i s'espera pacientment e dia que tot planxant, la comenci a veure.

I aquí l atenim, amb entrada pròpia. Mirem la trama. després d'algun tipus de desastre apocalíptic, ens trobem la humanitat en hores baixes, queda poca gent, tot està destrossat, i tothom és enemic de tothom. Has de vigilar que no et robin, que no et matin, i fins i tot que no et mengin. Ens trobem amb els ds personatges principals, un pare i un fill que estan fent camí cap al sud. No sabem el perquè de res. Algun flaixbac amb la mare però que no aporta resposta al què, ni el com ni el per què de tot plegat.

Amb aquesta explicació, et pots imaginar el típic blockbuster de ciència ficció distòpica, de supervivència i acció per fugir dels dolents. I no. A veure, tot això que he di, hi és, a la peli, però és un element extra, conseqüent amb la història que s'explica. Però el què tenim davant és un drama, i un dels grossos. La soledat, el no poder-se refiar de ningú, la por, i evidentment, el dilema que ronda tota l'estona com a lema de la peli. Per què seguir vivint? Van amb una pistola de dues bales, una per cadascú per si es dona el cas. Però realment, cada vegada que tenen un entrebanc, i els veus passar gana, mullar-se sota la pluja, patir fred, tenir por... caram, de debò val la pena viure així? Quin és l'objectiu? Perquè no sembla que hi hagi un lloc paradisíac (com hi ha als típics films d'aquest tipus), no, és qüestió d'anar passant els dies. 

De fet, abans de parir, la mare ja es pregunta el perquè. No vol tenir el fill, ja que per viure en un món com aquest, és una bestiesa. Realment, aquest és el tema de la peli. En una situació com aquesta, per què lluitar? No és més lògic deixar-ho estar tot? Fa pensar molt, gràcies a què s'allunya de les pel·lícules típiques que parteixen d'aquesta premissa.

Ara, això sí, el final de tot, no em convenç. L'abans del final, sí. Però tal com anava la peli, podria haver sigut un final demolidor, i opten per l'esperança, tot i que el resultat acabi sent el mateix, allargar l'agonia. Seria interessant comprovar si el llibre en el qual es basa la peli, també acaba igual. Tinc els meus dubtes. Però no sé si l'arribaré a esbrinar mai.

ÚLTIM DE L'ANY

L'atzar, la tossuderia... digueu-li com vulgueu, la qüestió és que l'últim partit viscut en directe del femení, aquest any 2025, ha estat a Palamós. En una setmana, tres partits, dos al Johan (un de lliga, un de Champions) i aquest de lliga a l'exili del Levante Badalona. 

Al final hi he volgut anar per dos motius. Un, per desconnectar de la feina. Ja es veu, dia 14, segona entrada del mes. El segon motiu, donar suport a l'equip, perquè no està sent un any fàcil. Ja hem parlat en altres entrades del blog sobre la mala gestió de l'equip aquesta temporada, marcada per l'absència de diners per retenir o fitxar jugadores. A més, no hi ha setmana que no es lesioni alguna del primer equip, ja sigui curta o llarga durada. 

L'Aïcha i la Clara ja van començar amb fitxa del primer equip, i darrerament, ja són titular per les baixes de la Patri, l'Aitana i ara de l'Ona. La Carla Julià ha d'entrar per l'Smee, la Fenger per donar descans a l'Ewa (que ja s'ha lesionat) i no té recanvi. I ara portem dos partits en què també surt l'Ainoa. S'han anat lesionant també la Irene, la Mapi, l'Alèxia, la Kika, a més de les ja esmentades més la Salma. Amb aquets panorama, estem tirant els partits endavant, alguns de manera més fàcil, i altres, pencant de valent.

Em fot a gent que quan guanyen per poc, ja diuen com en són de dolentes o si van a la baixa, i aquestes mateixes persones, quan guanyen per 4, 5 o més gols, diuen que quin avorriment, que sempre guanyen. Només els que anem i seguim l'equip sabem que això no és un camí fàcil, i que de vegades cal suar per guanyar.

Aquest dissabte, la victòria va ser per 1 a 5, mantenim distàncies amb la resta d'equips ecspanyols, i es confirma que les rotacions han vingut per quedar-se, mentre creuem els dits perquè no es lesioni ningú més. vam tenir el primer gol de la Carla, i també de la Fenger, tot i que aquest es va anular perquè les àrbitres eren dolentes i tot ho miraven al VAR per veure si es podia anular o no. Els 9 minuts d'afegit per culpa de les revisions van ser interminables. Realment, això del VAR al femení s'hauria de revisar. Ara toca acabar l'any, dimecres contra el París, ens podem classificar dins les 4 primeres de la Champions i estalviar-nos la ronda eliminatòria. Diumenge, primer partit de copa de la reina. La temporada es pararà amb els deures fets, però seguim patint per com arribarà l'equip al tram decisiu.

Un apunt per Palamós. Tornar a aquesta localitat del Baix Empordà va ser emotiu. Recordar els estius que hi vam passar amb el MEC petit, va ser com tornar a un lloc conegut. Hi vam passar dies de vacances molt macos, la veritat, va ser un encert. El camp de futbol, ja hi havíem estat un d'aquells estius, veient un torneig d'equips infantils. Ahir es va convertir en el desè estadi on veig un partit del femení. No està malament.

EL DOMADOR DE LLEONS

Que lluny queda l'estiu de 2020, quan vaig llegir per primera vegada un llibre de la Camila Lackberg, La bruixa, que era, ni més ni menys, que el desè d'una sèrie de novel·les ambientades al poble suec de Fjallbacka. Des d'aquell agost i fins avui, desembre de 2025, he anat consumint cada un dels llibres anteriors, des del primer fins el novè. Cada un d'aquests anys, els seus llibres han ocupat les primeres posicions del rànquing de lectures anuals. I fins aquí la posada al dia. Ara que ja fa un parell d'anys que va sortir l'últim lliurament, finalment he arribat allà on vaig començar. Per poder iniciar "El niu del cucut" hauré de buscar-me un bon resum de La bruixa.

El domador de lleons m'ha tornat als primers llibres. En els darrers, notava cert relaxament de les trames, una menor emoció i per conseqüent, menys interès per llegir la història. Però amb aquesta, hem tornat als orígens. Sense tenir massa de "novedós" que diguem, ha aconseguit transportar-,e de nou a aquella tensió per saber qui dimonis està darrere dels crims i de quina manera encaixen les peces de la trama antiga, un clàssic dels seus llibres, on sempre el passat és causa del què té lloc al present.

Aquesta vegada, apareix una noia que havia estat segrestada, però sense ulls, sense llengua i amb l'oïda destrossada. Mor. A partir d'aquí, se segueix investigant qui pot haver estat el torturador/a d'aquesta i altres noies que han desaparegut. Paral·lelament, l'Erika està escrivint un llibre sobre uns fets que van passar ja fa uns anys, on uns pares tenien la seva filla encadenada al soterrani de casa. La dona, a l'actualitat, està a la presó per l'assassinat del seu marit. Al final, tots dos successos estan relacionats d'alguna manera.

Doncs sí, ha retornat de nou la intriga, el voler saber més... que sempre han tingut els llibres de l'autora. Aquest any, déu n'hi do, n'han estat tres de la saga, i han anat de menys a més. Primer, Els vigilants del far, que em va deixar amb una sensació agredolça, poc entusiasmat. Després va venir La mirada dels àngels, en el què vaig començar també poc entusiasmat però que va anar augmentant l'interès a mesura que avançava. I finalment, aquest Domador de lleons que ja ha estat interessants de nou des del principi.

Ara toca de nou donar un descans a la saga, i ben aviat, quan comenci el nou any, finalment, tancarem e cercle! Seria maco tancar-lo al cap de sis anys de començar-o, però dubto que esperi fins l'estiu per llegir El niu del cucut, i menys tenint-lo des de fa setmanes al prestatge de casa.

FOR GOOD

No podia esperar. Tot i que aquesta mateixa setmana ja vaig passar per la pantalla gran, la temptació era massa forta. I la veritat, per animar-me abans de les setmanes d'avaluacions i notes, pensava que seria una bona manera de donar-hi el tret de sortida.

Així, no he deixat passar massa dies per veure Wicked 2, i és que li tenia moltes ganes. Des del dia que vaig veure la primera part, cada vegada que sento Defying gravity o escolto les seves cançons, quan la vaig recuperar en el viatge en avió a Montreal, o quan veig i reveig l'espectacle ofert per les dues protagonistes als òscars d'aquest any.

Un cop vista, em sento satisfet i tranquil, després d'haver gaudit denou d'un espectacle musical i d'interpretació excel·lents. Alguna cosa té aquesta història que m'ha anat acompanyant en diversos moments. I em sap greu dedicar estona a les coses que m'han grinyolat perquè donaran a entendre que no m'ha agradat, i no és cert. He gaudit, i molt, però no tant com a la primera part. Vaig llegir la crítica que en feien al diari ARA, i he de reconèixer que per primera vegada, hi estic força d'acord (que no serveixi de precedent). He llegit una altra crítica després de veure-la, i crec que coincidim bastant aquesta vegada. I en aquesta segona, li passa el mateix que a mi. No parar de dir que és bona, però que no enlluerna com l'anterior.

Es veu que en el musical de Broadway ja passa. El primer acte és molt més potent que e segon, per la trama i també per les cançons. La primera part és molt més alegre, divertida, centrant-se en els protagonistes joves i en "edat escolar post-obligatòria". Tot va encaixant amb una sincronia gairebé perfecta, i els números musicals són brillants. Aquesta segona part és molt més fosca. Estem tota l'estona donant voltes al mateix, els intents de desemmascarar el màgic d'Oz i les maniobres per fer-ho encaixar amb la novel·la i pel·lícula original.

Segur que a mesura que vagi escoltant la BSO, aniré gaudint de la música, però és evident que les cançons són totes més intimistes. La gran majoria, centrades en l'amistat de les dues noies. Tan sols una cançó anima la peli, quan mag, Elphaba i Glinda sembles trobar l'acord. Cançons meravelloses però sense el ganxo de les primeres. I com deia la primera crítica, sembla que l'objectiu d'aquesta segona part sigui només encaixar la primera amb la història original. I tot i que ho acaben fent, no deixa d'estar entrat una mica pel calçador, donant lloc a un atropellament de seqüències per aconseguir aquest encaix. Penso que van massa sac i de manera precipitada. I ho sento per l'espòiler, però el final de tot em sobra. Les coses s'han de deixar com estaven. Una cosa és fer canvis, i un altre és destrossar la idea principal. Ja és prou complicat deconstruir la figura de la bruixa, un dels personatges més malvats en el creixement literari de qualsevol persona, però va, ho acceptem (si fins i tot Lord Vader és de la família, ja...) Però no cal canviar-ho tot. Innovar no vol dir fer-ho millor.

I com deia al principi, no me la vull carregar. M'ha agradat, i ara mateix em posaré a escoltar de nou les seves cançons. I encara que l'Ariana no guanyi cap premi, segueix fent una interpretació esplèndida, sense desmerèixer la Cynthia, evidentment. Un premi ex-aequo?

Un últim apunt- El subtítol "For good", que es veu que es tradueix "per sempre". Jo crec que si volguessin dir "per sempre", haurien posat el clàssic "forever". Jo llegeixo "Wicked for good)", és a dir, "maleïda per bona", i penso que té molt sentit en aquesta pel·lícula, ja que és el què han estat intentant fer-nos veure. I ja que dic això, els subtítols, de pena. 

DONA ASTRONAUTA

El 25 de novembre va donar pas a un nou dia de reivindicació per l'eliminació de la violència contra les dones. A l'escola, li dediquem una bona estona, algunes reflexions, accions per tal de conscienciar els nens i nenes sobre la igualtat de gènere. 

L'activitat realitzada a tercer em confirma el què ja fa temps que penso sobre tot aquest tema. Hem estat molts anys treballant l'empoderament de la dona, i ep, no ens podem adormir. Però actualment, el focus d'interès ha d'estar en un altre punt. M'explico. Les nostres nenes estan força empoderades. De fet, en la nostra activitat, on havien de pensar com serien les vides de dos embrions (un amb nom de nen i l'altre de nena). El grup que feia la vida de la nena la van fer científica i astronauta. Elles (i ells) tenen clar que les noies poden aspirar a qualsevol feina, no hi ha límit. I exemples com aquest, un munt els últims anys. El problema és que quan arriben a l'adolescència, s'obliden de tot i passen a autoconvertir-se en persones destinades a maquillar-se i agradar els nois (generalització, però és així).

El focus però, cal posar-lo en la visió masculina dels nens. Ells segueixen veient-se esportistes, xulos, agressius... algun nen va arribar a dir que el seu "noi" seria un assassí. Mentre elles es veuen capaces de tot, ells estan encara al paleolític. Aquí està el tema, aquest és el punt que cal canviar, ja que els nens estan assumint un rol totalment mascle patriarcal, on no hi ha lloc per les emocions i les cures. La feina està aquí, i no tant en elles. Alguna cosa està passant en els nens, a nivell d'aprenentatge, actitud i metodologia. Està passant davant dels nostres nassos i la gran majoria dels educadors no ho veuen o no ho volen veure. Cal canviar el model d'home, perquè si no, serà difícil optar a cap transformació.

PROVINCIANS

Un regidor espanyol del PSOE de l'Ajuntament de Barcelona (pesats en voler dir-se PSC, com si fossin diferents), deixa anar tota una parrafada criticant que es vulgui "traduir" al català, conceptes ja oficials, fent referència a l'anomenada "Carrera de la mujer" que es va fer fa pocs dies. Diu que esdeveniments com aquest, d'àmbit estatal, no han de traduir-se, i que voler fer-ho, és de provincians.

Em pregunto si es pot ser més imbècil. Bé, la resposta és clara, i tant que sí. Altra vegada l'odi per tot el què sigui la defensa de la nostra llengua, per qualsevol intent de convertir-la en una llengua d'igual categoria que les altres llengües del món. I és que clar, a qui se li acut demanar que una cursa que es fa a Barcelona, amb tants diners de patrocinadors pel mig, s'esforcin en retolar en català, quan "en español nos entendemos todos".

La mare que va parir a tots els que menyspreen i defequen sobre la nostra llengua, embolcallats en la bandera de la raó més sàvia que és la llei del més fort, i fent-te pensar que tu, llengua minoritària, pots desaparèixer, no ets necessària. Però tranquils, podeu desar la vostra ràbia on us càpiga, perquè no passa res... aquest mico seguirà cobrant el què tu no cobres per seguir dient merdes. a més, a algú li importa? Si ens van massacrar, ens han torturat, i no ha passat res, què voleu que passi ara? Fotem pena.

I tot això la mateixa setmana que dos motoristes de Cervera, van anar al seu poble a gaudir del reconeixement dels seus amics i veïns, a celebrar les seves victòries amb els seus. I la gent s'ha posat les mans al cap perquè la festa es va fer... exacte, ho heu endevinat... en castellà. Ja fa temps que se sap que els Márquez són espanyolistes. Sempre posen la bandera d'Ecspanya per davant. Som nosaltres que som uns imbècils de voler aparentar la seva catalanitat. Collons, que també hi ha gent de VOX catalana! Sabeu què passa? Que jo sempre poso Catalunya al davant, i per això, em fan fàstic persones com aquest parell. I qui no ho entengui, doncs res, que digui que soc un provincià. Me la bufa.

THE LONG WALK

Corrien els inicis de l'estiu de 2021 quan vaig llegir La gran caminada, dels primers llibres de l'Stephen King. En ell explica com en un futur distòpic, en un USA manat militarment i en una situació econòmica precària, organitza per a delectar el públic un concurs mortal, on 50 joves (un per estat) han de caminar sense parar (ni baixar dels 5 km/h), fins que només en quedi un caminant. Si algú baixa dels 5km/h, pot rebre fins a tres avisos fins que li foten un tret.

El llibre em va agradar força, tot i que no arribà a entrar al top five d'aquell any (sí que hauria entrat en un hipotètic top 10), així que quan vaig veure que (molts anys després, estrany a Hollywood) en feien la versió en cinema, no tenia dubtes de què l'havia de veure. Un sisè sentit m'alertava de la peli quan, al cap de només una setmana, ja la fan en pocs cinemes i horaris nocturns, amb alguna excepció. Així que no podia perdre temps.

La peli està bé, però no és espectacular. Et manté tens, però tampoc amb una tensió emocionant. Senzillament, està bé, i fa honor a la típica frase de "sempre és millor el llibre". Aquí, no es trenca la norma. Tot i això, cal reconèixer que més que la pel·lícula la trama és extremadament trista. A quin nivell de degradació humana som capaços d'arribar per plantejar-se aquesta competició. Que s'apuntin 50 nois, sabent que 49 estaran morts en pocs dies; la cruesa de les execucions indiscriminades per part dels soldats, i és clar, la perversió de l'espectador, que aplaudeix el concurs, tot i que tan sols apareixen als últims minuts i molt difuminats. En el llibre se'ls hi retreu més la seva actitud, tot i que els joves bé s'han apuntat al circ.

És destacable també el canvi en el final respecte el llibre. No té res a veure. I no sé si trobaré en algun lloc les explicacions del canvi. Tal com està realitzada la peli, trobo innecessari les escenes dels trets quan són de prop i esquitxen que dona gust. En cap moment es veu que la pel·lícula vulgui tirar cap al sadisme de les imatges, al contrari, en el fons, el drama és molt més en les emocions que no pas en el gore. Tampoc sé perquè ho han fet així. Potser així es guanyen el títol de peli de terror, quan no té res a veure.

Dir que la peli és desagradable no és per les imatges sinó per la cruesa de la història, com deia, ens ensenya com pot degradar la humanitat en els moments difícils. La veritat, fa por pensar que no és tan descabellat aquest panorama. La peli en sí, bé. I per cert, irreconeixible en Mark Hamill en el paper del militar que els guia.

Per cert, que després de mesos de sequera cinèfila, en un mes n'estrenin 5 que vulgui veure en pantalla gran, té cordons, la cosa. Una ja la descarto, Zootopia 2 (no em veig al cinema amb tanta criatura); La gran caminada, ja està feta; ara toca Wicked 2, per Nadal la nova d'Avatar, i el dubte està amb la tercera peli del "Ahora no mes ves". Dubto que la vegi per tempos. Justament, el temps dirà.

THE VEIL

The veil és una sèrie que vaig posar-me a la llista de favorites de Disney+ fa molt, però que molt temps. Però altres sèries i altres necessitats la deixaven a l'espera, in eternum. Fins que un dia, finalment, m'hi vaig posar. Em trobo amb una sèrie d'espionatge i terroristes de sis capítols, i que, tot i que l'últim capítol i final em decep una mica, he de dir que he xalat força, l'he trobat molt encertada en entreteniment.

Una espia de l'MI6 anglès, treu d'un camp de refugiats sirians a una dona que creuen que és una de les terroristes de L'ISIS més perillosa. Estableixen una relació d'ajuda entre les dues, però el què té en ment l'anglesa és aconseguir que marxi de l'organització terrorista tot confessant el nom del vaixell que va cap als USA amb una càrrega nuclear. A partir d'aquí, intrigues, persecucions, dilemes i lluites internes entre els serveis d'espionatge anglesos, francesos i estatunidencs. 

La sèrie avança a bon ritme, i sense tenir moltes pretensions, aconsegueix una posada en escena força interessant. No rodona, però sí el suficientment intrigant com per anar-la seguint amb interès. El paper protagonista és per l'actriu ja coneguda per Handmaid's tale i recentment la vaig veure a una nova versió de l'home invisible. Bona actriu però té un no-sé-què que no l'acabo de trobar.

Com deia, el darrer capítol no ha estat com m'hauria agradat. Hauria de ser un clímax bestial per tal com estava anant la situació, i ens envien al passat de l'espia, que a sobre, té un paper important en el desenllaç, així de cop i volta. No, no m'ha convençut la manera de tancar la sèrie. Però li perdonem perquè la valoració general és força bona.

WEDNESDAY (x2)

Completada la segona temporada de Wednesday, la sèrie de Tim Burton sobre la filla dels Addams. Després d'una primera temporada exitosa, sent un emblema d'una generació, sant tornem-hi a l'escola de Nevermore. Ja van deixar la porta oberta a aquests nous episodis en acabar el primer tram, així que només ha calgut seguir teixint trames.

Diferències? La família té més pes aquesta vegada. El germà també arriba a Nevermore, el matrimoni viu en un casalot perquè la Mortícia passa a ser una espècies de comissionada. Sembla que una actriu com la Catherine Zeta-Jones demanava més protagonisme. És cert que omple pantalla quan apareix. També hi surt l'àvia, i van anomenant una tieta que acaba sent l'espòiler per la tercera temporada. Personalment, però, massa família i pocs amics de l'escola. Van sortint, però en menys quantitat de minuts, tot i ser part fonamental de la història. L'Enid té els seus moments, segueix fent un gran paper, i apareix una Agnes, fan obsessionada amb la dimecres, amb la peculiaritat de poder-se fer invisible. Les seves aparicions sobtades són del millor, juntament amb la seva cara de boja. la resta d'amics, poca cosa, la Bianca per una trama concreta de sa mare i els altres, testimonials.

Pe altra banda, tiren de dos personatges que semblaven eliminats a la temporada anterior, l'antiga directora i el personatge de la Christina Ricci. Són útils per les trames, però no deixa de sorprendre que tornin a aparèixer.

De fet, cal dir que hi ha com tres trames que van fluint per separat, que de vegades sembla que connectin, després se separen, i al final algunes acaben encaixant. Per una banda crec que anava bé tenir diferents fils a seguir per tal de mantenir viu l'interès, però també en determinats casos, els seus finals sobtats promovien l'estupefacció. Hi ha moltes coses i s'obren i es tanquen de manera massa alegre, potser. Sempre em quedarà aquest dubte. Si no fan tantes trames i en fan una o dues de manera més profunda, es faria avorrida, la sèrie?

Tot i això, he de dir que m'ho he passat força bé amb aquesta sèrie, no em sento decebut, sinó al contrari, m'ha distret, m'ha picat l'interès i la tinc en bona consideració. Sobre el paper de la Jenna Ortgea, em mantinc en el què vaig dir a la primera temporada, tot i que les seves cares i expressions no s'han vist tan forçades. Penso que les han mesurat una mica per no embafar el personatge. Ara bé, quan veus a l'actriu a la vida real, t'espantes més que no pas convivint amb la filla dels Addams. Sembla molt més estranya la de veritat, com si se li faltés un bull. Potser s'ha deixat influenciar molt pel món psicodèlic d'en Tim Burton o simplement que està com una castanya.

TEMPORADA 2025

Baixem el teló de la temporada castellera 2025, segona sencera després de la "represa". Una temporada amb molta teca, la veritat, amb moltes coses bones i poques de dolentes. Segurament, de menys bona només n'hi hagi una, que és el cansament de tant assaig i actuació, un ritme que personalment, ja em costa de seguir. Per les altres coses, totes positives.

Evidentment, en resultats castellers, aquesta ha estat molt bona temporada, la millor després de la pandèmia. No hi ha hagut cap intent de castell de nou pisos, un fet que li trobo similitud a quan el 2005 no vaig voler portar el 4d8 a Festa Major. Si no es té, no es té. Si has de tenir un castanyot segur, o fer el ridícul, doncs no cal. I també, per fer un castell X, una flor no fa estiu. El més important és la continuïtat i això, aquest any ho hem tingut. El 2d8f l'hem portat a plaça set vegades i les set descarregades! El 7d8, dos cops i dos descarregats! I la cirereta, el pilar de 6, tres vegades, 2 descarregats i un carregat. Dotze castells superiors als bàsics de 8, i onze d'ells descarregats. Que diferent a l'any passat, 4 portats a plaça, només dos descarregats. En canvi, l'any passat si que es va intentar el 3d9f. Ho veieu com és poc coherent? Si tot va bé, l'any que ve, es podrà pujar un graó o dos més.

La inclusió del MEC a l'equip tècnic, i la seva participació als últims folres, tot i el patiment, han estat un motiu d'orgull, com alguns dels pilar i fins i tot un castell de 6 a plaça. Personalment, jo també vaig tornar a un castell de 6, un regalet inesperat. A nivell de pinyes, la meva espatlla dreta ha patit la meva posició de contrafort a la soca, combinada amb l'agulla del 4 i del 7. Per aquesta banda, una mica rutinari tot plegat, això podria ser criticable.

I és clar, aquesta temporada també serà recordada pel viatge a Montreal, una oportunitat que no vam desaprofitar i ens va dur a l'altra banda de l'oceà per primera vegada (no a la colla), podent gaudir d'una experiència que serà un dels emblemes generals d'aquest any.

Així doncs, una temporada que arriba a la seva fi, que m'ha fet arribar cansat i amb ganes de prendre'm unes vacances. Poder tenir els dimecres i divendres a la nit per mi, així com els caps de setmana... la veritat, hi havia ganes. Sense saber què depararà l'any que ve a nivell d'implicació castellera, sí que espero que per la colla, sigui un any trampolí i tornem per la porta gran al concurs, després de dos dissabtes, i que a més hi fem un bon paper. A veure.

PD. És que si no ho dic, rebento... Esperono ser com colles verdes del Vallès, que porten castells límits amb dos cordons de pinya. Quina vergonya.

NEW LIFE

Una estona trobada per veure una pel·lícula. No tenia ganes d'estar repassant les llistes i poso la primera que trobo. Quan duia cinc minuts, em començo a preguntar si no l'he espifiat, si hauria d'haver estat una estona seleccionant. Però finalment, aquestes idees van marxant per centrar-nos en la peli i gaudir de poc menys d'una hora i mitja de thriller fet sense pretensions i amb èxit visual.

New life comença amb una noia amb la cara ensangonada, fugint de no sabem qui, i emprenent un viatge ben amagada per arribar a Canadà. Per altra banda veiem també l'equip que l'està buscant, amb intencions poc saludables. De mica en mica anem descobrint que la noia és portadora d'un virus mortal, creat en una farmacèutica i que se'ls ha escapat, i va deixant un rastre de mort per allà on passa.

La pel·lícula avança a bon ritme, i com deia, està feta sense grans pretensions de res, però d'aquesta manera, acaba convertint-se en un entreteniment de qualitat, cosa que ja de per si sola, s'agraeix. La noia interpreta bé el seu paer de persona que se sent perseguida, aliena al què està fent. La part de la dona que la persegueix, malalta d'ELA, i enfrontant-se a la seva situació degenerativa sense il·lusió i amb molta ràbia. Els superdolents, la farmacèutica que no apareix en cap moment, i el cap de la perseguidora, que justament la posa a ella al capdavant perquè ja que té ELA, si es mor pel contacte amb el virus, és una baixa assequible. Déu n'hi do.

S'agraeix també que no és una peli llarga, de manera que concentra molt bé tota la trama en l'estona necessària, sense afegir palla, anant directa al gra i estalviant-nos minuts de res. 

TORNEM A LA NORMALITAT

Si hi ha alguna cosa que m'empipa respecte el Barça femení, és quan la gent del meu entorn fa comentaris tipus "què avorrit, sempre guanyen", "sempre guanyen per golejada", "no hi ha emoció", etc. Pels que anem al camp, en veiem de tots tipus. Hi ha partits que realment surten rodats i van bé des del principi i cau una carretada de gols, però també hi ha partits bruts, de poc joc, embullat, i avorrits, però no perquè sempre guanyen, sinó perquè no passa res de res.

Per això, les poques derrotes de la temporada passada, per exemple, van ser molt doloroses, però no tant per la derrota sinó per quines derrotes van ser. Per una banda, la final contra l'Arsenal, i per l'altra el partit a Montjuïc contra el Madrit. De gairebé 20 clàssics, era el primer que es perdia, i a sobre, a casa, plovent, i amb un escàndol arbitral.

Per aquest motiu, avui era especial. Calia tornar a posar les coses al seu lloc o bé tenir una altra decepció, Aquest any és una incògnita. A part del tema poques jugadores, més les lesions, hem tingut partits brillants i altres desconcertants. Què ens esperava avui? Doncs primer, una bona notícia quan l'estadi s'ha omplerta amb més de 30.000 persones. Tenia por que fes llàstima de buit, tenint en compte que dimecres al Johan, ja només érem 3000. El boom del femení sembla anar a la baixa. Però no, la gent ha respost i ha omplert el camp, i feia patxoca.

El partit ha començat explosiu. Gols anul·lats a les dues àrees, dos gols de Pajor, un amb la panxa... Semblava tot controlat, i de fet així ha estat, i més quan el Madrit ha tret la Linda Caicedo, que era qui portava el perill. I llavors ha arribat el penal. sí, el típic "penalti a favor del Madrit", que per sort, la Cata ha parat. I ha estat llavors quan ha començat el partit a la grada. Abans he dit que estava molt content de veure tanta gent, però l'actitud era l'habitual de venir a passar l'estona, de ser al Liceu. Però amb el penal, tot ha canviat. I les tanganes a les banquetes també han ajudat. La gent s'ha motivat, han començat els xiulets, els boti-boti, els crits, i així fins el final, que hem pogut marcar 2 gols més i acabar 4 a 0. Mireu si s'ha escalfat la cosa, que quan han fallat el penal, un espectador s'ha posat a primera fila i ha fotut un "calbo" cap al camp. S'ha notat el canvi d'actitud també quan ha sortit l'Athenea i se l'ha xiulada fort. És a dir, el públic, a part de fer el pepu amb l'onada quan anàvem 1 a 0, també n'hi havia d'entesos i sabien que a la número 7 blanca se l'ha de xiular com els seus homòlegs masculins.

Total, que esperem que la derrota de la temporada passada hagi quedat oblidada, i que el nostre equip continnui fent camí. Propera parada, dijous Champions contra el Chelsea. Ai.

AQUESTA TAMBÉ COBRA

El càrrec de Síndic de greuges sempre m'ha fet gràcia (llàstima). Un càrrec que cobra per fer recomanacions. Si preguntes al XatGPT per a què serveix, s'està una bona estona pensant, per acabar dient que sí que aconsegueix coses "simbòlicament". És a dir, no serveix per a res. No tinc cap problema amb això, excepte en el fet que cobra diners nostres.

Però a sobre, quan diu alguna cosa, surt publicada com si fos llei divina, com si allò que diu el Síndic, hagués de fer-se perquè és algú que sempre té raó. Aix... Doncs escolteu les dues últimes perles que ha deixat anar: Que es pugui votar des dels 16 anys i que l'institut sigui obligatori fins als 18. És que no té "desperdici"! Per una banda, als 16 són grans, però que es quedin a les escoles per no molestar! És que és per llogar-hi cadires. Dues afirmacions que són terribles per separat, però és que juntes són apocalíptiques! Com una persona pública pot dir això? Perquè tothom opina sobre l'educació? Potser el fet d'haver estat malalt em permet ser un expert en medicina? Doncs el mateix, no pel fet d'haver estat nen/a et fa expert en educació.

Sobre el tema deixar votar als 16, ja n'he parlat en altres entrades, així que no m'allargaré. Només reafirmar-me en el fet de si volem una societat més feixista, endavant! Vox i Aliança Catalana trempen només de sentir aquesta possibilitat. Però sabeu què passa? Que els catalans i catalanes som tan estúpidament imbècils, que ho acabarem fent. És que som tan moderns, nosaltres... Sí, sí... moderns i imbècils, però sobretot "lo" segon!

Ara, és que dir que els joves han d'estar a l'institut fins els 18... és que això ja és de traca i mocador! Un dels grans fiascos ja va ser allargar-ho fins els 16. Només els/ens faltaria tenir-los dos anys més, nanos que no poden estudiar (per diferents motius) o més ben dit, nanos que volen estudiar i que no poden degut a què han de conviure a l'aula amb aquests que no volen, i que a més a més, aquests tenen el professorat traumatitzat, angoixat, amenaçat... 

De veritat, senyora síndica, tanqui la boca, que per dir aquestes coses, potser l'hauríem de tancar en una classe amb joves de 16 anys inadaptats al sistema educatiu i amb idees d'extrema dreta.

LA CATASTRÒFICA VISITA AL ZOO

Quin llibre més divertit! S'han conjuntat ds fets, un que passa molt sovint i un altre gairebé mai. Comencem pel segon. De cop i vota surt a la conversa aquest llibre, me'l recomanen, me'l porten a l'endemà i me'l llegeixo. El meu paladar literari és com el meu gust pel menjar. En aquest sóc dels del menú infantil forever, i en l'altre, déu n'hi do com en soc d'especialet. Ja ho comentava en una entrada amb les pel·lícules: hauria de veure pelis de gran, i em segueixen encantant els blockbusters.

L'altra cosa que passa més sovint són els prejudicis. Tenia al cap que l'autor d'aquest llibre, en Joel Dicker, era un altre escriptor escandinau escrivint novel·les de polis. I una mica potser sí que té una d'aquestes característiques, ara ja no ho sé, la veritat... però de suec no en té res. És suís.

Però anem al llibre en qüestió. Resulta que ha volgut escriure un llibre per a tots els públics, sortir del rol d'escriptor de misteris i buscar una història divertida que pogués agradar a petits, joves i grans. I la veritat, crec que l'ha encertat, i de ple. Ha elaborat un llibre que es devora ràpidament (he estat cinc estones de cinc dies) perquè enganxa des de la primera pàgina. Un començament boníssim, que enganxa i et lliga als personatges d'una manera brutal, potser decau entrada a la segona meitat però remunta amb un final digne d'elogi per com l'ha anat mastegant des del començament.

Ens presenten un grup de nens i una nena d'una escola "especial" perquè ells són "especials". Cada un amb les seves manies i habilitats. La seva escola s'inunda i han de passar unes quantes setmanes a l'escola de nens "normals". allà, la seva manera d'entendre la vida topa amb la realitat, tot i que no s'acarnissa amb el tema del menyspreu, sinó que segueix desenvolupant la trama, ja que els nens volen saber qui ha inundat la seva escola. Però les seves sortides, expressions... són tan reals en els nens d'aquest tipus, que ens oblidem de  vegades que pel què ells és una pregunta normal, per nosaltres és una frase totalment boja.

I aquests embolics són l'essència del llibre, molt més que la trama en sí. Però està fet amb amor, sense cap intenció de burla, sinó que en el fons, t'ensenya a veure que no tothom percep les coses de la mateixa manera. És una comèdia que fa riure (hi ha comèdies que no en fan), i m'ho he passat molt i molt bé llegint-la.  A veure si faig més cas a les recomanacions!!!

I.S.S.

Interessant pel·lícula de ciència-ficció però sense elements fantàstics. Ens centrem en l'Estació Espacial Internacional. Allà hi conviuen tres astronautes russos i tres dels USA. Tots amics, jijiji, jajaja... fins que detecten explosions nuclears a la terra. Resulta que ha esclatat un conflicte bèl·lic entre les dues potències i cada govern demana als seus astronautes que prenguin el control de l'estació, sigui com sigui.

A partir d'aquí, les intrigues, situacions diverses de descontrol que realitzen cada un dels bàndols, amb els que volen obeir les ordres, i els que creuen que són amics i que han de seguir junts per molt que els seus polítics hagin embogit del tot.

La peli està bé, seria ciència-ficció realista, sense plantejar imaginacions de ovnis, aliens o altres planetes o catàstrofes. no, aquí, tot el què expliquen podria ser real demà mateix, i segurament per això fa més por, tot i que no vivim el terror de baix, sinó com ho gestionen sis persones aïllades de tothom, enfrontades només per ser de països diferents. No arriba a ser cap meravella, però compleix amb l'objectiu de fer entreteniment amb un mínim de qualitat per a l'espectador.

A l'hora de la veritat, si passés realment, ostres, el què els passi a aquests astronautes crec que seria el menor dels nostres problemes. Tal com està la situació mundial, realment fa por que qualsevol escalada de violència com la que hi ha encara per exemple, a Palestina, involucri a tot Cristu i el lii una de bona que s'escapi de les mans. Hi ha molta gent tarada als governs dels països més importants, aquells que tenen els botons de l'armament nuclear. Tant de bo no existissin, ni aquests botons, ni aquestes armes, ni és clar, aquests polítics.

VINYES DE SANG

Amb l'únic al·licient d'haver llegit la contraportada després de veure la foto de la portada, m'he llençat de cap a llegir Vinyes de sang, de l'Àngels Dalmau. En ella, s'explica que després de descarregar el 3 de 10 amb folre i manilles, en obrir-se la pinya, apareix un casteller mort. Fàcil d'entendre que em cridés la suficient atenció com per endinsar-me en aquesta lectura, tot i no tenir expectatives massa altes.

Crec que això ha anat bé per tal d'anar llegint la història, ja que a part de passar una estona de lectura entretinguda, no hi ha massa més. El fet casteller va apareixent, a través de diferents explicacions que volen explicar el sentiment i la metodologia de tota aquesta cultura, amb l'excusa d'haver-ho d'explicar a policies sense cap mena de vincle amb la cultura popular. Apareixen doncs, diversos personatges que són castellers, apareix molt Sant Fèlix, el Figarot... bàsicament perquè l'autora és d'allà, i per lògica, tira de les seves arrels. 

Ara bé, per sort, tota la trama de la investigació s'allunya del local dels verds per centrar-se en l'empresa familiar de vinyes que tenia l'home assassinat. o podia faltar la policia amb trauma d'uns quants anys enrere que tornen a trucar a la seva porta, ni tampoc l'amic enamorat, protagonista d'un amor idíl·lic que al final, l'autora deixa totalment en segon terme.

La lectura ha estat bé, per entretenir, però no ha estat apassionant. passa per sobre de moltes coses i aprofundeix en poques. Fa allò de guardar-se informació per dir-la en el moment en què es va resolent el crim, etc. Segueix els paràmetres bàsics, però dins un entorn molt català. Ara que ja es va acabant l'any, venen ganes de poder completar una bona llista de llibres per veure com ha anat l'any lector.

ALIEN EARTH

Tinc la sensació que les sèries d'aquest any són una mica una muntanya russa: algunes a dat de tot, d'altres al mig, i unes quantes per baix. Després quan a final d'any faci el resum, potser veuré que era una sensació equivocada, però ara mateix, és la que tinc.

Evidentment, si faig aquest comentari és perquè la sèrie just acabada, no estaria al top. Es tracta d'Alien Earth, la primera sèrie que es fa de la saga d'Alien d'en Ridley Scott. Què dir d'aquesta pel·lícula de terror a l'espai que va trencar motlles en el seu moment... La continuació, Aliens, agafava un aire olt diferent però era adrenalina pura, i tant la tercera com la quarta ja van estar per sota. 

Molts anys més tard, el mateix director, Ridley Scott, va voler reinventar la franquícia, volent mostrar l'origen de tot plegat: Prometheus i Covenant. No fa massa, una nova pel·lícula allunyada de tot plegat que es convertia en un divertiment, Romulus. No tenim en compte les poca-soltades de les trobades entre Alien i Predator, totalment descartables a no ser que no tinguis res a fer que alienar-te de tot (mai més ben dit).

En un món cada vegada més televisiu, faltava la sèrie. I també amb les mans d'En Ridley Scott per darrere, com a productor, ens trobem aquesta història que no enllaça amb cap de les anteriors, excepte en el nom de l'empresa que va darrere els aliens tota la saga. Trobem una nau que torna a la terra després de recollir espècimens d'altres planetes, i entre ells, els ous de tota la vida. La nau s'estavella on no toca, i els ous passen a ser propietat d'una empresa que justament està fent avenços científics importants, ja que trasllada l'ànima-ment de nens malalts a punt de morir en androides. Barregen doncs, dos conceptes en una mateixa sèrie. Aquest fet, e protagonisme d'aquests androides, sumat a l'aparició estel·lar d'un bitxarraco assassí i fastigós a la vegada en forma d'ull, fa que els aliens es quedin en un segon pla. Fins i tot quan apareixen, fent les seves destrosses habituals, són fets puntuals que no tenen continuïtat.

La trama i subtrames es fan llargues, massa estones que no passa res de res. Hi ha capítols anodins, i que en un tres i no res s'arma de la de Sant Quintí. A veure, tampoc és tan desastrosa. És a dir, en conjunt, està guai, té bons moments, i l'Ull és tot un descobriment, que li treu protagonisme a tothom. Però capítol a capítol, hi ha massa llacunes. No la tindria com a dolenta, però sí que n'esperava una mica més )o no, tampoc ens enganyem). Això sí, que no s'acabi i tingui continuació, és semblant a una broma. Hi ha coses que millor no tocar-les.

Per cert, la música ambiental de la intro, així com les seqüències de la nau són clares picades d'ullet a la peli original.

I TOT DESCARREGAT

La mateixa setmana en què m'han fet arribar diverses fotografies dels primers anys del mil·lenni on se'm veu en la meva etapa tronquetti, celebrem la 27ª Diada del CVG. Això vol dir que ja portem vint-i-vuit anys en dansa. Suposo que influenciat per la visió d'aquelles fotos, quan a la Plaça del Sol es feia la tradicional fotografia dels "novatos" de la colla d'aquest any, pensava que també estaria bé fer cada any la foto dels veterans, aquells que porten més de 25 anys a la colla. També he afegit que es pot anar comparant cada any i anar tatxant els que ja no hi són (però perquè no venen, no perquè hagin anat a l'altre barri!!!). Però per ara la idea no ha quallat. Quin poc respecte!! 😂😂😂

Avui teníem un repte entre mans. Repetir l'actuació de l'Esperidió, ajuntant el 2d8f i el 7d8, i si tot anava bé, tornar-hi amb el pilar de 6 que a Sabadell va quedar en carregat, i que tantes vegades s'havia fet a l'assaig. Pilar de 5 a Xiquets de Valls, entrada amb pilar caminat, i com a Tarragona, sortim de 2d8f. Era la sisena vegada que el portàvem a plaça aquest any, i encara que ha donat més feina que els dos últims, l'hem assolit. A segona ronda, la nostra bèstia (per quantitat de gent). El 7d8, que era el segon de l'any, venia acompanyat de canvis, d'assaigs amb nervis... Algú comentava que el tronc no se'l creu, quan està totalment al nostre abast. Al final, amb nervis i moviment, però descarregat. La tercera ronda estava reservada per un tranquil 3d8 abans d'afrontar un altre cop el pilar de 6.

I ja se sap, el títol de l'entrada més un espòiler gegant. Pilar de 6 descarregat. Això no ho fèiem des del 2016. Nou anyets. I mira que ha anat justet, ha tingut un parell de batzegades importants, però tot un any d'assaig finalment ha servit per evitar la llenya. He de reconèixer que se m'ha caigut la llagrimeta. 

Un vano de 5 i diversos pilars de quatre han donat per acabada una diada que per fi porta el castells màxims que podíem plantejar per ser descarregats, sense estirar més el braç que la màniga, sense voler fer invents. Una gran Diada per nosaltres. En òrbita concurs, molt bona, però també ho ha estat per Saballuts i Barcelona, cosa que ens fa més nosa per aspirar al diumenge. Veurem com tanquem la temporada diumenge que ve i sobretot, com es planificarà la propera.

BRUC

El què podria haver estat una pel·lícula més en la secció "A la planxa", al final s'ha guanyat el dret a tenir entrada pròpia. I ho aconsegueix per quatre motius.

El primer és que la història no està malament. Sembla una versió catalana de Rambo, sent el Timbaler del Bruc el nostre Sylvester Stallone, no pas pels músculs sinó més per l'haver d'enfrontar-se tot sol a una colla de soldats enmig de la muntanya, per tal de revenjar la seva família. Tot això, dit des de la més gran de les humilitats i sense voler ser una comparació literal, però és cert que el context i la forma m'ho recordaven.

El context històric seria un altre motiu. Orfes com estem sempre els catalans i catalanes d'autoestima històrica, no està malament recordar que nosaltres també tenim els nostres personatges llegendaris. Conèixer la nostra història és un deure, i com no, a les escoles no s'acaba de fer. La peli, però, no vol entrar massa en la història, de fet, és una ficció com una catedral. No explica el què va passar en realitat, sinó que ens narra els dies després, quan els francesos el busquen per liquidar-lo i tot el què se'n deriva. Però en aquest cas, ens sembla igual de bé.

Un tercer motiu serien els exteriors. La muntanya de Montserrat es converteix en protagonista de la peli. És una actriu més, i omple la pantalla amb la seva presència i majestuositat. Mireu si n'és d'especial, que més tard es convertiria en el planeta de la senadora Mon Mothma.

I no ens podem oblidar de la llengua. L'actor que interpreta el nostre heroi, no té res de català. D'origen madrileny, va aprendre català per a aquesta pel·lícula, i aquestes coses s'han d'agrair quan l'atac contra la nostra llengua i la "dificultat" per aprendre-la tenen la caradura de tirar-nos-ho a la cara. Els feixistes seran sempre feixistes, però ens volen fer creure que som nosaltres els intolerants. Aneu a cagar, home!

Així, tenim pel·lícula entretinguda, i simpàtica de veure, però alerta, té els seus moments de sang i fetge, també... Vet aquí, com deia, sembla el nostre Rambo.

CASTELLASSOS

Aquest cap de setmana ha acabat el tour casteller 2025 per Catalunya. Com l'any anterior, a part de les actuacions castelleres pròpies, hem anat per diverses places a veure castells de les anomenades colles grans. Mataró, Reus, Sitges, Vilanova, Valls i Vilafranca per dues vegades han estat les ciutats on hem pogut gaudir de grans construccions.

Però evidentment, aquesta última setmana, amb Santa Úrsula i Tots Sants, ha estat espectacular. Independentment de com es va desenvolupar la diada vallenca, amb l'espera per l'arribada d'un casteller clau per la Joves, gaudir de veure descarregats dos 4d9 sense folre, un 4d10fm, un 2d9fm i un pd8fm, no té preu. Però a més, van anar acompanyats d'un 2d8 sense folre i la cirereta del pastís que ens va dur fins passades les quatre de la tarda, el bestial i mai descarregat 2d9 sense manilles. Quina bestiesa! Aquest castellàs, més el 4 de 10fm bé van valer la pena del cap de setmana.

Però quedava la carta Vilafranca. Quina llàstima que no sigui any de concurs. El "mal moment" dels verds, combinat amb el bon moment de les vallenques, podria haver promogut un concurs bestial. Però enlloc d'això, els de Vilafranca tenien ganes de fer callar boques. Primer, un 4d9 sense folre descarregat. No és una colla amiga dels desfolrats, ja que amb la gentada que tenen, no els és una necessitat. A continuació, un altre castell mai descarregat, el 9d9 amb folre. Però sorprenentment, es va quedar en intent. I clar, què pots fer quan et fots un castanyot de 9d9f? Doncs descarregar d'una tacada els dos castells de 10, el 3 i el 4, que juntament amb el pd8fm, els va dur a assolir la seva millor actuació de la història de la colla.

Així que els castells mai descarregats continuen mantenint l'estatus. I vistos aquests, què voleu que us digui, dos 4d10fm, que són cars de veure, s'agraeixen.

Però alerta, perquè tot i no ser presents, cal fer esment del primer intent de la història per assolir el pilar de 7 sense folre. Molt treballat per la Joves als assaigs, a l'hora de la veritat, l'enxaneta no va voler pujar, i quan es va decidir, ja havien passat més segons dels que necessita aquest pilar per aguantar-se. Va quedar en intent, però si mantenen peces, no és del tot impossible.

PLANXADES (x9)

Un estiu dona per moltes estones de tranquil·litat, nits on no cal anar a dormir massa d'hora, i per tant tens més temps per poder gaudir d'un hobby com el cinema. Tot i això, les pel·lícules a la planxa no haurien d'augmentar, ja que més o menys el temps de planxa és el mateix. El què passa és que al veure més pelis, la probabilitat de veure'n alguna que passi a la categoria de planxa són més elevades. El què també es fa pesat, és veure tantes entrades d'aquest estil. Per això, ara, cada entrada d'aquest grup tindrà tantes pelis a comentar com episodi sigui (és a dir, aquesta entrada tindrà nou pel·lícules). Potser quan arribi a la desena entrega, les pel·lícules a la planxa ja no disposaran d'aquest altaveu. La nova tongada comença el deu d'agost.

CONTAGI: Ostres, una pel·lícula que explica com es va desenvolupant una pandèmia mundial a partir d'un contagi inicial amb un animal. Filmada l'any 2011, vuit anys abans del descobriment del covid-19, hi podríem trobar moltes semblances. La primera i més inquietant és que totes dues s'originen a la Xina. A partir d'aquí, el contagi, la por, els anti-vacunes, els polítics... tot recorda a la gestió de la pandèmia del 2020. A la peli tot és més bèstia (més morts, més caos, més desgavell...) però la veritat, no estem tan lluny. Bona.

VAMPIRES:  Aquesta encara és més antiga. Revisió de la peli que vaig veure fa anys i era del més impactant a nivell de terror d'aquella època. Ara es veu justeta amb tantes pelis que s'han fet de l'estil i amb els recursos existents. Volia beure de l'èxit de l'"Obert fins la matinada", però realment, fins i tot llavors no li arribava a la sola de la sabata, és massa cutre.

SING STREET:  Aquesta és una pel·lícula que de vegades passava per davant però mai havia acabat de veure. És una comèdia dramàtica musical que ens porta al Dublín dels anys 80, on un noi amb somnis munta de manera casual un grup de música. Presenciem la seva evolució, com avancen com a grup, tot i que la peli se centra molt en el noi i la seva relació amb una noia una mica més gran que es converteix en la seva musa. La resta del grup té molt bona pinta com a personatges a desenvolupar, però queden molt de secundaris. Sí que té més presència la vida familiar, precària, i amb uns pares barallats, un germà que no sap què fer amb la seva vida però que es converteix en potser el personatge més important de la peli. Ha estat molt interessant i emotiva.

MORBIUS: Aquesta peli és una mena d'híbrid de Marvel amb Universal. Segurament la poca empatia del personatge fa que Marvel-Disney se'n desentengués, i provessin sort per si aquest secundari d'Spiderman tenia algun tipus de futur. Sembla que el fracàs que va patir la condemna a no seguir explorant aquest personatge. La peli en sí no té massa de res, excepte posar sobre la taula l'origen d'aquest anti-heroi. 

MEN IN BLACK 3: Aquesta pel·lícula seria el clar exemple del què ha de ser una peli a la planxa. No es pensa, distreu i passes l'estona. No busquis res més. La primera de la saga, sense ser res especial, va representar una bona paròdia d'aquests "homes" (i dones) que cacen els extraterrestres que hi ha a la terra i munten les històries per distreure i amagar la veritat. De la segona part no recordo res apart de que es va fer, i aquesta, que encara no havia vist, doncs mira, ha servit pel què ha servit.

SIRAT: Sense comentaris. Ja hem fet el "cupo" de les pelis ecspanyoles, aquest any. Només destacar l'efecte sorpresa en un parell de moments, això no se li pot negar, i que és el què fa parlar de la pel·lícula, entre altres coses. Dins el visionat pla de la peli, preguntant-te què dimonis estàs veient, dos sotracs que obren el debat.

WINTER'S BONES:  Aquesta és una altra peli que sempre anava apareixent als diversos canals de televisió, i que se'n parlava molt bé. Estrany, per ser una pel·lícula de terror. Fins ara que l'he vist i he descobert que no és cap peli de por, sinó un drama rural dels Estats Units profunds, d'aquells pobles on no t'hi voldries perdre perquè la majoria de la gent està vivint una situació desestructurada i hi ha delictes, venjances i històries en les que es prenen la justícia per la seva mà. Interessant i descobriment del primer paper que va donar fama (i nominació a l'òscar) a la Jennifer Lawrence.

CARRIE: Planxant, planxant ensopego amb la versió moderna del clàssic de terror, Carrie. Aquesta nova versió no ens aporta res de nou a la història més enllà de què tot és més actual, i l'assetjament a la Carrie ja és també en forma de xarxes i internet. Tot i conèixer la història, tornes a patir amb ella, tens un punt de complicitat quan fa els rimers intents de tornar-s'hi, i et quedes absort amb la seva venjança durant el ball. La mare, la gran Julianne Moore.

WYATT EARP:  Aquesta deuria ser una de les pelis que van provocar aquest rebuig a la figura d'en Kevin Costner. Amb en Lawrence Kasdan van voler fer un biòpic d'una de les figures llegendàries de l'oest americà. El resultat, una interminable pel·lícula de tres hores que no aporta res, feta de retalls de la seva vida, i que tot i seguir l'ordre cronològic, va fent salts que deixen una mica a l'espectador en fora de joc. Al costat dels grans westerns moderns, aquesta no és res. Distreta, però no és gens especial.

I fins aquí aquesta ronda de pel·lícules a la planxa, que començà el 10 d'agost i acaba el 31 d'octubre. La següent ronda, constarà ja de deu pel·lícules.